Categories
Notes de lectura

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm, Quaderns Crema, 2020

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm

D’un Nadal a un altre

Que Quaderns Crema té el bon costum de publicar bons llibres és tan evident que potser no caldria ni esmentar-ho. Em temo, tanmateix que sí, que sí que cal, ja que no són pas tantes les editorials que porten anys en l’ofici i han estat capaços de mantenir, amb alguna que altra davallada, un nivell d’exigència tan alt.

Sobretot quan la seva ànima mater, l’inoblidable Jaume Vallcorba Plana —a qui Llàtzer Moix definí com “el millor editor de la seva generació, tant en llengua catalana com castellana,  al recordatori que en va escriure a La Vanguardia—, se n’anà allí d’on ningú no en torna i el vaixell que sempre havia menat tan bé podria haver perdut el rumb.

A banda d’obres que podríem anomenar de pes, de tant en tant, en la seva col·lecció “Mínima Minor”, ens ofereix petites troballes. En general, llibres breus, que es poden llegir d’un sol cop si disposes d’un parell d’hores de tranquil·litat per endavant. Llibres que, potser per això, podem pensar que no són res de l’altre món o que tenen poc a oferir-nos. Com si llargària i vàlua fossin, necessàriament, sinònims.

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, de Peter Stamm, traduït per Marina Bornas Montaña (en castellà, de José Aníbal Campos) és un d’aquests petits llibres. Un d’aquests petits llibres que va creixent a mesura que els llegeixes. A mesura que t’adones que, dient poc, estan dient molt. Que t’adones que aquesta història, on conflueixen dues festes de Nadal, una d’actual i una altra que va tenir lloc ja fa temps —“aquell Nadal tan llunyà” (p. 10); “Havien passat ja trenta-tres anys” (p. 39)—, és molt més del que sembla ser.

I, sobretot, diu molt més que no sembla dir. Més exactament, que, com succeeix amb la colossal Katherine Mansfield —i amb això no pretenc, en absolut equiparar l’autor suís amb l’autora neozelandesa: poc que l’ajudaria—, una cosa és el que explica i una altra, ben diferent, la que no explica, la imatge, idea o pensament que fa via per darrera o per sota d’ella. De ben diferent però de molt més essencial: la història explícita ens parla d’una vida; la invisible o implícita, de totes les vides.

No cometré, per descomptat, tampoc l’error d’explicitar el que Stamm no ha volgut explicitar, atès que  suposaria fer-li a ell un pèssim favor i, als lectors i lectores, un de més greu, encara.

Em limitaré, com a simple apunt, a acabar aquesta breu anàlisi amb tres transcripcions que, un cop llegida l’obra —i només un cop llegida!; malament rai, si aporten gaire llum, abans!…—, potser podran servir d’algun ajut: “cada decisió que prens destrueix centenars de possibilitats” (p. 50); “volia avançar, continuar endavant en comptes de mirar enrere cap a un passat que, de totes maneres, ja no es podia canviar” (p. 59); “em vaig imaginar una altra vida, una vida que hauria pogut tenir però que ja se m’havia escapat” (p. 68).

dilluns, 16 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Manazuru. Una història d’amor, Hiromi Kawakami

Acostuma a succeir que de les literatures poc conegudes i, més encara, de les considerades exòtiques, com la japonesa, en coneixem un parell d’autors, editats profusament quan reben el Nobel —Yasunari Kawabata, l’any 1968 i Kenzaburo Oe, el 1994—, i poca cosa més. Tanmateix, a banda del sempre actual Yukio Mishima i de Haruki Murakami, un dels grans candidats al guardó dels darrers temps, el ventall d’escriptors del país del sol naixent és tan ampli com atractiu: Junichiro Tanizaki, Abe Kobo, Banana Yoshimoto, Yoko Ogawa, Hiromi Kawakami

D’aquesta darrera Quaderns Crema publicà a finals de l’any passat Manazuru. Una història d’amor (Manazuru), amb traducció de Marina Bornas Montaña. Novel·la que, com bé descriu el seu subtítol, narra una història d’amor, però que ben poc té a veure amb les ensucrades i previsibles de la màquina de fer pel·lícules hollywoodiana.

No tan sols perquè no està composta per l’habitual riuada de llàgrimes que —sotmeses al deus ex machina d’allò que vol (veure) el públic— acaben confluint en l’oceà idíl·lic del final feliç, sinó, principalment, perquè Kia, la seva protagonista, ni és jove ni és bella ni és captivadora. És una dona madura, que més que viure en un món de fades irreal, tracta de (sobre)viure en el món de cada dia.

Una dona que malda per desfer-se del record de Rei, el marit que “havia desaparegut dotze anys enrere sense deixar rastre”, (pàg. 10), “malgrat que la seva sobtada desaparició no va fer sinó reforçar-me’n la memòria”, (pàg. 12); que, per més que ha establert una nova relació sentimental, amb un home que “encara manté la mateixa distància que el dia que ens vam conèixer”, (pàg. 25), segueix trobant-se al bell mig d’una “solitud buida”, i “sense desig de fer coses concretes”, (pàg. 14).

Tant és així que, en realitat, aquesta història d’amor, delicadament escrita —estranya i sorprenent, fins i tot incòmoda, vista des dels ulls occidentals— és la d’una absència que és presència.

El personatge més present en l’existència diària de Kia no és ni la seva parella actual, Seiji, ni Momo, la seva filla adolescent, que, tot i viure amb ella, cada vegada se’n sent més allunyada, sinó el (tothora omnipresent) marit desaparegut: “L’esquena [del Seiji] em va semblar la d’un desconegut. […] En canvi, […] encara seria capaç de dibuixar la cara i el cos [del Rei] sense descuidar-me’n un sol detall”, (pàg. 49); “El Rei se’m va emportar”, (pàg. 62); “[El Seji], tot i que era al meu costat, estava molt lluny de mi”, (pàg. 194).

Per a Kawakami, la base i el fonament de tot és aquesta realitat etèria i evanescent, absolutament incontrolable, que són els sentiments. I el viatge de Kia, més que no pas geogràfic, és existencial, interior. Munzanaru, no és tant un lloc com un estat d’esperit.

Un refugi on aïllar-se de tot per assajar de posar ordre als seus sentiments, d’afegir un xic de claror en la seva vida —“Moltes vegades, la gent confon la realitat amb els sentiments i ja no saben què és real i què no ho és”, (pàg. 162)— i de trobar-se ella mateixa. Si té èxit o no, ho sabreu, benvolguts lectors i lectores, adreçant-vos a la llibreria més propera de casa vostra.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 11 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.