Categories
Notes de lectura

Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust

Goig (lector) addictiu

Durant molt de temps, els proustians a Catalunya érem pocs —pocs i, per dur la contrària al refrany, ben avinguts. I si no érem considerats uns esnobs, ben poc n’hi faltava. I tot perquè La Recherche mantenia una, immerescuda i infomanentada, imatge d’inaccessible, d’obra cabdal, que s’ha de conèixer, però que és una temeritat llegir. Una imatge que, sens dubte, té una part de veritat, atès que la majoria de les creacions artístiques de vàlua s’adrecen a una minoria, però que calia aclarir: no a una minoria dins la minoria dels lectors, sinó a la minoria dels lectors.

Per fortuna, la traducció d’A la recerca del temps perdut que està fent Josep Maria Pinto per a Viena Edicions —com, també, la de Valèria Gaillard per a La Butxaca, aquesta, ai las!, més endarrerida— ha anat posant, volum a volum, les coses al seu lloc, fins a tal punt que potser els (nous) lectors de Proust no fan cua tota la nit per poder llegir els primers el nou llibre, però si que l’esperen amb moltes ganes. Tant que no dubten a demanar a Viena quan apareixerà.

Des del mes passat ja podem tenir a les mans Sodoma i Gomorra II i podem, per tant, submergir-nos en el plaer de la seva lectura. Remarco el plaer perquè, per damunt de qualsevol altra consideració, el que ens ofereix, a gavadals, com una pluja beneïda en el (semi) desert de la literatura lírica, l’autor francès són tot un seguit de moment de goig, de delectació lectora, de prosa convertida en poesia pura.

És per aquesta raó que, exactament com succeeix amb la poesia, el més recomanable, quan es llegeix qualsevol llibre de Proust és oblidar-se —si més no, en una primera lectura; perquè, és clar, com succeeix també amb la poesia strictu sensu, la possibilitat de no rellegir-lo, una vegada l’has enllestit, ni es planteja— del què ens explica i assaborir, amb els cinc sentits, extasiats, com ens ho explica; com la seva prosa fluvial, curulla de meandres i més meandres, que gira i gira, que transforma les paraules i les frases en simfonia musical, ens captiva, ens trasllada al País de les Meravelles del gaudi artístic.

És per això que entenc que no té gaire sentit provar de resumir l’argument d’aquest o de cap altre volum de La Recherche, o tractar d’il·luminar-los fent referència a la vida del seu autor, cercant, com si fóssim arqueòlegs —o, més exactament, entomòlegs— les raons autobiogràfiques dels seus textos. En el cas present, de la homosexualitat o, per dir-ho en mots de Proust, de la inversió sexual.

En primer lloc, perquè aquest sistema pot contribuir al lluïment del prologuista o del glossador,  evidenciant els seus coneixements i la seva perspicàcia, però això —a banda que li fa perdre de vista quina és la seva funció i, encara més, en seu lloc en el llibre que comenta— li aporta ben poc, per no dir gens. En segon, perquè, en realitat, més que il·luminar el llibre, l’enfosqueix —o, almenys, condiciona al lector més que no convindria.

Però, en tercer i fonamental lloc, perquè aquest intervencionisme excessiu, aquest furgar en la vida de l’autor, si ja és (molt) discutible en la majoria dels cassos, en el de Proust és, directament, un atemptat contra la seva concepció autònoma de la novel·la. Una concepció que deixa no ja clara, sinó claríssima en el seu Contre Sainte-Beuve: “[un] abisme […] separa l’escriptor de l’home de món, […] el jo de l’escriptor no es mostra més que  en els seus llibres”*.

És per això que, si voleu tenir el privilegi d’entrar en contacte immediat, pell a pell, ànima a ànima, no amb la vida del seu autor —que, així que emprèn l’obra s’esvaeix; es transforma en la dels seus personatges— sinó amb la dels seus fills literaris (el narrador, Albertine, Charlus, Morel, el Senyor i la Senyora Vautrin…), infinitament més interessants, autèntics i pertorbadors, oblideu-vos de qualsevol altra consideració —començant per aquesta modesta anàlisi literària— i llanceu-vos de cap a llegir Sodoma i Gomorra II.

Gaudiu-lo, sense presses, donant-vos tot el temps que us calgui per llegir i rellegir, per gustar i degustar. Si ho feu així no només faríeu feliç a Proust, sinó, el que és essencial, us fareu feliços a vosaltres mateixos —i, sense ni adonar-vos-en, us afegireu a la cada vegada més nombrosa (dins la lògica minoria lectora) comunitat de proustians catalans.

dilluns, 9 d’octubre del mmxvii

* « [un] abîme […] sépare l’écrivain de l’homme du monde, […] le moi de l’écrivain ne se montre que dans ses livres »

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
 El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra I


 
 

Categories
Notes de lectura

Quaranta nits amb Montaigne, Antoine Compagnon

Més sovint que no convindria, lectors avesats a lidiar amb Proust, Joyce, Woolf, Borges o Faulkner senten una prevenció excessiva enfront dels llibres de pensament, i eviten les obres dels grans filòsofs com el dimoni l’aigua beneïda. Només sentir els noms de Kant, Hegel —per no parlar de Heidegger, Kierkegaard o Husserl— ja arronsen el nas, talment com si haguessin topat amb un abisme infranquejable. Situació, cal dir-ho, que es produeix de manera inversa amb lectors de filosofia, que consideren La recherche du temps perdu, Ulisses o El brogit i la fúria com un galimaties del tot indesxifrable.

Segurament una tal raó explica que, de tard en tard, aparegui un volum que provi d’establir un pont d’unió entre aquestes disciplines germanes que s’han anat distanciant. Va succeir ja fa uns anys amb El món de Sofia, de Jostein Gaarder, convertit en un inesperat èxit de vendes i s’ha repetit enguany a França amb una obra d’Antoine Compagnon que Blackie Books ha tingut el bon criteri de publicar: Quaranta nits amb Montaigne (Un été avec Montaigne), amb traducció del darrer Premi Ciutat de Barcelona, Jordi Martín Lloret.

La idea, sorgida en un programa de ràdio de France Inter, era parlar uns minuts cada dia de la setmana durant l’estiu dels Assaigs de Michel de la Montaigne, a fi d’anar familiaritzant el públic amb aquesta sublim creació, l’antiguitat i la llargària de la qual l’han convertida ben poc més que en una obra de culte —o el que és el mateix, en una d’aquelles de la què hom parla sovint, però que, precisament pel seu caràcter sagrat, (gairebé) ningú llegeix. Un plantejament al qual l’autor, tot i que entenia que “reduir Montaigne a uns quants passatges era totalment contrari a tot el que jo havia après, a totes les concepcions imperants en la meva època d’estudiant”, (pàg. 5), no va gosar sostreure’s.

És ben possible que els puristes més estrictes —els grans mandarins filosòfics i literaris, per dir-ho en termes de Simone de Beauvoir— no tan sols en siguin contraris, sinó que ho considerin una heretgia intolerable. I, encara que sigui en part, tenen raó (o en tindrien, si el món fos com ell fer-nos creure que és), atès que és obvi que seria molt més recomanable llegir els Assaigs complets que no pas conformar-se amb uns simples esbossos o pinzellades, que, per força, ha d’oferir una visió parcial de l’obra.

Tanmateix, si procurem tocar de peus a terra, si no ens fixem tant en allò que voldríem que fos sinó en el que és, haurem de reconèixer que entre les dues alternatives realment factibles, la de no llegir Montaigne i la de llegir-lo en petites píndoles, la menys desfavorable és aquesta segona. En primer lloc, perquè sempre se’n traurà algun coneixement, per menor que sigui; i en segon, i més important, perquè aquest primer contacte amb el pensament del gran assagista francès pot convertir-se en l’escà que permeti a alguns dels seus lectors afrontar el goig magnífic de la seva obra immortal.

Amb major raó si tenim en consideració que aquesta (presumpta) heretgia de Compagnon no es tan desassenyada com pot semblar d’entrada, ja que “Montaigne defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d’un llibre a l’altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire de les obres de les quals extreia fragments per guarnir el seu llibre”, (pàg. 56). O el que és el mateix, que fa la impressió que l’autor del Journal du voyage, si hagués d’escollir, seria més partidari dels drets imprescriptibles del lector que defensa Daniel Pennac a Comme un roman que no pas de la rigidesa prescriptiva dels mandarins literaris.

Convé, doncs, convidar a tots els amants de la lectura o l’estudiaquestes caceres espirituals de les quals a vegades ens pensem que tornem amb les mans buides, mentre que de fet les alegries s’han anat acumulant al llarg del camí”, (pàg. 133)— que de bell antuvi no es vegin amb cor de submergir-se de cop —i de cap— en les quasi dues mil pàgines del text sencer dels Essais (ja sigui en francès o, en el seu defecte, en l’esplèndida versió catalana de Vicent Alonso) a fer un tast de la seva obra en aquest volum.

Tan breu i llegidor que ben segur que deixarà a una part dels lectors i lectores amb la mel als llavis, amb les ganes de llegir-ne més. Amb la qual cosa el llibre haurà complert amb el seu objectiu primordial: trencar amb l’aura d’inaccessibilitat de les grans obres filosòfiques.

I llavors, potser a l’estiu, durant les vacances, amb temps suficient per endavant, descobriran per què tants i tants prohoms de la cultura han tingut aquest llibre cabdal com a obra de capçalera, a la tauleta de nit. Per quina raó, per exemple, un home tan poc donat a l’optimisme i a les lloances com Nietzsche, a les Consideracions intempestives, Schopenhauer com a historiador, no dubtés a afirmar: “que un home com Montaigne escrivís, veritablement augmenta l’alegria de viure en aquesta terra”, (pàg. 161).

diumenge, 9 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Un viatge a l’Índia, Gonçalo M. Tavares

A mesura que avançava el segle XX —més o menys a partir del moment en què Marcel Duchamp va subvertir la Comuna de París convertint-la en un lavabo— l’experimentació artística anà esdevenint més i més una caricatura esperpèntica d’ella mateixa: en comptes d’innovar, d’explorar nous camins, com havien fet Picasso o Joyce, semblava que la majoria dels artistes confonien abstracció amb buidor i es proposaven la tasca infructuosa de dur a terme la definitiva, impossible cabriola

És per aquesta raó que alguns —i jo el primer— acostumem a prendre’ns amb prevenció les obres que es presenten com a transgressores (sobretot quan la transgressió ha esdevingut una finalitat i no pas un mitjà). Per fortuna, hi ha autors que, més que servir-se de l’experimentació, la serveixen. Un viatge a l’Índia (Uma Viagem à Índia), de Gonçalo M. Tavares, Edicions del Periscopi, maig del 2013, n’és un tan magnífic com agraït exemple.

D’entrada, en veure que no tan sols ha dividit el seu llibre en cants, sinó que ha escollit una estructura similar al vers lliure per a escriure’l, amb un to que fa impressió d’ésser grandiloqüent, sentenciós i categòric, no podem més que imitar les tortugues i recloure instintivament la nostra testa dins la closca, demanant-nos: «Haurem de patir, per enèsima vegada, les ànsies de vàcua notorietat del darrer jove escriptor que vol enlluernar-nos amb la seva (pretesa) genialitat?»

Tanmateix, si ens alliberem d’aquesta prevenció i ens submergim en la seva prosa, ben aviat ens adonarem, amb plaer (i alleujament), que el portuguès ha aconseguit, amb enginy, dur-nos exactament allí on volia: quan esperem una delicatessen —tan exquisida com insubstancial, que degustarem tan de pressa com oblidarem—, ens trobem amb una novel·la (?) realment personal, que converteix l’epopeia en una poderossíssima —i sorneguera— càrrega de profunditat contra la feixuguesa i la transcendència; contra la literatura salvadora o terapèutica: “No es tracta aquí de trobar la immortalitat / sinó de donar un cert valor al que és mortal”, (pàg. 19).

Certament, com qualsevol obra de mèrit, diu molt, enriqueix al lector o lectora amb el seu recorregut, però, tot i la seva contundència, tot i la diàfana, intransferible i irrenunciable visió del món que ens brinda, ho fa de manera franca, oberta i dialogant —obrint el debat més que no pas tancant-lo. “Els ulls són fets també per ser vistos: no són fets només per veure”, (pàg. 199); “La mirada d’un home és més important per a aquest home que les coses que aquest home mira”, (pàg. 294) —assevera en sengles frases de benvingut ressò machadià.

En aquest sentit, el recurs a un estil que recorda tan explícitament a Així parlà Zaratrusta —igual que les seves inequívoques referències a l’Odissea homèrica i a l’Ulisses joyceà (no és pas per casualitat que el personatge s’anomeni Bloom) o una certa aroma al Siddharta de Hesse— no podria ésser més escaient per al seu objectiu: escriure l’única epopeia possible al segle XXI: l’epopeia “ínfima”, (pàg. 407), antiepopèica —i, alhora, antipoètica: “Un fracàs excel·lent produeix innombrables formes d’aixecar-se”, (pàg. 155).

El viatge que ens forneix l’autor és molt més en el temps —en el present, però encara més en el passat, en la memòria— que no pas en l’espai; un viatge més espiritual que no pas geogràfic. Els successius escenaris no són més que incitadors del record, de la rememoració que aporten els objectes i els paisatges; de les reminiscències que, com descobrí Proust, ens fan reviure. Atès que —l’ombra de Kavafis és allargada— el fonamental no és tant arribar, sinó el que s’aprèn al llarg del camí: “assenyat, havia entès que l’important era trigar molt de temps a arribar on volia arribar”, (pàg. 216).

Raó per la qual —tal i com se’ns adverteix de bell inici: “que se’ns perdoni aquesta altra desviació: seran tantes, estimat, prepara’t!”, (pàg. 29)— el viatge no tan sols és llarg, sinó també lent: “En Bloom, ell, vol arribar a l’Índia més vell de l’edat que té. Triga, per tant”, (pàg. 208); “què és explicar una història sinó allargar la distància entre la primera paraula i l’última?”, (pàg. 250).

Perquè en el segle XXI, com en el XX, el vertader viatge només pot ésser —o és, sobretot (per dir-ho amb major precisió, i menor rotunditat)— un viatge de descoberta a l’interior de nosaltres mateixos: “I allà va començar el viatge interior d’en Bloom cap a l’Índia”, (pàg. 226). A l’interior d’aquest home —Bloom— que és, alhora (i heus ací el gran secret) tots els homes; aquest jo que —com en tota gran literatura— és un nosaltres.

És per això que Un viatge a l’Índia —que com més avança esdevé més addictiu, més irrenunciable— és tan complet com difícil de definir: una novel·la?, una epopeia?, un llibre de viatges?, una paròdia?, una amonestació?, un presagi?, una advertència? Sens dubte el seu valor consisteix en el fet que (tot i alguna davallada puntual, una indefugible sensació de dejà vu en alguns instants, i una certa tendència a la reiteració) és tot això i més, encara.

Un retrat molt exacte —tot i que canviant, mal·leable, polièdric, plural i divers— de la societat del nostre temps. O, per dir-ho amb major precisió, dels únic herois plausibles en aquest inici de mil·lenni: aquells que, potser sense ésser-ne conscients, viatgen no pas per saber, sinó per trobar-se a ells mateixos; per descobrir, com els romàntics alemanys, que el seu viatge d’aprenentatge només acabarà —o, més aviat, començarà de nou (i de veritat)— quan retornin a casa.

En definitiva un llibre més que recomanable —esplèndidament traduït per Pere Comellas— per a tots aquells que sàpiguen que únicament és possible assolir la seriositat si som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos —sobretot quan, com Tavares, sabem fer-ho amb intel·ligència. Una obra que ens descobreix la feixuga lleugeresa de l’existència. I que, per tant, convencerà als snobs d’haver trobat la Terra Promesa —i a la resta del món, de la conveniència de seguir cercant-la.

dilluns, 8 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’acabadora, Michela Murgia

Sembla inqüestionable que hi ha llibres d’estiu i llibres per a l’estiu. Dues categories que, com les cançons per escoltar a l’estiu i la cançó de l’estiu, ni es poden comparar ni tenen res a veure. Generalment, els primers tendeixen a la facilitat, a la llegibilitat, a la lleugeresa; els segons, a la concentració, a l’atenció, a la pregonesa.

Els uns són una mostra més de la cultura fast food —o fast read— d’importació nord-americana que es van imposant. Són productes literaris basats en receptes ràpides, elementals i infal·libles, despersonalitzades, de deglució fugaç i digestió efímera. Els altres, plats d’haute cuisine, elaborats, innovadors, objecte d’un procés creatiu, de cuina d’autor; s’assaboreixen amb calma i delectació i deixen un record difícilment oblidable.

(Amb les excepcions que corresponguin, per descomptat, car tant en literatura com en cuina també hi ha entremaliats i espavilats que viuen precisament d’aprofitar-se de la necessitat i voluntat de presumpció, de l’elitisme acultural, que són incapaços de diferenciar un text de Proust d’un de Colette —o una simfonia de Mahler d’un concert de Mozart, tot i comptar amb una llotja vitalícia al Liceu— però que adornen les seves biblioteques amb els obres imprescindibles dels Premis Nobel de cada any. Alguns dels quals —no ens podem estar de dir-ho— no ofereixen més que diàfans exemples de la insostenible feixuguesa de la fatuïtat.)

Considerem llibres per a l’estiu —o, expressar-ho amb major precisió, llibres per a llegir a l’estiu— aquells que requereixen, per a ésser degustats plenament, per a extreure’n tot el fruit i el goig que ens reserven, unes condicions de calma i una disponibilitat horària que ens nega la vida laboral quotidiana. Per dir-ho ras i clar: que exigeixen o agraeixen disposar de tranquil·litat i força temps lliure per endavant, que estiguem per ells i que res no distregui la nostra atenció. Situació que la immensa majoria de mortals  tan sols podem assolir durant les vacances estivals —si no tenim fills en edat de creixença i un mínim de responsabilitat pedagògica.

Una d’aquestes obres que havíem reservat per a aquesta època  —usualment càlida, tot i que enguany l’anticicló de les Açores se’ns ha girat d’esquena i ens ha obsequiat amb alguns dies de tardor avant l’heure— és L’acabadora(Accabadorade Michela Murgia , Raval Edicions-Proa, 2011. Una inesperada i més que agradable sorpresa, escrita per una jove autora gairebé desconeguda al nostre país, que corre un risc cert de passar desapercebuda, immergida de l’oceà cabalós i inabastable de les novetats literàries que sadollen mes rere mes les llibreries, però que llueix com una petita joia, al bell mig de la majoria d’elles.

Amb un domini i, sobretot, una força narrativa del tot impròpies de la seva edat, l’escriptora sarda ens ofereix, en la seva primera aventura novel·lística, una mostra magnífica de la grandesa, la vastitud i la complexitat que ens pot oferir el bo i millor d’aquest gènere literari. I ho aconsegueix fent gala d’una simplicitat i d’una naturalitat extraordinària, palesant un ben escaient coneixement de quines són les seves virtuts però, també, quins són els seus límits. Servint-nos ni més ni menys que exactament allò que ella pot abastar —la qual cosa, en el seu cas, és dir molt.

Un detall que no tan sols és d’agrair, sinó gratament destacable, en un món com el literari, curull de patums i patumetes, de genis —sovint geniüts— situats au dessous de la mèle, que en manta ocasions confonen prolixitat amb qualitat, feixuguesa amb profunditat; en un món de boira i fum, on —com bé vam comprovar en el cas de Vaclav i Lena— quasi sembla obligatori que els que comencen hagin d’enlluernar-nos d’entrada amb la buida supèrbia de la seva vanitat. Murgia escriu del que coneix i sap, i ho fan com en sap, afavorint així tant la literatura com els lectors.

Amb un estil senzill, accessible, amanit amb uns diàlegs col·loquials, amb aire de veritat, de realitat viscuda, com converses caçades al vol, amb un llenguatge amarat de gust, musicalitat i flaire d’aquesta illa de terra endins —que se’ns permeti l’oxímoron, però el considerem ineludible— que configura, determina el paisatge, el tarannà i l’existència dels que hi viuen, i quasi en predetermina el destí, l’autora ens submergeix en la més universal de les particularitats: la del localisme.

Com el algunes de les grans novel·les de tots els temps —i pensem, tot i salvant les naturals distàncies (i sense pretendre equiparar-les), en el Macondo de García Márquez, el Yoknapatawpha de Faulkner, la Región de Benet, l’Estepa de Txèkhov o l’Empordanet de Pla— tant l’illa de Sardenya en general com, en particular, el Soreni L’acabadora no esdevenen tan sols l’escenari i l’ambient de l’obra, el paisatge, pròpiament dit, sinó un dels seus personatges principals. Tant és així que resulta impossible imaginar-se l’argument traslladat a qualsevol altre lloc.

 Sardenya, aquesta illa amb tant de caràcter i personalitat, posseïdora d’una riquíssima i captivadora cultura ancestral, mig oblidada, negligida, negada, ofegada pèrfidament i obsessiva en l’imperialisme de la Gran Itàlia, unitària i unitarista, que com un implacable Saturn modern es proposa devorar els seus teòrics fills (o més aviat fillastres) —i en aquest punt l’emmirallament amb Catalunya resulta ineludible— esdevé el principi, l’eix i la raó de la novel·la.

Una illa que, en realitat, és molt més mental —fins i tot potser metafòrica— que no pas geogràfica. Una illa que, com amb gran encert dictamina l’imprescindible epíleg de Stefano Puddu, “(…) certament et marca. Encara que te’n vagis”, te l’endus amb tu, gravada “a l’ànima com tatuatges”, (pàg. 213). Motiu pel qual en deixar-la, la distància esdevé més anímica, espiritual, que no pas física. En certa manera, com si mai no n’haguessis marxat, com si mai no la poguessis deixar del tot.

Tal i com descobrirà Maria en anar-se’n a Gènova, amb al pretensió de fer-se una vida nova, per descobrir que si bé lluny de l’illa la vida segueix, no podrà alliberar-se de la seva condició d’estranya, de desplaçada, d’exiliada permanent. Perquè ella, ho vulgui o no, no només és de Soreni, sinó que hi pertany.

El llibre recobra i posa l’èmfasi en la importància dels detalls, de les coses petites, dels fets aparentment intranscendents, d’aquells nimis records mig esborrats, en principi insignificants, senzills però fonamentals, que defineixen i atorguen sentit a l’existència, que converteixen la vida en quelcom més —o molt més— que un mer transcurs de les hores i els dies. /

D’ací, segurament, en prové la rellevància del joc de diàlegs i silencis. Si els diàlegs i les converses són importants —en algun cas, fins i tot antològiques, esdevingudes adagis: «O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor…» / «No, Maria, el dol no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per a tapar-lo, no per fer-lo veure». (pàg. 125)— encara ho són més, i amb molt major caràcter definitori, els silencis. Els silencis i els esguards, els intercanvis de mirades (pag. 145, 192 i 200). Aquests silencis que parlen i expliquen més que els llargs discursos o dissertacions, ja que no cal parlar del que ja se sap.

Tot i que —segurament per la mateixa raó i per més que resulti paradoxal (en un d’aquests jocs de miralls encarats, de simetries asimètriques que tan bé defineixen l’existència— en certs moments i davant de determinades circumstàncies: «Bonaria Urrai sentia que hi havia coses entre elles que hauria calgut dir, però que amb tota probabilitat no es podrien pronunciar mai més». (pàg. 193).

El llibre ens brinda una apassionant reflexió sobre el veritable significat de la família, o més aviat, de la maternitat. D’aquesta maternitat que tant pot ésser biològica com d’adopció, que en el fons, no depèn tant de la sang sinó del cor, no tant de l’obligació —i, per extensió, del destí, de la providència— sinó de l’elecció (pàg. 31, 32 i 35) D’aquest costum sard dels fillus de anima que permet escollir, i per tant renéixer en— una nova família.

També sobre la veritat i la mentida, sobre les partides preses i els prejudicis, sobre la relativitat i la fragilitat de tot allò que creiem, que sabem o creiem creure.

És més que possible que tot això aflori a L’acabadora precisament perquè la seva autora no ha tingut cap voluntat d’incloure-les; tan sols perquè no s’ha forçat ni pretès afegir-les, perquè ha estat els ritmes i necessitats inherents a la gènesi de l’obra les que les han creades; només i únicament perquè havien de sorgir, perquè el propi desenvolupament del llibre ho exigeixi.

Per tot plegat és una novel·la més que aconsellable per a abordar i assaborir amb tranquil·litat i parsimònia els càlids i llangorosos dies de l’estiu, justament perquè el seu també és un ritme morós, pausat. No enlluerna ni enamora de cop, ans al contrari: si entra a poc a poc, quasi sense prendre’n consciència, com si no llegíssim res de l’altre món, fins que, tot d’una, s’ha ensenyorit de tu, t’ha seduït, quasi hipnotitzat. T’ha fet seva i ja no et deixarà.

I ho ha aconseguit, com diem, amb una absoluta espontaneïtat, amb normalitat, sense cap forçament ni afectació. Se’t va posant a dins —ben endins— d’una manera paulatina, gairebé imperceptible, com una melodia irresistible, com un ritornello indeturable que no cessa ni t’abandona, que a l’inici et semblava que no senties, però que anava amarant-te l’ànima i els sentits. Que no tan sols t’acompanya, sinó que et farà costat llarg temps. En síntesi, una obra tan fàcil de llegir com difícil d’oblidar, d’aquelles que et deixen una petja indeleble.

Un resultat que és mèrit, sens dubte, a l’innegable talent narratiu de Michela Murgia, d’una simplicitat esborronadora, plena de força i habilitat, però —en la versió que comentem— també, i és de justícia fer-ne esment, a la seva traductora al català, Mercè Ubach, que, sense ànims de lluïment, ha sabut, posar-se exactament al lloc que li corresponia: al servei de la seva autora, de la novel·la i dels seus lectors. Això sí, agrairíem força que ens expliqués per quina raó, enmig d’un llenguatge tan planer i adient, va decidir fer ús d’un patent i del tot innecessari mot manllevat de l’espanyol com és “botella”, (pàg. 156)? Què potser no poden ésser verdes, les ampolles?

A fi de no donar la impressió —totalment fal·laç, per altra banda— que aquesta “nota de lectura” nostra d’avui és més una hagiografia que no pas una anàlisi literària, anotarem, encara que només sigui a títol d’inventari, la raó que, segons el nostre modest parer, impedeix que L’acabadora sigui una obra del tot rodona: el seu massa previsible final. Un final que fa la impressió que ha anat llaurant un xic massa explícitament —i, en aquest cas, de manera un xic forçada— al llarg de la novel·la.

El segon punt negatiu del llibre no és imputable a l’autora, sinó a l’editorial, a la qual ens adrecem públicament per si ens pot aclarir la raó del seu comportament: què pot justificar el seu entestament —fet palès no únicament a la contraportada, sinó a la frase que presideix la portada— en explicar d’entrada el poc explícit significat del títol, quan l’autora decidí que ni la protagonista ni els lectors no el descobrissin del tot fins a la pàgina 147, gairebé superats el tercer quart de l’obra? Quin sentit pot tenir acabar no tan sols amb el secret, sinó amb un dels encisos de la novel·la?

Una pregunta que també podríem adreçar a Giulio Einaudi Editore, la propietària original dels drets, que és almenys tan diàfana com la catalana a la seva pàgina web

Transcrivim una mostra de la prosa —senzilla i fantàstica alhora— de Michela Murgia. A fi de poder-ne constatar la fidelitat oferim, a continuació de la traducció de Mercè Ubach, l’original italià:

«No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.

La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts.»

L’acabadora, Michela Murgia, pàg. 9 i 10

«Quanti anni avesse Tzia Bonaria allora non era facile da capire, ma erano anni fermi da anni, come fosse invecchiata d’un balzo per sua decisione e ora aspettasse paziente di esser raggiunta dal tempo in ritardo. Maria invece era arrivata troppo tardi anche al ventre di sua madre, e sin da subito aveva fatto l’abitudine a essere l’ultimo pensiero di una famiglia che ne aveva già troppi. Invece in casa di quella donna sperimentava l’insolita sensazione di essere diventata importante. Quando la mattina si lasciava alle spalle la porta e stringeva il sussidiario verso la scuola, aveva la certezza che se si fosse voltata l’avrebbe trovata lì a guardarla, appoggiata allo stipite come a reggerne i cardini.

Maria non lo sapeva, ma era soprattutto di notte che la vecchia c’era, in quelle notti comuni senza nessun peccatoa cui dare la colpa di essere svegli.»

Accabadora, Michela Murgia, pàg. 4 i 5

divendres 12 i dissabte 13 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11


Comparteix

Categories
Notes de lectura

Un amor d’en Swann, Marcel Proust

En aquests de dies que haurien d’ésser de llum però son de penombra perquè alguns pretenen fer-nos caminar a les palpentes, convertint la seva llengua en una —altament perillosa i funesta— arma de combat, res millor que capbussar-se de ple en les delícies del llenguatge, en la plàcida serenor de la gran literatura —encara que tan sols sigui a fi de refer les forces per acarar més enardits la defensa de la nostra identitat i dignitat vilment atacades.

Sens dubte un dels autors que assolí la quimera de convertir la llengua en una delícia sublim fou Marcel Proust. La seva generosa prosa, que brolla abundant i indeturable, t’embolcalla amb el seu balanceig ondulant i subjugador, com una simfonia de paraules que se t’endú més enllà de tu mateix. El seu llenguatge fluvial i serpentejant et submergeix en un món fascinant on ficció i realitat s’entrellacen, es comuniquen, es confonen i es dissolen.

Ens n’ofereix l’ocasió Un amor d’en Swan, Viena Edicions, 2010, el segon —i confiem que no darrer— lliurament d’À la recherche du temps perdú en l’esplèndida i tan llegidora versió de Josep Maria Pinto. El volum recentment presentat inclou la segona i tercera part —Un amour de Swann i Noms de pays: le nom— del primer llibre de la magna obra francesa: Du côté de chez Swann. I esdevé una nova, decidida i arriscada —tot cal dir-ho— aposta de l’editorial que convindria que els lectors i lectores sensibles aplaudíssim, agraíssim i, sobretot, acollíssim amb el merescut fervor. Amb major raó si desitgem que el projecte total de La Recherche arribi a bon port i no naufragi enmig de l’oceà immens de novetats que cada més gairebé desborda els atapeïts molls de les llibreries…

Un amor d’en Swann és una mena d’interludi, un assaig dins de l’assaig literari —o de l’assaig poètico-filosòfico-literari, si ho preferim així— que suposa i composa la magna obra proustiana. Una raresa inclassificable i una excepció dins l’excepcionalitat i inclassificabilitat de la mateixa Recherche. Potser per aquest motiu convé que ens abstraiem encara més quan ens hi submergim, oblidant-nos no tan sols del corpus total de l’obra, sinó també d’altres consideracions que, des del punt de vista del plaer de la lectura, són secundàries: el reflex d’un amor de l’autor, o la preconfiguració de l’amor de l’anònim narrador per Albertine.

Per damunt de tot Un amor d’en Swann és la novel·la de l’amor, de la història —gènesi, consolidació i desaparició— de l’amor. De l’amor i el desamor, de l’engany i, principalment, del desengany. La història d’un amor circular, complet i autònom, autosuficient i quasi fet a ell mateix, convertit en metàfora de la vida humana: assistim al seu naixement i l’acompanyem en el seu viatge existencial fins a la seva mort.

La història d’aquell amor devastador que ho sadolla, embriaga, condiciona i canvia tot. D’aquesta força invencible de l’amor que ens trasbalsa, ens transforma la vida i ens converteix en el seus obedients i encegats servents. L’amor de veritat, aquell que fa que la nostra existència obtingui el seu sentit profund i ens n’assenyali l’objectiu. Que ens fa tastar el paradís, primer; el purgatori encegador de la gelosia, després; i, per acabar, l’infern del desamor i l’absència. Que ens omple i ens fa, quan arriba; que ens buida i ens desfà, en marxar.

En l’amor d’en Swann —tan aviat esperançador com desesperat, apassionat com desenganyat, delerós com satisfet, captivador com enfollidor, seré com torrencial, venerat com odiat, creador com destructor— tots ens hi podem, d’una manera o altra, reconèixer. En aquest amor en majúscules, on la prosa lírica de Proust s’hi esplaia com ho feia, tants segles enrere, l’exultant, arravatada, insuperable i insuperable poesia d’Ausiàs Marc:

Junt és lo temps que mon goig és complit
en lo esguard del que he jo desijat,
car vist he ço d’on era desperat,
e molt pus bell que dins mi no fon dit.

Mas de present caic en dolor no llenta:
fort és e tant que el cap me fa mudar;
torbat del tot, mos passos he cuitar
e trop remei, mas de mi no s’absenta.

A Noms de lloc: el país, la novel·la recobra el ritme, l’ambient i, sobretot, el paisatge de Combray —i per tant, els dos costats de La Recherche. Ja des de les primeres línies el seu autor ens corprèn amb el plaer de la seva prosa exquisida, d’aquesta seva literatura pura i nua, que es crea i recrea a ella mateixa, en un espiral etern, en un creixement incessant —en una mena d’etern retorn nietzschià— que va ampliant-se i ampliant-se concèntricament fins a ocupar tot l’espai de la realitat. De la realitat de la ficció que sovint esdevé més real que la realitat mateixa.

Com si es tractés d’un planeta o d’un món sencer sotmès a l’òrbita eterna del seu autor, la prosa de Proust volta i volta, gira, gira i s’entregira al voltant del seu eix argumental, reflexiu i literari, fent-se, desfent-se i refent-se, acreixent-se, acomplint-se i perfeccionant-se en entregirar, fins a esdevenir un sistema —i per què no, un Univers— literari progressivament més complex i complet.

Un univers literari al qual Proust ens convida a afegir-nos, en una frase magistral que podria servir per a qualsevol obra de ficció. Una frase que esdevé una metàfora de la ficció mateixa: «Si ma santé s’affermissait et que mes parents me permissent (…) du moins de prendre une fois (…) ce train d’une heure vingt-deux dans lequel j’étais monté tant de fois en imagination, j’aurais voulu m’arrêter de préférence dans les villes les plus belles;» (Fòlio Classsique, pàg. 381) («Si la meva salut s’afermava i els meus pares m’haguessin deixat (…) almenys agafar una vegada (…) aquell tren de la una vint-i-dos en el qual havia pujat tantes vegades en la meva imaginació, m’hauria volgut aturar preferentment en les ciutats més belles» (Edicions Viena, pàg. 251 de la traducció de Josep M. Pinto).

Una ficció que pren com a base una prosa única i inconfusible, un llenguatge que defineix i individualitza no tan sols aquest volum sinó tota la Recherche. Un llenguatge característic que progressa —com descriu l’autor unes ratlles més endavant amb un frase admirable que no podria ésser més escaient ni precisa— «sur la route de ces lieux fluviatiles et poétiques» («per la carretera d’aquells llocs fluviàtils i poètics», d’acord amb la versió de Pinto).

Una narrativa alliberada i alliberadora on s’hi amalgama el sentiment i el pensament, la reflexió i la sensació. Una narrativa sinuosa, oscil·lant i ondulant que se’ns fa propera i immediatament present. Que ens obsequia amb un excels goig literari, que du aparellat un generós doll de coneixement del món i de la vida, de descoberta —i, sobretot, de redescoberta d’un mateix.

Un tast és imprescindible:

«Les mots nous présentent des choses une petite image claire et usuelle comme celles que l’on suspend aux murs des écoles pour donner aux enfants l’exemple de ce qu’est un établi, un oiseau, une fourmilière, choses conçues comme pareilles à toutes celles de même sorte. Mais les noms présentent des personnes—et des villes qu’ils nous habituent à croire individuelles, uniques comme des personnes—une image confuse qui tire d’eux, de leur sonorité éclatante ou sombre, la couleur dont elle est peinte uniformément comme une de ces affiches, entièrement bleues ou entièrement rouges, dans lesquelles, à cause des limites du procédé employé ou par un caprice du décorateur, sont bleus ou rouges, non seulement le ciel et la mer, mais les barques, l’église, les passants.»

Du côté de chez Swann, Éditions Gallimard, pàg. 380

«Els mots ens presenten una petita imatge clara i usual de les coses, com les que enganxem a les parets de les escoles per fornir als nens l’exemple del que és una establia, un ocell, un formiguer, coses concebudes com iguals a totes les de la seva mena. Però els noms presenten de les persones —i de les ciutats, que ens acostumen a creure que són individuals, úniques com persones— una imatge confusa que obté d’ells, de la seva sonoritat esclatant o fosca, el color amb el qual està pintada uniformement, com un d’aquells cartells, enterament blaus o enterament vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment que s’ha fet servir o per un caprici del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó les barques, l’església, la gent que passa

Un amor d’en Swann, traducció de Josep M Pinto, Viena Editorial, pàg. 250

«Les paraules ens presenten una petita imatge de les coses, clara i usual, com aquelles que es pengen a les parets de les escoles per donar als infants l’exemple del que és un banc de fuster, un ocell, un formiguer, coses concebudes com a semblants a totes les de la mateixa espècie. Però, de les persones —i de les ciutats que ens acostumen a creure individuals, úniques com les persones—, els noms ens en presenten una imatge confusa que surt d’ells, de la seva sonoritat esclatant o ombrívola, pintada uniformement amb un color com el d’un d’aquells cartells, blaus del tot o del tot vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment usat o per un capritx del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó també les barques, l’església, els vianants

Pel cantó de Swann, traducció de Jaume Vidal Alcover, Columna Edicions, pàg. 263

divendres, 24 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray

I dels següents:

A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra l

 

Categories
Notes de lectura

El Teló, de Milan Kundera

Fa tants i tants anys que s’especula sobre la mort de la novel·la que quasi resulta fatigant referir-s’hi… En realitat, no seria pas cap exageració afirmar que l’existència de profetes literaris que vaticinen la seva fi és tan antiga com la idea mateixa de novel·la. Entre d’altre raons, per una de fonamental: per l’absència d’un concepte unívoc que permeti definir-la i caracteritzar-la amb precisió. Mentre d’altres gèneres literaris són més delimitables i encasellables —amb els petits matisos que convingui, dubtarem ben poc en definir que és una poesia o una obra de teatre— la novel·la es resisteix a ésser catalogada.

Com quasi totes les coses importants, començant per la vida mateixa, es resisteix a deixar-se cloure dins de la xarxa d’una definició concreta. Per més que alguns teòrics hi hagin esmerçat els seus millors esforços, es nega a sotmetre’s a cap mena de limitació. Un novel·la és, per essència, un gènere obert, ampli, generós, múltiple, proteic… Sense fronteres fixes ni estrictes. No admet cotilles ni enfarfecs. Com a les aigües de la mar, li cal sempre aire i espai per respirar, per desenvolupar-se. Potser la novel·la només accepta definir-se de la mateixa manera que es crea: en absoluta llibertat!

És en aquest sentit que no poden ésser més encertades algunes de les afirmacions que realitza Milan Kundera al seu assaig El Teló (Le rideau), Tusquets Editores, 2005. Defugint els criteris i els raonaments habituals, l’autor txec ens presenta set lúcides reflexions sobre el que ell anomena l’art de la novel·la. Un art que es caracteritza més pel que no és que no pas pel què és: no és una obra en vers, no és una peça teatral, no és una anàlisi històrica, no és una pura enumeració de fets i esdeveniments, no és una rondalla…

Tant és així que considera que dos dels autors que s’accepta comunament com a fundadors d’aquest gènere desconegut que s’acabarà anomenant novel·la —Rabalais i Cervantes— no es van plantejar mai que estiguessin creant cap nou gènere literari específic, ni tan sols donant la forma definitiva a de ja existent. Tant un com l’altre no pretenien més que ironitzar sobre realitats literàries que coneixen prou bé: les grans epopeies i els llibres de cavalleries, respectivament.

A banda d’oferir-nos una més que interessant anàlisi sobre l’evanescent, voluble i inaprehensible concepte de novel·la, l’assaig de l’autor de La insuportable lleugeresa de l’ésser ens ofereix l’oportunitat, a través dels set capítols de la seva obra, de descobrir amb precisió quin és el seu cànon particular d’escriptors ineludibles. Als dos esmentats suara, caldria afegir-hi sense dubte Fielding, Sterne, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Proust, Flaubert i Gombrowicz, entre d’altres.

Una llista no pas exhaustiva que inclou, en realitat, tots aquells autors que han deixat la seva petja indeleble —i, sobretot, indefugible— en la història sempre viva i en evolució permanent de l’art de la novel·la. Més encara, tots aquells que han estat capaços de deixar-hi quelcom més que la seva petja incomparable: que en escriure les seves obres hi han deixat part de la seva existència i d’ells mateixos, de la seva personalitat. Tots aquells autors —de fets, els únic que mereixen aquesta definició— que han escrit amb la tinta dels seus cors, del seu esperit, del més pregon i característic d’allò que eren.

Perquè, cal remarcar-ho expressament, és possible que Kundera tampoc no sigui capaç de cometre la gosadia absurda i irresponsable de definir que és o pot ésser una novel·la, però ben segur que no hesitaria gens en què no és ni mai podrà ésser una novel·la: totes aquelles obres de caire narratiu on els seus autors no hi han deixat la pell! La pell i una part important d’ells mateixos!

Tot i no atrevir-se a definir-la de manera categòrica la novel·la, si és capaç d’oferir-ne alguna acotació (la transcripció és llarga però confesso que no em sento pas capaç d’extractar-la):

«(…) La novel·la no és pas per a mi un “gènere literari”, una branca entre les branques d’un sol arbre. No comprendrem res de la novel·la si posem en discussió que tingui la seva pròpia Musa, si no hi veiem un art sui generis, un art autònom. Té la seva pròpia gènesi (situada en un moment que només li pertany a ell); té la seva pròpia història ritmada per períodes que li són propis (el pas tan important del vers a la prosa en l’evolució de la literatura dramàtica no té cap equivalent en l’evolució de la novel·la; les històries d’aquestes dues arts no són pas sincròniques); té la seva pròpia moral (Hermann Broch ho ha dit: l’única moral de la novel·la és el coneixement); té la seva relació específica amb el “jo” de l’autor (per poder sentir la veu secreta, a penes audible, de “l’ànima de les coses”, el novel·lista, contràriament al músic, ha de saber fer callar els crits d ela seva pròpia ànima); té el seu temps de creació (l’escriptura d’una novel·la ocupa tota una època en la vida de l’autor, i l’autor, al final de la tasca, no és el mateix que al principi); s’obre al món més enllà de la seva llengua nacional (d’ençà que en la poesia Europa va afegir la rima al ritme, ja no es pot trasplantar la bellesa d’un vers en una altra llengua; en canvi és possible fer la traducció fidel d’una obra en prosa; en el món de les novel·les no hi ha fronteres d’estats; gairebé tots els grans novel·listes que es declaren fills de Rabelais l’han llegit en traducció).»

dissabte, 19 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o


Comparteix