Categories
Notes de lectura

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski

Necessitat interior

Que Catalunya és un país culturalment deficient —o, almenys, amb greus llacunes— ho demostra el fet que fins el novembre de l’any passat no s’hagués traduït al català una obra tan absolutament essencial per provar d’entendre l’art contemporani (i el no contemporani, de fet) com és De l’espiritual en l’art (Über das Geistige in der Kunst), de Vassili Kandinski, traduït amb la seva traça habitual per Clàudia Casanova, Àtic dels Llibres, novembre del 2016.

Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. Perquè, tot i que parla, majoritàriament, de pintura —art en el qual ben pocs gosaran negar-li un colossal mestratge al creador rus—, les seves consideracions són perfectament (per no dir, necessàriament) aplicables a la resta de les arts.

Començant, no cal dir-ho, per la literatura; per aquella literatura que en mereix (o que, per dir-ho amb major precisió, en mereixeria) el nom: per la que sorgeix, indeturable, de l’ànima interior de l’artista; aquella en la què el creador es dóna a ell mateix. Aquella, en definitiva, que no s’escriu per voluntat, amb el desig de voler explicar alguna cosa —i, encara menys, d’il·luminar-nos amb un missatge (teòricament) salvador—, sinó de la necessitat interior.

La literatura i l’art que s’han anat coent, a foc lent però intens, i madurant fins que, una vegada a punt, esclata, exigeix o reclama, impetuosa, amb una força i una empenta incontenible: fer-se sentir, el seu dret inalienable a sortir a l’exterior, a ocupar el lloc que, a dreta llei, li pertoca. El fruit madur del jo més íntim i pregon de l’artista, que posa de manifest allò que hauríem de saber però —ai, las! — massa sovint oblidem: les obres artístiques no es poden forçar ni improvisar, que només es baden quan han assolit el seu moment de saó.

Una creació que forma part, indissociable, de la vida espiritual de qui la duu a terme, d’aquella vida que ens situa, de veritat, per damunt de la resta dels animals: “La vida espiritual a la qual també pertany l’art, i de la qual l’art n’és un dels seus agents més poderosos, és un moviment complex però determinat, traduïble en termes senzills, que condueix cap endavant i cap amunt. És el moviment del coneixement. Pot adoptar diverses formes, però en el fons conserva sempre el mateix sentit interior, la mateixa finalitat” (pàg. 23).

En un llenguatge amb un gran component metafòric —“oriental, ple d’analogies, i que ressol els escull de la llengua mitjançant associacions incomptables” (pàg. 13)— Kandinski ens fa veure (i, més que no pas veure, intuir, aprehendre) l’art no tant com un producte material (tot i que, no cal dir-ho, ha de tenir, per força, una plasmació material) sinó anímica o espiritual; l’art, la creació artística, sigui la que sigui (pintura, escultura, arquitectura, escriptura, música, dansa…) no és —o, diguem-ho menys categòricament, no és només— la finalitat, sinó el mitjà; el mitjà que empra (també, necessàriament) l’artista per fer arribar al públic la seva veu interior, el sediment de la seva ànima.

Per dir-ho d’una altra manera, l’artista és el mèdium o torsimany que permet que la part més profunda (i més fermentada]) de l’artista entri en contacte amb d’altres artistes i d’altres persones: “L’artista és la mà que, tocant aquella o aquella altra tecla, fa vibrar adequadament l’ànima humana. / L’harmonia dels colors s’ha de basar únicament en el principi del contacte adequat amb l’ànima humana. / D’aquesta base, en direm el principi de la necessitat interior” (pàg. 62).

En definitiva, De l’espiritual en l’art és una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.
Una obra majúscula que, un cop llegida, aniria bé (man)tenir ben a prop.

dimarts 21 de febrer del mmxvii

Publicat a Sonograma Magazine, el 28 de febrer del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando

Ja no som el que era

Sovint, en clubs de lectura, tallers literaris, tertúlies i actes similars et demanen com es diferencia la literatura —la literatura literatura, si volem dir-ho així— del que no ho és; les creacions literàries de les que no ho són —que no arriben a ésser-ho. La meva resposta acostuma a ésser: pel fet que sorgeixen del cor, perquè estan escrites amb la veu única, intransferible de l’autor i, sobretot, perquè —com a resultat de la confluència (harmònica, acabada) dels dos criteris anteriors— són creacions artístiques, perquè es fonamenten en l’art de la paraula; no tant (o, almenys, una mica més) en el què sinó en el com.

Si m’ho demanessin ara mateix, ho tindria més fàcil: si voleu saber que és —si més no, que pot ésser— la literatura fareu bé llegint La ciutat de ningú, d’Antoni Vidal Ferrando, publicat per Editorial Meteora. Podria, per descomptat, centrar-me en l’argument —que, des del meu punt de vista, la contracoberta desvetlla més que no convindria— i explicar qui és el protagonista, què és i on viu, però, per sort, això diria, al mateix temps massa (correspon al lector anar-ho descobrint d’acord amb el desig de l’autor) i massa poc (només amb un bon argument no es basteix una bona novel·la).

Entenc que n’hi haurà prou amb dir que és una persona gran que, per les raons que anirem coneixent, ja no se sent a casa—“Jo, aquí, no em trob bé enlloc” (pàg. 7)—, que desconfia de tot i de tothom —“Als arbres, s’hi oculten serps malèvoles” (Íd.)—, que ha arribat a una edat (i a un estat) en la qual callar o suavitzar el que pensa no té sentit ni raó —“No estic en condicions de ser negligent ni magnànim” (Íd.)—, sobretot perquè sent que tot allò pel que havia lluitat s’ha ensorrat: “Guanyes una guerra i no et serveix de res” (pàg. 8).

Una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada—“què hi faig, en aquesta ciutat on la gent […] no m’agomboia” (pàg. 34), una persona arrelada en un passat que mai més no tornarà, que s’adona que el seu temps va ésser un altre;  condemnat, per tot plegat, a viure sol i aïllat —“La soledat és com un pou amb l’aigua negra” (pàg. 19); que tan sols obté (cert) consol i refugi en el(s) temps superats, quan tot era (o, si més no, li semblava) com havia d’ésser, quan regnava l’ordre —¿Què en feim, d’aquest desordre, un curs de flauta?” (pàg. 8)— i les coses encara eren com sempre havien estat; com cal que siguin.

Algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall, més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; perquè en ells, per més que ho vulgui, tampoc és l’odre qui mana, sinó la seva llei pròpia, el fluir inconscient que ningú ni res no pot determinar ni, encara menys, controlar: “Cada record té la seva guixa i té els seus silencies, que s’expandeixen com ombres caòtiques” (pàg. 15).

Records convertits en presents, i alhora en una maledicció, per unes misterioses fotografies del seu pare, que conformen un dels punts crucials de l’argument, que són la seva darrera gran preocupació, el neguit que més l’incomoda. Entre d’altres raons, perquè, com li succeeix al príncep de Dinamarca shakesperià, l’ombra del pare, i la necessitat de retre-li honors, de mostrar-se mereixedor del seu heretatge és omnipresent, és una de les últimes (i de les úniques) raons que el mantenen dempeus: “He de tornar a llegir Hamlet. El príncep Hamlet també parlava amb el seu pare difunt” (pàg. 66); “Mon pare m’ho explica des del més enllà. […] Per a aquests diàlegs no cal ser […] rei de Dinamarca” (pàg. 71).

Perquè, a l’igual que a aquest darrer l’assassinat del seu pare i la traïció de la seva mare l’ha col·locat en una situació no ja difícil, sinó quasi impossible, i es debat en el dubte sobre si és més convenient venjar-se, com li reclama l’espectre del seu pare, o no fer-ho, per no causar dany a la seva mare, al protagonista de La ciutat de ningú l’assassinat del seu temps l’ha convertit en una ombra del que era, i es debat entre seguir o abandonar, en el dubte de si és preferible destruir les fotografies que el podrien perjudicar, que poden tacar la imatge i la reputació del seu pare, o bé si ha de conservar-les per preservar el record que en té: “No m’he de perdre per falta d’acció. Ni me de fer un embull o equivocar” (pàg. 27).

I per provar, en debades, no cal dir-ho, de sortir de dubtes, de treure l’aigua clara de la seva situació, serà el mateix protagonista —en una decisió encertadíssima de Vidal Ferrando, la que converteix fons i forma en un tot indissoluble, en creació artística— qui ens explicarà què i, sobretot, com se sent; i ho farà directament, en una narració on s’interroga a ell mateix (raó per la qual els signes d’interrogació són tan presents), no per escrit, tot i que en té el propòsit —“Just tinc idea de contar-ho tot per escrit” (pàg. 45)— però sí com si ho fos, accedint al seu pensament, al lliure fluir de la (seva) consciència.

Un fluir que, tant per la seva incapacitat de situar-se en el nou món, per la seva edat, com per l’estat delicat de salut en que es troba, ho és tot menys ordenat —similar, doncs, al món on no pot encaixar—, on es perd: “Ni sé perquè ho venia a dir. La veritat és que m’he perdut, i el més increïble és que ho tenia a la punta de la llengua” (pàg. 32); “¿No han d’existir paraules, per ordenar el meu discurs? Passa que, en intentar-ho, em faig un embolic” (pàg. 46).

Es perd per desesperació seva, però —cal dir-ho ben alt, ben fort i ben clar— per guany i fortuna (literària) del lector, ja que així, assistim a la narració de la seva vida; i ho fem, a través d’una successió de paràgrafs de llargària similar, que tan aviat avancen com retrocedeixen, per explicar-nos el seu ahir (que recorda amb tant d’orgull, el que fou el seu temps), el seu avui (on tot s’ha capgirat i no hi troba el seu lloc) i el seu demà (que no és ni tan sols capaç d’imaginar); una narració que, en realitat, és una catarsi.

Una catarsi alliberadora, tot i que a ell, més que alliberar-lo, potser el duu a confirmar el que ja endevinava: viu (més aviat, sobreviu) en la ciutat de ningú, perquè és a ell a qui els nous temps han convertit en ningú; han esborrat, com si es tractés d’una fotografia antiga desgastada, on la imatge ja no és recognoscible: “tota la vida hem de pagar delmes i arreus? ” (pàg. 85).

En definitiva, un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima i ens transporta —encara que sigui per una estona, però quina magnífica, inoblidable, beneïda estona!)— més enllà de nosaltres mateixos.

dissabte, 18 de febrer del mmvii

 

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El primer amor, Ivan Turguénev

Aprendre a volar (no és fàcil)

Parlar de la literatura russa del segle XIX és més que complicat, atès que, juntament amb la Grècia dels grans dramaturgs grecs —Èsquil, Sòfocles i Eurípides— és, segurament, el moment de la història de les lletres en que confluïren en un mateix lloc una tal quantitat de genis immensos, incomparables (Puixkin, Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Turguénev, Txékhòv…) que gairebé bastarien per complir del tot les més elevades expectatives de la major part del lectors. Per això escollir un únic autor rus, i, encara més, una sola obra de l’autor, comporta, sempre, quedar-se al començament del camí.

Això no obstant, per caminar, el primer que s’ha de fer és sortir de casa, fer la primera passa. I, entre el munt de llibres que podríem escollir per fer-la, entenc que El primer amor (Первая любовь), d’Ivan Turguénev és una bona opció. No és, potser, la seva millor creació —Relats d’un caçador, Niuada de gentilhomes, Diari d’un home sobrer, Terres verges, Pares i fills i Fum són, almenys, més conegudes— però això es deu a que les altres són esplèndides i, al seu costat, empal·lideix i, com totes elles, posa molt bé de manifest l’abast psicològic de la literatura de l’autor rus: no és tan important la història d’aquest primer amor sinó, sobretot, la tan acurada descripció que fa dels sentiments que provoca en el seu protagonista, així com l’aprenentatge vital que l’experiència li suposarà: “en tota la meva vida no oblidaré mai aquelles primeres setmanes passades a la masia” (pàg. 9).

El contacte —més aviat, encontre— amb la bella Sinaïda canviarà, per sempre més, el jove Vladímir i el farà deixar enrere, de cop, el món de la infància per entrar, sense estar-ne gens preparat, al món de la maduresa, al món on en

s veiem obligats a deixar enrere els somnis i ens hem d’acarar amb la realitat; al món on res no és el que sembla, on cadascú va a la seva i on cal saber administrar amb molta cautela la confiança; al món on, tot d’una, i sense esperar-nos-ho, comencem a viure de veritat, sense xarxa protectora: “Mai no me n’havia anat a dormir sense donar la bona nit a la meva mare i demanar-li la benedicció. Però aquell dia no havia estat possible” (pàg. 36), ens dirà el noi, en una frase que ens duu, immediatament, a la memòria el jove protagonista d’A la Recerca del temps perdut de Marcel Proust.

El jove de setze anys que “recitava a tota veu versos i més versos que sabia de cor”, a qui “la sang bullia dintre” seu, a qui “el cor se [li] desfeia en un esllanguiment que […] trobava dolç, però […] també ridícul”, a qui “tot [li] embadalia i sempre [es] trobava disposat per les coses més inversemblants” (pàg. 9), que coneixem al començament viurà una experiència amorosa, i, sobretot, vital —que no cometrem l’errada de desvetllar abans d’hora— que el transformà del tot, que l’expulsa del paradís perdut de la infantesa.

I dic infantesa expressament, ja que, com ens confessa ell mateix, tot i els setze anys, fins aquell moment seguia essent una criatura: “Començà el meu deliri per la Sinaïda. […] Havia deixat d’ésser, senzillament, un infant […]. Aquell dia començà la meva passió  i […] començaren també els meus sofriments” (pàg. 43). Una criatura que encara no havia volat del niu, que ni tan sols havia gosat mai allunyar-se del jardí de casa seva —i, per això, el jardí serà, al llarg de tota la novel·la un punt cardinal, l’espai metafòric, fonamental— i que, com a conseqüència, és impossible que surti indemne del xoc que sofrirà, ineludiblement, amb la complexitat i, per damunt de tot, amb l’adversitat, del món adult.

Com un Adam que ha cregut trobar la seva Eva, el contacte amb la realitat adulta li suposa ésser foragitat, per sempre més, d’un jardí on, com ha descobert brutalment, les més belles roses s’agermanen amb les espines més doloroses: “Tot allò que vaig sofrir era massa per a les meves forces… Tot havia finit. Totes les flors de la meva ànima havien estat segades d’un cop i jeien, entorn meu, trepitjades i disperses” (pàg. 90).

I per explicar aquesta història, per fer-ho en les millors condicions, de fet, en l’única possible, Turguénev va tenir clar que calia recórrer a la primera persona, que tan sols amb aquesta forma —en la forma exacta que requeria o, més aviat, exigia el tema— podria aprofundir molt més, podria oferir una visió molt més directa, molt més immediata, molt més emotiva i, sobretot, molt més íntima, de la situació, dels trasbalsos que sacsejaven la fins aleshores tranquil·la existència del jove amb ànima d’infant.

Perquè, com amb molt d’encert destacà Henry James en un dels escrits que li dedicà, a l’autor de Rudin el que de veritat li importava era «l’atmosfera de realitat*», ja que «s’alineava junt als novel·listes que duen a cap un acurat estudi de la vida**» i, per tant, la versemblança, la sensació de realitat, de fets viscuts —de pàgines viscudes, per dir-ho en la tan encertada definició de Folch i Torres— resulta del tot imprescindible. El resultat d’una tal decisió és que no tan sols llegim el que li succeeix al personatge, sinó que ho vivim i, el que és més important, ho compartim amb ell; esdevenim, mentre llegim, el personatge.

Acabaré fent un esment a la traducció, d’Àngel Estivill —segons el llibre, Angels [sic] Estivill, revisada per el sempre eficient Manuel de Seabra, que fa la sensació de no estar a l’alçada de les circumstàncies. En no pocs moments grinyola, s’encalla i impedeix que aquesta proximitat que cercava l’escriptor no es produeixi; el seu caràcter un xic artificiós, forçat, ens allunya de la narració, i això, en qualsevol obra, però encara més en aquesta, suposa un handicap importantíssim. (Imagino que la traducció no la devia fer de l’original rus, sinó, probablement, d’alguna edició francesa).

A banda d’alguna badada, sempre disculpable —un canvi de nosaltres per ells que no permet entendre la frase ni la situació: “Començaren tot seguit els preparatius per al trasllat a l’Arbat, on posseïen una casa” (pàg. 91), quan hauria d’ésser “començàrem” i “posseíem”— alguna decisió en la traducció és, com a mínim, desafortunada. Per exemple, parlar de “masia” i no pas de “datxa”: podem convenir, pam amunt, pam avall, que la masia catalana pot complir una funció similar a la de la datxa russa, però creure que són termes intercanviables és una temeritat que fa que la novel·la perdi la seva, irreemplaçable, caracterització russa.

Tant de bo, doncs, algun dels grans traductors del rus que tenim ara mateix a casa nostra —Arnau Barios, Miquel Cabal o Marta Rebón, per esmentar-ne només tres— ens poguessin oferir una nova versió d’aquesta obra tan breu com deliciosa.

dimarts, 14 de febrer del mmvii

* «He cared, more than anything else, for the air of reality»
*«it was on the side of the careful study of life as the best line of the novelist that, as may easily be supposed, he ranged himself.»

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout

De mare en tenim una sola

Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran diversitat —pràcticament, oposició— de caràcters entre les seves dues protagonistes, Olive tan ferma i segura d’ella mateixa, Lucy, tan inestable i carregada de dubtes, però a mesura que vagin avançant les pàgines, el més probable és que s’adonin d’un tret que les posa en contacte: la necessitat que tenen totes dues d’expressar-se, de comunicar-se per entendre’s millor i per entendre els que les envolten, per (tractar de) posar ordre en les seves vides.

A Lucy se li presentarà aquesta oportunitat quan es veu obligada, a “mitjan [de la] dècada dels anys vuitanta” (pàg. 15), a “estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes” (pàg. 9), per l’extirpació de l’apèndix que es complica, i un vespre, al cap de tres setmanes, rep la visita, del tot inesperada, de la seva mare, a la qual “feia anys que no havia vist” (pàg. 13). Una visita que no tan sols l’alliberarà de la sensació de solitud que cada vegada l’aclaparava més —“Sempre que venia una infermera a prendre’m la temperatura, intentava que es quedés un momentet amb mi” (pàg. 12)—, sinó que li permetrà recobrar el seu passat i veure’l amb nous ulls.

(Vols llegir l’article complet? Pots fer-ho a Llavor Cultural)

diumenge, 27 de novembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els 13 rellotges, James Thurber

L’art en la paraula

No he entès mai gaire la raó per la qual la (teòrica) literatura juvenil hagi de segregar-se de la resta de la literatura, d’aquella que, per comparació, n’hauríem de dir per a adults. De veritat creiem que els joves, sobretot a partir dels 16 anys, han de llegir una literatura especial, feta i adreçada només a ells? Si és així, per quin motiu no creem separacions, també, per a d’altres edats? Caldria instaurar una literatura per a Gent Gran, per exemple?

Per fortuna, sembla que Àtic dels Llibres no creu en aquesta mena de discriminacions, i presenta una de les seves novetats, Els 13 rellotges (The Thirteen Clocks), de James Thurber, traduït per Clàudia Casanova, sense cap mena de discriminació. I, segons el meu modest parer, no és que faci bé, és que fa molt bé, ja que si, en general, catalogar és simplificar i, per tant, reduir, aquest llibre encara es nega més a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació adotzenadora.

Parlar d’ata obra que la pròpia editorial qualifica com “una faula per a adults i un conte fantàstic per a infants” és un xic complicat, si no es vol desvetllar més que no convindria. Crec que n’hi haurà ben bé prou amb indicar que comença com el prototípic conte a la vora del foc, amb un rei —comte, en aquest cas— dolent, una princesa sotmesa i un príncep alliberador, però que a mesura que avança va distanciant-se de les o bres a l’ús i alliberant-se de qualsevol convenció; essent, doncs, ell mateix; convertint-se en un conte diferent. Però no pas diferent per voluntat d’ésser-ho —voluntat que, en general, acaba esdevenint més una càrrega que no pas un avantatge— sinó perquè l’autor s’hi ha sentit còmode i s’hi ha deixat anar.

En aquest llibre, on la història diu molt, molt més del que ens té, per desgràcia, (mal) acostumats la literatura juvenil, el més important no és pas l’argument (el que hi passa, ni el que ens explica el que hi passa) sinó, per damunt de tot, el llenguatge, la màgia de les paraules. Ho són des del començament, d’una agraïda intensitat poètica, sensitiva, però encara més des que apareix Gòlux, un personatge meravellós i inoblidable, que per ell sol ja mereixeria que el llibre fos llegit per tanta gent com fos possible.

A partir del moment que apareix en escena et roba el cor, només vols saber-ne més i més i, per damunt de tot, escoltar-lo, que torni a fascinar-te amb les seves paraules. Amb les paraules que, combinades amb una imaginació de primera categoria, esdevenen els principals protagonistes de l’obra.

Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.

Una obra diferent que encomana el pler de llegir. Si voleu passar una molt bona estona, i descobrir (o redescobrir) l’encís de la literatura, de l’art literària, regaleu-lo i regaleu-vos-el.

dijous, 10 de gener del mmxvii

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal

El (segon) millor amic de l’home

Les àvies, quan encara explicaven contes a la vora del foc, deien que “Qui no estima els animals mai es no podrà estimar les persones” i aquesta és una realitat obvia, que ben segur compartiran gairebé tots els que han tingut a casa seva algun animal de companyia, que no només s’acostuma a convertir en un membre més de la família, sinó que a vegades semblen ésser més humans que alguns humans.

Segurament és aquesta una de les raons que va dur Bohumil Hrabal a escriure un relat tan aclaparador com El meu gat Autíčko, publicat per Galaxia Gutenberg i traduït amb la seva traça habitual per Monika Zgustova, en el qual els gats són, almenys, tan protagonistes com les persones.

Per poc que es conegui la magnífica literatura de l’autor txec, que ens ha deixat obres de primeríssima categoria, com Una solitud massa sorollosa o Jo he servit al rei d’Anglaterra”, no pot deixar de sorprendre la primera imatge, gairebé idíl·lica que ens ofereix: la d’un escriptor —que més endavant sabrem que és, o fa veure que és, ell mateix— que passa uns dies a la setmana en una casa plena de gats: “Quan cinc gatets venien a ficar-se a les nostres lliteres amb nosaltres, representaven la nostra felicitat familiar” (pàg. 8). I no podem evitar pensar que la història no pot seguir, i, encara menys, acabar, d’aquella manera.

Un pressentiment que sembla confirmar una de les frases inicial del llibre, frase que, no pas per casualitat, s’anirà repetint, com una melodia, o, més aviat, com una mena d’admonició, al llarg de la narració: “Què en farem, de tants gats?” (pàg. 7). Una frase essencial, ja que serà precisament aquest el desencadenant de la trama de l’obra: què succeeix quan allò que sembla ideal —disposar d’una casa lluny de la ciutat per escriure i sentir-se tan estimat per uns animalons tan càlids—, no tan sols deixa d’ésser-ho, sinó que —quan els gats no només li exigeixen massa atenció, sinó que van tenint més i més cadells— esdevé una font de dificultats?

Com reaccionarà, l’escriptor, quan es vegi obligat a abandonar la vida contemplativa, la calmada i solitària existència rural que li havia de permetre crear la seva obra en les condicions més adients, per convertir-se un home d’acció, en algú que es veu forçat a decidir, a implicar-se?

No cometré, per descomptat, la indelicadesa d’avançar res abans d’hora, però sí que indicaré que, tal com era de preveure tractant-se d’un escriptor tan intens com Hrabal, i seguint la tradició de les lletres eslaves, en les quals el component espiritual i moral hi té tanta presència, ni l’argument ni el tema no podien ésser ni simples ni únics.

Ja he dit que els gats són tan protagonistes com les persones, però que, alhora, semblen més humans que alguns humans. I si això és així és, sobretot, perquè, en aquest relat que té molt de faula, són, en veritat, gats i, no obstant, podrien ésser persones: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com són els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí…

I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual, que en unes altres mans menys destres podria resultat fútil, i convertint-la en universal, en una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

 dimecres 14 de desembre del mmxvi

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Breus notes sobre literatura-Bloom, Gonçalo M. Tavares

L’art d’enlairar-se

Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla  incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de com n’arriba a ésser d’irremissiblement heraclitiana la realitat del món: la lluita de contraris, o, més aviat, la coexistència permanent i gairebé ubiqua de contraris, com a base de l’existència. Perquè, en el fons, tant la frase inicial com la seva continuació són certes, i ho són no pas sucessivament, sinó al mateix temps, en un mateix moment.

Si pretenem, en debades, de fer cinc cèntims —encara que sigui amb una simple voluntat introductòria— d’un llibre tan fora de mida en tots els sentits com Breus notes sobre literatura-Bloom, de Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi, segurament haurem de fusionar les dues frases: en aquest assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem, amb el verí, que provoca la intoxicació i la mort.

Un verí que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme i el dimoni de la facilitat, del camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.

Perquè si bé l’autor d’Un viatge a l’Índia ens ofereix, en forma de breviari o diccionari de butxaca, els seus particulars i intransferibles consells per a joves (i no tan joves) escriptors, a la manera de Rainer Maria Rilke, però sense necessitat que cap Franz Xaver actual li ho hagi demanat, amb una prosa metafòrica i poètica que enlluerna però deixa pòsit, alhora ens convida, tot fent-ho, a trobar el nostre camí, el nostre jo literari, la nostra, sempre imprescindible, veu pròpia.

I ho fa des de bon principi, advertint-nos, en la «Nota inicial» que “Hi ha infinites maneres (definitives) de fer literatura” (pàg. 19), i la seva és la literatura Bloom, aquella que es proposa surar “molt per damunt de terra” (pàg. 31), aquella constituïda per “frases-llop o frases-tigre”, on cal que “el lector provi de ficar-hi el cap” (pàg. 37), frases davant les quals “l’escriptor no ha de dubtar, però [el lector] sí” (pàg. 48). Una literatura, doncs, que s’arrisca i obre camí, que crea i recrea, que converteix en lector en un còmplice necessari, no en un ésser passiu, sinó en un motor —o co-motor— de l’obra; que ha d’entendre el llibre com una lluita (compartida) en la qual tant ell com l’autor poden acabar vencent o essent vençuts: “La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents” (pàg. 68).

Una literatura exigent i esforçada —“Un mapa eficaç en literatura no és el que ens fa caminar menys fins al destí, sinó precisament al contrari: el que ens fa caminar més” (pàg. 89)— que demana que hi posem molt de la nostra part, que ens fa gruar, però que, com a torna, ens dóna més encara, ens transforma, ens fa veure el món —si més no, una part del món— d’una altra manera; una literatura que queda, que deixa petja. I si algun escriptor té la pretensió d’assolir-la, d’acostar-s’hi, almenys, d’aventurar-se per la literatura costeruda que no admet dreceres, aquest llibre és, sens dubte, un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació.

dimecres 2 de novembre del mmxvi

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’instant és tot, Àngel Carbonell

Tempus fugit, poesis manent

Un dels més grans avantatges del gènere poètic és la seva diversitat, l’absència de recepta que la caracteritza, la qual cosa permet que n’hi pugui haver per a tothom. O el que és el mateix, que aquells que no dubten en afirmar —amb un deix d’orgull a la veu que mai no entendré— “A mi la poesia no m’agrada”, el que en realitat volen dir, ho sàpiguen o no, és que, per manca d’interès i de costum, encara no han trobat la poesia que els agrada. Si en llegissin, el més probable és que aviat diguessin: “Em pensava que la poesia no m’agradava”.

La (sempre benvolguda) diversitat és tan àmplia que va des dels poemes llargs, que semblen no acabar mai, fins als haikus, que sembla que hagin acabat abans de començar. Àngel Carbonell s’estrena públicament com a poeta precisament amb un llibre de haikus i de tanques: L’instant és tot, editat per Embosacall, i acompanyat per un molt aclaridor pròleg escrit per Andreu Pérez Mingorance, on el lector farà bé d’entrar-hi gairebé de puntetes, procurant no fer cap soroll, amb l’orella ben atenta per copsar bé una veu que comença parlant-nos gairebé en murmuris.

Ens uns murmuris, breus i precisos, on, a través de la sintètica ploma de l’autor, el que sentim és, sobretot, la natura —potser fins i tot seria més just escriure-ho en majúscula: Natura— i, a través d’ella, la vida. Perquè per al poeta Natura —“parla / la vella alzina”— i vida són una i una mateixa cosa: “el pes del blat / inclina les espigues”. I és per això que, fins que no arriben les tanques, els homes, dissolts en les colors, les flaires i les músiques del món natural, gairebé no apareixen —o, per (provar de) dir-ho amb major exactitud, apareixen sense aparèixer.

I quan ho fan, quan es mostren quasi d’esquitllentes, com aquell qui no vol la cosa, talment com si algun vers s’hagués revoltat i independitzat de la voluntat del poeta, com si el subconscient hi volgués dir la seva —“el maquillatge / amaga les esquerdes / només un rostre”—, ho fan com una implosió, com un esclat de sensualitat, de carnalitat —“llisca indolent natja avall / carn tan encesa”; “mà a la cuixa / la tibantor és clara / sota la roba”—, com si tot d’una un llampec inflamat, enlluernador, hagués impactat contra el paisatge en repòs, transformant-lo; com si un Big Bang impetuós ho hagués creat tot de bell i de nou.

Àngel Carbonell (© imatge, Markus Furgber, 2016)

Perquè, com molt bé sabien els clàssics de la Grècia antiga —i Carbonell és, per damunt de tot, un esperit hel·lènic— la natura és el paradís, el lloc on la calma i la contemplació s’agermanen, però, també, el lloc on l’home s’allibera de les seves tensions i passions, on l’home, aquesta joguina fràgil creada pels déus per al seu acontentament i la seva diversió, la seva joguina preferida, entra en contacte, i sucumbeix, inevitablement, a les temptacions, al crit, irresistible, plenament humà, de la carn: “no és per la corona / és per l’abraçada”; “nuesa sobtada / […] el cos fulgura / […] els ulls crema.

El poeta, doncs, parla —o, més exactament, fa parlar— la natura però, en realitat, la veu que ressona, al fons i més enllà (de fet, a través) dels seus versos és la de la humanitat mateixa, la de l’existència, la de l’home; la de l’animal, potser superior però tot passió i visceralitat, bestial en el sentit més primari o originari; que forma part, ha sorgit i és en i per la natura; que es retroba i es defineix en la natura.

És la vida, la vida humana —aquesta vida esbatanada, plena, completa, on “tot és possible” —“un oceà de vida / trenca a la seva platja”— la que batega en L’instant és tot. Aquesta vida que és pertot i ho és tot. I per això, precisament, perquè ho és tot, emergeixen el plany i el dolor, com una força torrencial, incontenible, que s’ho endu tot per endavant; el plany i el dolor de saber —i, encara més, de sentir— que la vida, allò únic que tenim i podem tenir, no tan sols és finita (i una tal certesa ja és prou angoixant i catastròfica) sinó que, el que és molt pitjor, és efímera: “flors primerenques / al punt el fred s’acaba / ja són a terra”; “la flor desclosa / el rebrot a la vora / ja por marcir-se”; “no més que fulles / són les vides dels homes”.

I és, segurament, per això, per la irreversible brevetat de l’existència, pel temor enfollidor que ens crea el tempus fugit —“la nit s’escola”—, perquè viure significa que “t’enfiles a l’abisme” i “t’abismes a la cresta”, que la major part dels versos del poeta terrassenc se situen, metafòricament, als extrems del dia, entre “[l’]alba i [el] capvespre”: “matí de pasqua”; “abril a l’alba”;  “estiu vesprada”.

En definitiva, un poemari escrit en versos breus, gairebé a pinzellades impressionistes, que ens convida (L’instant (ho) és tot) a gaudir tant com puguem de la ineludible —i, per això, tan valuosa, irreemplaçable— fugacitat de la vida.

divendres 16 i dissabte 17 de desembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Més amunt que les flames, de Louise Dupré

La dansa de la mort i de la vida

Una pregunta que et repeteixen sovint els que no en llegeixen —ni tenen, en general, interès en llegir-ne— és «Per què serveix, la poesia?». Una pregunta que, plantejada així, crec que únicament pot ésser resposta d’una manera: «Servir, no serveix per res…, i per això, precisament per això, és tan important. Les coses més fonamentals de la vida, no serveixen de res.» I, per dir-ho com els Rollings Stones, és només poesia, però ens agrada…, ens fa bategar més de pressa el(s) cors, ens eixampla el(s) pensament(s), ens desvetlla les passions, ens arbora els sentiments i ens il·lumina el món —els mons, en realitat.

Tanmateix, si encara hi ha qui segueix creient que només el que és útil és interessant, si té la bona pensada d’endinsar-se en els bells i punyents versos de Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), de Louise Dupré, Cafè Central / Eumo Editorial, traduït per Lídia Anoll, comprovarà, des de la primera ratlla —“Ton poème a surgi / de l’enfer”— que la poesia potser no és —o pot ésser—, exactament, útil, però sí que és —o, almenys, pot ésser— necessària.

Necessària, d’entrada, per a la pròpia autora, que quedà pregonament trasbalsada en visitar els camps d’extermini polonesos d’Auschwitz i Birkenau i li va caldre un temps —“Et ton regard / de grande brûlée / c’est venu / à n’en plus pouvoir; “tu as fait tes classes / à l’ombre du diable // bien avant d’apprendre / a prononcer un enfer // fumant encore / sous les consonnes impossibles / de son nom”;— per pair aquella dolorosa, insuportable experiència —“il y ait des histories / que tu ne veux pas / lui raconter”; “tu te demandes // si c’est piète ou mensonge // de garder les lèvres / bien soudées / sur la douleur”; “la douleur est un cancer / qui ronge / jusqu’à la défaite derrière”— i per a expiar-la, catàrticament, a través de la poesia.

Una catarsi que, per fortuna, no és tant individual, sinó col·lectiva; no (o, per ésser més precís, no només) de la poetessa quebequesa —“tu n’es pas seule”— sinó de la humanitat, de la humanitat sencera: amb el poemari no tan sols purga el seu dolor —i el seu dol, dos conceptes inescindibles, en aquest llibre—, sinó el dolor dels homes i de les dones d’arreu, que ella i les seves paraules representen: “comme si le monde tout à coup / s’appuyait sur tes épaules / avec ses biberons cassés”.

D’aquests homes i dones que, des de l’albada dels segles —“la Terre a connu / plus de désastres / que de bénédictions”— han nascut i viscut entre dolors, perquè “c’est le monde / et sa folie”, i, per tant, quan tens, “à coté de toi” un infant “que tu n’attendais pas”, que ha “né de le douleur / comme d’une historie sans merci”, un infant que “parfois pleure / de toutes ses larmes”, quan tu el que voldries és “le voir / rire/ de toutes ses larmes”, el que et cal saber és si has fet bé —més enllà de si és just o no— duent-lo al món.

Louise Dupré (© imatge, Markus Furgber, 2016)

El gran dubte, incomportable, no és, doncs, si, com afirmava Adorno,écrire un poème après Auschwitz est barbare” sinó, el que és molt més greu, molt més dramàtic, molt més insofrible —amb major raó, per les mares, que els han dut al ventre—, si no és una barbaritat dur fills al món, quan el dolor és, potser, la constant més fixa i immutable de tota la història de la humanitat: “la histoire est laide / et tu le sais // l’histoire est rapace”.

Perquè el llibre de poemes de Louise Dupré parla dels horrors dels camps de concentració hitlerians — “à Auschwitz, on exterminait des enfants”—, però (i ací rau una bona part de la seva grandesa) no parla, només de la bàrbara follia genocida nazi, sinó, metafòricament, de totes les barbàries, del Mal i del Dolor, en general, com a concepte: “en apprenant la leçon / du bien et du mal”. I, per això, precisament, són ineludibles les sovintejades referències bíbliques, més o menys explícites —“du petit garçon / sauvé des eaux”; “les créatures // nées d’un peu d’argile / et de côtes”—, perquè el Mal, el Dolor (i el consegüent temor) ens han acompanyat des de l’albada dels segles: “elle est très vielle / ta doleur”.

Un temor que s’acresqué fins a uns límits insofribles —“les mères ne savent pas / quelle violence / achèvera leurs enfants”— quan la poetessa va veure (i nosaltres ho fem ara a través de les seves paraules) amb els seus propis ulls “un enfer d’images /fouillant la poussière / des fourneaux”, on “des fils / […] n’ont pas survécu / à leurs bourreaux”, i, per tant, necessiten creure —“les mères ont la foi”, els cal “dessiner / des jets d’eau vive // des chats qui naissent / neuf fois de leurs cendres”; els cal disposar de “des calculs verticaux / pour reposer la douleur”, els cal, si no volen (acabar d’)embogir, bastir “des pont-levis, des iles / improbables // des échelles / plus hautes que les flammes”.

I no pas per elles, sinó per als seus fills i per als que vindran —“il faut des jardins / d’enfance / pour secouer les présent”—, perquè, per més que saben que cerquen “une réponse / qui ne vient pas”, que a elles ni els arribarà ni els servirà, no deixaran de buscar-la fins que no trobin, allà on sigui i com sigui, “quel havre promettre / a l’enfant prés de toi // quelle eau pour la soif / et les mots”.

Perquè, malgrat que aquest sobresdolor —per dir-ho en el tan escaient mot d’Ausiàs March— tan punyent que li va suposar el xoc que va rebre a d’Auschwitz i Birkenau, malgrat que la commoció i el trasbals decisiu que li va suposar el que hi va veure, amb “les yeux brûlés vifs”, que la van dur primer al mutisme, necessitava explicar-ho, necessitava dir l’incidible, necessitava xopar la ploma al cor per expressar-ho, per compartir —tot fent i fer com-patir— les emocions irrefrenables que va sentir.

I ho necessitava perquè “la mémoire des morts” li ho exigia, però, sobretot, perquè “l’enfant est une soif d’or / qui éclabousse le paysage // il t’entraine [et] il te force / à marcher”, i et fa “ébranler/ les parois indestructibles / de ta peur”, perquè “dans tes bras / il y ait un enfant qui te regarde // et même sans bravoure / tu deviens une femme / de courage // une femme de fenétres ouvertes // capable de déborder / le jour”; perquè “une seule caresse / de l’enfant // peut déjouer / ne serait-ce qu’un instant / le monde et sa douleur”, i per ell, i només per ell, “tu oublies / l’interminable liste des bûchers // […] suspendue à l’idée / qu’il n’est trop tard / pour l’impossible”.

I el resultat, aquest llibre de pomes incisiu escrit amb mots senzills —“les mots en chute libre / dans les images”—, nets, clars —“habile / à fabriquer du jour”—, sorgit de la visió directa de l’infern —“champs, camps, cadavres / et les corps disloqués”—, que t’emmudeix i t’aclapara mentre el llegeixes, acaba essent, per més difícil que pugui semblar creure-ho, un preciós, coratjós i esperançador —“il vient de si loin / que tu crois/ aux miracles”; “il suffit d’un tout petit passage / creusé dans le noir // […] une fine lueur qui laisse / valser les ombres”; “mais tu danses // avec l’enfant et l’espoir fou”— cant a la vida: “la vie est la vie”; “la vie est partout”; “un mystère / qui t’implore / en riant / de continuer / à danser”.

Podria, per descomptat, seguir oferint-vos la meva visió d’aquest poemari, ja que és tan infinit com inexhaurible, i a cada nova lectura creix més i més, però crec que el millor que podeu fer, és deixar, ara mateix, aquesta anàlisi meva —en comparació i per força, maldestra i limitada— del poemari de Louise Dupré i capbussar-vos-hi. Us deixarà petja. Us ho ben garanteixo.

dimarts, 6 de desembre del mmxvi

***

(Versió amb els extrets traduïts al català)

Una pregunta que et repeteixen sovint els que no en llegeixen —ni tenen, en general, interès en llegir-ne— és «Per què serveix, la poesia?». Una pregunta que, plantejada així, crec que únicament pot ésser resposta d’una manera: «Servir, no serveix per res…, i per això, precisament per això, és tan important. Les coses més fonamentals de la vida, no serveixen de res.» I, per dir-ho com els Rollings Stones, és només poesia, però ens agrada…, ens fa bategar més de pressa el(s) cors, ens eixampla el(s) pensament(s), ens desvetlla les passions, ens arbora els sentiments i ens il·lumina el món —els mons, en realitat.

Tanmateix, si encara hi ha qui segueix creient que només el que és útil és interessant, si té la bona pensada d’endinsar-se en els bells i punyents versos de Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), de Louise Dupré, Cafè Central / Eumo Editorial, traduït per Lídia Anoll, comprovarà, des de la primera ratlla —“El teu poema sorgí / de l’infern”— que la poesia potser no és —o pot ésser—, exactament, útil, però sí que és —o, almenys, pot ésser— necessària.

Necessària, d’entrada, per a la pròpia autora, que quedà pregonament trasbalsada en visitar els camps d’extermini polonesos d’Auschwitz i Birkenau i li va caldre un temps —“els estralls del foc / en la teva mirada / van arribar / fins a l’esgotament”; “vas anar a classe / a l’ombra del diable // molt abans d’aprendre a pronunciar un infern // que encara fumejava sota les consonants terribles / del seu nom”— per pair aquella dolorosa, insuportable experiència— i per a expiar-la, catàrticament, a través de la poesia.

Una catarsi que, per fortuna, no és tant individual, sinó col·lectiva; no (o, per ésser més precís, no només) de la poetessa quebequesa —“no estàs sola”— sinó de la humanitat, de la humanitat sencera: amb el poemari no tan sols purga el seu dolor —i el seu dol, dos conceptes inescindibles, en aquest llibre—, sinó el dolor dels homes i de les dones d’arreu, que ella i les seves paraules representen: “com si el món de sobte / se’t carregués a les espatlles / amb els seus ses biberons trencats”.

D’aquests homes i dones que, des de l’albada dels segles —“la Terra ha conegut / més desastres que no pas benediccions”— han nascut i viscut entre dolors, perquè“es tracta del món i de la seva follia”, i, per tant, quan tens, “al teu costat” un infant “que no esperaves”, que ha “nascut del dolor / com d’una història / despietada”, un infant que “de vegades plora / amb tota l’ànima”, quan tu el que voldries és “veure’l / riure / amb tota l’ànima”, el que et cal saber és si has fet bé —més enllà de si és just o no— duent-lo al món.

El gran dubte, incomportable, no és, doncs, si, com afirmava Adorno,écrire un poème après Auschwitz est barbare” sinó, el que és molt més greu, molt més dramàtic, molt més insofrible —amb major raó, per les mares, que els han dut al ventre—, si no és una barbaritat dur fills al món, quan el dolor és, potser, la constant més fixa i immutable de tota la història de la humanitat: “la història és lletja / i ho saps // la història és rapinyaire”.

Perquè el llibre de poemes de Louise Dupré parla dels horrors dels camps de concentració hitlerians — “a Auschwitz exterminaven infants”—, però (i ací rau una bona part de la seva grandesa) no parla, només de la bàrbara follia genocida nazi, sinó, metafòricament, de totes les barbàries, del Mal i del Dolor, en general, com a concepte: “tot aprenent la lliçó del bé i del mal”. I, per això, precisament, són ineludibles les sovintejades referències bíbliques, més o menys explícites —“aquell infant / salvat de les aigües”; “criatures // nascudes d’una mica d’argila / i d’una costella”—, perquè el Mal, el Dolor (i el consegüent temor) ens han acompanyat des de l’albada dels segles: “és molt antic /el teu dolor”.

Un temor que s’acresqué fins a uns límits insofribles —“l les mares no saben / quin estrall / matarà els seus fills”— quan la poetessa va veure (i nosaltres ho fem ara a través de les seves paraules) amb els seus propis ulls ““un infern d’imatges / que furgaven la pols / dels forns”, on fills / […] no han sobreviscut / als seus botxins”, i, per tant, necessiten creure —“les mares tenen fe”, els cal “dibuixar / brolladors d’aigua viva // gats que neixin set vegades de les seves cendres”; els cal disposar de “càlculs verticals / per reposar el dolor”, els cal, si no volen (acabar d’)embogir, bastir “ponts llevadissos, illes / improbables // escales que duguin més amunt que les flames”.

I no pas per elles, sinó per als seus fills i per als que vindran —“necessitem jardins d’infantesa per sacsejar el present”—, perquè, per més que saben que cerquen “una resposta / que no arriba”, que a elles ni els arribarà ni els servirà, no deixaran de buscar-la fins que no trobin, allà on sigui i com sigui, “un port per prometre / a l’infant vora teu // una aigua per a la set / i les paraules”.

Perquè, malgrat que aquest sobresdolor —per dir-ho en el tan escaient mot d’Ausiàs March— tan punyent que li va suposar el xoc que va rebre a d’Auschwitz i Birkenau, malgrat que la commoció i el trasbals decisiu que li va suposar el que hi va veure, amb “amb els ulls abrusats”, que la van dur primer al mutisme, necessitava explicar-ho, necessitava dir l’incidible, necessitava xopar la ploma al cor per expressar-ho, per compartir —tot fent i fer com-patir— les emocions irrefrenables que va sentir.

I ho necessitava perquè “la memòria dels morts” li ho exigia, però, sobretot, perquè “l’infant és una set d’or / que esquitxa el paisatge // t’arrossega [i] t’obliga / a caminar”, i et fa “somoure / les parets indestructibles / de la teva por”, perquè “en els teus braços / hi ha l’infant que et mira // i sense ser valenta / esdevens una dona / de coratge // una dona de finestres obertes // capaç de desbordar / el dia”; perquè una sola carícia / de l’infant // pot desarmar / ni que sigui un instant / el món i el seu dolor”, i per ell, i només per ell, “oblides / la interminable llista de les fogueres // […] aferrada a la idea / que no és massa tard / per a l’impossible”.

I el resultat, aquest llibre de pomes incisiu escrit amb mots senzills —“les paraules en caiguda lliure / en cada imatge”—, nets, clars —“capaç / de fabricar claror”—, sorgit de la visió directa de l’infern —“camps, camps d’extermini, cadàvers / i els cossos dislocats”—, que t’emmudeix i t’aclapara mentre el llegeixes, acaba essent, per més difícil que pugui semblar creure-ho, un preciós, coratjós i esperançador —“perquè ve de tan lluny / que creus / ens els miracles”; “en tens prou amb un caminet / obert en la foscor / […] una subtil lluïssor que faci / dansar les ombres”; “tu danses // amb l’infant i l’esperança boja”— cant a la vida: la vida és la vida”; “la vida és pertot”; “un misteri / que t’implora / tot rient / que continuïs / dansant”.

Podria, per descomptat, seguir oferint-vos la meva visió d’aquest poemari, ja que és tan infinit com inexhaurible, i a cada nova lectura creix més i més, però crec que el millor que podeu fer, és deixar, ara mateix, aquesta anàlisi meva —en comparació i per força, maldestra i limitada— del poemari de Louise Dupré i capbussar-vos-hi. Us deixarà petja. Us ho ben garanteixo.

dimarts, 6 de desembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cala foc als ossos, Jaume C. Pons Alorda

Poesia seminal

El títol d’aquesta meva anàlisi o visió —personal, intransferible, que es debat en un combat incert entre el seny i la rauxa— sobre Cala foc als ossos, el darrer poemari de Jaume C. Pons Alorda —embellit i il·luminat per un pròleg de Màrius Sampere i un epíleg de Lluís Calvo—, publicat per la granollerina Edicions Terrícola, no només podria haver estat, sinó que —diguem-ho tot ben alt i ben clar—, potser hauria d’haver estat “poesia visceral” o bé “poesia sulfúrica”. Dos títols que, possiblement, li escaurien (un xic) millor i li farien (una mica) més (de) justícia.

Si m’he decidit pel que encapçala l’article no ha estat pas per exhibicionisme, per cridar l’atenció al lector ni, encara menys, per provocació —la provocació intencionada demostra poca confiança en un mateix i fa més llàstima que cap altra cosa—, sinó per deixar les coses clares des de l’inici i, sobretot, per satisfer aquells —que no són pocs, molt em temo— que ja hauran jutjat (i sentenciat: com a escandalosa i com a excessiva quan no, com a subversiva o, fins i tot, per què no?, com a clavagueral) el nou llibre de poemes del mallorquí abans de dignar-se a llegir-se’l.

Afirmava Antonio Machado, en “A orillas del Duero”, un dels seus versos magistrals, «Castilla, miserable, ayer dominadora, / desprecia cuanto ignora», i, seguint el seu infal·lible guiatge moral, crec que tothom té dret a menysprear allò que consideri menyspreable…, sempre que ho conegui, que no ho ignori. I, si escric “seminal” al títol, ho faig per estalviar feina la feina a aquests profetes: en veure’l, ja no els caldrà ni llegir el poemari, ni tan sols aquesta anàlisi meva, per poder afirmar, alleujats: «Ho veus, com ha ho deia, jo!».

Perquè sí, la poesia de Pons Alorda és —més exactament, és també (ja que és moltes altres coses: d’altra manera no l’estaríem parlant, ara mateix)— seminal, orgiàstica (obscena, si es vol), però quedar-se únicament amb això és quedar-se a l’escapça, ja que ho és, sobretot, com a metàfora, com a sinècdoque; perquè descriu una pars pro toto; perquè la poesia —la seva i qualsevol altra que em mereixi la qualificació— és, per damunt de tot, metafòrica: no es refereix —o, tornem-hi, no es refereix només— a l’objecte que (d)escriu, sinó a la imatge que representa; la imatge, la figura és una part (poètica) del tot.

I, per a l’autor de Tots els sepulcres, no hi ha res més potent, més enèrgic, més esclatant, més devastador —i, alhora, més alliberador— que el sexe, que la relació sexual quan assoleix el seu zenit, el seu clímax, la seva exaltació —i explosió— darrera; quan, mitjançant el plaer, el cos esdevé supernova. I si les seves referències al sexe són més habituals —i, no diguem, (molt) més explícites— del que alguns voldrien és perquè, en parlar del sexe, parla, també, de la vida: de la vida quan esclata en —o, més aviat, elevada a— la seva màxima potència. El sexe, doncs, com a (efectiva) metàfora de la passió existencial, del convit a treure el màxim partit possible a la vida. Per a ell, la vida és “passió” i “pulsió”.

Com molt bé assenyala el títol del poemari, per a ell, la vida és imperativa. I, per tant, atès que, en la seva condició de poeta poeta, vida i poesia són una i la mateixa cosa, també la poesia és imperativa: Cala foc als ossos! I, per tant, com feia Henry Miller amb les seves incommensurables i deslliurades novel·les, ens convida, amb la seva escriptura seminal, visceral, sulfúrica (“El seu cant és ambició / i escòria, plètora i grotesc”; el furor expansiu que mai no deixa de propagar-se”), a convertir la nostra vida en un Big Bang existencial: “aquest poema és un ésser viu, / […] i batega // fent-te fremir / amb frenesí”; “Vibren / i et fan vibrar / a tu també”; “t’irromp i / t’envigoreix // salvatge”; “tot el que tocarem tornarà / càntic, aparició, onades”.

És per això que podem, sí, escandalitzar-nos, si bé en vaga; però escandalitzar-nos d’escandalitzar-nos massa —o, potser, de no escandalitzar-nos gens—, tant és: escandalitzem-nos si amb això reaccionem, si esclatem (arrenca’t el rostre, tremola fins a / petar”), si calem foc als nostres ossos (“estima[…] la incandescència”), si rebentem (“Ja era hora que rebentés”); si escandalitzant-nos vivim, amb una intensitat d’aurora, la “bella i èbria” vida de veritat: prefereixo / un nanosegon del seu contagi / a una eternitat d’avorriment”.

Escandalitzem-nos per transformar la nostra existència en un incendi, en una “indòmita exaltació”, llancem-nos als abismes del risc, fem que “tots els [nostres] ossos / tinguin el somni de volar”, demanem-nos-ho tot, a nosaltres mateixos, tot i encara més, assolim “la velocitat superior / a la velocitat límit”, esdevinguem “constel·laci[ons] pertorbador[es]”.

I qui millor que ell, “[l’]infame cosmonauta de l’eufòria”, [l’]hecatombe que palpita”, l’home tothora amb “un somriure brau i decidit” als llavis, l’etern “insaciable” que sempre (en) vol “més i més”, el que glateix per conquerir “aquest país anomenat Afany”, ornat amb “apogeus / i clímaxs”, el que —per necessitat congènita, per l’empenta indeturable del seu ADN dionisíac nietzschià: «Qui un dia ensenyi als homes a volar, aquest haurà trastocat totes les fites; per a ell, aquestes fites volaran per l’aire i batejarà de nou la terra», afirmava Zaratrusta— ha après “a viure en el deliri”, per instigar-nos, imperativament, “provocant bacanals d’imatges i visions”, a viure, cada dia, com si no hi hagués demà: a “badar-nos / a l’imprevist, / a l’immanent”.

I com ho ha de fer, com ens ha d’instigar, aquesta persona que per la seva pròpia naturalesa (“Sóc un espasme”; “insaciable de mi”; “al meu volcà”; “precipici incandescent”), és incontenible — tot i que, per més que pugui no semblar-ho, no pas incontingut: empra la forja de la poesia com a vacuna contra la incontinència—, sinó amb un llenguatge igualment alliberat, en una “veu / [que] destrossa tots els molls de tots els ossos en projectar-se”, en “un idioma que invent[a] / a través d’aquests versos”, que li cal bastir de bell i de nou (“Vull gastar totes les paraules. / Recargolar-les. / Degollar-les de significat”) per —tractar d’— expressar-se.

Un llenguatge que ens sacseja, que d’entrada —per la seva pròpia, inavesada autenticitat— potser fins i tot ens incomoda o ens desconcentra però que, nolens, volens, ens obliga a mirar-nos (ben) al fons del(s) nostre(s) miralls, ben endins de nosaltres mateixos; a escandallar-nos pregonament, per decidir què volem fer amb la vida, si preferim, de veritat, viure-la, o limitar-nos a permetre, dòcilment, que sigui la vida qui ens visqui a nosaltres; si volem que el vitalisme sigui un concepte, una simple paraula, o una realitat.

Perquè ell, el poeta incandescent, sap —o, si més no, intueix, en la seva inquisició lírica— que només calant foc als ossos de la nostra existència vint-i-quatre —vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set o les que facin falta— al dia, podrem gaudir d’una nova, eterna, rejovenida vida: “Siguem sempre caòtics […] // recomencem / de bell nou tot”; “tot és infinit / i no té final / quan tot acaba / tot torna a començar”.

diumenge, 20 de novembre del mmxvi

Publicat a Nació Digital, el 21 de novembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons