Categories
Parlem-ne

Intel·lectuals espanyols i dret a decidir

Des de fa un temps, tots aquells que creiem que Catalunya només podrà sobreviure disposant d’un estat propi hem estat esperant amb anhel que es produïssin un parell d’esdeveniments que, en teoria, no podrien ésser més senzills i naturals: que algun partidari de mantenir l’status quo ens donés una sola raó per la quan hauríem de voler seguir formant part de l’estat espanyol i, en segon lloc, que algun intel·lectual espanyol declarés, explícitament i pública, el seu suport al dret a decidir.

Finalment, després d’una monumental cadena humana, l’enlluernador èxit de la qual no podien ni negar ni ignorar, en comptes d’una raó, ens han ofert una hipòtesi: si Catalunya s’escindeix de l’estat espanyol quedarà, automàticament fora de la Unió Europea. Una hipòtesi, a més, formulada pel pastor —o potser, el llop— encarregat de vigilar les ovelles: Joaquín Alumunia.

I un parell d’intel·lectuals espanyols han respost a la nostra crida —encara que sigui a la inversa— i s’han posicionat sobre el dret a decidir: Javier Cercas i Mario Vargas Llosa. Segons aquest darrer, aquell havia escrit “el millor article que he llegit sobre el tema de l’independentista català”, mercès al fet que és “tan bon novel·lista com comentarista polític”.

Per fortuna, com li succeeix al mateix Llosa, Cercas és molt més bon novel·lista que no pas “comentarista polític”. La metàfora que escollí per oposar-se al dret a decidir no podria ésser més fràgil: “Jo no tinc dret a decidir si m’aturo o no davant d’un semàfor en vermell: haig d’aturar-me”. Tan fràgil que el podria desmuntar fins i tot un estudiant de primària de l’amic Wert.

Deixant de banda si el semàfor està realment en vermell —a tot estirar, la Constitució l’encén en ambre: cap dels seus articles prohibeix l’exercici del dret a decidir, sinó la seva execució, en cas d’una possible victòria del sí—, la metàfora és tan inconsistent com insostenible.

En primer lloc, quan un semàfor està en vermell, el del carrer perpendicular està en verd. Per tant, mentre uns estan aturats, els altres poden avançar lliurement. Més encara: si l’un està en vermell és perquè els altres puguin avançar millor, sense entrebancs innecessaris.

En segon, cap semàfor està en vermell eternament. Qui s’aturaria en un semàfor si no hagués de posar-se mai en verd? Ni Cercas, ni Llosa ni ningú. Després d’esperar un temps, se’l saltarien, convençuts que o bé estava espatllat o bé era inútil. I ningú no els retrauria que ho fessin.

En tercer —tal i com assenyalen tant el DIEC com el DRAE—, el sentit i la funció d’un semàfor no és aturar el trànsit o la circulació, sinó regular-lo, aconseguir obtenir la seva màxima eficiència. I, precisament per aquesta raó, quan, per les circumstàncies que sigui, un semàfor ja no és necessari, no tan sols es pot anul·lar, sinó que s’ha d’anul·lar —o, si més no, s’ha de situar en un altre lloc, on compleixi la seva funció.

Tanmateix, el més greu no és pas aquesta metàfora pueril —que posa de manifest la manca de raons reals per oposar-se al desig majoritari de la societat catalana d’assolir un estat propi— sinó que Cercas no dubti en escriure —i Vargas, en subscriure— una afirmació tan bàrbara i irresponsable com la del final del seu article: “es pot ésser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ésser demòcrata i estar a favor del dret a decidir”.

Em nego a creure que no hi hagi un sol intel·lectual espanyol disposat a publicar un article al El País rebatent aquesta frase tan ignominiosa, que posa en evidència els tics totalitaris del seu autor. O és que potser prefereixen convertir el terme “intel·lectual espanyol” en un nou oxímoron?

dimarts, 25 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

L'imperi contraataca: la reforma educativa de Wert

Sembla que el govern espanyol no tan sols ha sabut fer una lectura correcta del resultat de les eleccions del 25 de novembre, sinó que ha decidit prosseguir imprudentment la seva croada de foment de l’independentisme. Així, José Ignacio Wert, el ministre espanyolitzador d’alumnes catalans ha presentat un nou esborrany de l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa que, de facto —i el que és més greu, de iure— degrada la llengua catalana i la resta de llengües cooficials a un tercer terme en l’ensenyament. Imaginem que és la seva manera de confirmar que al vídeo del PP “Me gusta Cataluña” li mancava un matís: ““Me gusta Cataluña… españolizada”.

Per més que els membres del PP català —perdó per l’oxímoron— assegurin que l’esborrany no canvia res, ho fa, i força. Així, (art.18), pel que es refereix a l’Educació Primària, mentre la llengua castellana i l’anglès es mantenen com a “assignatures troncals”, i la segona llengua estrangera s’estableix com a “específica”, el català es relega a “assignatura d’especialitat”. La llengua pròpia de Catalunya passa a ocupar el quart lloc en el rang educatiu…

En acabar el sisè curs de primària, (art. 21), “es realitzarà una avaluació individualitzada a tots els alumnes” en la qual no es preveu que es comprovi “el grau d’adquisició de la competència en comunicació” en llengua catalana, sinó en “la llengua materna”. O sigui que tots aquells que tinguin com a “llengua materna” l’espanyol, no s’examinaran de català ni hauran de demostrar que el dominen.

Pel que fa a Educació Secundària, la situació encara és pitjor. Art. 24: la llengua i la literatura castella i l’anglès es mantenen igualment com a “assignatures troncals”, la segona llengua estrangera és també “específica” i la llengua i literatura catalana queden relegades de nou a “assignatures d’especialitat”.

Amb l’agreujant que, (art. 29), “en finalitzar el quart curs, els alumnes realitzaran una avaluació individualitzada” que “comprovarà […] el grau d’adquisició de las competències” únicament de “totes las matèries del bloc d’assignatures troncals” i de les “matèries del bloc d’assignatures específiques, que no siguin Educació Física, Religió, o Valors Ètics” i no pas de les “assignatures d’especialitat”.

Pel que es refereix a aquestes, “en aquelles Comunitats Autònomes en què els alumnes cursin Llengua Cooficial i Literatura, només es computarà una matèria […], amb independència que els alumnes puguin cursar en total dues matèries de l’esmentat bloc”. Per tant, si un alumne català estudia llengua i literatura catalana i alguna altra “assignatura d’especialitat”, no tindrà l’obligació de demostrar la seva competència en la nostra llengua. A efectes de l’educació espanyola, esdevé prescindible.

Diguin, doncs, el que diguin, l’objectiu és clar: convertir la llengua catalana i la resta de llengües cooficials de l’estat espanyol en secundàries i subsidiàries en l’ensenyament, degradant-les i minimitzant-les. O el que és el mateix, complir el declarat propòsit d’espanyolitzar els alumnes catalans.

Amb major raó, encara, quan la “Disposició addicional trigèsima novena” estableix que “Les Administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en castellà, llengua oficial de l’Estat. A les Comunitats Autònomes que, junt al castellà, posseeixin una altra llengua oficial […] les administracions educatives garantiran en totes les etapes educatives obligatòries que las llengües cooficials siguin ofertes en las distintes assignatures en proporcions equilibrades en el número d’hores lectives”. O sigui, una sentència de mort contra la immersió lingüística i, per tant, contra la supervivència de la nostra llengua.

Encara hi ha algú que dubti de quines són les prioritats de Catalunya? Drets socials o drets nacionals? Sense drets nacionals, no tindrem drets socials. Ens cal poder decidir per nosaltres sols i alliberar-nos de la colonització espanyola. Pròxima estació, independència!

dimecres, 5 de desembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Descarrega’t el text complet de l’esborrany de l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa

(en espanyol, por supuesto!)

 
 

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Gràcies, Espanya!

Als que vam anar a l’escola quan encara no s’hi havia de fer retallades —entre d’altres raons, perquè el dictador preferia retallar persones i no pas diners— ens van ensenyar a ésser educats i a donar les gràcies cada vegada que algú ens ajudava. És per això que avui, que manquen un parell de dies per a les eleccions que ens duran nord enllà, ens cal donar les gràcies a Espanya. Mercès per haver-nos mostrat el camí —el nostre únic camí possible.

La llista dels que hi han contribuït seria infinita, així que —tot i que la fem extensiva a molts d’altres— ens limitarem a esmentar-ne alguns dels més recents. Mercès, Cristóbal Montoro, per afirmar que els que han de donar explicacions són “els que tenen comptes no declarats a Suïssa” i evidenciar com enteneu la justícia, a Espanya. Mercès a l’infal·lible diari El Mundo per haver seguit la seva tònica habitual, traient-se de la màniga un il·localitzable esborrany acusatori contra Artur Mas!

Mercès, com no, a la Junta Electoral que ordenà la retirada del vídeo del Govern que incentivava a votar! Un nou encert: l’incessant augment de l’abstenció és el millor indicador de la democràcia espanyola —demano perdó per l’oxímoron). I, també, per no haver comminat a El Mundo a retirar immediatament la seva calumniosa campanya: el vídeo era perillós; en canvi, les portades sense fonament…

 Mercès a la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, per dur a la fiscalia els ajuntaments catalans que no tan sols no pengen la bandera espanyola —seran desafectos!— sinó que contracten trens per anar a manifestacions! Que la Generalitat gasti diners per qüestions identitàries en temps de crisi és una vergonya, però que l’estat espanyol et pagui el teu sou per defensar la rojigualda és absolutament raonable, oi?

Com dèiem, la llista no l’acabaríem mai —mercès al Tribunal Constitucional per condemnar a mort la immersió lingüística i espedaçar l’Estatut, mercès a Alfonso Guerra per haver-hi passat el ribot, mercès a Mariano Rajoy per dir tan taxativament “no” al Pacte Fiscal, mercès a Marcelino Iglesias i a José Bono per comparar el nacionalisme català amb el nazisme, mercès al President extremeny per reclamar-nos que li retornem els seus compatriotes, mercès als intel·lectuals que han permès el nostre escarni continuat i que només s’han queixat quan pretenem decidir…—, però resulta innecessari allargar-nos. N’hi ha prou amb dir ben alt i fort: mercès, Espanya, per haver convertit la majoria de la població catalana en independentista.

Mercès de tot cor, Espanya, perquè, sense vosaltres, no ens n’hauríem sortit!

 dijous, 22 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

PSC, capital Madrid

No fa pas gaire Manuel Bustos afirmava que al PSC “hi caben independentistes, els que són federalistes i els confederals”. Mentre ho deia, al seu costat Àngel Ros somreia obertament. No sabem pas si ho feia com a mostra de complicitat, com podia semblar en una primera impressió, o bé amb la desesperançada ironia del que sap que l’estan arraconant amb les paraules, que els “independentistes” hi caben, sí, però… ben lluny de la direcció i, per suposat, fora del Parlament. Què li ho preguntin, sinó, a l’Ernest Maragall, a Joaquim Nadal, a Montserrat Tura o a Antoni Castells: hi caben… si s’estan calladets i voten en contra de les seves conviccions.

Per si en restava algun dubte, la intervenció d’ahir a Terrassa de Pere Navarro per a presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat els desvetllà tots. Proposa per a Catalunya exactament el mateix federalisme que practica el PSOE amb el (ja teòric) PSC o amb la resta de les seves delegacions regionals: una llibertat provisional controlada; una llibertat provisional de fireta absolutament depenent de la “veu del seu amo”.

La seva recepta per al PSC és “una renovada unitat” —que té, no cal dir-ho, molt més d’unitat, que no pas de renovada. Una unitat —de partit i de nació espanyola— a la qual els socialistes independentistes s’hi han de sotmetre, si volen seguir tenint un plat a taula.

El primer secretari del PSC no ho podria expressar més clar, amb un fantàstic oxímoron, que mereixeria passar a la història de les antinòmies: “Els socialistes volem oferir una alternativa clara i viable. I ho volem fer presentant un projecte ampli, unitari i plural”. Unitari i plural? La dualitat esdevinguda recepta miraculosa: de quin tipus de projecte es tracta, d’una pluralitat en la unitat? D’una unitat en la pluralitat? O, potser, d’una nova versió, remasteritzada, d’unitat de pluralitat en l’universal?

Per fer front “al nacionalisme irresponsable i conservador de Convergència i Unió i a la dreta immobilista i recentralitzadora del PP” —òbviament, el PSOE ni és irresponsable, ni conservador, ni immobilista ni recentralitzador… (potser al líder socialista li convindria demanar com a regal de reis l’orientador assaig de Germà Biel titulat Espanya, capital París) la seva opció és “La tercera via. La via federal, la via majoritària, si la sabem explicar. La via de la responsabilitat, del diàleg, de la negociació i el pacte. La via catalana i catalanista”.

Per la qual cosa “davant l’esperit de ruptura” el que Navarro proposa és “l’esperit de pacte”: “Nosaltres volem pactar una nova relació. Nosaltres volem el màxim autogovern de Catalunya, però en el marc d’una Espanya i una Europa federals”.

Una opció que no tan sols és perfectament legítima sinó que, sens dubte, comptaria amb el recolzament d’una àmplia majoria del poble català, si no fos per un petit, insignificant detall, que el candidat socialista sembla oblidar, immergit en la seva eufòria visionària: si el federalisme asimètric ja és complicat, encara ho és més el federalisme unilateral!

Amb qui es federarà, Catalunya, si l’estat espanyol no és ni vol ésser federal? Si tant el PP com el PSOE no únicament han repetit mil i una vegades, sinó que ho han demostrat fins l’avorriment, que d’un estat federal no en volen ni tan sols sentir a parlar, amb qui es federarà, Catalunya? Potser amb Andorra? Amb els Estats Units d’Amèrica? Tota sola?

És per això que quan el batlle de Terrassa ens pregunta si “coneixeu cap projecte més trist que el de separar-se, el de divorciar-se, el de trencar?”, la resposta només pot ésser una: “Sí, per desgràcia, el coneixem prou bé: el d’entestar-se a mantenir el matrimoni quan una de les parts de la parella —aquella que, imbuïda d’una superioritat injustificable, mana autoritàriament i exigeix una humiliant submissió absoluta— no tan sols no s’estima l’altra, sinó que la maltracta de manera continuada”.

En aquests casos, a no ésser que es trobi plaent l’esquizofrènia, si hom vol preservar la dignitat i l’autoestima, el divorci ja no és aconsellable, ans obligatori!

dilluns, 1 d’octubre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Publicat a Nació  Digital, el 2 d’octubre del 2012

Categories
Parlem-ne

Canviem el (seu) "no" pel (nostre) SÍ!

Tal i com era més que previsible —tres-cents anys d’obligada (i gens comprensiva) colonització ensenyen molt!— el govern de torn espanyol ha tornat a dir “No”, una altra vegada, a la darrera proposta d’entesa o reconciliació que li arribava des de casa nostra: el pacte fiscal. Aquella darrera, quasi desesperada, temptativa de mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol —que sempre ha estat més espanyol (i, per tant espanyolista i espanyolitzador) que no pas estat.

Ho ha fet, com igualment era d’esperar, amb els seus acostumats aires de paternalista superioritat, mescla inextricable d’incultura, totalitarisme, menyspreu i contundència —“España es una Unidad de Des(a)tino en lo Universal”— i sense oferir cap possibilitat d’arranjament o canvi en un futur. Al seu ADN, el “ordeno y mando” és consubstancial. Fins i tot quan la lògica, el sentit comú —o el més estricte i elemental càlcul econòmic— imposarien un xic de mà esquerra, no ofereixen més que un cop de puny damunt la taula.

Hem vist, repetida per enèsima —la darrera, ja?— vegada, com s’ha reproduït la cançó de l’enfadós: “!Vuelva usted mañana… per a que pugui donar-me el gust de tornar-li a tancar la porta als nassos!”. Mentre formi part del seu estat, el nostre país no obtindrà cap altre privilegi que no sigui compartit amb la resta de les 15 Comunitats Autònomes (regionals): no tan sols segueixen imposant el Cafè (descafeïnat, amb sacarina i aigualit) per a tots, sinó que ens hi volen dissolts, a dins.

Són i han estat sempre una monumental i sorda paret d’intransigència contra la qual ens estavellarem, eternament: que volem un Estatut renovat amb un majors competències, la resposta es “No”; que pretenem evitar la desaparició de la nostra llengua mitjançant la immersió lingüística a les escoles, un altre “No”; que creiem que ens correspon un règim econòmic més equilibrat, un nou “No”… El seu missatge no pot ésser més diàfan: “Ja podeu anar demanant, ja…, que de nosaltres no n’obtindreu mai res; res de res…!” La nostra condició a l’estat espanyol? Cornuts i pagar el beure.

Tot alçant la insuperable barrera de la seva incomprensió i del seu menyspreu —que ens tracta a tots els catalans i catalanes com a menors d’edat, si no com a deficients psíquics— ens han mostrat que el que és una quimera  no són pas les dissensions —el rei espanyol dixit—, sinó el federalisme espanyol —oxímoron entre els oxímorons— que s’obsessiona cegament en seguir defensant Pere Navarro. Em podries dir, company egarenc, com és possible federar-se amb algú que no es vol federar? Potser proposes un federalisme de fet?

I, alhora, ens ha assenyalat quin ha d’ésser, d’ara endavant, el nostre camí, l’únic ver i possible: el de decidir per nosaltres mateixos què i com volem ésser.

El primer pas d’aquest nou camí consisteix a convocar eleccions (constituents) al Parlament.

El segon, crear una nova Solidaritat Catalana del segle XXI, integrada, sense exclusions de cap mena, per tots aquells partits catalans que siguin partidaris del dret a decidir. Una agrupació de partits que es fixi en allò que ens agermana —el sentiment nacional català— i deixi de banda el que ens pugui separar —començant pel (cada dia més teòric) eix esquerra-dreta.

El tercer, que aquesta Solidaritat Catalana del segle XXI es presenti a les noves eleccions amb un sol i explícit objectiu: el compromís, innegociable, de celebrar, abans del proper 11 de setembre, un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum —lliure, independent i democràtic, amb presència d’observadors internacionals— que faci una sola pregunta, simple i clara: vols que Catalunya esdevingui un nou estat europeu?

Ja que els espanyols ens hi conviden tan amablement, ha arribat l’hora definitiva: l’hora de canviar el seu —esquifit, frustrant, humiliant i decebedor— “No” per un “SÍ” —majúscul, enlluernador, esperançador i alliberador!

 dijous, 20 de setembre del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Publicat a Nació  Digital, el 21 de Setembre del 2012

Categories
Parlem-ne

Reforma laboral 2012

Que una nova reforma laboral era imprescindible és una evidència tan palmària que a ningú amb dos dits de front se li passarà pel cap negar-ho. El mercat laboral espanyol, sense cap necessitat de dopar-se, ha aconseguit de nou superar el rècord absolut d’atur europeu, amb un 22,9 %. Passant per damunt de la depauperada Irlanda (14,6 %) i la pràcticament sentenciada Grècia (18,8 %), doblant amb escreix la mitjana de l’Eurozona (10,3 %) i quedant a anys llum de les economies capdavanteres: França (9,8 %) i Alemanya (5,5 %).

La prioritat de l’executiu espanyol, doncs, havia d’ésser, inexcusablement, la lluita contra la desocupació, contra la incessant destrucció de llocs de feina. La darrera gran solució del PE —formació política antigament coneguda com a PSOE— havia estat aplicar una política conservadora, eufemísticament definida com a flexibilització laboral, que, presentada com a propiciadora de la contractació, en realitat facilitava —i, sobretot, abaratia— l’acomiadament dels treballadors.

Els magnífics resultats que s’auguraven no es van fer esperar: la indústria productiva espanyola —perdó per l’oxímoron!— feu un espectacular salt endavant… cap a l’abisme i la taxa d’atur prosseguí encara amb major embranzida la seva cursa vertiginosa i indeturable envers el no-res; envers la desforestació empresarial definitiva.

En aquestes condicions, és clar, al PP no se li podia acudir cap idea millor que seguir apostant, amb tanta intel·ligència com clarividència, per la mateixa fantàstica i eficaç recepta. La nova reforma, certificada el passat divendres 10 de febrer per un Reial Decret-llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, ha aprofundit encara més la flexibilització laboral. Fins a uns extrems tals que els termes “contracte de treball” i “conveni col·lectiu” esdevenen poc més que conceptes abstractes, de caràcter més conceptual o filosòfic que no pas real o legal.

No cal ésser un vident de TDT nocturn per a pronosticar que aquestes mesures, que faciliten més l’extinció dels contractes vigents que no pas n’estimulen l’augment, comportaran una nova onada —o, més aviat, tsunami— de destrucció de llocs de treball.

Si, malgrat el que indica l’exposició de motius del Reial Decret Llei —“pretén crear las condicions necessàries per a que l’economia espanyola pugui tornar a crear ocupació”—, aquest és l’objectiu, l’han encertada de ple.

Si no és aquest, potser que tinguin presents els tan beneficiosos efectes que va suposar per a l’economia productiva espanyola la darrera reforma laboral (anti)socialista de juny del 2010 (Reial Decret-llei 10/2010 de 16 de juny de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball): en aquells moments hi havia un total de 3.982.368 persones a l’atur; l’abaratiment del comiat ha comportat que el nombre de desocupats hagi augmentat en 600.000 individus, arribant al gener d’enguany a 4.599.829.

Quant de temps caldrà balafiar, quants nous sacrificis caldrà imposar a les classes més desafavorides i quants estrepitosos fracassos consecutius caldrà que es produeixin abans que les grans eminències financeres hispàniques s’adonin que el gran problema de l’economia productiva espanyola no és la flexibilitat contractual, sinó l’estrangulament del finançament? Potser fins que l’atur superi el 25 % de la (teòrica) població activa?

Què el gran déu de la llibertat de mercats ens agafi a tots confessats!

dilluns, 13 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Categories
Parlem-ne

Luis de Guindos, la millor elecció

Davant la satisfacció de les autoritats europees, el govern espanyol ha canviat el president que parlava —i, sobretot, prometia— més del compte pel que mai no diu res ni es compromet a res. Mariano Rajoy ha convertit el silenci, la indecisió i, fins i tot, la inacció en la seva patent de cors. La seva impertorbable passivitat ha pres model del vell adagi que estableix: “Qui res no fa, no s’equivoca”. Això sí, sense ésser capaç de copsar el seu rerefons irònic.

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Comparteix

Categories
Parlem-ne

Per a Catalunya és el mateix PSC que PSOE

Massa sovint fa la impressió que els tertulians televisius i radiofònics, els politòlegs i els articulistes duem a terme anàlisis sobre un món paral·lel que res té a veure amb la realitat. Un món, si fa no fa, tan llunyà com aquell en el qual viuen els nostres representants polítics, amb unes dietes parlamentàries de transport més que generosos que els permeten comprar un cotxe nou cada any.

D’un temps ençà, alguns comentaristes polítics de casa nostra hem posat èmfasi en la conveniència que els socialistes catalans creïn un grup propi al congrés, a fi de fer més visible la seva personalitat i no quedar diluïts en la maregassa unionista del PSOE. Entre d’altres raons, per a evitar la inconseqüent incoherència que votin a Madrid en contra del que han votat poc abans a Barcelona i posin de manifest que els 25 del PSC —que ja veurem si arriben a 15 d’aquí a quatre dies…— no són més que una ben poc dissimulada marca blanca del PSOE.

Aquest teòric debat, que tindria com a defensor el cada cop més bandejat sector català del PSC (encapçalat per Ernest Maragall i Antoni Castells, entre d’altres), no passà de temptativa en la seva darrera ponència política. Se n’encarregà José Zaragoza, assegurant que era absurd parlar de l’existència de dos sectors dins del seu partit, un de caire més regionalista i un de més nacional, car “el PSC és un partit catalanista”. O, més exactament, segons aquella definició que és tan grata a l’incombustible Joan Ferran, “som catalanistes però no nacionalistes”. La paradoxa i l’oxímoron convertides en insostenibles consignes polítiques.

Per si encara restaven dubtes sobre una existència mínimament independent del PSC, la campanya ideada pel seu secretari d’organització els ha esvaït tots. Per al socialisme català —“catalanista però no nacionalista”— no tan sols no existeix el PSC, sinó que ni tan sols cal fer esment a la seva presumpta candidata —i frustrada candidata del PSOE (“espanyol però també espanyolista”)—, Carme Cachón: “Per a Catalunya (com per a Andalusia, Extremadura o el principat d’Astúries) no és el mateix Rubalcaba que Rajoy”.

dijous, 20 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Diari Maresme, el 20 d’octubre del 2011


Comparteix

Categories
Notes de lectura

L’acabadora, Michela Murgia

Sembla inqüestionable que hi ha llibres d’estiu i llibres per a l’estiu. Dues categories que, com les cançons per escoltar a l’estiu i la cançó de l’estiu, ni es poden comparar ni tenen res a veure. Generalment, els primers tendeixen a la facilitat, a la llegibilitat, a la lleugeresa; els segons, a la concentració, a l’atenció, a la pregonesa.

Els uns són una mostra més de la cultura fast food —o fast read— d’importació nord-americana que es van imposant. Són productes literaris basats en receptes ràpides, elementals i infal·libles, despersonalitzades, de deglució fugaç i digestió efímera. Els altres, plats d’haute cuisine, elaborats, innovadors, objecte d’un procés creatiu, de cuina d’autor; s’assaboreixen amb calma i delectació i deixen un record difícilment oblidable.

(Amb les excepcions que corresponguin, per descomptat, car tant en literatura com en cuina també hi ha entremaliats i espavilats que viuen precisament d’aprofitar-se de la necessitat i voluntat de presumpció, de l’elitisme acultural, que són incapaços de diferenciar un text de Proust d’un de Colette —o una simfonia de Mahler d’un concert de Mozart, tot i comptar amb una llotja vitalícia al Liceu— però que adornen les seves biblioteques amb els obres imprescindibles dels Premis Nobel de cada any. Alguns dels quals —no ens podem estar de dir-ho— no ofereixen més que diàfans exemples de la insostenible feixuguesa de la fatuïtat.)

Considerem llibres per a l’estiu —o, expressar-ho amb major precisió, llibres per a llegir a l’estiu— aquells que requereixen, per a ésser degustats plenament, per a extreure’n tot el fruit i el goig que ens reserven, unes condicions de calma i una disponibilitat horària que ens nega la vida laboral quotidiana. Per dir-ho ras i clar: que exigeixen o agraeixen disposar de tranquil·litat i força temps lliure per endavant, que estiguem per ells i que res no distregui la nostra atenció. Situació que la immensa majoria de mortals  tan sols podem assolir durant les vacances estivals —si no tenim fills en edat de creixença i un mínim de responsabilitat pedagògica.

Una d’aquestes obres que havíem reservat per a aquesta època  —usualment càlida, tot i que enguany l’anticicló de les Açores se’ns ha girat d’esquena i ens ha obsequiat amb alguns dies de tardor avant l’heure— és L’acabadora(Accabadorade Michela Murgia , Raval Edicions-Proa, 2011. Una inesperada i més que agradable sorpresa, escrita per una jove autora gairebé desconeguda al nostre país, que corre un risc cert de passar desapercebuda, immergida de l’oceà cabalós i inabastable de les novetats literàries que sadollen mes rere mes les llibreries, però que llueix com una petita joia, al bell mig de la majoria d’elles.

Amb un domini i, sobretot, una força narrativa del tot impròpies de la seva edat, l’escriptora sarda ens ofereix, en la seva primera aventura novel·lística, una mostra magnífica de la grandesa, la vastitud i la complexitat que ens pot oferir el bo i millor d’aquest gènere literari. I ho aconsegueix fent gala d’una simplicitat i d’una naturalitat extraordinària, palesant un ben escaient coneixement de quines són les seves virtuts però, també, quins són els seus límits. Servint-nos ni més ni menys que exactament allò que ella pot abastar —la qual cosa, en el seu cas, és dir molt.

Un detall que no tan sols és d’agrair, sinó gratament destacable, en un món com el literari, curull de patums i patumetes, de genis —sovint geniüts— situats au dessous de la mèle, que en manta ocasions confonen prolixitat amb qualitat, feixuguesa amb profunditat; en un món de boira i fum, on —com bé vam comprovar en el cas de Vaclav i Lena— quasi sembla obligatori que els que comencen hagin d’enlluernar-nos d’entrada amb la buida supèrbia de la seva vanitat. Murgia escriu del que coneix i sap, i ho fan com en sap, afavorint així tant la literatura com els lectors.

Amb un estil senzill, accessible, amanit amb uns diàlegs col·loquials, amb aire de veritat, de realitat viscuda, com converses caçades al vol, amb un llenguatge amarat de gust, musicalitat i flaire d’aquesta illa de terra endins —que se’ns permeti l’oxímoron, però el considerem ineludible— que configura, determina el paisatge, el tarannà i l’existència dels que hi viuen, i quasi en predetermina el destí, l’autora ens submergeix en la més universal de les particularitats: la del localisme.

Com el algunes de les grans novel·les de tots els temps —i pensem, tot i salvant les naturals distàncies (i sense pretendre equiparar-les), en el Macondo de García Márquez, el Yoknapatawpha de Faulkner, la Región de Benet, l’Estepa de Txèkhov o l’Empordanet de Pla— tant l’illa de Sardenya en general com, en particular, el Soreni L’acabadora no esdevenen tan sols l’escenari i l’ambient de l’obra, el paisatge, pròpiament dit, sinó un dels seus personatges principals. Tant és així que resulta impossible imaginar-se l’argument traslladat a qualsevol altre lloc.

 Sardenya, aquesta illa amb tant de caràcter i personalitat, posseïdora d’una riquíssima i captivadora cultura ancestral, mig oblidada, negligida, negada, ofegada pèrfidament i obsessiva en l’imperialisme de la Gran Itàlia, unitària i unitarista, que com un implacable Saturn modern es proposa devorar els seus teòrics fills (o més aviat fillastres) —i en aquest punt l’emmirallament amb Catalunya resulta ineludible— esdevé el principi, l’eix i la raó de la novel·la.

Una illa que, en realitat, és molt més mental —fins i tot potser metafòrica— que no pas geogràfica. Una illa que, com amb gran encert dictamina l’imprescindible epíleg de Stefano Puddu, “(…) certament et marca. Encara que te’n vagis”, te l’endus amb tu, gravada “a l’ànima com tatuatges”, (pàg. 213). Motiu pel qual en deixar-la, la distància esdevé més anímica, espiritual, que no pas física. En certa manera, com si mai no n’haguessis marxat, com si mai no la poguessis deixar del tot.

Tal i com descobrirà Maria en anar-se’n a Gènova, amb al pretensió de fer-se una vida nova, per descobrir que si bé lluny de l’illa la vida segueix, no podrà alliberar-se de la seva condició d’estranya, de desplaçada, d’exiliada permanent. Perquè ella, ho vulgui o no, no només és de Soreni, sinó que hi pertany.

El llibre recobra i posa l’èmfasi en la importància dels detalls, de les coses petites, dels fets aparentment intranscendents, d’aquells nimis records mig esborrats, en principi insignificants, senzills però fonamentals, que defineixen i atorguen sentit a l’existència, que converteixen la vida en quelcom més —o molt més— que un mer transcurs de les hores i els dies. /

D’ací, segurament, en prové la rellevància del joc de diàlegs i silencis. Si els diàlegs i les converses són importants —en algun cas, fins i tot antològiques, esdevingudes adagis: «O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor…» / «No, Maria, el dol no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per a tapar-lo, no per fer-lo veure». (pàg. 125)— encara ho són més, i amb molt major caràcter definitori, els silencis. Els silencis i els esguards, els intercanvis de mirades (pag. 145, 192 i 200). Aquests silencis que parlen i expliquen més que els llargs discursos o dissertacions, ja que no cal parlar del que ja se sap.

Tot i que —segurament per la mateixa raó i per més que resulti paradoxal (en un d’aquests jocs de miralls encarats, de simetries asimètriques que tan bé defineixen l’existència— en certs moments i davant de determinades circumstàncies: «Bonaria Urrai sentia que hi havia coses entre elles que hauria calgut dir, però que amb tota probabilitat no es podrien pronunciar mai més». (pàg. 193).

El llibre ens brinda una apassionant reflexió sobre el veritable significat de la família, o més aviat, de la maternitat. D’aquesta maternitat que tant pot ésser biològica com d’adopció, que en el fons, no depèn tant de la sang sinó del cor, no tant de l’obligació —i, per extensió, del destí, de la providència— sinó de l’elecció (pàg. 31, 32 i 35) D’aquest costum sard dels fillus de anima que permet escollir, i per tant renéixer en— una nova família.

També sobre la veritat i la mentida, sobre les partides preses i els prejudicis, sobre la relativitat i la fragilitat de tot allò que creiem, que sabem o creiem creure.

És més que possible que tot això aflori a L’acabadora precisament perquè la seva autora no ha tingut cap voluntat d’incloure-les; tan sols perquè no s’ha forçat ni pretès afegir-les, perquè ha estat els ritmes i necessitats inherents a la gènesi de l’obra les que les han creades; només i únicament perquè havien de sorgir, perquè el propi desenvolupament del llibre ho exigeixi.

Per tot plegat és una novel·la més que aconsellable per a abordar i assaborir amb tranquil·litat i parsimònia els càlids i llangorosos dies de l’estiu, justament perquè el seu també és un ritme morós, pausat. No enlluerna ni enamora de cop, ans al contrari: si entra a poc a poc, quasi sense prendre’n consciència, com si no llegíssim res de l’altre món, fins que, tot d’una, s’ha ensenyorit de tu, t’ha seduït, quasi hipnotitzat. T’ha fet seva i ja no et deixarà.

I ho ha aconseguit, com diem, amb una absoluta espontaneïtat, amb normalitat, sense cap forçament ni afectació. Se’t va posant a dins —ben endins— d’una manera paulatina, gairebé imperceptible, com una melodia irresistible, com un ritornello indeturable que no cessa ni t’abandona, que a l’inici et semblava que no senties, però que anava amarant-te l’ànima i els sentits. Que no tan sols t’acompanya, sinó que et farà costat llarg temps. En síntesi, una obra tan fàcil de llegir com difícil d’oblidar, d’aquelles que et deixen una petja indeleble.

Un resultat que és mèrit, sens dubte, a l’innegable talent narratiu de Michela Murgia, d’una simplicitat esborronadora, plena de força i habilitat, però —en la versió que comentem— també, i és de justícia fer-ne esment, a la seva traductora al català, Mercè Ubach, que, sense ànims de lluïment, ha sabut, posar-se exactament al lloc que li corresponia: al servei de la seva autora, de la novel·la i dels seus lectors. Això sí, agrairíem força que ens expliqués per quina raó, enmig d’un llenguatge tan planer i adient, va decidir fer ús d’un patent i del tot innecessari mot manllevat de l’espanyol com és “botella”, (pàg. 156)? Què potser no poden ésser verdes, les ampolles?

A fi de no donar la impressió —totalment fal·laç, per altra banda— que aquesta “nota de lectura” nostra d’avui és més una hagiografia que no pas una anàlisi literària, anotarem, encara que només sigui a títol d’inventari, la raó que, segons el nostre modest parer, impedeix que L’acabadora sigui una obra del tot rodona: el seu massa previsible final. Un final que fa la impressió que ha anat llaurant un xic massa explícitament —i, en aquest cas, de manera un xic forçada— al llarg de la novel·la.

El segon punt negatiu del llibre no és imputable a l’autora, sinó a l’editorial, a la qual ens adrecem públicament per si ens pot aclarir la raó del seu comportament: què pot justificar el seu entestament —fet palès no únicament a la contraportada, sinó a la frase que presideix la portada— en explicar d’entrada el poc explícit significat del títol, quan l’autora decidí que ni la protagonista ni els lectors no el descobrissin del tot fins a la pàgina 147, gairebé superats el tercer quart de l’obra? Quin sentit pot tenir acabar no tan sols amb el secret, sinó amb un dels encisos de la novel·la?

Una pregunta que també podríem adreçar a Giulio Einaudi Editore, la propietària original dels drets, que és almenys tan diàfana com la catalana a la seva pàgina web

Transcrivim una mostra de la prosa —senzilla i fantàstica alhora— de Michela Murgia. A fi de poder-ne constatar la fidelitat oferim, a continuació de la traducció de Mercè Ubach, l’original italià:

«No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.

La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts.»

L’acabadora, Michela Murgia, pàg. 9 i 10

«Quanti anni avesse Tzia Bonaria allora non era facile da capire, ma erano anni fermi da anni, come fosse invecchiata d’un balzo per sua decisione e ora aspettasse paziente di esser raggiunta dal tempo in ritardo. Maria invece era arrivata troppo tardi anche al ventre di sua madre, e sin da subito aveva fatto l’abitudine a essere l’ultimo pensiero di una famiglia che ne aveva già troppi. Invece in casa di quella donna sperimentava l’insolita sensazione di essere diventata importante. Quando la mattina si lasciava alle spalle la porta e stringeva il sussidiario verso la scuola, aveva la certezza che se si fosse voltata l’avrebbe trovata lì a guardarla, appoggiata allo stipite come a reggerne i cardini.

Maria non lo sapeva, ma era soprattutto di notte che la vecchia c’era, in quelle notti comuni senza nessun peccatoa cui dare la colpa di essere svegli.»

Accabadora, Michela Murgia, pàg. 4 i 5

divendres 12 i dissabte 13 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11


Comparteix

Categories
Parlem-ne

El dret a no decidir

El concepte coherència política s’ha guanyat amb escreix el dret d’aparèixer en qualsevol diccionari com a exemple del terme oxímoron! Fins a un extrem tal que bé podríem assegurar que els partits polítics únicament es mostren coherents en la seva permanent incoherència. O bé s’és coherent o bé s’és una formació política. Cal escollir. I, és clar, com que la coherència no dóna per menjar i en canvi els partits fins i tot permeten alimentar —generosament— als familiars que no se’n saben sortir solets…

La preposició de llei de declaració d’independència de Catalunya ha evidenciat de nou que els nostres representants opten per deixar la coherència a casa, junt amb els principis i el paquet de tabac, quan es dirigeixen al Parlament. Començant per CiU, que, convertint en patent de cors aquella seva pràctica consuetudinària que tan escaientment els defineix —la de l’eterna (i la tan ben calculada) indefinició— ha fet honor a les seves arrels cristianes, imitant altra volta Ponç Pilat i rentant-se’n les mans: tot i que una part significativa dels seus diputats —entre ell Felip Puig, flamant nou Conseller d’Interior— són favorables a la independència, tots hi votaran a favor. Pel mateix preu, coherència i democràcia.

Per sort per ells, hi ha qui els supera, i amb escreix. Aquells que —contra tota lògica— s’obstinen en continuar definint-se com a no-nacionalistes no han deixar passar l’oportunitat per donar lliçons de coherència a Convergència i Unió; per demostrar que, per més impossible que semblés d’entrada, que encara es pot ésser molt més coherents i demòcrates —però molt, molt i molt més— que no pas els diputats d’Artur Mas.

Coherents perquè ells, que han convertit la defensa dels drets individuals i de les llibertats en la seva bandera —sobretot quan el que es pretén imposar és l’abassegadora i genocida llengua catalana, per descomptat (o privar als afortunats braus del privilegi fantàstic d’ésser torturats al bell mig d’una plaça pública mentre espectadors àvids de sang els aplaudeixen)— ara s’han proposat impedir no tan sols que tinguem el dret a decidir, sinó fins i tot que disposem de la llibertat de debatre al Parlament sobre la independència!

Demòcrates, perquè aquests no-nacionalistes catalans / si-nacionalistes espanyols han palesat una vegada més quin és el seu concepte de la democràcia: el de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol a fi que prohibeixi que aquesta preposició de llei il·legal, i el corresponent debat, es pugui dur a terme.  Certament, no es pot demanar major coherència a una formació política que la de defensar els drets individuals i les llibertats amb prohibicions. El maig del 1968, als murs ells segurament hi haurien escrit “Prohibit no prohibir”.

I pensar que, encara avui, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del desorientat Joan Coromines —tan provincià i estret de mires com som tots els catalans i catalanes no mentalment colonitzats— defineix democràcia com “pres del llatí tardà, democratia, i aquest del grec, ??????????, govern popular”…! Sort en tenim, de comptar amb uns nacionalistes espanyols —congènitament universalistes i cosmopolites— que ens il·lustren, dia sí, dia també, amb la seva tan enlluernadora i perspicaç intel·ligència!

dimecres, 2 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de març del 2o11


Comparteix