Categories
Entrevistes

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando, per parlar de “Quan el cel embogeix”

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando

Literatura en majúscules

El mes de febrer, n’Antoni Vidal Ferrando publicà a AdiA Edicions la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, que és, de nou, una obra que deixa petja, que posa de manifest que és un gran entre els grans de les lletres catalanes.
Estava previst presentar-la a Barcelona, a la Llibreria Calders, el 12 de març però, per desgràcia, el maleït confinament va obligar a aplaçar l’acte.
Tot esperant la nova data, vaig tenir l’immens goig d’entrevistar-lo.

Xavier Serrahima: Quan el cel embogeix és una novel·la breu on, tanmateix, hi és tot. Podries dir-nos què és el que t’impulsà a escriure-la?

ANTONI VIDAL FERRANDO: En realitat, a mi, el que m’interessava és explicar alguns problemes que viu el país i problemes que viu el planeta sencer. Com que una persona, en aquest cas, el protagonista de la novel·la, no viu al marge dels problemes del seu temps: els seus problemes estan connectats i relacionats amb els de la vida.

XS: En comparació amb d’altres novel·les anteriors, amb el Cicle d’Almandaia, tant aquesta novel·la com l’anterior, La ciutat de ningú, ens ofereixen una visió més desencantada, més negativa, de la realitat.

AVF: Efectivament, el narrador és, ja, un escriptor major, que no ha aconseguit els seus objectius, en la literatura. Llavors, aquests escriptor sent que la seva vida es va degradant. Que ell es va degradant físicament, que es van degradant els seus somnis i els somnis de la seva generació. I, a la vegada, això el du, amb raó o sense —jo crec que més amb raó que no sense— a pensar que tot el món que l’envolta s’està degradant. I això és un poc el fil de tot plegat. Quant a La ciutat de ningú, també era una persona insatisfeta, carregada de deliris i de manies, que no se sentia bé ni en el temps que vivia ni a la seva ciutat. Recordava el poble, recordava la infantesa, recordava temps que per a ell eren temps millors. I, fins i tot, recordant tot això, arribava a enyorar el temps de la dictadura. En el fons, en aquestes novel·les jo m’he plantejat un poc el tema de les grans contradiccions humanes. Que el món no es guia simplement per la raó, sinó que es guia pels traumes, pels sentiments, per les pors, pels fracassos dels que l’habitam. Vaig llegir una vegada que, en realitat, del que volia parlar Leonardo Sciascia quan parlava de Sicília era de la derrota de la raó. Jo vaig pensar: «Jo també estic fent el mateix: estic contant la derrota de la raó».

XS: La derrota de la raó, doncs, com a font de l’escriptura?

AVF: Sí, no hem d’oblidar que la literatura, i l’art en general, neix d’una insatisfacció. Després, també neix de les nostres fantasies, dels nostres records, de les nostres preguntes, dels nostres somnis, de les nostres fidelitats, del nostre esperit crític. I tot això, que és complicadíssim, que ni tu mateix no acabes d’entendre, intentes que les paraules t’ho diguin. La literatura també és una història d’amor amb les paraules. Les interrogam perquè ens ajudin a explicar el món i ens ajudin a donar testimoni d’un temps. I jo sempre afegeix que el que també cercam és plaer, aquesta gran satisfacció que proporciona el poder convertir els mals, les injustícies, el dolor en plaer estètic.

XS: En la teva narrativa aquesta capacitat de convertir fets, moments o records dolorosos en un goig estètic sempre hi és present.

AVF: Si perquè, endemés, en l’art, entre el dolor humà, les debilitats humanes, les injustícies, sempre hi trobam aquest toc de meravella que també tenen les vides. Les vides sempre tenen algun toc de meravella. A posta, la gent no es vol morir. Si el món només fos una calamitat, si fos una vall de llàgrimes, com diu el tòpic, realment ens seria ben igual anar-nos-en a una altra vida, o a cap vida. I l’art ha de mostrar, també aquests graus de meravella, de poesia, que te la vida. I, a més a més, jo crec que l’art és com una promesa. En el sentit que el grau de perfecció que aconseguim amb les nostres obres d’alguna manera és una prova de la capacitat humana de millorar el món a tots els altres nivells.

XS: Millorar el món, des del punt de vista artístic, suposa no tan sols reflectir el món, sinó oferir-nos noves mirades, polièdriques.

AVF: El que jo intent, sobretot en aquestes darreres novel·les, és viatjar per les zones més ocultes de la realitat. Per allò que en principi pareix més insòlit, però existeix. Jo pens que sempre tenim una visió molt parcial de la realitat. Tenim la tendència a veure les coses sempre des del mateix punt de vista. Es generalitza, un punt de vista de mirar les coses. El bé i el mal. I, llavors, una de les funcions de l’art és mostrar moltes de les coses que existeixen, bones i dolentes, i que normalment no hi parem atenció perquè es creen uns clixés, uns estereotips. L’art ha de rompre els clixés, els estereotips.

XS: Això ho expressa molt bé el narrador de Quan el cel embogeix, quan escriu: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures”.

AVF: Sí, la literatura no ha de fer concessions a cap criteri establert, ni a cap autoritat que no sigui l’autoritat de les paraules. I, en aquesta línia, diria una cosa: que tots els cànons són reaccionaris.

XS: D’on neix la necessitat artística de crear amb una llibertat absoluta, sense cap mena de limitacions, deixant que l’obra d’art arribi on ha d’arribar.

AVF: Jo sempre dic que escriure és crear espais de llibertat. I aquests espais de llibertat han d’arribar fins el punt de no jutjar. Per exemple, tu tens uns protagonistes. I, en teoria, uns fan les coses més bé que els altres. No! No hi ha d’haver el bo i el dolent de cap de les maneres. Tu no has de jutjar els teus protagonistes. D’altra banda, el de Quan el cel embogeix és un escriptor insatisfet i alcohòlic. I quan qualcú està insatisfet necessita trobar defectes a tot arreu, per tal de no sentir-se tan sol. Però això no significa que allò que critica no mereixi ser criticat. No significa que moltes vegades no tengui raó.
Fet i fet, Quan el cel embogeix és una mena de joc de miralls entre tres protagonistes: el narrador, que és un vell escriptor frustrat; un fiscal, nostàlgic de la dictadura, i Marcel Proust. Tres protagonistes absolutament diferents. L’un, el narrador, és un escriptor sense èxit que es considera a ell mateix progressista; el fiscal en teoria és d’extrema dreta, i l’últim és un triomfador, com a escriptor, forma part de la plèiade dels escriptors universals. Però, en el fons, malgrat unes diferències tan evidents, tenen uns trets en comú, que són propis de la condició humana. És a dir, tots són inestables, estan insatisfets, són viciosos, són vanitosos, maniàtics. I són, fins i tot, igual de vulnerables, de contradictoris.

XS: Entenc que per a tu resulta essencial que la literatura, i l’art en general, reflecteixin la complexitat i la contradictorietat de les persones. Que no hi ha àngels ni dimonis. Que tots som, alhora, una mica àngels i dimonis.

AVF: Una de les coses que em proposava, pentura d’una manera no massa racional, sinó espontàniament, perquè és una manera d’entendre la vida que tenc, és parlar d’aquests clarobscurs. A mi això de bons i dolents a mi no em funciona. D’aquests clarobscurs de la vida i, també, d’aquests clarobscurs de la literatura. L’art és una cosa sublim, però el món artístic ja és una altra cosa. Cal no confondre mai la literatura i els escriptors.

XS: Junt a tot això, la novel·la —com ens indica de nou molt bé el narrador: “qualsevol autoritat real o imaginària ha de quedar supeditada al rang superior de l’autoritat de l’art”— és, com totes les teves obres, un cant a la llibertat, a obrir fronteres. Fronteres mentals, sobretot.

AVF: Jo estaré sempre en contra del pensament únic, del monopoli de les idees. Perquè pens que qualsevol concepció de la vida, que qualsevol concepció de l’art, per bona que sigui, deixa de ser-ho quan la converteixes en un dogma.
Jo gairebé confonc l’art amb la llibertat. No hi ha fronteres. No hi ha cànons. No hi ha preceptives ni normatives. Cada obra d’art és única i només ocorre una vegada en la vida.
Quan escrius, has d’intentar, o el que intento jo, almanco, és sacsejar el lector, estimular, interrogar, commoure, trencar motll0s, obrir camins, generar noves perspectives, generar noves possibilitats. I, si pot ser, també, fascinar. Després, que cada lector en faci una lectura segona la seva manera de ser.

dimecres, 3 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Les aventures del bon soldat Švejk, Jaroslav Hašek

Referir-se a la novel·la (ja des del seu naixement; només cal recordar Apuleu i el seu Ase d’or) és referir-se al cultiu de l’humor. Pentagruel i Gargantua (Rabelais), El Quixot (Cervantes), Tristram Shandy (Sterne), Jacques el fatalista i el seu amo (Diderot) i Els papers pòstums del Club Pickwick (Dickens) —per esmentar-les en ordre cronològic— són obres essencials que han establert els fonaments d’aquest gènere divers i generosament inclusiu que anomenem novel·la.

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors va tenir l’encertada idea de recobrar el novembre de l’any passat la traducció que Monika Zgustova va fer de Les aventures del bon soldat Švejk (Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války), del seu compatriota Jaroslav Hašek, una de les obres que mereixen l’honor d’ocupar un lloc de privilegi al costat de les tot just esmentades.

Tant és així que els que no coneguin les aventures i desaventures del més inepte dels soldats txecs de la història, el millor que poden fer és afanyar-se a llegir-les. Per més que en alguns instants el text esdevingui força més prolix que no convindria, no l’oblidaran: la seva força —literària i humorística— és impagable.

De les moltes opcions des de les quals hom es pot plantejar escriure sobre la Primera Guerra Mundial —com ho han fet, amb molt d’encert, Louis-Ferdinand Céline (Viatge al fons de la nit), Blaise Cendrars (La main coupée, o Frederic Manning (La part que ens toca), i, darrerament, Jean Echenoz (14), entre d’altres—, no estic segur si escollir el vessant humorístic és la més sensata, però segurament sí la que permet afrontar-la d’una manera més digerible, menys insofriblement dolorosa; i, precisament per aquesta raó, més autèntica i pregona, sense adulterar ni endolcir la tètrica i sanguinària realitat.

Un punt de vista satíric —o, més aviat, càustic, lacerant— que queda ja patent des del primer i aclaridor paràgraf, on se’ns presenta l’heroi —més exactament, antiheroi (o, potser, heroi dels antiherois)— de la novel·la: “El senyor Švejk […] un cop declarat idiota per la comissió mèdica militar, havia abandonat el servei i vivia de la venda de gossos, uns horribles monstres híbrids per als quals inventava falses genealogies”, (pàg. 27).

Són les aventures d’un idiota, i tenen sentit, sobretot, per aquesta raó. Només essent-ho, com ell mateix s’encarrega de recordar-ho, una vegada rere l’altra —“Em van eximir del servei militar per estupidesa i la comissió em va declarar oficialment idiota. Sóc un idiota oficial”, (pàg. 43)— no tan sols pot actuar com bonament li plagui, prescindint de normes i disciplines castrenses, fent burla i escarni de tot i de tothom —“Jo m’ho puc permetre, senyor Caporal […], perquè sóc un ximple”, (pàg. 352)— sinó, el que és més important, evitar acostar-se al front per ésser sacrificat.

Sense que això signifiqui, tanmateix —i en aquest extrem dissenteixo del parer expressat per Zgustova al seu pròleg (que convé llegir després de la novel·la): “[Švejk] es mostra com un ximple i un idiota, però és un home intel·ligent i astut”, (pàg. 13)— que es tracti d’un estratagema seu, sinó de la seva condició inherent i innata; d’un defecte convertit per les circumstàncies en la millor i la més útil de les virtuts, que l’allibera de caure eliminat en alguna “carnisseria imminent”, (pàg. 669).

Entenc que, per més que algun dels militars que tenen la mala sort de coincidir amb ell ho creguin així —“Senyor Coronel […] es fa passar per imbècil per cobrir les seves bretolades”, (pàg. 756)—, és només una ànima innocent —“Senyors, jo no sóc cap mena de farsant. […] Jo sóc un veritable idiota, ho poden preguntar a l’oficina del regiment 91”, (pàg. 59)— que més que protagonitzar conscientment la seva pròpia “odissea”, (pàg. 124), la seva particular “anàbasi”, (pàg. 271) o el seu “afany digne d’Hèrcules”, (pàg. 313), es limita a viure-la —i sofrir-la— a la seva manera: “Švejk semblava com si hi hagués anat a parar des d’un altre planeta: amb una sorpresa ingènua mirava el món”, (pàg. 268).

Una ment feble que no comprèn res ni és capaç mai de saber què li succeeix —“Després de tantes vegades, jo mateix ja em sento a disgust tornant a dir-li que és un ximple. Per a la seva estupidesa no hi ha nom. Quan dic ruc, és més aviat un afalac en el seu cas”, (pàg. 508)—, que únicament és capaç d’entendre el sentit literal del que se li diu —“Ja en tinc prou! —va exclamar el caporal. / —Quin home més afortunat — va dir Švejk—. N’hi ha que mai no en tenen prou”, (pàg. 753)— la qual cosa provoca una indeturable successió de malentesos —“Com de costum […] m’ha passat un petit malentès”, (pàg. 766).

Malentesos que, com més va, més, esdevenen catastròfics per a tots aquells que l’envolten: “quan s’acabarà la guerra encara hauràs de servir a l’exèrcit cent anys per reparar totes les teves bestieses”, (pàg. 758).

Un ximple, doncs, entre els ximples, que aplica sempre i arreu la seva imbatible i inqüestionable lògica elemental —“Què li sembla […], quant de temps durarà la guerra encara? / Quinze anys […]. És lògic, perquè ja hi ha hagut una guerra de trenta anys i ara som la meitat de llestos que llavors, i 30 : 2 = 15”, (pàg. 775)—, que té un xic de Gargantua i Pentagruel, de Sancho Panza i del Lazarillo i altres pícaros i (encara més) pícaras espanyoles, i un molt de Tristram Shandy i de Jacques el fatalista.

Tant és així que no ens costaria gens substituir els dos protagonistes d’aquesta escena extreta de l’obra de Diderot per Švejk i el seu turmentat tinent Lukàš: “Jacques el Fatalista: “Quan ploro, sovint trobo que sóc un ximple. / El mestre [li demana]: I quan rius? / Jacques: Segueixo trobant que sóc un ximple”.

Perquè, per damunt de tot, el soldat de Hašek té una magnitud humana majúscula, que el converteix no tan sols en inoblidable, sinó en familiar i entranyable. Un dels propòsits, amplament reeixit, que es proposava el genial escriptor txec en redactar l’obra: “Me l’estimo molt, aquest bon soldat Švejk, i […] estic convençut que tots vosaltres sentireu per aquest heroi humil i desconegut la mateixa simpatia”, (pàg. 17).

Amb tot, si hagués de trobar-hi un precedent fonamental, una referència primera, en la qual beuen tant Hašek com els autors i personatges esmentats, em decantaria sense dubtar-ho gens pels paradigmàtics criats del teatre romà; per aquells (anti)herois inventats per Plaute i Terenci que Shakespeare, però sobretot Molière prengueren com a model per crear alguns dels seus protagonistes més immoridors. Herència que queda palesa quan un dels caporals iguala Švejk, soldat ras, amb un criat: “És ben típic, això dels criats, de no saber fer res més que xerrar pels descosits”, (pàg. 363).

Per bé que la situació sigui a la inversa, atès que els criats del teatre romà eren infinitament més intel·ligents i enginyosos que els seus ridículs amos i els superiors del nostre (anti)heroi no són tan ximples com el seu subordinat —tot i que, com bé s’encarrega d’emfatitzar el seu autor, no vagin sobrats de matèria grisa ni de sentit comú—, el resultat és el mateix: el triomf acaba sempre decantant-se a favor dels més desafavorits i en contra dels poderosos.

Com els criats romans, també Švejk acostuma a sortir-se amb la seva mercès a la seva infatigable i incessant xerrera, a “la seva flexibilitat de paraula habitual”, (pàg. 543), al seu incorregible costum de desplegar “la narració amb tota mena de detalls”, (pàg. 769), que tot ho embolica i enterboleix, fins a privar els seus malaurats contrincants de la capacitat de reacció: “Xerres com un sac de nous, rei meu”, (pàg. 417); “Què no es pot expressar breument?”, (pàg. 446); “deixi de contar les seves bestieses de sempre i expliqui’m una cosa”, (pàg. 503); “Encara que parli fins al vespre, les seves històries seran cada vegada més estúpides”, (pàg. 694).

En definitiva, tot i que innecessàriament extensa en ocasions, una esplèndida novel·la, que tracta de combatre amb la més eficaç i demolidora de les armes literàries, l’humor i el sarcasme —“El capità Adamicka va començar a tenir fama d’home just, i per això […] el van enviar al camp de batalla”, (pàg. 329); “Com acostuma a passar sempre, també aquesta vegada els bons soldats caminaven darrere, i al davant marxaven els que eren conduits al tren envoltats per baionetes”, (pàg. 347)—, la crueltat i l’absurditat d’una i de totes les guerres.

Un al·legat furibund contra la insensatesa del bel·licisme, que fa costat a totes les assenyades persones que, des de l’albada dels segles, han negat “el fet de ser fills d’una nació que havia de dessagnar-se per interessos que li eren absolutament aliens”, (pàg. 68).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 14 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de Galaxia Gutenberg

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal.
 Califòrnia, Jordi Coca.
Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Josafat, Prudenci Bertrana

Per sort, no ens ha calgut esperar tant com ens imaginàvem en analitzar Violeta, i ja podem sostenir entre les nostres mans freturoses Josafat, l’obra cabdal d’un dels grans mestres escriptors gironins, Prudenci Bertrana. Altra volta, en una acuradíssima edició, aquesta vegada a càrrec Xavier Pla, que publica Edicions de la Ela Geminada a la biblioteca que li dedica a l’autor de caràcter renaixentista —les pintures del qual embelleixen les cobertes dels seus llibres.

Per bé que, com reconeix amb modèstia el seu curador, “l’edició perfecta no existeix”, (pàg. 9), ni tampoc la definitiva —per exemple, perquè d’ací a cinquanta anys es decideix que l’eliminació de “la proposició a davant de complement directe”, (pàg. 19), ja no és aconsellable—, no hi ha dubte que l’ardu treball que Pla hi ha dut a terme, tan quantitatiu —es diu aviat, un miler de correccions en una narració de vuitanta pàgines!— com qualitatiu, li garanteixen una llarga pervivència i, almenys, ésser considerada el model a tenir en compte.

Atès que confio que, malgrat —o, potser precisament, per culpa de­­— ésser una obra prescriptiva, encara hi hagi lectors que tinguin la fortuna de no haver-lo llegit, procuraré no cometre la irresponsabilitat de desvetllar el seu argument més del mínim indispensable. Crec que n’hi haurà prou amb assenyalar que aquesta història d’amors tràgics, empesos pel fat i les circumstàncies, en el qual les passions del cor i de la sang s’imposen a la raó, a les normes morals vigents i a les conveniències socials de torn, beu de la deu inexhaurible dels clàssics grecs, que derivaren en el mite modern de La bella i la bèstia i en la immoridora Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo.

El campanar de l’església de Santa Maria, “estrany i misteriós”, on “hi regna [..] un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals”, (pàg. 24), envoltat de “buidors tenebroses”, (pàg. 66), isolat i gairebé inaccessible —“aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaria saltironejar, ni hi sabria riure”, (pàg. 25)—, és l’escenari central, i quasi únic, d’aquest encontre tempestuós entre la innocència d’una fera masculina i l’astúcia d’una depravada i insaciable dona adoradora dels plaers.

Dels plaers carnals, no cal dir-ho. Perquè, en aquesta lluita sense quarter entre el bé i el mal, entre el dimoni i els àngels, entre la nit i el dia —“la nit folla, la nit satànica”, (pàg. 73)—, entre la llum i la foscor —“Quan l’hermosa llum del dia aclarís els vitratges, quan el sol anés clapejant de vius colors pians i capitells”, (pàg. 89); “El ponent mugia com una fera irada i venjadora”, (pàg. 95)—, entre el cor i el cos, és la carnalitat la que acabarà determinant el vencedor i el perdedor de la contesa.

La ingovernable pulsió per satisfer la crida animal a la sexualitat —“la pell roenta, la sang encesa i el cor desenfrenat”, (pàg. 49); “imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien”, (pàg. 56)—, la humanament impracticable heroïcitat de resistir-se a les “tribulacions de sant Antoni”, (pàg. 38), a la “serp enviada pel dimoni”, (íd.).

Si és que es admissible referir-se a vencedors, quan la carn venç a l’esperit —“Una serenitat pasmosa gorí son esperit, emperò ses carns tremolaven encara”, (pàg. 87)— i la redempció sembla impossible, quan la pruïja del pecat assoleix els seus objectius i s’imposa per damunt de qualsevol altre criteri religiós o moral. I, sobretot, quan s’evidencia que el ferotge i inhumà jou amb el qual la religió catòlica estreny la moral —o, és exactament, la moralitat— comporta uns efectes mil vegades més perjudicials i devastadors que els que (en teoria) tracta d’evitar.

Certament, Josafat, aquest pobre i ingenu campaner, “aspre i sorrut, […][d’]esperit ombrívol”, (pàg. 29), amb ànima infantil però amb caràcter irat —“era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge”, (pàg. 27)— que viu més a prop que ningú del cel, hauria tingut moltes més oportunitats d’ésser feliç, en la mesura que això sigui humanament possible, d’haver restat al seu poblet.

I, encara més, si la humanitat occidental hagués conservat les creences en les divinitats gregues —i romanes—, alliberades d’aquell concepte que Nietzsche considerava el més nefast producte de l’espècie humana: el del pecat.

Si hagués pogut continuar la seva existència en el paradís virgilià de la seva infància, sentint-se molt més acordat amb “sa naturalesa [amb] llevat de faune”, (pàg. 33), despreocupat i sense problemes de consciència ni penediments, imitant els “aucellets frisosos de llibertat”, fent sonar, dia i nit, el seu “flobiol”, amb la “melodia […] alegrement enyorívola […], sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga…”, (pàg. 102).

Una crida literària, doncs, a la preservació de la naturalesa humana primigènia i sense adulteracions, que cal celebrar que una editorial coratjosa hagi recobrat i rejovenit amb tant de tacte i encert, tornant-lo als seus orígens a fi que, al cap de més de cent anys, el puguem (gairebé) rebre com acabat de sortir de les mans del seu autor.

dimecres, 19 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons