Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Deixa dir al cos

Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.

El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.

La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est  comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari  ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.

El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.

Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.

Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es  facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.

Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i els XX del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.

Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).

Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.

dissabte, 30 de maig del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Sons bruts, Carles Rebassa

Sons bruts, Carles Rebassa

De sonets ja no se n’escriuen

De vegades, pretenen ésser tan i tan moderns, tan originals, tan innovadors que acabem convertint-nos ens esclaus de la nostra modernitat (imposada). Ens fa tanta i tanta por que ens acusin d’antiquats, de no estar al dia —i estar al dia, en aquesta època nostra líquida, suposa ja no viure en l’avui, sinó avançar-se al demà, anar sempre amb la llengua fora, com un gos que corre i corre, sense saber perquè corre— que ens (auto)prohibim recórrer a qualsevol forma d’expressió artística que pugui fer que algú ens titlli d’antics; com si el terme antic fos, per ell sol, negatiu —o, almenys, pejoratiu; com si, per anar endavant no calgués, de tant en tant, mirar enrere. Encara que tan sols sigui per assegurar-nos que allò que creiem nou, que hem inventat, ja era una pràctica habitual dels nostres besavis.

Amb Sons bruts, Proa Edicions, febrer del 2019, Premi Carles Riba de l’any passat, Carles Rebassa ens demostra, de nou, com ho va fer amb Eren ells, que, com qualsevol artista que mereixi ésser definit com a tal, no segueix altra directriu que les de la seva necessitat interior; que escriu, en cada moment, el que el cor li demana que escrigui, deixant de banda qualsevol altra consideració que no sigui la purament intuïtiva: la de sentir que el que ha de fer és allò i exactament allò.

Un cop fet, ja seran els altres els que, afectats d’aquesta malaltia tan perjudicial com contagiosa de qualificar-ho i denominar-ho tot —o, el que és el mateix, de quantificar-ho, de generalitzar-ho, de desindividualitzar-ho (i, per tant, de llevar-li a la creació artística una de les seves condicions essencials: la de constituir l’expressió de la subjectivitat de qui la duu a terme)—, els que diran què ha escrit; els que provaran de definir l’indefinible; de mesurar l’immesurable, de quantificar l’inquantificable. Com si en una poesia, el que comptés més no fos el resultat sinó el mitjà; com si en una paella, el que haguéssim d’assaborir no fos el tast o el gust, sinó el seu procés culinari.

Llegir Sons bruts i dir que l’autor de Pluja de foc ha escrit 68 sonets és tan (poc) com dir que de nits el cel és fosc; és (creure) dir-ho tot sense dir (pràcticament) res. Comprovar si cadascun dels poemes es compon de dos quartets i de dos tercets, comptar els versos un a un per assegurar-se que en cap d’ells no hi sobra o hi falta cap síl·laba, o convertir-nos en Sherlock Holmes lingüístics que, amb una lupa auditiva a la mà, examinen la mil·limètrica concordança dels versos que han de rimar, garantir, doncs, que els 68 versos posseeixen l’ADN ineludible dels sonets és una feina tan senzilla, innecessària com (ben) poc útil.

Senzilla perquè és com sumar dos i dos. Innecessària perquè imaginar que Rebassa no l’ha feta —i no una vegada, sinó unes quantes vegades— abans que nosaltres és absurd; doblement innecessari, i absurd, en aquest cas, quan el jurat del Riba ja haurà garantit que no els donin gat per llebre.

Poc útil, sobretot, perquè els sonets, per més perfectes i precisos que fossin, si només fossin sonets, si es limitessin a complir, amb una escrupolosa exactitud tècnica (matemàtica), les seves (estrictes) exigències formals, ben poca cosa serien;  si no anessin (i ens portessin) més enllà —molt més enllà—, si no ens fessin oblidar —mentre els llegim, però, sobretot un cop llegits— que s’han sotmès a una severa cotilla, potser ocuparien algun lloc en una enciclopèdia o en algun llibre escolar, però mai no ens arribarien allí estan destinats a arribar: al més endins del nostre endins.

Penseu que els sonets —i altres versos d’estructura fixa— no són ni poden ésser moderns?, que cap poeta actual no els pot escriure amb tanta destresa com els antics?, que cap sonet us pot sorprendre perquè totes les seves possibilitats ja s’ha exhaurit? Penseu, sobretot, que qui escriu un sonet està obligat a escollir entre dir el què vol dir i dir com ho vol dir?, entre sacrificar el fons o la forma?, entre el llenguatge i el pensament? Creieu que nio es pot jugar amb els sonets i fer-los jugar?

Llegiu Sons bruts i us adonareu, que no hi ha res tan modern com el que sembla antic i al mateix temps, que els únics son(et)s bruts són els que no ens deixen tinta a les mans quan els llegim, els que se’ns esborren de les mans —del cor, de l’esperit i del pensament— tot just després de rentar-nos-les.

dilluns 4 de març del mmxix

Publicat a La Llança, el 12 de març  del 2019

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Sons bruts, de Carles Rebassa” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar

El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar
Qüestiono, ergo sóc

Si hem de fer cas al que diuen les contracobertes, les solapes i les notes de premsa de les editorials, sembla que la poesia en català d’aquest començament de segle XXI està vivint un nou segle d’or, un moment on la (quasi) excel·lència floreix i predomina com mai abans havia succeït; sembla que no tinguem unes quantes poetesses i uns quants poetes extraordinaris, sinó que (quasi) totes i tots ho són, que l’Olimp o el Parnàs, com la cabina dels Germans Marx, (gairebé) no s’hi càpiga. Ho comentava, aquí mateix, en Sam Abrams no fas pas gaire: no en fem un gra massa, sobretot negligint el seus predecessors?

Amb El futur. Poesia de la inexperiència, (Cafè Central i Adia Edicions), Jaume Munar, amb el coratge dels temeraris, amb la temeritat dels coratjosos, ha cregut oportú dir-hi la seva, tant pel que es refereix a aquesta primavera poètica miraculosa —“La publicació massiva i indiscriminada de poesia en els últims anys s’ha venut com una mostra de la bona salut del gènere. Però […] la torre literària que sembla haver-se aixecat no és més que polseguera”—, al tipus de poesia que s’està duent als altars —“situar el focus poètic en els sentiments i no en les circumstàncies delata, com a mínim, una inflamació del jo poètic”— com al mitjà que s’empra per dur-la-hi (i per arribar-hi): “La literatura dels últims anys s’ha subsumit de ple en la societat de l’espectacle [i] requereix, en conseqüència d’una comparsa de showmen i vedettes que li serveixin de combustible”.

Crec que el seu és un llibre —tot i que potser és una mica massa categòric, atès que tan sols admet com a possible o com a desitjable un tipus de poesia, el que ell anomena de la inexperiència i que jo anomenaria nietzschiana, feta a cops de martell— és tan convenient com necessari, atès que posa el dit a la nafra (a una de les nafres: en té unes quantes més), o més exactament, trepitja l’ull (un dels ulls) de poll  de la poesia catalana d’avui, advertint-nos del perill que suposa creure (massa) en els oasis sublims. Sobretot, perquè quan els Narcisos es miren en excés als seus estanys, corren el risc d’acabar ofegant-se.

Aquells que cregueu que la funció dels que estimem la poesia (ja siguem lectors, escriptors o crítics) no és aplaudir-la, amb els ulls clucs, gregàriament (i acríticament), sinó assaborir-la (i valorar-la) individualment i, per tant, qüestionar-la quan creiem que s’ho mereix— que no és, la literatura, com la filosofia, la seva art bessona, un font d’interrogació o qüestionament perpetu?—, ja us podeu afanyar a llegir-lo.

dijous, 29 de novembre del mmxviii

Publicat a La República, el 22 de desembre del 2018

© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Poesia

 

La por a la literatura
Ana Blandiana
El batec de les pedres
Antoni Vidal
Ferrando
Certesa
de la llum,
Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “El futur. Poesia de la inexperiència”, de Jaume Munar” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Sobre literatura

17 de març: Dia de la poesia catalana a internet

Categories
Notes de lectura

Midsommarnatt i Nit trista de sant Joan

Comentàvem en l’anàlisi literària d’El doctor Glas, de Hjalmar Söderberg, “els lligams invisibles” que l’uneixen “amb un parell d’enigmàtics poemes entrecreuats entre Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona”. Uns lligams que, per més que Marcel Proust afirmés el contrari —“le moi de l’ecrivain ne se montre que dans ses libres”—, palesen la inextricable intimitat que s’estableix entre el creador i la seva obra; entre el veritable creador i la seva creació, que serà la imatge més pura d’ell mateix.

En el present cas, uns lligams que són tan invisibles com gairebé impossibles de deduir per a aquells que no disposin d’una informació suficient. Amb major raó, encara, si tenim en compte que si bé el de la poetessa terrassenca es troba a l’abast del públic des de fa força anys, el del santcugatenc era pràcticament desconegut fora de l’àmbit acadèmic fins que labutxaca tingué la ben avinent pensada publicar, ara fa un parell d’anys, una nova edició de Les dones i els dies.

És per aquesta raó —noblesse oblige— que de bell antull esdevé ineludible agrair a Jordi Cornudella que, en aquesta nova edició, decidís incloure-hi —juntament amb Any, Cadaqués i Prop dels dinou— el poema Midsommarnatt. Com resulta igualment imprescindible que fem constar la nostra més sincera gratitud a D. Sam Abrams per haver-nos donat a conèixer —al llarg d’una tan afable com enriquidora conversa mantinguda a recer de l’ombra acollidora del Monestir de Sant Cugat— tant l’existència dels dos versos com la relació insospitada que tenen amb el magnífic llibre de Söderberg. Sense el seu erudit comentari, el present apunt no hauria estat possible.

Mercès a la seva advertència, ens procuràrem la versió definitiva de la cabdal obra ferrateriana, en la pàgina 213 de la qual Cornudella explica d’allò més escaientment la gènesi del poema. Reconeixent-nos incapaços de fer-ho millor, gosem reproduir les seves paraules:

«El poema és implícitament adreçat a Marta Pessarrodona. Va sortir al segon número de La mosca (full venal amb informació de les editorials Edicions 62, Lumen i Seix Barral), que porta dipòsit legal de 1968, i es devia distribuir a finals d’any. Al peu hi figura aquesta nota de l’autor:

“Midsommarnatt correspon evidentment a Midsummer Night, i Ljusa blaa natt vol dir “clara nit blava”. La frase surt de Doktor Glas de Hjalmar Söderberg. Traduint aquest llibre, es va donar la coincidència que el dia mateix de Sant Joan em va tocar el passatge que descriu una nit de Sant Joan. Em fa l’efecte que la nit antiga de Tyko Gabriel Glas se’m va confondre una mica amb la meva nit precedent, i que d’aquesta confusió en va sortir aquest poema. No sé si em pot servir de consol de pensar que no és pas el primer poema del món que resulta d’un cert estat de confusió mental —i que tal com van les coses no serà segurament el darrer.

»Ferrater traduí la novel·la sueca al castellà l’estiu del 1968; va sortir aquell mateix any (Barcelona, Seix Barral, 1968; la frase citada al poema és a la p. 26*).»

 No creiem que sigui necessari especificar quines foren les malaurades circumstàncies històriques —que des de fa tants i tants anys han estat, i segueixen essent, reiterat objecte d’una desmemòria històrica induïda d’efectes nefastos— que determinaren que el poeta català no fes la traducció al seu propi idioma, sinó a aquell que estàvem obligats a parlar por la gracia de Dios.

En aquells temps de trist record, per a Ferrater la dona dels seus dies era Marta Pessarrodona. Com era habitual en aquella època on tot el que tenia gust de llibertat estava prohibit, la seva relació sentimental —com, d’altra banda, quasi qualsevol cosa que pagués la pena— hagué de sobreviure forçadament immergida en la clandestinitat.

Tan sols se’n pogué parlar amb normalitat molt anys després. Com ho féu, en ocasió d’haver sortit al carrer la nova edició del poemari de Ferrater, la mateixa Marta Pessarrodona, amb la seva delicadesa habitual, i fent ús de l’art de l’el·lipsi, en un article publicat al núm. 35 de la Revista d’Igualada, el setembre del 2010, en un més que interessant article titulat: «Midsommarnatt: notes memorialistes a un poema de Gabriel Ferrater»:

 «Encara que vaig tardar exactament 25 anys a partir de la seva mort, 1972, a parlar de la meva relació amb G[abriel] F[errater]), que cobreix el període que va de maig de 1968 fins a la seva mort, sí que voldria recordar que la nostra coneixença partia del fet que jo ja intentava ser poeta. […]

»En [un] sopar [de maig del 1968, Josep] Pedreira va reclamar un pròleg del Gabriel per al meu futur llibre. Hi va accedir encantat i vam concertar de veure’ns a Sant Cugat i dinar plegats al dimecres següent […] No cal ara que puntualitzi com va anar aquell dia. N’hi ha prou dient que així va començar la nostra relació i la meva coneixença, també, d’un narrador clàssic suec, Hjalmar Söderberg, que ell estava traduint i que, imagino, ell mateix havia proposat de publicar. La resta és fàcil de deduir, llegint la nota que ell mateix va redactar per a La Mosca. Tan sols hi aportaré que aquella revetlla de Sant Joan la vam passar sols, sopant primer a un restaurant de l’avinguda de Sarrià de Barcelona i passejant per un Eixample on vam veure fogueres en algunes cantonades, per rematar-ho a l’Escullera del Port de Barcelona abans de retornar a Sant Cugat, al seu pis.»

A l’igual que havia succeït amb el seu company, aquesta indeleble experiència Pessarrodona la transformà en un vers, titulat precisament Nit trista de Sant Joan, que veié la llum per primera vegada a Vida privada, l’any 1973, i s’inclou el la major part de les seves antologies —la darrera Poemes, 1939-2007: Antologia, d’editorial Meteora.

La petja literària que deixà, inesperadament, una novel·la danesa en les nostres lletres no podria haver estat més magnífica, germinant en un parell d’apassionants mostres de la lírica de dos dels grans noms de la literatura del nostre país. Vida i literatura, existència i creació artística, no només acostumen a confluir, sinó que solen avançar aparellades en una idèntica realitat que les agermana.

Res millor, doncs, que acabar aquest apunt —que no té altra pretensió que convidar a la lectura tant d’El doctor Glas com de la poesia de Ferrater i de Pessarrodona— oferint la possibilitat d’assaborir els dos versos que estableixen “lligams invisibles” entre el llibre de Söderbeg i la més escollida poesia catalana.

 Gaudiu-los!

 Midsommarnatt

Vaig saltar encara
una foguera
menuda. L’última?
Només uns mots
callats de sobte.
Ljusa blaa natt.
Murtra** del símbol,
Murtra que viu.
Manent de l’una,
de fa tant de temps.
Lleial a l’altra
des de tan poc.
Tu la d’enguany,
Murtra en qui crec,
abraça’m, no
símbol de res.
L’altra em vol fer
creure, perenne
obedient,
serf d’una gleva
on he d’encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals dels llits
d’estius llunyans)
cada solstici,
quan és tan vell
saber com viren
els tombs dels anys.
Que cremin. Sigues
la més perenne,
tu, nit d’enguany.

Gabriel Ferrater

 Nit trista de sant Joan

No vam saltar ni l’última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífera remor.
(¿ Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
—aquest literari animalot de color
d’ala de mosca?)
Nit per no viure-la:dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.

Marta Pessarrodona

dimarts, 16 d’octubre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

* En l’edició actual d’Adesiara, la frase apareix a la pàgina 21, i Carolina Moreno Tena la tradueix com a “Nit clara, blava.” (Els més inquiets, podeu llegir l’original suec en aquest enllaç.)

** Amb Murtra, en majúscules, al·ludeix a la Marta, no pas a la planta.

 
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons