Categories
Notes de lectura

Formigó, Thomas Bernhard

Formigó, Thomas Bernhard

Tu fas el viatge

Hi ha autors que ens distreuen, que ens fan passar una bona estona, hi ha autors que, alhora que ens expliquen una història, ens fan gaudir de la seva art literària i, finalment, hi ha d’altres autors, que són minoria, que ens captiven i ens transformen, amb la seva art literària, que ens porten allí on no ens ha dut mai ningú; allí on ells, i només ells, poden dur-nos. Aquests són els grans, els grans entre els més grans. Tan i tan grans que únicament acostumen a sorgir-ne mitja dotzena, cada segle.

Al segle XX es considera, de manera gairebé unànime, que els tres més grans són Marcel Proust, Franz Kafka i James Joyce, normalment acompanyats de William Faulkner i, en la majoria dels casos, de Virginia Woolf. A aquests cinc jo hi afegiria, sense cap mena de dubte un escriptor que es va valorant i revalorant cada dia que passa: l’austríac Thomas Bernhard, que, com ells, ha sabut anar-se creant els seus lectors. I crear-los, com ha de fet qualsevol artista, mantenint-se del tot fidel a la seva manera de ser, a la seva manera d’escriure, que es correspon, com la forma al fons, a la seva manera de veure i de viure el món.

Formigó (Beton), publicat per Quid Pro Quo Edicions, i traduït, com ja va sent habitual, per Clara Formosa Plans, ens convida, de nou, a deixar-nos seduir per la seva literatura, tan exigent com enriquidora. Aquesta literatura seva, de textos monolítics, conformada en un sol paràgraf, que s’inicia a la primera frase —“Fins que no sé què diu la primera frase, no puc començar cap treball” (pàg. 13)— i que, sense ni un sol punt i a part, no es clou fins a la frase final. Frase final que esdevé aclaridora, definitiva.

Que ho esdevé, per descomptat, si has estat bon lector, si has tingut la voluntat d’entrar en el joc literari que l’autor et proposa, que et proposa ja des de la primera línia; un joc on tu ets tan imprescindible com ell. Perquè, per a Bernhard, llegir és (o, més exactament, és, també) escriure o acabar d’escriure. Suposa convertir-se en col·laborador necessari de l’autor. Només tu, amb la teva participació activa —no en viatjar amb ella, sinó en fer-te teu el viatge—, la duràs on la volia dur l’autor, l’acompliràs.

I, en acomplir-la, assaboriràs l’obra. L’assaboriràs en tota la seva amplitud i completitud. Començaràs a llegir-la, sobtat, sense entendre gaire per on t’està duent i, encara menys, on vol acabar-te duent. Però, a poc a poc, si ets capaç (o sigui, si fas l’esforç d’intentar-ho; si t’ho proposes de veritat) d’endinsar-t’hi (de fet, de deixar que ella s’endinsi en tu; que s’inoculi en la sang del teu esperit), no tan sols et serà impossible deixar-la, no tan sols et caldrà oblidar-ho tot fins que no l’hagis enllestida, sinó que, quan l’acabis, et farà la sensació que t’han amputat algun membre, que t’han privat d’una part de tu mateix.

Una part que no és, per descomptat, essencial —la literatura, com tot art, et canvia (t’ha de canviar) la vida, però per acumulació o al·luvió: obra a obra— però que, mentre llegies, t’era tan essencial com l’aire per respirar. Que senties tan teva com qualsevol altra part del teu cos (per dir-ho amb major precisió, de l’esperit).

Perquè, tot i que l’autor de L’imitador de veus no t’ho ha posat fàcil, gens fàcil —en realitat, precisament  perquè no t’ho ha posat gens fàcil; perquè sap, com Nietzsche, que, per regla general, només els grans esforços suposen grans recompenses—, quan has aconseguit endinsar-te en el relat, les notes, l’esbós o les reflexions de Rudolf, el narrador, tu mateix t’has convertit en ell. No has llegit el que t’explicava, amb aquesta prosa fluvial que ressegueix els atzarosos fluxos i refluxos del pensament, sinó que ho has viscut.

I viure el que viuen els personatges de Bernhard —que, com el narrador d’aquesta novel·la, són i alhora no són ell—, turmentats i torturats com són, t’ha d’afectar, t’ha de canviar, t’ha de colpir per força. Els seus personatges —com ell— no viuen, sinó que proven, infructuosament, la majoria de les vegades, de sobreviure, d’evitar que el pes exagerat que viure els col·loca al damunt de les seves espatlles no els esclafi.

D’evitar que la vida, aquesta obscura vall de llàgrimes que ells entenen com un viacrucis entre el no-res i el no-res, entre el plor del dia en que naixem i el formigó que ens acollirà quan ens enterrin, no els situï més enllà, molt més enllà, de la bogeria, de la desesperació; que no els aboqui a voler acabar amb tot.

Una vida sentida sempre com un abisme —i una necessitat de fer front a aquest abisme—, com un món en lluita, fet de contradiccions i de més contradiccions, on, el que en un moment ens sembla (més o menys) clar, a l moment següent no ens ho sembla (gens). On l’única certesa és que no hi ha certeses: “¿Tinc les millors condicions? Les tinc i no les tinc, d’una banda les tinc, de l’altra no les tinc” (pàg. 47); “I, ja mentre feia aquesta observació, em va enrabiar precisament haver fet aquesta observació […] que em fa enfurismar com cap altra observació, perquè aquesta observació és una de les observacions més falses que hi ha” (pàg. 60); “Deia, alternativament, res justifica un treball com aquest i tot justifica un treball com aquest” (pàg. 105).

I, probablement per això, perquè la vida és una eterna, infinita, contradicció, perquè no hi ha certeses, ell havia d’escriure —i nosaltres llegir-lo: no pas per trobar-les, sinó per provar de saber si (ens) és possible viure sabent que mai no podrem trobar-les.

diumenge, 12 d’abril del mmxx

Altres anàlisis literàries de Thomas Bernhard:

L’imitador de veus.
.
Els meus premis.

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

L’imitador de veus, Thomas Bernhard

L’ull de l’agulla

Des de fa un temps, en concret, des que, primer, Edicions del Salobre i, els darrers anys, El Gall Editor han anat publicant amb continuïtat i a bon ritme les seves obres, sostinc que Thomas Bernhard acabarà convertint-se en un dels autors de referència del segle XX. O el que és el mateix, que ocuparà el lloc que, a dreta llei, li correspon i que, fins fa no gaire no se li reconeixia. I, per descomptat, aquest no és el lloc per provar de determinar quines han estat les raons —que, des del meu punt de vista són una dissortada combinació de motius literaris i personals— que han impedit fins ara un tal reconeixement.

Crec que per a aquesta consolidació, la seva darrera obra traduïda —amb la seva elegància habitual per Clara Formosa Plans— al català, L’imitador de veus (Der Stimmenimitator), pot suposar un monumental pas endavant —per no dir un salt qualitatiu. Principalment, per una raó: un dels majors handicaps que presenten els seus llibres per allò que coneixem com el lector comú és la seva prosa fluvial, caracteritzada per llargues, quasi interminables subordinades, compostes normalment per paràgrafs i paràgrafs que, sense solució de continuïtat, s’allarguen pàgines i més pàgines.

Els seus blocs de paràgrafs llargs, quasi monolítics, sense pausa, amb molts pocs punt i a part i gairebé sense cap punt i a part acostumen a desanimar un bon nombre de lectors. Als que cerquen en la literatura sobretot un entreteniment, però també a d’altres. Alguns dels que, en principi, estan disposats a col·laborar amb els autors, a fer-se partícips de l’aventura o del viatge literari, davant dels seus textos, es declaren si no vençuts, almenys impotents; es veuen (o, més aviat, es creuen) superats per l’atenció i l’esforç de recreació que exigeixen.

I és per això que aquest recull de cent quatre textos curts, la majoria dels quals ocupen una pàgina i mai no superen les dues, pot servir per acostar la seva literatura a aquells que fins ara se n’han allunyat descoratjats. En primer lloc, perquè aquest textos no són tan costeruts com en ell és habitual, però, en segon, i per damunt de tot, perquè la seva brevetat els fa més accessibles. I ho fa, i aquest element és crucial, sense renunciar gens ni mica a la seva profunditat ni a la seva bellesa.

És possible que el lector a l’inici se sorprengui, que els textos inicials l’agafin amb la guàrdia baixa, que li faci la sensació que no els entén —fins i tot, que li diuen poc o ben poc (o no res)—, que encara que els rellegeixi un parell de vegades, no acabi de trobar-li el què.

Si li succeeix això, només se m’acut una recepta: seguir llegint. Si ho fa, tot d’una, sense saber ben bé per què ni com, els textos començaran a dir-licoses, començaran a il·luminar-se, començaran a dialogar amb ell. Sentirà que li parlen. I no pas perquè els hagi d‘entendre, sinó perquè, d’una manera que no es pot ni definir ni descriure, li han donat accés al seu món. A aquest món sublim de Bernhard, on potser costa molt d’accedir-hi però que, un cop hi ets, ja no en vols sortir mai més.

dimarts, 24 d’octubre del mmxvii

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’octubre del 2017

Altres anàlisis literàries d’El Gall Editor:

La lentitud de la mirada, Joan Manuel Homar.
Sí, Thomas Bernhard.
Els meus premis, Thomas Bernhard.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus 14 del 16

Els meus llibres del 2016

No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.

Novel·la

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.

Narrativa

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Miscel·lània

En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.

Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

dijous, 29 de desembre del mmxvi

Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Recomanacions literàries per aquest estiu

Hi ha llibres que, atrafegats com anem al llarg de l’any —més aviat, del curs: a efectes pràctics als anys, en realitat comencen al setembre, no al gener— els anem deixant a la lleixes per llegir-los a l’estiu. En arribar les vacances, com que la primera, ineludible, necessitat és la de descansar, sovint els posposem, de nou, per al Nadal —i, llavors, les tornem a ajornar per a l’estiu. Per provar d’ajudar-vos a reduir una tal possibilitat, des de Llavor Cultural us oferim (ordenats per gènere i ordre cronològic) una, personal i intransferible, recomanació de llibres per aquest estiu.

Novel·la

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnirud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016), . Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Afollada, Laia Martinez i Lopez (Labreu Edicions, març 2016). Poesia que vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble” —, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir. Dir, però, encara més, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.
Llegint-lo, no obtindrem ni certeses ni respostes, però constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable.

Dietaris, memòries, biografies…

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

Diaris (1962-1967), Ricard Salvat (Publicacions de la Universitat de Barcelona, desembre 2015). Una obra que va molt i molt més enllà de les notes o impressions sobre qüestions teatrals d’un dels millors directors d’escena catalans del segle XX. Una mirada —polièdrica i plena, que es desborda per totes bandes, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu—que ens llega, mercès als seus dots indiscutibles com a escriptor, i amb una claredat i una sinceritat que s’agraeixen d’allò més, la seva visió sobre “l’espectacle de la vida” dels que hagueren de patir la llarga nit del franquisme quan eren joves.
Un document (gairebé) imprescindible per conèixer i entendre la segona meitat del segle XX a Catalunya. Un tresor a conservar ben a mà a la nostra llibreria.

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Miscel·lània

Cartes des de la terra, Marc Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

Assaig i filosofia

Ètica nicomaquea, Aristòtil, traducció i edició de Josep Batalla (Obrador Edèndum, novembre 2015). Una fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques (i ètico-polítiques) més rellevants de tots els temps, d’una pregonesa i (el que encara és més important) d’actualitat increïble, escrita en una prosa neta i definida, polida, accessible i (prou) entenedora, que ens permet acompanyar el filòsof en la seva recerca del “bé summe”: “el […]bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví”.
Una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada.

El meridià de París, Lluís Calvo (Edicions Poncianes, abril 2016). Una obra, venturosament, inclassificable: un assaig, per descomptat, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i, sobretot, tot això, alhora; i, també, per separat. Un viatge humanístic i intel·lectual —d’un digne hereu dels filòsofs antics, d’un peripatètic del segle XXI, que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades— a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees.
Un llibre per a tots els que no vulguin (ni acceptin) quedar-se en “la superfície de les coses”.

Per acabar, una darrera recomanació: en la mesura que pugueu, i al ritme que pugueu —com la poesia, la insuperable i suggerent prosa de Marcel Proust cal assaborir-la i degustar-la a poc a poc, deixant-se seduir, a petits tasts, sense pretendre entendre, ans deixant-se guiar per les emocions i sentiments que desvetlla, fruint-la a pler— aprofiteu l’estiu per (començar a) llegir (o rellegir, si ja ho heu fet) A la recerca del temps perdut, en francès, si us hi veieu capaços, o en alguna de les dues esplèndides traduccions al català que segueixen avançant, la de Josep M. Pinto (Viena Edicions) o la de Valèria Gaillard (La Butxaca). 

divendres, 22 de juliol del mmxvi

Publicat a Llavor Cultural, el 29 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Sí, Thomas Bernhard

Bussejant a fons

Un dels més grans (i, sobretot, més greus) inconvenients que pot comportar —i, de fet, ben segur que el comporta— l’indeturable i inassumible allau de novetats de narrativa que es publiquen cada setmana a Catalunya és que alguna obra de mèrit quedi, literalment, ofegada, i no arribi al bon port que li correspondria: a mans dels lectors que el rebrien amb les mans (el cor i l’esperit) ben esbatanats, per fruir-lo i assaborir-lo. I. Per descomptat, aquest és un luxe que no ens podem permetre.

(Ja), de Thomas Bernhard, El Gall Editor, en esplèndida traducció de Clara Formosa Plans, és una d’aquestes obres: una novel·la breu, tot just 116 pàgines, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.

És possible que a alguns lectors, (mal)acostumats al fast read, a la literatura de manual, apta per a tots els paladars, precuinada, pensada, feta i condimentada per llegir-se de pressa (i oblidar-la encara més veloçment), per consumir més que no pas per gaudir, per passar el temps més que no pas per venerar-lo, la prosa de l’autor d’Els meus premis li resulti no ja difícil, sinó indigesta. Avesats a que no se’ls exigeixi més que el mínim esforç possible, haver de col·laborar amb l’escriptor, re-crear amb ell l’obra, se’ls pot fer molt costa amunt.

Però, tots aquells que cregueu que la literatura és alguna cosa més que un simple entreteniment, els que estigueu d’acord amb la idea, exposada per Jaume Cabré a Les incerteses, que els escriptors mai no han de “renunciar a la possibilitat remota però tan humana de descobrir algun secret de la vida armat[s] només amb la llanterna del llenguatge”, no deixeu d’acostar-vos a aquest llibre; a aquest llibre que, per poc que estiguem disposats a posar-hi de la nostra part, ens pot dur tan i tan lluny en “les nostres ments i per tant en els nostres pensaments” (pàg. 106), que ens endinsarà en els misteris de l’existència.

És probable que si no som, almenys, un xic flexibles, si no som capaços d’alliberar-nos d’algunes de les regles dels cànons —que, en general, serveixen de guia als deixebles però tallen les ales als mestres (que més que seguir-les, les estableixen; per rompre-les de nou, tan aviat com els convé— ,en llegir-lo puguem pensar que Bernhard no només escriu d’una manera enrevessada i perdedora, sinó que tendeix en excés a la reiteració, tornant, una vegada i altra, allí on ja ha anat, dient, ara sí, ara també, el que ja ha dit. Si això és cert en la major part de la seva obra, en aquesta ho és encara més: les idees i els pensaments, els neguits i les preocupacions  de l’anònim protagonista de la novel·la es repeteixen des de l’inici fins al final.

Però aquesta característica, a banda de donar autenticitat i versemblança a l’obra —en la nostra vida quotidiana, que és més habitual, quan tenim un problema greu, què hi pensem una sola vegada o que no ens el puguem treure del cap?—, l’enriqueix, li atorga gruix i consistència; car, com en una simfonia, cada nova represa complementa i completa l’anterior — l’aclareix i, ensems, l’amplifica.

Amb major raó en aquesta novel·la, que és la història, o més aviat, la confessió, d’un obsessiu, d’un perfeccionista que, incapaç de fer res si no s’atansa a la sublimitat —“tot allò que s’escriu sempre s’ha de tornar a començar des del principi i sempre s’ha de tornar a començar de nou, fins que al menys [sic] un cop t’hi apropes, encara que sempre sense quedar-ne satisfet” (pàg. 35)—, en els apunts que redacta per a ell mateix (que és el text de la novel·la que llegim), mai no deixarà d’insistir en les mateixes reflexions, fins que no hi trobi —o, millor dit, perquè, obcecat com n’està, no hi troba ni hi pot trobar— el desllorigador: “I és possible que ara aconsegueixi, després d’haver fracassat ja en molts intents en aquest sentit, conservar aquest record en aquests papers” (pàg. 34).

Un protagonista que, en alguns detalls, s’assembla força al mateix Bernhard —un d’aquells escriptors que, per l’infrangible i indefectible lligam que estableixen entre vida i literatura, era autobiogràfic fins i tot quan, conscientment, no es proposava d’ésser-ho—, qui, com reconeixia en una carta adreçada a Siegfried Unseld, el seu editor, no només [seguia] “solo mi camino y me ocupo de otras frases y de sus trampas mortales” sinó que “esa ocupación es mi única pasión”.

Entre d’altres raons, perquè, com ell, està igualment dotat d’una extraordinària “capacitat de percepció i […] d’observació [que] té els avantatges més grans”, però, alhora, i, al contrari del que podria semblar d’entrada, també “els [seus] desavantatges”, atès que “una persona així, que ho percep tot i ho veu tot i ho observa tot i això ininterrompudament, no és apreciada, més aviat temuda” (pàg. 48), i li cal, per això mateix, viure aïllada de tot i de tothom, en companyia dels llibres i de la natura. Un aïllament, imprescindible per a la creació que, quan no esdevé fructífer, pot desembocar, gairebé ineluctablement, en una perillosa “malaltia anímica i intel·lectual” (pàg. 7).

Per concloure, podria dir, fent servir el subtítol de l’Així parlà Zaratustra de Friedrich Nietzsche, que aquest és un llibre per a tots i per a ningú, que exigeix una certa dosi d’atenció i d’exigència, un d’aquells “llibres suprems […] que només s’obren i es deixen desxifrar en un estat de capacitat màxima i, per tant, capacitat d’assimilació i mereixement d’assimilació” (pàg. 52), però que si tenim el coratge d’emprendre’l amb (prou) temps, calma i interès, esdevindrà, com a torna generosa i sens cap mena de dubte, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim” (pàg. 107).

sant Joan del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus premis, Thomas Bernhard

Amb el cor a la mà

Com més temps passa, més em fa la impressió que un dels grans, grans autors que quedaran del segle XX és Thomas Bernhard, un escriptor incòmode, que no encaixa gaire en els (limitadors i empobridors) cànons literaris, que va seguir el seu camí sense preocupar-se gaire d’on l’havia de dur, i, encara menys, de si algú l’havia de seguir; entre d’altres raons, perquè sabia que ell i només ell podia fer-ho: que la seva obra únicament seria la seva obra si no es fixava en l’exterior, sinó el seu interior; per dir-ho en paraules de Virginia Woolf (Una cambra pròpia), perquè no es limitava “a passar a frec de les coses, sinó [que era] capaç de mirar-ne el fons”.

En Els meus premis (Meine Preise), El Gall Editor, abril del 2014, traduït per Clara Formosa, aquest caràcter inconformista i, sobretot, insubornable de l’autor de L’origen és posa, si es possible, més diàfanament de manifest que mai. Amb la seva habitual prosa contundent, sàvia i més que efectiva mescla de causticitat i d’humor, tan àcida com directa, ens parla de les experiències que visqué en els lliuraments d’alguns dels premis que va rebre; experiència que, al contrari del que hom podria esperar, va tenir molt més de negativa que no pas de positiva; que li va prendre o costar molt més que no li va donar.

Li va prendre, per damunt de tot, la poca confiança que li restava en les institucions públiques que els concedien i en els seus representants —“la ministra roncava, encara que molt suaument, roncava, roncava amb el ronc suau dels ministres, conegut al món sencer” (pàg. 20)— d’una incapacitat i d’una mediocritat —per no dir nul·litat— enfollidora, depriment, que l’exasperaven.

Amb major raó quan sabia que, malgrat la seva oposició frontal a aquest tipus de guardons i celebracions —“sempre he tingut una sensació de buit a l’estómac quan he hagut de rebre un premi, i el meu cap cada vegada s’hi ha resistit” (pàg. 106)—, no li restava altre remei que sotmetre-s’hi, ja que, segurament per la seva sinceritat i la seva integritat, per no claudicar davant les normes del mercat, no podia viure del que escrivia: “Tot era repugnant, però allò que més em repugnava era jo mateix. Odiava les cerimònies, però hi participava, odiava els que donaven els premis, però acceptava els diners” (pàg. 107).

I, com que això entrava del tot en contradicció amb una persona com ell, que s’oposava a qualsevol circumstància o condició —“Tot el baf actual de les subvencions fa una pudor que clama el cel! Els poetes i escriptors no han d’estar subvencionats” (pàg. 136)— que pogués posar barreres a la seva llibertat creativa, a escriure allò que volgués escriure, la seva transigència feia que se sentís encara més aïllat, encara més fora del món, encara més torturat i incomprès.

Potser és precisament per aquesta raó, per l’hereclitana lluita de contraris que hagué de suportar al seu interior, entre el que creia —o, més aviat, sabia— que havia de fer (rebutjar els premis) i el que no podia sinó fer (acceptar els diners que li permetien seguir fent la seva obra), perquè era plenament conscient que aquell qui es traeix a ell mateix no pot definir-se com a creador ni bastir cap obra d’art perdurable, que ens va deixar el conjunt de reflexions íntimes que composen aquest llibre tan sorprenent com recomanable.

dijous, 19 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Correspondencia, Thomas Bernhard – Siegfried Unseld

Tant l’Oriol Izquierdo, en una entrevista de Jordi Vernis Nuvol que recuperava dies enrere Núvol, com Marta Pasqual en Joan Sales, la ploma contra el silenci, (pàg. 92), recorden que etimològicament el mot editor significa “parir” i que, en conseqüència, l’editor és —o era— “una llevadora”, aquell que ajuda “a fer sortir, a fer públic aquell fruit de l’autor”.

En un principi, doncs, sembla que la funció de l’editor no tan sols sigui molt agraïda, sinó fins i tot envejable, car en qualsevol part el que sofreix és la mare —“Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolor” (Gn, 3, 16); o, més gràficament, segons la versió tradicional, recollida per Joan Oliver en Allò que tan vegada s’esdevingué: Amb dolor infantaràs”— mentre el pare, en el millor dels casos, es limita a ajudar o acompanyar la dona que pateix.

Llegint la Correspondencia entre Thomas Bernhard i Siegfried Unseld, (Der Briefwechsel Thomas Bernhard/Siegfried Unseld), Còmplices Editorial, Barcelona, 2012, ens adonarem que, en més ocasions que no creiem, el dolor que produeix l’infantament d’una obra literària no tan sols és compartida entre l’autor i l’editor, sinó que pot acabar recaient, sobretot, en aquest darrer. Amb major raó quan, com succeí amb el creador austríac, a una vanitat i un egocentrisme —“escribo para mi propio placer y para mi propio egoísmo”, (pàg. 30)— gairebé tan colossal com el seu geni, se li unia una fèrria intransigència i una malaltissa incapacitat de controlar les seves reaccions inicials.

En realitat, més que no pas d’un intercanvi epistolar, el que se’ns presenta des de bon principi —des d’aquesta primera lletra de Bernhard, de 22 d’octubre del 1961, en què ja defineix amb tanta escaiença l’obra i l’home (categories, en el seu cas, inescindibles): “Sigo mi propio camino”, (pàg. 13)— és una mena de pugilat personal i literari (més personal que literari, en el fons) entre l’autor i l’editor. Un combat en el qual és el creador qui acostuma a donar els cops i Unseld qui els entoma, tan bé com pot, amb una paciència heretada de Job.

Els entoma, tanmateix, amb una defensa, esdevinguda ofensiva, que tot i educada i elegant, no pot ésser més contundent ni més severa, sense callar res: “Confío en su sensatez personal”, (pàg. 148); “Le dije que él hablaba siempre de la verdad de una forma absoluta, pero cuando oía mi verdad no quería escucharla”, (pàg. 175). Entre d’altres raons, perquè, a banda de l’innegable estimació personal que li arribà a professar —“La propuesta se basa en un balance de simpatía y juego limpio”, (pàg. 156)—, per a l’editor la validesa literària de l’autor era inqüestionable; motiu pel qual està disposat a acceptar la seva intemperància i la seva permanent i irreductible susceptibilitat.

Susceptibilitat o sensibilitat extremadament epidèrmica —“Una cosa me resulta clara y es que en la editorial Suhrkamp no hay ninguna potencia que me defienda, la palabra colaboración es una burla”, (pàg. 144); “Lo que hace la editorial, y ya desde hace bastante tiempo,[…], va en contra de mí y me perjudica”, (pàg. 167)— que provoca en Bernhard respostes d’una bel·ligerància inoïda, que converteixen la seva relació amb el món sencer en un suplici incomportable. Suplici que té la seva base en la seva personalitat dual, dicotòmica, reconeguda per ell mateix: “Me gusta mi vida por lo menos con tanta frecuencia como la aborrezco”, (pàg. 255); “Sea como fuere, habría que renovar el mutuo amor-odio, con el que, como con todos los demás, quisiera vivir con usted”, (pàg. 304).

 Per fortuna per a nosaltres, Unseld no tan sols valorava el seu autor molt més que aquest creia, sinó que l’entenia prou bé —“Bernhard […] no piensa en otra cosa que en su obra, día y noche, y solo en ella”, (pàg. 197); “La vida de ese hombre encantador fue un caminar por la cuerda floja, aspiraba a lo total y a lo perfecto, sabiendo que lo total y lo perfecto no pueden alcanzarse”, (pàg. 338); — i, per tant, el podia definir com ningú: “Thomas Bernhard, ese pintor sobre cristal de absurdas flores de hielo de aislamiento y desesperación”, (pàg. 228)

És tant conscient d’aquesta situació, dels constants malentesos que es produeixen en les seves cartes —“en la correspondencia, como sabe, se cruzan desde hace siglos los malentendidos”, (pàg. 78)— que es reuneix tantes vegades com pot amb ell per a passejar plegats per a parlar tranquil·lament i reduir a la seva mínima expressió els equívocs que la neurosi bernhardiana va creant: “Yo también tengo interés en que hablemos pronto”, (pàg. 161); “nada deseo más en estos momentos que, paseando con usted de un lado a otro, aclarar ideas poco claras [y] desenredar lo enredado”, (pàg. 149).

Sense aquesta predisposició mútua a les converses peripatètiques, que facultaven el retrobament dels seus esperits, segurament l’explosió final d’Unseld —“me repudia, repudia usted a mis colaboradores que se han dedicado a usted y trabajado para usted, y repudia a la editorial. No puedo más”, (pàg. 332)— no s’hauria produït poc abans de la mort de l’autor de L’origen, una insinuació, sinó molt més aviat, i la ruptura —“Si, como dice su telegrama –li respon Bernhard-, ‘no puede más’, bórreme de su editorial y de su memoria”, (Íd)— hauria estat irreversible. I, segurament, el perjudici els hauria afectat, tempestuosament, a tots dos —i, el que és més important, a nosaltres, els lectors i lectores que assaborim amb goig (algunes de) les seves obres.

En síntesi, tot i que agrairíem que hagués publicat la versió catalana conjuntament amb l’espanyola (per més que imaginem que en aquests temps els criteris financers s’imposen més que mai), cal felicitar a Còmplices editorial per haver apostat per aquest tan atractiu com interessant epistolari, que es llegeix amb el mateix apassionament que una novel·la —de fet, fins i tot millor que moltes novel·les.

I més si tenim en compte que l’edició és impecable, començant per la traducció de Miguel Sáenz, seguint per la, del tot imprescindible, inclusió de les notes i apunts que prenia l’editor després de cada trobada amb Bernhard, per una completíssima bibliografia, uns acuradíssims índexs (d’obres esmentades i onomàstic) i, sobretot, per haver situat la presentació o comentari de l’obra allí on hauria de situar-se sempre —i on gairebé mai, ai las!, se situa: després del text!

Havent acabat la lectura, la seva aportació és tan convenient com cabdal; abans d’iniciar-la, hauria mantingut les irrebatibles raons de la seva inclusió, però, alhora, hauria causat els nefastos (d)efectes col·laterals habituals: revelar abans d’hora els tresors que únicament la delectació de la lectura ens ha(uria) d’anar desvetllant. Tant de bo d’altres editorials en prenguin exemple. Tots plegats hi sortiríem guanyant.

 Publicat al Núvol, el 12 de gener del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons