Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Deixa dir al cos

Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.

El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.

La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est  comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari  ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.

El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.

Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.

Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es  facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.

Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i els XX del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.

Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).

Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.

dissabte, 30 de maig del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Sons bruts, Carles Rebassa

Sons bruts, Carles Rebassa

De sonets ja no se n’escriuen

De vegades, pretenen ésser tan i tan moderns, tan originals, tan innovadors que acabem convertint-nos ens esclaus de la nostra modernitat (imposada). Ens fa tanta i tanta por que ens acusin d’antiquats, de no estar al dia —i estar al dia, en aquesta època nostra líquida, suposa ja no viure en l’avui, sinó avançar-se al demà, anar sempre amb la llengua fora, com un gos que corre i corre, sense saber perquè corre— que ens (auto)prohibim recórrer a qualsevol forma d’expressió artística que pugui fer que algú ens titlli d’antics; com si el terme antic fos, per ell sol, negatiu —o, almenys, pejoratiu; com si, per anar endavant no calgués, de tant en tant, mirar enrere. Encara que tan sols sigui per assegurar-nos que allò que creiem nou, que hem inventat, ja era una pràctica habitual dels nostres besavis.

Amb Sons bruts, Proa Edicions, febrer del 2019, Premi Carles Riba de l’any passat, Carles Rebassa ens demostra, de nou, com ho va fer amb Eren ells, que, com qualsevol artista que mereixi ésser definit com a tal, no segueix altra directriu que les de la seva necessitat interior; que escriu, en cada moment, el que el cor li demana que escrigui, deixant de banda qualsevol altra consideració que no sigui la purament intuïtiva: la de sentir que el que ha de fer és allò i exactament allò.

Un cop fet, ja seran els altres els que, afectats d’aquesta malaltia tan perjudicial com contagiosa de qualificar-ho i denominar-ho tot —o, el que és el mateix, de quantificar-ho, de generalitzar-ho, de desindividualitzar-ho (i, per tant, de llevar-li a la creació artística una de les seves condicions essencials: la de constituir l’expressió de la subjectivitat de qui la duu a terme)—, els que diran què ha escrit; els que provaran de definir l’indefinible; de mesurar l’immesurable, de quantificar l’inquantificable. Com si en una poesia, el que comptés més no fos el resultat sinó el mitjà; com si en una paella, el que haguéssim d’assaborir no fos el tast o el gust, sinó el seu procés culinari.

Llegir Sons bruts i dir que l’autor de Pluja de foc ha escrit 68 sonets és tan (poc) com dir que de nits el cel és fosc; és (creure) dir-ho tot sense dir (pràcticament) res. Comprovar si cadascun dels poemes es compon de dos quartets i de dos tercets, comptar els versos un a un per assegurar-se que en cap d’ells no hi sobra o hi falta cap síl·laba, o convertir-nos en Sherlock Holmes lingüístics que, amb una lupa auditiva a la mà, examinen la mil·limètrica concordança dels versos que han de rimar, garantir, doncs, que els 68 versos posseeixen l’ADN ineludible dels sonets és una feina tan senzilla, innecessària com (ben) poc útil.

Senzilla perquè és com sumar dos i dos. Innecessària perquè imaginar que Rebassa no l’ha feta —i no una vegada, sinó unes quantes vegades— abans que nosaltres és absurd; doblement innecessari, i absurd, en aquest cas, quan el jurat del Riba ja haurà garantit que no els donin gat per llebre.

Poc útil, sobretot, perquè els sonets, per més perfectes i precisos que fossin, si només fossin sonets, si es limitessin a complir, amb una escrupolosa exactitud tècnica (matemàtica), les seves (estrictes) exigències formals, ben poca cosa serien;  si no anessin (i ens portessin) més enllà —molt més enllà—, si no ens fessin oblidar —mentre els llegim, però, sobretot un cop llegits— que s’han sotmès a una severa cotilla, potser ocuparien algun lloc en una enciclopèdia o en algun llibre escolar, però mai no ens arribarien allí estan destinats a arribar: al més endins del nostre endins.

Penseu que els sonets —i altres versos d’estructura fixa— no són ni poden ésser moderns?, que cap poeta actual no els pot escriure amb tanta destresa com els antics?, que cap sonet us pot sorprendre perquè totes les seves possibilitats ja s’ha exhaurit? Penseu, sobretot, que qui escriu un sonet està obligat a escollir entre dir el què vol dir i dir com ho vol dir?, entre sacrificar el fons o la forma?, entre el llenguatge i el pensament? Creieu que nio es pot jugar amb els sonets i fer-los jugar?

Llegiu Sons bruts i us adonareu, que no hi ha res tan modern com el que sembla antic i al mateix temps, que els únics son(et)s bruts són els que no ens deixen tinta a les mans quan els llegim, els que se’ns esborren de les mans —del cor, de l’esperit i del pensament— tot just després de rentar-nos-les.

dilluns 4 de març del mmxix

Publicat a La Llança, el 12 de març  del 2019

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Sons bruts, de Carles Rebassa” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Dits tacats Antologia 1978-2018, Àlex Susanna

Dits tacats Antologia 1978-2018, Àlex Susanna

La vida feta paraules

Parlar, com (crec) que toca de Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, Pagès Editors, gener del 2019, (amb il·lustracions de Perico Pastor), és complicat, complicat perquè, més que d’una anàlisi o visió literària, pot fer la impressió que es tracti d’una hagiografia. Tanmateix, no és aquest un risc que hem d’estar disposats a córrer, els que ens dediquem a donar la nostra opinió sobre les obres que cauen a les nostres mans? No estem, com els metges, lligats pel nostre jurament hipocràtic particular: dir, amb tota la honestedat possible, el que pensem del llibres que llegim? Si esteu d’acord amb aquesta idea, seguiu llegint; si no, passeu pàgina.

Pot semblar una hagiografia perquè estic del tot d’acord amb la declaració que fa Marie-Claire Zimmermann: “Aquesta obra és una de les més dinàmiques i festives que mai s’han publicat no sols a Catalunya sinó també en tot l’espai peninsular”. Si ho diu, amb una tal contundència, una de les majors i millors coneixedores i analistes de la poesia catalana del darrers cent anys, és perquè està completament convençuda que és així, perquè ha trobat, en l’antologia, raons més que suficients per afirmar-ho. Ho explica, amb la seva claredat i lucidesa habitual. Només cal llegir —si és possible, després d’haver-vos capbussat en els poemes— el seu tan il·luminador pròleg per adonar-se’n.

Aquesta tan ben escollida selecció de versos confirma —i ho fa a bastament— el que per als amants de la poesia no oferia gaire dubte: que al llarg de quaranta anys de creació poètica ininterrompuda Susanna s’ha guanyat, amb ple mereixement, un lloc destacat en les lletres catalanes del darrer mig segle. Més encara, que se’l va començar a guanyar des de la publicació, l’any 1980, de Memòria del cos, el seu primer llibre de poemes.

Ja aquell jove (estiuenc) de vint i pocs anys tenia clar que si deia era perquè li calia dir, i que si ho feia com ho feia, era perquè era d’aquella manera i no de cap altra com li calia dir-ho: en un llenguatge senzill i directe, net i clar, que defugia els focs d’artifici com els gats l’aigua escaldada: “Que els meus poemes/ […] tinguin la llum i l’aire tebi d’una cambra/ havent dinat, quan el sol de biaix l’enfoca” (24). Un llenguatge que ja llavors alguns d’aquells que confonen la música amb el so devien considerar poc poètic, però que deia molt, que ho deia quasi tot, amb molt poc, amb gairebé res.

Com ja maldava per trobar un xic de (bes)llum allí on no n’hi havia —“No hi ha cap lluna que et guiï,/ ni cap claror amagada/ que vagament t’il·lumini” (23)—, cercant, a les palpentes, (alg)una resposta a les preguntes que no tenien ni poden tenir resposta, en un viatge poètic i existencial —poètic per existencial; existencial per poètic— on ja eren presents els seus grans temes de sempre: la vida, el temps i l’amor. Tots tres, la santíssima trinitat susanniana, íntimament units, mesclant-se els uns amb els altres, fent-se els una amb (i en) els altres: vivim en el temps i per (i en) l’amor.

L’antologia ens permet recobrar els seus deu poemaris publicats, acompanyar-lo en el seu llarg i lent pelegrinatge vital —“travessen tota una vida, […]/ lentament, cada cop més lentament,/ com un ample riu que tot ho abraça” (54)— i prendre consciència que per a ell, la poesia, la paraula que diu o tempta de dir, el que no es pot dir —“allò que no pot ser dit/ […] respira profundament dins nostre” (59)— és l’espill, confegit amb mots convertits en imatges, on s’emmiralla per veure’s millor i, sobretot, per veure, encara millor, amb tanta nitidesa com ens és dat, tot el que l’envolta; és el mirall on es busca —més exactament, on es troba sense buscar-se— per retrobar-se.

Si creieu, com ell, i com la majoria dels grans artistes, que l’art, que l’art de veritat, sorgeix, indeturable, del més endins del més endins, que és una necessitat interior que exigeix fer-se sentir, feu-vos amb aquest llibre extraordinari, concediu-vos el millor regal que us podeu oferir —una estona, com, més llarga, millor, per a vosaltres i només per a vosaltres—, i llegiu-lo i rellegiu-lo, amb calma, a petits tasts. Hi trobareu, sens dubte, l’Àlex Susanna, però també us hi (re)trobareu vosaltres.

diumenge, 17 de febrer del mmxix

Publicat a La Llança, el 19 de febrer  del 2019

© Xavier Serrahima 2019

www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’ordre de les coses, Carles M. Sanuy

L’ordre de les coses, Carles M. Sanuy
El (meu) ara i demà és l’ahir

Deia mestre Salvador Espriu: “Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor” i, per fortuna, també són diversos les i els poetes: tants caps, tants barrets; com ho són, encara més afortunadament, les seves parles, les seves maneres de dir. Com més ho siguin, millor que millor. La poesia, com a fonda expressió de l’art, és i ha d’ésser àmplia, plural, diferent —i divergent. Com en qualsevol ecosistema, el poètic, com més variat, com més espècies s’hi entremesclin, més ric serà, més s’enriquiran les unes a les altres.

En alguns casos, aquesta diversitat es manifesta en l’obra d’un mateix poeta. Ho podem comprovar si llegim, un rere l’altre, els poemaris, La condició lítia i L’ordre de les coses, de Carles M. Sanuy, (El Gall Editor, juliol de 2018), que van rebre, respectivament, el Premi Bernat Vidal i Tomàs del 2017 i el Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover del mateix any. Ens adonarem, tot seguit, que, sobretot formalment, s’assemblen tan poc que ens seria fàcil pensar que no han estat escrits per la mateixa persona. Dic, i ho remarco, formalment, perquè existeix el perill que l’aparença ens faci perdre l’essència, que la forma no ens deixi veure / assaborir el fons.

És del tot cert que la forma, que el llenguatge i la manera de fer-lo servir són no ja diferents sinó quasi antagònics. En el primer, el llenguatge no és elevat o elitista —i, encara menys, críptic (que, massa sovint, emmascara el no saber dir ni com dir de qui l’empra)— però si literari, si que s’allunya de l’oralitat, de la parla quotidiana. En el segon, en canvi, l’acostament a l’expressió més directa i habitual, al que Joan Sales en deia “el català que es parla”, a la llengua popular és palpable. Fins i tot, per més que sigui excepcionalment, no dubta en recórrer a vulgarismes, a termes escatològics —“aquesta merda de música infame” o a expressions de mal to: “Us la fotré pel cul i per la boca!”.

Un fet que tant pot espantar, quan no escandalitzar algun lector massa pudibund com pot, alhora, atreure als fanàtics de la irreverència per la irreverència. Em temo, tanmateix, que —per goig i satisfacció de la majoria dels (bons) lectors— tots dos bàndols quedaran defraudats: només els caldrà llegir bé i amb una mica d’atenció per adonar-se que no hi ha cap irreverència ni, molt menys, cap voluntat escandalitzadora. Convé no confondre l’anècdota amb la categoria, ni l’escorça amb l’arbre: purament i simple, Sanuy diu el que (creu que) ha de dir amb les paraules que (creu que) li calen.

Perquè en la creació artística, i ell ho sap prou be, el que ha —o hauria de— prevaldre no és la voluntat o la decisió, sinó l’assumpció de la necessitat. És el què es vol dir el que determina com dir; és el fons el que escull la forma més adient (de fet, l’única possible) d’expressar-se.

Com en qualsevol art, en poesia la forma sempre és secundària o subsidiària del fons, sorgeix, i només a posteriori, de la necessitat de dir, de la necessitat, irreprimible, invencible i inajornable, d’expressar-se, d’expressar el que ens bull al més interior del nostre interior; sorgeix del que els artistes necessiten treure (més aviat, extreure) a fora; del que els cal dir —sense dir-ho— per (provar) d’entendre el món, tot maldant (infructusaoment) per entendre’s ells mateixos.

I això, no altra cosa, és el que es proposa l’autor. Ho explicita en el vers que, no pas per casualitat, ha situat com a pòrtic del llibre: “Escrius a batzacades  versos eixuts / per veure si entre els mots  et reconeixes”. I, per temptar l’impossibilitat d’assolir-ho, en aquest poemari, i això el diferencia, formalment, de l’anterior, el que li ha calgut és una expressió directa, neta i clara, paraules senzilles. Paraules que, encara que massa sovint tinguem tendència a creure el contrari, el que fan no és pas facilitar-li la feina sinó, al contrari, la hi compliquen. Les paraules senzilles són les més difícils de totes, perquè han de dir més amb menys, perquè, amb poc, han de dir molt, ho han de dir (quasi) tot.

Com li ha calgut, per més contradictori que pugui semblar, recórrer a l’estructura fixa i fixada del sonet. Alliberant-se, això sí de les constriccions de la rima, llevat de dos versos (“Petits consells d’oratòria” i “El preu del Parnàs”) que són una tan òbvia com magnífica plasmació del seu credo poètic actual. Llegiu-los, atentament, una i una altra vegada, i entendreu el que he intentat, en debades, explicar en els paràgrafs anteriors: “El més difícil és trobar la veu / apropiada en el to i en la textura /…”.

Pel que fa al fons, al que s’ha sentit impel·lit a (temptar d’)exposar, la similitud —continuïtat, més aviat— amb La condició lítia no pot ésser més evident. No seria correcte (ni just) que expliqués el no es pot (ni convé) explicar, però si que crec avinent fer una certa introducció o tast de convit, indicant que el seu ordre de les coses actual consisteix més en re-viure que en viure, en re-fer que en fer —“re-verdeja l’heura”—, en re-veure que no pas en veure, en re-mirar que no pas en mirar, en una recerca —de fet, re-cerca— poètica no tant del(s) temps perdut(s), sinó del passat. Una re-cerca o re-memoració més desencantada que no pas melangiosa.

En un anar endavant per mirar enrere que li permet (re)descobrir —deslliuradament, enjogassadament, irònicament, càusticament— el que ell considera que són (i com a tal, perduren) les petites-grans coses de la vida: els paisatges, l’art, la cultura, el temps (ben) aprofitat, l’amistat i, per damunt de tot, la llum immarcescible de l’amor (espiritual però també corporal).

 dimarts, 18 de desembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Publicat a La Llança, el 19 de desembre del 2018

Altres anàlisis literàries de Poesia

El batec de les pedres
Antoni Vidal
Ferrando
Certesa
de la llum,
Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “L’ordre de les coses”, de Carles M. Sanuy” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Era, Jaume C. Pons Alorda

Era, Jaume C. Pons Alorda

El meu temps acaba (de començar)

He comentat en alguna altra ocasió, però no m’importa repetir-ho ara, que quan es tracta de poesia les anàlisis literàries esdevenen més aviat visions; visions perquè tot i que qualsevol art i anàlisi siguin incompatibles —com es pot valorar amb el cap el que sorgeix (o hauria de sorgir) del cor?—, en la poesia ho és encara més. Cal deixar, doncs, la raó, l’anàlisi pròpiament dita, i provar de reflectir els efectes o la visió que la lectura del poemari han produït en tu.

Aquesta manera d’entendre la lectura (i la interpretació) poètica pot comportar el rebuig d’alguns. Sobretot el d’aquells que cerquen en una crítica o anàlisi literària una font de certesa, un pilar on subjectar-se, un xic de llum enmig de la tenebra; aquells que tenen la (utòpica) pretensió que l’analista (el prologuista o l’epiloguista) els expliquin, encara que sigui una mica, el poemari. Utòpica perquè, en primer lloc, en poesia no hi ha res a explicar; en segon, perquè si hi hagués res, ho explicaria el mateix poemari.

No li he demanat a en Jaume C. Pons Alorda què volia explicar, quan va escriure Era, que va publicar aquest mes de febrer laBreu Edicions, però si ho hagués fet estic convençut que, com a artista que és, el que hauria respost és, mot amunt mot avall: «Llegeix-lo i el mateix poemari et donarà la resposta». O, més exactament, et donarà la teva resposta. Perquè, un cop l’hagis llegit, el poemari ja no serà tan sols seu, sinó que serà teu. I, per tant, seràs tu qui l’expliqui, qui se l’expliqui.

Com la guineu o la rosa del Petit Príncep, només se t’obrirà si el fas teu, si ets capaç d’anostrar-te’l —al llibre d’Antoine de Saint-Exupéry parla de domesticar, però cap poesia (i la del caimarí menys que cap altra) mai no pot ésser domesticada. Per fer-ho, és clar, l’hauràs de llegir i rellegir, tantes i tantes vegades com (et) faci falta, fins que gairebé et sàpigues tots els versos de memòria, fins que no et calgui obrir el llibre per llegir-los; fins que et ressonin dins teu, com una d’aquelles músiques que no et pots treure del cap, que no pots deixar de taral·lejar, allà on siguis.

Encara que la taral·legis a la teva manera, barrejant versos o trossos de versos, com si fossin un trencaclosques. Dins teu, pots llegir, per exemple “totes les coses tenen/ pous que no veus. / Mai no he dit/ el que tu dius/ que he dit./ Assumir-ho/ em// calma”. Perquè un poemari, un de veritat, no pas un simple recull de poemes més o menys dispersos, és més que un conjunt de poemes. És, en realitat, un llarg, únic poema escrit a peces. Una simfonia de paraules, de versos, dividida en moviments.

Una simfonia que, dins nostre, no tan sols es transforma —es re-crea— sinó que s’ha de transformar i re-crear. Al final, essent com és cada poema essencial —una baula imprescindible en l’arquitectura del llibre de poemes—, és el conjunt el que compta, el que deixa, tot ell, petja en nosaltres; el que se’ns adreça. El que, sense dir-nos-ho, dient-nos-ho sense dir-ho —perquè “sols el buit / sap fer de mare”—, ens ho diu tot; el que ens diu els que ens ha de dir.

És possible que —en el ben poc provable cas que algú m’hagi seguit fins aquí— penseu que, tot i havent dit molt (massa, potser?), he dit ben poc, o no he dit res. Si és així —i segurament teniu raó—, feliciteu-vos i deixeu de llegir aquesta meva anàlisi o visió literària del poemari. I dirigiu-vos directament —i sense passar per la casella del pròleg i de l’epíleg (no pas perquè no siguin bons, que ho són molt, ni perquè no expliquin prou el llibre, sinó precisament pel contrari, perquè diuen tant que convé llegir-los després del poemari) al primer vers. I aneu avançant. Després, quan hagueu llegit i rellegit tot el llibre, quan (us) l’hagueu avostrat, torneu, si molt s’escau, a aquesta meva anàlisi.

Per endinsar-vos el primer que convindria que féssiu és el mateix que ha fet Pons Alorda: despullar-vos del tot, deixar-vos anar. Llanceu per la finestra —o millor, a les escombraries de la història (de la literatura)— tots els vostres a prioris, totes les vostres prevencions, prejudicis i idees preconcebudes. Llegiu-lo com si acabéssiu de néixer —més exactament, de ressuscitar— i tot fos nou per a vosaltres, com si encara fóssiu al Paradís (o a l’Infern, que és la seva altra cara) Perdut.

Com ell, esguardeu-vos ben endins i proveu de recobrar l’infant que viu sempre al fons més fons de cadascun de nosaltres. La criatura meravellada que cada dia descobreix i re-descobreix el món. I que, en fer-ho, vol explicar-ho, exultant, als seus pares. Així que els veu, s’afanya a córrer vers ells i, a cops de cor, amb la veu de la sang —i de l’instint— als llavis, més que dir, canta; més que explicar, esclata en paraules.

La criatura que és, alhora, la nostra versió primigènia, inadulterada, incivilitzada —bestial o salvatge en el sentit original, net, positiu, del terme. La que, per bé o per mal, encara no ha estat afaiçonada o adulterada per les convencions ni les regles, irreprimible i irreprimible. Que, èbria de vida i d’exaltació, diu el que el cor li dicta. Que, per fortuna, encara no ha après que anar-se fent adult significa acostumar-se a la màscara, al personatge que els anys ens van bastint.

Aquest infant que ha crescut però que —amb la follia assenyada dels bojos, que potser fan bitlles però mai deixen de jugar amb elles, que saben que vivim per jugar, per acarar totes i cadascuna de les partides possibles, per més que la majoria les perdem; perquè cada pèrdua és, també, un guany, un guany d’experiència— no vol créixer, que viu tant (i amb tanta intensitat) cada dia que ha viscut mil vides en una mateixa, que necessita morir (una vegada rere l’altre) per viure més —“Em suïcidaré tantes vegades/ que viuré sempre”—, que crema els seus ossos per renéixer de les seves cendres, que sap que la vida i la mort és u, que la vida ho és tot però alhora és no-res —“una cosa viu tan poca estona / i foradada”—, que té tant per donar, i per dir, que, si no ho dóna —i és dóna, tot donant-ho— explota; que, com bé assenyala la cita d’Antònia Vicenç, “si no escrius les paraules t’esclaten/ a la boca”.

I, quan li esclaten, les escriu; les deixa anar, les allibera per alliberar-se, per evitar que l’esclat sigui interior, que li faci més mal —o encara més mal. Perquè la vida és un tot, un tot indissociable, indissoluble, on el bé i el mal, el goig i el dolor, fan la seva partida d’escacs. On vida i mort són germanes. On la vida és paraula i la paraula, vida. On no es viu i s’escriu sinó que es viu i s’escriu; s’escriu per viure i es viu per escriure. L’escriptura ens viu, vivim l’escriptura.

I l’escriure-viure —o el viure-escriure, que no són més que dues maneres de dir el mateix— no admet i barreres ni fronteres. La poesia —i, per tant, la vida— no és com la matemàtica, on dos i dos sempre fan quatre. En poesia, i en tot art, dos i dos mai no fan quatre; de vegades fan dos; de vegades, tres; de vegades, zero; infinit, altres vegades. Si l’art s’afirma, s’afirma negant, negant les matemàtiques, negant el 2 + 2 = 4, negant la univocitat i l’autoritat dels entesos —que no acostumen a entendre (quasi) res.

La poesia esclata com la vida. I quan esclata, quan s’il·lumina dins nostre amb una resplendor que ho cega (i ho nega) tot, hem d’extreure-la, hem de convertir-la en paraula, en poema, en dir indecible. I extreure-la tal com és, sense canvis ni adulteracions, amb l’autenticitat de la sang que travessa, impetuosa, indeturable, els rius torrencials de les nostres venes.

Si la nafra fa mal, si la ferida supura, l’hem de mostrar tal com és, sense desfigurar-la ni —el déu de les mil i una veritats ens en guardi!— embellir-la. Si la poesia és la música i la sang del cor, si (ens atrevim) a agafar una navalla ben afilada i a fer-nos un tall ben profund als canells, no podem esperar que la sang que broti sigui neta i clara, bella i delicada. No, serà cabalosa, tumultuosa, irredempta i arrossegarà amb ella el pòsit dels anys viscuts, de la vida viscuda —valgui la redundància.

Per això, hi haurà qui afirmi —i ho faci categòricament, amb l’arrogància dels que oculten els seus dubtes i la seva incapacitat de veure darrera la cortina de fum d’un suposat convenciment— que la poesia de l’autor de Cala foc als ossos no és poètica; fins i tot, que no és poesia. Que li manca aquell to i aquell toc de bellesa, de música de les paraules, que caracteritza la poesia; que la seva obra és més catàrtica que poètica.

No se m’acudirà pas dur la contrària a aquestes eminències —que han llegir tants i tants llibres sobre poesia que semblen haver oblidat llegir poesia; que han oblidat que la poesia (i l’art en general) entén tan poc de normes com l’estat espanyol de democràcia. Tan sols diré dues coses. La primera, que si aneu a alguna de les seves presentacions i l’escolteu recitar els seus poemes sentireu com és la música de les paraules. La segona, que si la poesia és (o és, només) bellesa, vida i poesia no són el mateix i avancen per camins diferents. I que sí l’art és el mirall del cor i de l’ànima de l’artista, i si la poesia és una de les sublimacions de l’art, Pons Alorda és poeta i sobretot poeta, que escriu amb la sang de les seves venes.

I a les seves venes no hi navega tant la bellesa —la bellesa entesa com a sublimació, com a hagiografia— sinó la vida, aquesta vida que ens enamora i ens fa mal alhora. Aquesta vida on les paraules també esclaten, i es retraten. On la bellesa, si existeix, rau (molt) més en l’autenticitat —en allò que en podríem dir, pam amunt, pam avall, la (seva) veritat— que no pas en la seva aparença o significat.

Per dir-ho en un mot seu, rau en la seva “genuificació” o genuïtat. I per això el “tobogan” és “quilomètric”; la “bellesa”, “tumefacta”; l’“excrement”, “il·luminat”; “el concepte de l’altre / és una enganyifa de merda,/ […] una pijada”. Perquè, per a ell, “els que escrivim/ […] com a alquimistes lamentables, transformem la tifa / del mot en el guinyol hieràtic / del significat”.

Tot i amb això, qui pensi que el poeta escriu així per provocar, per cercar l’ofensa, forçant voluntàriament les tintes, seguint —com fan no pas pocs— la vella divisa daliniana «Què parlin de mi encara que sigui bé!» s’equivoca de totes totes.

És cert —em sembla cert— que la poesia, a més a més de per viure i per dir (i fer re-viure el viure)— li serveix, també, per escopir a la closca pelada dels cretins (i dels no cretins) —“No hi ha res més democràtic que la mediocritat”—, per escopir fora, ben lluny, el que d’altra manera se li podriria dins, però ho és igualment que no tan sols acceptarà, sinó que agrairà que els no cretins (i els cretins) escupin damunt la seva closca no pelada. Perquè sap (sempre ho ha sabut, però ara que ha arribat a l’edat de la mort de crist encara ho sap millor) que la majoria seguirà preferint salvar Barrabàs i no Jesús, al que roba i no pas al que es rebel·la i convida els altres a rebel·lar-se.

S’erren del tot —“existir té un nom/ i aquest s’assembla massa/ a Equivocar-se”, “Sabrem superar/ la nostra condició/ de Bíblia d’errades?”— el que creueu que el seu propòsit és épater le bourgeois. En primer lloc, perquè això és el que voldria el burgés. En segon, perquè ell el que fa és xopar la ploma en la seva sang. En tercer, perquè per més que pugui semblar el contrari, per més que pugui fer la impressió d’incontenible i d’incontingut, no tan sols es conté, sinó que es conté molt —no és per això, potser, que ha escollit el color rosa per al seu volum?. Posa el fre de mà i elimina o poda les paraules o expressions que considera excessives, que poden desvirtuar el vers.

No cerca l’escàndol, l’evita. Perquè, com qualsevol artista de veritat, no vol que es parli d’ell, ni tan sols de la seva obra —i, encara menys, per raons no literàries— sinó ésser llegit (i arribar ben endins). Que la poesia —la seva i la de tots els altres— entri a les cases (i al cors i les ànimes dels qui hi viuen) i no en torni a sortir mai més. Vol, per damunt de tot, que allò que el (seu) cor ha escrit, els cors i les ànimes ho llegeixin —altres cors i altres ànimes; tots els cors i totes les ànimes.

divendres 25 i dissabte 26 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

L’instint. Obra poètica 1962-1993, Josep-Ramon Bach.
Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando.
Filtracions, Àlex Susanna.

Arbre que s’allunyà, Antoni Clapés.
La condició lítia, Carles M. Sanuy.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Aires, Phiplippe Jaccottet 

Aires, Phiplippe Jaccottet

Veure i viure el món

En una carta de l’octubre de 1887, Stéphane Mallarmé felicitava el seu amic Rodolphe Darzens per haver comprés que la poesia alliberada de la rima a vegades permet no tan sols dir molt millor el que es vol dir, sinó, alhora, assolir un ritme i una musicalitat superior, o, almenys, inherent al poema que s’escriu: “davant la música hieràtica del vers […] el nostre Pensament […] troba purament i en ell mateix també una música pròpia que no és una altra que la frase conduïda pel ritme sentimental interior”*.

No m’he pogut treure aquesta frase del cap llegint Aires (Airs), de Philippe Jaccotet, traduïda de nou esplèndidament per Antoni Clapés, que han publicat aquest setembre Cafè Central i Eumo Editorial en una de les col·leccions de referència de la poesia a casa nostra, Jardins de Samaracanda. Perquè, per bé que en els versos d’aquest volum s’hi pot veure clarament reflectida la influència minimalista o esssencialista del haiku japonès –que, segons ens informa l’editor i traductor en les seves paraules liminars, el poeta descobreix després d’haver enllestit els seus poemaris anteriors, Élements d’un sogne i L’Obscurité– el primer que fa Jaccottet, en retre’ls homenatge, és renunciar (o, més exactament, superar) la seva rígida estructura.

Dels haikus, recull la força colossal de la seva simplicitat, de dir més breu i despullat, més puntillista, però adaptant-lo a la seva veu poètica, a la seva necessitat expressiva interior; una necessitat expressiva que sembla incompatible (o, si més no, difícilment ajustable) amb cada vers en concret. És possible que l’estructura rígida, quasi inflexible –hieràtica, per dir-ho com l’autor de L’Après-midi d’un faune– del haiku (o de la tanka) li hauria pogut servir per a alguns dels poemes del recull, però no per a tots.

Llegint-lo, fa la impressió que per expressar el que volia expressar li era imprescindible una llibertat creativa i compositiva completa; que cada vers en particular havia de plasmar-se damunt el paper amb l’estructura que més i millor li convenia, sense sotmetre’s a cap limitació ni restricció de cap tipus. Que cada vers li dictava la seva configuració pròpia, consubstancial al seu dir; la forma que corresponia, exactament i intransferible, al seu fons, al seu dir. I és aquesta, segons el meu parer, una de les majors vàlues del poemari: que l’escriptura poètica essencial, nua, reduïda a la seva mínima expressió lluu –o, almenys, pot lluir– encara més si la seva plasmació escrita o textual esdevé, al seu torn, essencial, nua, despullada per complet de qualsevol possible engavanyament formal.

Des d’aquesta òptica, el text de Joubert que encapçala el poemari assoleix una (doble) significació encara més precisa: si “La nostra vida és vent teixit”, la poesia que assagi de copsar-la, de caçar al vol aquest “vent teixit” ha de compondre’s, també, damunt del “vent teixit” de les paraules; d’un “vent teixit” que mai no bufa igual i que, en conseqüència, tampoc no es pot reflectir d’una sola, única, manera.

Una descripció de l’instant

Els poemes d’Aires, com s’esdevé amb els haikus i les tankes, descriuen –o, més aviat, esbossen o dibuixen, com petites estampes fetes de paraules– sobretot l’instant: aquell conjunt d’instants, únics, individuals, incomparables que, per al·luvió, acabem composant la imatge d’una realitat. D’una realitat, però, que tan sols és copsable mitjançant una suma o acumulació prèvia de totes i cadascuna de les sensacions o impressions que desvetllen en nosaltres els instants que s’hi reflecteixen. Mitjançant, doncs, de l’assimilació, individual i individualitzada, de cada instant, de cada “vent teixit” en paraules particular.

Cada vers no és una part de la imatge general del poemari –i, per tant, del món (o, alhora, de la part del món)– sencer, sinó que és una imatge –una estampa, un quadre o una composició musical, si ho preferim– per ell sol. El llibre, doncs, no és un gran quadre, composat per múltiples peces que s’han d’anar encaixant a fi d’obtenir, al final, una imatge general, sinó un quadre de quadres: un quadre (superior) fet per superposició de les successives imatges. No dibuixa un paisatge, sinó un paisatge de paisatges: un món. El món que veu, i que assaja de transmetre teixint paraules damunt el paper, el poeta.

I, precisament per aquesta raó, perquè cada vers és una petita, insubstituïble, imatge del món en ell mateix, fóra tan desassenyat com contraproduent provar de dir –no diguem, ja d’explicar– el significat ni del poemari ni de cada vers en particular. Si Jaccottet s’allibera de qualsevol forma o convenció, si s’atansa al més essencial, si se serveix d’una poesia breu, concisa i despullada, és perquè vol alliberar, a la seva vegada, el lector; és perquè vol perquè vol acabar amb la (absurditat de la) poesia de lectura única o unívoca; és perquè vol que sigui cada lector, individualment, qui en faci la seva lectura; perquè vol que el lector recreï al seu interior, mitjançant les seves emocions –tan intransferibles com la veu poètica de l’autor– que les sensacions que ell ha maldat per transmetre a través de la seva poesia.

Una poesia bastida damunt de “no gaire res”, “lleugera”, “insegura de durar”, que sap que recórrer el món és, per damunt de tot, esguardar-lo, és deixar vagar la mirada, és mirar-ho tot amb ulls d’infant, és “celebrar una polseguera il·luminada”; que ha aprés, tot caminant, que més és menys –“penjolls més pesants / com menys roba ornen”–; que per entendre el món (i entendre’s) “cal que el temps em fecundi”, que cal “ajuntar totes les coses / en el clos”; que l’art més alta i depurada és aquella “que esquinça, que afina”. Si voleu que el món –exterior, però sobretot interior– se us il·lumini, llegiu (amb el cor a la mà, els sentits ben alerta i la ment ben esbatanada) Aires, aquesta petita gran joia poètica.

* “notre Pensée […] trouvait purement et en elle-même aussi une musique propre qui n’est autre que la phrase conduite par le rythme sentimental interieur

Publicat a Nació Digital, el 4 de desembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de la col·lecció “Jardins de Samaracanda”

Més amunt que les flames, de Louise Dupré.
Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot.
V, Lucia Pietrelli.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Arbre que s'allunyà, Antoni Clapés

Fruir el fruit de la vida

De vegades et demanen què diferencia un bon llibre de poesia d’un molt bon llibre de poesia. És obvi que no existeix una única resposta, entre altres raons, perquè els grans poemaris poden ésser —han d’ésser, en realitat— molt diferents, però possiblement ha de complir dues condicions: la primera, que et sacsegi pregonament, que en llegir-lo deixi impacte en el teu interior, que trasbalsi les teves emocions; la segona, que, d’una manera o altra, sentis que aquell volum no tan sols ha estat escrit per a tu, sinó que ja l’havies llegit, dins teu —que ja existia dins teu però que ha calgut que el poeta / torsimany (te) l’hagi escrit / traduït per a tu.

Aquesta doble impressió, tan rara com meravellosa, es produeix immediatament així que et capbusses, en Arbre que s’allunyà, la darrera obra d’Antoni Clapés, publicada per LaBreu Edicions: t’emociona i et com-mociona tant, el sents tan teu, et diu —de fet, més que dir-te-les, te les mormola, en silenci, a cau d’orella— tantes coses que t’hi aferres com si la teva vida en depengués, com si continuar-lo llegint no fos una opció, per a tu, sinó una necessitat; com si et calgués per entendre’t —per entendre’t i entendre el món que t’envolta; com si fos el llibre que, sense saber-ho, esperaves; i, alhora, com si ell, al seu torn, t’esperés a tu.

A tu i —això és el que el fa colossal— a tots els que el llegeixin. A tots, és clar, els que estiguin preparats per llegir-lo, a tots els que tenen l’ànima a punt, a tots aquells —que són molts més dels que diuen i volen— pels qui la poesia i la filosofia no és que siguin ànimes bessones sinó que són una i una mateixa cosa; a tots aquells pels qui, en siguin o no conscients, el plaer estètic i el guany ètic o existencial vagin indissolublement units; a aquells pels qui “la bellesa perdurable” ha de “colpir el fons de les coses”.

La poesia de Clapés és bella, bellíssima, d’una pulcritud i d’una escaiença impressionant, sempre a la (quasi impossible) “percaça del mot precís” que digui, sense dir-ho, per mitjà de silencis, d’espais en blanc, de pauses, de “la remor sorda” que ens permet “ser el silenci / de rere el silenci”, el que ha de dir. Però posseeix, encara, una bellesa major, no (tant) estètica sinó vivencial o cultivadora: el llenguatge és, per damunt de tot, el mirall de l’ànima, de l’ànima profusament llaurada pel solc de la vida; del temps, dels records, de les lectures, de les caminades, de les converses, de les reflexions, autoreflexions i contrareflexions; de l’arbre de la vida —de la vida en el sentit més ampli, ple i (nodridorament) contradictori— que ha anat madurant lentament i pregona dins seu fins a fructificar en aquest magistral poemari.

D’aquest poemari que, més que haver-lo escrit ell, l’ha escrit (i descrit) a ell. A ell i, per fortuna, a tots els que el sapiguem llegir —i, sobretot, re-llegir (i re-crear) ben endins nostre. Llegiu-lo i us llegireu (també) a vosaltres mateixos.

dimecres, 4 d’octubre del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 15 d’octubre del 2017

Altres anàlisis literàries de poesia:

Afollada, Laia Martínez.
Certesa de la llum, Laia Llobera.
Cala foc als ossos, Jaume C. Pons Alorda.

Categories
Notes de lectura

Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot

El crit que ens reclama (ésser)

Pel que es refereix a l’encert o la validesa —no ja acadèmica, sinó, simplement, artística— de l’anàlisi literària de qualsevol llibre de poemes, per no repetir-me en debades, podeu llegir el què en comentava a la meva visió de V, de Lucia Pietrelli.

Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot, el següent llibre de la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central / Eumo, (gairebé) no podria ésser més diferent, tan temàticament com formal. I això, és clar, és una sort, perquè les possibilitats de la poesia són, o, més aviat poden ésser, molt més àmplies que no sembla a vegades, quan la temptació del mimetisme, de fer-allò-que-els-altres-fan-i-té-èxit és tan gran i perillosa. Hi ha tantes poesies (possibles) com persones les escriuen i totes elles, si combinen qualitat, intensitat i, sobretot, autenticitat, són —millor diguem, de nou, “poden ésser”— vàlides i interessants, recomanables.

Si deixem de banda l’aspecte estrictament formal —en el qual em limitaré a esmentar que Munar Ribot escull heptasíl·labs dialogats, discursius, llargs, fluvials— cal advertir que es fa difícil parlar d’aquest llibre de poemes sense incórrer en el risc d’avançar més que potser no convindria; de dir allò que diuen els versos i que ha d’anar descobrint per ell mateix el lector. Tanmateix, em temo que el risc d’evitar-ho encara és major: tant el títol com la desacostumada llargària del poemari poden esdevenir un (teòric) mur dissuasori per a una (bona?) part de la meravellosa minoria d’amants de la poesia.

Maldant per trobar el punt just entre el massa i el poc, procuraré no posar llum allí on ja n’hi ha, però si, almenys, encendre alguna petita espelma per ajudar aquells als què un desusat (i agraït) excés de llum potser els enlluernaria.

Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït —“L’Estat modern  / és la lloca burocràtica / a l’estela del qual / tot el viu s’incapacita”— tots els jos, que els ha mesellat o anyellat —“dels sedentarismes / el mental és el més bèstia / dels suïcidis possibles”—, que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser: “volgueren ser / ells mateixos sol i llum / imperant sobre les coses…”.

I, sobretot, ésser diferents —“netejant la diferència / fins a obtenir llambregant / dessaborit cristall d’home”; “idèntics, clenxadíssims / subjectes”—; ésser un jo únic, irrepetible, fruit de cadascun de nosaltres, no beneït (ni condicionat) per cap re-ligio sacra (al servei d’una creença) o laica (al servei d’un estat). La por —“devota por a l’incert”—, la facilitat, la comoditat —“animals urbanitzats”— ens ha fet renunciar als nostres jos possibles; als nostres jos futurs, que ens podrien dur (molt) més enllà, que ens poden fer avançar i acostar-nos a l’home que vindrà.

Afirma amb raó Jaume C. Pons Alorda, al seu aclaridor epíleg, que hi ha en aquest poemari ressons de Martin Heidegger —“El llenguatge és la casa de l’ésser”—, així com de Rainer Maria Rilke i de T.S. Eliot, però l’ombra colossal de Friedrich Nietzsche, del seu superhome i, de manera destacada, d’Així parlà Zaratustra, hi és, també, omnipresent, vindicativa. Entre les seves línies hi sentim (llegim) la veu del filòsof turingià:  «de vosaltres[, els solitaris d’avui], que us heu elegit a vosaltres mateixos, ha de sorgir un poble elegit: —i d’ell, el superhome».

Preferim ésser menys —el Contracte social de Rousseau reduït a la mínima expressió, convertit en dogal: “tants foren els dies / que l’esmolada paraula / els encollà, que mai més / cap dogal ja no els féu nosa”— o no ésser gairebé res: miralls que es reflecteixen els uns als altres; que reflecteixen la seva (nostra) respectiva buidor: “un bosc / de miralls xorcs”; lil·lipputizats espiritualment, hem sacrificat el nostre dret (i deure) a ésser a canvi d’una adotzenada, covarda i falsa (sensació de) seguretat: “Mers còmplices replicants / d’una imatge especular, / pidolam un tros de pell, / una veu on persistir, / car romandre és impossible”.

Mort déu, ha mort en nosaltres el desig de regnar, de regnar en nosaltres i per nosaltres mateixos d’esdevenir els nous déus, els amos i senyors de la (nova) creació. I aquesta és, segons el meu modest parer, la crida primordial de Jaume Munar Ribot, de mig poemari ençà: revoltar-se contra la submissió, desplegar ben esbatanades les ales noves per evitar que els que sempre fan i desfan ens facin —o, més exactament, ens desfacin: car, en acceptar el(s) jou(s) ens neguem a nosaltres mateixos, i alhora ens neguem un oceà infinit de possibilitats— a la seva imatge i semblança, tous, mansos, covats (i covards): “Si de mi en volíeu / el caliu civilitzat, / jo la deflagració / us daré tot d’un cop”.

Si el poder vol que, com a moderns i obedients Abraham, sacrifiquem als seus peus el nostre fill més preuat, la llibertat, creadora i recreadora, a canvi d’una (aparença) de seguretat que ens pren molt més que no ens dóna, el poeta mallorquí ens reclama el gest suprem de dignitat: que hi oposem un gran No! Un No a la renúncia, a l’existència feta (i nodrida) només d’engrunes; un No, que és, en realitat, un gran, immens Sí, un a la vida.

Exercitar la llibertat, alliberar-nos dels temors, de les excuses, justificacions i dels eximents —“la burocràcia / narcòtica, redemptora / […] de tota obligació / d’haver de significar / us eximirà per sempre”— falsament conhortadors; atrevir-nos a esdevenir humans, a ésser!: “com precoces supernoves / […] sense cap òrbita sabuda, / p’rò habitants de la certesa /que el desordre ens farà lliures.”.

I aquesta llibertat que reclama, sorgida d’un mateix, autogenerada —“créixer tot sol i romandre-hi / per tal de crear en silenci”—, sorgida de cap i de nou, aquest “segon bateig”, aquest “tancar barres, renegar-se”, aquest “desordre nou” o “nou buit primordial” que reivindica bastir, se l’exigeix, se l’aplica ell mateix, i l’exerceix, també, formalment, o gramaticalment: fent conviure, en un sol text, un amplíssim registre verbal emprant tantost paraules cultes i (ben) poc usuals, que alguns potser consideraran inexpugnables —protèrvia, partió…—, com quotidianes —mugrons, sambistes…—, frases fetes —covava els ous— i vulgars, algunes ben frec a frec del llenguatge groller: cul, cony

I això, ens agradi o no —a mi, ho reconec, no gaire (per no dir, ben poc): entenc que identificar, directament i automàtica, alliberament o modernitat amb vulgarisme o mal gust és un trist malentès— una tal convivència és (o, si més no, pot ésser) en aquest cas, lògica i justificada: com reclamar llibertat si no ets capaç de prendre-te-la a l’hora d’escriure?

En definitiva, si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren («Guarda’t dels bon i dels justos! De bona gana crucifiquen aquells que s’inventen una virtut per a ells mateixos —odien els solitaris. […] T’ha de voler cremar en la teva pròpia flama: com et refaries de nou si no t’haguessis convertit en cendra!») i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?

El que més greu, gosarem llegir-lo? O tindrem, també, por? Por que ens acari massa amb nosaltres mateixos, amb l’home renunciat que som?

dijous, 7 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Anna Murià / El gall canta per tots dos, Agustí Bartra

En El principi de la poesia, Allan Poe posava l’èmfasi en l’essència poètica afirmant que “si goséssim mirar dins les nostres pròpies ànimes descobriríem immediatament que […] ni existeix ni pot existir cap obra […] més supremament noble que un veritable poema, un poema per se, un poema que és un poema i res més que un poema, un poema escrit únicament per ell mateix”.

Certament, la poesia —com qualsevol obra d’art— no tan sols ha d’ésser del tot autònoma, ha de sostenir-se o valer-se per ella mateixa, sinó que ha d’ésser compresa —o, millor dit, sentida, car s’adreça més als sentiments que no pas al pensament— i interpretada per i en ella mateixa. Ha de constituir un tot, una unitat completa, que comporti alhora les seves claus interpretatives.

En un món ideal on la cultura i el coneixement fossin el nucli i l’arrel de l’existència humana, el diàleg permanentment obert entre l’autor i el lector que fonamenta la veritable poesia no només no requeriria torsimanys, sinó que els rebutjaria. Però en el nostre, on la cultura no és més que una enlluernadora joia desada al calaix, que solament fem lluir en ocasions especials, la realitat és molt menys arcàdica: sense les crosses de la crítica la poesia no podria, no ja envolar-se, sinó caminar.

Menys encara quan, per raons inversemblants que res no tenen a veure amb criteris qualitatius, alguns autors de primeríssima categoria han estat arraconats, convertint la seva reivindicació, més que no pas en una necessitat, en un deute pendent ineludible. Deute que, pel que es refereix a l’obra d’Agustí Bartra, Anna Murià cregué —més per militància artística que no pas personal— li calia satisfer. I ho féu, sobradament, amb L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2012.

Com bé argüeix D. Sam Abrams en la seva tan esplèndida com acurada introducció, la “lectura oberta” de l’escriptora “volia reïficar o institucionalitzar la figura de Bartra com a «clàssic» tal com havia fet Ferraté amb Riba o Castellet amb Espriu o Gimferrer amb Foix”, (pàg. 14), posant en evidència que el poeta “pertanyia a l’alta modernitat internacional i que difícilment encaixava en els valors estètics de la literatura catalana del segle XX”, (pàg. 17).

En aquest punt, i de bell antuvi, cal destacar el gran encert del títol, o més aviat, del subtítol de l’obra: Assaig d’aproximació. Tant per la seva íntima relació amb el poeta com per la seva elevadíssima qualitat literària, Murià es podria haver permès el luxe de pontificar, de situar-se au dessus de la melée i convertir la seva visió, en la visió. Per contra, bo i remarcant que era una aproximació optà per una tan desacostumada com honorable modèstia.

Modèstia que, de tan excessiva —“Què vaig a fer? (…) L’estudi escrit de tota l’obra d’un poeta sense cap de les condicions que exigeix l’assaig crític: ni pensament científic, ni bases erudites, ni objectivitat, ni anàlisi serena, ni perspectiva”, ens anuncia al Prefaci—, acabà essent contraproduent, en oferir la —del tot falsa— impressió que no tenia la vàlua suficient per a dur-la a terme. Quan en realitat ningú no comptava amb les condicions, les possibilitats i els coneixements per a enfrontar-se amb èxit a un repte tan exigent com complex.

Murià, com a creadora, era conscient que la poesia —com a sublimació artística— ha d’ésser polièdrica, polisèmica i que, consegüentment, oferir una visió categòrica —i, no diguem ja, amb ínfules d’infal·libilitat— d’una obra no tan sols no contribueix a augmentar-ne el seu valor, ans el redueix, li nega la seva la seva grandesa, la seva universalitat i la seva eternitat.

Amb el seu capteniment analític, alliberat de la funció classificadora entomològica que acostuma a llastar la missió crítica, més que interpretar, ens ensenya a veure; més que no pas a trobar, a descobrir. En comptes d’imposar-nos la seva lectura, la seva mirada ens obre els ulls: “L’obra de Bartra és una literatura de cara a la vida, dins de la vida i amb la vida a dins” (pàg.61); “La vida és tot, una totalitat tan absoluta que seria ociós definir-la. La vida se sent, es veu, es respira, es toca, es viu i no s’explica”, (pàg. 62).

Com Diògenes, navega la poesia del seu company, escandallant-la amb la seva llum per a que hi trobem el reflex de l’home Bartra: “Tota la seva obra, tota, prosa i vers, és el «Poema de l’Home», (pàg. 29); aquest home no pas individual, i per tant contingent, sinó universal, etern, que inclou “la humanitat sencera”, (pàg. 40). En paraules de l’escriptor: “No hi ha sinó un home que és tots els homes”, (pàg. 30); “En mi canten la vida / i l’esperit de l’home” (pàg. 39).

Malgrat els absurds perjudicis amb què fou rebuda, la categoria de la interpretació crítica d’Anna Murià no tan sols és excepcional —tal i com dictamina Abrams— sinó que, sense cap pretensió d’univocitat, sap veure i mirar molt més enllà i molt més endins que la majoria dels crítics. La seva és una lectura insòlitament pregona i intensa, un guiatge d’una colossal acuïtat, que il·lumina poderosament l’obra bartriana amb una claror esbalaïdora. I, mercès a la seva claror, la podem veure —i entendre— molt millor. I, el que és més important, la podem treure de l’inhòspit pou de foscor i d’oblit immerescut on jau sepultada, miserablement i injusta, des de fa tant de temps.

 Ho palesa, amb escreix, la recent reedició, per part de Meteora, del seu darrer poemari: El gall canta per tots dos (Agustí Bartra, Editorial Meteora, Barcelona, 2012), igualment a càrrec de D. Sam Abrams, qui en fa una encesa i entusiàstica reivindicació: “destaca per la seva extrema originalitat, humanitat, passió, intel·ligència i excel·lència artística”, (pàg. 5); “Poques literatures al món tenen el privilegi de comptar amb un llibre d’aquesta magnitud sobre la gran aventura final de la vida”, (pàg. 20).

Per bé que sigui una obra breu, desigual i possiblement inacabada —en morir, Bartra “encara estava treballant en l’últim poema i mirant de tancar l’original segons un esquema que ell mateix havia concebut un temps abans”, (pàg. 5)— la seva vàlua poètica, i alhora existencial, és indiscutible. Fins a tal punt que podríem asseverar que esdevé no tan sols el seu testament literari, sinó també una perfecta síntesi de tota la seva producció poètica.

Una síntesi que és, ensems, un tan deliciós com enriquidor tast de la més excelsa poesia. Aquella que, segons exposava Rilke a Lou Andreas-Salomé, en carta d’abril de 1903, “posada a recer de qualsevol forma d’atzar, sostreta a qualsevol manca de claredat, arrencada del temps i lliurada a l’espai, ha esdevingut perdurable, apta per a l’eternitat”. Confirmant plenament, doncs, l’anàlisi de Murià: “Res no mor realment a la natura bartriana, […] tot retorna eternament”, (pàg. 60); “La vida no acaba en la mort, continua, sempre fugisserament, ella mateixa en la metamorfosi”, (pàg. 66-67).

Particularitat que assolirà encara major relleu quan la imminència de la mort —que és la immanència de la vida— es va fent més i més present: “L’ús reiterat de recursos de la lírica i la cançó tradicional —ens informa el curador— […] és la manifestació artística de la voluntat de Bartra de voler renéixer davant de l’embat de la malaltia, la decadència i la mort”, car “tal com explica Konuk Blasing […] cada vegada que un poeta escriu un poema líric, amb els sons del seu text està invocant i convocant la memòria més remota i originària de la llengua que guarda la humanitat”, (pàg. 15-16).

Idea posada de manifest ja per Charles Baudelaire l’any 1861 en un article sobre Theódore de Banville: “Qualsevol mode líric de la nostra ànima ens obliga a considerar les coses no pas en el seu aspecte particular, excepcional, sinó en els seus trets principals, generals, universals. És aquesta consideració la que serveix per a explicar la comoditat i la bellesa que el poeta troba en les mitologies i en les al·legories. La mitologia és un diccionari de jeroglífics vius, de jeroglífics coneguts per tothom”.

I represa per Murià al seu assaig, quan, tot partint d’un principi cabdal del poeta («La veritat és mite i el mite és veritat»), aclareix que aquesta sentència “exposa de forma sintètica per què Bartra ha volgut sempre fer-se seus, per reelaborar-los, els mites antics, i admetre’n i crear-ne de nous. […] En possessionar-se dels mites antics, els ha modernitzat o bé els ha fet atemporals.”, (pàg. 156)

Reflexió que —en aquesta generació i regeneració circular o etern retorn que és la creació artística— l’agermana a la seva vegada amb Richard Wagner, el qual en una carta de 1860, adreçada al crític francès Frédéric Villot, opinava que: “En el mite les relacions humanes es despullen gairebé per complet de la seva forma convencional i intel·ligible només a la raó abstracta; mostren allò que la vida té de veritablement humà, d’eternament comprensible, i ho mostren d’aquella manera concreta, aliena a qualsevol imitació, que dóna a tots els veritables mites el seu caràcter individual, que es reconeix a primer cop d’ull”.

I que li permet recobrar una nova transcripció bartriana —“El mite, per al poeta, és la veritat mateixa que s’ofereix per a ésser viscuda des de dins, amb una idea de temporalitat i d’eternitat a la vegada. A tot el món hi ha signes i evidències de la voluntat mítica del nou home auroral.”, (pàg. 155)— tenyida per una tan vigorosa com indiscutible adscripció nietzschiana: l’Home nou que ha de venir, una volta hagi superat el crepuscle dels ídols, brindarà una nova aurora a la humanitat.

Inspiració i admiració del filòsof alemany que no tan sols deixà una de les petges més indelebles en la poesia i el pensament de Bartra —sobretot en el concepte “circular i cíclic” (pàg. 76) de l’existència— sinó també en l’estructura del mateix assaig de Murià, què, invertint la lògica analítica convencional, parteix del general —de l’estudi del conjunt de l’obra— per a arribar al particular —a l’anàlisi obra per obra. Una construcció en espiral o deconstrucció: de l’individual al general per a tornar a l’individual.

Com a conclusió gosaríem asseverar que L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació no és només un llibre d’un altíssim nivell acadèmic, sinó que per la seva pregonesa i la seva exhaustivitat, està destinada a esdevenir un referent tan fonamental com imprescindible. I no únicament —deixeu-nos-ho dir— per a l’estudi de l’obra bartriana, ans per al de la creació poètica en general.

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

  

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons