Categories
Notes de lectura

La mort a Venècia, Thomas Mann (Navona Editorial, 2020)

La mort a Venècia, Thomas Mann

Retrat de l’artista crepuscular

En aquest món literari nostre, on, si fem cas de les contracobertes de la major part dels llibres que es publiquen, els genis són tan i tan abundants, res millor que agafar una certa perspectiva i desassedegar-se amb la lectura d’algun que altre clàssic. Tant si és dels antics com dels contemporanis. D’algun d’aquests clàssic a qui el pas del temps, que és l’únic jutge infal·lible, ha mantingut al seu lloc. Un lloc merescut de veritat, que va permetre que fos assaborit quan es va publicar per primera vegada; que l’assaborim nosaltres, ara; i que els que vindran després de nosaltres els segueixin assaborint en el futur.

La mort a Venècia (Der Tod in Venedig), de Thomas Mann, publicat per Navona Editorial, i traduït per Joan Fontcuberta i Gel, és, sens dubte un d’aquests llibres que, si no has llegit, convé que llegeixis; i que, si ja havies llegit, que hi tornis. Perquè, com totes les obres d’art de mèrit, cada nova lectura t’ofereix noves experiències, noves visions. Noves oportunitats de redescobrir-la i, fent-ho, redescobrir-te tu mateix. Redescobrir que l’art és el llenguatge que mai no deixa de dir, dir —i, el que és (molt) més important, de dir-nos— més i més, de dur-nos més i més lluny, més i més enllà, més i més amunt.

Redescobrir-hi un llibre que, tot parlant-nos, alhora de l’amor i de la mort, ens parla de la vida. De la vida humana, en general, i de la de l’artista, en particular. De la vida que tenim i de la que podríem tenir. De la que escollim, en la mesura de les nostres possibilitats, i de la que hauríem pogut escollir —més aviat, de les vides que hauríem pogut escollir. Del que som i hem decidit ser. O, el que és el mateix, del que, havent decidit ser, no hem pogut ésser.

D’una vida que no ens acostuma a oferir segones oportunitats. I que, quan ens les ofereix, o bé no ens adonem que ens les està oferint o bé ja és massa tard: “«Massa tard!», pensà Aschenbach en aquell moment, «Massa tard!»” (p. 93).

Massa tard perquè, quan per fi potser ens plantejaríem agafar un altre trencall, diferent del que havíem seguit fins llavors, el camí, tot d’una, se’ns acaba. Se’ns acaba sense fornir-nos l’opció de rescabalar-nos de la vida —i de les vides— que podríem haver escollit de viure, si haguéssim estat prou conscients que (per dir-ho en mots de Jean-Paul Sartre) estem condemnats a ésser lliures, que som responsables únics de tot el que fem i deixem de fer.

La vida que ha escollit el protagonista, Gustav von Aschenbach, aquest escriptor de més de cinquanta anys que coneixerem ja al primer paràgraf, tot just “havia sortit de la seva casa […], per emprendre tot sol una passejada, una tarda de primavera de l’any 19…, sota un cel gris, amb cara de mal temps, el mal temps que d’un mes ençà semblava amenaçar la pau del nostre continent. Sobreexcitat pel treball dur i penós d’aquell matí, que li havia exigit l’atenció i la prudència més extremes” (p. 19, el subratllat és meu).

Un primer paràgraf que sense dir-nos-ho —que és, segons el meu punt de vista, el senyal i el mèrit del gran art: dir sense dir; dir sense semblar dir; dir molt dient molt poc—, ens diu com ha estat i com segueix essent la seva vida.

Una vida que, com ens indica Jordi Llovet al seu tan instructiu pròleg, està assetjada per l’ombra de la mort. Raó per la qual l’autor fa que, quan hagi d’esperar l’autobús per tornar a casa, es trobi al “cementiri del nord” (p. 20), prop d’on es podien llegir “sentències, escollides, relatives a l’altra vida” (p. 21), i on veu “un home l’aspecte del qual, no gens comú, dóna una direcció completament distinta als seus pensaments” (Íd.). Als seus pensaments, i, per tant, a la seva vida.

Presència o ombra de la mort que el seguirà fidelment, quan decideix marxar a Venècia. En primer lloc, en pujar al vaixell que l’hi durà. I, en segon, a la gòndola que agafa un cop hi arriba. Al vaixell, en coincidir amb un grup de joves que fan gatzara i fixar-se en un d’ells, en un “jove […] fals” (p. 44), un jove que, en realitat, “era un vell, no hi havia dubte” (Íd.), la qual cosa el du a demanar-se: “Que no veien que era un vell, que no tenia cap dret a portar aquells vestits extremats i vistents, que aquell paper no feia per a ell?” (Íd.).

Una imatge que, sense saber-ho, no pot ésser més premonitòria, atès que ell no trigarà a seguir el seu lamentable exemple, força més endavant, en sentir-se “singularment captivat” (p. 61) per Tadzio i, més tard, enamorat.

I, “com qualsevol enamorat, desitjava agradar, i sentia una amargura mortal en veure que era probablement impossible” (p. 129) i per això “esmerçava més temps que de costum a fer-se la toaleta […] i  anava més sovint que mai a la perruqueria de l’hotel” (p. 130), on, gràcies a les mans del barber, el maquillatge sembla aconseguir el miracle que anhela: “on la pell havia esdevingut resseca i pansida […] apareixia un to de carmí suau; els llavis, fins feia poc esmorteïts, s’omplien d’un color com de gerd, i els solcs de les galtes i de la boca desapareixien sota la crema i l’aigua de jovença” (p. 131).

Sembla, perquè el que en principi hauria d’ésser una mena de rejoveniment, no ho és tant —o no ho és gens. Si tornem a llegir el paràgraf amb atenció (que és com s’ha de llegir la literatura literatura) potser prendrem consciència que tota aquesta cerimònia de reconstrucció no és —i no pot ésser— més que un símbol i una premonició dels afaits i maquillatges que es practiquen a un cadàver abans d’enterrar-lo.

Que és, en realitat, i sense ésser-ne conscient, el que està fent: preparar-se per a la mort. Una mort que li arribarà precisament quan opta per fer un tomb en la seva vida, quan tot d’una sent “una mena de neguit aventurer, un deler sedegós i jovenívol de països llunyans” (p. 23). Un fet del tot insòlit per a qui “massa afeixugat pel deure de la creació artística […] ni tan sols havia assajat de sortir d’Europa” (p. 24), per a qui “lliurat i obligat des de jove a la producció literària […] mai no havia conegut l’oci ni la despreocupació de la joventut” (p. 31), per a qui si “volia portar sobre espatlles poc robustes la càrrega feixuga del seu talent i arribar lluny, li calia molta disciplina” (p. 32).

Per a qui és una imatge —més aviat, potser, una metàfora— de la vida artística, del llarg, tortuós viacrucis que acostuma a esdevenir el camí d’aquells que escullen servir l’art: “el tremp enmig de la desgràcia i la gallardia enmig del turment no revelen tan sols resignació; és un esforç actiu, un triomf positiu, i la figura de sant Sebastià és el símbol més bell, si no de l’art en general, si almenys d’aquell del qual estem parlant” (p. 34).

Per la qual cosa La mort a Venècia és una història d’amor, una història d’amor i de mort, però, com és dat d’esperar d’un artista tan exigent com Thomas Mann, és, alhora molt més: és, sobretot, una magnífica, rica i enriquidora obra d’art que, sense oblidar en cap instant que ho és, i per tant, sense renunciar a les severes exigències que això suposa, reflexiona sobre la creació artística —“Qui desxifrarà mai l’essència i el caràcter de l’artista?” (p. 93)— i les seves servituds.

Servituds que, per començar, i per dir-ho en termes nietzschians, obliguen a escollir entre Apol·lo i Dionís. Perquè, recordem-ho, per al colossal pensador alemany, Apol·lo no és tant —o, si més no, només— el representant de la bellesa, sinó de l’ordre, del que s’ha de fer, de les costums, mentre que Dionís ho és de la disbauxa, de la irreflexió, del gaudi i de l’alliberament que aquest comporta.

És en aquest sentit que aquesta novel·la és, també, una reflexió —o, més exactament, una escenificació reflectiva— del conflicte entre el seny i la rauxa, entre l’haver de fer i el voler fer, entre el deure i la llibertat.

Entre el von Aschenbach inicial i el que, tot d’una, sent necessitat de viatjar, d’allunyar-se de “la tosca masia que s’havia fet construir a la muntanya i on passava els dies plujosos” (p. 25), aquest “lloc quotidià on transcorria, rígida, freda i apassionada, la seva tasca” (Íd.). El que, sense saber-ho, ha caigut als braços de Dionís: “Li semblava com si tot allò no fos tan normal com hom podia creure a primera vista, com si al seu entorn les coses s’anessin fent il·lusòries i estranyes i el món iniciés una transmutació singular” (p. 45).

De Dionís, perquè, per més que Tadzio sigui no ja bell, sinó bellíssim —“El minyó era d’una bellesa perfecta, […] un nas recte i ben fet, una boca amorosa i una expressió d’una gravetat quasi divina, tenia una retirança a les escultures gregues de l’època clàssica; i, juntament amb aquesta perfecció tan pura de formes, tenia un encís tan personal, tan poc corrent, que l’escriptor creia no haver trobat mai una cosa semblant ni en la natura ni en les arts plàstiques” (p. 58)—, i von Aschenbach, poc atractiu i envellit —“Es passà una bona estona davant del mirall, contemplant-se el cabell gris, el rostre cansat i solcat” (p. 71)—, no és, paradoxalment, el primer qui representa Apol·lo —i la força apol·línica—, sinó el segon.

Un von Aschenbach apol·línic que, en lluitar (més aviat, entrar en contacte) amb Dionís —i amb la força dionisíaca— resulta, inevitablement, destruït. Destruït per negar-se a acceptar allò que el seu voler li requereix, per voler mantenir la seva insostenible i alienant subjecció al “servei auster i sagrat de cada dia” (p. 84).

Una realitat o plantejament que bé podria haver sorgit, conscientment o inconscient, d’una acurada lectura d’El naixement de la tragèdia de Nietzsche: “Hi ha homes que, per manca d’experiència o per estupidesa, s’aparten d’aquests fenòmens [dionisíacs] com de «malalties de la gent vulgar», i se’n riuen o els planyen, convençuts d’estar plens de salut: pobres!, no sospiten, és clar, com de cadavèrica i espectral apareixeria aquesta «salut» si els passés pel costat, bramulant, la vida ardent dels posseïts per l’esperit de Dionís[1]”.

Res més recomanable, doncs, que gaudir amb la lectura d’aquesta novel·la de Thomas Mann, que ens ofereix, l’oportunitat d’endinsar-nos en les aigües sempre tèrboles de la condició humana, i que, alhora, potser ens portarà a llegir —o, millor encara, a rellegir— la primera gran obra del filòsof alemany.

dijous 8 i divendres 9 d’octubre del mmxx

—-

[1] El naixement de la tragèdia, Friedrich Nietzsche, traducció de Manuel Carrasco, Adesiara, Martorell, 2011.

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499


Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Escritos 4/1 (II): Temor y temblor, Søren Kierkegaard

Escritos 4/1 (II): Temor y temblor, Søren Kierkegaard

Superar l’abisme

La segona obra de Søren Kierkegaard que inclou el volum dels seus Escritos Volumen 4/1, Editorial Trotta, febrer del 2019, esplèndidament traduït i editat per Darío González i Óscar Parcero, Temor y temblor (Frygt og Bæven), és tan essencial com la primera.

Si en aquella, La repetición, el centre de la seva preocupació, i, per tant, de la seva reflexió, era Job, en la d’aquesta és Abraham; més exactament, l’angoixa que ha de suposar per a un pare, per més creient que sigui, estar disposat a sacrificar el seu fill per ordre diví: “Abraham […] no tenía paz. No podía concebir que fuese un pecado el haber querido sacrificar a Dios lo mejor que él poseía, aquello por lo que con gusto él mismo habría dado su vida una y otra vez; y si era un pecado, si él no había amado así a Isaac, entonces no podía comprender que pudiese ser perdonada, pues ¿qué pecado sería más terrible?” (pàg. 113).

Una angoixa, insofrible, insuperable —com es pot recuperar algú d’una experiència com aquesta?, com pot no acabar boig?, com és possible perdonar-s’ho— que, a no ésser que tingui el seu fonament en una realitat o una entitat extrahumana, en un més enllà del món que coneixem, ens abocaria a la il·lògica més terrible, a la absurditat més esgarrifosa: “Si no hubiese en un ser humano una conciencia eterna, […]  si un vacío abismal, insaciable, se ocultase debajo de todo, ¿qué sería la vida sino desesperación?, […] ¡qué vacía y desconsoladora sería la vida!” (pàg. 115).

Llegint el pensador danès ens sembla, doncs, sentir la veu, igualment turmentada, que malda per cercar respostes a les preguntes que segurament no en tenen, que no pot —més exactament, que no aconsegueix, per més que ho intenta amb totes les seves forces— en déu, però que hi vol creure —el desesperat crit “¿Què més voldria, jo, que creure en tu?”, d’Ivan Karamàzov. El que per al genial escriptor rus és una voluntat, per a Kierkegaard és una necessitat: si no vol caure en l’abisme del desconsol i de la desesperació, li cal creure.

Però, i aquest és l’element crucial que diferencia el filòsof del teòleg, el pensador del creient —i, alhora, el que permetrà que d’ací a 300 anys, quan tants i tants salvadors de fenòmens hagin caigut, ben justament, en l’oblit, l’autor d’El concepte de l’angoixa segueixi essent llegit— per a creure li cal entendre. I entendre humanament; les habituals respostes dels escoliastes, dels que duen sempre l’aigua cap a les rodes dels seus molins encara que passin a cent llegües de distància, no li serveixen.

No en té prou, ni es conforma, amb que li diguin que és una qüestió de fe; li cal que aquesta qüestió o norma de fe tingui (i posi en evidència) una base humana; que sigui humanament (i racionalment) acceptable: “La mía es por naturaleza una mente sagaz, y el que es sagaz tiene siempre grandes dificultades en efectuar el movimiento de la fe” (pàg. 126). I, per més que ho intenta, per més que prova de trobar-hi una raó i un sentit, encara que no sigui més que un besllum de raó o de sentit, no és capaç d’entendre Abraham: “Si […] he de pensar en Abraham, quedo como aniquilado. A cada momento advierto aquella enorme paradoja que constituye el contenido de la vida de Abraham, a cada momento soy rechazado, y mi pensamiento, a pesar de toda su pasión, es incapaz de penetrar en ella, no puede acercarse ni un pelo” (pàg. 127).

Serà en aquest punt, en aquesta cruïlla de camins que sembla que no poden dur enlloc, quan els dubtes —uns dubtes que, cal dir-ho, tenen molt de certesa: si es fa preguntes en veu alta a ell mateix és, precisament perquè sap (molt bé) quines són les respostes— l’assalten i quasi l’immobilitzen —“Hay en verdad alguien entre mis contempéranos que esté en situación de llevar a cabo los movimientos de la fe? ” (pàg. 128)— que recorre a una figura que, per la seva potència, vigor, empenta i seguretat, té molt de nietzschiana: el “caballero de la resignación infinita” o “caballero de la fe” (pàg. 131).

Nietzschiana i, alhora, antinietzschiana. Nietzschiana perquè va més enllà, perquè permet superar les limitacions de l’ésser humà, perquè fa una passa més endavant, perquè arriba allí on els altres no poden arribar; antinietzschiana perquè aquesta passa més enllà no l’ajuda a deixar enrere la religió, a avançar en l’abisme que comporta per a la humanitat la mort de déu, sinó que la recupera, que permet entendre-la o, almenys, seguir-la tenint en compte.

Perquè el caballero de la fe, aquesta mena d’alter ego del superhome, “ha hecho y hace a cada momento el movimiento de la infinitud. Vuelca la profunda tristeza de la existencia en la resignación absoluta, conoce la bienaventuranza de la infinitud, ha sentido el dolor de renunciar a todo lo más querido que uno tiene en el mundo, y sin embargo la finitud le sabe tan absolutamente bien como a aquel que nunca ha conocido nada superior” (pàg. 133).

Per al pensador alemany, el superhome és aquell que va més enllà, molt més enllà, per superar-ho tot, i, sobretot, per superar aquest home —“l’home és quelcom que s’ha de superar”, (Així parlà Zaratustra)— limitat, privat de la suprema voluntat de poder, que el cristianisme ha convertit cada vegada en més mesell, en una trista ombra d’ell mateix; per al danès, el caballero de la fe és aquell que si va més enllà és, precisament, per superar —i fer-ho religiosament— els abismes a que l’ha abocat la mort de déu; o, més que per superar, per resignar-s’hi: “En la resignación absoluta hay paz y tranquilidad; todo aquel que la pretenda […] puede disciplinarse para hacer este movimiento que en su dolor reconcilia con la existencia” (pàg. 137).

dissabte, 4 de maig del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima


Aquesta anàlisi literària de “Escritos 4/1 (II): Temor y temblor, de Søren Kierkegaard” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Josafat, Prudenci Bertrana

Per sort, no ens ha calgut esperar tant com ens imaginàvem en analitzar Violeta, i ja podem sostenir entre les nostres mans freturoses Josafat, l’obra cabdal d’un dels grans mestres escriptors gironins, Prudenci Bertrana. Altra volta, en una acuradíssima edició, aquesta vegada a càrrec Xavier Pla, que publica Edicions de la Ela Geminada a la biblioteca que li dedica a l’autor de caràcter renaixentista —les pintures del qual embelleixen les cobertes dels seus llibres.

Per bé que, com reconeix amb modèstia el seu curador, “l’edició perfecta no existeix”, (pàg. 9), ni tampoc la definitiva —per exemple, perquè d’ací a cinquanta anys es decideix que l’eliminació de “la proposició a davant de complement directe”, (pàg. 19), ja no és aconsellable—, no hi ha dubte que l’ardu treball que Pla hi ha dut a terme, tan quantitatiu —es diu aviat, un miler de correccions en una narració de vuitanta pàgines!— com qualitatiu, li garanteixen una llarga pervivència i, almenys, ésser considerada el model a tenir en compte.

Atès que confio que, malgrat —o, potser precisament, per culpa de­­— ésser una obra prescriptiva, encara hi hagi lectors que tinguin la fortuna de no haver-lo llegit, procuraré no cometre la irresponsabilitat de desvetllar el seu argument més del mínim indispensable. Crec que n’hi haurà prou amb assenyalar que aquesta història d’amors tràgics, empesos pel fat i les circumstàncies, en el qual les passions del cor i de la sang s’imposen a la raó, a les normes morals vigents i a les conveniències socials de torn, beu de la deu inexhaurible dels clàssics grecs, que derivaren en el mite modern de La bella i la bèstia i en la immoridora Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo.

El campanar de l’església de Santa Maria, “estrany i misteriós”, on “hi regna [..] un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals”, (pàg. 24), envoltat de “buidors tenebroses”, (pàg. 66), isolat i gairebé inaccessible —“aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaria saltironejar, ni hi sabria riure”, (pàg. 25)—, és l’escenari central, i quasi únic, d’aquest encontre tempestuós entre la innocència d’una fera masculina i l’astúcia d’una depravada i insaciable dona adoradora dels plaers.

Dels plaers carnals, no cal dir-ho. Perquè, en aquesta lluita sense quarter entre el bé i el mal, entre el dimoni i els àngels, entre la nit i el dia —“la nit folla, la nit satànica”, (pàg. 73)—, entre la llum i la foscor —“Quan l’hermosa llum del dia aclarís els vitratges, quan el sol anés clapejant de vius colors pians i capitells”, (pàg. 89); “El ponent mugia com una fera irada i venjadora”, (pàg. 95)—, entre el cor i el cos, és la carnalitat la que acabarà determinant el vencedor i el perdedor de la contesa.

La ingovernable pulsió per satisfer la crida animal a la sexualitat —“la pell roenta, la sang encesa i el cor desenfrenat”, (pàg. 49); “imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien”, (pàg. 56)—, la humanament impracticable heroïcitat de resistir-se a les “tribulacions de sant Antoni”, (pàg. 38), a la “serp enviada pel dimoni”, (íd.).

Si és que es admissible referir-se a vencedors, quan la carn venç a l’esperit —“Una serenitat pasmosa gorí son esperit, emperò ses carns tremolaven encara”, (pàg. 87)— i la redempció sembla impossible, quan la pruïja del pecat assoleix els seus objectius i s’imposa per damunt de qualsevol altre criteri religiós o moral. I, sobretot, quan s’evidencia que el ferotge i inhumà jou amb el qual la religió catòlica estreny la moral —o, és exactament, la moralitat— comporta uns efectes mil vegades més perjudicials i devastadors que els que (en teoria) tracta d’evitar.

Certament, Josafat, aquest pobre i ingenu campaner, “aspre i sorrut, […][d’]esperit ombrívol”, (pàg. 29), amb ànima infantil però amb caràcter irat —“era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge”, (pàg. 27)— que viu més a prop que ningú del cel, hauria tingut moltes més oportunitats d’ésser feliç, en la mesura que això sigui humanament possible, d’haver restat al seu poblet.

I, encara més, si la humanitat occidental hagués conservat les creences en les divinitats gregues —i romanes—, alliberades d’aquell concepte que Nietzsche considerava el més nefast producte de l’espècie humana: el del pecat.

Si hagués pogut continuar la seva existència en el paradís virgilià de la seva infància, sentint-se molt més acordat amb “sa naturalesa [amb] llevat de faune”, (pàg. 33), despreocupat i sense problemes de consciència ni penediments, imitant els “aucellets frisosos de llibertat”, fent sonar, dia i nit, el seu “flobiol”, amb la “melodia […] alegrement enyorívola […], sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga…”, (pàg. 102).

Una crida literària, doncs, a la preservació de la naturalesa humana primigènia i sense adulteracions, que cal celebrar que una editorial coratjosa hagi recobrat i rejovenit amb tant de tacte i encert, tornant-lo als seus orígens a fi que, al cap de més de cent anys, el puguem (gairebé) rebre com acabat de sortir de les mans del seu autor.

dimecres, 19 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, Haruki Murakami

Si, després de les magnífiques lliçons de Wagner, Nietzsche, Jaume Cabré —per esmentar un nom més proper tan cronològicament com geogràfica— o Thomas Mann i el seu Doctor Faust, algú encara té dubtes del profund i inescindible lligam que existeix entre dues de les més excelses manifestacions de la creativitat de l’ànima humana, la música i la literatura, potser faria bé d’acostar-se a la llibreria més propera i fer-se amb el seu exemplar d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, (Shikisaiwo motanai Tazaki Tsukuru to kareno junreino toshi), d’Haruki Murakami, Editorial Empúries, octubre del 2013, traducció de Jordi Mas López, abans que no s’esgoti.

Una vegada l’acabi de llegir, probablement amb els ulls ensonyats per no haver-la pogut deixar fins arribar a la seva darrera pàgina, el primer que farà és afanyar-se cap alguna de les escadusseres botigues de discos que resisteixen valerosament al nostre país i comprar un enregistrament —si és possible, el de Lazar Berman— dels Années de Pèlerinage de Franz List i assaborir amb delectació aquesta peça que no tan sols ocupa, amb raó, una posició central en la novel·la, sinó que serveix amb una escaiença perfecta per a definir-la (només cal que substituïm “música” per “literatura”, o per “creació artística”, en general): “L’obra tenia una increïble bellesa introspectiva. Expressava la naturalesa humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música”, (pàg. 303).

Tot i que, cal advertir-ho de bell antuvi, maldar d’abastar amb una simple definició o amb poques paraules l’obra de l’escriptor japonès resulta tan quimèric com provar de tocar una simfonia amb una harmònica. Com succeeix amb els grans autors, si destaca per alguna cosa és per la seva amplitud, per convertir un argument —de fet, qualsevol argument— en una nova cosmovisió —o Weltanschauung. El seu darrer llibre ens parla de molts temes, i tots amb gran intensitat —amb “una profunditat molt característica”, (pàg. 63)—, fins a un extrem tal que resulta complicadíssim remarcar-ne un de sol.

Si és així és perquè, en realitat, del que ens parla, a través d’una polifonia de temes —l’amistat, l’amor, el record, la vocació, el treball, el talent…— és de la vida mateixa, de l’existència humana. I, més en concret, de la necessitat que sent la majoria de la gent, de trobar-hi un sentit —“Havia perdut de vista qualsevol objectiu que hagués tingut a la vida”, (pàg. 270)—, de convèncer-se, que, al final, viure haurà pagat la pena.

O, més exactament, de demanar-se, davant la constatació que la mort sempre serà la nostra darrera estació —“Va ser trist veure que aquelles persones que per a mi havien estat tan importants s’anaven esvaint a oc a poc fins a desaparèixer”, (pàg. 161); “Tot desapareixeria i l’únic que quedaria d’ell seria un grapat de terra dura i glaçada”, (pàg. 328)—, si hem viscut de veritat, si hem sabut viure.  Si, malgrat tots els contratemps i traves de l’existència —“viure al món real és molt dur”, (pàg. 286); “La vida era com una partitura complicada”, (pàg. 305)— hem reeixit a trobar el nostre lloc al món.

Per a aquest pelegrinatge, molt més sentimental que no pas físic, a la descoberta de la seva identitat, al personatge principal li caldrà un retorn als orígens, un retorn al passat a la recerca no només del (seu) temps perdut sinó de la joventut perduda. I, per damunt de tot, de les oportunitats, els somnis i les il·lusions perdudes; atès que —com descrivia de manera tan delicada com precisa Gabriel Celaya en el magnífic poema El niño que ya no soy:Logré el uso de la razón, / perdí el uso del misterio”— fer-se adult suposa prendre consciència que “el pas temps ha anat engolint i fent desaparèixer totes aquelles possibilitats tan precioses que teníem”, (pàg. 292) i que, “quan te n’adones, ja has perdut el paradís”, (pàg. 323).

En aquest punt, el llibre s’aparella amb un altre d’esplèndid publicat enguany: Els desorientats, d’Amin Maalouf, en el qual el seu protagonista també li cal tornar al seu lloc de naixença per assajar de recobrar allò que no és possible recobrar: “El país l’absència del qual m’entristeix i obsedeix no és el que vaig conèixer de jove; és el que vaig somniar i que no ha pogut veure mai la llum”.

Com ell, igualment el protagonista d’aquest, Tsukuru Tazaki, haurà de girar la vista enrere —“T’has d’enfrontar amb el teu passat. […] Si no, viuràs la resta de la teva vida amb aquesta càrrega tan feixuga”, (pàg. 100)— i mirar de trobar la peca exacta —“treure’ns de dins tot el que hi hem tingut encallat tant de temps”, (pàg. 290)— que li permeti recompondre el trencaclosques inacabat del seu ahir, atès que “Ara ja és massa tard per tornar enrere”, (pàg. 187), “tots portem una càrrega”, (pàg. 259), i, malgrat que “a ningú no li agradi que l’equipatge pesi massa”, (pàg. 226), “la història no es pot esborrar, ni canviar. Seria com matar la persona que ets”, (pàg. 41).

A fi de narrar-nos aquest seu recorregut pel seu passat, Murakami se serveix d’un esquema de caire pendular, que avança i retrocedeix contínuament de l’ahir a l’avui, on l’abans i el després es troben i es retroben una vegada rere l’altra, explicant-se i justificant-se l’un a l’altre. Una xarxa espessa que acaba conformant el dibuix d’una vida —i d’unes vides— que el temps, el gran artista definitiu, ha anat esculpint amb les seves mans implacables.

El seu llibre és una mena de sonata, coral i polifònica, on alguns motius es repeteixen constantment: els colors —“Era neutre en tot o molt poc acolorit”, (pàg. 17)—, els amics com un membre del propi organisme que no pot ésser extirpat sense produir profundes ferides —“aquells quatre amics, amb qui tenia una confiança tan absoluta que eren com una part del meu cos”, (pàg. 38)—, els somnis, la importància dels noms —“no recordava haver-se sentit mai insatisfet mai amb el seu nom”, (pàg. 58); “el nom havia estat el punt de partida de tot”, (pàg. 60)—, la infructuosa temptativa de definir (i entendre) el món en paraules —“Va buscar les paraules en la foscor”, (pàg. 111); “A la vida hi ha coses massa complicades d’explicar, sigui en la llengua que sigui”, (pàg. 233)—, la buidor —“A cada moment del dia notava el buit que en Haida li havia deixat”, (pàg. 115)—, la solitud, la tristesa…

Llàstima que l’autor no s’hagi esforçat en llimar un xic més alguna aresta que impedeix que l’obra no acabi d’ésser del tot rodona. Sobretot, aquells elements que, poc o molt, en llasten la versemblança.

En primer lloc, argumentals: és creïble que algú sigui separat abruptament d’un grup, que no només considera el millor que li ha succeït mai sinó que forma part del seu propi jo, sense que vulgui saber abans de res la raó per la qual se l’expulsa?

En segon, estilístic: és versemblant que tots, o gairebé, els personatges —fins i tot aquell que es defineix a ell mateix com a “l’esportista més aviat curt”, (pàg. 156)— raonin i, encara més, enraonin talment com si fossin filòsofs? No seria més natural que els diàlegs també determinessin el tarannà dels diversos protagonistes? Una mancança de la qual sembla haver-ne estat conscient el propi Murakami, quan fa la impressió d’excusar-se tot fent que Tsukuru es demani: “¿Tots els finesos devien ser aficionats a deixar anar sentències ocurrents sobre la vida?”, (pàg. 226).

Malgrat aquests detalls, la nova obra de l’autor japonès (que el converteix, amb major legitimitat encara, si això és possible, en el més ferm candidat al proper Nobel) no tan sols ofereix una qualitat literària —i existencial, si se’m permet el mot— fora de dubtes, sinó que és absolutament recomanable per a qualsevol persona que cregui que la literatura és —o, almenys, pot ésser— una d’aquelles arts sublims que, quan t’hi concentres, et creen “la sensació inequívoca que et transporta a un altre lloc”, (pàg. 78).

dimarts, 15 d’octubre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La dona a 1000°, Hallgrímur Helgason

Màrqueting a banda, en general no resulta gens fàcil saber per quina raó una obra obté un gran èxit de públic; per quina raó esdevé un best seller —la qual cosa no implica, per força, que sigui un best reader, per descomptat. Sovint, els motius són més sociològics —fins i tot psicològics (o patològics), com en el recent cas de la trilogia de les ombres. És per això que publicar un llibre —que no siguin un fast food cultural, producte d’una fórmula o recepta, s’entén— que hagi estat un èxit a la seva terra no implica cap garantia.

Què pensar, doncs, d’una novel·la que prové d’un dels països europeus més petits, escrit en una llengua que parla poca gent més de la que viu a la ciutat de Girona? D’una novel·la protagonitzada per una dona de vuitanta anys que, per culpa de dur “decennis fumant”, (pàg. 10), viu estirada al llit, tota sola, “aparcada com un cotxe vell” en “un garatge, amb un ordinador portàtil i una vella granada de mà”, (pàg. 9)? Què dir d’una novel·la amb un inici tan sorprenent com colpidor, amb un títol tan intrigant com incomprensible, i una coberta tan impactant com neguitejant? D’una novel·la que ja de bell antuvi situa les cartes damunt la taula, proposant-te el repte d’acarar-la?

Què pensar o què dir de La dona a 1000° (Konan við 1000°- Herbjörg María Björnsson segir frá), d’aquesta novel·la de Hallgrímur Helgason publicada el mes passat per Edicions 62? Ras i curt: si no temeu cremar-vos amb el foc de la veritat literària, de la literatura en esta pur —amb la consegüent mescla de riscos i avantatges que això suposa—, capbusseu-vos-hi de ple. Això si —seria insensat no advertir-vos-en—, agafeu alè, feu el cor fort, i, sobretot, estigueu disposats a deixar-hi estrips de la vostra pell (i de la vostra ànima), en la lectura.

Aquesta obra curulla d’humor —que estimareu o repudiareu amb una idèntica intensitat— ho és tot menys amable: agra, crua, àcida, absolutament càustica; és una dissecció (si no una autòpsia), del tot políticament incorrecta —“Parlar a un rei de voluntat popular era com parlar de fusteria amb un home de l’edat de pedra”, (pàg. 377)— d’una societat egoista, caïnita i moribunda, abocada a l’abisme d’un atzucac sense sortida; d’una societat condemnada al fracàs i l’anorreament: “la història de la humanitat […] tan sols és una immensa estupidesa masculina que les dones de tots els temps han agut de deixar que passés”, (pàg. 125). I tanmateix, per més paradoxal que pugui semblar, és ensems un arborat cant a la vida, un convit a esprémer fins el darrer sospir els fruits de l’existència.

Perquè el llibre de Helgason és, sobretot, una brutal i implacable vacuna contra la “bomba atòmica d[el l’]avorriment”, (pàg. 71). És cert que potser costa un xic prendre-li el pols, que durant les primeres 50-60 la lectura se’t fa una mica costa amunt i no saps ben bé com, ni per on, agafar-la (entre d’altres raons, perquè, com la vida, la literatura de veritat mai no duu manual d’instruccions), però, si superes l’estranyesa i aconsegueixes avesar-t’hi, tot d’una arrenca el vol, agafa la seva velocitat de creuer —de 1.000 milles per hora— i se t’enduu amb ell en una voràgine indeturable.

El tan perillós i inestable artefacte explosiu —difícilment equiparable a cap altre— que ens ofereix l’autor islandès va agafant embranzida, com un panzer alemany avançant per l’interminable estepa russa, deixa al seu darrera terra devastada, causant admiració i devastació a parts iguales.

La seva protagonista fa balanç de “l’infern del temps”, (pàg. 129) que ha hagut de patir des que era jove, i ho fa “una vida i cent homes més tard”, (pàg. 153), rememorant-ho (i revisant-ho) tot precisament en el moment més adient, i clarivident, per fer-ho. Quan present i passat coincideixen —“Estem aquí juntes dues germanes de si mateixa, la Herra Jove i la Herra Vella”, (pàg. 186)—, quan disposa de temps i condicions per fer-ho: “quan la meva prostració em permet […] mira[r] […] la vida en totes les seves peces, il·luminar-les i organitzar-les per construir amb elles una imatge coherent d’una persona, una vida, un segle”; quan “els privilegis dels últims dies” la faculten a “veure perfectament tots els altres dies”, (pàg. 169).

És clar que si pot parlar i reflexionar sobre tot no és només perquè té molts anys, sinó, justament, perquè, des de ben jove, ha estat una dona a 1000°: una dona que ha viscut sempre a 1.000 per hora i al 1.000 per 1.000. La seva no és una, sinó 1.000 vides en una sola. Una vida marcada per la pitjor de les catàstrofes possibles, la guerra: “vaig fer quinze, setze i disset anys en una sola nit”, (pàg. 410); “Com millor es pot descriure una guerra és així: acabes en el que s’anomena «el pitjor moment de la vida» cinc vegades al dia”, (pàg. 416); “cada dia era una vida sencera”, (pàg. 553); “Quan has hagut de lluitar per viure fins al final del dia, cada dia és tan important com uns quants anys”, (pàg. 558)

Al mateix temps que una diatriba contra els conflictes bèl·lics —que si la llegissin els que les declaren hauria d’acabar amb elles per sempre més— és, sense cap mena de dubte, la major i més devastadora declaració “contra el poder masculí”, (pàg. 432), que s’ha vist en molt de temps. I, al damunt, escrita per un home! Per un home que combat impecablement contra l’estupidesa humana però, amb major severitat, contra la masculina; contra aquest mascle alfa que fa la impressió de no haver sortit encara de la casella de sortida en la partida de l’evolució!

És una mena d’Indigneu-vos literari: un crit de revolta contra tot i contra tothom; un imprescindible (i benvingut) revulsiu que combat amb la seva prosa salvatge i incontenible contra la immobilitat, el silenci —“el silenci era un dels pilars fonamentals de la cultura islandesa”, (pàg. 99); “igual que ells, m’havia rendit al poderós Silenci Silenciosson, cruel dictador d’Islàndia al segle XX”, (pàg. 516), el conformisme —“Per naturalesa, l’ésser humà és una formiga i prefereix optar per ser passatger de la gran roda de la fortuna que ser ell mateix qui en decideixi la marxa”, (pàg. 173)—, la trivialitat i l’adotzenament; que ens convida a engegar-ho tot a dida, a fer tabula rasa i començar de cap i de nou… després d’emprar la bomba alemanya del seu pare per acabar definitivament amb la mediocritat omnipresent que ens asfixia i anorrea.

Malgrat la seva innegable força humorística —en alguns instants, impagable: la cita prèvia per al crematori, els missatges electrònics que envia a “les meves maleïdes nores”, (pàg. 279), la fantàstica aparició del mig Hitler…— bé podria gosar gairebé fregar l’heretgia de servir-me del subtítol d’una de les peces cabdals de Nietzsche per afirmar que aquesta novel·la desmitificadora, iconoclasta i irreverent, que únicament es respecta a ella mateixa i que, com un tifó desencadenat, fa volar pels aires qualsevol convenció, és “un llibre per a tothom i per a ningú” (Ein Buch für Alle und Keinen): per a tothom qui tingui el coratge de llegir-lo; per a ningú que no el tingui.

dimecres, 10 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

A dalt tot està tranquil, Gerbrand Bakker

Allò que en qualsevol àmbit artístic distingeix un creador de veritat del que només l’imita, allò que separa realment l’ésser del semblar, és el seu caràcter únic i irreemplaçable, el fet que sàpiga mantenir-se fidel a la seva manera de crear, que serà sempre un reflex exacte de la seva manera d’ésser. Nietzsche —una de les més paradigmàtiques mostres d’absoluta imbricació entre persona i obra— proclamava ja en la seva opera prima, El naixement de la tragèdia, la necessitat de seguir la divisa pindàrica del gnoï oïos essi (“Esdevé allò que ets”).

Descobrir un d’aquests escriptors, que són conscients que la seva obra no és una mercaderia sinó la més exquisida manifestació de la seva ànima, comporta sempre una enorme satisfacció, que s’incrementa quan, al mateix temps, ens permet conèixer una nova editorial que —en època de crisi— decideix apostar amb coratge pels criteris de qualitat. A dalt tot està tranquil (Boven is het stil), de Gerbrand Bakker, publicada el març d’enguany per la primerenca Raig Verd Editorial, i traduïda per Maria Rosich, mereix, doncs, una doble i càlida benvinguda.

Sens dubte la primera obra de l’autor holandès —avalada, entre d’altres, pel Premi IMPAC 2010—, tot i alguna tan natural com ocasional davallada, suposa una de les més inesperades i agradables sorpreses de la temporada. Una novel·la singular, atractiva i pregona que, tant per la mínima promoció que ha rebut, per la modèstia del seu títol, com per la —del tot intencionada— discreció del seu inici, corre l’imperdonable risc de passar inapercebuda al bell mig de l’oceà cabalós de novetats editorials que mes rere més inunda les llibreries.

Car el seu començament —bo i estant encapçalat per una frase magistral, d’aquelles que queden en la memòria del lector: “He pujat el pare a dalt”— és tan aparentment insignificant que pot comportar el perill de fer pensar que es tracta d’una novel·la tan exquisida com asèptica, sense vida, bastida damunt el pur no-res d’un preciós enfilall de belles paraules, on no tan sols no hi passa res, sinó —el que és molt més greu, preocupant i desmotivador— on no hi pot passar res.

Per fortuna, el pronòstic inicial no pot ésser més fal·laç: si de quelcom no es pot acusar és de la seva inanitat. Ans al contrari, d’aquesta sensació inicial de calma i passivitat —que l’autor no només ha permès, sinó induït voluntàriament—, d’aquest no-res cercat, Bakker no tan sols n’extraurà la història de tota una vida, d’una vida que esdevindrà més i més familiar al lector a mesura que avança, sinó la visió completa de tot un món, una acomplerta Weltanschauung.

Tot i considerar que l’aposta o decisió de començar a ritme lent, per anar augmentant-lo de manera incremental, no tan sols és convenient, sinó imprescindible —el fons, l’argument exigeix aquesta forma— és possible que alguns lectors impacients (avesats al «Ho vols?, Ho tens!», a l’empobridora satisfacció immediata dels desitjos i anhels) se’n desencantin abans d’hora.

Si ho fan, se’n penediran. El ritme calm, pausat, morós, és un tan hàbil com encertat estratagema, que fa avançar en paral·lel el text i la trama, el fons i la forma. Conceptes que, en A dalt tot està tranquil són del tot indissociables. Com si es tractés del Gènesi, en un principi la foscor i el desconeixement ho dominen tot. Tot és fosc, tant pel protagonista —“He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor.” (pàg. 27)com per a nosaltres. Però per raons oposades: per a ell, perquè sap; per a nosaltres, perquè encara no sabem.

Sols se’ns ha informat del que és essencial: un fill ha traslladat el seu pare, que no es pot valdre per ell mateix, al pis de dalt de la casa on viuen, en una habitació on “se sentia olor de resclosit” (pàg. 8). I ho ha fet sense cap mena de mirament, com si volgués desfer-se d’un moble vell, sense acceptar cridar el metge per a que l’examini. Una imatge inicial tan aspra com antipàtica, que —en aquest joc constant d’equívocs i d’aparences, de mirades i remirades, de silencis i de paraules no dites, d’ombres xinesques que es reflecteixen damunt les parets del passat— ens incita a recriminar el fill i posar-nos al costat del pare; a protegir l’indefens del poderós; al culpable de l’innocent.

Que és, exactament, el que l’autor pretenia: anihilar la indiferència, implicar-nos en l’argument, fer-nos-en esdevenir partícips, convertir-nos en jutges. En indignats jutges que condemnen sense saber —o, per a dir-ho amb major escaiença, abans de saber. Per a opinar en condicions i, encara més, per a jutjar, cal saber; per a saber, cal conèixer, cal conèixer molt bé… i des de dins. Goya afirmava que «El somni de la raó engendra monstres», però és bo tenir sempre present que els monstres també tenen les seves raons, i convé escoltar-les.

Des d’aquesta induïda foscor inicial —foscor tan física o real (tot el que envolta l’illa de solitud i buidor que és la granja és obscur, aspre, esquerp) com, sobretot, metafòrica (l’obscuritat del present la provoca l’ominosa ombra d’un encara més tètric passat)— s’anirà avançant, gradualment, envers un boirós clarobscur.

Vers el coneixement del món fora del món —“Fora és febrer.”, (pàg. 138)— on l’ombra d’home que és el protagonista —“Ja fa tant temps que tinc mig cos.”, pàg. 196)— viu la seva vida sense vida, solitària —“Intento ser tots quatre per no haver de menjar sol” (pàg. 19); “Després que morís em vaig quedar sense ningú a qui mirar, ningú amb qui mirar-nos, això era el pitjor.”, (pàg. 78)—, buida i rutinària —“M’he passat tota la vida sense pensar en res. He amagat el cap sota les vaques un dia rere l’altre.”, (pàg. 72)—, oblidat de tothom —“Quan va passar tot allò, em vaig sentir oblidat, i ara una altra vegada”, (pàg. 221), ancorat en un temps sense temps —“En aquesta granja sembla que no passi el temps aquí, al costat de la carretera, tant podria ser 1967 com 1930.”, (pàg. 10)— on l’alegria i la innocència foren bandejades ja en la més tendra infància.

La trama comença in media res, per la qual cosa d’entrada haurem d’avançar a les palpentes, a cops d’intuïció, procurant aferrar-nos a les tan nímies com fonamentals pistes que, com en un joc de nit literari, se’ns van fornint. Per a anar sorgint de la foscor, per anar col·locant fites de llum al camí, ens cal estar permanentment atents i no despistar-nos: seguint les recomanacions de Txèkhov, per a l’autor res no és superflu. Ni, encara menys, casual.

Tot té la seva raó. Res no és objecte de l’atzar: El demiürg literari no juga a daus amb el seu univers. Bakker, com a demiürg absolut de la novel·la, ho té —i ho manté— tot sota control. Fins el més petit, insignificant, detall ha estat milimètricament planificat. Cada frase, en ocasions una sola paraula, és essencial. Com ho són els incisos, que empra amb un art magistral.

A poc a poc es va desvetllant la trama, que avança progressivament, a força de clapes de llum. La seva prosa és una pluja fina, que va amarant-ho tot, sense deixar ni espais ni buits. Combinant permanentment els plans temporals, la vida passada —que fins a meitat del llibre és no només la causant, sinó l’única raó del temps actual— va exigint els seus drets, com petits esclats de claror, sembrats aquí i allà, fins a compartir, tot i explicant-lo, el protagonisme amb el present.

Aquest present ingrat, asfixiant, que no és més que repetició, perpètua monotonia, un simple i sense sentit deixar passar: “Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve.”, (pàg. 196).

Insípida i insofrible monotonia que, paradoxalment, no s’acabarà —de fet, que no començarà a acabar-se, si se’ns permet el mot— fins que entra en escena Riet, una figura tan inesperada com important del passat, que amb la seva irrupció aportarà aire nou no tan sols en aquella granja on les portes i finestres sempre són closes, sinó per damunt de tot, a les vides anquilosades i petrificades del pare i del fill. La vida, que s’aturà per sempre més tan aviat quan ella marxà, enduent-se amb ella l’únic contacte amb l’exterior, es reprendrà amb la seva tornada.

El rellotge del temps aturat tornarà a posar-se en marxa. I, junt amb ell, el ritme de la novel·la, que s’acreix i pren impuls, la descripció i la reflexió cedeixen el seu lloc al diàleg, la introspecció a l’acció, la immobilitat al dinamisme, el passat, al present que s’encamina vers el futur.

S’esquinça el gel d’hivern —meteorològic però també mental— que mantenia els seus protagonistes en suspensió, separats de la resta del món. Car, A dalt de tot no és tan sols l’estatge on viu reclòs el pare, sinó, també i sobretot, la granja i tot el món, petit i enxubat, irrespirable que l’envolta. Aquest territori autàrquic, inhòspit, solitari i isolat.

En realitat, una illa, geogràfica i temporal, ancorada a l’any 1967, on el torturat Helmer —la segona opció que no ha estat capaç de superar la sobtada desaparició de la primera: “als seus ulls mai no he deixat de ser la segona opció”, (pàg. 61)—, en comptes de tractar de viure-la, durant tants anys ha balafiat la seva vida, limitant-se a deixar-la passar: “Jo deixava que passessin les coses, i prou.”, (pàg. 97)

Per enllestir, la de Bakker és una novel·la diferent, nova, refrescant però, el que és més important —car la novetat (com la diferència, l’esforç o l’originalitat) no són ni poden ésser per se valors literaris positius—, que es proposa dur-nos un xic més enllà de nosaltres mateixos. Breu però intensa i compromesa, accessible però pregona i reflexiva, que dóna tant al lector o lectora com li exigeix. En síntesi, tot i alguna mancança puntual, ni més ni menys que una obra literària, una creació cultural que —fidel al remot origen etimològic del terme— cultiva el coneixement i ens cultiva.

Transcriurem un paràgraf prou significatiu:

 «La mare i jo ens miràvem quan el pare se n’anava a dormir després d’amollar-li que era una “ànima romàntica”, quan  remugava mentre escurava tendrums d’un plat d’estofat, quan es passejava per la finca vociferant per canviar els anolls o les ovelles de camp, quan se n’anava a dormir a les deu la nit de Cap d’Any, quan em manava a crits les tasques del dia a primera hora del matí (com si fos un noiet de quinze anys i no un home adult de quaranta), quan deia “a mi que no m’hi busquin” en discussions sobre qualsevol cosa i després se n’anava a seure com una estàtua a la seva cadira de la sala.»

A dalt tot està tranquil, Gerbrand Bakker, traducció de Maria Rosich, pàg. 78

«Moeder en ik keken elkaar aan als hij in de slaapkamer verdween nadat hij haar had uitgemaakt voor romantische ziel; als hij grommend zenen uit een stuk suddervlees sneed; als hij tijdens het verweiden van de pinken of schapen tierend door het land beende; als hij op oudejaarsavond om tien uur naar bed ging; als hij mij ’s ochtends vroeg de opdrachten voor die dag toeblafte (alsof ik een jongetje van vijftien was en niet een volwassen man van veertig); als hij ‘daar wil ik niks mee te maken hebben’ zei tijdens discussies over wat dan ook, en vervolgens als een stuk steen in zijn stoel in de woonkamer ging zitten.»
Boven is het stil, Gerbrand Bakker

 © Xavier Serrahima 2o12

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 7 de juny del 2012

Pàgina. 1 Pàgina. 2

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Altres anàlisis literàries de Raig Verd Editorial

Somnis en temps de guerra, Ngũgĩ wa Thiong’o.
 Moo Pak, de Gabriel Josipovici.
No tinc paraules, Edward St. Aubyn.

 

Categories
Notes de lectura

Mirall trencat, Mercè Rodoreda

Podríem convenir que el que assenyala la diferència cabdal entre una obra menor i una de major, ja sigui literària o artística en general, és la seva continuïtat en el temps, la seva permanent actualitat. O el que és el mateix: una obra mestra indiscutible, una obra clàssica és aquella que és —o, més aviat, la sentim— sempre contemporània, aquella obra que se situa per damunt del temps i de les modes conjunturals. Aquella obra que, ultra això, guanya en cada lectura.

Sens dubte Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, Club Editor 1984, Barcelona, 2006, és una d’aquestes obres immarcescibles, que ens reconcilien amb la literatura, ens renoven el plaer de llegir i ens transporten molt més enllà de nosaltres mateixos. Tant és així que si La Plaça del diamant és gran, aquesta darrera novel·la rodorediana és —tot i alguna davallada puntal destacada— gegantesca, aclaparadora en la seva immensitat enlluernadora, quasi perfecta, escrita amb l’apassionada precisió pròpia d’un rellotge suís.

No tan sols ho és, sinó que ho era, almenys en potència, des de la seva gènesi primigènia, des dels seus esbossos inicials. En una carta escrita al seu editor —Mercè Rodoreda – Joan Sales. Cartes Completes (1960-1983), el 26 de gener del 1967, l’escriptora palesava els seus bons auguris previs: “Si (…) tingués força d’acabar-la i, sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant”. Auguris que, segons l’autor d’Incerta Glòria, esdevingueren realitat indiscutible en publicar-se, car tant ell com la seva dona (carta de 26 de maig del 1974) pensaven que el nou llibre de l’escriptora era “una d’aquelles novel·les com se n’escriuen ben poques per segle”.

Opinió compartida pel que fou, al llarg de llargs anys, la parella i el mentor literari de l’escriptora, el qual en la seva primera lectura, segons li indicà en una lletra de 12 de febrer del mateix any (Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda) intuïa que “Aquesta nova novel·la pot ser extraordinària”; parer que confirmaria quatre anys després, quan l’obra ja era molt avançada, havia deixat enrere el seu títol provisional (Casa abandonada) i havia consolidat el que seria definitiu: “Mirall Trencat serà una de les novel·les més plenes —la més plena— escrita en català. I farà una grandíssima impressió.

Si la fa, si ha assolit un lloc incontrovertible entre les millor novel·les europees del segle passat, no és tant pel què (per la història que narra) sinó pel com (per l’estil que es proposava agafar Rodoreda). Tal i com assevera la mateixa escriptora al pròleg —que, diguem-ho tot, pel seu caràcter massa explícit, recomanem llegir després de l’obra que encapçala— “Una novel·la són paraules. (…) Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” (p. 10). Un estil que li costà força d’agafar, atès que el seu nou llibre “s’anava construint sense que a penes me n’adonés. I amb un estil que no era el meu.” (p. 15).

Per la qual cosa el text s’anà endarrerint, deixant pas a d’altres projectes —El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes, nova versió d’Aloma…— fins que, assaonada dins seu per la seva sapiència creadora, trobà la seva manera: “Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.” (p. 16). Una veu que era la seva però que mai no ho havia estat: no és tan sols la seva nova veu sinó, per damunt de tot, la veu que requeria la novel·la, aquella sola veu que havia de permetre que Mirall trencat fos Mirall trencat.

Una veu calidoscòpica, trencada també en mil i un bocins, que narra tot descrivint, que composa amb trets impressionistes, per acumulació, convertint el llenguatge —les paraules— en pintura de sensacions, de moments i frases fugaces. Mitjançant una prosa que, malgrat els llargs paràgrafs, no pot ésser més antiproustiana —“A la Sofia (…) Proust (…) no li agradava en absolut, perquè havia estat un malalt de cos i d’ànima.” (p. 230)—, bastida o cosida amb frases curtes, telegràfiques en algun cas.

Un llenguatge d’aroma puntillista, que va formant-se —i conformant-se— per sedimentació, confegint el seu canemàs amb una trama teixida amb comes, amb molts punts però gairebé sense punts i comes, que, paradoxalment, assoleix una densitat i una força poètiques insospitades: “La Maria a dintre de l’aigua, tota ella de mar i foc; amb els peus com petxines. La Maria, poncella, verge com la verge de l’altaret. La Maria dels arbres i de les heures i del parc i la lluna a la teulada. Maria sola, plana com una llosa sota els fullatges de la tardor esperant que les branques ploguessin fulles.” (p. 245).

Una prosa sublim i captivadora, riquíssima i enriquidora, en la qual la puntuació de les frases i, sobretot, dels incisos, obté, amb una gran economia de llenguatge, un valor importantíssim, cabdal, que remarca —i ho diu— tot amb un no-res: “Al cap d’un any i mig, després de pensar-s’hi molt, es declarà.” (p. 120); “Estava segura que si podia donar una filla a l’Eladi l’apartaria de la Maria, que era molt bonica i que ell, tothom se n’havia adonat, estimava més que en Ramon.” (p. 150)…

Llenguatge quasi minimalista però ensems melòdic i harmoniós que, com el doll generós d’una font d’aigua clara, va llaurant, calma però constant, l’argument. Argument que narra la vida (i misèries) d’una família burgesa però que, en realitat, és molt més alhora. Perquè, com tota la literatura —la gran literatura, aquella que en mereix el nom— ens porta i ens transporta: ens porta a un món nou, a una neopàtria literària que ens trasllada més enllà, que ens duu del que érem al que som —al que serem— en acabar la lectura.

Literatura —i creació artística— entesa com a trasllat, com a viatge d’aprenentatge que l’escriptora barcelonina simbolitza en un paràgraf magistral. Paràgraf que, com tants d’altres, compleix tant la seva funció conjuntural, en el moment precís de l’obra on és inserida, com abasta un nivell de caràcter més general, universalment extrapolable: “A les fosques, entrà a la biblioteca. Quan era molt petita li agradava pujar a l’escala que servia per abastar els llibres dels prestatges més alts. Tenia rodes i el seu pare la hi feia pujar i l’empenyia d’una banda de la paret a l’altra. «T’ensenyo de viatjar…», li deia rient.” (143).

Tot i la captivadora força lírica de l’obra —de fet, precisament mercès a ella— a mesura que anem llegint es va ensenyorint-se de nosaltres la sensació que, malgrat la quietud i la tranquil·litat que envolta la torre de Sant Gervasi, alguna cosa no va com cal, que alguna cosa no va com hauria d’anar, que el futur és, no se sap ben bé per quina raó, obscur en presagis. Impressió, no cal dir-ho, no pas casual, sinó induïda —o, més aviat, suggerida— per la prosa, per l’exquisida prosa rodorediana. Aquesta sublim i mil·limètrica prosa que diu sense dir; que diu molt més que no sembla dir.

Com el seu mateix títol indica, Mirall trencat es conforma i construeix talment un descomunal trencaclosques, esbocinats en mil i una peces de diverses mides, que es va composant i descomposant successivament, fins a obtenir un encaix (quasi) perfecte. L’autora de Jardí vora el mar adapta el mirall hamletià —situat “davant de la natura (…) perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia cara” (“to hold, as ’twere, the mirror up to nature; to show virtue her own feature, scorn her own image”, Hamlet, Act 3, Scene 2)— per a oferir la crònica d’una família —que és alhora, i sobretot, la d’una societat: la burgesa— amb l’ànima corcada, que duu en el més pregon d’ella mateixa, amb un caràcter consubstancial, constitutiu, inevitable, el germen que l’ha de destruir: el de la hipocresia, de la falsedat, del secret.

En aquest punt cal assenyalar que, si bé és cert que la clau de volta del llibre és la mort del Jaume —tal i com posa de manifest la seva creadora: “L’assassinat de Jaume (…) és una de les claus, la clau, de la novel·la” (p. 22)—, els secrets —“Ja tenim una persona amb un secret per a tota la vida” (p. 19)— el seu fonament, allò que ho determinarà i ho desencadenarà tot, són els secrets.

(Pel que es refereix al germà petit, apuntar —encara que sigui de manera fugaç i entre parèntesi— que té altra volta una clara ascendència de Shakespeare, aquest autor l’ombra del qual és tan omnipresent com allargassada a les seves obres. I, més en concret, una nova referència fruit d’Hamlet, Ofèlia: “L’aigua enllacada voltada d’heures m’ha fet entristir per Ofèlia. Cada reflex de llum la feia sortir del seu llit lluent, descarnada, amb els cabells guarnits de violetes, regalimants d’aigua negra. Ofèlia emmetzinada per la lluna, flotant en la seva nit de mort.”, p. 280)

Com dèiem, els secrets seran els que acabaran fent esclatar el mirall —i, per tant, la família— en mil i un pedaços. Aquests secrets que amb tanta escaiença defineix la citació que encapçala la primera part de la novel·la —“I honour you, Eliza, for keeping secret some things.” (“T’honoro, Eliza, per mantenir algunes coses secretes“)—, que torna a aparèixer a la pàgina 143 i que prové de la Lletra IX de Letters from Yorick to Eliza, d’un escriptor tan distant de la manera d’escriure de Mercè Rodoreda com és Laurence Sterne.

Els secrets són el fang fonedís damunt la qual s’hauran bastit els pilars —o, millor dit, els falsos pilars— esberladissos de la família. Mentre no hi ha problemes, es mantenen més o menys bé, però a partir del moment en què la situació es complica, quan han de resistir les habituals tensions que produeixen les relacions interpersonals, s’ensorren, arrossegant-ho tot amb ells.

El mirall esclata en mil i un bocins no tant per la seva incapacitat de reflectir, al mateix temps, tantes diverses imatges contraposades, sinó per no ésser capaç de resistir la insostenible pressió que comporta haver construït la realitat de la família sobre aquesta fràgil base de secrets. De secrets inconfessables que determinaran el necessari establiment de tot el seguit de mentides (“La Teresa mentí: «Són les flors que m’agraden més»”, p. 65), de misèries i de vergonyes que s’oculten al seu darrera —que s’oculten més enllà del mirall.

El mirall trencat com a símbol o, més aviat, metàfora de la remissió dels pecats, de la veritat. D’aquesta veritat amagada, però sempre latent i, per tant, amenaçadora que, tal i com digué Lincoln, està fatalment condemnada a ésser, en un moment o altre, desvetllada.

És per això que la precisa i sublim peça d’orfebreria que és la darrera novel·la rodorediana constitueix l’exposició —o, més aviat, la dissecció o l’autòpsia, pel seu caràcter terminal— d’una vida familiar però, sobretot, d’una societat moribunda que —talment com una salamandra daurada que llueix, encara, en tota la seva esplendor, però que rau, decadent, indefensa i desprotegida, amb el ventre amunt, acarada al sol que la desseca— espernetega i llança el seu darrer i desesperat cant de cigne abans de desaparèixer de la faç de la terra.

L’autora obre les finestres i les portes de la torre de Sant Gervasi —d’aquesta torre (“molt abandonada”, p. 70, que més aviat “sembla un castell”, p. 7) que Salvador, temptant l’impossible de contrariar el flux indeturable de la història, tracta en debades de tornar a alçar— a fi que puguem entrar-hi i esguardar-la des de dins, més enllà de la façana que ens intimida i ens produeix una envejosa admiració.

Des de l’interior de la torre —i, també, i encara més important, des del dels personatges; mirant-los als ulls i llegint-los els pensaments— ens serà dat constatar, en la nostra posició d’espectadors privilegiats, com es van podrint i soscavant els fonaments de l’edifici.

Assistirem, des de dins, a la fi d’un imperi (l’inevitable delenda est Cartago), d’una manera de veure i d’entendre un món —o, més aviat, el món: el de la burgesia— caduc, caracteritzat per la hipocresia i els secrets, per la doble moral, pel “Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan” (Mt 23, 1-12), que entra irremissiblement en fallida, que ja no podrà tornar a ésser, mai més, com era, que desapareix per sempre, sense deixar altre rastre que les runes derruïdes.

D’un món fossilitzat que —tal i com hem constatat violentament i brusca al segle XXI, però ja ens havien advertit temps enrere, entre d’altres, Schopenhauer, Nietzsche i Spengler— estava ineludiblement condemnat. D’un món sense ànima, sense sentit, buit —“sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 226)—, de forma sense fons, on la realitat, la teòrica realitat, no és més que constant representació: “Bevia com si estigués dalt d’un escenari i tot el públic l’estigués mirant.” (p. 294).

(D’un món arruïnat, diguem-ho de nou entre parèntesi, que és, alhora, una perfecta metàfora dels efectes que suposà per a Catalunya —i per a la pròpia Mercè Rodoreda— la brutal ensulsiada de la Guerra Civil i l’experiència de l’exili. De la fi d’aquell món nou de la República, d’esperances somnis i il·lusions, d’igualtats, drets i llibertats personals i nacionals, assassinats per Franco i els seus sequaços. Sequaços i sicaris que frustraren de cop els anhels de la renaixença de la nostra pàtria i ens impediren, de nou, ésser allò que volguéssim, allò que decidíssim ésser.)

Mirall trencat presenta la imatge, esmicolada però ensems completa, d’una família, i una societat, que fascina, que llueix com l’or, que confon preu i valor —“Feia escruixir la quantitat de plata que hi havia en aquella casa” (p. 269)—, fonamentada únicament en l’aparença, en la façana de cartró pedra, en aquest escenari de teatre mentider on tothom representa el seu paper i es disfressa del que no és, que tan sols té una existència real darrera les bambolines, allí on les persones s’alliberen de la seva màscara i recobren la seva humanitat —humanitat tan essencial com monstruosa.

No serà, doncs, en el mirall, ni en les seves infinites peces capolades, on veurem reflectides les cares —i, per tant, les ànimes— de la família, sinó al seu darrera; o, més exactament, més enllà del mirall: més enllà del mirall fal·laç que no ens permet veure més que la màscara de les persones, més que la imatge distorsionada —“Els miralls, voltats de marc daurat, desfeien les faccions: com si el que s’hi mirava fes ganyotes.” (p. 179)— que el sediment de tant de temps de fingiments, dels anys d’hipocresia i de constants falsedats, ha anat sobreposant al rostre vertader.

El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren?”, exposa un dels més famosos paràgrafs de la novel·la, a la pàgina 340.

Paràgraf que, a banda de les anàlisis convencionals de què — amb tant d’encert i de sentit, com reconeix la pròpia autora (p. 16)— ha estat objecte com a símbol o metàfora de l’obra, permetem, segons el nostre modest criteri, una nova interpretació addicional.

El mirall (la família; i la societat burgesa, si anem més enllà) s’havia trencat. Els —o, més exactament, alguns— bocins (fills i nets) s’aguantaven en el marc (romanien, encara, a la Torre), però uns quants havien saltat a fora (havien mort o abandonat la residència familiar).

Una Torre —una família (i, per extensió, una societat) on mai més no hi podran encaixar, per més esforços que puguin fer d’encabir-s’hi. En aquest sentit, les miques de mirall, més oxidades per les mentides i els secrets que pas “desnivellades”, sí reflectien “les coses tal com eren”: el més fidel reflex d’una família destrossada, condemnada a la desaparició, al no-res, que s’anava enfonsant més i més en el pou negre i amarg de la desesperació, de la insensatesa i la manca de sentit de la vida (burgesa):

En Quim estava cansat de la seva vida de solter ja massa gran, dels desenganys, de les esperes, dels ara sí i ara no, del seu pis buit d’afecte, d’una sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 225-226)

El mirall que es trenca, i ja mai més no es podrà recompondre, és el de la família; el de la Valldaura en primer lloc, però també —i per damunt de tot— de la convencional, i hipòcrita, basada en els secrets —recordem la cita de Sterne— i en la mentida, que sembla però no és, que actua de cara a la galeria per a deixar, finalment, l’escenari buit. Família burgesa que no és sinó —com hem reiterat— un símbol extens de la societat burgesa, basada també en les aparences i en la mentida, en el fer veure i no en l’ésser; en el semblar i no en l’ésser.

Des d’una tal perspectiva, podríem aventurar que Mirall Trencat és una mena d’Odissea i— encara més— d’Eneida a la inversa. De la mateixa manera que tant Odisseu com Eneas parteixen a la recerca de la pàtria (el primer per a recobrar-la; el segon per a crear-la), Teresa, l’ànima omnipresent a tota l’obra, seguirà el camí contrari. A l’igual que el protagonista de l’obra de Virgili, ella partirà del no-res —si més no, del no-res segons el prisma burgés: “La mare de la Teresa tenia una parada de peix a Boqueria.” (p. 43)—, recobrarà una torre abandonada per a fundar i posar els foments de la pàtria de la seva família, i acabarà en el no-res, després que la seva pàtria desballestada acabi esdevenint un cementiri de rates.

En síntesi, una novel·la gran, gran de veritat, que no mereix tan sols la seva lectura, sinó una constant relectura, un assaboriment regular.

«El temps no havia passat per aquella casa de senyors voltada d’arbres centenaris, coronada de xemeneies, amb teulades i torratxes, acollidora com la Teresa… La Teresa allí, asseguda a contrallum, nimbada de claror grisa, immòbil com si escoltés la pluja. Estaven l’un al davant de l’altre, sense retrets, amb una mena d’alegria escanyada. Déu meu, tant de patir, ¿per què? La vida estava allí, ratllada d’arrugues, amb les mans que li tremolaven lleugerament, encara carregades de brillants, amb els ulls plens d’intel·ligència i d’espera. “Seu”. Eren mig estrangers i mig coneguts, amb les paraules d’amor enllà del temps com impactes de metralla en una paret cansada.»

 Mirall trencat, Mercè Rodoreda, pàg. 201-202

  © Xavier Serrahima 2o12

Comparteix

 

Categories
Notes de lectura

El llop estepari, Hermann Hesse

En aquests temps nostres, on sembla que la literatura juvenil hagi esdevingut una mena de parc temàtic monocord, on tan sols hi són admesos llibres protagonitzats per vampirs, fantasmes, dracs i altres bèsties fantàstiques, que es reprodueixen mimèticament a una velocitat esfereïdora, és bo recordar que els lectors joves —i encara més els adolescents— acostumen a saber escollir millor i amb més criteri que no pas aquells que ens vantem en anomenar-nos adults.

Suposa una satisfacció colossal tenir la certesa que, una vegada hagin passat les sagues crepusculars i draconianes actuals, sempre ens quedaran els clàssics que són invulnerables a les modes passatgeres. Aquells clàssics de tots els temps que, tot i que sovint no els eren en principi adreçats —Robinson CrusoeL’illa del tresorCent mil llegües de viatge submarí…—, els i les joves han sabut fer seus amb un intel·ligentíssim afany de conquesta, sense que estiguin disposats a renunciar-hi ni per tot l’or del món. Aquelles obres on coneixen i descobreixen el món; on es coneixen i reconeixen a ells mateixos; on es troben i es retroben.

Una d’aquestes obres, que —com exposa el propi autor en un més que interessant epíleg de l’any 1941— d’entrada tampoc no els anava destinada, però que els joves han fet molt ben fet en apropiar-se és El llop estepari (Der Steppenwolf), d’Hermann Hesse, Labutxaca, 2010. Un llibre excepcional que els nois i noies rebran com pluja beneïda, com un far al bell mig de la boira desorientadora de la societat incomprensible i irraonable que els envolta…, si aconsegueixen el repte de superar la (tan teòrica com fal·laç) inaccessibilitat de les seves primeres pàgines.

Certament, cal que hi convinguem de bell antuvi: en el món actual nostre, on s’ha elevat als altars el déu d’oripell de la facilitat, del Mínim Esforç Possible, on regna la filosofia del «Si vols, pots!», una novel·la que no esdevingui transparent i previsible des de les primeres ratlles, de caire més metafòric que no pas fantàstic, sembla que d’entrada tingui totes les de perdre davant del fast read mercantilista actual. Fa la impressió que hagi d’estar destinada, irremissiblement, a convertir-se en un luxe del tot prescindible.

Tanmateix, si els i les joves s’hi atreveixen, si gosen fer el gran pas, si accepten el coratjós repte d’enfrontar-s’hi, aviat s’adonaran que l’esforç inicial no tan sols pagava la pena, sinó que la recompensa que n’obtenen és tan inesperada com gegantina. Si reïxen a endinsar-s’hi de veritat, alliberant-se de totes aquelles prevencions i prejudicis que els puguin condicionar, si s’hi submergeixen de ple, oblidant-se d’entendre i centrant-se exclusivament en assaborir i fruir la lectura —i, sobretot, de les sensacions i reaccions interiors o anímiques que els produeix—, descobriran, meravellats, que no són només ells i elles, els i les adolescents, els que se senten estranys i fora del món; els que pateixen la incomprensió i el rebuig dels altres.

A mesura que avancin en la lectura, aniran comprovant que la seva ànima solitària i desconcertada, incapaç d’adaptar-se a l’absurda, irracional, frustrant i fútil normalitat quotidiana, compta, des de fa milers i milers d’anys, des dels albors de la humanitat, amb uns companys d’incomprensió i desorientació que Hesse anomena llops esteparis. Companys que —com Gregor, l’escarabat de Franz Kafka— són considerats monstres pels que han de conviure amb ells precisament perquè, per la seva altíssima sensibilitat espiritual i per la seva genialitat, són incapaços d’entendre’ls.

Òbviament, El llop estepari no és pas una novel·la només per a joves —entre d’altres raons, perquè una obra adreçada només per als joves té més de recepta culinària mil·limètricament calculada que no pas de literatura— sinó que captiva i apassiona per igual a tots els que la llegeixen. Sempre i quan, com ja hem advertit (i per dir-ho en les paraules d’Hesse), posseeixin “la serena objectivitat, la seguretat de pensament i la saviesa que només tenen els grans esperits que no coneixen l’ambició i no desitgen ni lluir-se ni convèncer els altres ni tenir la raó” (p. 12).

L’obra de l’autor de Siddhartha es dirigeix als esperits lliures, als esperits sòlids, als esperits que no tan sols no retrocedeixen davant les adversitats, sinó als “més forts, intel·ligents i més ben dotats”, a aquells que es revitalitzen i s’engresquen amb els inconvenients i els reptes, que intenten “vèncer la gran malaltia de l’època (…) no pas esquivant-la o encobrint-la, sinó (…) [caminant] per l’infern, un caminar de vegades angoixat, d’altres valent, pel caos d’un món espiritual obscur, un caminar amb voluntat de franquejar l’infern, d’enfrontar-se al caos, de suportar la maldat fins el final” (p. 24).

 Per a aquells esperits que saben llegir més enllà de les paraules, que són capaços d’alimentar-se de metàfores i d’abstraccions no directament intel·ligibles, d’assaborir i paladejar més les sensacions que no pas les argumentacions, la subtilitat que no pas l’evidència, el clam estentori del silenci que no pas la xerrameca vàcua, la poesia que ho diu tot amb la seva paraula callada. Per a tots aquells i aquelles que són més a prop del superhome nietzschià i més lluny del subhome cristià obsessionat per la remissió dels pecats capitals.

Com Nietzsche —l’ombra allargada del filòsof de Lützen, i sobretot del seu Així parlà Zaratrustra, plana omnipresent damunt gairebé totes les pàgines d’El llop estepari—, Hermann Hesse ens immergeix en un món surreal o, més aviat, suprareal on la realitat i la ficció, el que és possible i l’inversemblant, es mesclen fins a un tal extrem que esdevenen no només indissociables, sinó indistingibles.

Al llarg de tota la primera part —que s’estén fins el moment que, havent conegut la noia a la taverna, ella el deixa sol una estona i ell s’adorm— l’escenari és el del món real i quotidià, que tan estrany i inhabitable se li fa al llop estepari. D’aquest punt (pàgina 91) ençà, la seva turmentada vida es desplaçarà progressivament al món oníric i irreal, més enllà de la racionalitat, fins acabar desembocant en el «Teatre de màgia. No hi entra qualsevol. Només per a trastocats», que clourà de manera definitiva el pelegrinatge existencial del protagonista.

Pelegrinatge existencial que, com tots aquells que en mereixen el nom, suposarà una transformació total de l’antic i malaurat llop estepari, que havíem conegut a l’inici de la novel·la mercès a la tan enigmàtica com atraient presentació que en fa el nebot de la seva dispesera. Tant és així que el Harry Haller —acrònim ben poc dissimulat del mateix autor— de les primeres pàgines serà ben diferent del Harry Haller que ens veurem forçats a abandonar en cloure el llibre, bo i permetent, amb recança i nostàlgia, que es retrobi amb els nous companys que l’esperen.

Tanmateix, més important que el canvi que ha sofert el protagonista és, sens dubte, la transformació radical que haurem sofert nosaltres com a lectors. Com totes les obres de primer, primeríssim nivell, com tota la gran literatura que resisteix els embats infatigables del temps i la desmemòria, El llop estepari deixa petja en nosaltres: no som —ni podem ésser— de la mateixa manera que érem abans d’embarcar-nos-hi. Ens ha deixat senyal —en realitat, fins i tot ferida— ben endins. Ens ha fet veure el món i la realitat amb uns altres ulls. Ens ha llaurat l’esperit.

I ho fa fet, i aquest punt és absolutament essencial, sense pretendre marcar-nos el camí, sense proposar-se convèncer-nos, sense voluntat de convertir-se en guia ni portaveu de res, sense altre proselitisme que el de la intel·ligència, el de convidar-nos a ésser el que som; a no renunciar, a no deixar-nos arrossegar pels corrents ni per les falses divinitats, a ésser nosaltres mateixos. A aprendre; a aprendre que cal aprendre; a aprendre que hem d’aprendre a pensar… per nosaltres mateixos!

Que el nostre camí només el podem trobar —i decidir— nosaltres mateixos. Que únicament nosaltres mateixos podem trobar —i escollir, lliurement— el nostre propi camí al bell mig de l’oceà d’incertesa de l’existència.

Aquest camí, nostre i només nostre, que sovint únicament som capaços de trobar en solitud: “La solitud significa independència i jo l’havia desitjada, l’havia anat aconseguint al llarg dels anys. Era freda, és clar, però també serena, meravellosament serena i gran com tota la serenitat freda de l’espai estrellat” (p. 39).

La sola via, punyent però també intensa, que ens pot acostar a l’home de veritat: “El concepte generalitzat d’«home» no és més que un fràgil convencionalisme burgés. (…) Com l’ideal burgés, l’«home» convencional ve a ser un compromís, un intent ingenu i tímid de frustrar tant la mare Natura com el pare Esperit en la vehemència de les llurs exigències i de fer-se un racó tebi entre ells dos. (…) [El nostre llop estepari] no deixa d’intuir el camí cap a l’home veritable, cap als immortals; titubejant, hi fa unes passes minúscules i les paga amb greus sofriments, amb dolorosa solitud” (p. 61 i 62).

Recerca de l’home superior, de l’home que ha deixat enrere l’home, d’arrel diàfanament nietzschiana, que ens duu a la memòria una estrofa del bellíssim poema de Miquel Martí i Pol Ara mateix (que acaba, i no és pas casualitat, amb un terme clau del pensament de creador de La gaia ciència, l’aurora, com a símbol del món nou que ha de néixer):

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

En definitiva, un llibre tan immediatament atractiu i addictiu com generalment incomprès. En primer lloc, degut al fet que —tal i com bé remarca el propi Hesse en el ja esmentat i fonamental epíleg (desgraciadament no inclòs a l’edició que comentem)— els “lectors s’han trobat a si mateixos en el «Llop estepari», s’hi han identificat, han patit i somiat amb ell les seves penes i els seus somnis, i han oblidat per complet que el llibre sap i parla d’altres coses més que no pas únicament d’Harry Haller i de les seves dificultats”.

El sueño de la razón produce monstruos, Francisco Goya

I, en segon lloc, i més important, perquè aquesta no és tant una obra que s’hagi d’entendre o de comprendre, sinó una d’adreçada a l’esperit, als sentits i a la sensibilitat, que cal saber aprehendre (i delectar) més amb el cor —amb la aquella callada veu interior que ens parla eternament i rara vegada ens aturem a escoltar— que no pas amb el seny o amb el cap. En síntesi, ni més ni menys que una obra d’art.

Una que palesa clarament que Francisco de Goya l’encertà de ple, en afirmar que “El sueño de la razón produce monstruos”…, sempre i quan tinguem ben present que, per regla general, els que més ho semblen d’entrada no acostumen a ésser ni els més temibles ni els més perillosos.

Transcriurem, per a acabar, un paràgraf que permet posar de manifest la perenne actualitat d’aquesta magistral obra de Hesse, així com comprendre a quines raons deuen el seu aïllament i la seva solitud els afectats per la síndrome del Llop estepari:

«Massa bé (…) entenc (…) el teu horror per la política, el teu desconsol per la propaganda i l’actuació irresponsable dels partits i de la premsa, la teva desesperació davant la guerra, la passada i la futura, davant l’actual forma de pensar, de llegir, de construir, de fer música, de celebrar festes i de practicar la cultura! Tens raó, llop estepari, mil vegades raó i, tanmateix, t’enfonsaràs. Pel món d’avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d’acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió de més. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d’ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria…»

 El llop estepari, Hermann Hesse, traducció de Margarida Sugranyes, pàg. 149

«Allzu gut versteh ich (…) deinen Abscheu vor der Politik, deine Trauer über das Geschwätz und verantwortungslose Getue der Parteien, der Presse, deine Verzweiflung über den Krieg, über den gewesenen und über die kommenden, über die Art, wie man heute denkt, liest, baut, Musik macht, Feste feiert, Bildung betreibt! Recht hast du, Steppenwolf, tausendmal recht, und doch mußt du untergehen. Du bist für diese einfache, bequeme, mit so wenigem zufriedene Welt von heute viel zu anspruchsvoll und hungrig, sie speit dich aus, du hast für sie eine Dimension zuviel. Wer heute leben und seines Lebens froh werden will, der darf kein Mensch sein wie du und ich. Wer statt Gedudel Musik, statt Vergnügen Freude, statt Geld Seele, statt Betrieb echte Arbeit, statt Spielerei echte Leidenschaft verlangt, für den ist diese hübsche Welt hier keine Heimat …»

Der Steppenwolf, Hermann Hesse, pàg. 133

dimecres 15 i dijous 16 de febrer del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

(Afectuosament dedicat als i a les alumnes de llatí de 4rt d’ESO
de l’Institut de Premià de Mar)

 

Categories
Notes de lectura

La Generalitat de Josep Irla, Mercè Morales

El més provable és que una gran part dels lectors —per no dir la majoria— considerin el fet de llegir llibres d’història com un luxe prescindible, com una pura pèrdua de temps. Si els preguntéssim, els uns segurament ens replicarien: “Què se’ns hi ha perdut, a nosaltres, en la història?”; els altres: “Com si no tinguéssim un present prou complicat per haver-nos de preocupar del que va succeir quan encara no havíem nascut! La història, deixem-la pels historiadors… i pels que s’entesten a viure en els records!”

Entenem que aquest punt de vista, tan malauradament generalitzat, no pot ésser més fal·laç. Endinsar-nos en la història ens permet conèixer, o més aviat descobrir, el que érem, el que havíem estat, ben cert. Però també, i amb la mateixa intensitat, el que som. I no tant pel fet que en siguem hereus, que en som —i d’una manera inqüestionable: el solatge de les generacions en forma i en conforma—, sinó, sobretot, perquè si bé les èpoques i els temps canvien, la humanitat i les persones que la composen, varien ben poc.

Tant és així que tots els que van viure abans que nosaltres, sovint, més que no pas els nostres avantpassats, semblen els nostres cosins o germans: canvia la situació, la substància conjuntural, però no pas l’essència. Sens dubte l’encertava de ple Terenci, a la seva obra L’Heautontimoroumenos,  en afirmar: “Homo sum, humani nihil a me alienum puto” (“Sóc home; res del que és humà no m’és aliè”). Els homes i dones d’ahir no tan sols són els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies, sinó que són els nosaltres d’aquells temps. Són aquells nosaltres que hauríem estat de viure quan ells ho van fer.

Una bona mostra d’aquesta afirmació —que per més paradoxal o metafòrica que pugui semblar, no ho és gens ni mica— la podem trobar a La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, de Mercè Morales, Editorial Base, 2008. Una obra monumental que relata amb una precisió i un detall inimaginables les vicissituds que van viure i patir tant la Generalitat com els polítics catalans els primers deu anys de l’exili, 1939-1948. Un llibre tan imposant, tan omnicomprensiu, que, tal i com comenta Jaume Sobrequés en la seva presentació, “deixa els historiadors sense ganes de tornar a ocupar-se de la matèria que s’hi estudia. Almenys durant molts anys. O potser per sempre més”.

Certament, com bé afirma Quim Torra a la ressenya que publica aquest mes a la Revista de Catalunya sobre Josep Irla, Memòries d’un president a l’exili, aquesta excepcional obra de Morales esdevindrà d’ara en endavant el document de referència imprescindible per a l’estudi i coneixement de la discreta però importantíssima presidència d’Irla.

Una presidència que per desgràcia, ha passat decennis inadmissiblement desconeguda. I que, per dissort nostra, ho continua essent avui en dia, malgrat que en els darrers temps s’ha dedicat a la seva figura —ultra el llibre analitzat exquisidament per Torra (que ja comentàrem en el seu moment)— almenys una obra més (Josep Irla i Bosch 1876-1958, Curbet Edicions, 2006) i que l’any 1997 es creà una Fundació amb el seu nom amb l’objectiu de “retre homenatge a la figura del polític guixolenc i sobretot al seu pensament i acció política”.. Un desconeixement tan acusat que ens temem que, d’aventurar-nos a fer una enquesta, la proporció de catalans i catalanes que sabrien dir-nos qui fou Irla seria ridícula —per no dir vergonyosa.

És possible que les seves aclaparadores dimensions —mil espesses pàgines curulles de notes a peu de pàgina— puguin intimidar de bell antuvi a un gran nombre de lectors, poc habituats a submergir-se en llibres d’història. És comprensible, amb major raó quan la seva voluntat extremadament exhaustiva (una virtut imprescindible i molt apreciada en el seu camp), que converteix algun dels seus paràgrafs en feixucs, pot convertir-se en un handicap difícil d’afrontar per al lector corrent, que defuig les notes a peu de pàgina com els gats l’aigua escaldada…

Aquell mateix lector corrent que, paradoxalment, acull amb afany les novel·les de caire històric amb el convenciment —errat— que la seva lleugeresa i l’entreteniment que li forneix de manera immediata li permeten, al mateix temps, augmentar els seus coneixements culturals i històrics sobre l’època on se situa l’acció del llibre. Negligint, o potser volent negligir, el fet que la majoria d’elles no dubten a sacrificar la versemblança històrica a les necessitats del seu argument.  Només cal recordar que Martí Gironell reconegué a les seves “Notes de l’autor” les llicències que s’havia permès —la major de les quals el setge que mai no existí— per tal de fer quadrar realitat històrica i ficció al seu llegidíssim El Pont dels Jueus.

Tornant a l’obra de Mercè Morales, no podem negar que en determinats moments el seu espesseïment pot comportar un llast que faci que aquest teòric —i en realitat, inexistent— lector corrent el defugi. Tanmateix, si bé acceptem que potser no es tracti d’una per a tots, estem convençuts no en sortirà pas decebut cap lector que estigui disposat a acceptar un raonable esforç per part seva: la història que ens ofereix no tan sols és interessant, sinó apassionant.

I ho és, sobretot, perquè la seva autora ens ofereix —en un fantàstic trencaclosques de dimensions quasi infinites— una precisa i completa visió de les mil i una intrigues creuades i entrecreuades que van anar confegint l’immens, enrevessat i densíssim teixit de la política catalana i de la Generalitat a l’exili.

Un trencaclosques de proporcions gegantines, d’encaix pràcticament impossible, que tan sols la l’admirable paciència, l’escrupolositat i infatigable treball d’investigació de Mercè Morales va aconseguir dur a bon terme. No hi ha dubte que aquesta obra —que recull tan sols una part de la tesi doctoral que la seva autora presentà a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2008— li suposà la necessitat d’immergir-se durant interminables períodes en una xarxa de polsosos i mig oblidats arxius, tant del nostre país com d’altres.

Una tasca laboriosa que ben segur la convertiren durant anys en allò que els que tenen al·lèrgia als llibres anomenen una rata de biblioteca —ens permetem fer servir aquest terme, tan injustament menystingut, per l’afecte que li tenim, nosaltres que ens declarem també honorats de considerar-nos-en— que rossegava amb una constància inlassable tots aquells documents que considerava que podien ésser-li necessaris per a completar aquell puzle quimèric que s’havia proposat de muntar. Finalment, l’esforç d’haver llaurat tantes hores obtingué el fruit que mereixia: la consecució d’una obra major. Com en els contes clàssics, l’aprenenta s’ha convertit en mestra.

Totes aquelles persones que tinguin interès en conèixer l’esdevenir quotidià de la Generalitat i dels polítics catalans durant els primers deu anys d’exili, hauran d’agrair-li a la seva autora haver posat a la seva disposició aquest tresor magnífic. Mitjançant els innombrables documents de diversa mena que Morales consultà, podran assistir de primera mà a les permanents intrigues, convulsions i enfrontaments amb que Josep Irla s’hagué d’enfrontar a fi de poder mantenir la flama de la Generalitat encesa. Una flama esblaimada que els vents del temps —tant exteriors com interiors— pretenien apagar.

Llegint-lo, hom no sap si ha d’admirar més la insubornable fidelitat del president amb les seves creences i conviccions, la seva coherència, la seva honestedat, l’amor al seu país o la seva indesmaiable voluntat d’entesa, de col·laboració i de diàleg. Una voluntat que li permeté cavalcar el perillosíssim abisme d’un oceà gairebé infinit d’oposades i irreconciliables opcions polítiques i d’odis personals invencibles sense perdre la paciència, els papers, la salut i l’esperança pel camí!

A banda de seu interès estrictament històric del llibre —que és el que li confereix sentit i raó i el converteix, com dèiem, en una referència fonamental i imprescindible per a qualsevol persona que d’ara en endavant vulgui estudiar el període tractat— La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català ens ofereix, paral·lelament, com a lectors un altre recompensa indiscutible: el de la intemporalitat de certes situacions.

A mesura que avancem, no podem deixar de plantejar-nos si Nietzsche pensava en els polítics catalans de la seva època en elaborar la seva coneguda teoria de l’etern retorn: no tan sols els problemes que tenien els nostres avantpassats els anys quaranta del segle passat eren els mateixos que els nostres (divisió interna, egoisme, personalisme i narcisisme acusat d’un gran nombre de figures polítiques, intransigència, incomprensió i integrisme monolític de l’estat espanyol…) sinó que també s’entestaven més en barallar-se i denigrar-se els uns als altres que no pas en cercar solucions; en emfatitzar els detalls (sovint insignificants) que els separaven més que no pas en destacar els elements fonamentals (llengua i consciència nacional o de país) que els agrupaven.

Endinsant-nos-hi, no podem estar-nos d’adonar-nos que n’arribaven a ésser de similars la seva i la nostra època. Per més que la seva situació era molt més greu i severa que no pas la nostra —obligats a viure exiliats mentre la dictadura franquista imposava ferotgement a Catalunya la seva tàctica d’extermini físic i cultural—, no podem evitar descobrir-hi les semblances. Salvant les distàncies, la nostra situació és gairebé idèntica a la seva: si d’ells depenia preservar de la seva desaparició el país i les institucions que representaven; de nosaltres, la dissolució definitiva en el magma igualador i unificador espanyol.

I ara, com llavors, en comptes de posar-se tots d’acord sobre quin és el proper port on ha sojornar el navili d’esperances i possibilitats del nostre país (aquell que ens permeti volar per nosaltres mateixos, alliberant-nos de llastos innecessaris i contraproduents), els nostres representants polítics es limiten a mirar-se el melic i barallar-se com nens petits! Oblidant-se, d’una manera mesquina i inexcusable, que la nostra pervivència depèn, únicament i exclusivament, de nosaltres. Que som, i serem, només allò que vulguem ésser!

Res és més obvi que són el els moments de grans dificultats quan resulta imprescindible l’aparició de grans figures que siguin capaces d’assumir la seva responsabilitat i de deixar la seva petja indeleble en la història. Moments de dificultats com l’actual, determinats no tant per una gravíssima crisi econòmica —que per més severa que sigui, per força ha de tenir data de caducitat— sinó per la ferotge i implacable ofensiva assimilacionista del nacionalisme espanyol, que pretén tallar-nos les ales, aigualir la nostra personalitat i convertir-nos en una regió folklòrica més.

És per això que tant de bo tots els nostres representants polítics —i en aquest punt, que cadascú hi escrigui les sigles i noms i cognoms que cregui més convenient— fossin capaços de seguir el model de Josep Irla, aquest desconegut president català que no dubtà mai en posar generosament la seva voluntat i els seus interessos al servei del seu poble.

Potser seria bo que recordessin el discurs que féu a Montpeller Humbert Torres el dia de Nadal de 1945, amb motiu de la festa de l’Esquerra. Deixem la paraula a Mercè Morales:

«L’exconseller havia criticat molt durament els “desconeguts, sense història, que criden […] obren la boca, famèlics, per fer-se pas i voler càrrecs i direcció”. Torres va fer una crida a la responsabilitat política: “Davant d’aquesta crisi  d’autoritat, que si dura pot portar-nos al caos en les hores crítiques que s’apropen, voldria, si tingués una autoritat que no tinc, fer una apel·lació al pregonat seny dels catalans, per a què no amunteguin més dificultats a les que inevitablement ja existeixen. Cal servir a Catalunya i no servir-se de Catalunya”.»

La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, pàg. 517

diumenge 17 i dimarts 19 d’abril del mmxi


Comparteix

 
 
Categories
Notes de lectura

Què hem de llegir?

En aquest món paradoxal on vivim, aquells que dediquem encara una part del nostre temps lliure a la lectura, i més si ho fem en el format tradicional de paper, acabarem essent tan extravagants i minoritaris com els amants de la columbofília o els polítics que es preocupen per l’abstenció més enllà de l’endemà de cada elecció. El més provable és que d’ací a un parell de segles siguem ja unes rara avis tan poc habituals com els mateixos coloms missatgers.

Potser és precisament aquesta situació excepcional la que fa que els que llegim, i amb major raó els que mantenim amb una certa regularitat el costum de fer comentaris sobre les nostres lectures, siguem sovint interpel·lats sobre quines obres recomanem o deixem de recomanar. Amics i coneguts —els saludats no perden el temps en aquest tipus de foteses— acostumen a demanar-nos l’opinió sobre els llibres que haurien de llegir.

En el nostre cas, la primera resposta, o més aviat precisió, sempre és la mateixa: no n’haurien de llegir cap en concret, però en podrien llegir uns quants. Poc partidaris com som de combregar amb els cànons literaris o amb les recomanacions erga omnes —almenys tant com ho som de llegir les contraportades o els pròlegs de la majoria dels llibres, que ens priven abans d’hora i sense compassió del goig de la màgica aventura de descoberta que comporten les pàgines inexplorades que ens esperen— els diem tot seguit que no creiem que hi hagi ni un sol llibre que calgui llegir, imprescindiblement, i menys encara com una obligació.

El que sí hi ha, i en aquest punt entenem que no hi ha dubte, és tot un seguit d’obres literàries que se situen per damunt de les altres, d’obres que són capaces no tan sols de canviar la nostra manera de veure —i de viure, si se’ns permet el més que escaient joc de paraules— el món, sinó també de canviar-nos a nosaltres mateixos. D’aquelles obres que, després d’haver-les llegides —i, si pot ésser, rellegides— ens fan un xic diferents del que érem, que deixen petja en el solc d’aprenentatge i coneixença incessant que és la nostra vida.

Ara bé, dins d’un cert nivell de qualitat —estem parlant de literatura, no pas d’entreteniment o d’una caduca i volàtil distracció passatgera— entenem que ha d’ésser el bon criteri de cada lector o lectora el que decideixi quines són les obres que formen part del seu cànon literari. Cànon literari que sempre ha d’ésser personal i intransferible. Ha d’ésser cada persona la que es vagi creant, a partir del bagatge d’emocions, sentiments i reflexions que li aporta el seu navegar quotidià per l’oceà d’atzar imprevisible de l’existència, la seva pròpia llista d’obres mestres imprescindibles.

Una llista en permanent evolució, oberta i fluctuant, tan flexible i contradictòria com la vida mateixa, la validesa de la qual no dependrà en absolut de la seva coincidència amb les llistes hermètiques o immutables d’alguns entesos. Perquè, per més que hi hagi alguns cànons literaris —l’occidental de Harold Bloom sobretot— que es vulguin presentar com a indiscutibles, com a inqüestionables, com a dictats per una mena de demiürgs literaris, situats per damunt de la fal·libilitat humana, no hem d’oblidar mai que no hi ha (ni n’hi pot haver) cap cànon que es pugui situar més enllà del debat i l’opinió. No n’hi ha cap de fix, d’etern ni, encara menys, de sagrat.

Tal i com el gran llegat de Nietzsche —la mort de déu— ens alliberà de creure que tan sols podia existir una sola manera de pensar, de viure i d’actuar, hem d’ésser conscients que no pot existir una sola llista o un sol cànon literari universalment vàlid per a tothom.

A tot estirar, i essent força generosos (car fins i tot aquest punt la qüestió fóra discutible), potser —de la mateixa manera que el fet que afirmem que no podem dir com hem de viure no ens impedeix d’estar d’acord, almenys, en com no hem de fer-ho— podríem convenir a acotar, amb una certa precisió, allò que no caldria o no convindria llegir: tot aquell cabal immens d’obres que, si es llegeixen de pressa, encara més de pressa són oblidades.

diumenge, 27 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11


Comparteix