Categories
Parlem-ne

On vas PSC?

El d’avui és un d’aquells dies que deixaran una petja especial a la nostra història: al Parlament es votarà una declaració sobiranista, com a primer pas en el reconeixement del dret a decidir del poble català. La majoria de formacions polítiques ho han tingut clar i  han actuat en conseqüència, situant-se allí on caldria esperar-los: els nacionalistes catalans en un costat; els nacionalistes espanyols, a l’altre.

Tots…, menys els socialistes! Mantenint la incapacitat de constatar quina és la voluntat majoritària de la nostra societat, practiquen l’obstrucció sistemàtica a tot allò que pugui significar la sobirania de Catalunya. Per començar, s’entestaren a negar que es fes cap referència a un nou estat. Una vegada els ho acceptaren, seguiren la seva voluntat d’aigualir la declaració: no accepten tampoc que s’indiqui que Catalunya té “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. L’estat espanyol sí, però Catalunya, on anirem a parar!

Les paraules d’ahir a “El món a RAC1” de Pere Navarro no pogueren ésser més clares —i aclaridores. En primer lloc, “Defensem el dret a decidir però amb totes les garanties polítiques i jurídiques”. Com és natural, en la seva visió hispanocèntrica, només té en consideració les “garanties polítiques i jurídiques” espanyoles; no pas les catalanes —quina insolència!—, ni les internacionals: el món s’acaba a Madrid!

En segon lloc, “Catalunya serà sobirana si ens ho reconeixen. Tres quarts del mateix, només ho serà si els espanyols, no tan sols centre de l’univers, sinó els nostres naturals amos i senyors —“por derecho de conquista”?, podríem demanar-li— i per tant sense la seva concessió, res no podem fer. Únicament podem deixar d’ésser esclaus, o serfs, si hom prefereix un terme més suau, si els nostres propietaris legítims ens concedeixen, liberalment, la manumissió, la llibertat. Als infants, per a emancipar-se, els cal el permís dels seus pares!

En tercer, per a reblar el clau, “Declarar la sobirania de Catalunya significa que, abans de la consulta, Catalunya ja és sobirana. Potser Catalunya decideix una altra cosa: que no és sobirana.” O el que és el mateix, una pèrdua absoluta no ja de la perspectiva o de la lògica sinó del més simple sentit comú: la sobirania resideix en el poble espanyol, perquè ho diu la immaculada Constitución, però no en el català?

Potser que s’ho facin mirar! La sobirania, plena i il·limitada, és un atribut de qualsevol entitat humana pel sol fet d’ésser-ho. Catalunya és sobirana, és clar que sí. Però no tan sols Catalunya, qualsevol subjecte polític o social ho és —i ho ha d’ésser! I ho és per principi, originàriament. I serà, exclusivament, a partir d’aquest dret originari i irrenunciable, que podrà decidir cedir-la. Mai a la inversa.

Afirmar que Catalunya no és sobirana és negar-nos no ja el dret a decidir, que ja fóra prou aberració, sinó el dret a ésser, el dret a valer-nos per nosaltres mateixos. Catalunya és sobirana per se, com ho és qualsevol part del territori. Com ho és La Val d’Aran. O potser hem de creure que si, una volta haguem exercit el dret a decidir —malgrat l’obstinada i suïcida obstinació del PSC (més PSOE que mai)—, els aranesos volguessin separar-se de Catalunya seríem nosaltres, els catalans, qui els hauríem de donar permís?

D’aquesta visió teva, submisa i subordinada, d’aquest complex d’inferioritat manifesta, amic Navarro, se’n diu, purament i neta, diglòssia política!

dimecres, 23 de gener del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Vaga a Catalunya

Per a qualsevol persona amb quatre dits de front que no es deixi obnubilar pel partidisme sembla obvi que hi havia raons de sobra per a convocar la vaga d’ahir: la major part dels drets laborals que s’havien anat aconseguint al llarg dels darrers cinquanta anys han estat dinamitats per les draconianes receptes que la UE i el govern espanyol han insistit en aplicar a la crisi.

Receptes que parteixen d’un principi tan simple com fal·laç: facilitant el comiat dels treballadors les empreses es decidiran a contractar més i l’economia es podrà recobrar. Les dades demostren el contrari: en comptes d’augmentar les contractacions, les dues successives regularitzacions laborals —del PSOE i del PP— no han fet més que augmentar el nombre d’aturats en proporcions més que preocupants. Per als assalariats, fer-nos al carrer i manifestar el nostre profund malestar —“No volem pagar una crisi de la qual no en som responsables!”—, més que no pas una opció, era una necessitat.

Tanmateix, en aquest aspecte a Catalunya també caldria haver tingut en compte el nostre fet diferencial. No és admissible que cap dels sindicats de casa nostra fessin cap referència als deutes impagats pel govern espanyol, en criticar les retallades del Govern. Parlar de retallades però d’una de les raons primordials que les determina —els incompliments pressupostaris de l’executiu espanyol— és, ras i curt, fer trampes. Si la Generalitat hagués cobrat els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut, hauria pogut evitar la major part de les restriccions.

Com ho és, sens dubte, i encara molt més greu, que els principals dirigents del PSC tinguin la indelicadesa de posar-se darrera de la pancarta de la vaga, pretenent que oblidem que la del 2010 es dirigia contra ells; que llavors els sindicats la convocaren per combatre els atemptats que començava a cometre el PSOE contra els drets laborals i socials dels treballadors. Obrint, doncs, el camí neoliberal que ha seguit el PP.

Com es pot entendre que Pere Navarro, tan amant d’exigir coherència política a CiU, es pugui permetre aquesta tan flagrant mostra de desvergonyiment? És capaç de veure la palla en l’ull aliè, però no la biga en el propi? I, sobretot, com s’entén que els sindicats catalans no tan sols li ho acceptin, sinó que el rebin amb els braços oberts? Es pot fer vaga de moltes coses, però no de dignitat…

dijous, 15 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Parlem-ne

Canviem el (seu) "no" pel (nostre) SÍ!

Tal i com era més que previsible —tres-cents anys d’obligada (i gens comprensiva) colonització ensenyen molt!— el govern de torn espanyol ha tornat a dir “No”, una altra vegada, a la darrera proposta d’entesa o reconciliació que li arribava des de casa nostra: el pacte fiscal. Aquella darrera, quasi desesperada, temptativa de mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol —que sempre ha estat més espanyol (i, per tant espanyolista i espanyolitzador) que no pas estat.

Ho ha fet, com igualment era d’esperar, amb els seus acostumats aires de paternalista superioritat, mescla inextricable d’incultura, totalitarisme, menyspreu i contundència —“España es una Unidad de Des(a)tino en lo Universal”— i sense oferir cap possibilitat d’arranjament o canvi en un futur. Al seu ADN, el “ordeno y mando” és consubstancial. Fins i tot quan la lògica, el sentit comú —o el més estricte i elemental càlcul econòmic— imposarien un xic de mà esquerra, no ofereixen més que un cop de puny damunt la taula.

Hem vist, repetida per enèsima —la darrera, ja?— vegada, com s’ha reproduït la cançó de l’enfadós: “!Vuelva usted mañana… per a que pugui donar-me el gust de tornar-li a tancar la porta als nassos!”. Mentre formi part del seu estat, el nostre país no obtindrà cap altre privilegi que no sigui compartit amb la resta de les 15 Comunitats Autònomes (regionals): no tan sols segueixen imposant el Cafè (descafeïnat, amb sacarina i aigualit) per a tots, sinó que ens hi volen dissolts, a dins.

Són i han estat sempre una monumental i sorda paret d’intransigència contra la qual ens estavellarem, eternament: que volem un Estatut renovat amb un majors competències, la resposta es “No”; que pretenem evitar la desaparició de la nostra llengua mitjançant la immersió lingüística a les escoles, un altre “No”; que creiem que ens correspon un règim econòmic més equilibrat, un nou “No”… El seu missatge no pot ésser més diàfan: “Ja podeu anar demanant, ja…, que de nosaltres no n’obtindreu mai res; res de res…!” La nostra condició a l’estat espanyol? Cornuts i pagar el beure.

Tot alçant la insuperable barrera de la seva incomprensió i del seu menyspreu —que ens tracta a tots els catalans i catalanes com a menors d’edat, si no com a deficients psíquics— ens han mostrat que el que és una quimera  no són pas les dissensions —el rei espanyol dixit—, sinó el federalisme espanyol —oxímoron entre els oxímorons— que s’obsessiona cegament en seguir defensant Pere Navarro. Em podries dir, company egarenc, com és possible federar-se amb algú que no es vol federar? Potser proposes un federalisme de fet?

I, alhora, ens ha assenyalat quin ha d’ésser, d’ara endavant, el nostre camí, l’únic ver i possible: el de decidir per nosaltres mateixos què i com volem ésser.

El primer pas d’aquest nou camí consisteix a convocar eleccions (constituents) al Parlament.

El segon, crear una nova Solidaritat Catalana del segle XXI, integrada, sense exclusions de cap mena, per tots aquells partits catalans que siguin partidaris del dret a decidir. Una agrupació de partits que es fixi en allò que ens agermana —el sentiment nacional català— i deixi de banda el que ens pugui separar —començant pel (cada dia més teòric) eix esquerra-dreta.

El tercer, que aquesta Solidaritat Catalana del segle XXI es presenti a les noves eleccions amb un sol i explícit objectiu: el compromís, innegociable, de celebrar, abans del proper 11 de setembre, un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum —lliure, independent i democràtic, amb presència d’observadors internacionals— que faci una sola pregunta, simple i clara: vols que Catalunya esdevingui un nou estat europeu?

Ja que els espanyols ens hi conviden tan amablement, ha arribat l’hora definitiva: l’hora de canviar el seu —esquifit, frustrant, humiliant i decebedor— “No” per un “SÍ” —majúscul, enlluernador, esperançador i alliberador!

 dijous, 20 de setembre del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Publicat a Nació  Digital, el 21 de Setembre del 2012

Categories
Parlem-ne

Escolta, Parlament, la veu del poble

Escolta la veu —o, més aviat, el clam— d’un poble que ha cridat, unànimement, independència! Que ha assistit multitudinàriament a una manifestació per a expressar el seu desig d’esdevenir “Un nou estat d’Europa”. Que, al bell mig d’una magnífica festa de civisme ha dit, amb veu alta i clara, que vol decidir, que vol ésser l’amo del seu propi destí; que no permetrà que siguin d’altres els que decideixen per ell ni li imposin el seu criteri.

Escolta, Parlament —i on diem Parlament hi diem, també, President— la veu alta i clara de tot un poble que afirma que ja no s’hi valen dobles lectures, jocs malabars de paraules, escombrar cap a casa o tractar de dur l’aigua cap al molí propi. Escolta la veu que crida, com una sola persona: independència! Independència i res més que independència, sense ambigüitats ni vergonyes, amb la cara ben alçada, la joia al cor i el somriure al rostre. Deixant enrere els dubtes i els temors que durant tant de temps l’han tenallat, amarada de somni i amb la resplendor de l’esperança d’un demà millor —i més lliure— als ulls.

Escolta la veu, President, de tot un poble unit —unit en una mescla de tons, sons i colors diversos i integradors, en una pluralitat plena i enriquidora, que parla en llengües distintes un mateix llenguatge i es proposa un idèntic objectiu—, que canta més que no crida, que dansa més que no es manifesta, que ja no es dol, sinó que vol. Que vol decidir, que vol llibertat però, sobretot, President Mas, que se l’escolti.

Escolta, President, la veu clara, alta i il·lusionada d’un poble que vol que se l’escolti i que se l’atengui. D’un poble que vol i sap el que vol. D’un poble que n’està més que fatigat —quan no fart— de mitges tintes i de mitges veritats —que són les més immenses de les mentides. Escolta la veu d’un poble que no vol quedar-se, una vegada més, a mig camí. A mig camí d’enlloc; a mig camí d’un camí sense camí, que si duu enlloc és a la frustració.

Escolta, President, la veu d’un poble que no reclama pas arribar “a un acord econòmic” amb l’estat espanyol, com has volgut fer veure que et creies que vol, sinó, simplement i única, independència: anar més enllà, dir «Adéu, Espanya», fer-li una cordial abraçada al país germà, desitjar-li sort i esperar que ens vulgui fer de padrí en el nostre nou viatge nord enllà, com el més fraternal dels germans. Iniciar un camí al seu costat però en un vaixell nou.

Escolta, vicepresidenta Ortega, la veu d’un poble, escolta-la bé! Escolta la veu d’un poble que no ha sortit pas al carrer en requesta d’un “nou sistema de finançament”, del “pacte fiscal” ni de res que s’hi assembli. Ni un sol clam, ni un sol crit, ni una sola consigna s’hi referien. En realitat n’hi havia —insistent i incessant, impecable i implacable, imperiosa i incisiva, indeturable i indefugible— una de sola: “independència!”.

Escolta, Oriol Junqueras —tu que has estat capaç de posar ordre allí on no hi havia, i agafar amb fermesa el timó d’una nau que anava de gairell i amenaçava naufragar i li has fet redreçar el rumb—, la veu d’un poble que vol avançar unit i al mateix pas, vers un horitzó comú, deixant les lluites fratricides, els debats estèrils i les confrontacions esquerra /dreta per a un cop haguem arribat a la tan somniada Ítaca.

Escolta, Pere Navarro —tu i tot el PSC, nou i vell, PSC-PSOE, PSOE-PSC o PSC— la veu d’un poble que no vol ni pot creure en promeses impossible de federalismes espanyols utòpics que ens clouen una volta i altra les portes de l’esperança als nassos. Escolta la veu d’un poble que, tot i somniant, toca de peus a terra i és conscient que l’únic que pot provocar a Catalunya “un enfrontament civil de conseqüències incertes i alarmants” és capficar-se a provar una vegada més un impracticable “nou encaix i un nou marc de relacions” amb Espanya.

Escolta, Parlament —i escolta bé, amb les orelles ben esbatanades (i esguarda millor, amb els ulls oberts com fars)— la veu d’un poble! Escolta, Parlament, la veu d’un poble que et parla amb la veu del cor! Escolta la veu del poble! Escolta-la… i atén-la!

dimecres, 12 de setembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Categories
Parlem-ne

Pere Navarro atia l'espectre de la por

No pot ésser més trist que en aquests dies en els quals Catalunya inicia el seu nou camí, aquell que ens ha de dur a decidir què volem ésser, una persona tan sincera, honesta i accessible com és en Pere Navarro —els egarencs, de més lluny o de més a prop, en podem donar constància— no només no sigui capaç d’adonar-se de per on bufen els vents de la història, del lloc on s’ha situat la centralitat política que durant tant d’anys ha compartit el PSC amb CiU, sinó que, en comptes de defensar el seu parer amb arguments, facin servir —del tot irresponsablement— la por gairebé com a únic recurs.

El mateix no-argument que els socialistes han emprat en els darrers temps per a les seves (no)campanyes electorals —si no vols que el satànic PP faci estralls, vota’ns a nosaltres—, ara l’esgrimeix contra tots aquells que entenen que els dos grans partits espanyols, PP i el seu PSOE, han clos les portes per sempre més a una integració harmònica de Catalunya a l’estat espanyol: res d’Estatut, res de llengua vehicular a l’ensenyament, res d’un més ajustat reequilibri econòmic entre nacionalitats.

Atiar la por no és més que una palesa assumpció —i reconeixement— d’inseguretat, de la incapacitat de convèncer mitjançant els propis arguments. Afirmar —traduïm —, com ho féu ahir davant el Comitè Federal del PSOE que “tenim un President a Catalunya que ha votat si en una consulta independentista en una deriva sobiranista que duu a Catalunya a un enfrontament civil de conseqüències incertes i alarmants” és, a banda d’una falsedat flagrant, pretendre jugar amb foc. O, més aviat, jugar amb un bidó de benzina al costat del bosc. Per fortuna, el bosc social català és immune al foc —i, amb major raó, als piròmans.

Si alguns encara dubtaven de la capacitat de Navarro d’interpretar amb criteri la realitat actual de la societat catalana, aquesta declaració seva serveix per a esvair qualsevol ombra de dubte: la seva Catalunya virtual i la de la immensa majoria de la població no tenen cap mena de contacte —sortosament! D’enfrontament civil, i menys encara de “conseqüències incertes i alarmants” ni n’hi ha hagut, ni n’hi ha, ni mai no n’hi haurà, a la nostra terra.

No hi ha “enfrontament civil” perquè, per més que alguns ho hagis pretès, mai no han existit dues catalunyes, sinó una sola, tan plural com enriquidora. Res més cert que “català és qui viu i treballa a Catalunya”, amb absoluta independència de qualsevol altra mena de circumstància o consideració. Com a mostra, una evidència, que sembla increïble que el secretari general socialista no recordi: quants països al món han tingut la generositat de comptar amb un President no nascut al seu territori?

Tan difícil és, de veritat, entendre —o, més exactament, reconèixer— que el creixement indeturable del sobiranisme no depèn pas de cap President amb voluntat guerra-civilista (amb major raó quan ha optat per no assistir a la manifestació de demà a fi de deixar constància que és el President de tots els catalans i catalanes, tant els que hi estan a favor com els que no), sinó del capteniment centralista, unificador i unitarista dels dos grans partits que han governat els darrers anys, sovint amb el suport del PSC, l’estat espanyol?

Tan difícil és d’entendre —o d’assumir— que la pràctica unanimitat de la població catalana, tant els que participaran en la manifestació a favor de “Catalunya, nou estat d’Europa”, com els que no, acceptaria de bon grat el que decidís la majoria dels catalans i catalanes en un referèndum que plantegés la possible independència? Que, fos quin en fos el resultat, d’“enfrontament civil” no n’hi hauria cap —si més no per part catalana?

Amic Navarro, no creus que el que menys necessita la societat catalana en aquests moments és que el líder d’un dels seus partits cabdals al·ludeixi —si no conciti— a la confrontació? No et sembla, company, que no és tan sols un símbol més que obvi de feblesa, sinó més que lamentable —i el que és pitjor, perillosíssim— convertir la fal·làcia i la por en l’únic (no)argument polític?

dilluns, 10 de setembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Publicat a Nació  Digital, l’Onze de Setembre del 2012

Categories
Parlem-ne

Ernest Maragall i disciplina de vot

Des de fa una setmana un Maragall —que no és pas poeta— acapara una bona part de les notícies i opinions dels diaris convencionals i digitals. No és, per descomptat, cap novetat, si destaquen per alguna característica els Maragall polítics és precisament per la seva permanent voluntat de no passar mai desapercebuts. Primer fou en Pascual, al qual devem no tan un esdeveniment tan formidable com el Fòrum de les Cultures que se celebrà a Barcelona l’any…, l’any…, l’any… Bé, l’any que fos. I ara l’ha substituït l’Ernest.

Els socialistes catalans s’han esverat d’allò més davant el seu comportament. Alguns d’ells, com l’inimitable Manuel Bustos i la gran esperança blanca del PSC, Daniel Fernández, l’han convidat —, en una visió que no pot ésser més unívoca, monopolística i paternalista— a deixar el partit i, sobretot, el seu escó! Sembla que tenir un parer o un plantejament diferent de la direcció no és gaire aconsellable: qui es mou no surt a la fotografia.

El més greu del cas és que la carta que li adreçaren li demanava —imaginem que no gosaren exigir-li-ho— que ho fes per “coherència personal, dignitat política i ètica democràtica”. Una justificació tan genial que no ho podria ésser més! Sens dubte, la frase perfecta per a definir com entenen la política la majoria dels que ostenten posicions de domini al nostre país.

Per “coherència personal” ha de deixar el partit l’únic diputat del PSC que ja posat de manifest que posa per davant la seva “coherència personal” que no pas els seus interessos? Aquell que no ha dubtat en posar en perill la seva estabilitat i el seu lloc al partit per a mantenir-se fidel a la seva manera de pensar?

Per “dignitat política” ha d’abandonar-lo aquell que ha procurar retornar a l’exercici de la política un xic de la dignitat que fa tant de temps va perdre? Aquell que entén que la ideologia i els interessos generals del país han de passar sempre per davant dels interessos, majoritàriament oportunistes o estrictament electorals, del partit de torn?

Per “ètica democràtica” ha de cedir el seu lloc al Parlament qui ha demostrat que ètica i política no són —millor, no haurien d’ésser— dos conceptes incompatibles? Qui ha cregut que un diputat, que qualsevol diputat, no es deu al seu partit, sinó als seus electors? Qui ha tingut present el principi, tant de temps deixat de banda, de la sobirania popular?

Per “coherència personal, dignitat política i ètica democràtica” el que hauríem de fer la immensa majoria dels electors és, no ja demanar, sinó exigir que s’estableixi, d’una vegada per totes, un sistema de llistes obertes, amb una circumscripció electoral reduïda, que permeti un control directe dels nostres representants.

Un sistema que permeti que els qui decidim si un diputat hagi d’abandonar o no el seu escó siguem, directament, els votants i no pas el tan inaccessible com inabordable aparell dels partits, que premien la fidelitat —l’obediència cega i incondicional— i no pas l’honestedat.   

dimecres, 2 d’agost del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12

Publicat a Llibertat.cat, el 5 d’agost del 2012

Categories
Parlem-ne

Mapa de votacions conjuntes PSC/PSOE i PP

En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad hoc alternativa quan la que hi ha no ens interessa o no els afavoreix. Una malaurada praxi que té una llarga història al darrera —només cal recordar el nefast exemple de Joseph Goebbels (al qual se li atribueix aquella famosa frase sobre el poder de la propaganda: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”— i que no ha fet més que acréixer-se arriscadament els darrers temps.

Així, els socialistes catalans, després de negar el pa i l’aigua als seus oponents convergents, de tenir més en compte els seus interessos particulars que no pas els generals, i llançar-los als braços anhelants del PP, repeteixen amb obstinació que l’abstenció del partit de Mariano Rajoy en la votació dels pressupostos del 2011 suposa un nou “Pacte del Majéstic” entre populars i convergents. A la qual cosa, no cal dir-ho, hi oposa CiU la seva pròpia visió, assegurant que ha estat el PSc el que els ha obligat a entendre’s amb els populars en aquest afer en concret, sense que això impliqui cap mena de pacte extensible a d’altres àmbits.

No cal dir que el que ha sortit més afavorit d’aquesta baralla infantil (o més aviat, de pati de col·legi) entre PSc i CiU —que altra volta han palesat no trobar-se a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivim, ni d’ésser capaços d’escoltar el clam multitudinari de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, que reclamava unitat per a la defensa de la dignitat de Catalunya— ha estat el partit d’Alícia Sánchez Camacho, que ha aconseguit, sense cap mena d’esforç ni de mèrit, situar-se en la centralitat d’un mapa polític català on sempre havien ostentat, merescudament, un paper del tot residual.

Si a això hi afegim que els antics socis del tripartit —socialistes, ICV com ERC— segueixen enrocats en la pueril, irreal i ben poc eficaç estratègia de distingir entre la dreta i l’esquerra, quan el seu pas pels dos darrers Governs progressistes consecutius no sembla pas que els legitimi gaire per a fer-ho, ni per a presumir de cap mena d’orientació social (i no diguem nacional!), potser és arribada l’hora de posar, blanc sobre negre, bit sobre bit, el colossal abisme que, en el terreny polític, hi acostuma a haver entre els fets i les paraules.

Seguint el model —tot i que per força més modestament— d’un ben conegut company de l’oceà d’Internet, encetem un mapa de votacions conjuntes del PSc/PSOE i PP, que no té altra pretensió que posar de manifest que la realitat no és com volen fer-nos veure (i creure) que és. Que la realitat dels fets és tossuda i aclaridora. Que, com bé diagnosticava en Josep Pla, la dreta i l’esquerra espanyola, i les seves respectives delegacions, el PSc inclòs, de tan similars com són, arriben a ésser indistingibles.

Transcrivim, doncs, una llista de les votacions conjuntes del PSc-PSOE i el PP al llarg dels darrers anys. Una llista que —per raons laborals evidents— és d’entrada ben modesta (i tanmateix, prou significativa), però que confiem en poder anar ampliant progressivament a mesura que el migrat temps de lleure del qual disposem ens ho permeti. Afegint-hi, també, no tan sols les votacions parlamentàries conjuntes, espanyoles i catalanes, sinó també els pactes que populars i socialistes han anat establint, sense cap mena de complex, els darrers temps. El primer dels quals, no cal dir-ho, el que els permeté —Ley de Partidos mediante— apartar el PNB del govern d’Esukadi.

Si us hi voleu afegir, convertint aquesta mapa o llista en tan exhaustiu i fidel —i constatable—com sigui possible, ho podeu fer a través del mur del meu compte de Facebook, de la meva pàgina, del meu compte de Twitter (@xavierserrahima), de l’etiqueta #pactesPSOEPP, dels comentaris en aquesta entrada del bloc o de l’adreça pscpsoepp@gmail.com. A veure si fem pinya i aconseguim destriar les paraules dels fets… Mercès d’avançada per la vostra tan benvinguda col·laboració!

divendres, 15 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.cat

 Votacions conjuntes PSC/PSOE-PP

2011

8 de juliol, PSC, PP i CiU voten en contra de la moció de SI que demana la reducció d’un 20 % dels càrrecs públics.
30 de juny, contra la proposició de llei de CiU que sol·licitava al govern espanyol que aprofités l’entrada de Croàcia per a impulsar un canvi en el reglament de règim lingüístic de la Unió Europea per a reclamar la oficialitat del català.
14 de juny, PP i PSOE voten en contra la proposició de llei del BNG sobre la dació en pagament.
10 de maig del 2011, contra la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del fons de competitivitat. (Paradoxalment, dies abans hi havia votat a favor al Senat espanyol).
7 d’abril, contra la proposta d’Esquerra Unida i Els Verds que els eurodiputats volin en classe turística.
10 de març, PSC i PP voten en contra de la moció sobre la consulta independentista de Barcelona i el dret irrenunciable a l’autodeterminació.
15 de febrer, aprovació de la Disposició addicional de la Llei d’Economia Sostenible (anomenada “Llei Sinde”)

2010

26 d’octubre, el PSOE i el PP voten contra la iniciativa del PNB que reclamava la possibilitat que les seleccions no espanyoles poguessin participar en competicions internacionals.
8 de juliol, a favor del Decret Llei que regula la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FORB).
3 de maig, PSC-PSOE i PP voten en contra l’ample europeu en el corredor mediterani.
16 de febrer del 2010, contra la preposició de llei de CiU que instava a la transferència de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat.

2009

18 de març, contra la moció d’ERC que permetés l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
2 de juliol, PSC, PP i CiU voten contra la proposició de llei per a la prohibició dels transgènics.
22 de juliol, PSOE i PP rebutgen signar la carta que reclama a José Bono que permeti l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
11 d’octubre del 2009, llei de representativitat de les organitzacions agràries.

2007

18 de setembre, contra la proposta de ERC i CiU sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes.17 d’octubre, contra la proposta de retorn dels (mal anomenats) “Papers de Salamanca”.

2002

27 de juny, aprovació de la Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits Polítics.

 

Comparteix



Categories
Parlem-ne

Recobrarem algun dia el millor Nadal?

Davant de la decisió d’Artur Mas de votar favorablement en la consulta sobiranista del passat 20 d’abril la crítica més generalitzada del PSC fou que precisés que ho feia “com a ciutadà” i no pas com a President. Els socialistes catalans l’atacaren ferotgement, argüint que la dualitat que defensava el líder de Convergència no era acceptable, ja que no era possible separar el càrrec de la persona que l’ostentava.

José Montilla declarà que el President de la Generalitat no podia votar a “títol personal”, car representava “una institució on s’identifiquen molts ciutadans” i, per tant, volgués o no volgués, seguia representant la institució i els ciutadans quan actuava com a persona individual. Seguint l’estela de l’inefable Miquel Iceta —que amb la seva perspicàcia habitual ja havia advertit dies abans que “el president Mas no hauria de participar en una iniciativa privada que divideix els catalans ni prestar-li una aparença institucional”— el secretari del PSC hi afegí que Mas “amb aquest gest no contribueix a la unitat del que representa sinó a la divisió”.

Tant un com l’altre eren ben conscients que, tot i no dir-ho, jugaven amb les cartes marcades. En primer lloc, perquè si la consulta fou una “iniciativa privada” fou únicament i exclusiva a causa del fet que el govern espanyol feu actuar la seva justícia colonial per impedir que es pogués celebrar amb caràcter “institucional”. En segon, i més important, perquè és una evidència que qualsevol votació i elecció, pel sol fet d’ésser-ho, “divideix els catalans (i les catalanes)”.

El que els uneix, o els hauria d’unir, és la creença en un sistema d’elecció democràtica. I, ho vulgui o no el PSC, els referèndums o consultes són el mitjà més exemplar,més directe, més incondicionat i menys donat a interpretacions de tots els que disposa un regim democràtic.

Amb tot, el més curiós o paradoxal no és pas això. Ho és encara més que un parell de setmanes després d’aquestes declaracions Joaquim Nadal, el portaveu parlamentari dels socialistes, proposi a la Generalitat que porti al govern espanyol als tribunals per la seva negativa a aplicar la llei i a abonar els 1.450 milions d’euros que deu a Catalunya pel Fons de Competitivitat.

Si li criticaven amb tanta contundència i acrimònia a Artur Mas que no podia escudar-se en una teòrica dualitat entre ciutadà i president, com es pot entendre o justificar que el portaveu parlamentari del PSC proposi que la Generalitat porti als Tribunals a un govern del qual el propi PSC en forma part? Que oblida —només quan és a Catalunya, per descomptat— que el govern de Rodríguez Zapatero és també el seu govern? Més encara, que la seva flamant cap de llista a les darreres eleccions al congrés espanyol, Carme Cachón, és la Ministra de Defensa (i candidata virtual a presidenta) del Govern que proposa dur als tribunals?

En comptes de donar lliçons de comportament, per quina raó l’ex-batlle de Girona no comença per reclamar als seusal seu govern— que compleixi amb les seves obligacions envers Catalunya? Per què no reclama a Carme Chacón que exigeixi al govern espanyol, des de dins, el compliment immediat i sense excuses de les lleis de finançament que es neguen a respectar? Per què no li reclama a la seva companya de partit que defensi els interessos de Catalunya i dels seus votants, en lloc de defensar exclusivament les seves il·limitades ambicions i aspiracions personals?

Malauradament, la coherència política no és pas un valor en alça, però el fet que el PSC es permeti el luxe de considerar-se, d’acord amb les conveniències de cada moment, govern i oposició alhora, és una mostra d’esquizofrènia difícilment superable!

divendres, 29 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o11


Comparteix

 
 
Categories
Parlem-ne

Montilla i Psc: el tret per la culata

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix


Categories
Parlem-ne

Llançant llast, Rodríguez Zapatero?

La renovació —o teòrica renovació— del govern del gran i inimitable Rodríguez Zapatero ha posat de manifest, una vegada més, que la seva innovadora manera d’entendre i de fer política no té parangó en cap altra banda del món.

Seguint el tarannà que l’ha caracteritzat des que va assolir la presidència, s’ha mantingut fidel a les seves paraules i a les seves promeses. Un parell de dies abans havia assegurat que no tenia cap intenció d’introduir canvis al seu govern. La qual cosa provocà, que, sense cap necessitat d’haver de recórrer a les hemeroteques, tothom ho tingués clar: no trigarien a rodar caps! Fent seu l’eslògan del PSC, no pot ésser més evident que per ell els fets ho són tot; i les paraules res!

Una altra vegada ha posat de manifest que, en la millor tradició aznariana, tant al PSOE com al govern espanyol l’únic que mana és ell. Que ell és el messies del socialisme i ningú més. I ho ha fet donant un cop damunt la taula just quan alguns ho posaven en dubte, després d’ésser derrotada Trinidad Jiménez, la seva candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid.

Per tal d’evitar que d’altres puguin plantejar-se seguir el reeixit exemple del rebel —desafecte, en termes montillans— Tomás Gómez, ha decidit llançar per la borda aquells que li pensava que, per un motiu o altre, li podien fer ombra. Començant per la Vicepresidenta Primera, Fernández de la Vega. Com a premi per haver-lo servit tan bé i haver-li protegit les espatlles durant tant de temps, donant la cara quan ell preferia esperar que passés la tempesta, l’ha deixat sense vicepresidència i sense ministeri. No fos cas que es produís un motí i l’atribolada i neguitosa tripulació socialista cregués que seria preferible que la segona de bord substituís el capità.

Al mateix temps, ha aprofitat per resituar els socialistes catalans al lloc que els correspon. En primer lloc, donant un cop d’atenció a Carme Chacón, privant-la de substituir Fernández de la Vega en la vicepresidència que ocupava, quan la majoria d’analistes la consideraven la màxima candidata. Sembla que la seva vergonyosa renúncia a defensar l’estatut no ha produït els rèdits que ella n’esperava. I en segon, alliberant-se de Celestino Corbacho i cedint-lo com un regal enverinat a José Montilla.

Potser creu que l’única manera de recobrar la confiança dels tan decebuts electors  espanyols és deixant caure el llast català del seu govern abans que el seu globus inflat de promeses toqui terra!

dissabte, 23 d’octubre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o


Comparteix