Categories
Notes de lectura

Contra la inèrcia, Maria-Mercè Marçal

Contra la inèrcia, Maria-Mercè Marçal

Elogi de la divergència

Zygmunt Bauman definia, amb encert, l’època actual com a temps líquids, on els canvis se succeeixin tan de pressa que resulta quasi impossible anar-los assimilant a mesura que es produeixen. Això, que és cert en general, sembla que no es produeixi —almenys, no de la mateixa manera, ni, menys encara, al mateix ritme— a casa nostra. Si alguna cosa caracteritza Catalunya, tot i que pugui semblar el contrari, és que els temps estan solidificats: que tot canvia per seguir exactament igual.

I, quan sic “tot” em refereixo, principalment, a la societat i a la política. A aquesta política que, una vegada vam optar, després de la transició, a deixar en mans dels partits polítics, esdevingué partidisme; i, el que és més greu, partidisme acomodatici. Llegint Contra la inèrcia Textos polítics (1979-1980), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2019, traducció de Pere Comellas —un llibre que et crema als dits un cop el tens a les mans; que et diu, amb una veu tan suggeridora com convençuda: «Llegeix-me!»— t’adones que, en aquesta terra nostra, malgrat totes les aparences, no tan sols no hi ha res de nou sota el sol, sinó que el sol sempre escalfa els mateixos —i de la mateixa manera.

És per això, que el títol escollit per aquest volum que recull textos polítics inèdits de la colossal poetessa —títol que probablement devem a Helena González, la seva editora— no pot ésser més adient: Contra la inèrcia. Una inèrcia que l’autora relacions, essencialment, amb la situació (llegiu-hi subordinació o marginació) de la dona (pàg. 165, 166 i 209) però que caldria fer extensiva a tots els àmbits, sobretot al polític, on no ja la inèrcia, sinó l’immobilisme —exemplaritzat per la frase: «Compte, que qui es mou no surt a la fotografia!»— ho determinen tot.

Si, des de fa una bona pila d’anys, teníem claríssim que trobàvem a faltar, enormement, la bella, intensa, poderosa i irreemplaçable veu poètica de la Maria-Mercè, la publicació d’aquest volum tan oportú posa en evidència que també trobem, i hem trobat a faltar, durant molt de temps, la seva veu política. Com hem trobat a faltar, i de quina manera!, la de la seva quasi germana, Montserrat Roig, totes dues apagades massa aviat, en el seu moment de maduresa, quan més les necessitàvem.

Les necessitàvem, llavors, i les seguim necessitant, potser encara més i tot, ara. En aquests temps nostres de veus domesticades, al servei dels interessos dels partits, on tot —o gairebé tot— el que sentim o llegim ja ho hem sentit (repetir) una i mil vegades; temps de veus que segueixen totes el mateix corrent, veus indiferenciades, on al màxim que podem aspirar és a lleus, levíssims matisos —com podem admetre que en els mitjan públics o privats de comunicació no s’hi hagi sentit cap veu advocant per l’abstenció, en les eleccions del 10N?—, el seu clam contra la inèrcia no és que sigui necessari, és que és (del tot) imprescindible.

Veus diferents, independents, que no dubtin a dir el que pensen, que no parlin o no escriguin al dictat, que no se sotmetin, com anyells, a les directius habituals. Que, com la de Marçal, siguin capaces de discrepar dels seus. De fer, doncs, el que se suposa que correspon als intel·lectuals que estan més o menys lligats a un partit o a una ideologia; no pas fer el que és fàcil, criticar els altres, sinó el que no ho és gens: criticar el teu partit, provar de netejar casa teva abans de sortir per la porta. O el que és el mateix, assegurar-te que els teus fan el que prediquen i no es limiten a fer-ho veure: “mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que si va assumint en la teoria” (pàg. 165).

Un cop has picat la cresta als de casa —i només si ho has fet— estàs legitimat per picar la dels altres. Picades de cresta que, tot i haver estat escrites els anys 1979 i el 198o, i per a una revista “política i en gallec” (pàg. 25), Nosa Terra, són, quasi mig segle després, tan o més actuals que llavors. Per expressar-ho en paraules de David Fernàndez, responsable del pròleg: “Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada?” (pàg. 9).

Quan ens parla, al primer article —publicat, tinguem-ho present, el 20 de setembre del 1979— de “la repressió dels actes independentistes” (pàg. 41), ens explica que “el Govern Civil i la policia […] [van] actuar amb el màxim de rigor per aïllar l’esquerra d’alliberament nacional i frenar-ne l’avenç” (Íd.), hi afegeix “I això amb el consentiment dissimulat, o si més no amb l’actuació ambigua, de les forces de l’esquerra parlamentària” (Íd.), i acaba dient que “Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons” (pàg. 47), com no hem de pensar que s’està referint al que ha succeït a Catalunya des del 14 d’octubre ençà?

O quan diu, en el següent article, que “han canviat molt poques coses en la política de Madrid, i que tot el que hagi de canviar caldrà arrancar-li a còpia de mobilitzacions populars” (pàg. 49), que no podem creure —segurament, afegint-hi, allí on escriu “en la política de Madrid”, per deixar-ho tot més clar: “i del Govern i del Parlament”—, que fa costat a tanta i tanta gent, amb l’esperançadora joventut al capdavant, que ha sortit al carrer per protestar contra la totalitària i indignant sentència del procés?

I, quan indica que Nacionalistes d’Esquerra sorgeix de la necessitat “de construir un moviment «que lluiti contra la doble opressió que pateixen els treballadors i les classes populars de Catalunya dins del marc dels Països Catalans»” (pàg. 41), no ens fa la impressió que està dient a En Comú Podem que, en moments de fustigament estatal i d’enderrocament dels pilars democràtics, pretendre practicar l’equidistància, voler separar alliberament social i nacional és fer el joc a l’opressor?

O, per acabar, quan diagnostica que “Esquerra Republicana […] és un element important per canalitzar els vots d’«esquerres» i evitar així la consolidació d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional” (pàg. 107), si substituïm “d’«esquerres»” per “independentistes”, i “d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional”, per “la República catalana”, no podem creure que ens està advertint que la política actual d’ERC —ampliar la base i donar suport a Pedro Sánchez— no és més que una (nova) demostració que, entre país i partit, escullen partit; que entre el seu objectiu de sempre (superar l’antiga Convergència) i el de la majoria de la població independentista (convertir Catalunya en un estat independent), opten pel primer?

En definitiva, si creieu que tan al món sencer com, sobretot, a Catalunya, la lluita contra la inèrcia, contra el conformisme i contra les veus uniformes i uniformadores és més imprescindibles que mai, que les veus crítiques i divergents són, ara per ara, absolutament essencials, si esteu tips i ben tips de sentir sempre el mateix i de la mateixa, idèntica, manera, correu a la vostra Llibreria de Guàrdia i demaneu que us reservin un exemplar de Contra la inèrcia.

Quan el llegiu, començareu a veure-ho tot amb uns altres ulls. I, el que és (molt) més important: amb els vostres propis ulls. Prendreu consciència que un país només pot ésser veritablement lliure sí, i només sí, (totes) les veus no tan sols són lliures sinó plurals i, per damunt de tot, si es deixen sentir —en realitat, si ens les deixen sentir.

dissabte, 9 de novembre del mmxix

Publicat a La Llança, el 13 de novembre del 2019

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus 14 del 16

Els meus llibres del 2016

No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.

Novel·la

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.

Narrativa

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Miscel·lània

En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.

Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

dijous, 29 de desembre del mmxvi

Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Breus notes sobre literatura-Bloom, Gonçalo M. Tavares

L’art d’enlairar-se

Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla  incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de com n’arriba a ésser d’irremissiblement heraclitiana la realitat del món: la lluita de contraris, o, més aviat, la coexistència permanent i gairebé ubiqua de contraris, com a base de l’existència. Perquè, en el fons, tant la frase inicial com la seva continuació són certes, i ho són no pas sucessivament, sinó al mateix temps, en un mateix moment.

Si pretenem, en debades, de fer cinc cèntims —encara que sigui amb una simple voluntat introductòria— d’un llibre tan fora de mida en tots els sentits com Breus notes sobre literatura-Bloom, de Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi, segurament haurem de fusionar les dues frases: en aquest assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem, amb el verí, que provoca la intoxicació i la mort.

Un verí que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme i el dimoni de la facilitat, del camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.

Perquè si bé l’autor d’Un viatge a l’Índia ens ofereix, en forma de breviari o diccionari de butxaca, els seus particulars i intransferibles consells per a joves (i no tan joves) escriptors, a la manera de Rainer Maria Rilke, però sense necessitat que cap Franz Xaver actual li ho hagi demanat, amb una prosa metafòrica i poètica que enlluerna però deixa pòsit, alhora ens convida, tot fent-ho, a trobar el nostre camí, el nostre jo literari, la nostra, sempre imprescindible, veu pròpia.

I ho fa des de bon principi, advertint-nos, en la «Nota inicial» que “Hi ha infinites maneres (definitives) de fer literatura” (pàg. 19), i la seva és la literatura Bloom, aquella que es proposa surar “molt per damunt de terra” (pàg. 31), aquella constituïda per “frases-llop o frases-tigre”, on cal que “el lector provi de ficar-hi el cap” (pàg. 37), frases davant les quals “l’escriptor no ha de dubtar, però [el lector] sí” (pàg. 48). Una literatura, doncs, que s’arrisca i obre camí, que crea i recrea, que converteix en lector en un còmplice necessari, no en un ésser passiu, sinó en un motor —o co-motor— de l’obra; que ha d’entendre el llibre com una lluita (compartida) en la qual tant ell com l’autor poden acabar vencent o essent vençuts: “La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents” (pàg. 68).

Una literatura exigent i esforçada —“Un mapa eficaç en literatura no és el que ens fa caminar menys fins al destí, sinó precisament al contrari: el que ens fa caminar més” (pàg. 89)— que demana que hi posem molt de la nostra part, que ens fa gruar, però que, com a torna, ens dóna més encara, ens transforma, ens fa veure el món —si més no, una part del món— d’una altra manera; una literatura que queda, que deixa petja. I si algun escriptor té la pretensió d’assolir-la, d’acostar-s’hi, almenys, d’aventurar-se per la literatura costeruda que no admet dreceres, aquest llibre és, sens dubte, un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació.

dimecres 2 de novembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Un viatge a l’Índia, Gonçalo M. Tavares

A mesura que avançava el segle XX —més o menys a partir del moment en què Marcel Duchamp va subvertir la Comuna de París convertint-la en un lavabo— l’experimentació artística anà esdevenint més i més una caricatura esperpèntica d’ella mateixa: en comptes d’innovar, d’explorar nous camins, com havien fet Picasso o Joyce, semblava que la majoria dels artistes confonien abstracció amb buidor i es proposaven la tasca infructuosa de dur a terme la definitiva, impossible cabriola

És per aquesta raó que alguns —i jo el primer— acostumem a prendre’ns amb prevenció les obres que es presenten com a transgressores (sobretot quan la transgressió ha esdevingut una finalitat i no pas un mitjà). Per fortuna, hi ha autors que, més que servir-se de l’experimentació, la serveixen. Un viatge a l’Índia (Uma Viagem à Índia), de Gonçalo M. Tavares, Edicions del Periscopi, maig del 2013, n’és un tan magnífic com agraït exemple.

D’entrada, en veure que no tan sols ha dividit el seu llibre en cants, sinó que ha escollit una estructura similar al vers lliure per a escriure’l, amb un to que fa impressió d’ésser grandiloqüent, sentenciós i categòric, no podem més que imitar les tortugues i recloure instintivament la nostra testa dins la closca, demanant-nos: «Haurem de patir, per enèsima vegada, les ànsies de vàcua notorietat del darrer jove escriptor que vol enlluernar-nos amb la seva (pretesa) genialitat?»

Tanmateix, si ens alliberem d’aquesta prevenció i ens submergim en la seva prosa, ben aviat ens adonarem, amb plaer (i alleujament), que el portuguès ha aconseguit, amb enginy, dur-nos exactament allí on volia: quan esperem una delicatessen —tan exquisida com insubstancial, que degustarem tan de pressa com oblidarem—, ens trobem amb una novel·la (?) realment personal, que converteix l’epopeia en una poderossíssima —i sorneguera— càrrega de profunditat contra la feixuguesa i la transcendència; contra la literatura salvadora o terapèutica: “No es tracta aquí de trobar la immortalitat / sinó de donar un cert valor al que és mortal”, (pàg. 19).

Certament, com qualsevol obra de mèrit, diu molt, enriqueix al lector o lectora amb el seu recorregut, però, tot i la seva contundència, tot i la diàfana, intransferible i irrenunciable visió del món que ens brinda, ho fa de manera franca, oberta i dialogant —obrint el debat més que no pas tancant-lo. “Els ulls són fets també per ser vistos: no són fets només per veure”, (pàg. 199); “La mirada d’un home és més important per a aquest home que les coses que aquest home mira”, (pàg. 294) —assevera en sengles frases de benvingut ressò machadià.

En aquest sentit, el recurs a un estil que recorda tan explícitament a Així parlà Zaratrusta —igual que les seves inequívoques referències a l’Odissea homèrica i a l’Ulisses joyceà (no és pas per casualitat que el personatge s’anomeni Bloom) o una certa aroma al Siddharta de Hesse— no podria ésser més escaient per al seu objectiu: escriure l’única epopeia possible al segle XXI: l’epopeia “ínfima”, (pàg. 407), antiepopèica —i, alhora, antipoètica: “Un fracàs excel·lent produeix innombrables formes d’aixecar-se”, (pàg. 155).

El viatge que ens forneix l’autor és molt més en el temps —en el present, però encara més en el passat, en la memòria— que no pas en l’espai; un viatge més espiritual que no pas geogràfic. Els successius escenaris no són més que incitadors del record, de la rememoració que aporten els objectes i els paisatges; de les reminiscències que, com descobrí Proust, ens fan reviure. Atès que —l’ombra de Kavafis és allargada— el fonamental no és tant arribar, sinó el que s’aprèn al llarg del camí: “assenyat, havia entès que l’important era trigar molt de temps a arribar on volia arribar”, (pàg. 216).

Raó per la qual —tal i com se’ns adverteix de bell inici: “que se’ns perdoni aquesta altra desviació: seran tantes, estimat, prepara’t!”, (pàg. 29)— el viatge no tan sols és llarg, sinó també lent: “En Bloom, ell, vol arribar a l’Índia més vell de l’edat que té. Triga, per tant”, (pàg. 208); “què és explicar una història sinó allargar la distància entre la primera paraula i l’última?”, (pàg. 250).

Perquè en el segle XXI, com en el XX, el vertader viatge només pot ésser —o és, sobretot (per dir-ho amb major precisió, i menor rotunditat)— un viatge de descoberta a l’interior de nosaltres mateixos: “I allà va començar el viatge interior d’en Bloom cap a l’Índia”, (pàg. 226). A l’interior d’aquest home —Bloom— que és, alhora (i heus ací el gran secret) tots els homes; aquest jo que —com en tota gran literatura— és un nosaltres.

És per això que Un viatge a l’Índia —que com més avança esdevé més addictiu, més irrenunciable— és tan complet com difícil de definir: una novel·la?, una epopeia?, un llibre de viatges?, una paròdia?, una amonestació?, un presagi?, una advertència? Sens dubte el seu valor consisteix en el fet que (tot i alguna davallada puntual, una indefugible sensació de dejà vu en alguns instants, i una certa tendència a la reiteració) és tot això i més, encara.

Un retrat molt exacte —tot i que canviant, mal·leable, polièdric, plural i divers— de la societat del nostre temps. O, per dir-ho amb major precisió, dels únic herois plausibles en aquest inici de mil·lenni: aquells que, potser sense ésser-ne conscients, viatgen no pas per saber, sinó per trobar-se a ells mateixos; per descobrir, com els romàntics alemanys, que el seu viatge d’aprenentatge només acabarà —o, més aviat, començarà de nou (i de veritat)— quan retornin a casa.

En definitiva un llibre més que recomanable —esplèndidament traduït per Pere Comellas— per a tots aquells que sàpiguen que únicament és possible assolir la seriositat si som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos —sobretot quan, com Tavares, sabem fer-ho amb intel·ligència. Una obra que ens descobreix la feixuga lleugeresa de l’existència. I que, per tant, convencerà als snobs d’haver trobat la Terra Promesa —i a la resta del món, de la conveniència de seguir cercant-la.

dilluns, 8 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els lleopards de Kafka, Moacyr Scliar

Avesats com estem a l’humor de baix to, superficial, fet al broc gros, bufonesc, tan bast i poc esmolat com el que ofereix la petita pantalla —en això, ministro Wert, us heu sortit amb la vostra, als alumnes catalans encara no, però als espectadors catalans ja ens heu espanyolitzat i, el que és més greu, banalitzat televisivament—, és tan probable com lamentablement previsible que Els lleopards de Kafka, del malauradament desconegut al nostre país Moacyr Scliar (Raig verd editorial, Barcelona, 2012, traducció de Pere Comellas), un llibre tan pregon com extraordinàriament divertit, pugui passar desapercebut.

Amb major raó si considerem que no només navega contra corrent, atès que pertany a un gènere tan complicat com poc definit —el de la novel·la breu—, sinó que el publica una editorial novella i petita que no compta amb cap poderosa campanya de màrqueting al darrere, i que aposta de manera decidida per l’exigència, la qualitat i el respecte: envers el lector o lectora, però, per damunt de tot, envers un mateix.

Un coratge arriscat —suïcida, dirien alguns colossos editorials— que per fortuna, cal remarcar-ho, ha estat tan merescudament com insospitada recompensat: les seves dues primeres obres, A dalt tot està tranquil i M’agradaria, han obtingut sengles valuosos guardons, el Premi Llibreter i el LiberisLiber (ex-equo amb Saviesa grega arcaica, d’adesiara editorial), respectivament.

Amb una molt agraïda subtilesa, amb una sobrietat i una seriositat d’aire burocràtic —la nouvelle arrenca amb un “Informe confidencial 125/65” redactat per la policia de la dictadura brasilera— Scliar ens pren pel clatell i ens immergeix en un permanent joc de confusions que descol·locaran el protagonista però també els desprevinguts lectors i lectores, que faran bé de malfiar-se d’aquest escriptor que mestreja l’art de les aparences: seriós quan sembla fer broma, irònic quan fa la impressió de mostrar-se seriós.

La seva és una tragicomèdia càustica i demolidora, que té com a eix central un heroi antiheroic, un risible i ensems entranyable ingenu al que “li deien Ratolí” (pàg. 11) —sens dubte emparentat, en la seva insignificança, tant amb el Gregor Samsa kafkià com amb els sempre superats, incòmodes i acomplexats humiliats i ofesos de les exquisides narracions d’un dels seus il·lustres predecessors, Txèkhov—, dotat d’una perspicàcia més que dubtosa —“un petit jueu beneit arribat de l’Europa oriental, un petit jueu que feia una bestiesa darrera l’altra. Idiota, remugava fluixet, només sóc un pobre idiota” (pàg. 63)— incapaç d’analitzar correctament res del que li succeeix i, encara menys, d’afrontar-s’hi: “Quin desastre que estava fet, quin desastre, no havia ni començat la missió i ja havia fet una bestiesa monumental.” (pàg. 34); “Ah, si pogués confeccionar la pròpia vida com confeccionava una armilla”, (pàg. 94).

L’atzar —o, qui ho sap?, potser el destí— determina que aquesta noble ànima càndida i quixotesca —que diàfanament comparteix filiació genètica, entre d’altres, amb alguns preclars avantpassats seus: Simplicissimus, Samuel Pickwick, Ignatius J. Reilly, l’innominat protagonista d’El misterio de la cripta embrujada— hagi d’assumir l’altíssima, ineludible i indelegable responsabilitat de dur a terme una “autèntica feina revolucionària” que “sens dubte implicaria riscos extraordinaris” (pàg. 23). Llavors, armat únicament de la seva indesmaiable bona fe i un breu aforisme en alemany de Franz Kafka, com un pobre nàufrag perdut al bell mig d’un oceà d’incomprensió, es veurà irresistiblement i inesperada arrossegat en una incontrolable i indeturable espiral d’esdeveniments que convertiran la seva grisa i monòtona vida en una tan hilarant com il·lustradora aventura.

Els lleopards de Kafka suposa un contundent cop de puny damunt la taula —que, de rebot, també impacta i sacseja l’estomac del lector—, un devastador míssil terra-aire humorístic dirigit contra l’absurda comoditat dels tòpics i la injustícia de les generalitzacions (“Els homes d’esquerres, que jo sàpiga, no tenen res a veure amb esglésies i temples”, pàg. 62), contra la manipulació, les veritats, les consignes viscerals (“no n’hi ha prou amb parlar, camarada, cal actuar”, pàg. 17) i el miop maniqueisme de manual imperant.

Un maniqueisme anihilador i vergonyant que no coneix fronteres ni entén de distincions entre credos polítics o concepcions existencials, que agermana països, ètnies, creences i ideologies en un pou —o, més exactament, en un fangar— d’estultícia sense fons, que ensorra la humanitat en un apegalós llot d’hipocresia, misèria i immundícia, que converteix la mediocritat i la resignació en el més preuat dels valors.

Constitueix una fantàstica, imaginativa i intel·ligentíssima diatriba, en primer lloc contra la barbàrie de la dreta més ultraconservadora i totalitària, contra la seva incultura congènita i abissal —“Necessito una informació […] literària. Contesta’m una pregunta: has sentit parlar mai d’un tal Franz Kafka? Sí? De veritat que és un escriptor?”, (pàg. 112), demana un membre de la repressora policia de la dictadura brasilera del 1964—, però també contra la progressia de fireta filla del 68 francès. No és pas per casualitat que el Ratolí dugui sempre amb ell el Manifest Comunista, tot i que no sigui capaç d’entendre-hi res —“llegia molt, i llegia qualsevol cosa, des de ficció fins a filosofia”, (pàg. 12)—, que jutgi el món exclusivament des del seu prisma primari —“un revolucionari, pensava, pot fer literatura i fins i tot ha de fer literatura, però literatura compromesa”, (pàg. 44)— i que se senti del tot desesperat quan el perd, (pàg. 33).

Així, en segon lloc, i amb una no pas menor causticitat, la prosa de l’escriptor de Porto Alegre es mostra igualment implacable contra el fal·laç reduccionisme (presumptament) revolucionari, contra aquell pensament escarransit que li concedeix acríticament a l’esquerra una superioritat per se —gairebé en podríem dir ontològica— sobre la dreta. Contra aquella intelitgentzia hereva directa de l’estalinisme que s’entesta en separar la humanitat entre els bons i els dolents, que no distingeix ni vol distingir matisos; que és més capaç de veure la palla en l’ull aliè, per més microscòpica que sigui, que no pas la biga en el propi.

Contra l’immobilisme anacrònic que no entén ni vol entendre, que no sap ni vol saber —o, potser, que no vol saber perquè sap massa bé; que sap que és millor que els altres no sàpiguen…— i alhora contra l’intel·lectualisme (o pseudo-intel·lectualisme) populista de butxaca —de vol gallinaci, per expressar-ho en termes planians— panxacontent, de diumenge per la tarda (amb piset a Pedralbes, esquí a la Cerdanya, apartament a la Costa Brava i etern seient al Parlament), disfressat de cosmopolita però amb àvid esperit de colonitzador.

No és tampoc casualitat que el desnortat protagonista no tan sols no sigui capaç de comprendre allò què li passa —“havia de continuar vagant, per empaitar no sabia ben bé què”, (pàg. 68)— sinó que, quan aquest home “Incapaç de fer un judici”, (pàg. 101), accedeix a fer el per a ell gens habitual esforç de reflexionar, de les seves anàlisis superficials n’extreu unes conclusions que no poden ésser més forassenyades.

O, per dir-ho amb major precisió, forassenyadament hilarants. Perquè, convé remarcar-ho una i altra vegada, i ben alt i clar, el present llibre és una de les més enginyoses i sardòniques creacions artístiques que hem tingut el goig de llegir en molt de temps. Tant és així que, pel que a component humorístic es refereix —si, com ens sembla que ha d’ésser, ens circumscrivim a obres literàries de qualitat—, entre els publicats enguany, a “aquesta història teva […] molt divertida”, (pàg. 98), sols la supera la pràcticament inigualable Els papers pòstums del Club Pickwick. (I té una mena de germà bessó en Bressol de gat, de Kurt Vonnegut, recentment publicat per Males Herbes).

Entre d’altres múltiples mèrits —verbigràcia, el de reivindicar una lectura en clau irònica de l’obra kafkiana: no seria possible, per exemple, llegir El procés en clau de sàtira, més que no pas en clau existencial?— aquesta obra té el de recordar-nos que l’humor, si no vol conformar-se amb la insatisfacció de no superar el nivell de la simple i inefectiva paròdia, en síntesi, si no vol diluir-se en la insostenible lleugeresa de l’ésser, sempre ha d’ésser intel·ligent; que l’humor es malaguanyat quan es limita a desvetllar una rialla automàtica, quan no va més enllà, quan no mena a la reflexió. Que l’humor, com bé asseverava Nietzsche —“homes superiors apreneu-me a riure” (Així parlà Zaratustra, De l’home superior, 20)— és l’arma de destrucció massiva més eficaç que mai no hagi inventat l’espècie humana.

Si, al damunt, la reflexió, al costat d’una intensíssima càrrega de profunditat ideològica i vivencial, que no tan sols ens incita a pensar sinó que quasi ens hi obliga, l’autor s’interroga (i ens interroga) sobre les tan infuses com indestriables relacions entre vida i literatura, entre existència i creació literària —“No hem de crear res que no puguem controlar. I la ficció és això, una cosa sense control. Comences a escriure, a inventar, i qui sap on vas a parar”, (pàg. 41)— implicant-s’hi tan íntimament i inextricable com això sigui possible (“perquè una part de la vida —potser fins i tot tota, gosaríem aventurar nosaltres— és en aquest paper”, pàg. 106) poc més li podríem demanar.

En definitiva, Moacyr Scliar ens brinda un demolidor, escaient, benvingut i molt recomanable antídot no únicament contra l’adotzenament i la futilitat —que amenaça amb engolir-ho tot, en rebaixar el nivell gairebé fins el llindar de la inanitat— sinó també contra la comoditat del pensament únic, de la ceguera de la filiació política —que també podríem definir com a futbolització de la política: els militants dels partits esdevenen cada dia més fanàtics hooligans, acrítics i furibunds.

En un país on la cultura no fos un simple i orfe aparador de fira —o, el que és pitjor, una presa fàcil i indefensa per a la insadollable voracitat recaptatòria d’una Hisenda Pública injusta i malbaratadora—, ans una inversió segura destinada a garantir un infal·lible i progressiu millorament qualitatiu de les futures generacions, l’èxit de llibres com aquest foren tan immediats com permanents. Serien constantment llegits i assaborits amb delectació; amb aquella deliciosa delectació que (et) fa recobrar el plaer per —allò que hauria d’ésser i no acostuma a ésser— la literatura. Qui tingui orelles, que escolti.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui,  el 16 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons