Categories
Parlem-ne

Democràcia a mida

A mesura que es va perfilant amb una certa nitidesa que la majoria de la població catalana votaria a favor d’un estat propi, la posició dels dos partits declaradament espanyolistes —la dreta hereva de Fraga i els nous lerrouxistes (que no tan sols van despullats de cos, sinó, sobretot, d’idees)— va esdevenint més i més radical. Es van desfent de la seva pell d’ovella i deixen veure els llops que duen dins: quan les (desgastades) urpes de la legalitat espanyola ja no fan por, treuen les dents de la intolerància.

Mentre estaven segur que es podrien imposar, fent ús de la força legal per impedir la consulta, asseguraven que, de dur-se a terme, la victòria del “sí” era poc més que una quimera. Prevalent-se d’un sil·logisme de pa sucat amb oli —posat palesament de manifest l’endemà de l’Onze de Setembre: «La majoria s’ha quedat a casa»—, asseguraven que el gros de la ciutadania catalana no era partidària de la independència.

Ho declaraven amb aquell somriure de superioritat i de suficiència que els caracteritza —que té més d’imperialista que no pas de paternalista. Quan les enquestes han capgirat la situació, evidenciant que el referèndum seria favorable als partidaris del sobiranisme, la força dels fets els ha obligat treure’s la màscara i mostrar el seu rostre vertader, el seu totalitarisme subcutani: de totes totes, s’oposen a la celebració de qualsevol mena consulta. Més encara, ells, els inveterats defensors del legalisme, adverteixen que no acceptaran ni acataran la decisió sobirana de la societat que diuen representar.

Davant dels moment decisius de la història, quan cal fer una passa endavant, cadascú mostra la seva essència veritable: per més que hagin fet un ús partidista i interessat de la Constitució espanyola, és possible que puguin seguir-se definint a ells mateixos com a constitucionalistes, però…. com a demòcrates?

 dimarts, 11 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Por a governar, por a decidir

Si governar és, per damunt de tot, decidir, encara ho és més en èpoques de crisis. En l’estat actual de les finances de la Generalitat, ara per ara governar —a banda de patir— és (maldar per) sobreviure. Sobreviure a l’ofec asfixiant al qual l’estat espanyol sotmet a Catalunya. No es tracta, ja, d’administrar pocs recursos, sinó d’administrar sense —o gairebé sense— recursos.

En unes tals condicions, no ja d’emergència, sinó d’absoluta excepcionalitat, el que haurien de fer les formacions polítiques és pensar en el país i en els ciutadans que el composen: deixar de pensar en el profit propi, llançar per la borda les excuses i abandonar les nocives picabaralles partidistes que no fan més que enfangar-ho tot.

Ras i curt: convindria un govern de concentració nacional, format per tots els partits que creguin que Catalunya és quelcom més que una regió espanyola (més): CiU, ERC, PSC i IU. Un govern que es plantegés, com repte prioritari, l’aprovació dels pressupostos i, tot seguit, la consulta d’autodeterminació.

Per a fer-ho possible, serien imprescindibles dues condicions. La primera, que CiU posés damunt la taula les cartes del pressupost: aquests són els diners de què podrem disposar i aquestes les despeses que hem d’afrontar. La segona, que els altres partits hi diguessin la seva, però amb les xifres a la mà. No pas —com els ha resultat tan senzill fins ara— «No volem retallades!», sinó un molt més compromès —i coratjós— «Volem aquestes retallades» —sense paranys ni subterfugis. Més diners per a l’ensenyament, la sanitat i les polítiques socials? D’acord, però, què retallem en el seu lloc?

Tanmateix, sembla que les (sempre teòriques) forces d’esquerra no s’atreveixen a donar el pas: és molt més fàcil —agraït— i molt menys arriscat seguir dient «No!» a tot que no pas presentar propostes pressupostàries alternatives (constatables i ajustades a la realitat).

«Què ens ofereixen entrar al Govern? Vade retro, Satanàs! Digueu que hi estem disposats, per al bé del país, però afanyeu-vos a buscar algunes condicions que els convergents considerin inacceptables, no fos cas que haguéssim d’entrar-hi i ens veiéssim obligats a evidenciar que la major part de les retallades que proposa CiU són inevitables!»

dissabte, 30 de març del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

 

Categories
Parlem-ne

!Muera la inteligencia!

El passat 20 de desembre el sagaç Quim Torra escrivia en un Tuit una obvietat que, de tan definitivament obvia com és, sembla passar desapercebuda: “Encara és hora que senti UN argument per quedar-se a Espanya un dia més. Argument, no amenaça.

Certament, des de la manifestació de l’Onze de Setembre n’hem sentit de tots els colors, d’amenaces, més o menys velades, més o menys perseguibles judicialment: des de les que profereixen militars anquilosats —amb l’esperit rovellat d’aquells temps passats que segueixen oxidant l’avui— fins les dels polítics de qualitat democràtica aigualida —que únicament entenen les lleis i els tribunals com armes de defensa dels seus interessos—, però ni un sol argument, no impositiu, que provi de convèncer-nos de la conveniència de restar a l’Estat espanyol.

Davant d’aquesta tessitura —impensable en qualsevol país de tradició democràtica, dialogant, modern, i convençut d’ell mateix— no podem més que recordar les cèlebres paraules de Millán Astray el 12 d’octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca: “!Muera la inteligencia!”. A les quals Miguel de Unamuno, que era el rector de la facultat, li respongué: “Este es el templo de la inteligencia, y yo soy su supremo sacerdote! Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. […] Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.

Amb la diferència que ara no venceran —ni la Unió Europea, ni els Estats Units ni la comunitat internacional no admetrien que recorreguessin a l’ús de la força—, la situació és del tot equiparable. En comptes de servir-se de la força de la raó, tractant, amb arguments i idees, de convèncer-nos a tots —i, sobretot, als que s’han afegit darrerament a la indeturable marea sobiranista a casa nostra— dels avantatges de seguir formant part de l’estat espanyol, pretenen servir-se altra vegada de les raons de la força —de la força legal, però força, en definitiva— per a negar-nos el lliure exercici del nostre indeclinable dret a decidir qui som —i qui volem ésser.

Negant-nos com ens neguem a creure que hagi mort la intel·ligència, a Espanya —som, més aviat, partidaris de la hipòtesi que a la majoria se’ls hi obnubila, automàticament (i absurdament i infructuosament), així que es posa en dubte el seu sagrat i immaculat dogma de la unitat indissoluble de la nació espanyola— no podem sinó demanar-nos: intel·lectuals espanyols de mentalitat oberta i pensament avançat, a què espereu, per a dir-hi la vostra? A que sigui massa tard? O potser imagineu que sorgirà una nova Generació del 98, després de la vostra última (penúltima, si hi comptem Euskadi) possessió colonial?

    divendres, 28 de desembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Anem fent via

Ja advertíem l’endemà de les eleccions que ni el govern ni la premsa espanyola (ni tampoc el socialisme de casa nostra, que segueix entestat en seguir vivint d’esquena a la societat catalana) no havien sabut —o, millor dit, volgut— fer una lectura correcta del resultat de les urnes: en comptes de constatar que el sobiranisme n’havia sortit reforçar, pretengueren que havia fracassat. La crisi ho ha demostrat, ni de nombres, no en saben.

Tanmateix, el temps ha posat les coses —i les formacions polítiques (Navarro i Herrera, teniu consciència del moment històric excepcional que està vivint Catalunya?)— al seu lloc: malgrat les seves diferències aparentment irreconciliables, CiU i ERC han sabut mostrar-se a l’alçada de les circumstàncies i han signat un acord que no tan sols fixa data per a un referèndum cada vegada més ineludible —molt agraïts, Wert i companyia, per la vostra insubstituïble col·laboració!— sinó que garanteix l’estabilitat del Govern.

Exactament el contrari del que desitjaven —somniaven, més aviat— les forces espanyolistes, tant les exteriors com les de casa nostra. Ho posa de manifest palesament tant la reacció del PP com la del PSC —que encara no sap si juga a casa o en camp contrari (i, per tant, segueix apostant amb obstinació en esdevenir més i més residual)—, en comprovar que el seu comú i oportunista discurs de la por (que ha estat l’únic que ha posat en risc una cohesió social que mai ha perillat, al Principat: qui juga amb foc, acaba cremant-se!) no tan sols no els ha produït els vergonyosos efectes que esperaven, sinó que se’ls ha girat en contra.

El PP a Catalunya —dir el PP català és encara més fal·laç que referir-se al PSC sense afegir-hi el PSOE al darrera…—, ha passat d’ésser el soci intermitent del Govern a quedar arraconat. Mentre no siguin capaços de plantar cara als Wert de torn i a la seva voluntat espanyolitzadora, continuaran on són —en el més favorable (per a ells) dels casos. Pel que fa al PSC-PSOE, en un tres i no res, ha passat d’ésser una seriosa alternativa a CiU i la principal força d’esquerres a contemplar, incrèdul, com Esquerra el substitueix en tots dos àmbits.

Fins que no comprengui que tan sols hi ha una “aventura incerta sense futur”, la quimera federalista dins d’un estat unionista i sord a qualsevol que li parli “en llengua —i mentalitat— no castellana”, seguirà la seva cada dia més solitària travessia del desert. Mentre, nosaltres anirem avançant pel nostre únic camí possible: via fora!

 dimecres, 19 de desembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

L'imperi contraataca: la reforma educativa de Wert

Sembla que el govern espanyol no tan sols ha sabut fer una lectura correcta del resultat de les eleccions del 25 de novembre, sinó que ha decidit prosseguir imprudentment la seva croada de foment de l’independentisme. Així, José Ignacio Wert, el ministre espanyolitzador d’alumnes catalans ha presentat un nou esborrany de l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa que, de facto —i el que és més greu, de iure— degrada la llengua catalana i la resta de llengües cooficials a un tercer terme en l’ensenyament. Imaginem que és la seva manera de confirmar que al vídeo del PP “Me gusta Cataluña” li mancava un matís: ““Me gusta Cataluña… españolizada”.

Per més que els membres del PP català —perdó per l’oxímoron— assegurin que l’esborrany no canvia res, ho fa, i força. Així, (art.18), pel que es refereix a l’Educació Primària, mentre la llengua castellana i l’anglès es mantenen com a “assignatures troncals”, i la segona llengua estrangera s’estableix com a “específica”, el català es relega a “assignatura d’especialitat”. La llengua pròpia de Catalunya passa a ocupar el quart lloc en el rang educatiu…

En acabar el sisè curs de primària, (art. 21), “es realitzarà una avaluació individualitzada a tots els alumnes” en la qual no es preveu que es comprovi “el grau d’adquisició de la competència en comunicació” en llengua catalana, sinó en “la llengua materna”. O sigui que tots aquells que tinguin com a “llengua materna” l’espanyol, no s’examinaran de català ni hauran de demostrar que el dominen.

Pel que fa a Educació Secundària, la situació encara és pitjor. Art. 24: la llengua i la literatura castella i l’anglès es mantenen igualment com a “assignatures troncals”, la segona llengua estrangera és també “específica” i la llengua i literatura catalana queden relegades de nou a “assignatures d’especialitat”.

Amb l’agreujant que, (art. 29), “en finalitzar el quart curs, els alumnes realitzaran una avaluació individualitzada” que “comprovarà […] el grau d’adquisició de las competències” únicament de “totes las matèries del bloc d’assignatures troncals” i de les “matèries del bloc d’assignatures específiques, que no siguin Educació Física, Religió, o Valors Ètics” i no pas de les “assignatures d’especialitat”.

Pel que es refereix a aquestes, “en aquelles Comunitats Autònomes en què els alumnes cursin Llengua Cooficial i Literatura, només es computarà una matèria […], amb independència que els alumnes puguin cursar en total dues matèries de l’esmentat bloc”. Per tant, si un alumne català estudia llengua i literatura catalana i alguna altra “assignatura d’especialitat”, no tindrà l’obligació de demostrar la seva competència en la nostra llengua. A efectes de l’educació espanyola, esdevé prescindible.

Diguin, doncs, el que diguin, l’objectiu és clar: convertir la llengua catalana i la resta de llengües cooficials de l’estat espanyol en secundàries i subsidiàries en l’ensenyament, degradant-les i minimitzant-les. O el que és el mateix, complir el declarat propòsit d’espanyolitzar els alumnes catalans.

Amb major raó, encara, quan la “Disposició addicional trigèsima novena” estableix que “Les Administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en castellà, llengua oficial de l’Estat. A les Comunitats Autònomes que, junt al castellà, posseeixin una altra llengua oficial […] les administracions educatives garantiran en totes les etapes educatives obligatòries que las llengües cooficials siguin ofertes en las distintes assignatures en proporcions equilibrades en el número d’hores lectives”. O sigui, una sentència de mort contra la immersió lingüística i, per tant, contra la supervivència de la nostra llengua.

Encara hi ha algú que dubti de quines són les prioritats de Catalunya? Drets socials o drets nacionals? Sense drets nacionals, no tindrem drets socials. Ens cal poder decidir per nosaltres sols i alliberar-nos de la colonització espanyola. Pròxima estació, independència!

dimecres, 5 de desembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Descarrega’t el text complet de l’esborrany de l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa

(en espanyol, por supuesto!)

 
 

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Gràcies, Espanya!

Als que vam anar a l’escola quan encara no s’hi havia de fer retallades —entre d’altres raons, perquè el dictador preferia retallar persones i no pas diners— ens van ensenyar a ésser educats i a donar les gràcies cada vegada que algú ens ajudava. És per això que avui, que manquen un parell de dies per a les eleccions que ens duran nord enllà, ens cal donar les gràcies a Espanya. Mercès per haver-nos mostrat el camí —el nostre únic camí possible.

La llista dels que hi han contribuït seria infinita, així que —tot i que la fem extensiva a molts d’altres— ens limitarem a esmentar-ne alguns dels més recents. Mercès, Cristóbal Montoro, per afirmar que els que han de donar explicacions són “els que tenen comptes no declarats a Suïssa” i evidenciar com enteneu la justícia, a Espanya. Mercès a l’infal·lible diari El Mundo per haver seguit la seva tònica habitual, traient-se de la màniga un il·localitzable esborrany acusatori contra Artur Mas!

Mercès, com no, a la Junta Electoral que ordenà la retirada del vídeo del Govern que incentivava a votar! Un nou encert: l’incessant augment de l’abstenció és el millor indicador de la democràcia espanyola —demano perdó per l’oxímoron). I, també, per no haver comminat a El Mundo a retirar immediatament la seva calumniosa campanya: el vídeo era perillós; en canvi, les portades sense fonament…

 Mercès a la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, per dur a la fiscalia els ajuntaments catalans que no tan sols no pengen la bandera espanyola —seran desafectos!— sinó que contracten trens per anar a manifestacions! Que la Generalitat gasti diners per qüestions identitàries en temps de crisi és una vergonya, però que l’estat espanyol et pagui el teu sou per defensar la rojigualda és absolutament raonable, oi?

Com dèiem, la llista no l’acabaríem mai —mercès al Tribunal Constitucional per condemnar a mort la immersió lingüística i espedaçar l’Estatut, mercès a Alfonso Guerra per haver-hi passat el ribot, mercès a Mariano Rajoy per dir tan taxativament “no” al Pacte Fiscal, mercès a Marcelino Iglesias i a José Bono per comparar el nacionalisme català amb el nazisme, mercès al President extremeny per reclamar-nos que li retornem els seus compatriotes, mercès als intel·lectuals que han permès el nostre escarni continuat i que només s’han queixat quan pretenem decidir…—, però resulta innecessari allargar-nos. N’hi ha prou amb dir ben alt i fort: mercès, Espanya, per haver convertit la majoria de la població catalana en independentista.

Mercès de tot cor, Espanya, perquè, sense vosaltres, no ens n’hauríem sortit!

 dijous, 22 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

L’esborrany d’El Mundo

Ja fa força temps que vam deixar de creure en l’oasi català —tant el cas Palau de la Música com l’operació Pretoria de Santa Coloma de Gramanet acabaren d’enfangar-lo— però confiàvem que els polítics catalans tenien un cert concepte de la dignitat i la coherència, fins i tot en campanya electoral. Per desgràcia, la reacció dels caps de llista davant de l’esborrany —més aviat, “esburrany”, tant pels que l’han redactat com per aquells que se’l cregueren (o volgueren fer-nos creure que se’l creien)— que publicà en portada el (presumpte) diari El Mundo, acusant Artur Mas de delicte fiscal, ha resultat decebedorament aclaridora.

Com és possible que els líders dels partits catalans no hagin aprofitat l’oportunitat per a mostrar que estaven a l’alçada de les circumstàncies? Tan complicat era que en Pere Navarro, pertanyent a una formació política partit avesada a patir la guerra bruta d’aquest (teòric) mitjà de comunicació, s’afanyés a sortir en defensa del seu contrincant? Tant li hauria costat afirmar: “Estic plenament convençut de la innocència d’en Mas”, en comptes de sembrar dubtes dient que “Cada minut que passa sense donar explicacions creix l’ombra de la sospita”? (Deixem de banda la intervenció de Carme Chacón perquè algunes de les seves paraules són tan abjectes que caldria rebaixar-se massa per situar-se al seu nivell…!)

I a Oriol Junqueras, no se li podia acudir res millor que declarar que convidava als afectats “a prendre totes les mesures legals si no és cert, perquè demostrin que no és cert. I si és cert, que assumeixin les responsabilitats que això comporta”? I a López Tena, que reclamar “explicacions”? I a Joan Herrera que destacar que “No podem acceptar la transició nacional sense explicacions per la corrupció”? I les CUP, que asseguren que representen “l’hora del poble”, no s’haurien d’haver desmarcat d’aquest innoble complot?

Ni a cap d’ells ni a cap dels seus nombrosos assessors —que cada elecció que passa van prenent més i més protagonistes, convertint els seus pupils en mers actors que es limiten a representar els papers que ells els han dictat— no van ésser capaços d’entendre que no tan sols haurien quedat com uns senyors, sinó que la seva reacció els hauria afavorit electoralment? Què no saben que la dignitat de la persona sempre ha de sobreposar-se als seus interessos polítics? És aquesta la seva manera d’estimular la tan deteriorada confiança en les classes polítiques?

És clar que, si el que pretenien, sacrificant la seva honestedat, era guanyar alguns vots —en realitat, retallar-los a Convergència i Unió—, no ens cal ésser hereus de Cassandra per deduir que no només en sortiran amb la cua entre les cames, sinó que hauran fet un pa com unes hòsties: «Si no es pot confiar en ningú, si tots els polítics són iguals, millor votar al que guanyarà, no?», deuran reflexionar la major part dels indecisos. Aquests indecisos que acabaran decantant la balança electoral… a favor d’Artur Mas i CiU!

dimecres, 21 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Vaga a Catalunya

Per a qualsevol persona amb quatre dits de front que no es deixi obnubilar pel partidisme sembla obvi que hi havia raons de sobra per a convocar la vaga d’ahir: la major part dels drets laborals que s’havien anat aconseguint al llarg dels darrers cinquanta anys han estat dinamitats per les draconianes receptes que la UE i el govern espanyol han insistit en aplicar a la crisi.

Receptes que parteixen d’un principi tan simple com fal·laç: facilitant el comiat dels treballadors les empreses es decidiran a contractar més i l’economia es podrà recobrar. Les dades demostren el contrari: en comptes d’augmentar les contractacions, les dues successives regularitzacions laborals —del PSOE i del PP— no han fet més que augmentar el nombre d’aturats en proporcions més que preocupants. Per als assalariats, fer-nos al carrer i manifestar el nostre profund malestar —“No volem pagar una crisi de la qual no en som responsables!”—, més que no pas una opció, era una necessitat.

Tanmateix, en aquest aspecte a Catalunya també caldria haver tingut en compte el nostre fet diferencial. No és admissible que cap dels sindicats de casa nostra fessin cap referència als deutes impagats pel govern espanyol, en criticar les retallades del Govern. Parlar de retallades però d’una de les raons primordials que les determina —els incompliments pressupostaris de l’executiu espanyol— és, ras i curt, fer trampes. Si la Generalitat hagués cobrat els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut, hauria pogut evitar la major part de les restriccions.

Com ho és, sens dubte, i encara molt més greu, que els principals dirigents del PSC tinguin la indelicadesa de posar-se darrera de la pancarta de la vaga, pretenent que oblidem que la del 2010 es dirigia contra ells; que llavors els sindicats la convocaren per combatre els atemptats que començava a cometre el PSOE contra els drets laborals i socials dels treballadors. Obrint, doncs, el camí neoliberal que ha seguit el PP.

Com es pot entendre que Pere Navarro, tan amant d’exigir coherència política a CiU, es pugui permetre aquesta tan flagrant mostra de desvergonyiment? És capaç de veure la palla en l’ull aliè, però no la biga en el propi? I, sobretot, com s’entén que els sindicats catalans no tan sols li ho acceptin, sinó que el rebin amb els braços oberts? Es pot fer vaga de moltes coses, però no de dignitat…

dijous, 15 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Manifiesto federalista dels intel·lectuals espanyols

El gran problema del manifest signats pels 300 (teòrics) intel·lectuals espanyols i publicat el darrer diumenge a El País no és pas el que hi diuen —tot i que fa la impressió, de nou, que l’hagi redactat el desorientat assessor de la campanya d’en Pere Navarro— sinó com ho diuen: talment com si tots els catalans i catalanes fóssim ximples. I no només una mica ximples: no únicament ens deixem manipular per la perfídia de CiU, sinó que cal que vinguin de fora a obrir-nos els ulls.

Quanta raó tenen: què faríem sense ells? Com ens en podríem sortir sense comptar amb els seus gens interessats consells, davant del “creixent secessionisme estimulat per Convergència i Unió, des del Govern de la Generalitat, així com per altres forces polítiques d’afinitat nacionalista”? Com ens defensaríem, pobrets de nosaltres, front el “nacionalisme exacerbat” dels independentistes que “converteixen la seva particular idea d’Espanya en el boc expiatori sobre el que carregar tots els malestars”, quan és tan sols una “exigua minoria” la que “des de la resta d’Espanya es proposa fer tres quarts del mateix amb la seva idea de Catalunya”?

Com ens adonaríem —el milió i mig d’enzes acabats que vam omplir els carrers de Barcelona l’Onze de Setembre—, si no ens diguessin que ens deixem enganyar miserablement per un “programa de construcció nacional” que no només “rebutja la presa en consideració de les propostes d’entesa [entre (la resta d’)Espanya i Catalunya]” sinó que, aplicant un gooebbelisme de darrera fornada, silencia o relega “a tots aquells ciutadans catalans que no subscriguin aquell programa de secessió”?

On aniríem a parar, si aquesta colla d’intel·lectuals altruistes no ens expliquessin que ni CiU ni la resta de formacions polítiques que “exacerben i absolutitzen” un “debat nacional i nacionalista”, violentant “la llei democràtica, feta per tots i per a tots” es dediquen a prendre’ns el pèl, atès que no creuen en la necessitat que Catalunya esdevingui un Nou Estat Europeu? Com comprendríem, ànimes càndides i provincianes, que es limiten a “concórrer, una rere l’altra, a les cites electorals amb programes edulcorats, indolors i sense cap cost polític, social o econòmic” amb l’única pretensió d’eludir “les seves greus responsabilitats en l’errada gestió de la present crisi econòmica”?

A banda d’una consideració de sentit comú i lògica elemental —a cap ximple no li agrada que li diguin o recordin que és ximple—, no s’entén que aquests 300 eximis intel·lectuals espanyols, si creuen que els catalans i catalanes som tan i tan bètzols com per a deixar-nos manipular tan fàcilment i barroera, s’entestin en voler que seguim formant part d’aquest seu Estat espanyol*, tan il·lustrement superior, intel·ligent i infal·lible?

dimecres 7 de novembre del mmxii

* Perdó, volíem dir “Espanya”: no aconseguim alliberar-nos de la tendenciosa “construcció nacional” convergent.

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

El govern de les retallades

El PSC, plenament conscient que la seva miopia política el situa prop del seu pitjor resultat electoral, ha centrat la seva estratègia en la crítica a les retallades que duu a terme el Govern presidit per Artur Mas. Segurament és millor així, car quan Pere Navarro es refereix a la independència, en comptes de combatre-la amb raons —què és el mínim que se li podria exigir a un polític—, no només la caricaturitza sinó que l’estigmatitza.

Així, en la seva intervenció al Foro Nueva Economía, afirmà que era “un camí esbojarrat ple de inconcrecions, enganys i irresponsabilitats”. Hem d’entendre que la seva via, la de plantejar unilateralment una Catalunya federal, en un estat espanyol on tant la dreta com l’esquerra senten urticària cada vegada que es parla de federació, és un camí molt més assenyat, concret, versemblant i responsable? Sobretot quan des de fa trenta-cinc anys —i el que encara és més greu, des de l’Onze de Setembre d’enguany— no hi ha hagut ni un sol membre del PSOE que l’hagi, no ja defensat, sinó ni tan sols mostrat favorable!

És per això que, a fi d’evitar el debat que mai no podria guanyar —hi ha alguna altra sortida que la independència?, es pot ésser federalista en un estat no federalista?—, el líder socialista català es limita a jugar amb les poques cartes (marcades i encartonades) que li resten: juga amb foc i recorre a la por —“la insensatesa de CiU […] pretén dividir en dos la societat catalana, posar el país en tensió”— i  carrega exclusivament al Govern els neulers de les retallades: “Mentre les nostres aules i els nostres ambulatoris es massifiquen, mentre s’incrementen les llistes de desocupats i es redueixen les d’empreses, el President […] ens anuncia […] la Terra Promesa de la independència”.

Si li desplauen les “inconcrecions, enganys i irresponsabilitats”, no seria molt més coherent —i, sobretot, molt més honest— que evités incórrer-hi? Què expliqués, per exemple, una cosa tan senzilla com que la immensa majoria de les retallades que imputa a CiU i el seu Govern no s’haurien dut a terme si el govern de Rodríguez Zapatero, abans de marxar, hagués pagat els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat i els 759 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut que, per llei, devia a les arques de la Generalitat?

Quan una mare amb recursos propis limitats no pot pagar totes les despeses dels seus fills, perquè el seu marit es nega il·legalment a abonar-li la pensió que li deu, i li cal reduir-les o retallar-les, a qui culparem de la situació, amic Navarro (i amic Herrera)? A la mare que, tot i podent-se errar en algunes decisions, no té accés al crèdit? O bé al pare, que tot el que s’estalvia en la pensió obligatòria de la dona s’ho gasta en continus viatges amb l’AVE?

No volem retallades! No volem retallades! És clar que els catalans i catalanes no volem retallades…, però encara menys que se’ns prengui per ximples!

dimecres 31 d’octubre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

  

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons