Categories
Cròniques literàries

Presentació de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Genuïtat planiana

No crec que hi pugui cap lloc més adient per presentar una obra inèdita de Josep Pla que l’Ateneu Barcelonès. En una d’aquestes sales clàssiques on sembla que el temps s’hagi aturat. On el silenci s’imposa amb una perfecta naturalitat. On se sent el ressò de les lletres antigues; de les veus, encara no del tot esvaïdes, de tants il·lustres conversadors que hi han passat. Tot esperant que comenci, no puc evitar la sensació de sentir la veu del doctor Borralleras. I Pla al seu costat, escoltant i prenent notes, amb la seva lletra endimoniadament inaccessible, per a un seu nou article.

Pren la paraula Jordi Cornudella, comentant la ja llarga, llarguíssima col·laboració de l’autor empordanès amb Destino, tant amb la revista com amb l’editorial, amb la qual començà a publicar els seus llibres en castellà als anys 40 (Viaje en autobús, 1942) i, amb el tancament, de Selecta, també en català.

Explica que és precisament mercès a una altra col·laboració, ara amb la Càtedra Josep Pla, que ha estat possible aquest llibre.

Cedeix el torn a Xavier Pla, director de la càtedra planiana a la Universitat de Girona, que afirma que si no fos per permanent interès que ha mostrar Destino per Pla, hauria estat molt i molt complicat que cap dels seus inèdits haguessin arribat a les llibreries. Uns inèdits que es van descobrint a mesura que es va bussejant en l’oceà de “milers i milers de quartilles que es conserven als arxius de la Fundació Pla de Palafrugell”. Quartilles que són producte de la indefallible grafomania de l’autor de Nocturn de primavera. Que suposen un esforç ingent per anar ordenant i analitzant.

A l’arxiu de Notes disperses, que correspon al volum 12 de les Obres Completes, es va veure que n’hi havia més que no les que s’havien publicat. Notes que destinava a un segon volum que no arribà a existir. I són aquestes notes que faltaven les que s’han volgut recuperar, respectant al màxim la voluntat del seu autor.

El que més els va sorprendre és que es tracta d’unes notes molt diferenciades de les que fins ara es coneixien de Pla: “Des de les primeres línies, s’hi reflecteix un Josep Pla catalanista de pedra picada, que ofereix una visió extremadament crítica del regim franquista. Un Pla com a sismògraf de la realitat catalana del seu temps”.

Per la seva banda, Francesc Montero, doctor el filologia catalana, curador de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, destaca, en primer lloc, l’honor que ha suposat per a ell que li encarreguessin aquest volum, que li ha comportat una feinada descomunal però també una enorme satisfacció. Explica que en una carta que escrigué al seu editor de tota la vida, Josep Vergés, Pla indicava que “Notes Disperses són un calaix de sastre que han durat tota la vida i encara dura”. Les notes corresponen als anys 50 i 60. Notes que desava al calaix, en estadis diversos de redacció, que entronquen amb les de La vida lenta, però, al contrari que en aquelles, ja estaven pensades per publicar-les, fetes amb clara ambició literària.

Unes notes que, segurament perquè no havien passat per censura —tant ell com Vergés devien tenir clar que no tan sols no la podrien passar, sinó que els podria causar seriosos problemes—, ens mostren un Pla molt crític amb el franquisme, que defineix com “un embassament de merda de dimensions titàniques”.

Montero destaca, per damunt de tot, algunes peculiaritats d’aquestes notes, com l’exposició d’interioritats de la revista “Destino”, les anàlisis de l’escriptor sobre literatura catalana, que defensa amb un fermíssim convenciment, així com la transcripció de converses amb d’altres intel·lectuals sobre la mesquinesa del règim dictatorial, converses tan crítiques amb la dictadura que no podia donar a la llum.

Assevera que com més hi treballava més va ésser conscient que es tractava d’un volum d’un interès inqüestionable, que ofereix la mirada més escèptica de Josep Pla. I alhora, la més autèntica, la que no li calia suavitzar o amortir. Notes molt personals, que ni la censura ni el seu pudor personal no li devien permetre publicar.

Rebla el clau Jordi Cornudella, comentant que per a ell el Pla “més genuí, el que parla més des del cor, el que arriba més endins al lector és el dietarista” del Quadern Gris, de Notes per a Sílvia i de Notes del Capvesprol.

Mentre plego la llibreta, miro a la meva dreta, al costat d’altres companys periodistes, veig, de reüll, com Josep Pla també plega la seva. I no puc evitar d’emocionar-me pensant el la formidable crònica que escriurà per a la revista “Destino” d’aquesta setmana. O potser preferirà redactar una nota?

dimecres, 22 de novembre del mmxvii

Publicat a Núvol, el 22 de novembre del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Josep Pla:

El carrer estret.
La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964).
El quadern gris.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus 14 del 16

Els meus llibres del 2016

No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.

Novel·la

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.

Narrativa

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Miscel·lània

En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.

Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

dijous, 29 de desembre del mmxvi

Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Como dizia o poeta

El demà és seu

Anar al teatre a les 8 del vespre a Terrassa és tota una experiència, sobretot quan encara és tan clar que sembla que siguin les tres de la tarda, et disposes a veure una obra que té com a protagonistes els alumnes del 3er curs d’interpretació de l’ESAD (Escola Superior d’Art Dramàtic) i de 1er de l’ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle) de l’Institut de Teatre de la Diputació de Bacelona, amb un títol en portuguès que ens duu a la memòria una cançó de Vinicius de Moraes i Toquinho— “Como dizia o poeta”— i t’envolten per totes bandes joves plens d’energia amb moltes ganes de veure els seus companys.

Acostumat que els espectadors de teatrals siguin de major edat, es crea un ambient desusat, de certa familiaritat o complicitat, que et fa creure, no saps ben bé perquè, que “tot és possible”, que el què t’espera és alguna cosa d’especial, que viuràs la màgia del teatre amb una autenticitat com poques vegades l’has viscuda.

© de la fotografia de Teresa del Junco, 2016

L’escenari que t’acull fa encara més acusada aquesta impressió: un piano, feblement il·luminat, a l’esquerra, al bell mig, una escala de fusta de vuit o nou graons en forma de podi —que anirà transformant-se i traslladant-se al llarg de l’obra, demostrant la força invencible i la multiplicitat quasi infinita de la simplicitat—, i una boirina que ho difumina tot.

A partir del moment que apareix el pianista, primer, i, després, els set esplèndids protagonistes de la representació, t’adones que la sobrietat està més que justificada: el joc de llums, colors, ombres i fums que s’aniran succeint embolcallen i acompanyen l’obra però no distreuen ni s’atorguen un protagonisme que no els correspon.

Perquè el protagonisme d’aquesta obra coral que pren com a fil conductor la música brasilera, amb incorporació de cançons en altres idiomes, com la fonamental “Knocking on heavens door” de Bob Dylan, se l’enduen, per un costat els joves actors i actrius (Marta Borràs, David Díaz, Eloi Gómez, Mireia Lorente, Aida Llop, Anna Marqués i Glòria  Ribera), que, a banda d’alguna insignificant vacil·lació, ben poc tenen a envejar als professionals, i, per una altra, la magnífica combinació de dansa i veus; l’acuradíssima i molt reeixida coreografia, que fa moure’s i ballar els intèrprets com si caminessin damunt de núvols. Sense oblidar, per descomptat, la tan discreta com imprescindible col·laboració (més aviat, implicació) del pianista: sense ell, (quasi) res no seria el que és.

Potser, és clar, hi ha algun que altre element millorable —la cançó final, “Oh, que será, que será”, que no acaba d’encaixar amb la resta; una certa voluntat de dir molt (de dir massa, fins i tot) que fa que alguns dels textos de Robert Herick, Carol Ann Duffy, Claudio Magris, Vinicius de Moraes i William Shakespeare esdevingui balder per reflexionar sobre l’amor i les relacions de parella prenent com a base el mite d’Ofreu i Eurídice—, però així que tornen a cantar i a ballar, a dibuixar amb els seus cossos damunt de l’escenari, tot s’oblida i es perdona.

© de la fotografia de Teresa del Junco, 2016

Sens dubte el més destacat de l’obra és l’atractiva, rica, original, incessant i encertadíssima combinació entre música i ball, entre dansa i cançó, entre veu i moviment. Tant és així que tant els amants dels musicals com els de la dansa, aquells que potser creuen que els grans i millors espectacles d’aquests dos gèneres només els poden oferir les grans companyies estrangeres, ja siguin nord-americanes, dels països  germànics o de l’esfera soviètica, faran bé en acostar-se a qualsevol sala on es representi Como dizia o poeta.

En primer lloc, perquè s’ho passaran molt i molt bé. En segon, perquè descobriran l’extraordinari talent que es cultiva a les Escoles Superiors de l’Institut del Teatre. En tercer, perquè comprovaran que, de vegades, alguns sí que poden ésser profetes a la seva terra. I, en quart, i més important, perquè en acabar faran com han fet aquest vespre els afortunats espectadors del Teatre Alegria de Terrassa: acomiadaran, amb un aplaudiment interminable, entusiasta i enfervorit el final de l’obra.

divendres, 27 de maig del mmxvi

Publicat a Núvol, el 31 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

Els llibres i els dies: un debat (del tot) necessari

Magnífica, imprescindible idea la de L’Odissea Associació Cultural, el Grup Bestiari i Llegir en Català, d’organitzar, aquest diumenge, 3 d’abril, a Vilafranca del Penedès, una jornada de treball “Els llibres i els dies. Les editorials i llibreries independents catalanes a debat” per posar damunt la taula el que en podríem dir l’estat de la qüestió del món editorial a casa nostra; del món editorial i, per tant, de la literatura i la cultura.

En un país com el nostre on les dues posicions habituals consisteixen en instal·lar-se en la pràctica permanent de la queixa o en culpar exclusivament l’administració de no fer el que li pertoca, tendint, per tant, a la inacció, al laisser faire, alliberant-se de qualsevol responsabilitat, res millor que enfrontar-nos cara a cara, i a pit descobert, amb la situació.

Si no ho fem, si fem veure què no passa res, si no prenem consciència, tan aviat com sigui possible, que l’ecosistema literari i cultural català es troba en un impàs perillosíssim, i que segurament del què fem o deixem de fer en depengui la seva supervivència, potser haurem fet tard. I després, és clar —«Entre tots ells la mataren i ella sola es va morir»— de ben poc ens serviran els planys.

Crec que, per evitar-los, el primer que cal és tenir present que, al contrari del que pot semblar —«Què puc fer, jo, contra la progressiva i indeturable fagocitació de les grans editorials sobre les petites o contra la crisi?»— nosaltres podem contribuir, i molt, en la correcció del moment en que ens trobem; que, ens ho haguem plantejat o no, el futur del llibre a casa nostra depèn —o, depèn, també— de tots i de cadascun de nosaltres, ja siguem editors, llibreters, bibliotecaris, lectors o escriptors. Perquè, la nostra acció o inacció va marcant un camí; va produint els seus fruits, més o menys favorables, més o menys perniciosos.

Per dir-ho a la manera de John Fitzgerald Kennedy, no preguntis què pot fer la literatura catalana per tu —ja prou que fa: et canvia, et duu un xic (o un molt) més enllà de tu mateix i et fa viure milers de vides—, sinó pregunta’t què pots fer tu per la literatura catalana.

Per si no tens gaire clar per on començar, et faig algunes, modestes propostes —a les quals tu ben segur que en sabràs afegir d’altres de més oportunes.

Pel que als editors es refereix, siguin grans (quasi monopolístics) o petits (independents), pots proposar-te fer costat (o sigui, comprar-hi els llibres) sobretot a aquells: que afavoreixin la promoció d’obres de qualitat; que publiquin els volums en que creguin fermament, no pas els que tenen la certesa que es vendran millor; que apostin més per als autors catalans que no pas per les traduccions; que ofereixin oportunitats als creadors novells, possibilitant que es donin a conèixer i aportant saba nova a l’una mica envellit (quan no, endogàmic) bosc literari nostrat; que guiïn i acompanyin els seus escriptors des del primer moment al darrer…

Pel que a les llibreries, convertir-te en client i aliat fidel i assidu d’aquelles: que venen llibres i només llibres; que hi entenen, que se’ls estimen i en gaudeixen com si fossin fills seus; que es converteixen en la teva farmàcia de guàrdia, aconsellant-te quines són les lectures que més s’adiuen amb els teus gustos literaris; que (Mitjançant Clubs de Lectura, Tertúlies literàries, presentacions i altres activitats) creen i fomenten el teixit cultural del poble o ciutat on són; que ajuden i es converteixen en ineludibles còmplices de les editorials del paràgraf anterior…

Pel que als mitjans de comunicació, comprar, escoltar i llegir aquells: que dediquen a la literatura un espai propi, suficient i adient; que tracten, majoritàriament, d’obres de literatura literatura i no de literatura entreteniment; que contracten (i, si no és demanar massa, paguen) els seus col·laboradors amb criteris de rigor, coneixement i responsabilitat; que quan parlen d’un llibre ho fan mitjançant crítiques i no de ressenyes; que se centren en els llibres que creuen que convé, i no pas en els que ara toca

En definitiva, el que podem fer els lectors és fer costat, amb totes les nostres energies, a tots aquells que creguin de veritat en la cultura i la literatura, que l’hagin escollit no pas com una oportunitat (de fer un bon negoci, de vendre més o tenir més oients) sinó com una necessitat interior, espiritual; perquè el cor els ho demanat o exigit; perquè estan convençuts que, només amb (bons) llibres, el nostre món és un xic més alegre, ric i divers.

(I, també, per descomptat, podem assistir a la jornada “Els llibres i els dies. Les editorials i llibreries independents catalanes a debat” per dir-hi la nostra!)

Us podeu descarregar el programa, aquí.

dijous, 31 de març del mmxvi

Publicat a Núvol

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

Crítiques literàries: l’ou o la gallina?

Molt interessant l’article de Roger Vila Padró a Núvol,La fi de la crítica”, tot i que, segons al meu modest entendre, mostra una certa tendència a la generalització. Obre un debat no només molt atractiu, sinó imprescindible: quin és —o, més aviat, hauria d’ésser— el sentit i la funció de la crítica literària?

Certament, per dir-ho amb un eufemisme discret, no està vivint el seu millor moment, a casa nostra —i a fora tampoc, molt em temo. I trobar una crítica negativa d’un llibre sembla cada vegada més difícil.

Però, abans de provar de trobar raons per aquest fet, potser —a banda de plantejar-nos quin és el lloc que, en general ocupa la cultura al país— ens hauríem de fer una pregunta prèvia: a qui li interessen, de veritat, les crítiques literàries? O el que és el mateix, qui les vol llegir? O, si ho preferim dir-ho d’una altra manera, existeix una demanda real de crítica literària comme il faut?

En aquest temps del fast food, del fast made i del fast read, on tot ho volem de pressa, ràpid i breu, on demanar paciència o exigir atenció és una heretgia, la crítica literària com a tal pot reclamar el seu lloc a les pàgines impreses o digitals dels mitjans de comunicació? Mal acostumats, la majoria de lectors no prefereixen una ressenya o fins i tot, una valoració basada en estrelles —com les que il·lustren, des de ja fa any, la majoria de les crítiques de cinema— que no pas una crítica que cal llegir, ai las!, de cap a peus?

La meva experiència —que, per descomptat, no és extrapolable, però entenc que sí que és prou indicativa— em diu que quan intentes defugir la simple ressenya o la (semi)crítica a l’ús (al primer terç, expliques el que ha escrit l’autor abans; al segon, resumeixes l’argument; al darrer, hi inclous alguna mínima i fàcilment intel·ligible pinzellada crítica) i pretens fer una anàlisi literària amb una mica de cara i ulls, amb un cert valor acadèmic o professional, ho tens ben cru.

Cada vegada te les demanen més curtes —«La major part dels lectors no acaben cap article de més de 4.000 caràcters»— i, sobretot, més simples —«Tothom es perd, amb tanta frase subordinada!, no pots eliminar els parèntesis i els incisos entre cometes i anar al gra?». Talment com si existís una mena d’acord tàcit  que asseguri que, sempre, menys és més.

Si, al damunt, se t’acut incloure referències a altres obres i autors, amb les citacions que consideres que són més adients per situar millor l’escriptor i el seu llibre, per ajudar al lector a saber, més o menys, amb quina mena d’ecosistema literari es podria emparentar, malament rai. Si algú s’hi fixa, és per asseverar que ho has fer per donar-te to, que és informació supèrflua, que no tan sols no aporta res, sinó que descoratja i allunya els lectors.

Si, a tot plegat, hi afegim que esperar que algú et pagui una crítica literària és gairebé un miracle —quin dia fundarem l’associació de Crítics Literaris Sense Fronteres (ni salari)?—, que quan el mitjà corresponent té la generositat de pagar-te no cobreix ni l’estona que t’has passat llegint el llibre, a qui pot estranyar que la majoria de les crítiques siguin positives?

No tant per raons capellístiques o amicals —ésser crític literari amb consciència i tenir (i, encara més, mantenir) amics escriptors és pràcticament tan impossible com guanyar un premi literari important sense haver venut milers de llibres abans o sense ésser (molt) conegut per motius extraliteraris— sinó de necessitat (deixeu-m’ho dir) espiritual: amb tot el que llegim, amb les hores que costa fer una anàlisi literària amb cap i peus, i confegint-la, gairebé sempre, gratia et amore (i, també cal dir-ho, amb els disgusts de tota mena que comporten les crítiques negatives) no és lògic que ens permetem dedicar el nostre temps als llibres que creiem que paguen la pena?

Perquè, tot i que preferiríem que no fos així, els mitjans de comunicació ofereixen —i paguen per— el que demana el públic. I si la majoria del públic lector no té interès en una crítica seriosa, professional i aprofundida, com podem, els analistes literaris, ajudar els lectors a formar-se un criteri i a saber destriar el gra de la palla? Com podem fer allò que voldríem (i creieu que hauríem de) fer?

dimecres, 13 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Publicat a Núvol, el mateix dia.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Els meus 15 del 15

Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

Novel·la

También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.

 

Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.

 

Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.

 

Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.

 

L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.

 

Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

 

Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.

 

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

 

Dietaris, memòries, epistolaris

Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.

 

Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

 

Poesia

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.

 

Assaig

Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

 

Juvenil

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

 
 

Publicat a Núvol

Si voleu dir-hi la vostra, completant o complementant la llista amb les vostres preferències, afegiu els vostres Llibres del 2015 als comentaris de la pàgina. Seran una aportació molt benvinguda. Moltes gràcies!
Categories
Cròniques literàries

Els ulls parlen més que les paraules: entrevista a Aina Li (El noi del bus)

De tard en tard la literatura ens depara sorpreses agradables. I quan la sorpresa té quinze anys, i no només sap molt bé què vol dir i com vol dir-ho, sinó que té les idees més que clares, no és que sigui agradable, és agradabilíssima. En un país on la gent jove (i la no tan jove també, però aquesta és una altra història, que diria Kipling) llegeix tan poc l’aparició fulgurant d’Aina Li i d’El Noi del bus (Fanbooks, octubre del 2015), és una benedicció. Entre d’altres raons, per una d’essencial: perquè no escriu per als joves, sinó que és una jove que escriu amb la veu i la mirada dels joves, que és ben diferent.

Xavier Serrahima: la primera pregunta és gairebé obligada: què empeny a una noia de quinze anys i mig a escriure una novel·la? Ho expliques al teu bloc (www.historiestrobades.blogspot.com) però m’agradaria que ho compartissis amb els lectors de Núvol. Com vas començar? Escrivies un capítol per dia?

Aina Li: Sí, un capítol per dia. I cada capítol estava dividit en dues parts: una al matí i una altra al vespre. No vaig començar el bloc amb la idea d’escriure una novel·la. Simplement tenia algunes històries guardades a l’ordinador i em vaig dir: “Per què no compartir-les?”. Ho vaig fer anònimament, perquè ningú no em pogués jutjar. D’entrada vaig publicar el pròleg, que tot i que haver-li posat aquest títol, era un relat, i la gent en volia la continuació.

XS: Era el mateix pròleg que ara encapçala la novel·la?

AL: Sí, el mateix. Volien saber què passava, d’on venia aquest relat. I vaig proposar-me crear la història, perquè la gent volia saber. Si no m’ho haguessin demanat, no crec que l’hagués escrit, o que hagués passat del capítol dos.

XS: I com va arribar fins l’editorial? Com se’t va acudir presentar-la?

AL: Quan ja anava pel capítol 5 o 6, alguns lectors del bloc em van dir “M’agrada, si fos un llibre jo el compraria”. I vaig pensar, “Per què no provar-ho?”. La vaig enviar a una sola editorial, a Edicions 62, i em van respondre. Com que escrivia anònimament, no sabien qui era, ni l’edat que tenia, i es van quedar sorpresos en veure que tenia 15 anys. Em van rebre quan anava pel capítol 12 o 13, i a la novel·la li faltava molt. Em van demanar com pensava continuar la història i com pensava acabar-la. No em van dir que me la publicarien, però sí que tenien interès i que volien que seguíssim en contacte. Vaig seguir escrivint-la al bloc, fins que, quan quasi pensava que ja se n’havien oblidat, es van tornar a posar en contacte amb mi per dir-me que ho farien.

XS: O sigui, el somni de qualsevol escriptor convertit en realitat. Si aquesta història de com vas arribar a publicar la novel·la l’escrivissis en una novel·la, no se la creuria ningú. Una vegada més, la realitat supera la ficció. Si et sembla, entrem en el llibre. A les ressenyes que publiques al teu bloc destaques que t’agraden els llibres que “enganxen al lector”. I El noi del bus “enganxa” des de la primera pàgina. T’ha sortit naturalment?

AL: Primer em sortia naturalment, escrivia una història que tenia pensada i al final de cada capítol hi deixava una mica d’intriga, i quan vaig veure que això feia que la gent s’hi enganxés, vaig dir-me que encara els faria més intrigants.

XS: En una altra de les ressenyes del bloc remarques com a molt positiu del llibre que comentes el fet que “et podràs identificar amb algunes dificultats que viu la protagonista”. I crec que, segurament sense adonar-te’n, has anat incorporant a la teva novel·la tot el que t’agrada trobar en les dels altres. Em fa la impressió que has escrit, i això és fonamental per a qualsevol autor, el llibre que volies escriure.

AL: La veritat és que potser ho he fet inconscientment…, però sí que hi havia certes coses que sí feia expressament, perquè la gent s’hi pogués identificar. Com per exemple, la novel·la no diu en cap moment que la història passi en cap lloc concret, a Terrassa, a Barcelona o a Sabadell. Crec que si no dius el nom, la gent s’imagina més que és el bus de la seva ciutat, i s’hi sent més propera. Per exemple, de Starbucks, tot i que només n’hi ha a Barcelona, n’hi podria haver a qualsevol ciutat, i això fa que t’hi identifiquis més. I la resta de llocs són imaginaris, perquè tothom els pugui fer seus.

XS: Ja m’has explicat la raó del pròleg, però et volia demanar per quina raó l’escriu en Joan i no la Diana, quan el més natural seria que ho hagués fet ella. Penso que és un gran encert, que permetrà, a més que alguns nois, que no acostumen a llegir novel·les romàntiques, es puguin sentir atrets, o almenys interessats, en El noi del bus.

AL: L’escriu el Joan perquè a la majoria dels llibres romàntics que he llegit s’enfoquen sempre des del punt de vista de la noia i sempre és la noia qui està destrossada, quan ell li ha fet mal, i volia saber: com se sent?, què pensa? Volia conèixer el punt de vista del noi.

XS: Al paràgraf inicial dius que la Mary, una de les protagonistes, “necessitava explicar” a la seva amiga què li passa. I em fa la sensació que tu també necessitaves explicar alguna cosa que duies a dins. Hi estàs d’acord?

AL: Crec que no, que eren més els altres els que necessitaven escoltar-ho que jo escriure-ho. Que potser ho portava a dins, i en algun moment ho hauria d’haver explicat, però si ho vaig fer llavors al bloc va ser perquè la gent volia saber com continuava el que anava explicant dia a dia.

XS: Vas fer com Charles Dickens, doncs, que després d’uns primers articles periodístics, va començar a escriure Els papers pòstums del Club Pickwick mensualment i va ésser el públic el que gairebé li exigia que continués. I ja veus on va arribar…! Penso que, com ell, tu també tenies alguna cosa a explicar, en fossis o no conscient, i per això, la novel·la està tan ben estructurada, tot i haver estar escrita dia a dia. I a tu, per explicar-te, et cal escriure. De fet, com als teus personatges. En Joan, quan es vol comunicar de veritat amb la Diana, no parla, escriu. Tant és així que em fa la sensació que és una mena d’alter ego teu, que la Diana és la noia que voldries ésser i el Joan, la noia que ets, transformada en noi. Que quan parla el Joan, parles tu.

AL: No m’ho havia plantejat mai, però potser sí. M’hi sento molt identificada, amb el Joan, un personatge molt romàntic, que li agrada escriure…, però no ho vaig fer conscientment.

XS: Un altre element molt present a la novel·la és la separació molt clara entre dos plans, el de la realitat i el del somni. Al segon capítol escrius: “a la vida real es comportava d’una manera totalment diferent de com havia imaginat”.

AL: Sí, recordo molt bé aquesta frase.

XS: Per a mi, és una de les frases definitòries d’El noi del bus, perquè palesa molt bé que més que no una novel·la romàntica, és idealista.

AL: L’altre dia una noia em comentava que el llibre li agradava, però que era una mica massa ideal, que no era gaire realista. I jo li vaig respondre que no pretenia descriure una relació model real, ja que sé que alguna de les coses que passen a la novel·la no acostumen a passar, que normalment no t’atreviries a demanar el telèfon a noi que trobessis pel carrer, que els Joans no existeixen, però que els personatges fan el que tu no t’atreviries a fer en la vida real.

XS: Em fa l’efecte que tu has fet el llibre no per descriure el món real sinó per descriure el món que tu voldries que fos real, i, sobretot, per descriure com voldries que fossin els Joans. I això atreu, i molt, els lectors: la possibilitat d’evadir-se, de creure que els móns ideals són possibles.

AL: Sí, el que plantejo és “Què passaria si la gent actués d’una altra forma de l’habitual?”. Què passaria si la gent s’obrís més, si trobessis un noi pel carrer i li diguessis “Quedem?”. Un món que no és real, però que podria ser-ho.

XS: Penso que ho has aconseguit, que el que expliques, tot i que no sigui gaire habitual, fins i tot excepcional, és, en darrera instància, versemblant. Que, per més improbable que sigui, podria passar. Que tot entra dins un marge, si vols, generós, de versemblança. Encara que sigui perquè, tot i que no passi, voldríem que passés.

AL: Sí, potser és irreal, que això no passa, però la gent es pensa: «Per què no pot passar?».

XS: Em sembla que aquesta teva manera d’enfocar la literatura la determina que una de les raons que et duu a escriure és poder viure, mitjançant la literatura, el que voldries viure.

AL: Sí, una mica sí. Potser no tan ideal, perquè no crec que tot pugui passar exactament així, però sí que ho voldria.

XS: Un altre tret molt present a la teva novel·la són els ulls, t’importen força, el color dels ulls dels protagonistes, però, encara més, de les mirades.

AL: Crec que reflecteixen molt el que una persona vol dir i a vegades no diu. Els ulls parlen més que les paraules.

XS: Així com et fixes molt en els ulls, per una altra banda, defuges el concepte de la bellesa ideal característic de la novel·la romàntica, i això enriqueix molt el llibre.

AL: Dic molt “perfecte”, però els personatges no estan gaire descrits físicament. Deixo anar “és perfecte” i la gent s’imagina el personatge amb la seva idea de perfecte. No vull crear una idea meva o única del que és perfecte, sinó que els lectors s’imaginin el que per a ells és la perfecció.

XS: Precisament entenc que és aquest concepte teu de la perfecció —al capítol 9 escrius: “No ets perfecta, més ben dit, estàs plena d’imperfeccions, però tots els teus errors i imperfeccions et converteixen en tu”—, en combinació amb alguns elements poc comuns en aquest gènere (el mal tracte de parella, l’homosexualitat..), el li dóna tanta força a l’obra, el fa que la teva novel·la romàntica sigui més novel·la que romàntica, que tingui vàlua literària. Això t’ho havies plantejat, o també t’ha sortit naturalment?

AL: Volia que la novel·la hi haguessin personatges diferents, que no tot fossin parelles perfectes, que tinguessin problemes com qualsevol altra persona.

XS: Un concepte important del llibre és el destí o la predestinació. Si els personatges es troben no és tan per casualitat, sinó perquè s’han de trobar. Què és per tu el destí? Quina part tenim de predestinat?

AL: Crec que tot està predestinat. Potser no en les coses petites, no en «Què em posaré, avui?», per exemple, però sí en les grans. Vaig llegir una vegada una noia que deia: «Jo crec que el lliure albir et portarà cap al teu destí». I ho comparteixo: decideixes tu, però el que decideixis ja està predeterminat; pots triar el camí per on hi vagis, però arribaràs al mateix lloc.

XS: I no pot ser per això, perquè no tots els lectors comparteixen aquesta idea teva de la predestinació, que no acaben de situar l’Albert en la novel·la?

AL: És un personatge que ningú no entén gaire per què hi és, però que m’agrada molt que hi sigui, perquè, si no hi fos, res no seria igual.

Com ho demostra el fet que hagi escollit precisament una citació d’aquesta novel·la per encapçalar El noi del bus, un dels llibres de capçalera de l’Aina li és El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye), i és per això que em permeto cloure l’entrevista transcrivint-ne un altre paràgraf: “El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui de gust. No passa gaire sovint, però.*

No podria ésser més escaient: Holden Caulfield, el protagonista de l’obra de J.D. Salinger té tota la raó, això no passa gaire sovint, en els llibres, però en de l’escriptora terrassenca sí: t’hi sents tan familiaritzat —molt més, encara, si ets jove com ella— que et vénen ganes de fer-t’hi amic o amiga, per poder-la trucar per parlar-hi.

divendres, 6 de novembre del mmxv

Publicada al Núvol, el 9 de novembre del mmxv

What really knocks me out is a book that, when you’re all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it. That doesn’t happen much, though.

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Categories
Cròniques literàries

IV Memorial Pere Rodeja

«Queixar-se quan van mal dades no és més que una excusa que fan servir aquells que no saben aprofitar les oportunitats», podria dir un adagi xinès. Aquells que, ara fa quatre anys, van tenir la bona pensada de crear un memorial que duu el nom de Pere Rodeja i Ponsatí per premiar els que fan més per la difusió i l’ennobliment dels llibres i la literatura podrien molt bé tenir al cap aquesta idea quan se’ls acudí la tan afortunada iniciativa.

Ahir se celebrava al restaurant l’Arcada de Girona el lliurament del IV Memorial dedicat a l’ànima de la Llibreria Geli. Només d’arribar-hi, l’ambient que s’hi respirava ja era especialment acollidor: les lectures convertides en raó i argument generalitzat de les converses. Talment com si aquell petit espai de món s’hagués transformat en un esperançador assaig d’olimp cultural. En aquell món possible que que només viu en somnis.

Pren la paraula Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Girona, per presentar l’acte. Amb un somriure enlluernador als llavis, agraeix als membres del jurat la seva feina i el seu encert i cedeix la paraula a Oriol Ponsatí-Murlà.

L’editor i escriptor, a fi de donar una idea de la categoria de l’homenatjat, explica una anècdota que li succeí el primer dia que el va conèixer, quan ell tenia uns 14 o 15 anys i es presentà a la llibreria per comprar les lectures obligatòries del següent curs.

“Una cop tenia les de català i castellà, li vaig preguntar si les lectures de llengua anglesa també les podia comprar allí, o bé si em calia dirigir-me a l’única llibreria estrangera que hi havia llavors a Girona. Em va mirar, amb una mirada assassina, i, després d’un silenci incòmode, em digué: «Fes el que vulguis, però jo de llibres en llengua en altres idiomes en tinc 10 vegades més que la llibreria anglesa!». Una resposta que era tota una declaració de principis i que revelava l’orgull que sentia per la seva llibreria i per la feina ben feta.

Tot seguit es dóna a conèixer el nom del guardonat amb el premi «Millor llibreter/a la divulgació del llibre 2014», Joan Fàbregues, de la Llar del Llibre, exposant les raons que han dut al jurat a considerar-lo mereixedor: “per la seva capacitat de continuïtat, reinvenció comercial, la seva ininterrompuda llarga trajectòria i la capacitat de transmetre l’ofici a diverses generacions. Així també com per ser un referent cultural a la seva ciutat i a Catalunya, amb un nodrit programa d’activitats per promocionar la divulgació del llibre i la lectura.”

El premiat agraeix que s’hagi pensat en ell, ja que sabent com treballava Pere Rodeja, suposa tot un honor per a ell.

Dedica la seva reflexió al futur de les llibreries. “Sent com és incert, si volem seguir dempeus hem d’estar molt atents a les noves formes de fer i de vendre, però sense que això ens faci perdre les arrels de l’ofici: ajudar i acompanyar al lector a descobrir nous horitzons i nous autors. Els llibreters hem d’aconseguir, mitjançant el nostre esforç, que els nostres establiments segueixin sent les llibreries de referència.”

A continuació Guillem Terribas desvetlla el nom de la guanyadora del premi al «Millor editor, escriptor, periodista o mitjà d’informació a la divulgació del llibre 2014», que ha estat adjudica a tot un referent del periodisme cultural català: Rosa Maria Piñol per “la seva llarga i consolidada trajectòria dedicada al món del periodisme cultural, així com el seu clar interès per la tasca dels llibreters i de les llibreries.”

Visiblement emocionada, comenta que el premi significa un gran final per a la seva carrera, ja que només li falta un mes per jubilar-se.

“Durant més de tres dècades he tingut el privilegi de fer de difusora cultural, i cada vegada tinc més clar que qualsevol llibre mereix ser conegut. És per això que és tristíssim que desapareguin algunes de les llibreries tradicionals, com la Roquer i HappyBooks-La Formiga d’Or, de Barcelona, o la Masdevall, de Girona, ja que les llibreries compleixen una funció essencial, insubstituïble. Espero que l’esperit de Pere Rodeja no s’esvaeixi mai i guiï les noves fornades de llibreters i llibreteres.”

Clou l’acte Antoni Duran, president del Gremi d’Editors de Catalunya. En un breu discurs, afirma que aquest memorial és una molt necessària reivindicació de la tasca dels llibreters i llibreteres. “Un aspecte important de les llibreries és que totes elles venen el mateix, però cadascuna d’elles ho ven a la seva manera. I la manera, l’estimació dels llibres i la proximitat amb el lector, és el que estableix la diferència entre llibreries i llibreries.”

En acabat un sopar on els llibres i les lectures han seguit essent els protagonistes, on la tranquil·litat, la conversa planera, els mormols a cau d’orella, els comentaris enginyosos, els somriures de complicitat i una empatia encomanadissa han substituït per una estona el xivarri, l’adotzenament i les presses del nostre món de cada dia, que corre molt de pressa sense saber on va, cadascú marxa cap a casa seva.

I ho fa, ben segur, amb un xic encara més d’esperança de la que duia al cor en arribar. Convençuts i convençudes, ja siguin llibreters, periodistes o escriptors, que no només no estan tan sols com a voltes s’imaginen, sinó que la seva feina —constant, pacient, silenciosa, sovint negligida i gairebé mai prou reconeguda, en ocasions massa feixuga— llaura les llavors d’un país (i d’un món) culturalment molt més ric i enriquidor.

Perquè no està gaire clar si el treball dignifica, però la feina feta —la bona feina feta— ben segur que aporta molt a qui en rep els beneficis i, alhora, enorgulleix (i justifica) qui la fa. I, sens dubte, la millor manera de somniar és fer-ho amb es ulls oberts…, i treballant cada dia per fer possibles els teus somnis!

dimarts, 30 de juny del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Si ho vols, pots llegir la crònica del III Memorial Pere Rodeja

Categories
Cròniques literàries

8a Edició Bellprat Vila del llibre: El poble dels llibres

Arribar a Bellprat significa entrar en un altre món —i en un altre temps, gairebé (i, sense gairebé, també)—, on la paraula, els llibres i la literatura, i per tant, el silenci i la calma, són els protagonistes. Un món que és, ensems, dins i fora de l’altre món, el que hem deixat enrere. Un món sense presses, on tot està per fer i tot és possible. La xiuladissa dels ocells i la fresca de les pedres antigues t’acullen amb calidesa.

Cada racó —i aquí els racons són tan propers, i tan amics, que es parlen els uns als altres a  cau d’orella— és un petita-gran llibreria, una biblioteca o, millor dit, un espai il·limitat de somni i fantasia.

En un costat, a Plaça Catalunya – Cal Pinyola, un recer de mitja ombra, Andreu Caranza explica la gènesi d’El poeta del poble, parlant dels problemes que passà Jacint Verdager cap al final dels seus dies: “Arribà un moment que començà a molestar, sobretot quan, vivint a casa del Marqués de Comillas, s’enamorà de la seva dona, Maria Gayón. Va ser perseguit pel poder, fins a un tal punt que li va caldre demanar almoina per Barcelona. I, curiosament, fou la mateixa progressia que ell havia atacat qui l’ajudà.

A poc a poc, cap al migdia, com si sol i persones s’haguessin posat d’acord, la vila sembla anar-se fent més i més petita: cada vegada costa més caminar tot sol o trobar un lloc d’ombra sense ocupar. Com una pluja fina, delicada, però alhora persistent, indeturable, els sinuosos i costeruts carrerons del poble esdevenen cabalosos rius de gent, en un flux i reflux constant, que té una agradós no-sé-què d’harmoniós.

Un xic abans de dinar, se celebra una tertúlia sobre “El món del traductor literari japonès”, moderat per Guillem Carreras. Albert Nolla comenta que fins fa ben poc la figura del traductor passava gairebé desapercebuda, i només ha estat ens els darrers anys que ha començat a prendre un cert relleu i a ser coneguda la seva tasca. Pel que es refereix al japonès, fins al 1999, les traduccions al català eren escassíssimes, i no va ésser fins a l’esclat de Marukami, combinat amb l’interès del govern del país del sol naixent, que la situació no començà a millorar.

Jordi Mas, per la seva banda, explica la seva experiència com a traductor, sobretot, de clàssics japonesos. I sorprèn tothom, o quasi tothom, en afirmar que la majoria dels casos no acaba per cobrar-les, aquest tipus de traduccions. Traduccions que fa, principalment, pel goig de fer-les.

Contràriament al que es podria esperar, tractant-se d’un tema tan específic, no tan sols hi ha assistit força públic, sinó que intervé tant i amb d’interès que cal deixar alguna pregunta pendent, per manca de temps.

Havent dinat, després d’una pausa obligatòria per evitar que el sol ens fongui a tots, torna de nou la paraula a senyorejar la vila: Roser Pros presenta a la zona de “La bàscula” 20 converses sobre la independència de Catalunya, de Gregal Editorial; Andreu González i Ramon Gasch, La venjança dels almogàvers, de Columna Edicions; Josep Camps, Melodia quebrada, d’Alrevés; i Jordi Romeu, Petonets pels puestus o la recerca de l’amor sincer, d’Editorial Cossetània.

Aquest darrer, en una divertida i desacomplexada presentació, que es posa de seguida el públic a la butxaca, explica la raó del doble, tan estrany i, ortogràficament, incorrecte títol. “La primera part, Petonets pels puestus, és el missatge d’amor que el protagonista comparteix amb la seva dona…, fins que aquesta un bon dia el fot fora de casa. La segona, a la recerca de l’amor sincer, és el que fa el personatge des del moment que és expulsat de casa seva: buscar l’amor sincer que la dona li ha negat.

Un xic més tard, a Cal Pinyota, es fa públic el veredicte del Concurs de Cartells, Imatge Bellprat. L’Enric Bono, organitzador de la Vila del Llibre indica que el concurs es va crear per una raó fonamental: perquè volien que la il·lustració formés part de manera indissoluble de la Vila del Llibre.

Tot seguit, al mateix lloc, se celebra un dels actes més entranyables de la Vila del Llibre d’enguany: la inauguració de l’exposició de la gran il·lustradora catalana Maria Rius, que ha ofert, a més la possibilitat de donar una segona oportunitat a una casa que duia tant de temps tancada. Pere Martí fa la introducció de l’artista, destacant-ne la seva vàlua indiscutible, que li ha permès fer lluir les seves il·lustracions als quatre racons del món. Afirma, també, que un dels seus majors mèrits, bellesa plàstica a banda, és haver aconseguit mantenir-se fidel a ella mateixa, al seu estil personal i únic, però, alhora, sabent posar-se sempre a servei de l’obra (i de l’autor) que li pertocava il·lustrar.

Podríem imaginar una manera d’acabar la lúdica i cultural jornada literària que assaborir l’empenta, l’alegria, la música i la paraula del Celdoni Fonoll i la Lloll Beltran? Si ho jutgem pel públic, el més nombrós i enfervorit de tot el dia, la pregunta és sobrera.

Quan el sol, omnipresent i gens clement, per fi declina, i sembla que un xic d’aire corre per fi juganer entre els carrerons, convé anar a sopar per reprendre forces i potser, encara que els llibres ens pugui esguardar de biaix amb aire decebut, anar a veure com vint-i-dos nens grans vestits amb calça curta corren darrera una pilota a Berlin.

Publicat a Núvol, el diumenge 7 de juny del mmxv

Crònica del dia següent

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat