Categories
Notes de lectura

Els desorientats, Amin Maalouf

Una de les grans virtuts de la literatura és permetre’ns capbussar-nos de ple en altres cultures sense moure’ns de casa. Una immersió que pot ésser superficial, exòtica, tot just ornamental, o pregona, enriquidora: quan els autors no només han viatjat, sinó han sabut fer-ho, integrant-se en el paisatge físic i humà que els acull; sens dubte, sense R.L. Stevenson, Joseph Conrad, Lord Byron i altres occidentals sense prejudicis, el nostre bagatge cultural de llegidors sedentaris seria molt més pobre.

En El racisme explicat a la meva filla, Tahar Ben Jellou argüeix que “Viatjar és estimar, descobrir i aprendre, és adonar-se de fins a quin punt les cultures difereixen i són totes belles i riques. No hi ha cap cultura que sigui superior a les altres”. Els desorientats (Les désorientés), Alianza Editorial, Madrid, 2013, traduïda per Anna Casassas, la nova i esplèndida nova novel·la que ens brinda Amin Maalouf es podria ben bé haver inspirat en aquest adagi com a punt de partida…, per a capgirar-lo: quan el viatge no és un marxar, sinó un tornar —un retorn de l’exili—, la descoberta esdevé redescoberta; redescoberta del país natal però, sobretot, d’un mateix —d’aquell aquell antic jo que, tot i de manera inconscient, ha seguit vivint dins seu i conformant-lo.

Al cap de vint-i-cinc anys Adam, el protagonista —un alter ego de l’autor amb fortes ressonàncies autobiogràfiques— retorna gairebé per força al país que de jove havia estat el seu, creient complir un simple tràmit, convençut de dir-li un adéu definitiu, per constatar que, malgrat que se n’ha mantingut allunyat tant de temps, potser no moria d’enyorança, ans d’enyorança vivia: “És cert que cada nit redescobreixo per què em vaig allunyar de la pàtria on vaig néixer; però també redescobreixo, cada matí, per què no hi he tallat mai”, (pàg. 14).

Un país voluntàriament indeterminat i innominat —definit genèricament com a llevantí—, que és el de l’escriptor franco-libanès, però que també pot ésser qualsevol país de l’Orient Mitjà: el paradigma d’aquest Món Àrab desconegut —o, més aviat, malconegut: estrafet per les tendencioses visions maniqueistes que se’ns han volgut transmetre— que fins fa cinquanta anys fascinava gairebé tothom i que des de fa dècades s’ha convertit en el polvorí més perillós del planeta: un eix del mal bel·licós creat i nodrit imprudentment per occident que se li ha acabat escapant de les mans.

Tot amb tot, allò que confereix el seu major atractiu a les reflexions que proposa el llibre és que, tot i que tant el seu enfocament com la seva història són datables i identificables, tan geogràficament, cronològica, política com culturalment, el seu abast i el seu sentit són extrapolables arreu i en qualsevol moment: “Escriure la història dels nostres, de les nostres famílies i de la nostra colla d’amics, la dels nostres deliris i il·lusions no deixa de tenir interès, perquè una mica també és la història de la nostra època, de les seves il·lusions, justament, i dels seus deliris”, (pàg. 274). Com qualsevol creació artística de mèrit, demostra de nou que, al contrari del que creuen alguns falsos cosmopolites, per assolir la universalitat cal tenir unes bones arrels en el particular.

L’obra constitueix una apologia de la diferència i el diàleg, una clara defensa de la llibertat personal, de pensament, de culte, de decisió i d’acció, una oposició frontal a qualsevol mena de tirania —“La vergonya és un instrument de la tirania. La culpabilitat i la vergonya se les han inventat les religions per tenir-nos ben lligats”, (pàg. 202)—, contra tots aquells (teòrics) dogmes que cimenten les “posicions fortificades” —“Tant si som jueus com si som àrabs, només podem triar entre odiar l’altre o odiar-nos a nosaltres mateixos”, (pàg. 278)—, que limiten o fins i tot anul·len les capacitats de l’ésser humà, en comptes d’eixamplar-les: “Els principis són lligams, amarres; quan els trenques, t’alliberes, però com un globus ple d’heli, que puja, puja i puja i sembla que s’elevi cap al cel, mentre que en realitat s’eleva cap al no-res”, (pàg. 177).

Però, principalment, Els desorientats ens narra una història magnífica, tot i que amarga, sobre l’indeturable pas del temps; sobre aquell temps que avança de manera implacable. Així, el motiu inicial del retorn, el darrer intent de reconciliar-se amb “[l’]amic perdut”, (pàg. 260), esdevé una perfecta metàfora de la novel·la: és un pelegrinatge a la recerca no tan sols de l’amic perdut, sinó de les amistats —i de l’amistat, en genèric— perdudes: “Per a mi [els amics] eren quasi més importants que la família, (pàg. 271); “Els amics serveixen per preservar-te les il·lusions tant de temps com pugui ser”, (pàg. 481).

I també, i sobretot, dels temps perduts. D’aquell temps d’infància i joventut que, com descobrí Marcel Proust, tan sols podem maldar per recuperar intel·lectualment: “[Faig un viatge d’amor] a la terra on vaig néixer. […] Un viatge en el temps […] molt més que en l’espai”, (pàg. 361). Un viatge cap el passat que desvetlla el plany i el dolor de les oportunitats no ja perdudes, sinó balafiades. O, més exactament, de les “desercions”, (pàg. 260) que ens obliga a fer la vida: “Volíem remoure les mentalitats i fer trontollar els vells costums”, (pàg. 271).

De la cruel col·lisió entre els ideals de la joventut i la realitat quotidiana de Maiakovski: “No us explicaré històries de paradisos perduts, però és exactament la sensació que conservo. Un paradís del qual hauria estat expulsat, com l’avantpassat que es diu com jo. Però no per culpa d’una falta, sinó per culpa d’un accident”, (pàg. 429) Una (nova) metàfora del llibre sencer: tant ell, Adam, com els seus companys, encara es dolen d’haver estat expulsat del seu Paradís Perdut. Un paradís perdut que, tot i ésser-ho, no és tant el de la seva joventut, sinó el dels seus somnis de joventut: “El país l’absència del qual m’entristeix i obsedeix no és el que vaig conèixer de jove; és el que vaig somniar i que no ha pogut veure mai la llum”, (pàg. 67).

Com més avança en la seva recerca de la identitat, que és tant individual com col·lectiva —“A quin costat estic, jo, l’àrab cristià que fa tant de temps que viu a França? Al costat de l’Islam o al de l’Occident? I quan dic «nosaltres», a qui em refereixo? […] Per a mi, aquests dos universos rivals són alhora «ells» i «nosaltres»”, (pàg. 345)— més s’adona que “A la llarga, tots els fills d’Adam i Eva són infants perduts”, (pàg. 499). Hansels i Gretels desorientats, que en el seu dia, deixaren casa seva per capbussar-se al bosc de les idees, s’hi van perdre, irremissiblement, i mai més no han sabut tornar a la seva llar. Entre d’altres raons, perquè, com acabaran descobrint —amb un dolor desesperançat, esquinçador—, no sempre les portes que tanques al teu darrera poden tornar-se a obrir.

És en aquest sentit que la novel·la, no és tant —o no és només— una apassionant i enriquidora reflexió sobre el xoc entre cultures i sobre la fe religiosa —“Quina fe és aquesta que diu a un home que deixi els seus amics més íntims, els més sincers, per poder acostar-se a Déu?”, (pàg. 261), sinó sobre la seva pèrdua, però en un sentit més ampli; no únicament de la fe religiosa, sinó en un sentit més ampli: la pèrdua de la fe en les consignes, en els ideals, en la capacitat de canviar les coses, en un futur millor…

En síntesi, tot i haver resultat “una catarsi útil per a la [s]eva salut mental”, (pàg. 130), la de Maalouf és una obra brillant d’un autor brillant, que ha superat els perills del component introspectiu —“Has d’escriure amb sinceritat, com si es tractés d’un memoràndum íntim”, (pàg. 131)— o nostàlgic de la seva experiència vital per transformar-la en literatura. I que ho fa amb una visió plural i omnicompresiva, talment com si hagués volgut seguir una de les màximes de Moo Pak, de Gabriel Josipovici: “Per reconciliar-t’hi, va dir, cal que redescobreixis com es pot estar profundament implicat i alhora ser sempre capaç de veure l’altra banda de les coses”.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

La trama contra Catalunya, Hèctor López Bofill

En un moment tan fonamental per a la nostra història —i, sobretot, per al nostre futur—, res més adient que la publicació de llibres tan coratjosos com La trama contra Catalunya, d’Hèctor López Bofill, Angle Editorial, maig del 2013, (com ho fou, l’any 2005 la d’Els assassins de Franco, de Francesc-Marc Álvaro). Jugant-nos com ens hi juguem la nostra supervivència com a nació, cal obligatòriament tenir present que el nostre oponent —un estat espanyol que té a la seva disposició una gairebé il·limitada quantitat de mitjans de repressió (polítics, judicials i diplomàtics però, no ens n’oblidem!, també militars)— resultaria molt menys perillós si no comptés amb col·laboradors dins mateix de Catalunya.

Allò mateix que massa sovint hem fet servir com a excusa de la nostra pròpia irresponsabilitat o del nostre immobilisme —culpar exclusivament un indeterminat Madrid de tots els mals que ens afecten— comporta el risc de fer-nos oblidar l’existència d’adversaris interiors, que no tenen altre objectiu que anar-nos tallant la gespa sota els peus. Amb encert, l’autor els defineix com a unionistes —“Teixit d’agent de diversos sectors socials (però sobretot de la plutocràcia catalana) que actuen amb la voluntat de reprimir el procés d’emancipació català”, (pàg. 23)— i, més exactament, com la quinta columna del segle XXI.

No tan sols assevera que n’hi ha, sinó que, en primer lloc, són més que no ens pensem, en segon, sovint els hem considerat dels nostres (presentant-los com a models de triomf a la manera catalana) i, last but not least, no únicament en són molts més dels que vol(drí)em i diuen —per dir-ho en paraules de Raimon— sinó que acumulen molt més poder del que podríem imaginar: tenen en gran part la clau de la caixa —i de La Caixa— dels diners de Catalunya.

En un primer capítol —que bé podríem considerar una breu introducció— tan apassionant com prometedor, mostra magníficament com n’és d’imprescindible treure a la llum —amb rostre i cognoms; amb marca i denominació social— alguns dels vigilants del gueto que treballen amb constància i dedicació des de fa temps per la preservació de la regionalització catalana; per la submissió a un estat espanyol que no tan sols ens menysprea, sinó que ens explota i ens margina tan severament i impune.

Llàstima que, a mesura que avança, el llibre es va ressentint-se més i més de consideracions que s’allunyen d’una anàlisi o interpretació acadèmica o professional, per anar-se tenyint d’un subjectivisme —polític i personal— que mescla, indegudament, l’ineludible desemmascarament de l’espanyolisme latent que nia en gran part dels dirigents dels poders fàctics catalans amb una certa necessitat de passar comptes, de purga espiritual que té molt —massa— de justificació o exculpació política personal i de partit.

Em fa la sensació —òbviament, també subjectiva— que el López Bofill persona i (ex?)polític s’imposa al López Bofill professor de Dret Constitucional i aprofita, potser de manera inconscient i involuntària, l’avinentesa per dur a terme una cada vegada més explícita defensa pròpia, de reivindicació soterrada de l’oportunitat balafiada que significà la pèrdua dels escons de Solidaritat en les eleccions parlamentàries del 2012.

Si llegim amb els ulls i la ment ben oberta —com sempre s’hauria de fer— ens adonarem que alguns dels arguments que empra per identificar els col·laboracionistes que actuen soterradament al nostre país no tan sols acaben recaient sobre els seus antics oponents polítics, sinó que són gairebé els mateixos que tant ell com el seu partit feren servir al llarg de la darrera contesa electoral. Talment com si, no havent estat capaç de convèncer els electors, no hagués resistit la temptació d’atorgar una (mena de) segona oportunitat.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 5 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes (1916-1918), Sibi·la Aleramo – Dino Campana

Sembla obvi que l’escriptura de cartes ha resultat severament damnificada per la immediatesa i la facilitat de la missatgeria electrònica; i encara més des de l’eclosió monopolística de Faccebook, primer, i de Twitter, més tard: les bústies convencionals s’han convertit en simples dipòsits de factures.

Llegint les Cartes (1916-1918) entre Sibil·la Aleramo i Dino Campana (Un viaggo chiamato amore. Lettere 1916-1918), Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2012, esfereeix pensar la dissort que hauria comportat la seva desaparició: sense el seu testimoni documental seria pràcticament impossible reconstruir amb un mínim de fiabilitat el torrencial i tempestuós encontre —que és, alhora, col·lisió— entre dos escriptors tan oposats com complementaris: “I tanmateix, és amor i dolor, una cosa horrorosa i meravellosa. Veure dins del seu cor —he merescut aquest do espantós? […] No hi podem renunciar”, (pàg. 129).

D’aquesta parella impossible, d’ànimes, sentiments i caràcters indissolubles que, com dos pols oposats d’un imant, en comptes de repel·lir-se l’un a l’altre, s’atreien irremissiblement: “Dino, sento una cosa tan forta que no sé com ho aguantaré… ¿Ets tu qui em sacseja d’aquesta manera? Què m’has posat a les venes?”, (pàg. 92); que s’estimaven amb una intensitat absoluta, total, il·limitada —“Adorada única joia meva, quant t’estimo no ho sé tinc necessitat de tu”, (pàg. 123); “Mai no havia lliurat tan enterament la meva existència: era adoració, submissió, negació total meva…” , (pàg. 159)—, que convertia tota la resta, literatura inclosa, en un afer secundari: “T’estimo molt i enyoro la poesia només perquè sabria besar el teu cos de Psique i el teu rostre rosat i negre amb la boca marcida de faunesa”, (pàg. 136).

Per entendre per quina raó una persona tan imprevisible i canviant com Campana —que sentia (segons indica el seu poema “La nit”, inclòs als Cants Òrfics) que la seva vida “era tota «una ànsia del secret de les estrelles, tota ella un abocar-se a l’abisme»”— quedà captivada per Aleramo, potser podríem intuir que imaginà trobar en ella la persona que li permetia assolir allò que havia reclamat a “Dualisme”: “aquelles hores de somni, hores de profunditats místiques i sensuals que dissolien amb tendresa els grumolls més acres del dolor, hores de felicitat completa que abolia el temps i el món sencer, un glop llarg a les fonts de l’Oblit!”. Un ideal compartia també per Aleramo, que en una lletra d’agost del 1916 afirmava que “havia tingut una visió de força i de grandesa, fora del temps”, (pàg. 97).

A banda de facultar-nos a submergir-nos en aquesta història d’amor tan heterodoxa, el més gran encert de Cartes (1916-1918) és obrir de bat a bat la porta del nostre país de dos autors tan importants com poc coneguts. I convidar-nos, un cop assaborit amb delectació aquest tan impactant com deliciós epistolari, a llegir altres obres seves. Per fortuna, dues edicions de fa ben poc ens ho posen en safata: recentment Adesiara ha publicat Una dona, la novel·la més cèlebre d’Aleramo; per una altra banda, tant el mateix Lleonard Editor com Moll editaren l’any 2007 sengles traduccions, degudes a Arnau Pons i a Susana Rafart, respectivament, de la indiscutible obra mestra de Campana, els Cants Òrfics.

Per acabar, doncs —tot just després de plantejar-los la pregunta inevitable: «A què es deu la traducció del nom de fonts italià original, Sibila, per Sibil·la?»—, només resta, doncs, felicitar l’editorial mallorquina per la fantàstica idea de servir-nos aquest llibre, tan acuradament traduït per Carme Arnau. I advertir que potser sigui preferible començar-lo per la pàgina 63, deixant per al final el tan generós com massa explícit pròleg de Bruna Conti, no fos cas que els lectors es privessin del plaer d’anar descobrint per ells mateixos el “Viatge anomenat amor” d’unes cartes tan embriagadorament apassionants.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui,  5 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’home que volia arribar lluny, Hans Fallada

Que la literatura creix, es reprodueix i es va enllaçant consecutivament com les baules d’una cadena que comunica el passat, el present i el futur ho demostra l’estimació que sentia Jörg Fauser per un dels seus antecessors, Hans Fallada. Al seu Matèria primera, no tan sols comenta que li agrada d’allò més l’obra del seu predecessor sinó que una frase d’un dels seus diàlegs —“Sembla que faré carrera a la facturació d’equipatges, i el sector cultural no el necessitaré per a res”— fa la impressió d’ésser un subtil homenatge a L’home que volia arribar lluny (Ein Mann will nach oben), publicat per Edicions de 1984, amb més que acurada traducció de Ramon Monton.

Una nova i més que interessant novel·la d’aquest fins fa no pas gaire desconegut escriptor, un raó més en la seva croada per deixar un fidel testimoni de l’alemanya del seu temps, amb un punt d’arrencada que recorda força la que és possiblement la millor obra d’Honoré de Balzac, Les illusions perdues, on Lucien de Rubempré, un “gran home de províncies”, jove poeta idealista àvid de glòria, es proposa esdevenir l’astre més lluent de la ciutat de les llums.

Protagonitzada per Karl Siebrecht, un jovenet que, en morir el seu pare, es queda “sol al món”, (pàg. 11), en una petita ciutat de províncies, en un “racó de món en què tot es torna estret i petit”, (pàg. 13), sent la necessitat imperiosa de “perdre de vista tot el que ha arruïnat la vida de meu pare”, (pàg. 15), i, sobretot, de no “continuar sent un més durant gaire temps”, (pàg. 110), de convertir-se “en algú, en un home de veritat”, (pàg. 16). O el que és el mateix, d’iniciar una tasca tan arriscada com improbable, “conquerir Berlín!”, (pàg. 79).

No cometrem, per descomptat, la inconvenient errada d’avançar si Karl acaba aconseguint o no el seu objectiu, si és o no capaç de superar les colossals i contínues adversitats —no tan sols econòmiques, sinó també històriques: provar d’enriquir-se en l’època més convulsa i inestable de l’Alemanya del segle XX esdevé una fita ja no complicada, ans hercúlia, pràcticament impossible— que se li oposen per assolir el seu somni. Si Fallada no ho explica de bon inici, senyal que vol que sigui el lector o lectora qui ho descobreixi, al llarg de la seva navegació literària.

A banda que entenc que no era pas aquest l’interès principal de l’autor, sinó, precisament, plantejar si són justificades o raonables les elevadíssimes renúncies que ha d’acceptar qualsevol persona a canvi de pretendre triomfar en la vida; si és admissible considerar que hom ha triomfat quan li ha calgut sacrificar-ho tot, o pràcticament tot, en el seu camí envers l’èxit: “Sabia que havia de tirar endavant i allunyar-se potser per sempre de l’única persona que estimava…, […] que aquesta feina potser li costaria haver de perdre el seu amic i la que considerava com una germana…”, (pàg. 249).

Qüestió que si ja és prou discutible quan al final s’acaba assolint el que hom pretenia, esdevé encara més greu i flagrant per a tots aquells que es queden pel camí; per a tots aquells que —com succeeix en el món de l’esport infantil i juvenil— es sacrifiquen sense acabar obtenint res a canvi.

O, potser, més exactament, la raó de fons de la novel·la és maldar per determinar què significa triomfar. Hipòtesi que podria confirmar el seu subtítol, “Les dones i el somniador”: mentre Karl, el somniador, es capfica en la seva ambició de fer-se un lloc a Berlín, va arraconant no tan sols tot allò que no tingui una relació directa amb el diner i el poder, sinó sobretot les successives dones que el van acompanyant. Començant per Ria, el seu primer amor, que pateix els efectes de la seva decisió de tallar amb les seves arrels, continuant per la magnífica i inoblidable Rieke, seguint per la sempre sorprenent Herta i acabant per l’encisadora Ilse. Sense ésser-ne conscient, ell fa seva una premonitòria declaració de Rieke: “El que no vull és que ningú no em vingui amb històries d’amor, perquè l’amor només porta problemes”, (pàg. 44).

Amb tot, no cal dir-ho, el més rellevant no és pas l’argument o la idea matriu de l’obra, sinó la seva materialització literària: Hans Fallada —aquest Goethe, Dickens, Balzac o Tolstoi trasplantat al segle XX alemany— ens brinda una creació artística de gran mèrit que, per més que no assoleix el cimal de qualitat de Llop entre llops, ens immergeix en un món tan emotiu com versemblant, tan viu com immediatament recognoscible; poblat per uns personatges amb una personalitat i una vida pròpies tan profundament humanes, tan identificables, tan pròximes i tan familiars, que no ens podria doldre més, haver-los de deixar, en cloure aquest imponent llibre —que es llegeix amb una lleugeresa i una velocitat astoradora, tenint en compte el seu volum: 750 pàgines. Obligats a fer-ho, enyorats abans d’hora, no podem evitar de demanar-nos: «Què serà d’ells, sense nosaltres?», però, encara més, «Què serà de nosaltres, sense ells?».

dijous, 20 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Lluny del brogit del món, Thomas Hardy

En general, resulta més senzill posseir —i mantenir— una visió superficial de les coses que no pas una de més profunda. En el cas dels escriptors, també resulta més simple limitar-se a classificar-los en una sola categoria. Així, pensar en Thomas Hardy suposa reconèixer com el novel·lista que creà Tess d’Urbeville i Jude l’obscur i negligir la resta de les seves obres, començant per la seva destacada producció poètica i seguint per d’altres novel·les.

Capbussar-se en Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd), Viena Edicions, Barcelona, 2013, traduït per Xavier Pàmies, permet adonar-se que —com succeeix amb gran nombre d’autors— la seva producció literària és molt més àmplia del que acostumem a creure. La història d’amor i desamor d’aquesta parella impossible, formada per un home que no té “cap aspiració especial a ocupar un lloc en aquest món”, (pàg. 9), i una dona beneïda amb un “aire i un posat que semblaven donar a entendre que la vàlua de la seva existència no es podia posar en dubte”, (pàg. 22), ens transporta amb força a un món de ficció que no pot ésser més versemblant.

Un món que, malgrat la distància temporal i geogràfica que ens en pugui distanciar, ens resulta familiar i immediatament identificable: el que separa, sovint com un abisme infranquejable, l’ambient rural de l’urbà. Dos móns —gairebé podríem dir, dos universos— tan divergents com indissolubles; dos móns que, seguint els tòpics bucòlics virgilians —ell és “el pastor enamorat”, (pàg. 151); ella, una “noia tan bonica no tenia cap necessitat de mirar-se al mirall”, (pàg. 11)—, esdevenen símbols de dues cosmovisions oposades, que únicament entren en contacte per a repel·lir-se.

O, millor dit, per a enfortir-se mútuament, per a reforçar les seves respectives personalitats, una ideal, desinteressada; l’altra, pragmàtica, utilitària: “Déu era palpablement present al camp, i el diable se n’havia retirat amb el món a ciutat”, (pàg. 163). La primera, atemporal o, més exactament, ancorada en el temps: el camp és aquell lloc idíl·lic on “l’edat mitjana i l’època moderna tenien un punt en comú”, (pàg. 165), que “acollia ocupacions que no havien sofert cap alteració amb el pas del temps”, (pàg. 164), raó per la qual “l’ahir del ciutadà és l’avui del camperol”, (pàg. 165); la segona, sotmesa a les urgències i a les presses, a les necessitats superficials.

Hardy reforça aquesta sensació de temps antics, que es mantenen inalterats des de l’albada dels segles, amb una profusió —que acaba esdevenint tan innecessària com exagerada— de referències clàssiques: “ben bé com Afrodita quan va sortir d’entre l’escuma”, (pàg. 167); “un patriarca”, (pàg. 171); “imatge d’amazona”, (pàg. 227); “pels lúgubres camps de les ribes de l’Aqueront”, (pàg. 267); “Diana”, (pàg. 313); “Jacob havia treballat al servei de Raquel dues vegades set anys”, (pàg. 381); “el profeta Osees”, (pàg. 458)…

Fins i tot quan la referència no és explícita, el record de figures mítiques es fa present, com succeeix amb la d’Antígona: “Ha dit que la llei tant li feia i que no pensava deixar el cadàver del seu pobre marit abandonat a la vista de tothom per més que ho prohibissin tots els fiscals d’Anglaterra”, (pàg. 433).

Sense que això comporti que la seriositat es converteixi en massa feixuga i s’imposi, sobretot mercès a la presència d’aquest humor d’arrel dickensiana —o, més aviat, pickwickiana—, d’aquesta enginyosa sornegueria que el caracteritza: “Un personatge per a qui conèixer algú volia dir ser-ne íntim, ser íntim amb algú volia dir beure-hi, i beure amb algú volia dir que l’altre el convidés”, (pàg. 62). Per més que sàviament dosificat, atès que, per al bé de la novel·la, “hi ha moments en què convé deixar les ironies de banda”, (pàg. 70).

En síntesi, una obra que ens retorna el tast de l’escriptura de qualitat, recomanable per a ésser llegida si una nit d’hivern —o un matí d’estiu, tant se val— [alg]un viatger literari desitja gaudir d’una bona estona en bona companyia.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 14 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Matèria primera, Jörg Fauser

Quan es llegeix —i encara més quan s’analitza— una novel·la, sembla que existeixi una certa obsessió per cercar-hi referències biogràfiques de l’autor, talment com si ésser capaç de localitzar-les i d’identificar-les comportés un mèrit afegit, incalculable, per al qui ho aconsegueix. Aquest hàbit, que té sentit en un estudi acadèmic exhaustiu, oblida que precisament l’essència de qualsevol bona novel·la és —o hauria d’ésser— la capacitat de ficcionalitzar la realitat: de convertir, quan cal, la realitat en ficció, però, per damunt de tot, la ficció en realitat.

En llegir Matèria primera (Rohstoff), de Jörg Fauser, Labreu Edicions, Barcelona, 2013, la primera temptació que podem sentir és la de llençar-nos de cap a la caça i captura del seu component autobiogràfic, tan palpablement evident, tan a flor de pell. Per poc perspicaç que siguis, ben aviat t’adones que, més o menys camuflat sota la figura de Harry Gelb, el seu protagonista, s’hi perfila la figura del seu autor: un bohemi aspirant a escriptor que malda per obrir-se camí al bell mig de la selva salvatge del món cultural i editorial alemany.

Tanmateix, si volem assaborir-la com cal —i bé que s’ho mereix—, cal que ens afanyem a alliberar-nos d’aquesta temptació: com succeeix amb qualsevol obra de vàlua, el que és fonamental en ella no és pas el motiu que la inspira, sinó el resultat que s’obté; no el material amb el què es treballa, sinó el fruit que produeix.

I Fauser sense dubte ha sabut llaurar bé. És possible que el seu estil, ràpid, directe, aparentment espontani, sense concessions, que en ocasions pot fer la impressió —falsa, intencionada— de poc elaborat, pugui dur a fer-se enrere a algun defensor de les essències, però si som capaços de superar aquest afany purista —si deixem de banda allò que hauria d’ésser i ens centrem en el que és—, la nostra satisfacció com a lectors estarà garantida.

Atès que l’autor alemany provava tant de viure —“Dins d’aquest sistema, aparentment no hi havia cap possibilitat de fer el que un volia fer”, (pàg. 143)— com d’escriure a la seva manera —“fes allò que no puguis deixar de fer”, (pàg. 133)—, preferint no seguir cap escola ni convertir-se en mestre de ningú, el millor homenatge que li podem fer és llegir-lo amb la ment oberta; deixant que sigui la seva prosa, àgil, sòbria, immediatament accessible, la que pugui comunicar-se amb la nostra sensibilitat. O pugui no fer-ho, per descomptat: ambdues opcions seran perfectament legítimes, si ens hem despullat de teories, regles o condicionants previs.

El món que ens presenta l’escriptor, amb una explícita i reconeguda influència de Kerouac i Bukowski, però alhora captivat pel magisteri de la prosa clàssica —“Una lectura fabulosa, Dostoievski. Bon coneixedor de l’ànima”, (pàg. 173)—, de Chandler, Hammett i de Greene, és el món en descomposició sorgit de la Guerra Freda, del temor de la bomba atòmica. Aquest món desencantat i sense sentit, del no future, poblat per tot un seguit d’ésser noctàmbuls incapaços de trobar el seu lloc a la societat, anihilats per les drogues i embriagats per l’alcohol: “Jo era un noctàmbul, mai no em llevava abans de les onze, si no calia, m’anava posant a to cap a la tarda, després de la cinquena cervesa ja podia enfrontar-me al món i a les dues de la matinada hauria pogut arrencar arbres”, (pàg. 258).

Membres d’una generació perduda, privats d’esperances ni aspiracions, que, quan no naufraguen,  caminen per la Wild Side de Lou Reed; que cerquen el seu darrer refugi en una revolució de paper d’estrassa —“tota aquella colla de subversius de pacotilla, maoistes amb subvenció estatal i subproletaris a la recerca d’un raconet calent per l’hivern”, (pàg. 157)— que té més d’excusa i justificació —“ens capbussàvem en la fatxenderia filosòfica i en l’escuma existencial”, (pàg. 238)— que no pas de realitat: “Tractant-se de literatura, els marxistes sempre havien demostrat tenir un gust ben reaccionari. I pel que fa a la política, al capdavall, també”, (pàg. 162).

Una obra que, tant per la seva visió crítica, amargada i decebuda de la societat, pel seu contingut com per la seva plasmació narrativa (cínica, iracunda i desacomplexada) recorda la incisiva novel·lística de David Castillo i, sobretot, la seva magnífica No miris enrere: “Això era la felicitat: un moment concret, mínim, com un orgasme, davant l’adversitat general de la vida”.

En conclusió, bo i no essent del tot rodona, Matèria primera —traduïda amb braó per Ignasi Pàmies— ens acara amb una literatura poderosa i profunda, coratjosa i inconformista, lliure i alliberada, que —tot i que sabent que les respostes no existeixen— s’interroga i ens interroga sobre el sentit o la manca de sentit del món on ens correspon viure.

dimarts, 11 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Una dona, Sibilla Aleramo

Convé celebrar que dues editorials hagin coincidit en la voluntat de donar a conèixer una autora tan poc coneguda a les terres de llengua catalana —valenciana i lapaoniana— com era fins fa ben poc Sibilla Aleramo. Poc després que Lleonard Muntaner publiqués el seu recull de cartes — Cartes (1916-1918) amb Dino Campana, ens arriba la que es considerada la seva novel·la major, Una dona (Una Donna), Adesiara, Martorell, 2013. I ho fa amb una notable traducció d’Alba Dedeu, a la qual, tanmateix, no podem deixar de demanar: «Per quina raó empres, sempre, els dos signes d’interrogació, l’inicial i el final, encara que no calgui?».

Tot i que, potser, si volem ésser rigorosos, hauríem de precisar que es tracta d’una novel·la i una requisitòria; o, més exactament, d’una novel·la que acaba esdevenint una requisitòria —una arborada reivindicació de la figura de la dona.

El títol potser no enganya gens, però segurament sí la seva classificació com a novel·la: fins al capítol XIII, l’autora ens ofereix una més que interessant novel·la, d’arrel pregonament autobiogràfica, fonamentada en la defensa del sexe femení, però encarnada en un argument; cap al final del capítol, fa la impressió que tem no haver assolit prou el seu objectiu —“[¿És que no l’escriuria mai ningú], un llibre que mostrés per primera vegada al món sencer l’ànima femenina moderna, i que fes vibrar per primera vegada de remordiment i de desig l’ànima de l’home, d’aquell trist germà…[?]”, (pàg. 133)— i la ficció va compartint —per no dir cedint—paulatinament el seu lloc a la transmissió de la tesi.

Amb la qual cosa, per descomptat, l’obra perd gran part de la seva vigor narrativa: la voluntat proselitista de l’autora, tot i carregada de bones intencions, és tan palesa —en algunes ocasions, fins i tot gosa usurpar la veu de la protagonista: “I, pensativa, em demanava si algun dia aconseguiria expressar una paraula memorable per a la salvació dels altres”, (pàg. 215)— que arribes a oblidar que el que estàs llegint és —o, si més no, era— una novel·la, una creació literària amb pretensions artístiques; més aviat sembla un diari íntim, un quadern on reflectir-hi els pensaments propis —més encara, una arenga feminista, tan necessària en el moment de la seva publicació, l’any 1906, com contraproduent literàriament.

És una veritable llàstima, perquè les primeres 130 pàgines del llibre són apassionants i es llegeixen amb goig i avidesa. Des d’un bon inici ens captiva i ens atrau amb força, la història d’aquesta dona “lliure i forta”, (pàg. 5) que malda per lluitar contra el seu destí de dona —“Estimar, cedir i sacrificar-se! ¿Era aquest el seu destí, i potser el de totes les dones?”, (pàg. 89)—, i per bastir la seva personalitat individual en un món ideat tan sols per i per als homes —“l’única cosa que li causava perplexitat, acostumat com estava a considerar la dona com un ésser naturalment submís i servil, era la meva independència”, (pàg. 36)—, on la mentida, l’engany i la hipocresia s’han consolidat com a norma de conducta habitual: “¿Qui gosava admetre una veritat i fer que la seva vida s’hi conformés?”, (pàg. 123).

Aquesta dona amarada d’una fermíssima “fal·lera de viure”, (pàg. 90), que vol ésser —que vol ésser per ella sola, no pas com a simple apèndix, primer del seu pare, després, del seu marit i, al final, del seu fill—, que desitja tenir una vida pròpia —en el seu cas, tan i tan propera a la cambra pròpia que reivindicava Virginia Woolf (amb qui l’autora italiana comparteix un perfil biogràfic amb força paral·lelismes) —però se sent impotent, constreta pel doble subjecció que suposa la societat i el seu caràcter, hereu del dubte i la indecisió, del voler i de l’haver de, d’aquest etern dualisme interior femení que es converteix en la més ferma i segura de les cadenes.

Un dualisme que, en gran manera, ha contribuït a perpetuar al llarg de tant de temps la literatura que els homes han escrit per a les dones: aquelles “lectures romàntiques que en l’adolescència m’havien agradat tant”, (pàg. 117), creades pels “poetes i els novel·listes” que no tan sols “no havi[en] sabut crear una gran figura de dona”, (pàg. 170), sinó que les mantenia en la seva posició subsidiària, tot impedint que adquirissin “tota sencera” cap “idea de la realitat”, (pàg. 146), fent-les somniar en “aquell espòs de les llegendes”, (pàg. 43), que mai no arribaria.

Si als homes —almenys a alguns— la lectura de llibres els ha fet sortir al carrer, per a iniciar la seva descoberta existencial, provant d’emular els seus herois literaris, amb fortuna o embogits, com El Quixot, a les dones les ha fet somniar en un príncep blau i en vides idíl·liques, quan el que els esperava, normalment, era un “marit […] [que] no tenia cap mena de gust innat, […] absolutament ignorant pel que feia a l’art, [que] no resultava un company agradable, i [que] sovint m’arribava a corrompre les sensacions més espontànies”, (pàg. 111).

Un espòs que, en el millor dels casos, transforma la seva vida en un simple i decebedor “pas dels dies”, (pàg. 62), i, en el pitjor, en una malaltia inguarible, en un naufragi sense solució —o sense altre solució, com descobriren Emma Bovary i Anna Karènina, que l’autodestrucció.

Reiterem, doncs, que és una llàstima que, a mesura que el llibre progressa, Aleramo s’hagi anat decantant més en la seva missió alliberadora de la dona, en allò que entén que és forçós i necessari —“jo no demano fama, demano que m’escoltin”, (pàg. 236)— i hi hagi sacrificat allò que hauria de prevaldre sempre en qualsevol creació humana: la fidelitat, per damunt de la tesi, a “la ficció de l’art”, (pàg. 170).

 Publicat al Núvol, el 4 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Democràcia de baixa intensitat, Pau Miserachs

L’any 1930 un autor tan magnífic com malauradament negligit com és Antoni Rovira i Virgili, afirmava, en Defensa de la democràcia que “Davant les falsificacions de la democràcia no hem de condemnar-la ni proscriure-la. N’hi ha prou d’exigir la democràcia veritable. La gran majoria dels defectes fonamentals que hom retreu al règim democràtic són susceptibles de curació per un tractament de més democràcia.

Aquest principi cabdal, juntament amb una indefallent defensa del nacionalisme català, en tots els àmbits —qui visqui a Catalunya i oblidi que catalanitat i democràcia estan inextricablement lligades no ha entès encara on viu—, l’ha tingut ben present Pau Miserachs des de fa, almenys, quaranta anys, en la seva dilatada col·laboració en l’articulisme de premsa: la gran preocupació de l’advocat i polític ha estat sempre combatre l’empobriment i l’afebliment de la democràcia. En tenim una plena confirmació amb els dos llibres que ha publicat recentment.

El primer, Ni república, ni democràcia, publicat per Duxelm el gener de l’any passat, que engloba articles publicats en premsa diària entre l’any 1976 i el 1983, s’hi destaca ja el doble eix —triple, si hi incloem el social, inseparable dels altres dos— que el caracteritza: el nacional i democràtic. Per a ell, defensa de la nació, dels fonaments democràtics i dels drets socials són essencials. Segons el seu parer, cap estat pot pretendre definir-se com a demòcrata si no respecta, al mateix, temps aquests tres criteris.

En aquest sentit, l’obra no podria ésser més explícita, partint del pròleg de Francesc Canosa —“La transició espanyola és una de les grans faules que ens ha donat la literatura hispànica”, (pàg. 7)— i seguint per l’advertència que ens ofereix l’autor en la seva introducció: “[Ja en la transició] començàvem coixos aquella democràcia. […] Des del principi no hi ha hagut un veritable interès en desenvolupar una autèntica democràcia participativa i plural, més aviat una democràcia tutelada”, (pàg. 27). O el que és el mateix, potser perquè sabem d’on venim —i on no ens voldran deixar anar—, hem de tenir clar que si ens en volem sortir, no ens resta altre remei que seguir avançant… via fora!

Com hauria de resultar obvi per a tothom —menys per als polítics professionalitzats, sembla—, Miserachs basa l’exercici democràtic en una participació de veritat, directa i igual per a tots: “una democracia moderna […] exige en nuestros días que se dé una participación real de los ciudadanos en la vida pública”, (pàg. 37); “la política no és sols cosa dels «polítics» que ara fan de «vedettes», sinó que és feina de tots”, (pàg. 39); “l’Estat, en lloc de dir-nos el que hem de fer, ens hauria de deixar dir, als ciutadans, el que ha de fer, i com més aviat millor, (pàg. 40)”. Quan alguns encara s’entesten en discutir qui és el dipositari de la sobirania —els estats?, les nacions?, els individus?—, d’altres, que hi cavil·len des de fa més temps, ho tenen clar: el darrer subjecte sobirà és la ciutadania.

El segon llibre, Democràcia potes enlaire (Punto Rojo, Sevilla, 2013) —on demostra tanta estima a l’escriptor tarragoní que hem al·ludit a l’inici que no dubta en situar-lo al costat de Sòcrates, Aristòtil, Rousseau o Einstein a la dedicatòria—, que inclou els apunts que publicats al seu bloc entre el gener i el juliol de l’any passat, té l’oportunitat de palesar que, per més que l’estat espanyol hagi canviat ben poc, en els darrers trenta-cinc anys, els canvis sempre han significat una pèrdua per a la democràcia, per als drets socials i per a Catalunya.

Així —compartint el diagnòstic que féu Vicenç Villatoro en el seu Llibre d’actes (1998-1999): “La política ha esdevingut l’art de la gestió de l’opinió pública”—, el president de La Societat Catalana de Lliure Opinió comenta que “El màrqueting s’ha instal·lat a la política i es parla dels partits com de marques de comerç”, (pàg. 29), per reblar (en un comentari que ha tret profit de Nietzsche) un parell de dies més tard: “Anem pel camí d’una tragèdia grega per les ideologies, creences i llibertat de consciència? Serà veritat allò que ens deien del crepuscle de les ideologies?”, (pàg. 31).

Pel que es refereix a la qüestió nacional, la seva visió és transparent: “A Madrid, continuen confonent Espanya amb Madrid”, (pàg. 34); “La televisió espanyola desconeix els diaris en català. Quan parla de la premsa nacional tan sols menciona els diaris editats en castellà a nivell de tot el territori”, (pàg. 106). En tots tres nivells, els catalans i catalanes hem perdut els llençols en cada nova bugada: la Constitución, que ens havia de fer deixar enrere i oblidar per sempre més el nefast Decret de Nova Planta, cada dia que passa ens el recorda més i més. La qual cosa no implica, en absolut, ni que estiguem vençuts ni que ens en donem: “Tinguin clar que no faran desaparèixer Catalunya ni per reial decret-llei, ni per sentència del Tribunal Constitucional”, (pàg. 59).

A la inversa, com més obstinadament intolerants es mostrin, més ens enfortiran, més clar ens faran veure: “S’equivoquen: no ens faran callar, no ens faran desaparèixer… Cada dia serem més demanant la desvinculació d’aquesta gent que de Catalunya tan sols vol els diners, puguin o no puguin pagar els catalans”, (pàg. 244).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 26 d’abril del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Les tres morts de K., Bernardo Kucinski

Si el títol d’una novel·la ens assabenta que el seu protagonista s’anomena K. no podem evitar emprendre-la amb una certa prevenció: massa autors han pretès aixoplugar-se sota l’ombra colossal de Kafka sense merèixer-ho (prou). Sovint, l’advocació al genial escriptor txec és tan superficial com injustificada, basada únicament en la temptativa de beneficiar-se d’algun reflex indirecte de la seva resplendor d’aurora.

Per sort, en Les tres morts de K. —(K.), Bernardo Kucinski, Raig Verd Editorial, Barcelona 2013—, la referència és tan justificada com ineludible: com anirà descobrint el lector o lectora que tingui el bon criteri d’endinsar-se en aquesta obra tan recomanable, K no tan sols és la inicial del cognom del seu personatge principal sinó, sobretot una perfecta metàfora de la brutalitat i l’arbitrarietat sense sentit —“Va dibuixant, encara com un cec amb el seu bastó, l’extensa i insospitada muralla de silenci que el privarà de saber la veritat”, (pàg. 89)— dels règims dictatorials, convertits en “xuclador[s] de persones”, (pàg. 26), que “desapareixien sense deixar rastre […], com si es volatilitzessin”, (pàg. 25).

Una realitat tan esgarrifosa —“la maldat portada a l’infinit”, (pàg. 142)— i enfollidora —“Una malaltia d’Alzheimer nacional […] el producte de l’oblit col·lectiu de la llista de morts”, (pàg. 15)— que va més enllà de l’absurditat de l’administració per a emparentar-se amb el surrealisme: “Una situació sense sortida ni explicació, igual que a la pel·lícula [El ángel exterminador] de Buñuel. Una tensió insuportable i sense cap perspectiva de res. Ja no sé que és veritat i que és mentida”, (pàg. 51). Un surrealisme d’arrel kafkiana que ens fa pensar —i reivindicar— els tres magnífics Anònims de Manuel de Pedrolo.

Llegint —amb delectació literària, però ensems amb patiment (i revolta) moral— aquest tan esplèndid llibre m’ha vingut a la memòria una remarcable i inoblidable frase del capítol 2 de la tercera part d’Els fills de l’Arbat, d’Anatoli Ribakov, que defineix amb una precisió quirúrgica l’absoluta i aberrant deshumanització dels totalitarismes, ja siguin de dretes o d’esquerres (que són, en realitat dos costats simètrics de la mateixa moneda): “Estic privat de qualsevol dret, […] es pot fer amb mi el que es vulgui, se’m pot jutjar per sabotatge, per atemptat al prestigi, […] se’m pot ofendre i escopir a la cara.

Precisament és la profunditat de la bestialitat, que en el cas dels feixismes (antics i actuals) han excedit a bastament tots els límits, el que fa que convertir-los en literatura esdevingui un repte gairebé inassolible, tant per un excés d’implicació personal —“no era correcte fer de la tragèdia de la seva filla un objecte de creació literària”, (pàg. 137)— com pel risc que la indignació, el missatge o la voluntat de denúncia s’imposin a les consideracions literàries.

Afortunadament, Kucinski ha superat amb gran destresa aquest repte, oferint una mostra de la seva polivalència mitjançant 28 capítols tan diversos com atractius. Alguns d’ells, d’un encaix formal i temàtic magnífic: “Llibres i revolució”, “La gossa” —magistral, literàriament; esbalaïdor, humanament—, “Guerra psicològica”, “Dos informes”, “Passió, compassió”, “La reunió del claustre de professors”… I fent-ho amb un estil (traduït amb molta escaiença per Pere Comellas) aparentment fred, asèptic, impersonal —l’únic en realitat que permet escriure (i llegir) una obra tan íntimament colpidora com aquesta (germana bessona, pel que fa a cruesa, d’El Xal, de Cynthia Ozick)— però emotiu i intens alhora.

Amb tot, entenc que allò que confereix a Les tres morts de K. el seu destacable valor literari és la seva pregonesa humana: per damunt —o, potser, per sota— del relat d’un règim feixista, hi aflora la història d’una família —o, més exactament, d’allò que hauria pogut ésser una família—, i no pas només per culpa exclusiva de la dictadura —d’aquells que “la van desaparèixer”, (pàg. 155)—, sinó, també, de la incúria del pare —“Sentia la pèrdua prematura de la filla com un càstig, per haver tingut sempre el cor a la literatura, en els seus amics escriptors”, (pàg. 171). Un clam impecable contra el temps perdut, contra tot allò que no vam fer quan tocava i ara ja no podrem fer perquè és massa tard. Un cant, doncs, a la vida: carpe diem!

dijous 4 i divendres 5 d’abril del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

En una sola persona, John Irving

Quan hom considera que una obra és autobiogràfica en general es deu a dos motius: o a la rutina, comodíssima, que afirma que la major part de les novel·les tenen un elevat component autobiogràfic; o a l’enlluernament —gairebé en podríem dir estupor— que provoca la sensació de versemblança, de veritat, de fet viscut, d’una novel·la ben escrita.

Sens dubte, En una sola persona (In one person), de John Irving, Edicions 62, febrer del 2013, traduït per Marta Pera Cucurell, és una d’aquelles obres grans que, com més la llegim, més ens fa pensar que es tracta d’una (gens poc dissimulada) autobiografia: com la podria haver inventada, tan “creïble però formidable”, (pàg. 62). No és gens estrany, doncs, que el novel·lista —tot i haver-ho ja fet palès al llarg de l’obra: “No totes les novel·les tracten de nosaltres, Tom”, (pàg. 406); “Som escriptors. Ens inventem les coses”, (pàg. 427)— s’hagi vist obligat a aclarir: “En Billy no sóc jo. Sorgeix d’imaginar-me què podria haver estat jo si hagués donat resposta a tots els meus primers impulsos d’adolescent. La majoria de nosaltres no actuem mai en les nostres primeres fantasies sexuals. De fet, la majoria de nosaltres preferiríem oblidar-les —no pas jo.

No cometré, per descomptat, la indelicadesa de desvetllar l’argument: n’hi haurà (ben bé) prou amb assenyalar que narra el Bildungsroman o procés de formació existencial d’un jove que descobreix i es va adaptant a la seva (homo i bi) sexualitat. Un adolescent que cerca el seu ésser-en-el-món, furetejant en les seves arrels familiars i personals, però que, per la seva diversitat sexual —considerada del tot inadequada encara als anys seixanta— té por de trobar-se i, sobretot, de compartir amb els altres les seves contínues troballes. Immers en un món anquilosat i enrarit, on la diferència —en tot els àmbits, però amb major èmfasi en el sexual— esdevé una malaltia inconfessable que cal tractar, només resta l’opció de la màscara, de la disfressa —l’aparença de normalitat.

És per això que l’escenificació teatral (el mestre, sobretot, Shakespeare; però també l’innovador genial que ho capgira tot: Ibsen) esdevé no tan sols omnipresent, ans ineludible: únicament en el teatre els homes i les dones amb identitats (sexuals) confuses poden mostrar-se en públic tal com són, en plena llibertat—o, més exactament, tal i com voldrien ésser, si els deixessin. A banda de per raons morals —de la religiositat o espiritualitat malentesa que combaté Nietzsche—, per una raó bàsica: perquè (per a tothom, però més encara per als que no s’adapten a la norma) la vida és un anticlímax.

Un anticlímax shakesperià —“Moltes de les coses importants de les obres de Shakespeare passen fora de l’escenari”, (pàg. 380); “En Nils sabia que jo havia d’interpretar un paper més important fora de l’escenari”, (pàg. 391)— en el què tant el temps —“La senyoreta Frost, pel motiu que fos, pensava que teníem poc temps”, (pàg. 265); “Era la nostra història (no tenir gaire temps junts)”, (pàg. 393)— com el tempo literari són absolutament essencials.

La narració (i l’escriptura) es dilata en el temps, sembla no acabar d’avançar: es comença a explicar quelcom —la (re)lectura de Grans Esperances, per exemple— però es va diferint i diferint, explicant altres experiències anteriors o posteriors: “Vaig agafar el costum d’interrompre’m abans de dir el que anava a dir”, (pàg. 96); “He fet una digressió, i això s’adiu amb la mena d’escriptor que jo esdevindria”, (pàg. 121). S’hi reflecteix la imatge del magistral i inoblidable Tristram Shandy de Laurence Sterne, on el temps gairebé es paralitza, i també de Jacques el fatalista, de Denis Diderot: allò que (sembla que) s’ha de relatar es va posposant i posposant, i la novel·la prossegueix —“com de costum, movent-se en cercles i murmuris al voltant de la qüestió”, (pàg. 110)— en un balanceig cronològic constant: “és ben significatiu que hagi fet un salt fins al meu tercer curs a l’estranger”, (pàg. 177).

Si progressa —voluntàriament: és Irving qui escull aquesta aparença (literària)— a poc a poc és perquè constitueix una (sempre dolorosa) confessió, purga espiritual o catarsi del seu protagonista: resulta molt difícil de dir o d’explicar allò que voldries dir o explicar, sobretot quan la majoria de la gent, en sentir-ho, ho considerarà inadequat —per no dir pervertit o malaltís mentalment.

En el conflictiu món de la diversitat sexual, no es tracta, o no es tracta només, d’estar segur de qui (o de què) ets —“Ho trobava intimidador, que la Donna estigués tan segura de qui era”, (pàg. 105); “Els transsexuals m’obligaven […] a reconèixer els aspectes més confusos de la meva bisexualitat cada dia dels collons!”, (Íd.)— sinó, per damunt de tot, d’estar segur d’ésser capaç d’acceptar-ho —i de reconèixer-ho. Atès que ésser diferent —ésser “de la manera que se suposa”, (pàg. 596), que cal ésser— no depèn de tu; no és possible no voler ésser qui (i el què) ets: “No «voler» no funciona, (pàg. 261); “No es pot forçar els fills a ser el que no volen ser”, (pàg. 533); “Som qui som, oi William?”, (pàg. 590). Entre d’altres motius, perquè “ens forma allò que desitgem”, (pàg. 13).

Segurament —i sense segurament— aquesta és la més dickensiana de les novel·les de John Irving, no tan sols perquè empra estratagemes propis de les novel·les per lliuraments, avançant el que succeirà més endavant (pàg. 327, p. ex), sinó perquè, així com les obres de l’escriptor anglès són “un instrument per expressar la immensa passió de Dickens pels nens perjudicats”, (pàg. 68), la del nord-americà és —o és, també (car per fortuna és molt més)— un instrument per expressar la comprensió per aquells que s’enamoren “de gent inadequada”, (pàg. 266), que se senten insegurs, i possiblement insatisfets amb ells mateixos: “M’avergonyia del meu desig sexual d’altres nois o homes; lluitava contra aquests sentiments”, (pàg. 178).

Si els pobres herois infantils de l’autor victorià lluitaven i es revoltaven per no naufragar negats en la misèria econòmica que amenaçava amb engolir-los, els d’Irving ho segueixen fent contra la indigència social i moral, que caracteritza —“sempre hi haurà troglodites”, (pàg. 574)— “la gent rígidament convencional”, (pàg. 220), que no és capaç d’acceptar la gent que és diferent que ells: “Sempre m’he sentit sol, però l’odi a un mateix és pitjor que la soledat”, (pàg. 243). En aquest sentit, no és gens casual que el títol d’aquest aquell autor que esmenti més sovint sigui Grans Esperances.

Com tampoc no ho és el rol central que ocupa Madame Bovary, no només com a part fonamental del seu aprenentatge (pàg. 260), sinó, primordialment, com a metàfora perfecta de la manca de llibertat de fer, d’ésser —i, encara més, d’actuar— com ets i et sents. En el cas d’Emma, per les convencions socials que l’impedeixen divorciar-se d’un marit mediocre per viure amb l’home que estima; en el dels (turmentats i acomplexats) personatges irvingians, de viure (amb normalitat, plenitud i satisfacció) la sexualitat diversa o inadequada que voldrien viure.

En síntesi —i forçant-me a concloure per no estendre’m (encara més) que no convindria—, si deixem de banda les darreres pàgines (potser massa explícitament reivindicatives o teleològiques) una novel·la excepcional, completa i inoblidable, llegidora i addictiva, impossible de deixar una volta l’has iniciada, d’aquelles que et deixen petja i et canvien. Una obra fantàstica que es recomana per ella sola: “Tot el que et fa falta per endinsar-te en un viatge completament absorbent”, (pàg. 62) és emprendre-la, llavors, “assaboreix el text, no te l’empassis sencer”, (pàg. 68).

Publicat al Núvol, el 26 de març del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons