Categories
Parlem-ne

Un cop de puny a la dignitat moral

Les gens poc sensates declaracions de Pere Navarro després de la condemnable i injustificable agressió que sofrí diumenge a Terrassa m’han produït una tristesa enorme, insuperable. Malgrat les nostres obvies divergències polítiques i socials, sempre li havia tingut una gran estimació i respecte personal. Tanmateix, aquesta vegada m’ha decebut per complet.

Si la integritat, la dignitat i la coherència són essencials per a qualsevol persona, encara ho haurien d’ésser més per algú que té la voluntat de liderar un projecte polític. I el primer secretari de l’esberladís PSC no ha contribuït gaire a posar de manifest aquests principis essencials en atribuir, sense cap mena de prova —recordem que la dona que l’atacà únicament proferí un insult—, el cop de puny que rebé a l’ambient de confrontació que viu Catalunya “a causa del procés sobiranista”.

Si ja és lamentable que hagi procurat treure un rèdit polític d’un acte tan reprovable —quan, si de veritat cregués que existeix un clima de tensió, el que hauria de fer és contribuir a apaivagar-lo, no pas a incentivar-lo—, ho és molt més que ho faci d‘una manera tan irresponsable —i maniquea: si l’agressió tenia motivacions polítiques o ideològiques i no pas personals (la qual cosa no  es pot descartar), la “tensió” no es podria deure tant a raons socials (crisi, pobresa, atur…) com nacionals?

És ben probable que tant als seus amics del PSOE com a la resta de nacionalistes espanyols, de casa nostra com de fora, els hagi complagut d’allò més aquesta burda manipulació partidista, aquesta enèsima aproximació al populisme, al tot s’hi val lerrouxista, però molt em temo que Navarro ha perdut una nova oportunitat de demostrar que sap estar a l’alçada que les circumstàncies excepcionals del país requereixen, de fer patent que és el líder que l’esquerra (o, més aviat, centre-esquerra) catalana necessita —i es mereix.

No puc deixar de pensar en una afirmació d’una de les grans figures del segle XX, Dwight Eisenhower: “la suprema qualitat per al lideratge és la integritat inqüestionable. Sense ella, cap èxit no és possible”.

Publicat a Tribuna.cat, el 30 d’abril del 2014

Categories
Parlem-ne

Ja podem anar fent declaracions de sobirania, ja…

Comentava ahir en Carles Camps Mundó en un més que interessant article publicat al Núvol la incongruència enorme —i inadmissible— que suposa que els mateixos representants polítics que es presenten, un dia sí, l’altre, també, com a adalils de l’independentisme, emprin la llengua espanyola al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Avui hem pogut constatar que aquesta indignant mostra de submissió a “la veu del seu amo”, de nefasta mentalitat d’esclau, d’automarginació i de reconeixement d’inferioritat, la comparteixen tant algun Conseller com —només ens faltava aquesta!— la màxima autoritat del país, el President de la Generalitat, Artur Mas. “¡Así nos entendemos todos!”, que deia aquell altre —i continuen dient els seus hereus.

Certament, això de renunciar a l’ús de la llengua pròpia i afavorir la de l’altri —prescindir de la llengua provinciana per servir-se de la universal— és, en el millor dels casos, una ben curiosa manera de defensar la sobirania d’una nació, d’evidenciar la categoria d’estat que alguns es conformen amb assolir. Potser ara començarem a entendre perquè el Molt Honorable es nega a pronunciar la paraula maleïda —independència— i recorre a tota mena de subterfugis…

Tanmateix, per més greu i lamentable que sigui aquest fet, per desgràcia segurament la manifestació més flagrant de la incapacitat dels polítics catalans de concebre la independència —i, encara més, d’aplicar-la— la van posar palesament de manifest la setmana passada el mateix cap de Convergència i Unió i el del PSC, Pere Navarro, quan (tot i que no són capaços de posar-se d’acord amb allò que clama la majoria de la població catalana: celebrar una consulta) no dubtaren en aliar-se per acceptar l’indignant xantatge que els promotors de Barcelona World —la nostra Terra Promesa particular o País de Xauxa: o rebaixa o faixa!

Si seguir mantenint fidelitat canina a l’estat colonitzador és denigrant —i psicològicament preocupant—, ho és mil vegades més agenollar-se davant dels grans poders econòmics, fent patent que aquell concepte evanescent d’els que manen de debò no és una frase feta, o obsessió dels quatre esquerranosos inadaptats cridaners de sempre, sinó la més real de les realitats.

Entre d’altres raons, perquè bé hem de creure —malament iríem, sinó!— que, una vegada arribem a ésser independents, ens podrem anar alliberant paulatinament del nostre feixuc i anihilador complex d’inferioritat davant dels espanyols, dels tres-cents anys de dependència absoluta, que ens han desacostumat a decidir per nosaltres sols.

Per contra, si no som capaços d’obtenir, per damunt de tot, una veritable independència econòmica i social, si no podem decidir (amb absoluta llibertat, sense condicionaments ni traves de cap mena) com volem viure, si hem de seguir sotmesos a la dictadura de l’accionariat de les grans companyies, per què l’hauríem de voler, la independència?

dijous, 3 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

El PSC dóna l’esquena al país

En sessió extraordinària del Consell Nacional del PSC Pere Navarro ha fet la passa definitiva que, malauradament, esperàvem. Per dir-ho en paraules de la seva intervenció, va “donar una resposta clara a aquells que vulguin saber què pensem, quin és el nostre projecte, a on volem anar”. I on volen anar és on són: enlloc. O, més exactament, al costat de l’espanyolisme més recalcitrant del PP.

I volen, sobretot, sortir-se amb la seva: “Nosaltres volem decidir federalisme”, “no volem separar Catalunya de la resta d’Espanya”. I com que tenen cada vegada més clar que la majoria de la població catalana no combrega amb aquesta idea, que totes les enquestes, fins la del seu diari de capçalera atorguen una majoria als partidaris de la independència, saben que només els resta una sortida, oposar-se a la convocatòria d’un referèndum que perdrien.

Però, és clar, com que no ho poden dir de manera diàfana, no tan sols perquè la seva opció no és gaire —de fet, gens— democràtica, sinó perquè contradiu l’esperit fundacional del PSC, han de servir-se d’excuses i més excuses per provar de defensar-se. I, com el marit que té un amant, el que fan es convertir la defensa en un atac, acusar els altres del que fan ells: “Prou d’enganyar! Catalunya i els catalans no s’ho mereixen”. Com més ho repeteixen, com més necessitat en senten —“nosaltres no volem enganyar ningú”— més obvi és que són conscients que ho estan fent.

I, per defensar una excusa, calen més excuses, raó per la qual la resolució aprovada estableix que “ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya, coma [sic] ha estat el cas dels únics antecedents que podem considerar de referencia [sic], Regne Unit i Escòcia, i Canadá [sic] i Quebec.

Segons Navarro, perquè “no podem caure en el parany de posar el carro davant dels bous ni agafar falses dreceres que no són altra cosa que carrerons sense sortida”. El gran problema —el gran engany, en realitat— és que posar els exemples del Regne Unit i Canadà és fer trampes, ja que, al contrari que aquests, l’estat espanyol s’ha negat no ja a cap tipus d’acord, sinó de negociació. Per tant, com bé saben tant el primer secretari del PSC com els seus adlàters, no havent-hi bous —per emprar la seva metàfora—, l’únic que podem fer es fer avançar nosaltres el carro. O bé, com fan els socialistes catalans, posar-hi bastons a les rodes.

En podem imaginar que empressin el mateix sistema per a la defensa dels seus principis socials? “Ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb els drets socials que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb les confederacions empresarials”. La CEOE i els seus partidaris saltarien d’alegria, atès que podrien seguir amb les seves polítiques de retallades dels drets laborals. Amb negar-se a negociar-ho prèviament, l’immobilisme triomfaria.

L’excusa és fabulosa: mentre no hagueu negociat amb els que no volen negociar, no recolzarem cap mena de proposta!

Tanmateix, el més greu no és aquest engany, sinó el subsegüent, el que en dóna les culpes als conservadors espanyols —“necessitem que el PP canviï d’actitud, o que perdi les eleccions. O millor, les dues coses”—, afirmant que amb el PSOE al govern la situació canviaria. Un nou engany, ja que tant Alfredo Rubalcaba com les dues candidates a succeir-lo ja han avançat que mai no acceptarien una consulta sobre el dret a decidir.

Si, creuen, de veritat, que “el debat lliure i sincer, l’existència de posicions diverses, no pot convertir-se en un soroll permanent que arribi a desfigurar el projecte col·lectiu”, si, realment, “no vole[n] enganyar ningú”, per què no diuen les coses pel seu nom —fets, no paraules— i posen les cartes damunt la taula: som partidaris del dret a decidir… de l’estat espanyol sobre la seva darrera possessió colonial, Catalunya.

dimarts, 19 de novembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Ja no s’hi valen excuses, PSC

Per a qualsevol persona que segueix amb un mínim d’imparcialitat —o, si més no, de desapassionament— el que està succeint a Catalunya els darrers temps, on les posicions de les respectives forces estan tan clares, l’únic dubte que oferia el Debat de Política General de la setmana passada era saber quina nova excusa peregrina s’empescaria el PSC per evitar afegir-se a la resolució per portar la petició d’una consulta al Congrés dels Diputats.

Finalment, l’excusa, que ni ells no es poden creure —i per això s’esgargamellen tant i repeteixen una i mil vegades que s’han “traït” els acords presos i que “se li ha faltat al respecte” a un expresident del Parlament: per mirar de convèncer-se a ells mateixos—, ha estat que calia aprovar, literalment, el document de Joan Rigol, sense fixar dates ni altres condicions. Sense demanar-li, és clar, al mateix Rigol si aquesta forçada interpretació seva era la correcta.

Quan, i ho saben perfectament, el problema no és aquest sinó un altre. O, per dir-ho d’un altra manera, és seu i no dels altres. El problema el tenen dins del seu partit, amb la seva relació amb el PSOE. Per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, no podien votar a favor d’una resolució que els obligaria a mostrar les seves vergonyes, un cop arribés al Congrés espanyol. Allí, no tan sols el PSOE hi votaria en contra, sinó també els seus representants. I quedaria al descobert que la teòrica Tercera Via no se la creuen ni ells. I, en conseqüència, el que els convé, per a no quedar del tot fora de joc, és seguir aplicant la tàctica dilatòria

Algú creu, de veritat, que el PSOE acceptarà, algun dia, quelcom que s’assembli a un sistema federal? Més, encara, s’ho creu, en realitat, el PSC? S’ho creuen, Pere Navarro i els seus?

Si és així, els faig, modestament, una proposta. En comptes d’esperar una, suposada, victòria del PSOE a les properes eleccions espanyoles, per què no s’asseuen, d’una vegada per totes, amb el seus companys espanyols i redacten, conjuntament, un document indicant quines són, amb pèls i senyals, les seves propostes federals i es comprometen a aplicar-les una quan arribin al govern espanyol?

Si ho aconsegueixen, si reïxen a convèncer els Rubalcaba, Bono, Belloch, Rodríguez Ibarra, Guerra, González i companyia —si posen en evidència que el seu antic eslògan (“Fets, no paraules.”) era alguna cosa més que una vàcua promesa—, no només podrem pensar que el que el que ens semblaven excuses no ho eren sinó — fins i tot— que són, de debò, partidaris del dret a decidir.

dilluns, 30 de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Al PSC hi sobra gent

Els actuals dirigents del PSC no ho poden tenir més clar. Ho manifestà ahir, amb la seva subtilesa habitual, Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i el seu secretari d’acció política del seu partit: “Al PSC hi sobra gent que té conductes poc respectuoses o irresponsables”.

Es referia, en concret, a l’exconsellera Montserrat Tura, de les lliçons de la qual n’està “fart!”. Però, és clar, la seva declaració es extrapolable a tots “els professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions; els que s’ofeguen en la seva vanitat i van canviar el nosaltres pel jo”. Net i diàfan: als que ja van fer la seva feina i ara no combreguen amb el projecte hegemònic del PSC actual.

No és d’estranyar que l’amic Balmón hagi arribat al lloc on ha arribat. Pere Navarro sap d’allò més bé el que es fa, des del primer dia. Cal convertir els socialistes catalans en el pal de paller de l’esquerra a Catalunya, com ho és convergència de la dreta i deixar-se d’altres debats de caire identitari. Cal centrar-se en les qüestions socials i deixar-se de cortines de fum i de punyetes.

I si hi ha companys o companyes de partit que no hi estan d’acord, el millor que poden fer és apartar-se del mig del camí. O, almenys, mantenir la boca tancada i no posar bastons a les rodes del seu infal·lible projecte. Ell i els seus sí que saben on van i com hi han d’anar. Els altres, tots els altres, s’equivoquen. El temps acabarà confirmant que és ell, l’encertat. Que no es pas un visionari. Ni un il·luminat.

Tant ell com Balmón no poden tenir més raó! Trobant-se com es troba en el punt més alt de la seva història, havent obtingut el seu millor resultat electoral, al PSC hi sobra gent!

I tant que sí! Hi sobra tota la gent que veu les coses com són i no pas com alguns voldrien que fossin. Hi sobra la gent que sap quin moment excepcional està vivint Catalunya i que els socialistes no se’n poden quedar al marge. Hi sobra la gent que no hi pot haver federalisme sense espanyols federalistes. Hi sobra la gent que lluita per evitar que el PSC esdevingui un partit marginal.

En definitiva, tant Navarro com Balmón tenen raó, tota la raó i res més que la raó: al seu partit hi sobra tota la gent que té clar que, si no fa un gir de 180 graus, el que sobrarà, a Catalunya, d’aquí quatre dies, és el PSC!

Per què no se’n van, doncs, i deixen fer la feina als seus enterradors?

dijous, 29 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Declaracions inconstitucionals

El magnífic i incomparable Tribunal Constitucional Espanyol ha decidit que no tan sols les lleis o normes jurídiques poden ésser inconstitucionals, sinó fins i tot les declaracions d’un Parlament regional: ha acordat admetre a tràmit la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya que aprovà pel Parlament el passat 23 de gener, la qual cosa suposa la seva suspensió durant cinc mesos prorrogables.

L’Alt Tribunal (?) espanyol, doncs, creu que existeixen raons suficients com per a considerar contrari a la Constitució —déu ens agafi confessats i confessades!— no ja el dret a decidir, sinó les declaracions sobre el dret a decidir. No es tracta, ja, de saber si “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”, la qual cosa  es podria discutir jurídicament i jurisprudencialment, sinó que no es pot ni declarar que ho sigui.

Davant d’una situació tan absurda com aquesta —a la qual, com no podria ésser d’altra manera, li ha donat el seu suport el sempre espavilat i oportú Pere Navarro: “El que comença malament acaba malament”. “El que es pretenia des del principi era incrementar el grau de confrontació entre Catalunya i la resta d’Espanya”. “Nosaltres ja vam avisar que era una declaració il·legal”— tots aquells que posseeixin un mínim de coneixements legals no poden deixar de preguntar-se: fins on està disposat a arribar, aquest tribunal (presumptament) inquisitorial? Potser a emular el Big Brother orwellià, que no només castigava els crims de facto sinó els de pensament?

Els catalans i catalanes que creiem que tenim un dret irrenunciable a decidir sobre el nostre futur, sigui quin sigui, podem dir-ho (i escriure-ho) o les nostres declaracions també seran declarades inconstitucionals? I si ho són, que haurem de fer: n’hi haurà prou amb que ens aprenguem de memòria la Constitución o ens enviaran l’amic Wert a espanyolitzar-nos com a alumnes desafectos?

dimecres, 8 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

El PSC votarà a favor del dret a decidir?

Per més que Francesc Vallès, coordinador de diputats i diputades del PSC al Congrés espanyol hagi assegurat aquest matí que tots els membres de la seva formació votaran avui a favor de la resolució que han presentat conjuntament CiU i ICV per promoure una consulta sobre el dret a decidir de Catalunya, costa molt de creure que es dugui a la pràctica. Costa creure que, per una vegada, el PSC no segueixi les directrius del PSOE, com ha fet sempre fins ara.

I encara més quan el seu desorientat líder, Pere Navarro, no ha fet més que aigualir el (ja prou aigualit) sector catalanista dels socialistes catalans, des que arribà. Comptant amb l’inestimable ajuda de la Carme Chacón —que quedà tan enlluernada al Ministerio de la Guerra (perdó, de Defensa) que s’ha obsessionat a manar més que ningú—, l’exbatlle de Terrassa ha aconseguit que el PSC ja no sigui la marca blanca del PSOE, per convertir-se en el PSOE a Catalunya. En una filial més submisa que mai.

Per això sobta tant que declari que “si la proposta sobre el dret a decidir insta els governs a negociar, tindrà el suport del PSC”, quan no fa pas gaire no féu més que posar bastons a les rodes contínuament per a poder disposar d’una excusa per a no votar-hi a favor al Parlament.

Quin era el problema, llavors? Potser que no admetia la sobirania del poble català i —com a bona ànima colonitzada per l’espanyolisme imperant— sí la del (qualitativament i universal) pueblo español? Si és així, si el poble català no és dipositari de cap mena de sobirania, si, com un infant incapaç de decidir per ell sol, li cal el permís del pare espanyol, com s’entén que el PSC, que és un dels representants d’aquest poble català, pugui ésser sobirà per a decidir? Com pot ésser sobirà el representant d’un poble no sobirà?

Amb tot, coneixent el funcionament del socialisme català i espanyol (“Aprovaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”), la gran pregunta no és aquesta, sinó una altra: quina excusa — que doni les culpes a Convergència i Unió, per descomptat— s’empescarà en aquesta ocasió el PSC per a no votar a favor del que han assegurat que votarien?

Estem frisosos de conèixer-ne la resposta, però encara ho estaríem més d’errar-nos…

dimarts, 26 de febrer del mmxiii

 © Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

On vas PSC?

El d’avui és un d’aquells dies que deixaran una petja especial a la nostra història: al Parlament es votarà una declaració sobiranista, com a primer pas en el reconeixement del dret a decidir del poble català. La majoria de formacions polítiques ho han tingut clar i  han actuat en conseqüència, situant-se allí on caldria esperar-los: els nacionalistes catalans en un costat; els nacionalistes espanyols, a l’altre.

Tots…, menys els socialistes! Mantenint la incapacitat de constatar quina és la voluntat majoritària de la nostra societat, practiquen l’obstrucció sistemàtica a tot allò que pugui significar la sobirania de Catalunya. Per començar, s’entestaren a negar que es fes cap referència a un nou estat. Una vegada els ho acceptaren, seguiren la seva voluntat d’aigualir la declaració: no accepten tampoc que s’indiqui que Catalunya té “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. L’estat espanyol sí, però Catalunya, on anirem a parar!

Les paraules d’ahir a “El món a RAC1” de Pere Navarro no pogueren ésser més clares —i aclaridores. En primer lloc, “Defensem el dret a decidir però amb totes les garanties polítiques i jurídiques”. Com és natural, en la seva visió hispanocèntrica, només té en consideració les “garanties polítiques i jurídiques” espanyoles; no pas les catalanes —quina insolència!—, ni les internacionals: el món s’acaba a Madrid!

En segon lloc, “Catalunya serà sobirana si ens ho reconeixen. Tres quarts del mateix, només ho serà si els espanyols, no tan sols centre de l’univers, sinó els nostres naturals amos i senyors —“por derecho de conquista”?, podríem demanar-li— i per tant sense la seva concessió, res no podem fer. Únicament podem deixar d’ésser esclaus, o serfs, si hom prefereix un terme més suau, si els nostres propietaris legítims ens concedeixen, liberalment, la manumissió, la llibertat. Als infants, per a emancipar-se, els cal el permís dels seus pares!

En tercer, per a reblar el clau, “Declarar la sobirania de Catalunya significa que, abans de la consulta, Catalunya ja és sobirana. Potser Catalunya decideix una altra cosa: que no és sobirana.” O el que és el mateix, una pèrdua absoluta no ja de la perspectiva o de la lògica sinó del més simple sentit comú: la sobirania resideix en el poble espanyol, perquè ho diu la immaculada Constitución, però no en el català?

Potser que s’ho facin mirar! La sobirania, plena i il·limitada, és un atribut de qualsevol entitat humana pel sol fet d’ésser-ho. Catalunya és sobirana, és clar que sí. Però no tan sols Catalunya, qualsevol subjecte polític o social ho és —i ho ha d’ésser! I ho és per principi, originàriament. I serà, exclusivament, a partir d’aquest dret originari i irrenunciable, que podrà decidir cedir-la. Mai a la inversa.

Afirmar que Catalunya no és sobirana és negar-nos no ja el dret a decidir, que ja fóra prou aberració, sinó el dret a ésser, el dret a valer-nos per nosaltres mateixos. Catalunya és sobirana per se, com ho és qualsevol part del territori. Com ho és La Val d’Aran. O potser hem de creure que si, una volta haguem exercit el dret a decidir —malgrat l’obstinada i suïcida obstinació del PSC (més PSOE que mai)—, els aranesos volguessin separar-se de Catalunya seríem nosaltres, els catalans, qui els hauríem de donar permís?

D’aquesta visió teva, submisa i subordinada, d’aquest complex d’inferioritat manifesta, amic Navarro, se’n diu, purament i neta, diglòssia política!

dimecres, 23 de gener del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Anem fent via

Ja advertíem l’endemà de les eleccions que ni el govern ni la premsa espanyola (ni tampoc el socialisme de casa nostra, que segueix entestat en seguir vivint d’esquena a la societat catalana) no havien sabut —o, millor dit, volgut— fer una lectura correcta del resultat de les urnes: en comptes de constatar que el sobiranisme n’havia sortit reforçar, pretengueren que havia fracassat. La crisi ho ha demostrat, ni de nombres, no en saben.

Tanmateix, el temps ha posat les coses —i les formacions polítiques (Navarro i Herrera, teniu consciència del moment històric excepcional que està vivint Catalunya?)— al seu lloc: malgrat les seves diferències aparentment irreconciliables, CiU i ERC han sabut mostrar-se a l’alçada de les circumstàncies i han signat un acord que no tan sols fixa data per a un referèndum cada vegada més ineludible —molt agraïts, Wert i companyia, per la vostra insubstituïble col·laboració!— sinó que garanteix l’estabilitat del Govern.

Exactament el contrari del que desitjaven —somniaven, més aviat— les forces espanyolistes, tant les exteriors com les de casa nostra. Ho posa de manifest palesament tant la reacció del PP com la del PSC —que encara no sap si juga a casa o en camp contrari (i, per tant, segueix apostant amb obstinació en esdevenir més i més residual)—, en comprovar que el seu comú i oportunista discurs de la por (que ha estat l’únic que ha posat en risc una cohesió social que mai ha perillat, al Principat: qui juga amb foc, acaba cremant-se!) no tan sols no els ha produït els vergonyosos efectes que esperaven, sinó que se’ls ha girat en contra.

El PP a Catalunya —dir el PP català és encara més fal·laç que referir-se al PSC sense afegir-hi el PSOE al darrera…—, ha passat d’ésser el soci intermitent del Govern a quedar arraconat. Mentre no siguin capaços de plantar cara als Wert de torn i a la seva voluntat espanyolitzadora, continuaran on són —en el més favorable (per a ells) dels casos. Pel que fa al PSC-PSOE, en un tres i no res, ha passat d’ésser una seriosa alternativa a CiU i la principal força d’esquerres a contemplar, incrèdul, com Esquerra el substitueix en tots dos àmbits.

Fins que no comprengui que tan sols hi ha una “aventura incerta sense futur”, la quimera federalista dins d’un estat unionista i sord a qualsevol que li parli “en llengua —i mentalitat— no castellana”, seguirà la seva cada dia més solitària travessia del desert. Mentre, nosaltres anirem avançant pel nostre únic camí possible: via fora!

 dimecres, 19 de desembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Els comptes clars: ara toca el referèndum!

Per més que de nou els resultats de les eleccions permetin el virtuós exercici cabalístic de fer qualsevol mena de lectura subjectiva (i interessada) —Mas fracassa, el PSC es manté, ERC es recupera amb força, el nacionalisme espanyol aguanta el tipus…—, cal reconèixer que les urnes no han concedit al sobiranisme català la majoria excepcional que s’esperava. Malgrat que no hagi davallat —encara que els mitjans espanyols ho vulguin veure així— tampoc no ha augmentat tant com ho pretenien els seus partidaris. Cal reconèixer-ho. Dir el contrari seria tractar de falsejar la realitat.

Almenys tant com afirmar que els partidaris del dret a decidir del poble català han rebut un correctiu i han perdut representació. En realitat, tot i que amb una nova distribució, pam amunt, pam avall, el statuts quo s’ha mantingut: nacionalisme català, 87 escons (CiU, ERC, ICV i les CUP: 50+21+13+3), que eren 86 l’any 2010; nacionalisme espanyol, 48 (PSC-PSOE, PP i C’s: 20+19+9), que n’eren 49, fa dos anys. Pel que a nombre de vots, els primers ahir n’obtingueren 2.093.709 (per 1.755.748, l’any 2010), i els segons 1.269.455 (per 1.068.453, el 2010).

Per la qual cosa, els percentatges són pràcticament calcats, amb un lleugeríssim, insignificant, avantatge per als nacionalistes catalans, davant dels espanyols: un 57,73% per aquests, (que era un 56,09% dos anys enrere); 35,00% per aquells, (que era un 34,14% fa dos anys). Proporció que seria del 62,25% i el 37,75%, si prenem en consideració únicament els vots efectuats a favor de formacions polítiques que han obtingut representació parlamentària.

En aparença, doncs, res no ha canviat: les proporcions respectives s’han mantingut pràcticament iguals. Però amb una diferència cabdal, destacadíssima —segurament la més rellevant i més benvinguda, per al funcionament i la salut democràtica del país— enguany han votat 538.963 electors més que no pas en les darreres eleccions catalanes. O el que és el mateix, un 9,50 % més de ciutadans dipositaren el seu vot a les urnes.

La qual cosa, a banda de contribuir enormement a atribuir una incontrovertible legitimitat al resultat de les eleccions, suposa —o, si més no, hauria de suposar, sempre n’hi haurà que voldran desligitimar allò que no els convé…— l’enterrament definitiu d’un dels mites més antics del nacionalisme espanyol, quan se celebren eleccions a Catalunya: el del (mal anomenat) vot ocult. El vot d’aquells (teòrics) nacionalistes espanyols que no creien necessari votar a les eleccions catalanes. Aquell vot que tant el PP com el PSC-PSOE comptaven com a seu, tot i que els seus partidaris no havia considerat necessari acudir a votar per evidenciar-ho.

Aquesta vegada, aquest mite s’ha esvaït: el vot ocult no s’ha quedat a casa. Aquella majoria silenciosa (segons el tendenciós vocabulari del PP) que no va participar en la manifestació de l’Onze de Setembre hi ha dit la seva, ha anat a votar: i la situació no ha canviat gens. Es miri com es miri, els partidaris del referèndum d’autodeterminació representen una majoria absoluta indiscutible: si hi afegim —com ha repetit mil i una vegades al llarg de la campanya— el PSC, el 72,12 % dels electors hi està a favor i tan sols un 20,57 % en contra.

 

Algun dubte —democràtic, per descomptat, no pas ideològic— sobre el missatge principal de les eleccions d’ahir? Algun dubte sobre la necessitat— si no, obligació— de convocar, el més aviat possible, el referèndum sobre l’Estat Propi?

dilluns, 26 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons