Categories
Notes de lectura

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, 2020

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal

L’imprescindible altra veu

Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.

Això establert, goso afirmar que Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2020 —que ve a complementar Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980)— si no és un llibre necessari, ben poc li falta. Necessari —quasi necessari o molt oportú, si ho preferiu així— per a qualsevol persona que tingui interès em conèixer, de primera, primeríssima mà, la visió que tenia del món i de la vida una autora tan essencial de les nostres lletres.

Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.

Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.

I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).

La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …

Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.

Així, ens diu que, per a Colette: “la paraula [és] espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona” (p. 63). I afegeix que aquest aspecte és del tot essencial, car aquesta és una tasca que, per més que agraeixi l’ajut dels homes compromesos, només poden dur a termes les dones. Les dones que lluiten “amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ell[es] no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení” (p. 64).

Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.

Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).

Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.

Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.

Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.

Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.

Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.

Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.

En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).

Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).

Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.

Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).

 En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.

Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).

dilluns 2 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Lovely, Antònia Vicens

Lovely, Antònia Vicens

Dol i dolor. Vida.

Algun dia, la Universitat de les Illes Balears faria bé d’enviar una expedició científica a Santanyí, com es va fer en el seu moment amb el Pol Nord, el Pol Sud o amb Groenlàndia; l’objectiu de la missió no podria ésser més evident (i més imprescindible): analitzar quina meravellosa configuració ha fet possible que un espai de terra tan limitat hagi donat naixement (almenys) a quatre grans figures de les lletres catalanes: Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens. Si els catòlics envien els seus creients a Lourdes, a la recerca de guariments miraculosos, potser que els lletraferits facin peregrinacions a la bella població illenca.

Amb Lovely, la ja coneguda i encara no prou reconeguda autora de 39° a l’ombra duia a terme una entrada per la porta major en la mar un xic massa estantissa de la poesia catalana. I la feia no només per deixar-hi una pregona petja, per dir, en veu alta i clara: «Poetes catalans i poetesses catalanes, ja sóc aquí!», sinó per quedar-s’hi, per convertir-se en una de les veus de referència; en una veu entre les veus; en una veu d’una potència i d’una sonoritat colossal, que es faria no tan sols sentir sinó, el que és molt més important, escoltar.

Que Cafè Central i Eumo Editorial hagin decidit recuperar el poemari i incorporar-lo a la seva prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda és una notícia que hem de celebrar; en primer lloc, perquè el volum d’Editorial Moll no és gens fàcil de trobar; en segon, perquè ens ofereix la possibilitat de submergir-nos-hi de nou, de redescobrir la seva primera incursió poètica;

La seva primera incursió en un terreny literari que encara no havia explorat, però que li semblava destinat, atès que en tota la seva narrativa, la paraula —el goig i el joc de la paraula— hi ocupa un lloc de privilegi; atès que, en ella, la paraula no és mai (només) un mitjà, sinó una eina —per no dir, una finalitat en ella mateixa.

Des del seu “Pòrtic”, la seva poesia ens colpeix; ens diu, no tan sols, «Sóc aquí!», sinó, alhora: «Sóc així!». I aquest «Sóc així!», no cal(dria) matisar-ho —en els artistes, obra i persona, creació i biografia, són (i han d’ésser) una sola entitat, indissoluble; filles l’una de l’altra—, no es refereix únicament al què escriu (i a com ho escriu) sinó a ella mateixa. Els versos de Lovely són, sens cap mena de dubte, la pròpia Antònia Vicenç no pas ja despullada, sinó descarnada: feta carn i, sobretot, esperit.

Si, per escriure de veritat, per fer obra seriosa, intemporal, és molt i molt convenient —per no dir, imprescindible— escriure amb la sang, ella, a la sang, hi deixa pedaços o estrips no ja de pell, sinó, més profundament, de carn; escriu en carn viva. Escriu perquè si no ho fa, perquè si no reïx a convertir en paraules —en paraules alliberadores, catàrtiques— el dol, contingut però incontenible, del seu pare, li esclatarà a dins.

Un dol pel seu pare —la causa primera o motor inicial del poemari— que s’agermanarà, ben aviat, ineludiblement, amb el dolor de la seva mare. En realitat, de no dur el títol de Lovely —que rep la seva raó i sentit en el poema que serveix de “Pòrtic”: “L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records”—, segurament el poemari es podria haver dit Dol i dolor.

El llibre és, essencialment, el plany o el crit d’una persona —més exactament, d’una dona; dona i crit, en aquest cas, van indissolublement units; no s’entenen l’un sense l’altra— que ha viscut i que ha patit, que ha viscut patint. I, per damunt de tot, que ha viscut veient patint els que més estimava: el pare i, doblement, la mare. Doblement, perquè, com va descobrir Maria Mercè Marçal, les dones, quan els toca el seu calvari, han de carregar no una sola creu, com els homes, sinó dues.

Un crit i un plany per uns temps durs, insofribles, tan dolorosos que tan sols poden ésser descrits o qualificats negativament, des del «no», des de les mancances: “No era l’amor la mà / que t’ensenyava a caminar. // No era la tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí de la boca”; “No era l’amor la veu / que et va ensenyar l’abecedari”; “Mai no et varen dir una paraula / que fes olor // de tendresa”; “No coneixia les cadires. // Li eren estranyes les finestres”; “No hi havia ni un pam de net ni / al cel ni a la terra”; “Tampoc no coneixia les cases / ni la gent d’aquell carrer estret”; “No eren apòstols / de res”; “La gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / feien fils”.

El dol, el dolor, la mancança i l’absència —temes claus, que es donen la mà, que es mesclen els uns amb els altres, fins a esdevenir un de sol, que els representa, alhora, a tots ells— escrits o estergits amb una intensitat acerada, amb una simplicitat del dir que multiplica el seu so i el seu ressò, que converteix el que sembla la llum incerta d’una espelma mig vacil·lant en la claror resplendent d’una supernova; en aquest dir menys que, en poesia acaba essent un dir més, un dir molt més; molt mes i molt més enllà.

On cada paraula, que és aquella i només pot ésser aquella, acaba esdevenint tot un diccionari. Com cada vida, i amb ella, cada univers artístic, literari o poètic, esdevé una enciclopèdia de la pròpia vida, del viure i veure el món. Una enciclopèdia —metafòrica, si es vol; que és l’art sinó una metàfora de la vida?— que ens permet cabussar-nos en l’existència —i en l’existencialisme (en el seu veure  viure el món i en-el-món)— del seu autor o autora.

Llegir Lovely, doncs, no suposa tan sols un goig —un goig estètic i intel·lectual alhora; si ho preferim un goig estètic que esdevé intel·lectual— i un plaer, una immersió en l’art de la paraula, sinó, sobretot, un fascinant viatge de descoberta i de redescoberta, una immersió, encara més rica i enriquidora, en la veu, la pell, la carn i la vida —tan intensament i pregonament viscuda— de l’Antònia Vicens.

Una oportunitat de descobrir que la poesia —la literatura, i tot l’art que en mereixi la definició— és una metàfora que, parlant-los del jo particular de l’artista, ens parla, en realitat, del nosaltres; d’aquell nosaltres compartit, primigeni, que rau en el fons de tots els nostres jos individuals.

dilluns, 28 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons