Categories
Notes de lectura

La Presonera II, Marcel Proust

Dedicat als CDR il·legalment i dictatorialment empresonats ahir:
com més ens collin, més ganes tindrem d’alliberar-nos!

La Presonera II, Marcel Proust

Goig i esperit

Per a la immensa majoria de la gent, el setembre és el dilluns dels mesos: és quan, després de les sempre tan agraïdes vacances, cal incorporar-se de nou a la feina. Probablement, doncs, no és el més estimat dels mesos, ans al contrari. Des de fa uns anys, però, tenim, almenys, una (molt) bona raó per desitjar que arribi: just quan setembre fa la seva entrada, l’esplèndida complicitat de Viena Edicions i de Josep Maria Pinto ens el fan més desitjable duent-nos, acabat de sortir del forn, el corresponent volum d’A la recerca del temps perdut. I si, als amants de la bona literatura, això no ens compensa de quasi tot, què ens en compensarà?

Enguany li ha arribat el torn a La Presonera II (La Prisonnière II), que ens permet enllestir la captivadora aventura que començà amb el volum anterior i, per tant, d’assistir al descabdellament d’una situació amorosa assetjada per un dels més perillosos i destructius vicis imaginables: el de la gelosia. Una gelosia que impregna, des de la primera a la darrera pàgina, tota la novel·la, que es converteix en el fil conductor d’una història que no cometrem pas la inconveniència de desvetllar, però que es veu condicionada i determinada per l’obsessiva gelosia del protagonista, que no viu però, encara menys, deixa viure Albertine, la seva estimada.

I hi assistirem —i aquest és, sens dubte, un dels majors encerts de la magna i magistral obra proustiana— en primera persona, atès que el narrador se’ns adreça a nosaltres; és a través de l’escriptura, que ens parla a nosaltres, als seus lectors i lectores; que, mercès a la màgia de la literatura, ens converteix en els seus confidents. En confidents privilegiats, ja que el que (ens) explica tot narrant no ho explica a ningú més.

En realitat, en sigui o no conscient, s’ho explica a ell mateix, i, en fer-ho, ens ho explica a nosaltres. S’ho explica per mirar d’entendre’s —que no és, potser, aquesta, la raó essencial de l’art (i de la literatura)?— i, en fer-ho, ens ajuda a entendre’l. A entendre’l i, el que és (molt i molt) més important, a entendre’ns.

I és per això, segurament, que el narrador es fa molt present, que esdevé transparent: “Aquí només esmentarem, per recordar-ho, el desig de semblar natural i agosarat[1]” (pàg. 33); “En efecte, diguem (per avançar-nos unes setmanes en el relat que reprendrem immediatament després d’aquest parèntesi que obrim mentre el senyor de Charlus, en Brichot i jo ens dirigim cap a la casa de la senyora Verdurin)[2]” (pàg. 34); “Si la impressió del lector és força feble és perquè, com que sóc narrador li exposo els meus sentiments al mateix temps que li repeteixo les meves paraules[3]” (pàg. 192).

Tan transparent que, si ens hi fixem bé des de bon començament —i si no tenim l’interès en fixar-nos-hi bé, en deixar-ho tot, en abstreure’ns a fi de capbussar-nos en l’obra com si, mentre la llegíssim, no pogués existir res més al món, millor que escollim un altre tipus de lectura (menys exigent i menys enriquidora)—, ens adonarem que l’escriptor francès ens ofereix un (molt) incitador tast de tot el que hi trobarem. Així que encetem aquesta segona part ens presenta obertament i diàfana les bases essencials sobre les que desenvoluparà el seu relat i en les què s’esplaiarà.

Sobretot, dos —el tercer, el de l’homosexualitat, anirà reclamant el seu lloc més endavant— dels tres temes crucials de la novel·la: l’amor i la mentida. Amor i mentida que, pel que al narrador i protagonista es refereix, es fonen i confonen en un de sol: la gelosia. És perquè se sent gelós, obsessivament, arravatadament, invenciblement, gelós que recorre a la mentida. Que hi recorre i que està convençut que Albertine el menteix a ell, que el menteix per alliberar-se del seu control excessiu, malaltís —per aquest control desmesurat que la converteix en una presonera.

Ja el primer paràgraf és més que explícit: “Havent sopat, vaig dir a l’Albertine que tenia ganes d’aprofitar que m’havia llevat per anar a veure uns amics[…]. Només vaig callar el nom d’aquells a casa dels quals havia pensat anar, els Verdurin[4]” (pàg. 7). I ho rebla al paràgraf següent: “Vaig dir a l’Albertine […] que no sabia ben bé on aniria, i me’n vaig anar a casa dels Verdurin[5]” (pàg. 8).

Així mateix, deixa ben patent la situació de reclusió a la què ha sotmès a la seva amant: “Només patia pel fet que el pentinat que jo li havia demanat que adoptés pogués semblar a Albertine un enclaustrament més[6]” (Íd.). I, per si no fos prou, en un simple parell de frases, resumeix el tema del volum: “[l]’amor frustrat, [l]’amor gelós[7]” (Íd.).

Si hem llegit els volums anteriors, sobretot, l’anterior, i si tenim ben presents aquestes guies de navegació que —no pas per casualitat— ens facilita l’autor estarem, sens dubte, en una condició òptima per acompanyar-lo en el fantàstic viatge de descoberta i de redescoberta a què ens convida. Un viatge que demostra, una vegada més, que Marcel Proust no és tan sols un dels més grans prosistes que hagin existit mai —segons el meu modest parer, el més magistral poeta en prosa que mai hagi llegit— sinó un majúscul, incomparable, analista de la psicologia o de la condició humana.

Raó per la qual llegir À la recherche du temps perdu suposa no tan sols un dels majors plaers literaris imaginables —per delectar-se amb la seva prosa n’hi ha prou amb obrir qualsevol del seus volums, a l’atzar, escollir una pàgina i un paràgraf a l’atzar i llegir-lo (si és possible, en veu alta, declamant-lo)— sinó una inesgotable deu de coneixement, hipotètica, sempre dubitativa i provisional, i, per tant, més enriquidora, sobre el que som o podem ésser, sobre allò que, amb major o menor encert, anomenem ànima (o condició) humana.

Si penseu que exagero —segurament, jo també ho pensaria, si fos vosaltres—, no ho podeu tenir més fàcil, feu la prova: llegiu-lo i ja m’ho sabreu dir.

dilluns 23 i dimarts 24 de setembre del mmxix

[1]Ne mentionnons ici que pour mémoire, le désir de paraître naturel et hardi” (Folio Classique, page. 203).
[2]En effet, disons (en interrompant pendant quelques instants ce récit, que nous reprendrons aussitôt après cette parenthèse que nous ouvrons au moment où M. de Charlus, Brichot et moi nous nous dirigeons vers la demeure de Mme Verdurin)” (page. 204).
[3]Si le lecteur n’en a que l’impression assez faible, c’est qu’étant narrateur je lui expose mes sentiments en même temps que je lui répète mes paroles” (page. 334).
[4]Après le dîner, je dis à Albertine que j’avais envie de profiter de ce que j’étais levé pour aller voir des amis […] Je tus seulement le nom de ceux chez qui je comptais aller, les Verdurin” (page. 181).
[5]” Je dis à Albertine […] que je ne savais trop où j’irais, et partis chez les Verdurin” (page. 182).
[6]Je souffrais seulement que la coiffure que je lui avais demandé d’adopter pût paraître à Albertine une claustration de plus” (Íd.).
[7][l]’amour déçu, [l]’amour jaloux” (Íd.).

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Anàlisis dels altres volums d’À la recherche du temps perdu

Combray Un amor
d’en Swann
A l’ombra de les
noies en flor I
A l’ombra de les
noies en flor II
El cantó
de Guermantes I
El cantó
de Guermantes II
Sodoma i
Gomorra I
Sodoma i
Gomorra II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La presonera I, Marcel Proust

La presonera I, Marcel Proust

Condició humana  a besllum

Sovint, quan convides a la lectura de La Recherche —i quan t’hi has submergit i l’has gaudida tant et fa la impressió que fer-ho és, gairebé, una mena d’obligació moralo-literària— i proposes que, per començar, agafis qualsevol dels seu set —que seran 14 en la versió d’Edicions Viena— volums, l’obris a l’atzar i llegeixis la pàgina que tens al teu davant com si fos poesia, pel simple (i per això, tan meravellós) plaer de llegir, deixant-te captivar per la bellesa de la seva prosa incomparable, els amants de les concrecions et demanen: «Així i tot, si haguessis d’escollir un llibre o un paràgraf, quin seria?». Fins ara, deia que pràcticament qualsevol, però que el primer paràgraf del primer volum o aquell en que el narrador entra en contacte per primera vegada amb les noies en flor són perfectes per a aquesta aproximació inicial —i iniciàtica—a la magna obra proustiana.

Tanmateix, a partir d’ara em caldrà afegir-hi el, magistral, captivador, inici de La presonera I (La prisonnière), Marcel Proust, Edicions Viena, setembre del 2018, traducció de Josep Maria Pinto: “De bon matí, amb el cap encara girat cap a la paret i abans d’haver vist, per sobre de les grans cortines de la finestra, quin matís tenia la ratlla del dia, ja sabia quin dia faria1”. Un inici que demostra de nou que la literatura, la literatura literatura, la que sorgeix com un doll indeturable del cor i de l’ànima de l’autor, és un viatge que et du molt lluny i molt al fons; que, fent-te fruir, et canvia, et forma i et con-forma.

No és, en absolut, pas casual que aquest nou volum s’enceti amb un matí. No tan sols perquè els matins són un element clau en l’estructura narrativa de la Recherche —només cal recordar la primera frase d’El cantó de Guermantes I: “La piuladissa matinal dels ocells semblava insípida a la Françoise2”— sinó, sobretot, perquè fons i forma són una i la mateixa cosa: amb els matins comença el dia, però també la vida, i per al narrador també comença una nova vida, quan es troba a París i té al seu costat Albertine. Una nova vida, la de l’amor i la del seu assoliment, que havia somniat des de feia temps i que, això no obstant, esdevindrà més un malson que un goig, un infern que no pas un paradís: “El sofriment en l’amor cessa uns instants , però per tornar a començar de manera diferent3”; “Aquí anomeno amor a una tortura recíproca”.

Un malson condicionat pel pitjor enemic, pel més indesitjable de l’amor, aquell element que, al contrari de la pedra filosofal, converteix l’or en pedra: la gelosia. Perquè aquest cinquè volum d’À la recherche du temps perdu, i sobretot aquesta primera part, posa de manifesta que Proust a banda d’ésser el creador d’una de les proses més belles i suggeridores de la literatura universal —n’hi ha ben prou amb llegir (gairebé) qualsevol de les seves pàgines per constatar-ho— és, alhora (i això el situa a una alçada artística pràcticament inabastable), no tan sols un pregon coneixedor de l‘ànima humana, sinó un dels artistes que millor i d’una manera més exacta l’ha sabuda expressar artísticament. És un extraordinari pintor o retratista dels contradictoris abismes de la condició humana.

I aquesta doble condició, bellesa i profunditat, coneixement i art, és tan clarament palesa en aquest llibre que fa esgarrifar. Començant pel fet que fa la impressió que no hi passa res, on l’acció, si és que en podem dir així, es redueix poc més que a alguna escena casolana, a algun reflex, de l’exterior i a les, molt comptades i sempre controlades, sortides d’Albertine. I tant els reflexos exteriors com les sortides no només són sempre indirectes, a besllum, com si el narrador ens mantingués closos a la caverna de Plató, seguint l’exemple premonitori del paràgraf que, com hem vist, obre el volum.

Tant és així que, s’acaba produint l’efecte curiós —efecte, no cal dir-ho, llaurat per l’autor de Contre Sainte-Beuve— que en aquesta novel·la magistral té com a protagonista (com a co-protagonista, atès que el narrador es manté al centre del relat) Albertine,  mai no sabrem què ha fet o deixat de fer, on ha estat o on ha deixat d’estar; no sabrem, de veritat, si la desmesurada gelosia que sent per ell el narrador tenia o no raó d’ésser. Si haguéssim de resumir la succinta trama —i no cometrem, per descomptat, una tal inconveniència— ens seria impossible, en comptes d’explicar el que ha passat, ens veuríem obligats a explicar el que el narrador creu, sovint malaltissament, que ha passat.

I si això és així és perquè, altra vegada forjant fons i forma en un sol bloc, inseparable, és la mateixa gelosia la que no tan sols impedeix que pugui haver-hi gaire acció —la que lliga amb una cadena de ferro Albertine i no li permet gaudir de les llums, diürnes i nocturnes, de París, però també la que el lliga o l’empresona a ell, incapaç de fer res més que imaginar que ella l’enganya tan aviat com surt per la porta de casa; el celler és, alhora, presoner— sinó que la que impedeix, també, que es pugui acabar sabent res, en realitat.

Una manera, artísticament fantàstica, de retratar la gelosia: com a lectors, no tan sols la vivim, sinó que la sofrim; als protagonistes, la gelosia els priva del goig de gaudir de l’amor; a nosaltres, com a lectors, del dret a saber, a saber de veritat: “l’oblit anihilava tant en mi com en l’Albertine una gran part de les coses que m’havia afirmat. […] Tot el que ignorem referit a la vida real de la persona que estimem, no hi prestem  cap atenció, oblidem immediatament el que ens ha dit respecte de tal fet o de tals persones que no coneixem, així com el to que tenia quan ens ho deia. […] La nostra gelosia, que furga en el passat per extreure’n indicacions, no hi troba res; sempre retrospectiva, és com un historiador que hagués de fer una història per a la qual no té cap document ; […] La gelosia es debat en el buit, incerta […]5”.

dijous, 20 de setembre del mmxviii

1 « Dès le matin, la tête encore tournée contre le mur, et avant d’avoir vu, au-dessus des grands rideaux de la fenêtre, de quelle nuance était la raie du jour, je savais déjà le temps qu’il faisait. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

2 « Le pépiement matinal des oiseaux semblait insipide à Françoise. » (Le Côté de Guermantes, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

3 « La souffrance dans l’amour cesse par instants, mais pour reprendre d’une façon différente. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 101)

« J’appelle ici amour une torture réciproque. » (Íd., page 94)

5  « l’oubli anéantissait aussi bien chez moi que chez Albertine une grande part des choses qu’elle m’avait affirmées. […] Tout ce que nous ignorons se rapporter à la vie réelle de la personne que nous aimons, nous n’y faisons aucune attention, nous oublions aussitôt ce qu’elle nous a dit à propos de tel fait ou de telles gens que nous ne connaissons pas, et l’air qu’elle avait en nous le disant. […] notre jalousie, fouillant le passé pour en tirer des indications, n’y trouve rien ; toujours rétrospective, elle est comme un historien qui aurait à faire une histoire pour laquelle il n’est aucun document ; […] La jalousie se débat dans le vide, incertaine […].» (Íd., page 137)

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
A la recerca del temps perdut

Anàlisis dels altres volums d’À la recherche du temps perdu

Combray Un amor
d’en Swann
A l’ombra de les
noies en flor I
A l’ombra de les
noies en flor II
El cantó
de Guermantes I
El cantó
de Guermantes II
Sodoma i
Gomorra I
Sodoma i
Gomorra II

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’El cantó de Guermantes II, Marcel Proust

* Chaque personne est bien seule.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 308)

* Cada persona està ben sola.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 13)

* Chaque nouvel écrivain original me semblait en progrès sur celui qui l’avait précédé.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page. 318)

* Cada nou escriptor original em semblava un progrés sobre qui l’havia precedit.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 24)

* Les niais s’imaginent que les grosses dimensions des phénomènes sociaux sont une excellente occasion de pénétrer plus avant dans l’âme humaine ; ils devraient au contraire comprendre que c’est en descendant en profondeur ans une individualité qu’ils auraient chance de comprendre ces phénomènes.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page. 320)

* Els beneits s’imaginen que les grans dimensions dels conflictes socials són una  ocasió excel·lent de penetrar una mica més en l’ànima humana; al contrari, haurien de comprendre que, tot descendint en profunditat en una individualitat tindrien l’oportunitat de comprendre aquells fenòmens.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 27)

* Dans la vie de la plupart des femmes, tout, même le plus grand chagrin, aboutit à une question d’essayage.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page. 325)

* En la vida de la majoria de les dones, tot, fins i tot la pena més gran, desemboca en una qüestió d’emprovar-se un vestit.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 33)

* Chaque fois que nous revoyons une personne avec qui nos rapports – si insignifiants soient-ils – se trouvent changés, c’est comme une confrontation de deux époques.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 340)

* Cada vegada que tornem a veure una persona amb qui les nostres relacions —per insignificants que siguin— han canviat, és com una confrontació de dues èpoques.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 53)

* Vivez tout à fait avec la femme et vous ne verrez plus rien de ce qui vous l’a fait aimer.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 341)

* Si viviu de debò amb la dona, ja no veureu res del que us l’ha fet estimar.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg.55)

* Il n’y a rien comme le désir pour empêcher les choses qu’on dit d’avoir aucune ressemblance avec ce qu’on a dans la pensée.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 343)

* No hi ha res com el desig per impedir que diem tinguin cap semblança amb el que tenim al pensament.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 57)

* La jeunesse une fois passée, il est rare qu’on reste confiné dans l’insolence.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 391)

* Un cop passada la joventut, és estrany que es quedin confinats en la insolència.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg.115)

* L’on a entre soi et chaque personne le mur d’une langue étrangère.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 506)

* Entre un mateix i cada persona tenim el mur d’una llengua estrangera.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 257)

* Il n’y a rien de plus triste que les deuils qu’on ne peut pas porter.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 513)

* No hi ha res més trist que els dols que no es poden portar.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 265)

* Les mots ne changent pas tant de signification pendant des siècles que pour nous les noms dans l’espace de quelques années. Notre mémoire et notre cœur ne sont pas assez grands pour pouvoir être fidèles.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 515)

* Les paraules no canvien tant de significat durant els segles com, per a nosaltres, els noms en l’espai d’uns anys. La nostra memòria i el nostre cor no són prou grans per poder ser fidels.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 268)

* Nous sommes attirés par toute vie qui nous représente quelque chose d’inconnu, par une dernière illusion à détruire.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 549)

* Ens sentim atrets per qualsevol vida que ens representi alguna cosa de desconegut, per una última il·lusió per destruir.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 310)

* C’est inouï la rage des gens d’une religion à étudier celle des autres.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 556)

* És inaudita la mania de la gent d’una religió per estudiar la dels altres.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 318)

* Nos existences sont en réalité, par l’hérédité, aussi pleines de chiffres cabalistiques, de sorts jetés, que s’il y avait vraiment des sorcières.
Marcel Proust, Le Côté de Guermantes, Folio Classique, page 560)

* En realitat, les nostres existències són, per l’herència, tan plenes de xifres cabalístiques, de sortilegis llançats, com si veritablement existissin les bruixes.
Marcel Proust, El cantó de Guermantes II, Viena Edicions, traducció Josep M Pinto, pàg. 323)

Categories
Notes de lectura

El cantó de Guermantes I, Marcel Proust

Que la literatura és el grau suprem, excels de l’escriptura ho posen de manifest els grans mestres des de fa més de dos mil anys: des que Homer —o aquell o aquells inconegut/s que nosaltres anomenem així— va poetitzar el rapte d’Helena fins els nostres dies. Sobretot quan alguns autors, excepcionals, superen l’escriptura, la necessitat que sent l’ésser humà de deixar rastre de la seva existència, la duen molt més enllà, la converteixen en una creació artística on la paraula esdevé música, pintura i escultura alhora; on l’harmonia, la pinzellada i el volum assoleixen entitat i vida pròpia.

Sens dubte, és fàcil —i lògic— que hom pugui pensar que aquesta afirmació no és més que una exageració de caire elitista, una hipèrbole exquisida sense fonament, que no pretén més que establir diferències i, per tant, nivells, entre un tipus o un altre de literatura; establir una literatura elevada —aristocràtica, si es vol— accessible tan sols per a la minoria, i una d’altra de més arran de terra —plebea—, destinada a la majoria.

Des del meu modest punt de vista —al cap i a la fi, “un crític [no] és [més que] un poeta que ja no fa versos”, (pàg. 362)—, la situació és exactament la contrària: els grans autors —els grans de veritat, no pas els nefands partidaris del trobar clus, que confonen dificultat amb pregonesa— no tan sols són accessibles —i, el que és molt més important, comprensibles— per la major part dels lectors, sinó que els encisen amb la pulsió captivadora de les seves paraules.

Ho palesa altra vegada la publicació d’El cantó de Guermantes I (Le Côté de Guermantes I), Viena Edicions, març del 2014, de Marcel Proust, en l’esplèndida, acurada i llegidora traducció de Josep Maria Pinto. Un nou lliurament de la mítica À la recherche du temps perdu, que temeran com un text indesxifrable tots aquells indecisos que no s’hagin decidit a llegir els magnífics volums que precedeixen aquest —en la versió que analitzo o en la de Valèria Gaillard, que edita La Butxaca—, però que duien temps esperant amb deler tots aquells que van tenir la bona pensada i el coratge (recompensats a bastament) de submergir-s’hi.

Ells —com ho faran ben aviat els que s’hi aboquin per primera vegada— van descobrir que el que és essencial en aquesta magna i inoblidable obra, allò que atrau i fascina no és tant l’argument (que algunes edicions pretenen resumir o, encara pitjor, explicar en els seus sovint tediosos i contraproduents pròlegs o epílegs), sinó la manera de narrar i l’experiència vital que se’n desprèn.

Com (gairebé) tota la gran literatura, la de l’autor de Contre Sainte-Beuve traspua vida, realitat i veritat. Veritat literària —no ho oblidem, l’art és, per damunt de tot, creació i recreació; ficció, en definitiva— però veritat, al capdavall. Una veritat que ens transporta i ens abstreu de tot el que ens envolta. Que ens fa veure i, encara més, sentir com el narrador.

La seva obra és una melodia o simfonia bastida en paraules, que hem d’assaborir i no pas assajar d’entendre o d’interpretar. Ens hem de deixar seduir, permetent que siguin el cor —les emocions i els sentiments— el que ens guiï, i no pas la ment — el pensament, la racionalitat. Si el que ens proposem és comprendre, pel camí en perdrem el tast i el goig. I, no en tinguem cap dubte, ens n’acabarem penedint.

En llegir-lo, hom s’enamora del llenguatge, de la prosa, de l’escriptura —i de la literatura—, de l’art de la narració; contempla, corprès i embadalit com el llenguatge esdevé màgic, creador, omnipotent, totpoderós, demiúrgic, la gènesi de tot el que és —i pot ésser.

Amb un estil, un to i un ritme que s’enfila i s’enfila en espiral, que gira i gira, per tornar eternament a ell mateix —“aquell encant escampat al vol sobre un vers, aquells gestos inestables perpètuament transformats, aquells quadres successius, eren el resultat fugitiu, l’objectiu momentani, l’obra mestra mòbil que l’art teatral es proposava i que l’atenció d’un auditori massa emocionat, si la volgués fixar, destruiria”, (pàg. 60)—, per anar creant la imatge a força de pinzellades successives, impressionistes, que alenteixen el temps, quasi l’immobilitzen: “quan, en l’ensonyament, pensem, intentem, per tal de retornar el passat, alentir, suspendre el moviment perpetu que ens arrossega”, (pàg. 12).

Una recerca del temps perdut que, tot bussejant en el generós i infinit oceà dels records —“certes impressions fugitives i fortuïtes transporten encara millor cap al passat, amb una precisió més fina, amb un vol més lleuger, més immaterial, més vertiginós, més infal·lible, més immortal”, (pàg. 107)—, els eternitza, els converteix en torsimany, raó i fonament del que som, del que anem essent a mesura que el solc dels anys ens va afaiçonant: El nom del príncep […] contenia […] el d’una petita vila balneària on, de ben petit, havia estat amb la meva àvia, als peus d’una muntanya beneïda per les passejades de Goethe […]; s’impregnava d’humanitat, trobava prou gran per a ell un lloc petit a la meva memòria al qual es va adherir, familiar, terra a terra, pintoresc, saborós, lleuger, amb alguna cosa d’autoritat, de prescrit.”, (pàg. 304).

Perquè només a través de la introspecció, del diàleg interior amb nosaltres mateixos, amb aquest jo individual i intransferible que som, però sobretot amb aquella incessant successió de jos que hem anat essent, que ens han anat formant i conformant —La senyora de Guermantes duia un canotier florit amb blauets; i el que m’evocaven […] era la pols i l’olor del crepuscle”, (pàg. 242)—, podem tenir, potser, la possibilitat de conèixer-nos; de saber, encara que sigui d’un manera tot just aproximada, orientativa, insegura, sempre fluctuant, inaprehensible, qui som.

En el benentès que si per a nosaltres arribar a conèixer-nos és quasi una quimera, per als altres és, simplement, impossible: “Cadascuna de les nostres accions, de les nostres paraules, de les nostres actituds és separada del «món», de la gent que no l’ha percebuda directament, per un medi la permeabilitat del qual varia infinitament i ens és desconeguda”, (pàg. 322).

Amb El cantó de Guermantes I, el magne escriptor francès demostra de nou que és un dels autors que —juntament amb Dostoievski i ben pocs més— millor, i més profundament, ha estat capaç d’entendre i de plasmar la psicologia humana, les motivacions dels nostres actes, que trasllada amb una precisió tan exacta com inusual als seus personatges: “La denigració furiosa sovint era, en el cas d’en Bloch, l’efecte d’una viva simpatia que pensava que no era corresposta”, (pàg. 327); “amb aquella estranya indiferència que tenim pels nostres parents mentre viuen, que fan que els fem passar darrere de tothom”, (pàg. 366).

En definitiva —i per no fer-ho més llarg del compte: de tan inabastablement complexa i enriquidora com és, si no m’hi forcés, no la deixaria mai—, benvolguts lectors i lectores, si voleu sentir el goig de llegir per llegir, per la fruïció incomparable que comporta, no ho dubteu ni un segon i feu-vos tan aviat com pugueu amb un exemplar de la darrera i fantàstica obra traduïda de Proust.

dimecres, 25 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann

A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II

I dels següents:

El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra l

 

Versió original de les transcripcions textuals:

Edicions Viena, pàg. 362; Folio Classique, pag. 296: “un critique est un poète qui ne fait plus de vers

Edicions Viena, pàg. 60; Folio Classique, pag. 46: “ce charme répandu au vol sur un vers, ces gestes instables perpétuellement transformés, ces tableaux  successifs, c’était le résultat fugitif, le but momentané, le mobile chef-d’œuvre que l’art théâtral se proposait et que détruirait en voulant le fixer l’attention d’un auditeur trop épris.

Edicions Viena, pàg. 12; Folio Classique, pag. 6: “quand, dans la rêverie, nous réfléchissons, nous cherchons, pour revenir sur le passé, à ralentir, à suspendre le mouvement perpétuel où nous sommes entraînés

Edicions Viena, pàg. 107; Folio Classique, pag. 85: “certaines impressions fugitives et fortuites ramènent bien mieux encore vers le passé, avec une précision plus fine, d’un vol plus léger, plus immatériel, plus vertigineux, plus infaillible, plus immortel

Edicions Viena, pàg. 304; Folio Classique, pag. 247: “Le nom du prince […] contenait […] celui d’une petite ville d’eaux allemande, où tout enfant j’avais été avec ma grand-mère, au pied d’une montagne honorée par les promenades de Goethe; […] s’imprégner d’humanité, trouver assez grande pour lui une petite place dans ma mémoire, à laquelle il adhéra, familier, terre à terre, pittoresque, savoureux, léger, avec quelque chose d’autorisé, de prescrit.

Edicions Viena, pàg. 242; Folio Classique, pag. 197: “Mme de Guermantes était coiffée d’un canotier fleuri de bleuets ; et ce qu’ils m’évoquaient, […] c’était l’odeur et la poussière du crépuscule

Edicions Viena, pàg. 322; Folio Classique, pag. 262: “Chacune de nos actions, de nos paroles, de nos attitudes est séparée du « monde », des gens qui ne l’ont pas directement perçue, par un milieu dont la perméabilité varie à l’infini et nous reste inconnue

Edicions Viena, pàg. 327; Folio Classique, pag. 266: “Le dénigrement furieux était souvent chez Bloch l’effet d’une vive sympathie qu’il avait cru qu’on ne lui rendait pas.

Edicions Viena, pàg. 366; Folio Classique, pag. 298: “avec cette étrange indifférence que nous avons pour nos parents tant qu’ils vivent, qui fait que nous les faisons passer après tout le monde

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

A l’ombra de les noies en flor, Marcel Proust

Per acostar-se a La recherche, el primer que cal és prescindir de les prevencions que puguem tenir-hi i alliberar-nos de la reverència quasi mítica que ens acostuma a provocar. Una reverència, en gran part, injustificada: la prosa de Marcel Proust, per més que escrita en un seguit d’interminables subordinades, no és en absolut complicada; amb un xic d’atenció es pot seguir perfectament, com si seguíssim el flux atzarós dels nostres pensaments. Una altra cosa és si n’haurem tret tot el fruit que en podríem treure, en una primera lectura i sense haver llegit l’obra sencera.

Possiblement no, entre d’altres raons perquè el més convenient és anar-la paladejant, anar-la assaborint tast a tast, sense presses, amb un esperit més de gourmet que no pas de gormand, aturant-nos cada vegada que la delicadesa d’una frase o d’un paràgraf ens commou i ens captiva; ens desvetlla una emoció que crèiem condormida.

Quan es produeix aquesta màgia —i es produeix sovint— el millor que podem fer, en comptes de provar infructuosament d’entendre o de racionalitzar el que hem llegit —“davant de tots els esdeveniments que en la vida […] es refereixen a l’amor, el millor que es pot fer és no intentar comprendre”, (pàg. 99)—, és deixar-nos dur pel seu influx irresistible, per la seva acuïtat emotiva, que ens trasbalsa tan pregonament. Llegim-ho de nou i permetem que la seva força lírica i sentimental ens transporti allí on ens hagi de transportar. Sentirem, com poques vegades, que la literatura pot esdevenir una de les arts més sublims.

 

A l’ombra de les noies en flor, (À l’ombre des jeunes filles en fleurs), Edicions 62, juny del 2013, traduïda amb subtil elegància per Valèria Gaillard, la formen dues parts ben diferenciades; tant que, en realitat, haurien d’haver aparegut separades. Si no ho van fer no fou per voluntat de l’autor, sinó perquè Grasset, el primer editor, considerà una temeritat publicar en un sol volum les 800 pàgines del primer tom acabat de Proust, per la qual cosa “Al voltant de la senyora Swann” quedà relegat al segon. La qual cosa explica que les noies en flor que li donen títol no apareguin fins al terç final.

La primera part narra la història de la descoberta de l’amor —dels “sentiments que experimentava per tot allò que tenia a veure amb Gilberte Swann”, (pàg. 22)—, d’aquell primer amor que ens desvetlla l‘espiritualitat més pura i elevada que mai experimentarem: “m’obligava a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquell llenguatge nadiu que els vençuts s’esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no reveuran mai més”, (pàg. 96).

 

Aquell amor primigeni, amarat d’inseguretat, dubtes i indecisió que deixa una marca indeleble, que ens obnubila i ens fa patir —“no hi havia ni un sol moment al dia que no estigués immers en aquesta ansietat que és tanmateix tan difícil de suportar durant una hora”, (pàg. 206)—, que ens trasllada a un món desconegut, on, inexperts, no tenim altre remei que avançar a les palpentes, tement que la pols daurada del somni se’ns escapoleixi d’entre els dits.

Descobriment de l’amor que duu aparellat, de manera inextricable, el de la bellesa, i la capacitat humana d’abastar-la mitjançant l’art —“La felicitat que sentiria per no haver-me de separar de Gilberte m’inspirava el desig […] d’escriure unes belles línies”, (pàg. 24) —i, el que és molt més determinant, de la meravellosa (i insospitada) possibilitat d’esprémer fins la darrera gota la vida, duent-la més enllà, transcendint-la: “el geni, fins i tot el gran talent, prové menys d’elements intel·lectuals i de refinaments socials superiors als dels altres, que de la facultat de transformar-los, de transposar-los”, (pàg. 164).

Possibilitat que tan sols es podrà dur a terme si hem viscut prou i de veritat, si som capaços de complir les exigències que tan escaientment reclamava Rilke en Els quaderns de Malte: “Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, molts homes i coses […]. Cal tenir records, […] ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. […] Només quan es tornen sang dins nostre, […] indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar […] en brolli la primera paraula d’un poema”.

En la segona part, “Noms de país: el país”, l’escenari canvia per complet quan el protagonista deixa París i marxa a passar l’estiu a Balbec, on seguirà duent a terme el constant viatge d’aprenentatge existencial —“Al capdavall, el plaer específic del viatge és […] convertir la diferència entre la partença i l’arribada […] en tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat”, (pàg. 275) — que anirà conformant la seva personalitat.

Una vida que, en el fons, és tant la del seu jo individual com la del nosaltres que ens uneix (i ens identifica) com a espècie humana; llegint Proust, no és tant l’argument o el cas concret, l’anècdota vital —si se’m permet anomenar-la així— sinó la vida mateixa, en tota la seva extensió i amplitud, en tota la seva pluralitat i contradicció enriquidora, digna d’ésser viscuda. Llegir-lo, a banda d’un plaer incomparable, és, també, assaborir —o, potser, re-assaborir— (millor) la vida.

Una vida que és, essencialment, heraclitiana, en canvi constant —“havia obert les meves cortines, impacient per saber quin era el Mar que jugava aquell matí a la vora de la riba, com una nereida. Perquè cap d’aquells mars romania idèntic més d’un dia. L’endemà n’hi havia un altre que de vegades se li assemblava. Però mai vaig veure dues vegades el mateix”, (pàg. 349)— de permanent descobriment i autodescobriment: “assaboria […] [el] plaer d’haver extret de mi mateix i portat a la llum alguna cosa que romania amagada en la penombra”, (pàg. 387).

Descobriment que tan sols és factible si afegim a la necessitat de viure amb intensitat ja esmentada la immersió en nosaltres mateixos —“jo em refugiava en el més profund de mi mateix, m’esforçava per emigrar a uns pensaments eterns, per no deixar res de mi mateix, res de viu, en la superfície del meu cos”, (pàg. 299)—, tenint tothora present que “tot són aparences i només existeix en funció del nostre sublim jo”, (pàg. 484), i que, per tant, l’únic camí que ens pot permetre “poder realitzar l’obra que potser portava dins meu”, (pàg. 475), és el capgirament cap endins.

Una introspecció que permet a l’autor brindar-nos unes pàgines magnífiques, on la recerca del temps perdut gairebé l’immobilitza —“Quan, al matí, el sol venia de darrere l’hotel […] semblava […] convidar-me a seguir […] un viatge immòbil i variat a través dels indrets més bonics del paisatge accidentat de les hores”, (pàg. 311); “es veia aquí reduïda a un moviment tan lent, que s’assemblava a la immobilitat”, (pàg. 461)— quan decideix cedir el guiatge de l’escriptura a la memòria fluctuant, que avança i s’endarrereix, que es troba i es retroba en el caòtic desordre assenyat del pensament inconscient, involuntari.

 L’autor francès transforma la seva prosa en una autèntica delícia, en pura poesia, en “una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia s’anomena metàfora”, (pàg. 506), amb un mestratge i un domini que no té res de causal, atès que, tal i com ja havia advertit en Contre Sainte-Beuve —“je crois que la métaphore seule peut donner une sorte d’éternité au style”— la literatura és, per damunt de tot, llenguatge, estil.

Un estil que ens ofereix en aquest volum algunes de les més esplèndides pàgines proustianes. Pàgines —entre d’altres, les que ens presenten Bergotte (pàg. 153 i ss) i les consagrades a les fabuloses noies en flor (pàg. 450 i ss)— que justificarien no tan sols la lectura (i relectura) d’aquest fantàstic volum, sinó la totalitat d’À la recherche du temps perdu. I dic, expressament, justificarien perquè, òbviament, l’obra es fa estimar per una gran quantitat de raons suplementàries.

Entre d’altres —que fóra impossible d’enumerar aquí— perquè, tot transformant la realitat, ens transforma amb el seu art admirable, amb “alguna imatge singular d’una cosa coneguda, imatge diferent d’aquelles que tenim el costum de veure, singular i, tanmateix, autèntica i que, per aquest motiu, és doblement corprenedora, perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres costums, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos recordant-nos una impressió”, (pàg. 510).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de desembre del mmxiii

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann

A l’ombra de les noies en flor I

I dels següents:

El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra l

 

PS: atès que, paral·lelament a l’edició d’Edicions 62, Viena Edicions n’està publicant una altra, amb una traducció igualment magnífica de Josep Maria Pinto, transcric a continuació tant el text original (1er), com la de Gaillard (2n),  i la de Pinto (3er) (aquesta darrera, dividida en un parell de volums: A l’ombra de les noies en flor I i A l’ombra de les noies en flor II).

D’aquesta manera, cada lector o lectora podrà fer-se una idea sobre quina li agrada més o li sembla més fidel.

“pour tous les événements qui dans la vie et ses situations contrastées, se rapportent à l’amour, le mieux est de ne pas essayer de comprendre”
davant de tots els esdeveniments que en la vida […] es refereixen a l’amor, el millor que es pot fer és no intentar comprendre, (pàg. 99)
per a tots els esdeveniments que, en la vida i les seves situacions contrastades,tenen a veure amb l’amor, el millor és no tractar de comprendre, (Vol. I, pàg. 93)

“sentiments éveillés en moi par tout ce qui concernait Gilberte Swann”
sentiments que experimentava per tot allò que tenia a veure amb Gilberte Swann, (pàg. 22)
els sentiments que em desvetllava tot allò que es relacionava amb la Gilberte Swann, (Vol. I, pàg. 18)

“je me contraignais à redire tout le temps le nom de Gilberte, comme ce langage natal que les vaincus s’efforcent de maintenir pour ne pas oublier la patrie qu’ils ne reverront pas.”
m’obligava a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquell llenguatge nadiu que els vençuts s’esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no reveuran mai més, (pàg. 96)
m’obligava a mi mateix a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquella llengua natal que els vençuts s’esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no tornaran a veure, (Vol. I, pàg. 91)

“il n’y avait plus une seule minute par jour où je ne fusse dans cette anxiété qu’il est pourtant si difficile de supporter pendant une heure.”
no hi havia ni un sol moment al dia que no estigués immers en aquesta ansietat que és tanmateix tan difícil de suportar durant una hora”, (pàg. 206)
no hi havia ni un sol minut al dia en que no estigués en aquella ansietat que tanmateix és tan difícil de suportar durant una hora, (Vol. I, pàg. 206)

“Le bonheur que j’aurais à ne pas être séparé de Gilberte me rendait désireux […] d’écrire une belle chose”
La felicitat que sentiria per no haver-me de separar de Gilberte m’inspirava el desig […] d’escriure unes belles línies, (pàg. 24)
La felicitat que sentia pel fet que no m’haguessin de separar de Gilberte em feia venir ganes […] d’escriure alguna cosa que estigués bé, (Vol. I, pàg. 20)

le génie, même le grand talent, vient moins d’éléments intellectuels et d’affinement social supérieurs à ceux d’autrui, que de la faculté de les transformer, de les transposer.”
el geni, fins i tot el gran talent, prové menys d’elements intel·lectuals i de refinaments socials superiors als dels altres, que de la facultat de transformar-los, de transposar-los, (pàg. 164)
el geni, com també el gran talent, no vénen tant d’elements intel·lectuals i d’afinament social superiors als d’altres persones, com de la facultat de transformar-los, de transposar-los, (Vol. I, pàg. 158)

“Mais enfin le plaisir spécifique du voyage […] c’est de rendre la différence entre le départ et l’arrivée […] aussi profonde qu’on peut, de la ressentir dans sa totalité”
Al capdavall, el plaer específic del viatge és […] convertir la diferència entre la partença i l’arribada […] en tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat”, (pàg. 275)
Però de fet, el plaer específic del viatge és […] fer que la diferència entre la sortida i l’arribada sigui […] tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat, (Vol. II, pàg. 11).

j’avais ouvert mes rideaux dans l’impatience de savoir quelle était la Mer qui jouait ce matin-là au bord du rivage, comme une néreide. Car chacune de ces Mers ne restait jamais plus d’un jour. Le lendemain il y en avait une autre qui parfois lui ressemblait. Mais je ne vis jamais deux fois la même.”
havia obert les meves cortines, impacient per saber quin era el Mar que jugava aquell matí a la vora de la riba, com una nereida. Perquè cap d’aquells mars romania idèntic més d’un dia. L’endemà n’hi havia un altre que de vegades se li assemblava. Però mai vaig veure dues vegades el mateix, (pàg. 349)
havia obert les meves cortines amb la impaciència de saber quin era el mar que jugava aquell matí a la vora de la riba, com una Nereida. Perquè cap d’aquells mars no es quedava mai més d’un dia. L’endemà n’hi havia un altre que, de vegades, se li assemblava. Però no vaig veure mai dos cops el mateix, (Vol. II, pàg. 83)

“et je goûtais […] du plaisir d’avoir extrait de moi-même et amené à la lumière quelque chose qui y était caché dans la pénombre.”
assaboria […] [el] plaer d’haver extret de mi mateix i portat a la llum alguna cosa que romania amagada en la penombra, (pàg. 387)
assaboria […] [el] plaer d’haver extret de mi mateix i dut a la llum alguna cosa que s’hi amagava en la penombra, (Vol. II, pàg. 121)

“je me réfugiais au plus profond de moi-même, je m’efforçais d’émigrer dans des pensées éternelles, de ne laisser rien de moi, rien de vivant, à la surface de mon corps”
jo em refugiava en el més profund de mi mateix, m’esforçava per emigrar a uns pensaments eterns, per no deixar res de mi mateix, res de viu, en la superfície del meu cos, (pàg. 299)
em refugiava en el més profund de mi mateix, m’esforçava a emigrar en pensaments eterns, a no deixar res de mi, res de viu, en la superfície del meu cos, (Vol. II, pàg. 34)

 “tout n’est plus qu’apparences et n’existe plus qu’en fonction de notre sublime nous-même”
tot són aparences i només existeix en funció del nostre sublim jo, (pàg. 484)
tot plegat no són més que aparences i ja no existeix sinó en funció del nostre sublim jo, (Vol. II, pàg. 216)

“pouvoir réaliser l’œuvre que je portais peut-être en moi,”
poder realitzar l’obra que potser portava dins meu, (pàg. 475)
poder fer realitat l’obra que potser duia dins meu, (Vol. II, pàg. 207)

“Quand le matin le soleil venait de derrière l’hôtel […] il semblait […] m’engager à poursuivre […] un voyage immobile et varié à travers les plus beaux sites du paysage accidenté des heures”
Quan, al matí, el sol venia de darrere l’hotel […] semblava […] convidar-me a seguir […] un viatge immòbil i variat a través dels indrets més bonics del paisatge accidentat de les hores, (pàg. 311)
Quan, de matí, el sol venia de darrere l’hotel […] semblava […] [que] m’invitava a prosseguir […] un viatge immòbil i variat a través dels llocs més bells del paisatge accidentat de les hores, (Vol. II, pàg. 46)

“était ici ramenée à un mouvement tellement lent qu’il se rapprochait de l’immobilité.”
es reconduïa a un moviment tan lent, que s’assemblava a la immobilitat, (pàg. 461)
es veia aquí reduïda a un moviment tan lent que s’acostava a la immobilitat, (Vol. II, pàg. 193)

“une sorte de métamorphose des choses représentées, analogue à celle qu’en poésie on nomme métaphore”
una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia s’anomena metàfora, (pàg. 506)
una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia anomenem metàfora, (Vol. II, pàg. 237)

“quelque image singulière d’une chose connue, image différente de celles que nous avons l’habitude de voir, singulière et pourtant vraie et qui à cause de cela est pour nous doublement saisissante parce qu’elle nous étonne, nous fait sortir de nos habitudes, et tout à la fois nous fait rentrer en nous-même en nous rappelant une impression”
alguna imatge singular d’una cosa coneguda, imatge diferent d’aquelles que tenim el costum de veure, singular i, tanmateix, autèntica i que, per aquest motiu, és doblement corprenedora, perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres costums, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos recordant-nos una impressió, (pàg. 510)
alguna imatge singular d’una cosa coneguda, imatge diferent de les que tenim el costum de veure, singular i tanmateix veritable i que a causa d’això és, per a nosaltres, doblement corprenedora perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres hàbits, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos tot recordant una impressió, (Vol II, pàg. 241)

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons