Categories
Notes de lectura

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm, Quaderns Crema, 2020

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm

D’un Nadal a un altre

Que Quaderns Crema té el bon costum de publicar bons llibres és tan evident que potser no caldria ni esmentar-ho. Em temo, tanmateix que sí, que sí que cal, ja que no són pas tantes les editorials que porten anys en l’ofici i han estat capaços de mantenir, amb alguna que altra davallada, un nivell d’exigència tan alt.

Sobretot quan la seva ànima mater, l’inoblidable Jaume Vallcorba Plana —a qui Llàtzer Moix definí com “el millor editor de la seva generació, tant en llengua catalana com castellana,  al recordatori que en va escriure a La Vanguardia—, se n’anà allí d’on ningú no en torna i el vaixell que sempre havia menat tan bé podria haver perdut el rumb.

A banda d’obres que podríem anomenar de pes, de tant en tant, en la seva col·lecció “Mínima Minor”, ens ofereix petites troballes. En general, llibres breus, que es poden llegir d’un sol cop si disposes d’un parell d’hores de tranquil·litat per endavant. Llibres que, potser per això, podem pensar que no són res de l’altre món o que tenen poc a oferir-nos. Com si llargària i vàlua fossin, necessàriament, sinònims.

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, de Peter Stamm, traduït per Marina Bornas Montaña (en castellà, de José Aníbal Campos) és un d’aquests petits llibres. Un d’aquests petits llibres que va creixent a mesura que els llegeixes. A mesura que t’adones que, dient poc, estan dient molt. Que t’adones que aquesta història, on conflueixen dues festes de Nadal, una d’actual i una altra que va tenir lloc ja fa temps —“aquell Nadal tan llunyà” (p. 10); “Havien passat ja trenta-tres anys” (p. 39)—, és molt més del que sembla ser.

I, sobretot, diu molt més que no sembla dir. Més exactament, que, com succeeix amb la colossal Katherine Mansfield —i amb això no pretenc, en absolut equiparar l’autor suís amb l’autora neozelandesa: poc que l’ajudaria—, una cosa és el que explica i una altra, ben diferent, la que no explica, la imatge, idea o pensament que fa via per darrera o per sota d’ella. De ben diferent però de molt més essencial: la història explícita ens parla d’una vida; la invisible o implícita, de totes les vides.

No cometré, per descomptat, tampoc l’error d’explicitar el que Stamm no ha volgut explicitar, atès que  suposaria fer-li a ell un pèssim favor i, als lectors i lectores, un de més greu, encara.

Em limitaré, com a simple apunt, a acabar aquesta breu anàlisi amb tres transcripcions que, un cop llegida l’obra —i només un cop llegida!; malament rai, si aporten gaire llum, abans!…—, potser podran servir d’algun ajut: “cada decisió que prens destrueix centenars de possibilitats” (p. 50); “volia avançar, continuar endavant en comptes de mirar enrere cap a un passat que, de totes maneres, ja no es podia canviar” (p. 59); “em vaig imaginar una altra vida, una vida que hauria pogut tenir però que ja se m’havia escapat” (p. 68).

dilluns, 16 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Bartleby, el escribiente, Herman Melville

Bartleby, el escribiente

Obrint camins

En record d’Enrique de Hériz

Hi ha llibres que sembla que no calgui presentar-los, que tothom coneix. Si parlem de Herman Melville, el primer que ens ve al cap és Moby Dick. Una obra que la majoria de la gent està convençuda d’haver llegit però que el més habitual és que, quan ho fes, la versió que escollís no fos íntegra, sinó alguna d’abreujada —que és com s’acostumen a llegir els llibres que la tradició ha considerat, indegudament, juvenils.

El segon, Bartleby, el escribiente (Bartelby, The Scrivener: A Story Of Wall-street), que acaba de publicar Navona Editorial en la seva col·lecció Navona-ineludibles, en una esplèndida traducció d’Enrique de Hériz. També en aquest cas, la història d’aquest copista que treballa en el despatx d’advocat i tot d’una comença a contestar que “preferiria no fer-ho” —“I would prefer not to”— és coneguda per qualsevol persona que tingui interès en la literatura.

Ho és perquè alguns dels més grans narradors del segle XX, Albert Camus i Jorge Luis Borges, entre d’altres, han mostrat la seva admiració per ell. Una admiració que crec que prové de la història que explica però, sobretot, de la manera de narrar: d’aquesta prosa tan acurada, neta i clara, alliberada d’artificis que, tot fent la impressió que no diu gaire, diu molt; que diu molt més (i molt més enllà) del dir.

Perquè, sent molt important el que ens explica l’advocat que Melville fa servir per donar-nos a conèixer la història, el que més compta, el que té més força, els que ens deixa més petja, és el que no ens explica, el que no ens pot explicar perquè no ho sap. Perquè ni ho sap ni podrà mai saber-ho. El que tan sols podrà provar d’escatir, d’una manera purament intuitiva al final. En aquesta magnífica culminació de la narració que ens ofereix en el seu darrer paràgraf —que, per descomptat, no cometré l’arrogant imprudència de desvetllar.

És probable que, en l’emoció de la lectura, no ens n’adonem, però l’autor hi posa molt d’èmfasi, en aquest no poder dir, en aquest no poder saber, en les zones d’ombra o de foscor de Bartleby. Seguint les tradicions literàries del seu temps, dedica les primeres quinze pàgines a presentar i a descriure els coprotagonistes, començant pel mateix narrador —“Soy un abogado carente ambición” (pàg. 21)—, i seguint pels seus tres empleats: Turkey, Nippers i Ginger Nut, i en canvi, la descripció de Bartebly no pot ésser més breu: ens diu que era “un joven tranquilo” y que “todavía puedo ver esa figura: ¡pulcra palidez, penosa decencia, incurable desconsuelo!” (pàg. 35).

És probable que no n’haguem fet esment, però, ja d’entrada, al final del primer paràgraf, l’autor ens posa en guàrdia, advertint-nos que: “No disponemos de material suficiente para una biografía completa y satisfactoria de este hombre” (pàg. 20). Una advertència que es va aclarint i precisant a mesura que llegim: anem veient que no és que no disposem de “material suficiente”, sinó que gairebé no disposem de cap material; que de Bartleby en sabem ben ben poc, per no dir res: “se había negado a contar quién era, de donde venía o si tenía parientes en este mundo” (pàg. 60); “—¿Quiere decirme, señor Bartelby, de dónde es? / —Preferiría no hacerlo. / —¿Quiere decirme cualquier otra cosa acerca de usted? / —Preferiría no hacerlo” (pàg. 64); “parecía estar solo, absolutamente solo en el universo” (pàg. 71); “No sé nada de él” (pàg. 90).

Crec que en aquest aspecte també és Melville un precursor literari, potser més encara que en la incorporació de l’absurd. Que, de fet, l’absurditat, allò que ni entenem ni podem entendre, prové d’aquest desconeixement. Un desconeixement, una manca de referències biogràfiques que converteix Bartleby, el escriviente en una narració moderna, modernísssima, que, en comptes de conformar-se amb el lector passiu que la força de la tradició gairebé havia imposat, i que seguia essent habitual en el seu temps, reclama un lector actiu; un lector que s’impliqui en la narració; que, en llegir-la, tregui les seves pròpies conclusions.

Entenc que és per això, per aquesta seva nova manera d’entendre la literatura, que no només no ens diu res sobre la vida anterior de l’escrivent, sinó que es nega a explicar-nos les raons del seu comportament. Es limita a oferir-nos-en, al final, una pinzellada; i prou, la resta, l’hem d’afegir nosaltres. Som nosaltres qui hem de deduir o imaginar —i, per tant, de decidir— perquè actua així.

Melville, doncs, fa una gegantesca passa endavant en el món de les lletres, cap a una literatura oberta, plural, participativa, multiinterpretativa; i, en fer-la, ens convida a acompanyar-lo. A acompanyar-lo en una literatura on l’autor no és que no sigui omniscient, és que, com el seu personatge, prefereix no ésser-ho!

dimecres, 5 i dijous 6 de juliol del mmxix

Publicat a La Llança, el 8 de juliol del 2019

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries de narrativa

Acudits per a milicians,
Mazen Maarouf
Totes els contes (3),
Caterina Albert
Tots els contes,
Katherine Mansfield
La cavalleria roja,
Isaak Babel
Quan arriba la penombra,
Jaume Cabré
Els millors relats,
Roald Dahl


Aquesta anàlisi literària de “Bartelby, el escribiente, de Joan Sales” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La nostra vida vertical, Yannick Garcia

A casa nostra —em refereixo a aquell territori extens que definia amb tanta exactitud en Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”— sembla que el gènere del conte estigui condemnat a progressar fent salts, en comptes de fer-ho de manera gradual i paulatina.

Des de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es racó, les Rodalles Valencianes d’Enric Valor es passà, en un primer salt, lògic, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres; més tard, després de la petja indeleble d’un estel refulgent com Joaquim Ruyra, arribà el mestratge de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo, que només fou substituït per Quim Monzó, la llarga ombra literària del qual es projectà, indiscutible i dominadora, fins ben entrat el segle actual, on ningú feia la impressió de gosar protagonitzar el proper salt qualitatiu evolutiu fins que Francesc Serés i Pere Guixà s’hi atreviren.

Amb La nostra vida vertical, L’Altra Editorial, març del 2014, en Yannick Garcia s’afegeix amb decisió, convicció i embranzida a aquesta voluntat de progressió, d’anar experimentant sense temor els límits sempre oberts de la narració, d’explorar les seves possibilitats encara verges i inconegudes.

I ho fa —i aquest és el seu major mèrit, des del meu modest punt de vista— tenint molt present que per evolucionar, en primer lloc, cal conèixer i assimilar d’allò més bé la tradició i, en segon, que evolucionar només per evolucionar, que épater per épater, no tan sols no té cap sentit, sinó que és un perillós i incontrolable parany que, les més de les vegades, acaba enxampant i devorant el propi autor: “Com més gran és la necessitat de deixar petja per a la història […] més ens consumeix la podridura”, (pàg. 72).

És en aquest sentit que entenc que cal agrair-li que hagi estat capaç de cavalcar al fil de la navalla, d’abocar-se amb coratge als abismes, de maldar per anar més enllà, però essent capaç de vèncer la temptació — gairebé irresistible, que segurament devia sentir, almenys, en alguna que altra ocasió— de franquejar-los, de llançar-se al buit; de no anar ja més enllà, sinó molt més enllà: allí on, sota la falsa aparença de la modernitat i la innovació —del virtuosisme, tan inútil com absurd, que perverteix allò que tracta de sublimar—, tan sols hi regna el no-res. Aquest (pur) no-res que és poc més que un foc d’artifici, que esclata, enlluernador, en un inici, que passa de pressa i, el que és més greu, que no deixa cap rastre: “Calia renovar l’aire. […]. Però de debò, no només com un propòsit buit”, (pàg. 105).

L’autor d’Amposta —la Catalunya nova, per fortuna, cada dia navega més a pleret en l’oceà de la nostra literatura— sap molt bé no només on vol arribar sinó, el que és fonamental, on pot arribar. I, sense dubtar-ho, ho fa: arriba més lluny que la majoria dels autors de casa nostra, però mai (o gairebé) més lluny que no convindria —ni li convindria. I dic “gairebé” perquè, segons el meu parer, “Interludi: Ull partit té un problema”, la narració més acusadament experimental (composta en exclusiva per frases interrogatives), és l’única que no manté el nivell d’alta qualitat del recull. Malgrat la seva perícia, no reïx a avançar com caldria. L’estil s’ha imposat a l’argument, llastant-lo, desequilibrant-lo, reduint-lo.

Sense que aquesta davallada puntual signifiqui —i aquest extrem cal remarcar-lo amb rotunditat— cap menyscapte per la resta del volum, ans al contrari: per contrast, encara confereix més llum i valor a la resta de les narracions, veritablement destacables, en les quals la conformitat entre forma i fons (que se serveixen, es justifiquen i complementen l’una a l’altra) és d’admirar.

Entre d’altres raons, crec jo, perquè Garcia no es considera a ell mateix un geni literari —l’única via que permet arribar a esdevenir-ne, algun dia— ni un superdotat, sinó algú que sap escriure (i molt bé, per cert) però que té consciència que en l’escriptura, com en la invenció, un 1 % és inspiració i un 99 %, transpiració. I cada narració, un cop creada, l’ha anat treballant i treballant, escrivint i reescrivint, esculpint i reesculpint, amb el cisell a la mà, amb paciència i dedicació —quasi gosaria dir amb disciplina, si aquest terme no estigués contaminat de connotacions negatives—, fins aconseguir la (seva) peça perfecta; la (seva) conformació ideal entre l’escultura i l’arquitectura de tots i de cadascun dels relats.

D’aquest conjunt de relats tan diferents però tan similars alhora. Perquè, com succeeix amb els grans autors Txèkhov, Borges, Calders, Monzó… —i no tinc en absolut la intenció de cometre la (perillosa i contraproduent) irresponsabilitat d’equiparar-lo amb ells, atès que això suposaria carregar-lo amb un feixuguíssim llast que li dificultaria prosseguir amb llibertat el seu camí—, el seu estil és únic i inconfusible. Tant que les seves narracions serien immediatament identificables allí on les trobessis.

Els seus contes comencen in media res, al bell mig d’una situació, d’un espai i un temps del qual no en sabem res, d’una acció (o, més aviat, inacció o necessitat de decisió) que ha començat força temps abans i que viu un moment crucial, extraordinari, que suposarà un punt d’inflexió en la vida del o dels personatges. Un moment extraordinari que —llevat d’algunes excepcions, de caràcter més fantàstic— alhora, paradoxalment, és ordinari, car ens podria haver esdevingut a qualsevol de nosaltres.

Garcia ens situa enmig de la foscor més absoluta, en un escenari desconegut i inidentificable —“Jo no tenia ni idea d’on paràvem (com s’orientaven, amb tanta blancor, aquella gent)” (pàg. 112)—, talment com si ens haguéssim llevat un matí i sofríssim un atac sobtat d’amnèsia i fóssim incapaços de recordar res ni reconèixer ningú. I a poc a poc, el que ens envolta va prenent relleu, va aflorant el seu cos i volum; vas sabent on tens la teva dreta i la teva esquerra i, més tard, on són el nord, el sud, l’est i l’oest; amb habilitat, va dosificant-te la informació, facilitant-te, xicra a xicra, la brúixola de cada conte (particular i irrepetible), que et permet anar-te creant tu mateix la carta de navegació que et faculta per avançar.

Les seves narracions són precisos trencaclosques, formats per acumulació de peces sàviament separades, que, a mesura que les anem encaixant al seu lloc, que anem omplint els seus buits, van dibuixant de manera gradual una imatge, cada volta més i més es diàfana: “S’havia passat molt anys intentant encaixar-hi, agafar la forma de la peça que necessitava aquell trencaclosques”, (pàg. 102).

Són com aquells llibres de l’Ull Màgic que es van fer tan cèlebres als anys 90, en els quals no veies més que un conjunt de colors damunt una pàgina, que només prenien forma i relleu, en unes tres dimensions espectaculars, sí eres capaç de concentrar-te i fixar la vista.

O, més exactament, com aquells passatemps infantils on cal unir amb una línia contínua tot un seguit de punts numerats: en un principi, damunt del full només hi ha un conjunt de punts presumptament deixats caure a l’atzar, sense sentit ni significat, però a mesura que vas resseguint-los amb el llapis, va prenent més i més contorn la figura, fins aparèixer la imatge oculta; que ja hi era, però que tan sols podria prendre nova vida amb la nostra col·laboració.

En definitiva, tots aquells i aquelles que no tan sols no sentin al·lèrgia a la literatura com a activitat exigent i participativa, com a constant (ineludible) diàleg obert entre autor i lector, sinó que l’agraeixin i la desitgin, faran bé en contribuir a fer aflorar les tan interessants com inesperades —i, ensems, familiars— imatges del darrer Premi Documenta.

dissabte, 29 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Totes les estacions de França, Oriol Ponsatí-Murlà

No crec cometre cap gosadia si afirmo que el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero és un dels més coherents amb la seva trajectòria i dels menys sospitosos d’acceptar influències externes; o el que és el mateix, dels que aposten, de veritat, per la qualitat literària de les obres presentades i no pas pels (cog)noms dels que les han escrites. Només cal donar un cop d’ull al seu premonitori palmarès per adonar-se’n: començant pels primers guardonats, Rafael Vallbona i Pep Bras, Miquel Fañanàs, Josep M. Fonalleras, i acabant per la penúltima, Mar Bosch.

Res més natural, doncs, que esperar amb fruïció poder llegir el llibre  guanyador. Enguany, Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà, Editorial Empúries, gener del 2014. Una obra que sorprèn perquè no amaga cap de les seves cartes. D’entrada, informa que parteix d’un fet real, la notícia de la troballa, en un tren regional al sud de París, d’una maleta amb vint quilos d’or. I, tot seguit, perquè els primers capítols, més que no pas baules d’una novel·la, son (o, més precisament, semblen) narracions breus —un gènere amb el qual l’escriptor se sent no ja còmode, ans comodíssim— en les quals es plantegen diverses possibilitats (més aviat, realitats) alternatives que expliquen com arribà la maleta al vagó i —sobretot— qui i en quines circumstàncies la deixà abandonada.

Narracions, això sí, que tenen en comú no tan sols un nucli argumental —l’esmentada troballa—, sinó que es relacionen les unes amb les altres repetint la presència dels personatges que hem anat coneixent. Els que havien estat protagonistes, ara esdevenen actors o presències secundàries. Presències successives, simultànies —en alguns casos, com el de la “dona negra [que] no fa res de res. No mira res, no espera ningú, no espera res, no mira ningú”, (pàg. 62), recurrents, omnipresents—, canviants, adaptatives a cada nova situació o hipòtesi, que acaben esdevenint esperades, familiars —fins i tot, malgrat la virulència que algunes d’elles duen aparellades, entranyables. Tan entranyables que caldrà que s’acomiadin de nosaltres (a)plegats al darrer capítol.

L’oulipisme —“Au fond, je me donne des règles pour être totalement libre”, explicitava Georges Pérec convertit en fonament d’exploració de les realitats alternatives, d’anàlisi de la infinitat il·limitada de possibilitats —o variacions, per dir-ho en termes musicals— que ofereix cada esdeveniment. Variacions, petites o grans, sobre un mateix fet que no transformen, únicament, el propi fet, sinó tot allò que l’envolta: el fet mateix i la seva circumstància, si se’m permet expressar-ho en termes orteguians.

Cada nova variació, per més subtil que sigui, canvia no ja la perspectiva sinó la realitat: “El llenguatge no crea la realitat. És la realitat”, (pàg. 93). Cada opció plantejada és un món novell, diferent, amb una base de funcionament —i d’anàlisi— del tot nova. Si per a la ciència el criteri de validació determinant és la falsabilitat —“La primera premissa de l’èxit científic és la falsabilitat”, (pàg. 22)—, per a la literatura —i les arts— potser ho és la varietat o variabilitat.

Certament, en aquesta novel·la definida per l’escriptor O —al seu torn, una de les múltiples, il·limitades, variacions alternatives de l’alter ego de Ponsatí-Murlà— com a antinovel·la, hi trobem rastres de Pérec, de Queneau, de Borges i de Cortazar, (i, si anem més enrere, de Cervantes, de Sterne i de Diderot), de Calders i de Monzó —i, per tant, de Txèkhov—, però també d’un d’aquests autors que convindria reivindicar un dia sí, l’altre també: Manuel de Pedrolo. El primer, a casa nostra, a proposar-se explorar de manera seriosa i amb afany científico-literari la multiplicitat infinita no ja d’un fet o esdeveniment concret, sinó de la mateixa escriptura —del text i del context; entre d’altres, amb Espais de fecunditat irregular/s, Text/Càncer i Sòlids en suspensió.

També em sembla entreveure-hi el besllum de l’ombra allargada de l’eren retorn de Friedrich Nietzsche; de l’estabilitat final, permanent que roman a la etapa definitiva de qualsevol canvi —o, per dir-ho amb major escaiença, de la suma final de tots els canvis possibles.

Un llibre lúdic, jovial, amb aparença i ritme de divertimento, però amb rerefons —defuig “la buidor formal, l’espectacularitat gratuïta i els focs artificials permanents que només persegueix[en] fer-se veure, sense tenir res a mostrar”, (pàg. 42)— i vocació d’anàlisis holística, que ens fa petjar no pas (tan sols) totes les estacions de França, sinó totes les estacions de “la impressionable ànima humana” (pàg. 75).

És ben probable que aquesta obra no sigui, en realitat —si és que la realitat té, en el fons, alguna existència única, indiscutible (i no és més que una possibilitat entre altres tantes possibilitats; si no és “només el preàmbul d’un absurd monumental”, pàg. 18)— una novel·la, ni una antinovel·la, ni tan sols una nivola unamuniana, entre d’altres raons perquè el seu autor ni vol ni deixa de voler que ho sigui; tanmateix, el seu lema bé podria ésser: (si) la novel·la ha mort, visca la novel·la!

Publicat al Núvol, el 16 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.