Categories
Notes de lectura

«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983)

«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983)

A llegir em convides

En general, els escriptors —com tots els artistes— tenen més aviat poca predisposició a parlar de la seva obra. Prefereixen que sigui aquesta la que parli per ells. La que digui el que ha de dir per ells. El que no sabrien dir si no fos a través de la seva obra. En alguns casos, però, quan l’ocasió o les circumstàncies ho justifiquen, accepten parlar-ne. Sobretot quan és la llegendària The Paris Review qui els fa la proposta.

«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983), publicat aquest desembre per Editorial Acantilado, recull 51 entrevistes fetes a alguns dels més grans escriptors i escriptores del segle XX. Entrevistes que ens permeten conèixer-los, conèixer les seves obres i, sobretot, entendre una mica millor que és això que en diem literatura. Aquesta art màgica que ha dut a una part de les ments més despertes de tots els temps a passar-se hores i hores davant d’una taula amb una ploma a la mà o picant una màquina d’escriure; que els ha dut a consagrar la seva vida a l’escriptura.

La llista dels entrevistats, presentada en estricte ordre cronològic, comença per E.M. Forster (1953) i acaba amb John Ashbery (1983), és esplèndida. Tant que resulta del tot absurd assajar de destacar algun nom per damunt dels altres. És possible que hi trobem a faltar algun autor o autora, però dubto molt que ningú pugui afirmar que n’hi un de sol que no s’ho mereixi. O el que és el mateix, el problema no seria afegir-n’hi algun o alguna altra, sinó quin sacrificaríem per fer-li lloc.

Si hi afegim que la selecció no podria ésser més àmplia i diversa, que ens ofereix una més que ben escollida panoràmica de la literatura dels autors i autores de la segona meitat del segle XX, no crec que se li pogués exigir més. Totes les perspectives i sensibilitats literàries hi són presents, de manera que qualsevol lector, sigui quina sigui la seva afinitat artística, hi trobarà, ben segur, l’escriptor amb qui identificar-se. Aquell o aquella que sembla que li estigui parlant a ell i només a ell.

Probablement la única pega que se li pot posar és que l’exagerada desproporció entre autors en llengua anglesa i en d’altres llengües. Així com que, com succeïa amb el cèlebre cànon de Harold Bloom, les literatures no occidentals no hi siguin presents. Una pega però que en cap cas podem atribuir a Acantilado, sinó a la Paris Review, que, al llarg de molt anys, va seguir-se mirant i remirant el melic, sense ésser capaç d’alçar el cap per veure la riquesa de les lletres d’altres territoris i cultures.

Feta aquesta precisió, cal dir que precisament és aquesta diversitat i la pluralitat la que confereix un dels majors atractius al volum, atès que no tan sols ens permetrà conèixer, molt millor, escriptors per qui ens sentim atrets, sinó descobrir-ne d’altres. Descobrir-ne i redescobrir-ne, en realitat, ja que, per més que creguem conèixer-los prou bé, el més normal és que en llegir-los ens sorprenguin; que ens ofereixin un visió diferent de la que en teníem; que ens ajudin a veure’ls —i, per tant, a llegir-los— d’una altra manera.

D’una altra manera perquè, en la majoria dels casos, els entrevistadors tenen clar que si volen obtenir un resultat vàlid, una imatge tan autèntica com sigui possible no ja tan sols dels escriptors que entrevisten sinó, el que és essencial, de les persones que hi ha darrera de les seves màscares autorals, el mes raonable o convenient és acostar-s’hi amb a intenció que ho van fer Simon Raven i Martin Shuttleworth en trobar-se, l’any 1953, amb Graham Greene: “venimos dispuestos a dejar que la conversación nos guie e intentar averiguar, en la medida en que usted nos lo permita, cosas de usted que nadie conoce…”, (p. 21).

Endinsant-nos en aquest primer volum —de gairebé 1.400 pàgines, la qual cosa m’ha dut considerar preferible analitzar-lo individualment; a deixar l’anàlisi del segon, novament de 1.400 pàgines per a més endavant— ens permet adonar-nos d’aquell component de meravella, de permanent sorpresa que suposa l’art d’escriure, d’aquest camí que, un cop inicies, no acostumes a saber on et durà: “uno apenas es consciente de esas cosas, normalmente avanza a trompicones. […] Si los críticos pudieran hacer un curso sobre todas las cosas que los escritores no tienen meditadas, sería un curso de varias sesiones…”, (p. 17), comenta l’autor d’Una habitació amb vistes.

Adonar-nos que, quan qui l’ha creada és un artista —Stephen Spender: “el tono de voz personal, que es una de las cosas más raras en poesía, es lo que distingue al gran poeta” (p. 1.125)— una obra no diu, sinó que és.

Que diu perquè és, perquè, abans de tot —i per damunt de tot— és una obra literària. “Siempre me preguntan qué significa esto o lo otro en mis cuentos: ¿Que simboliza esto? ¿Que representa aquello? Y siempre me cuesta convencerlos de que yo pretendía decir exactamente lo que dije como lo dije, nada más. Sería un desastre que la explicación de la obra estuviera fuera de la propia obra”, (p. 140), indica Isak Dinesen. Per la seva banda, William Faulkner afirmarà que: “La única responsabilidad del escritor es su arte”, (p. 90).

Ho entén de la mateixa manera, i amb la mateixa claredat Eudora Welty: “para mí la obra de un escritor debería bastar. […] Es su obra lo que hay que leer, y lo que hay que pensar es: he aquí algo que no existía y que creó una persona. Hay que leer la obra por lo que es” (p. 815). Afegint-hi, un xic més tard: “Toda mi obra surge de la propia obra […] Es como si la forma manara de una idea dada desde el inicio, como si el sentido de la forma fuera una especie de jarrón en el que viertes algo hasta llenarlo. Tengo la idea en mente desde el principio, pero no soy consciente” (p. 823)

Segurament, però, el major premi o fruit del volum és el convit a llegir que suposa. Que no ens convida sinó que, de fet, ens incita a llegir o a rellegir els autors entrevistats. A submergir-nos en les seves obres. Tant si ja ho hem fet com si no. Perquè si alguna cosa tenen en comú quasi tots ells —i dic, expressament, ells perquè només hi ha sis dones (Dorothy Parker, Isak Dinesen, Eudora Welty, Joyce Carol Oates, Joan Dindon, Elisabeth Bishop i Nadine Gordimer)— autors és la seva passió literària o artística. Que no escriuen pas perquè vulguin escriure o hagin decidit fer-ho en algun moment, sinó perquè necessiten escriure.

Ho expressa, amb la seva claredat habitual, Georges Simenon, aquest magnífic escriptor que tan sols els que no l’han llegit —o, per dir-ho amb major precisió, que no l’han sabut llegir— segueixen considerant com un autor de segona categoria: “Escribir se considera una profesión, pero no creo que lo sea. Creo que quien no necesita ser escritor, quien piensa que puede dedicarse a otra cosa, debería dedicarse a esa otra cosa. Escribir no es una profesión, sino una vocación de infelicidad. No creo que un artista pueda ser feliz nunca…”, (p. 54).

Ho rebla Yorgos Seferis: “Y cuando digo «necesario», quiero decir algo que tenía que expresar o me iba a asfixiar” (p. 804). Heinrich Böll ens diu: “[Mi estimulo para sentarme a trabajar es, ] en primer lugar, el deseo de expresar algo especial a través del lenguaje” (p. 1.243).

Una necessitat que té molt i molt a veure amb la d’aprofundir el coneixement del que en diem la condició humana, del que som, d’obtenir alguna resposta, sempre particular, sempre provisional a les tres grans preguntes: qui som?, d’on venim?, què hi fem, on som?

Resposta —més exactament: respostes— que seran, per força, diferents per a cada persona, ja sigui autor o escriptor: “No todos leemos igual la obra de Shakespeare, o incluso Caperucita Roja. La comprensión del arte depende en última instancia de la voluntad del espectador de extender su humanidad y ampliar su conocimiento de la vida humana”, (p. 43), explica Ralph Ellison. Qui, un xic més endavant, afegirà: “Escribir es, a fin de cuentas, una forma de comunicación”, (p. 44). Per la seva banda, Eudora Welty indicarà que: “el tema sobre el que yo escribo son los seres humanos” (p. 823).

Una necessitat que es converteix en coneixement, en aprenentatge. Un aprenentatge que han hagut de fer tots i que, talment com si el volum fos una versió renovada i plural de les Cartes a un poeta jove, de Rainer Maria Rilke, els autors i autores comparteixen amb nosaltres.

I, el que és més rellevant, a compartir-los no pas com a consells, ja que —al contrari del que acostumen a creure les (mal anomenades) escoles d’escriptura— la literatura i l’art és una tasca irrenunciablement personal, i, per tant, no pot mai oferir consells universals o vàlids per a tothom, sinó com les seves claus.

Claus extretes de la seva feina —“Siempre espero encontrar la forma correcta de abordar el tema que tengo entre manos. Para mi ese es el problema real y el desafío de literatura”, (Nadine Gordimer, p. 1.334)—, de les seves experiències personals: Una de las lecciones que aprendes al escribir bajo presión en el mundo del periodismo es la concisión” (Lawrence Durrell, p. 219); “Madame Colette me dijo una vez que no hay que leer a los grandes poetas, sino respirarlos, porque lo que transmiten es una atmosfera” (Jean Cocteau, p. 446).

 Unes claus que es basen, sobretot, en un fonament. En la idea que ni l’art ni l’artista poden ésser una creació artificial; que si no sents la necessitat expressiva mai no seràs un artista: “La palabra creativa me revienta. Me niego a ver la literatura como terapia”, (Elisabeth Bishop, p. 1.143); “Un escritor es como un pozo. Hay tantos tipos de pozos como de escritores, pero lo importante es que haya agua dentro, y es mejor sacar con regularidad una cantidad constante que dejar el pozo seco y esperar a que se llene de nuevo”, (Ernest Hemingway, p. 168).

Per tot plegat, si, a hores d’ara encara no teniu del tot clar quin llibre regalar —o regalar-vos— per Reis, aquests dos volums d’entrevistes de «The Paris Review» són, sens cap mena de dubte, una molt i molt bona opció.

Són una festa literària. Més exactament, una doble festa literària: no només us agradarà, i molt llegir-los, descobrir i redescobrir el costat més íntim i poc conegut del món literari occidental del segle XX,  sinó que, el que és molt més enllaminador (i enriquidor), us convidaran a llegir (i a rellegir), amb més desfici encara, les obres dels autors i autores entrevistats.

dilluns 28, dimarts 29 i dimecres 30 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

L’infant i la mort, Margarita Ballester, Cafè Central / Eumo Editorial, 2018

L’infant i la mort, Margarita Ballester

Veure per viure (més)

Segons el meu punt de vista, el que distingeix els artistes dels artesans no és —o no és, només— el major o menor grau de domini de la tècnica que posseeixin sinó, sobretot la necessitat expressiva. Així com crec que és pot ésser artista i no posseir una tècnica perfecta, crec que no se’n pot ésser si, per més que es posseeix aquest nivell tècnic, no se sent la necessitat d’expressar-se, la necessitat de dir. De dir artísticament.

O, el que és el mateix, metafòricament. De dir sense dir. D’expressar el que una força interior invencible exigeix expressar. D’expressar l’inexpressable mitjançant l’art.

Llegint L’infant i la mort, inclòs al volum Després de la pluja, publicat l’any 2018 per Cafè Central / Eumo Editorial, el primer que s’evidencia, ja des del primer vers del primer poema, és que si Margarita Ballester va començar a escriure poesia és per aquesta necessitat expressiva. Perquè, arribat un cert moment de la seva vida, s’adonà que hi havia algunes coses que havia d’expressar, que necessitava expressar, i que el llenguatge convencional no li bastava per expressar-ho. No li bastava perquè la limitava. Perquè el llenguatge convencional, més que il·lustrar o il·luminar el que li calia expressar, ho emboirava, ho difuminava.

Emboirava, difuminava, esbarriava o, directament, enfosquia el que li calia expressar. El que li calia expressar per entendre-ho; per, en el diàleg obert i sense limitacions de l’expressió, entendre-ho. Entendre-ho, i, per tant, entendre’s. En la mesura humana, és clar, que això sigui possible.

Poesia, doncs, per dialogar amb el món. Amb el món i amb ella mateixa. Per dialogar-hi amb un llenguatge, l’artístic, que se situa —i, el que compta més, ens situa— molt per damunt del llenguatge. De les possibilitats expressives del llenguatge, per força limitades: “Mai ningú no ha pintat el que vaig veure/ només la llum” (p. 52).

D’un llenguatge que tan sols pot ésser expressiu —o, almenys, prou expressiu; tant com li era necessari a ella— si s’allibera del significat. I, sobretot, del significat habitual, únic i unívoc. Si diu el que (se suposa que) diu i prou. Si en dir —i, encara més important, en no dir— no diu molt més del seu dir. Si el seu dir —i el seu no dir— no reïx a alçar-se molt per damunt de les barreres i les fronteres del dir.

Probablement sigui per aquesta raó, perquè la seva poesia és art, perquè no sorgeix de cap voluntat —de cap decisió conscient—, sinó d’una necessitat expressiva interior, d’una força que no es dominada per ella, sinó que la domina a ella, que se li imposa espiritualment o existencialment, d’un impuls que l’arrossega, que el seu llenguatge poètic és el que és, que la seva poesia té el caràcter simbòlic que té. Simbòlic o, per provar de dir-ho amb major precisió, metafòric.

Simbòlic o metafòric perquè no és —o no és, només— que se serveixi o es fonamenti en símbols o metàfores, sinó que és, tot ell, íntegrament, consubstancialment, congènitament, simbòlic o metafòric. I ho és perquè, essent com és un producte no ja tan sols d’una necessitat expressiva sinó, més concretament, d’una necessitat d’expressar l’inexpressable, únicament pot ésser simbòlica o metafòrica.

Únicament podrà maldar per expressar-se (i, tot expressant-se, conèixer el món i conèixer-se) no servint-se del llenguatge, sinó lluitant contra el llenguatge; posant-lo en tensió, duent-lo als seus límits —als límits dels seus límits, en realitat— per obligar-lo a dir el que, d’altra manera —de cap altra manera— estaria impossibilitat de dir.

Convertint el llenguatge en art, en l’art de la paraula, que és l’únic mitjà de transcendir-lo, de dur-lo o transportar-lo (molt) més enllà d’ell mateix. Convertint, doncs, el llenguatge (com ho fa qualsevol art digna d’aquest nom amb la seva matèria primera) no en un mitjà, sinó en una fi.

La poesia de Ballester no expressa, en primer lloc, i, a través (o després) de l’expressió, es construeix o constitueix —és, en definitiva. La seva poesia és, en primer lloc i és, tan sols a través (o després) d’aquest ésser seu, que expressa. És, primer, una d’obra d’art —una obra d’art bastida amb la matèria primera del llenguatge— i, només perquè ho és, només quan ho és, expressa. O, per dir-ho a la inversa: només expressa quan s’ha convertit en una obra d’art. Perquè l’art i només l’art permet expressar l’inexpressable.

Aquesta seva necessitat expressiva, aquest dir (molt) més enllà del dir, aquesta superació (metafòrica) de la indicibilitat que tan sols permet l’art és present ja en el primer poema: “És el pes mort que no puc dir/ […]/ I d’això escric, per desvetllar/ l’ofensa de l’innocent: aquell recurs/ de veure-hi clar. Mentre viatjo paral·lela al fons/ d’arenes abissals, i no tinc ulls/ només senyals en la tinta extrema dels teus llavis” (p. 24).

Si escriu poesia, si va començar a escriure’n és per superar el “que no puc dir”; per “desvetllar”, líricament (poèticament, simbòlicament, metafòrica) el que fins llavors no havia pogut desvetllar; per “veure-hi clar” allí on, sense el llenguatge poètic, encara no hi havia pogut veure (prou) clar, submergint-se en “el fons/ d’arenes abissals” que no s’han de veure amb els “ulls” convencionals, sinó amb una mirada interior; amb un esguard que tan sols si es capbussa ben i ben endins, es pot projectar cap enfora.

Fins a un tal punt que bé podem dir que, en aquest poema inicial, ja hi són presents, a petita escala, tots els elements de la seva poesia —i, per tant de la seva concepció del món: el llenguatge, el temps, l’amor i la mort. O el que és el mateix: la vida. Perquè la vida, que es compon de temps, d’amor i de mort, és, sens dubte, el centre i la raó del seu dir, de la seva poesia. D’aquesta poesia que, potser “sense ser [la] més bell[a]/ et venç/ i et tomba” (p. 30).

La vida vista —i analitzada, a través o mitjançant el llenguatge— des d’un “fons/ d’arenes abissals”; des del més profund del seu interior. Des del més endins dels endins possibles: “Estic a punt d’una immersió profunda/ i no en sé el fons,/ ni he amidat la fondària” (p. 37). Des d’aquest endins que únicament la indicibilitat de la poesia pot maldar per fer aflorar, sempre simbòlicament o metafòrica, a la superfície.

Ho reblen, amb una claredat que gairebé enlluerna, el segon i el tercer poema: “Les paraules saben més/ del que sé/ per mi mateixa sense dir,/ venen de lluny i tenen la memòria impresa” (p. 25); “en el fer, una constància/ oberta a tot allò que en el meu fons/ reposa. És el passar del temps/ […] No recupero res, que tot ho trobo/ en permanent regal d’allò que tinc/ sense parar-hi compte: el que restà/ abans que descobrís en el mirall/ la meva absència” (p. 26).

En aquests tres poemes inicials —en el que en podríem dir, sense cap voluntat d’hipèrbole, sinó de constatació quasi registral, el pòrtic iniciàtic del seu dir, del seu ésser i dir— ja hi està continguda, en perfecta  síntesi, tota la poesia de Margarita Ballester. O, si ho volem provar de dir més exactament: ja hi està pressentida. Pressentida perquè tan sols llegint la resta de la seva obra se’ns aniran fent presents, se’ns aniran obrint, aniran oferint-nos les seves claus (metafòriques) de lectura.

Amb la seva poesia el que fa és desvetllar, treure a la llum —il·luminar, si preferim expressar-ho així— en paraules tot el que reposa, dormint (dormint però cremant com un foc abrusador que tot ho devora o ho consumeix) dins —ben al fons— seu. La poesia, la paraula, com a atiador de les brases ardents de la vida.

Tant és (o, almenys, em sembla) així que si sou dels que us fa la impressió que la seva poesia és difícil, que costa d’accedir-hi, que està escrita amb alguna mena de clau sense la possessió de la qual no es pot entendre —tot i que, per començar, si creieu que la poesia (i qualsevol art) s’ha d’entendre (i encara més, d’una i una sola manera, aneu per mal camí)—, no puc més que recomanar-vos que llegiu i rellegiu, una i una altra vegada, aquests tres poemes inicials.

Llegiu-los i rellegiu-los fins que, en haver-los fet vostres, esdevinguin la vostra clau. Que és, cal dir-ho?, l’única que compta —l’única que pot (i ha de) comptar.

A partir d’aquí, hi hauria molt a dir. Molt. Massa i tot. Perquè, com en qualsevol obra d’art, cada poema de L’infant i la mort és un tresor molt ric. Un tresor que cal anar descobrint i redescobrint a cada nova lectura (i relectura). Un tresor que és, al mateix temps, vell i nou en cada nova (re)lectura.

Dir-ho, però, oferir les meves claus de lectura, que són —i tan sols poden ésser— meves, suposaria fer un flac favor als poemes (i a la poetessa), atès que són els mateixos poemes els que, per ells sols, han de dir. I ho fan. Diuen, sense dir-ho, tot el que han de dir. Tot el que han de dir-vos.

L’únic que puc fer, si ho creieu necessari, és afegir-hi algun apunt. Algun apunt o indicació que us serveixi d’ajuda —si és que això és possible, és clar— en la vostra navegació per l’oceà de la seva poesia. Advertint-vos, tanmateix, que tan sols hi podreu navegar en condicions si, en primer lloc, sou vosaltres els que hi trobeu o identifiqueu les vostres claus. I , en segon, si no us quedeu en la superfície. Si, en comptes de navegar-hi, no us decidiu a capbussar-vos-hi. Si no us submergiu en el més interior del(s) seu(s) interior(s).

Potser n’hi hagi prou amb un parell d’indicacions.

La primera, tingueu ben present que, per a Ballester, vida i mort sempre van de la mà. Més exactament, que és la mort el que dóna sentit —sentit, realitat, instant i lloc— a la vida. Que és la mort, el temps per força finit que ens correspondrà viure, el que ens ha de dur a viure —i a estimar, que és la sublimació de la vida— intensament, a assaborir cada instant com si fos el darrer. A saber que cal assaborir les presències abans que no esdevinguin absències: “Només de nit, la volta dels astres/ ens mostra el bastiment de l’edifici” (p. 38).

La segona, de la mateixa manera que en entrar el l’infern de Dant cal deixar enrere qualsevol esperança —“Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”— per endinsar-vos convenientment en la poesia ballesteriana, deixeu enrere tot el bagatge que el pas a la maduresa o a l’adultesa us hagi aportat i, “amb l’astúcia infantil de qui vol viure” (p. 40), convertiu-vos, de nou, en criatures; llegiu amb els ulls dels infants que viuen, encara dins vostre: “en els escuts del primitiu oblit/ ens roden daus un joc/ que no era fet per a mi ni per una alba/ que no fos l’insistent record de la innocència” (p. 61); “el sagrat ofici del primer bany/ que recupera el primer estiu del món” (p. 53).

diumenge 20 i dilluns 21 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Mares i fills, Theodor Kallifatides, Galaxia Gutenberg, 2020

Mares i fills, Theodor Kallifatides

Viatge a la mare pàtria

Massa sovint ens limitem a tenir en compte i a llegir les literatures que tenim més a prop o les més reconegudes, deixant de banda les altres, com si no mereixessin el nostre interès. Com si gairebé no pagués la pena dedicar-hi la nostra atenció. Com si tot estigués ja descobert. Com si no convingués, almenys de tard en tard, aventurar-nos en noves terres incògnites. Aventurar-nos-hi amb els ulls i, encara més, amb els esperits ben esbatanats.

Mares i fills (Μητέρες και γιοι), de Theodor Kallifatides, publicat aquest mes d’octubre per Galaxia Gutenberg, en traducció de Montserrat Camps, és un una obra que ens convida a submergir-nos en un viatge de retorn a la pàtria. Que, convidant-nos-hi, ens recorda que, per més que el llenguatge, masculinitzat i fonamentat en el patriarcat, pretengui confondre’ns, allò que en seguim dient la pàtria és, sobretot, la màtria, aquell lloc on viu i ens ha fet viure la nostra mare.

Aquesta mare amb qui, en siguem o no conscients, ens uneix un lligam indestructible. Indestructible perquè, per més que nosaltres ens puguem proposar, en un (mal) moment o altre, de rompre’l, ella el mantindrà sempre. Per més que, com li succeeixi a l’autor, ens en separin milers de quilòmetres: “Ella viu a Atenes. Jo, a Estocolm, des de fa quaranta-tres anys” (p. 7).

Després de tant de temps, i entenent que, a partir d’una certa edat —“Enguany he fet seixanta-vuit anys i la mare, noranta-dos” (p. 8)— la vida no acostuma a donar segones oportunitats, torna a Atenes, “ara [que] hem envellit tots dos”, per “fer el que sempre he volgut fer: escriure sobre ella” (Íd.). I fer-ho amb la màxima objectivitat i honestedat que sigui capaç, sabent en tot moment que “és possible que ella ho llegeixi” (Íd.).

La qual cosa pot portar que a les ja naturals dificultats de l’escriptura —“Com combatre el dimoni de l’escriptor que em vol prendre la feina de les mans? Que vol fer-se l’espavilat, riure-se’n, embellir-ho, o, al contrari, fer de la gallina un paó i del paó una gallina? Hi ha poca gent tan maldestra com els escriptors per descriure la realitat” (p. 9)— s’hi afegeixi, en primer lloc, la proximitat i, en segon, el temor de causar-li mal, de ferir-la.

Per aconseguir-ho, per evitar aquests perills, opta per deixar-se anar, per alliberar-se de qualsevol pla o plantejament previ i per anar anotant tot el que li va succeint en aquest seu viatge de retorn.

Tot el que li va succeint i, sobretot, tot el que li desvetlla el que li va succeint: tots els sentiments i pensaments que li provoca el seu retrobament amb la mare —i amb la màtria. Amb la màxima naturalitat i autenticitat: “Això és el que vull deixar darrere meu més que cap altra cosa: l’aroma d’una vida, aquella aroma que, encara que no sigui punyent, talla el temps com el ganivet talla una poma” (p. 15).

En acompanyar-lo, en convertir-nos en els lectors de les seves notes de viatge, ens anirem adonant (entre moltes altres coses, que ja descobrireu) que en retornar al lloc d’on som, o, com en el seu cas, d’on havia estat, el retrobarem però, per damunt de tot, ens retrobarem a nosaltres mateixos. Ens adonarem que si bé som fills del lloc, també el lloc és fill (o producte) nostre. Que els llocs ens fan (o ens han fet) com som, però que, alhora i a la inversa, també nosaltres fem (hem fet) ells llocs com són.

Perquè els lloc on vivim o on tornem no són tant llocs sinó els nostres llocs. Nostres perquè els veiem, i només els podem veure amb (i des de) els nostres ulls. Perquè no descrivim, no podem descriure, els llocs tal com són sinó tal com els veiem.

Per a Kallifatides, tornar a Atenes, tornar a Grècia és, per descomptat, tornar al seu lloc. A aquell lloc que fa quaranta-tres anys que va deixar al seu darrere, però, al mateix temps, refer-lo, recrear-lo (culturalment, literàriament). Un refer o recrear que tan sols és possible si es torna a viure el lloc, si es torna a trepitjar.

Trepitjar i, per sobre de tot, disposar de temps per pensar-hi. Per, des de l’alçada dels anys i de l’experiència vital, poder-ho convertir en reflexió artística: “He pogut escriure sempre en qualsevol circumstància i en qualsevol lloc, encara que amb els anys la facilitat ha minvat una mica. Però hi ha un lloc on no puc deixar d’escriure. És el balcó de la mare. Tinc la sensació que m’hi espera una història” (p. 63).

diumenge, 13 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, Blackie Books, 2020

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida

Petit(s) gran(s) tresor(s)

Molt em temo que encara hi ha qui es pensa —si és que de no pensar en podem dir pensar, és clar— que els llibres infantils (i juvenils) són de segona categoria. Que són llibres que, tan sols per estar adreçats (primordialment) a un públic diferent, no cal que els exigim el que acostumem a exigir als altres llibres, als llibres per a grans, als llibres seriosos.

Oblidant, en primer lloc, que el que fa —o deixa de fer— un llibre gran és el llibre mateix, no pas el seu contingut o el seu teòric gènere. I, el que és molt i molt més greu, oblidant que no hi ha, ni hi pot haver, en aquesta vida nostra res més seriós que el riure.

Que l’humor i la ironia, que donar voltes a les coses i enfocar-les amb un somriure és l’arma constructiva més sublim que existeix. L’única que ens ajuda a saltar tots els abismes, l’única que ens permet superar totes les barreres i totes les fronteres, l’única que fa —o, almenys, pot fer— possible l’impossible.

Si en teniu el més mínim dubte, no ho podeu tenir més fàcil, des de fa uns dies: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia —allunyant-vos del (nostre) Gran Enemic Gegant amazònic que les posa totes elles entre l’espasa i la paret (de la bancarrota)— i feu-vos amb El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, publicat per Blackie Books, traduït per Yannick Garcia i acompanyat d’unes oportuníssimes il·lustracions de Marta Altés.

Dic acompanyat quan, en realitat, hauria de dir agermanat, atès que text i il·lustracions fan tot un: els dibuixos de l’artista catalana ressalten i donen vida als textos de Rodari; els textos de Rodari, els acullen com si haguessin nascut amb —per i en— ells. No és un llibre (infantil) il·lustrat, és la il·lustració convertida en llibre (infantil).

© Marta Altés, 2020

Tant és així que, d’alguns dels seus dibuixos —com el que em permeto embellir aquesta meva anàlisi—, si els hagués signat en Joan Brossa, en diríem, ben segur “poesia visual”. Donen, per descomptat vida als textos —més exactament: li donen (molta) més vida—, però, alhora, són autònoms, tenen vida pròpia.

Si teniu, doncs, fills o filles petits, que no el poden llegir per ells mateixos i heu de llegir-los els contes o els versos, abans de fer-ho, deixeu que mirin —més aviat, se submergeixin— en les il·lustracions que els acompanyen / acullen / agermanen. Estaran en les condicions més òptimes (im)possibles per rebre els contes o versos (com cal).

Pel que fa als textos, ben poca cosa puc dir-hi: per fortuna, Rodari s’aconsella tot sol, com persona, com a mestre i com a escriptor. I (pretendre) descobrir-lo, a hores d’ara, seria tan absurd com (intentar) pintar l’arc de Sant Marí amb una escala de grisos. N’hi haurà ben be prou advertint que, si comenceu a llegir-los, ja no els podreu deixar.

Tanmateix, crec que em cal esmentar un parell de petits detalls que no em semblen del tot satisfactoris.

En primer lloc que, en alguns casos, l’autor italià es deixa endur massa, i massa explícitament, pel missatge, per la moralitat que vol transmetre mitjançant el text. Amb major raó que, en acabar un conte, sent la necessitat, tan poc literària, d’explicar-la: “Ja no hi havia cap reixa, ni cap castell, ni cap senyora bonica. Perquè hi ha tresors que només existeixen per al que obre camí per primer cop, i allà el primer havia estat el Martí Caparrut[1]”, ens diu, per exemple, al final del conte “El camí que no duia enlloc”.

En segon, que en alguns versos, la constricció de les rimes els juga un flac favor. La rima, l’esforç de la rima, es fa massa present, es veu massa. Es veu tant que acaba per veure’s més que els mateixos poemes. La qual cosa, és clar, els pren bona part de la força, els desvirtua.

Així, per exemple, al poema “La tardor”: “El gat, sense xivarri,/ empaita la fullaraca./ Se la disputa (la troba maca),/ a l’escombriaire del barri.// Les fulles de la capçada,/ grogues, roges, bufones,/ semblen totes papallones/ que cauen en cascada.

Quan, a l’original italià, “Autunno” —“Il gatto rincorre le foglie/ secche sul marciapiede./ Le contende (vive le crede)/ alla scopa che le raccoglie.// Quelle che da rami alti/ cendono rosse e gialle/ sono certo farfalle/ che sfidano i suoi salti.”— la rima és gairebé invisible.

Com dic, mercès a la destresa del traductor aquest desajust es produeix poques vegades, però, tot i que és obvi que el que mana, el que cal respectar i al que cal ajustar-se tan com és possible sigui la forma original, entenc que —precisament per prestigiar la literatura infantil— en els casos en que, com aquest, no resulta (prou) factible, hauria estat preferible sacrificar la rima a la fluïdesa, a la naturalitat i a la fidelitat.

Petits detalls que estic obligat a esmentar però que, en no fan ni la més mínima ombra —en tot cas, l’ombra d’una semiombra— a una obra tan agraïda i aconsellable per a tothom. Una obra perquè els grans la llegim als més petits i petites. Una obra perquè, en llegir-los-la, els grans esdevinguem el que mai no hauríem d’haver deixat d’ésser: criatures atrapades en un cos d’adult —que sempre ens vindrà (massa) gran.

Conclouré amb un poema magnífic que podria servir per (auto)definir la vida i l’obra de Gianni Rodari. Titulat, en italià, “Alla formica”:

Chiedo scusa alla favola antica
se non mi piace l’avara formica.
Io sto dalla parte della cicala
che il più bel canto non vende, regala.

Que, en català, amb el títol de “Per a la formiga” conserva, com la majoria dels versos del volum, la fluïdesa, naturalitat i fidelitat que cal reclamar a qualsevol traducció (poètica):

Demano perdó a la faula antiga:
no em cau bé la gasiva formiga.
Jo em poso al costat de la cigala,
que no ven el seu cant, el regala.

diumenge, 29 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

***
[1]Non c’era più nè cancello, nè castello, nè bella signora perchè certi tesori esistono soltanto per chi batte per primo una strada nuova e il primo era stato Martino Testadura.

Categories
Notes de lectura

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm, Quaderns Crema, 2020

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm

D’un Nadal a un altre

Que Quaderns Crema té el bon costum de publicar bons llibres és tan evident que potser no caldria ni esmentar-ho. Em temo, tanmateix que sí, que sí que cal, ja que no són pas tantes les editorials que porten anys en l’ofici i han estat capaços de mantenir, amb alguna que altra davallada, un nivell d’exigència tan alt.

Sobretot quan la seva ànima mater, l’inoblidable Jaume Vallcorba Plana —a qui Llàtzer Moix definí com “el millor editor de la seva generació, tant en llengua catalana com castellana,  al recordatori que en va escriure a La Vanguardia—, se n’anà allí d’on ningú no en torna i el vaixell que sempre havia menat tan bé podria haver perdut el rumb.

A banda d’obres que podríem anomenar de pes, de tant en tant, en la seva col·lecció “Mínima Minor”, ens ofereix petites troballes. En general, llibres breus, que es poden llegir d’un sol cop si disposes d’un parell d’hores de tranquil·litat per endavant. Llibres que, potser per això, podem pensar que no són res de l’altre món o que tenen poc a oferir-nos. Com si llargària i vàlua fossin, necessàriament, sinònims.

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, de Peter Stamm, traduït per Marina Bornas Montaña (en castellà, de José Aníbal Campos) és un d’aquests petits llibres. Un d’aquests petits llibres que va creixent a mesura que els llegeixes. A mesura que t’adones que, dient poc, estan dient molt. Que t’adones que aquesta història, on conflueixen dues festes de Nadal, una d’actual i una altra que va tenir lloc ja fa temps —“aquell Nadal tan llunyà” (p. 10); “Havien passat ja trenta-tres anys” (p. 39)—, és molt més del que sembla ser.

I, sobretot, diu molt més que no sembla dir. Més exactament, que, com succeeix amb la colossal Katherine Mansfield —i amb això no pretenc, en absolut equiparar l’autor suís amb l’autora neozelandesa: poc que l’ajudaria—, una cosa és el que explica i una altra, ben diferent, la que no explica, la imatge, idea o pensament que fa via per darrera o per sota d’ella. De ben diferent però de molt més essencial: la història explícita ens parla d’una vida; la invisible o implícita, de totes les vides.

No cometré, per descomptat, tampoc l’error d’explicitar el que Stamm no ha volgut explicitar, atès que  suposaria fer-li a ell un pèssim favor i, als lectors i lectores, un de més greu, encara.

Em limitaré, com a simple apunt, a acabar aquesta breu anàlisi amb tres transcripcions que, un cop llegida l’obra —i només un cop llegida!; malament rai, si aporten gaire llum, abans!…—, potser podran servir d’algun ajut: “cada decisió que prens destrueix centenars de possibilitats” (p. 50); “volia avançar, continuar endavant en comptes de mirar enrere cap a un passat que, de totes maneres, ja no es podia canviar” (p. 59); “em vaig imaginar una altra vida, una vida que hauria pogut tenir però que ja se m’havia escapat” (p. 68).

dilluns, 16 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley

El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley

Cartes d’amor i de mort

No crec que hi hagi gaire dubte que llegir la seva correspondència sigui una de les opcions més adients que tenim d’acostar-nos als grans autors, de poder-los conèixer d’una manera més directa i, sobretot, més autèntica. Em refereixo, és clar, a autors d’altres temps, que no devien pas comptar que les seves cartes fossin publicades mai. En el més recents, que ja ho podien preveure, aquesta autenticitat cal posar-la, almenys, entre parèntesi.

Si en comptes d’un recull de cartes, un sol llibre ens n’ofereix tres, i de tres grans escriptors, no podem sinó celebrar-ho. El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley, Alpha Decay, setembre del 2020, inclou una selecció de la les cartes que van escriure aquells que Gonzalo Torné, editor del volum, per diferenciar-los dels seus predecessors, Wordsworth i Coleridge, anomena el segon grup de poetes romàntics anglesos del segle XIX. Caracteritzats tots ells per “Una vida apasionada y una muerte temprana. […] Byron [muere] a los treinta y seis; Shelley, a los veintinueve; Keats a los veinticuatro” (p. 7).

Quatre escriptors “la manifestación preferida de los [cuales] será el amor” (p. 8). Un amor tan apassionat com devastador. Un amor que caracteritzà no tan sols la seva obra sinó tota la seva existència. Una existència i un amor que els va fer com eren i els va fer escriure com van escriure.

Llegint la primera part del volum, que és, amb (molta) diferència, la més llarga, podrem saber que si Lord Byron visqué fora del seu país de naixença no fou tant per una visió romàntica o aventurera de la vida, sinó, sobretot, per fugir d’Anglaterra i de la seva família. D’un país i d’una família que li feien la vida impossible, que la convertien en un infern del que li calia allunyar-se’n tant com li fos possible.

No pas tant, doncs, per viure noves experiències i poder-les escriure, sinó, simplement, per poder respirar: “Este sitio es un páramo miserable, una caótica ciénaga de villanía” (p. 30); “Lo único que me gusta de Inglaterra eres tu” (p. 37), li diu a la seva germanastra Augusta Leigh.

Una necessitat de fugir a la qual, per descomptat, cal afegir-hi d’altres condicionants personals que hi van contribuir decisivament. Com la incomoditat que li provocava la vida social —“la soledad se adapta mejor a las inclinaciones de mi temperamento que cualquier clase de sociedad” (p. 34); “es el trato con el mundo el que ha endurecido mi corazón” (p. 35); “Aquí vivo a mi manera, y mi manera es la soledad” (p. 35); “Odio el ajetreo y estar rodeado de gente” (p. 57)— o la identificació i afinitat (electiva) que sentia per Itàlia: “la belleza [de Venecia], pese a que no pasa día sin que decaiga, puede llegar a ser perturbadora” (p. 83).

Segurament, el que més ens sobtarà en llegir la seva correspondència, (en realitat, pel que fa a aquest aspecte, tant la seva com la dels seus tres companys), són les constant referències fa al diner, a les qüestions econòmiques, que no tenim gaire costum de relacionar amb els poetes, i encara menys amb els romàntics. Així, ens sorprèn que en els seus escrits no dubti en mesclar, amb tanta naturalitat aspectes literaris amb pecuniaris: “Que […] al público le guste o no mi «poashia» no tiene la menor importancia, lo único que ahora me importa son las ganancias” (p. 87); “Haced el favor de enviarme todo el dinero que le saquéis a Murray por mi obra” (p. 96).

Pel que a l’amor es refereix, destaca la passió i la intensitat amb que s’adreça a la seva estimada: “Teresa mía, ¿dónde estás?, aquí todo me recuerda a ti, todo es idéntico, pero yo estoy solo y tú ya no estés. Cuando dos se separan sufre menos quien se aleja que aquel que se queda. […] Veo las mismas caras, escucho los mismos tonos de voz, y no me atrevo a mirar hacia nuestro querido sofá, pues sé perfectamente que no te veré a ti sentada” (p. 104); “Te amo, las palabras capaces de expresar hasta qué punto y con qué intensidad todavía no se han acuñado, pero el tiempo hablará por mi y te demostrará hasta qué punto te has convertido en el motivo principal por el que respiro, y el único por el que moriría” (p. 119).

Quan, en la segona part, llegim les cartes de Keats, el primer que constatem és que, quan d’amor es tracta, la semblança amb el seu company és total. Com ell, també li diu a la seva estimada que: “no sé cómo expresar mi devoción por ti con las palabras justas, me gustaría encontrar palabras que superasen en brillo a las más brillantes estrellas, palabras que desbordasen en precisión a las criaturas más precisas de la naturaleza” (p. 200); que: “con las palabras no puedo acercarme a lo mucho que me gustas” (p. 209).

Perquè, també per a l’autor d’Hyperion l’amor és el centre i la raó de la seva existència: “paso todo cuanto ocurre […] por el filtro de nuestro amor” (p. 209); “Yo observo la vida exclusivamente por el ojo de la cerradura de tu amor” (p. 237).

Que fa el que fa, que pren les decisions que pren sempre en funció de la seva estimada: “Estoy deseando retirarme a Winchester, entre otras cosas porque aquí todo me recuerda tu ausencia: los hombres, el paisaje, incluso los guijarros” (p. 211). Que, fins i tot quan la tuberculosi el situà entre l’espasa i la paret, quan la malaltia que havia d’acabar amb ell el feia patir fins a uns límits insofribles, el que segueix essent més important per a ell és Fanny, la seva estimada: “¿Qué valor tendría mi salud si me obligara a renunciar a tu amor?” (p. 233).

Un apassionament i una preeminència de l’amor que es fa present, igualment, en la tercera part del volum, que recull una selecció de les cartes del matrimoni Shelley.

Quan llegim les que escriu, als setze i disset anys, la jove Mary al que acabaria convertint-se en el seu marit, no sabem si ens ha d’impressionar més la seva maduresa, el seu domini de la llengua o la seva claredat: “¿Cómo razonar y filosofar sobre el amor? […] si me pidieran una razón a favor de tu manera de amarme no encontraría ninguna” (p. 250); “creo […] en los amores perfectos, !incluso creo que pueden darse y encontrarse en este mundo¡” (p. 253).

Un domini de la llengua i claredat que assoleix el seu zenit als vint-i-quatre anys, quan Percy mor ofegat i escriu, a diversos corresponsals, unes cartes (pàgines 292 fins la 322), que, segons el meu modest punt de vista —tot i que, “cuando se trata de crítica la mera opinión no constituye prueba alguna” (p. 32)— constitueixen algunes de les més emotives, intenses i colpidores de la literatura universal de tots els temps.

Dic, expressament, “de la literatura”, i no pas “dels epistolaris” perquè crec que són, molt poques obres de creació literària que poden, no ja superar-les, sinó igualar-les.

Tant és així que, si el volum no comptes amb motius suficients per ésser llegit (i rellegit), aquestes trenta pàgines ja justificarien, amb escreix, ser recomanat a tots i totes les amants de les belles lletres; a tots i totes els exploradors de la condició humana.

dimarts 3 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, 2020

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal

L’imprescindible altra veu

Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.

Això establert, goso afirmar que Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2020 —que ve a complementar Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980)— si no és un llibre necessari, ben poc li falta. Necessari —quasi necessari o molt oportú, si ho preferiu així— per a qualsevol persona que tingui interès em conèixer, de primera, primeríssima mà, la visió que tenia del món i de la vida una autora tan essencial de les nostres lletres.

Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.

Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.

I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).

La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …

Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.

Així, ens diu que, per a Colette: “la paraula [és] espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona” (p. 63). I afegeix que aquest aspecte és del tot essencial, car aquesta és una tasca que, per més que agraeixi l’ajut dels homes compromesos, només poden dur a termes les dones. Les dones que lluiten “amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ell[es] no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení” (p. 64).

Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.

Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).

Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.

Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.

Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.

Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.

Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.

Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.

En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).

Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).

Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.

Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).

 En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.

Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).

dilluns 2 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Albertine desapareguda I, Marcel Proust (Viena Edicions, 2020)

Albertine desapareguda I, Marcel Proust

Viatge ànima endins

Una de les característiques més destacades de les grans obres d’art (probablement, la característica que les du a ser-ho) és que són (o es fan) noves cada vegada que t’hi acostes. Que cada vegada que hi entres en contacte t’aporten emocions, sentiments o reflexions noves; et fan veure el que encara no hi havies vist; el que contenien però encara no se t’havia fet present, no se t’havia revelat. Que són, per dir-ho ras i curt, una deu inexhaurible de descobertes —més exactament, de goig i de descobertes.

Havent pogut gaudir, ja, del deu primers volums d’«A la recerca del temps perdut», en l’esplèndida traducció de Josep Maria Pinto —deu volums que, recordem-ho corresponen als 5 primers de l’edició original, atès que cada volum original es publica dividit en dues parts— potser podríem pensar que el que darrer que ha publicat Viena Edicions, Albertine desapareguda I (Albertine disparue) ja no ens podrà sorprendre, ja no ens podrà aportar res de nou; o, almenys, de remarcablement nou. Principalment, perquè ens costarà molt i molt de creure que Marcel Proust, havent arribat tan i tan amunt com ha fet, pugui superar el que ja havia escrit en els volums anteriors.

Per fortuna, ens errem. Ens errem del tot. Aquest volum és, després dels dos de La presonera (La presonera I i La presonera II), aquell en el que el genial escriptor francès demostra més palesament que és possible el miracle d’agermanar la bellesa literària més fina o sublim amb el coneixement més pregon dels abismes de l’ànima humana. Amb la seva prosa, assoleix, doncs, una fita que, abans d’ell, tan sols un altre gegant, William Shakespeare, havia assolit abans que ell: unir a un domini incomparable de la llengua —la francesa, que, fa la impressió que existeixi tan sols perquè ell i Rimbaud la converteixin en música— un coneixement i una exploració de la condició humana incomparables.

Ho podem constatar des de la primera frase, brillant, com sempre —“«La senyoreta Albertine se n’ha anat!» De quina manera, el patiment va més lluny en psicologia que la mateixa psicologia![1]” (p. 7)— i en tot el primer paràgraf, on el narrador, un cop Françoise li ha comunicat la marxa de la seva estimada, es mostra més nu que mai, prenent consciència de la distància infranquejable que hi ha entre el que podem imaginar, entre el que preveiem i el que acabarà passant, entre el que creiem que volem i el que hauríem d’haver volgut.

O el que és el mateix, de com la realitat és nega a adaptar-se a les nostres previsions, de fins a quin punt som esclaus no tan sols de les nostres passions sinó, en major mesura, encara, de les nostres decisions; de les decisions que la nostra visió de la realitat ens duu a prendre: “havia pensat que aquesta separació […] era justament el que desitjava, […] havia conclòs que ja no la volia veure, que ja no l’estimava. Però aquelles paraules: «La senyoreta Albertine se n’ha anat», acabaven de produir en el meu cor un sofriment tal que vaig sentir que no podria resistir-hi gaire més temps. Així, doncs, el que havia cregut que no era res per a mi, era, senzillament, tota la meva vida[2]” (Íd.).

En certa manera, la darrera frase ho resumeix tot, atès que, no pas per casualitat, passem —més exactament: fem un (gran) salt— del no-res (“no era res per a mi”) al tot (“era […] tota la meva vida”). Un canvi fonamental, que s’anirà fent més i més fonamental i més evident a partir d’aquest moment, tant en el present volum com en el que vindrà després (El Temps retrobat): la figura —més aviat, l’ombra— d’Albertine anirà essent més i més important. Com vam poder veure a La presonera, ja gairebé ho era, ja anava esdevenint el nucli de les ocupacions i preocupacions del narrador, però, a partir d’aquest, ho anirà sent més i més.

Fins a un punt tal que amenaçarà amb desplaçar, o, almenys, amb equiparar-se, amb la gran figura femenina que havia dominat i centrat la seva vida fins llavors, figura que semblava que mai no podria perdre la seva condició de punt cardinal de la seva existència —i, per tant, del seu jo: la seva mare, sense la qual no seria possible entendre ni el narrador ni “La Recerca”. Figura del tot essencials que té present tot just després de la frase que hem transcrit: “Havia d’aturar immediatament el patiment; tendre amb mi mateix com la meva mare amb la meva àvia moribunda[3]” (Íd.).

La dona que ha fugit —la primera idea de l’autor de Contre Sainte-Beuve era que aquest sisè volum de la Recherche portés el títol de La fugitiva, però l’aparició, en francès d’un llibre de Tagore va fer-lo canviar d’opinió—, que, com ho havia fet abans la seva mare, passarà a ocupar pràcticament tota la seva vida.

Ho podem veure de bon començament, en la comparació que, en un joc de miralls ben proustià, fa entre les dues dones:

Durant aquells dies vaig ser tan incapaç de representar-me l’Albertine que gairebé hauria pogut creure que no l’estimava, de la mateixa manera que la meva mare, en els moments de desesperança en què va ser incapaç de representar-se la meva àvia […] hauria pogut acusar-se i s’acusava en efecte de no trobar a faltar mai sa mare a qui la mort matava, però els trets de la qual es furtaven al seu record.[4]” (p. 64).

En sigui, doncs, més o menys conscient, en un primer moment, Albertine és la dona, que ha anat substituint la mare:

Qui m’hauria dit a Combray, quan esperava el petó de bona nit de la meva mare amb tanta tristesa, que aquelles ansietats es guaririen, i després renaixerien un dia no per la mare, sinó per una noia que, d’entrada, en l’horitzó del mar, no seria sinó una flor que els meus ulls cada dia haurien volgut mirar, però una flor pensant i en l’esperit de la qual jo, de manera tan pueril, desitjava ocupar un lloc ben gran […]? Sí, la bona nit, el petó d’una tal estranya pel qual, al cap d’uns anys, jo havia de patir tant com quan era un infant i la meva mare no em vindria a veure.[5] (p. 106).

Una descoberta, provocada per la fugida d’aquella que mai no havia imaginat que es pogués estimar tant, que arribés a ocupar un lloc tan nuclear en el seu cor i en el seu pensament —“aquella Albertine tan necessària, l’amor de la qual ara componia, quasi únicament la meva ànima[6]” (Íd.)—, que és, alhora, una evolució imprescindible en la vida, en el pas de la infantesa a la maduresa, la substitució, freudiana, de la mare per la dona o l’amant.

Descoberta que en comporta una altra. Una altra d’essencial. Tan i tan essencial que potser és la que empenyerà el narrador a escriure el que acabarà essent “A la recerca del temps perdut”: la necessitat no ja de comprendre, sinó de comprendre’s ell mateix. Una necessitat que, impossible d’acomplir a través del raonament, —“la intel·ligència no [és] l’instrument més subtil, més potent, més apropiat per copsar la veritat[7]” (p. 12)— tan sols és possible de temptar d’accedir-hi mitjançant (la metàfora existencial) l’art, la creació artística: “Que malament que ens coneixem![8]” (p. 7).

Només és a partir d’aquesta descoberta o reconeixement socràtic —«Què poc que sabem!». «Quant ens queda per conèixer!»— que podem assajar d’esforçar-nos a conèixer i a conèixer-nos nosaltres mateixos; en la mesura (humana, i, per tant, limitada) en que això sigui possible. Una temptativa que —com succeí amb Proust i amb el seu narrador— generalment ens du a mirar cap enrere, cap al(s) temps passat(s). I, particularment, envers la infància. Envers aquell(s) temps que en(s) va(n) fer com som. Envers el(s) temp(s) perdut(s) que maldem per recobrar.

Una idea, aquesta del poc que coneixem (i, encara més, del que ens coneixem) que és tan essencial com omnipresent en Albertine desapareguda: “no sabem mai que s’amaga en la nostra ànima[9]” (p. 38); “L’home és l’ésser que no pot sortir de si mateix, que no coneix els altres sinó en ell mateix i, quan diu el contrari, menteix[10]” (p. 45); “el desig els nostres actes baixa cap a ells, però no remunta cap a si mateix, […] es precipita en l’acció i desdenya el coneixement […][11]” (p. 64); “[En Swann] s’ho havia pensat, aquell home tan fi i que es pensava que es coneixia tan bé. Que poc que sabem el què tenim dins del cor![12]” (p. 75).

És tant per aquest motiu —per acompanyar un dels mes grans escriptors de tots els temps en la seva recerca d’unes raons que el cor entén però no el cervell, per endinsar-vos amb ell en els viaranys més ocults i pregons de l’ànimahumana—, pel goig que sempre produeix llegir-lo, i per tants i tants d’altres motius que són impossibles de resumir en una anàlisi literària, que us convé acostar-vos a la llibreria (de guàrdia) que tingueu més a prop de casa vostra i fer-vos amb un exemplar d’aquest volum que, de nou, ens deixa amb més ganes de Proust.

divendres 30 i dissabte 31 d’octubre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

***

[1] « Mademoiselle Albertine est partie ! » Comme la souffrance va plus loin en psychologie que la psychologie ! » (Albertine disparue, Folio Classique, Gallimard, 2013, p. 3).
[2] « j’avais cru que cette séparation […] était justement ce que je désirais, […] j’avais conclu que je ne voulais plus la voir, que je ne l’aimais plus. Mais ces mots : « Mademoiselle Albertine est partie » venaient de produire dans mon cœur une souffrance telle que je ne pourrais pas y résister plus longtemps. Ainsi ce que j’avais cru n’être rien pour moi, c’était tout simplement toute ma vie. » (Idem).
[3] « Il fallait faire cesser immédiatement ma souffrance. Tendre pour moi-même comme ma mère pour ma grand’mère mourante » (Idem).
[4] « Je fus pendant ces jours-là si incapable de me représenter Albertine que j’aurais presque pu croire que je ne l’aimais pas, comme ma mère, dans les moments de désespoir où elle fut incapable de se représenter jamais ma grand’mère […], aurait pu s’accuser et s’accusait en effet de ne pas regretter sa mère, dont la mort la tuait mais dont les traits se dérobaient à son souvenir. » (p. 49)
[5] « Qui m’eût dit à Combray, quand j’attendais le bonsoir de ma mère avec tant de tristesse, que ces anxiétés guériraient, puis renaîtraient un jour, non pour ma mère, mais pour une jeune fille qui ne serait d’abord, sur l’horizon de la mer, qu’une fleur que mes yeux seraient chaque jour sollicités de venir regarder, mais une fleur pensante et dans l’esprit de qui je souhaitais si puérilement de tenir une grande place […] ? Oui, c’est le bonsoir, le baiser d’une telle étrangère pour lequel je devais, au bout de quelques années, souffrir autant qu’enfant quand ma mère ne devait pas venir me voir. » (p. 83).
[6] « cette Albertine si nécessaire, de l’amour de qui mon âme était maintenant presque uniquement composée » (Idem).
[7] « l’intelligence n’est pas le instrument le plus subtil, les plus puisant, le plus approprié pour saisir le vrai » (p. 7).
[8] « Comme on s’ignore ! » (p. 3).
[9] « on ne sait jamais ce qui se cache dans notre âme » (p. 28).
[10] « L’homme est l’être qui ne peut sortir de soi, qui ne connaît les autres qu’en soi, et, en disant le contraire, ment. » (p. 34).
[11] « le désir qui dirige nos actes descend vers eux, mais ne remonte pas à soi, […] il se précipite dans l’action et dédaigne la connaissance […]. » (p. 48)
[12] « [Swann] il l’avait cru, cet homme si fin et qui croyait se bien connaître. Comme on sait peu ce qu’on a dans le cœur. » (p. 58).

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
 Un amor d’en Swann
 A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
 El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I
 Sodoma i Gomorra II
 La presonera I
 La presonera II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Tal qual, Paul Valéry (Adesiara, Martorell, 2020)

Tal qual, Paul Valéry

Penso, per tant, escric

Que vivim en un país on, en el que es refereix a la cultura, ens troben ben ben lluny dels que ens envolten, que en aquest aspecte som ben poc europeus, és tan obvi que segurament no caldria ni esmentar-ho —tan obvi, almenys, com que, mentre mantinguem la dependència de l’estat espanyol, ni tan sols podrem decidir en quin rang horari volem viure. En un país on, en general, preferim mirar-nos (i re-mirar-nos) el melic, una i altra vegada, en comptes de mirar més enllà. De mirar-hi i procurar, encara que sigui a poc a poc, equiparar-nos; d’anar-nos anivellant.

Un país on tan sols de tant en tant, de manera conjuntural i individualitzada, ens acostem una mica als països europeus que que es prenen la cultura seriosament; que es creuen que sense cultura no hi ha no civilització ni coneixement possible. Conjuntural individual perquè, per produir-se un acostament puntual, el que cal és que, en un mateix espai i temps concret, es produeixi la confluència de dos o més de dos persones que siguin conscients d’aquesta realitat i vulguin posar-hi remei, que tinguin clar que segueixen existint mancances culturals que és del tot inadmissibles que es mantinguin.

Confluències o coincidències tan benaurades com la que han permès no tan sols que es traduís, per fi, al català, un text tan essencial com és el Tal qual (Tel quel), de Paul Valéry, sinó que sigui la primera vegada que, en qualsevol llengua, s’hagi publicat íntegrament el volum.

Per a que es produeixi aquest miracle ha calgut que Jordi Raventós, que amb la seva empenta i el seu l’esforç habitual capitaneja Adesiara Editorial, que des de fa temps du a terme una feina tan poc coneguda com imprescindible, s’hagi posat d’acord amb el poeta, editor i traductor Antoni Clapés, tan convençut i indefallible com el seu company martellorenc de la necessitat imperiosa de seguir omplint aquests buits.

Posat d’acord per traduir i publicar una obra poc convencional, arriscada, que no confia en el gust del públic, sinó que té la voluntat de variar-lo, d’anar-lo canviant, d’elevar-lo, d’acostumar-lo al tast de la bona literatura. D’aquesta literatura on és tan fàcil que els editors hi perdin el bou i les esquelles.

Gràcies a aquesta venturosa confluència, doncs, tenim al nostre abast una obra cabdal d’un autor que és conegut sobretot com a poeta però que, com ens indica Jordi Marrugat, en una introducció que em sembla excessiva: “fou un dels més grans intel·lectuals europeus dels seus temps” (p .29).

Un pensador que, tal i com fan els més bons flequers, amassava i amassava les seves reflexions de bon bon matí, quan la majoria de la gent prefereix seguir gaudint còmodament de l’escalfor dels llençols: “A penes em llevo, abans que es faci de dia, a la matinada, entre el llum i el sol, hora pura i profunda, tinc el costum d’escriure allò que s’inventa a si mateix[1]” (p .355).

Que ho apuntava tot, perquè com a bon escriptor, era un gran observador. Un gran observador que sabia que, en la creació artística succeeix com amb la matèria, res no es crea ni, encara menys, es destrueix, sinó que es transforma; que tot, absolutament tot s’aprofita, d’una manera o altra; que allò que, en un principi pot semblar ben poc o no res, en un altre moment pot ésser molt important, pot ésser-ho (quasi) tot: “penso vagament que destino el meu instant percebut a no sé quina composició futura de les meves opinions; i que després d’un temps incert, una mena de judici final cridarà davant de l’autor el conjunt d’aquests petites criatures mentals per tornar-ne unes al no-res i construir per mitjà de les altres l’edifici del que he volgut… [2]” (Íd.).

Un escriptor i un pensador que coneixia i descrivia com ningú la condició d’aquest animal tan i tan especial com és l’artista. D’aquest animal a qui, per força, convé —o, més aviat, convindria: en el nostre temps, la distinció cabdal entre artesà i artista cada dia que passa es va diluint més i més— donar de menjar a part. D’aquest animal indomable, imprevisible i inclassificable que, sense saber ben bé com crea “obres inexplicablement belles. […], “inesgotables[3]” (p .45).

Un artista no tan sols de la paraula, literari, sinó de tot tipus i condició —inclòs, per descomptat, el que treballa amb el pensament o la reflexió: el filòsof—, que transforma les coses, que els hi dóna un altre sentit, una altra visió, una altra realitat, que “reuneix, acumula, compon per mitjà de la matèria una quantitat de desigs, intencions i condicions que provenen de tots els punts de l’esperit i de l’ésser[4]” (p .46).

Un artista, doncs, que no vol crear cap obra en concret, sinó que necessita —“El que veiem amb més nitidesa, i que tanmateix és més difícil d’explicar, val la pena que ho expressem sempre[5]” (p .75)— crear-les, i crear-les per unes raons que desconeix i d’una manera i que també desconeix, que anirà descobrint a mesura que les creï: “Si un ocell sabés explicar amb precisió el que canta i per què ho canta, i què canta en ell, no cantaria. […] Ningú no sap què experimenta amb el seu propi cant. S’hi lliura amb tota la seriositat[6]” (p .60); “L’aliment de l’intel·lecte és allò en què mai no ha pensat. El cerca sense saber-ho; el troba sense voler[7]” (p .85).

I és per això que existeix “un estat ben perillós: creure que es comprèn[8]” (p .77). Una constatació socràtica, sorgida d’algú que no tan sols ha pensat, sinó que ha pensat seriosament i bé, i que, per tant, tan sols pot arribar a la conclusió que, com més sabem, més ens queda, proporcionalment, per saber.

Una constatació que ha de dur qualsevol persona amb consciència a reconèixer la seva petitesa, a dur a terme un exercici de modèstia: “Un intel·lecte precís de debò només pot abastar-se a si mateix i en certes condicions[9]” (p .79); “De nosaltres mateixos tan sols coneixem el que les circumstàncies ens han permès conèixer […] / La resta és inducció, probabilitat[10]” (p .84). Modèstia que és prudència, però, sobretot saviesa. Una saviesa tan sols a l’abast dels pocs que, com Valéry, no han deixat mai d’avançar, de fer camí de dubte en dubte.

Dels happy few d’Stendhal. Fora de l’abast dels que no estan disposats a deixar-se la pell —i, sovint, la salut mental— en l’esforç, de donar-ho tot pel tot, d’arribar fins al fons del fons, del final del final, costi el que costi: “La majoria de les persones s’aturen en els primers termes quan desenvolupen el seu pensament. La seva vida intel·lectual només haurà estat feta d’inicis… [11]” (p .79). D’inicis i, goso afegir-hi jo, d’indicis.

És per això, per arribar més amunt, per poder assaborir tant com es pugui el llibre, per no quedar-se a l’escapça, que cal que ens donem un temps per llegir-lo.

Un temps que significa, en primer lloc, que quan el llegim, li dediquem tota l’estona que (ens) faci falta, aturant-nos tantes vegades com (ens) calgui i tornant a llegir el que ja hem llegit, per extreure’n tot el profit, intel·lectual i artístic, que en podem extreure.

I, en segon, significa, també, que ens donem temps entre lectura i lectura de cada fragment. Que fem el mateix que fem —que hauríem de fer— quan llegim narrativa: després de llegir un fragment, no passem immediatament al següent, sinó que fem una pausa; una pausa suficient per assimilar el que hem llegit. I, sobretot, que fem una pausa, encara més llarga, quan duem una estona llegint. Que llegim l’extens volum a poc a poc, a comptagotes, a petites dosis. Deixant-lo unes hores —uns dies, si (ens) cal— per tornar-hi després. Llegir-lo to seguit, de cap a peus, seria una insensatesa. La insensatesa dels que creuen que el coneixement i el gaudi de debò admeten dreceres.

Perquè, per més que alguns ho creguin així, llegir no és ni pot ésser cap competició. No es tracta —o, més aviat, no s’hauria de tractar— de llegir més («Ja he llegit 157 llibres, aquest any!», afirma qui confon quantitat amb qualitat) sinó de fer-ho en condicions, de fer-ho millor, d’assaborir ben assaborit el que es llegeix, de fer-ho nostre. De convertir el que anem llegint en una part constitutiva del que som; del que ens anem fent a mesura que anem llegint. De convertir la lectura en un viatge d’on tornem amb les maletes més plenes que quan vam marxar de casa.

I del viatge de Tal qual, d’aquest riquíssim i enriquidor a que ens conviden, donant-se una mà que no podria ésser més fraternal, Paul Valéry i Antoni Clapés —que se situa tan dins la pell i, el que és més important, en l’esperit del seu company francès d’altres temps que pràcticament s’hi converteix— en tornarem amb les maletes o les motxilles tan plenes que, si no som capaços d’anar fent pauses al bell mig del camí, les forces ens abandonaran molt abans de besllumar el llindar de casa nostra.

dilluns 26 i dimarts 27 d’octubre del mmxx

[1] « A peine je sors de mon lit, avant le jour, au petit jour, entre la lampe et le soleil, heure pure et profonde, j’ai coutume d’écrire ce qui s’invente de soi-même » (Folio Essais, p. 371)
[2] « Je songe bien vaguement que je destine mon instant perçu à je ne sais quelle composition future de mes vues ; et qu’après un temps incertain, une sorte de Jugement Dernier appellera devant leur auteur l’ensemble de ces petites créatures mentales, pour remettre les unes au néant, et construire au moyen des autres l’édifice de ce que j’ai voulu… » (Idem)
[3] « Ouvres inexplicablement belles. […] qui ne se peuvent épuiser » (p. 11)
[4] « assemble, accumule, compose au moyen de la matière une quantité de désirs, d’intentions et de conditions, venus de tous les points de l’esprit et de l’être.» (p. 12)
[5] « Ce que nous voyons très nettement, et qui toutefois est très difficile à exprimer, vaut toujours qu’on s’impose la peine de chercher à l’exprimer » (p. 45)
[6] « Si un oiseau savait dire précisément ce qu’il chante, pourquoi il le chante, en quoi, en lui, chante, il ne chanterait pas. Personne ne sait ce qu’il ressent lui-même de son propre chant. Il s’y donne avec tout son sérieux » (p. 27).
[7] « La nourriture de l’esprit est ce à quoi il n’a jamais pensé. Il la cherche sans le savoir ; il la trouve sans le vouloir.» (p. 57).
[8] « un état bien dangereux : croire comprendre.» (p. 47)
[9] « Un esprit véritablement précis ne peut comprendre que soi, et dans certains états.» (p. 49)
[10] « Nous ne connaissons de nous-mêmes que celui que les circonstances nous ont donne à connaître […] / Le reste est induction, probabilité.» (p. 56)
[11] « La plupart s’arrêtent aux premiers termes de développements de leur pensée. Toute la vie de leur esprit n’aura été faite que de commencements…» (p. 50)

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)