Categories
Entrevistes

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando, per parlar de “Quan el cel embogeix”

Entrevista a Antoni Vidal Ferrando

Literatura en majúscules

El mes de febrer, n’Antoni Vidal Ferrando publicà a AdiA Edicions la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, que és, de nou, una obra que deixa petja, que posa de manifest que és un gran entre els grans de les lletres catalanes.
Estava previst presentar-la a Barcelona, a la Llibreria Calders, el 12 de març però, per desgràcia, el maleït confinament va obligar a aplaçar l’acte.
Tot esperant la nova data, vaig tenir l’immens goig d’entrevistar-lo.

Xavier Serrahima: Quan el cel embogeix és una novel·la breu on, tanmateix, hi és tot. Podries dir-nos què és el que t’impulsà a escriure-la?

ANTONI VIDAL FERRANDO: En realitat, a mi, el que m’interessava és explicar alguns problemes que viu el país i problemes que viu el planeta sencer. Com que una persona, en aquest cas, el protagonista de la novel·la, no viu al marge dels problemes del seu temps: els seus problemes estan connectats i relacionats amb els de la vida.

XS: En comparació amb d’altres novel·les anteriors, amb el Cicle d’Almandaia, tant aquesta novel·la com l’anterior, La ciutat de ningú, ens ofereixen una visió més desencantada, més negativa, de la realitat.

AVF: Efectivament, el narrador és, ja, un escriptor major, que no ha aconseguit els seus objectius, en la literatura. Llavors, aquests escriptor sent que la seva vida es va degradant. Que ell es va degradant físicament, que es van degradant els seus somnis i els somnis de la seva generació. I, a la vegada, això el du, amb raó o sense —jo crec que més amb raó que no sense— a pensar que tot el món que l’envolta s’està degradant. I això és un poc el fil de tot plegat. Quant a La ciutat de ningú, també era una persona insatisfeta, carregada de deliris i de manies, que no se sentia bé ni en el temps que vivia ni a la seva ciutat. Recordava el poble, recordava la infantesa, recordava temps que per a ell eren temps millors. I, fins i tot, recordant tot això, arribava a enyorar el temps de la dictadura. En el fons, en aquestes novel·les jo m’he plantejat un poc el tema de les grans contradiccions humanes. Que el món no es guia simplement per la raó, sinó que es guia pels traumes, pels sentiments, per les pors, pels fracassos dels que l’habitam. Vaig llegir una vegada que, en realitat, del que volia parlar Leonardo Sciascia quan parlava de Sicília era de la derrota de la raó. Jo vaig pensar: «Jo també estic fent el mateix: estic contant la derrota de la raó».

XS: La derrota de la raó, doncs, com a font de l’escriptura?

AVF: Sí, no hem d’oblidar que la literatura, i l’art en general, neix d’una insatisfacció. Després, també neix de les nostres fantasies, dels nostres records, de les nostres preguntes, dels nostres somnis, de les nostres fidelitats, del nostre esperit crític. I tot això, que és complicadíssim, que ni tu mateix no acabes d’entendre, intentes que les paraules t’ho diguin. La literatura també és una història d’amor amb les paraules. Les interrogam perquè ens ajudin a explicar el món i ens ajudin a donar testimoni d’un temps. I jo sempre afegeix que el que també cercam és plaer, aquesta gran satisfacció que proporciona el poder convertir els mals, les injustícies, el dolor en plaer estètic.

XS: En la teva narrativa aquesta capacitat de convertir fets, moments o records dolorosos en un goig estètic sempre hi és present.

AVF: Si perquè, endemés, en l’art, entre el dolor humà, les debilitats humanes, les injustícies, sempre hi trobam aquest toc de meravella que també tenen les vides. Les vides sempre tenen algun toc de meravella. A posta, la gent no es vol morir. Si el món només fos una calamitat, si fos una vall de llàgrimes, com diu el tòpic, realment ens seria ben igual anar-nos-en a una altra vida, o a cap vida. I l’art ha de mostrar, també aquests graus de meravella, de poesia, que te la vida. I, a més a més, jo crec que l’art és com una promesa. En el sentit que el grau de perfecció que aconseguim amb les nostres obres d’alguna manera és una prova de la capacitat humana de millorar el món a tots els altres nivells.

XS: Millorar el món, des del punt de vista artístic, suposa no tan sols reflectir el món, sinó oferir-nos noves mirades, polièdriques.

AVF: El que jo intent, sobretot en aquestes darreres novel·les, és viatjar per les zones més ocultes de la realitat. Per allò que en principi pareix més insòlit, però existeix. Jo pens que sempre tenim una visió molt parcial de la realitat. Tenim la tendència a veure les coses sempre des del mateix punt de vista. Es generalitza, un punt de vista de mirar les coses. El bé i el mal. I, llavors, una de les funcions de l’art és mostrar moltes de les coses que existeixen, bones i dolentes, i que normalment no hi parem atenció perquè es creen uns clixés, uns estereotips. L’art ha de rompre els clixés, els estereotips.

XS: Això ho expressa molt bé el narrador de Quan el cel embogeix, quan escriu: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures”.

AVF: Sí, la literatura no ha de fer concessions a cap criteri establert, ni a cap autoritat que no sigui l’autoritat de les paraules. I, en aquesta línia, diria una cosa: que tots els cànons són reaccionaris.

XS: D’on neix la necessitat artística de crear amb una llibertat absoluta, sense cap mena de limitacions, deixant que l’obra d’art arribi on ha d’arribar.

AVF: Jo sempre dic que escriure és crear espais de llibertat. I aquests espais de llibertat han d’arribar fins el punt de no jutjar. Per exemple, tu tens uns protagonistes. I, en teoria, uns fan les coses més bé que els altres. No! No hi ha d’haver el bo i el dolent de cap de les maneres. Tu no has de jutjar els teus protagonistes. D’altra banda, el de Quan el cel embogeix és un escriptor insatisfet i alcohòlic. I quan qualcú està insatisfet necessita trobar defectes a tot arreu, per tal de no sentir-se tan sol. Però això no significa que allò que critica no mereixi ser criticat. No significa que moltes vegades no tengui raó.
Fet i fet, Quan el cel embogeix és una mena de joc de miralls entre tres protagonistes: el narrador, que és un vell escriptor frustrat; un fiscal, nostàlgic de la dictadura, i Marcel Proust. Tres protagonistes absolutament diferents. L’un, el narrador, és un escriptor sense èxit que es considera a ell mateix progressista; el fiscal en teoria és d’extrema dreta, i l’últim és un triomfador, com a escriptor, forma part de la plèiade dels escriptors universals. Però, en el fons, malgrat unes diferències tan evidents, tenen uns trets en comú, que són propis de la condició humana. És a dir, tots són inestables, estan insatisfets, són viciosos, són vanitosos, maniàtics. I són, fins i tot, igual de vulnerables, de contradictoris.

XS: Entenc que per a tu resulta essencial que la literatura, i l’art en general, reflecteixin la complexitat i la contradictorietat de les persones. Que no hi ha àngels ni dimonis. Que tots som, alhora, una mica àngels i dimonis.

AVF: Una de les coses que em proposava, pentura d’una manera no massa racional, sinó espontàniament, perquè és una manera d’entendre la vida que tenc, és parlar d’aquests clarobscurs. A mi això de bons i dolents a mi no em funciona. D’aquests clarobscurs de la vida i, també, d’aquests clarobscurs de la literatura. L’art és una cosa sublim, però el món artístic ja és una altra cosa. Cal no confondre mai la literatura i els escriptors.

XS: Junt a tot això, la novel·la —com ens indica de nou molt bé el narrador: “qualsevol autoritat real o imaginària ha de quedar supeditada al rang superior de l’autoritat de l’art”— és, com totes les teves obres, un cant a la llibertat, a obrir fronteres. Fronteres mentals, sobretot.

AVF: Jo estaré sempre en contra del pensament únic, del monopoli de les idees. Perquè pens que qualsevol concepció de la vida, que qualsevol concepció de l’art, per bona que sigui, deixa de ser-ho quan la converteixes en un dogma.
Jo gairebé confonc l’art amb la llibertat. No hi ha fronteres. No hi ha cànons. No hi ha preceptives ni normatives. Cada obra d’art és única i només ocorre una vegada en la vida.
Quan escrius, has d’intentar, o el que intento jo, almanco, és sacsejar el lector, estimular, interrogar, commoure, trencar motll0s, obrir camins, generar noves perspectives, generar noves possibilitats. I, si pot ser, també, fascinar. Després, que cada lector en faci una lectura segona la seva manera de ser.

dimecres, 3 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

He posat les mans a la crònica

He dit —redit— i escrit —i reescrit— diverses vegades (i seguiré dient i escrivint-ho, sense defallir, car ho entenc no pas com una necessitat sinó com una obligació, com un deute indispensable, fins que tothom ho tingui clar i esdevingui una realitat incontestable) que Antoni Vidal Ferrando és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels nostres temps; un d’aquells que, quan hagi passat el moment actual d’enlluernament per una modernitat mal entesa que pretén consagrar (falsos) ídols amb els peus (literaris) de fang, quedarà; restarà com un dels grans entre els grans.

Si algú en dubta, no ho pot tenir més fàcil: en tindrà (ben) bé prou acostant-se a la seva llibreria de guàrdia i comprant-hi El cicle d’Almandaia o Allà on crema l’herba. Llegint-los constatarà la seva enorme força literària, narrativa i poètica. O, potser, encara més fàcil, demanant la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, febrer del 2019, que li permetrà submergir-se en el seu món literari. De fet, més que en el seu món existencial, on la vida és literatura i, la literatura, vida. Perquè, per a l’autor de Santanyí, escriure és viure i, viure, escriure.

I per a ell, viure és reviure, recordar, rememorar; tornar enrere per conèixer —de fet, re-conèixer— el passat i així poder entendre, en la mesura que això sigui possible, el present; un viatge de (re)coneixement del món que és, alhora i indissolublement, un viatge de (re)coneixement personal, interior: el passat, personal i conjunt, individual i general, ens ha fet com som i, per tant, només podem aspirar a saber com —i, encara més, què— som si fem un esguard enrere; si maldem per esbrinar com hem arribat on som; com hem canviat i per què; què és el que ens ha fet canviar; què ens ha fet com —i el que— som.

No és pas casualitat, doncs —res no és casualitat en les creacions artístiques que es prenen seriosament a elles mateixes— que el primer paràgraf de la novel·la faci una mirada (d’ampla ressonància proustiana; només cal tenir present l’inici de La Recherche: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”) enrere i que, ensems, posi a la balança l’avui i l’ahir, el que era i ja no és, el que va ésser, el que havia estat: “La primera vegada que vaig anar en peregrinació a Illiers encara no es deia Illiers-Combray. Hi vaig tornar fa dos estius i, des d’aleshores, els geranis del parterre groguegen i no han deixat d’esllanguir-se. També s’ha mort el roser xinès que vàrem sembrar damunt la tomba del lloro” (pàg. 9).

Podem dir, sense por a equivocar-nos, que en aquest inici hi és tot. Que hi és, per descomptat, sense ésser-hi, sense ésser-hi explícitament. Que hi és, sense ésser-hi (del tot), ja que, a mesura que anem llegint, aquest paràgraf inicial es va il·luminant, es va fent més i més clar, més i més evident. Fins a fer-se, quan acabes de llegir la novel·la, del tot evident, tan clar que no podria ésser-ho més; tan clar que et sembla impossible que no n’haguessis pogut treure l’entrellat d’entrada.

Sense, però, que te’n puguis sentir responsable —i, encara menys, dolgut o penedit— perquè del que es tractava, precisament, era d’això: que el pòrtic t’acollís i et convidés a entrar, a avançar, de la mà del narrador, novel·la endins. I que, a mesura que t’hi endinses, a mesura que emprens el viatge narratiu que t’ofrena l’autor, vagis sentint-te més i més còmode, més familiaritzat; que entenguis que el viatge que et proposa no només és per a tu, sinó que només tu pots fer-lo: que t’estava esperant a tu per emprendre la travessia.

Una travessia on, descobrint la novel·la, descobrint tot allò que —apuntat ja a l’inici— la caracteritza (qui és el narrador?, què hi va anar a fer, a Illiers?, per què precisament a Illiers?, quins són, els geranis?, a quin parterre són?, per què groguegen?, per què van sembrar un roser xinès damunt d’una tomba d’un lloro?, per què s’ha mort?, quin paper hi juga, aquest lloro, en la novel·la?), descobriràs no tan sols una visió del món —aquest món tan “mal d’entendre: a cada embarcament, un laberint; a cada disjuntiva, un teòleg” (pàg. 9)— sinó que, al mateix temps, et descobriràs a tu mateix.

No cometré, és clar, la temeritat d’avançar cap de les respostes a les preguntes que acabo de fer, com tampoc avançaré cap altre detall de l’argument —fóra fer-li un més que flac favor a l’escriptor, en primer lloc, i als lectors i lectores, en segon—, atès que “[p]otser amb aquesta síntesi ja queda tot dit” (pàg. 15).

Em limitaré a dir-vos que si voleu assaborir com cal aquesta crònica impossible d’un temps, l’actual, que no permete les cròniques, que les bandeja per inabastable —“no hi quedarà exclosa la metàfora ni la fantasia ni la temeritat. Podrà transcórrer adesiara per cingles i cràters, per comes i congosts. Podrà transcórrer per aiguamolls i grutes, Evidentment, hi podran concórrer contradiccions” (pàg. 17)—, convé que tingueu (ben) presents dues consideracions.

En primer lloc, com si us embarquéssiu en una nau que no navega empesa per cap motor, sinó pel(s) vent(s) que li inflen les veles, llegiu amb calma i molta atenció, tastant i paladejant cada onada (com si fos l’última); tastant-la i retastant-la, tornant i retornant enrere cada vegada que us plagui, com ho fa el narrador, per degustar la travessia: convertiu-vos en el(s) vent(s) que inflen les veles del vostre navegar.

En segon, no caigueu en la temptació de confondre —com succeeix, erròniament, massa sovint amb el Marcel d’A la recherche du temps perdu— el narrador de la crònica amb l’autor, el narrador amb Antoni Vidal Ferrando: per més que la força vital, i l’autenticitat del narrador ens pugui dur a equívoc, per més que ens pugui costar déu i ajut concebre que sigui una creació literària o fictícia i no una persona de carn i ossos, qui us parla és el narrador; l’autor, com a bon pare, és acompanyar-lo, agombolar-lo, i assegurar-se que digui el que el narrador, i només ell, pot dir; assegurar-se, doncs, que no sigui el narrador qui parla per (i en lloc) d’ell, sinó que és ell qui parla (literàriament) pel narrador; convertit en el narrador.

divendres, 21 de febrer del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons