Categories
Notes de lectura

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, Blackie Books, 2020

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida

Petit(s) gran(s) tresor(s)

Molt em temo que encara hi ha qui es pensa —si és que de no pensar en podem dir pensar, és clar— que els llibres infantils (i juvenils) són de segona categoria. Que són llibres que, tan sols per estar adreçats (primordialment) a un públic diferent, no cal que els exigim el que acostumem a exigir als altres llibres, als llibres per a grans, als llibres seriosos.

Oblidant, en primer lloc, que el que fa —o deixa de fer— un llibre gran és el llibre mateix, no pas el seu contingut o el seu teòric gènere. I, el que és molt i molt més greu, oblidant que no hi ha, ni hi pot haver, en aquesta vida nostra res més seriós que el riure.

Que l’humor i la ironia, que donar voltes a les coses i enfocar-les amb un somriure és l’arma constructiva més sublim que existeix. L’única que ens ajuda a saltar tots els abismes, l’única que ens permet superar totes les barreres i totes les fronteres, l’única que fa —o, almenys, pot fer— possible l’impossible.

Si en teniu el més mínim dubte, no ho podeu tenir més fàcil, des de fa uns dies: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia —allunyant-vos del (nostre) Gran Enemic Gegant amazònic que les posa totes elles entre l’espasa i la paret (de la bancarrota)— i feu-vos amb El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, publicat per Blackie Books, traduït per Yannick Garcia i acompanyat d’unes oportuníssimes il·lustracions de Marta Altés.

Dic acompanyat quan, en realitat, hauria de dir agermanat, atès que text i il·lustracions fan tot un: els dibuixos de l’artista catalana ressalten i donen vida als textos de Rodari; els textos de Rodari, els acullen com si haguessin nascut amb —per i en— ells. No és un llibre (infantil) il·lustrat, és la il·lustració convertida en llibre (infantil).

© Marta Altés, 2020

Tant és així que, d’alguns dels seus dibuixos —com el que em permeto embellir aquesta meva anàlisi—, si els hagués signat en Joan Brossa, en diríem, ben segur “poesia visual”. Donen, per descomptat vida als textos —més exactament: li donen (molta) més vida—, però, alhora, són autònoms, tenen vida pròpia.

Si teniu, doncs, fills o filles petits, que no el poden llegir per ells mateixos i heu de llegir-los els contes o els versos, abans de fer-ho, deixeu que mirin —més aviat, se submergeixin— en les il·lustracions que els acompanyen / acullen / agermanen. Estaran en les condicions més òptimes (im)possibles per rebre els contes o versos (com cal).

Pel que fa als textos, ben poca cosa puc dir-hi: per fortuna, Rodari s’aconsella tot sol, com persona, com a mestre i com a escriptor. I (pretendre) descobrir-lo, a hores d’ara, seria tan absurd com (intentar) pintar l’arc de Sant Marí amb una escala de grisos. N’hi haurà ben be prou advertint que, si comenceu a llegir-los, ja no els podreu deixar.

Tanmateix, crec que em cal esmentar un parell de petits detalls que no em semblen del tot satisfactoris.

En primer lloc que, en alguns casos, l’autor italià es deixa endur massa, i massa explícitament, pel missatge, per la moralitat que vol transmetre mitjançant el text. Amb major raó que, en acabar un conte, sent la necessitat, tan poc literària, d’explicar-la: “Ja no hi havia cap reixa, ni cap castell, ni cap senyora bonica. Perquè hi ha tresors que només existeixen per al que obre camí per primer cop, i allà el primer havia estat el Martí Caparrut[1]”, ens diu, per exemple, al final del conte “El camí que no duia enlloc”.

En segon, que en alguns versos, la constricció de les rimes els juga un flac favor. La rima, l’esforç de la rima, es fa massa present, es veu massa. Es veu tant que acaba per veure’s més que els mateixos poemes. La qual cosa, és clar, els pren bona part de la força, els desvirtua.

Així, per exemple, al poema “La tardor”: “El gat, sense xivarri,/ empaita la fullaraca./ Se la disputa (la troba maca),/ a l’escombriaire del barri.// Les fulles de la capçada,/ grogues, roges, bufones,/ semblen totes papallones/ que cauen en cascada.

Quan, a l’original italià, “Autunno” —“Il gatto rincorre le foglie/ secche sul marciapiede./ Le contende (vive le crede)/ alla scopa che le raccoglie.// Quelle che da rami alti/ cendono rosse e gialle/ sono certo farfalle/ che sfidano i suoi salti.”— la rima és gairebé invisible.

Com dic, mercès a la destresa del traductor aquest desajust es produeix poques vegades, però, tot i que és obvi que el que mana, el que cal respectar i al que cal ajustar-se tan com és possible sigui la forma original, entenc que —precisament per prestigiar la literatura infantil— en els casos en que, com aquest, no resulta (prou) factible, hauria estat preferible sacrificar la rima a la fluïdesa, a la naturalitat i a la fidelitat.

Petits detalls que estic obligat a esmentar però que, en no fan ni la més mínima ombra —en tot cas, l’ombra d’una semiombra— a una obra tan agraïda i aconsellable per a tothom. Una obra perquè els grans la llegim als més petits i petites. Una obra perquè, en llegir-los-la, els grans esdevinguem el que mai no hauríem d’haver deixat d’ésser: criatures atrapades en un cos d’adult —que sempre ens vindrà (massa) gran.

Conclouré amb un poema magnífic que podria servir per (auto)definir la vida i l’obra de Gianni Rodari. Titulat, en italià, “Alla formica”:

Chiedo scusa alla favola antica
se non mi piace l’avara formica.
Io sto dalla parte della cicala
che il più bel canto non vende, regala.

Que, en català, amb el títol de “Per a la formiga” conserva, com la majoria dels versos del volum, la fluïdesa, naturalitat i fidelitat que cal reclamar a qualsevol traducció (poètica):

Demano perdó a la faula antiga:
no em cau bé la gasiva formiga.
Jo em poso al costat de la cigala,
que no ven el seu cant, el regala.

diumenge, 29 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

***
[1]Non c’era più nè cancello, nè castello, nè bella signora perchè certi tesori esistono soltanto per chi batte per primo una strada nuova e il primo era stato Martino Testadura.

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Pastoràlia, George Saunders

* Capficar-te en els problemes no és la solució.
George Saunders, Pastoràlia, Edicions de 1984, 2014, pàg. 41)

* No cal ser ric […] per ser maco.
 George Saunders, PastoràliaEdicions de 1984, 2014, pàg. 45)

 * Cal deixar de banda l’aspecte personal de les coses per guanyar perspectiva.
 George Saunders, PastoràliaEdicions de 1984, 2014, pàg. 65)

* ¿La veritat què és? La veritat és aquella cosa que fa que passi el que volem que passi.
 George Saunders, PastoràliaEdicions de 1984, 2014, pàg. 67)

La veritat és el vent que ens bufa les veles en exclusiva per a nosaltres.
 George Saunders, PastoràliaEdicions de 1984, 2014, pàg. 67)

 * Tot el que et doni la vida, tu agafa-ho.
 George Saunders, PastoràliaEdicions de 1984, 2014, pàg. 119)

 * ¿Com és que et penses que el que penses tu és el que pensa tothom?
 George Saunders, PastoràliaEdicions de 1984, 2014, pàg. 151)

Traducció de Yannick Garcia

Categories
Notes de lectura

Deu de desembre, George Saunders

Cal advertir-ho d’entrada, a fi d’evitar mals entesos, el primer que provoca Deu de desembre, (Tenth Of December), el nou llibre de relats de George Saunders, Edicions de 1984, 2013, és una indefinible sensació d’estranyesa, quan no d’incomoditat. La impressió, que anirà augmentant a mesura que anem avançant, que allò que estem trepitjant és, des d’un punt de vista literari, terra incògnita; un territori desconegut —hostil, en ocasions— que no sabem ben bé com afrontar. Potser, fins i tot, que no sabem hem d’afrontar.

Un terreny inhòspit, pràcticament impossible de comparar amb res que haguem vist abans, que ens obliga a seguir endavant amb una extrema atenció o cautela, temorosos que no ens succeeixi com a Robin, el protagonista de la narració que dóna títol al volum, i se’ns esquerdi sota els peus el fràgil gel que creiem que ens sustenta. Quan, en realitat, l’escriptura de l’autor d’Amarillo ho pot ésser gairebé tot —original, diferent, inesperada…— menys fràgil. A la inversa, ens plagui més o menys, concordi o no amb els nostres gustos artístics, té una consistència i una potència de primeríssima magnitud. Malgrat la seva versatilitat, és sempre una i la mateixa, inconfusible, intransferible, inimitable —immediatament recognoscible.

Perquè, a banda de la temàtica, allò que defineix i determina amb més força la seva obra és l’estil —esplèndidament traduït per Yannick Garcia, l’ús del llenguatge, lliure i alliberat, en la seva màxima naturalitat; sobretot quan reflecteix el pensament dels personatges, amarat d’una veracitat absoluta, talment com si ens haguéssim traslladat dins dels seus cervells i accedíssim directament a les seves “converses mentals”,  (pàg. 18), a la seva “veu mental”, (pàg. 18), amb totes les seves vacil·lacions i contradiccions: “No sé què vol dir. Vaja, sí que ho sé, però no hi estic d’acord. Vaja, que sí que hi estic d’acord, però podria no haver dit res”, (pàg. 163); “¿M’havia passat, feia poc, que per res del món no pretenia fer la Cosa A, però de sobte em descobria fent la Cosa A sense saber quan m’hi havia posat?”, (pàg. 196).

Amb aquest llenguatge ens immergeix en un món suburbial i desolat, mancat de cap mena d’esperança, per on deambulen llastimosament les seves humiliades i ofeses criatures, girant tothora damunt d’ells mateixos, com baldufes escrostonades, amb un present decadent i enfosquit —“Una vida que […] semblava reduir-se a una tirallonga in crescendo de bastonades”, (pàg. 106); “La mama, el papa i la tieta Toni deixaven el pati cul per amunt, de drogats que anaven, (pàg. 181)”—, sense nord ni futur, que sobreviuen tan sols (des)confiant que els seus sacrificis permetin que els seus fills assoleixin una vida millor: “Senyor, […] ajudeu […] la canalla. […] No vull que quedin marcats per la distància que ens separa dels altres”, (pàg. 123).

Perquè, per més que tinguin una vida miserable, per més que l’únic que aconsegueixin desvetllar en els que els envolten sigui llàstima o compassió —o, més aviat, una mescla inextricable entre burla i compassió: “Llavors va ser quan la senyora Dees se la va mirar amb un deix de compassió, (pàg. 15)”; “En Roosten no era gens conscient que tot allò ho feien per caritat”, (pàg. 96)— els personatges de Saunders són —i en aquest punt la petja de Dostoievski és acusadíssima: “La bellesa salvarà el món”, afirma el príncep de L’idiota— increïblement generosos: “Al cap i a la fi l’amor devia ser això: que t’agradi algú tal com és i fer coses per ajudar-lo a ser encara millor”, (pàg. 48).

Tinguin per escenari el més fosc del present o el més esgarrifós i orewellià futur distòpic, sempre, fins i tot en les situacions més extremades i perilloses, acaben decidint-se (o, més exactament, acaben acceptant que un instint primigeni indominable decideixi per ells) a ajudar als altres. A l’hora de la tria definitiva, triomfa l’amor al proïsme: el bé dels altres s’imposa al seu. Sense cap enorgulliment ni fer-ne ufana, senzillament, perquè és l’única opció que creuen (moralment) admissible: “Suposo que una mica de mala espina sí que pots donar. Però, ¿saps què? Hi ha altres coses que et defineixen, tens el que es diu valor moral. Quan saps que una cosa està ben feta, la fas, costi el que costi”, (pàg. 103).

La qual cosa no significa, en cap cas, que l’autor pretengui oferir-nos un missatge —la literatura, més que no pas missatge, és mitjà— i, encara menys, inequívoc, sinó plantejar-nos preguntes (o, més aviat, ajudar-nos que ens les plantegem), sense prejutjar les respostes: “¿La vida és divertida o espantosa? ¿La gent és bona o dolenta?”, (pàg. 152).

Paradoxalment, per més lamentable i decrèpit, desesperançat que sigui el retrat del món (o, més aviat, submón: el subsòl dostoievskià) que dibuixa, al final de la lectura et resta un sorprenent, confús, inexplicable sentiment d’esperança, del valor, insubstituïble i irreemplaçable, de cada existència humana.

Una sensació evanescent, inaprehensible —que sembla ésser del tot incompatible amb el que acabes de llegir— que fins i tot la manca de sentit de la vida té un sentit; un sentit, tanmateix, que tan sols podrem assajar d’abastar si no pretenem anar més enllà —ni de nosaltres mateixos, ni de l’existència: “Explico als nens que la vida passa volant, hem de fer que cada moment valgui la pena, viure cada dia com si fos l’últim. […] Si algun error he comès en aquesta vida és ser massa passiu. No vull que cometin els mateixos errors que jo. […] Quan estiguin a punt d’anar-se’n, no es penediran del que han fet, només del que no han fet”, (pàg. 152).

Un resultat inesperat, atès que la seva escriptura —una nova paradoxa en una obra curulla de contrastos i contradiccions, que acaben encaixant els uns amb les altres—, malgrat que resulta senzilla de llegir, que flueix agradablement, esdevé difícilment accessible: que no sabem ben bé per on —ni com— emprendre. Ens temem, amb prou fonament, que hi entendrem ben poc; que els nostres esforços —car, diguem-ho alt i clar, aventurar-se en els relats saunderians exigeix un esforç, i no pas menor— no seran degudament recompensats.

La —o, si més no, una de les possibles respostes— a aquest dilema, a aquest risc (que, d’altra banda, hem d’estar disposats a assumir cada vegada que ens acarem a qualsevol creació literària de mèrit) és, potser, que no es tracta tant d’entendre com d’entrar-hi; de deixar que siguin els nostres sentits i sentiments els que reaccionin a la seva escriptura, que ens sacsegi i ens faci reaccionar, que provoquin en nosaltres algun efecte sensible —positiu o negatiu, tant és.

I, per damunt de tot, que ho facin sense artificis o manipulacions espúries; que sentim, amb una evidència cartesiana, que l’autor no escriu així empès per l’ambició de fer-se un lloc en l’Olimp de les lletres, sinó perquè ha d’escriure així, perquè, encara que s’ho proposés, no podria fer-ho de cap altra manera. En definitiva, perquè és, i no pot deixar d’ésser, la seva manera d’escriure.

En aquestes condicions, que crec poder afirmar que són les de Saunders, cal que veiem la difícil accessibilitat no pas un com problema, sinó com un repte. Un repte, no cal dir-ho, que podem o no decidir acceptar. Un repte que ens exigirà el millor de nosaltres mateixos i, com a mínim, una segona relectura. Una segona —tercera?, quarta?,…— lectura que ens permetrà constatar que el gel damunt el què caminem no tan sols és consistent, sinó, ja que no transparent, almenys translúcid: començarem a veure, encara que sigui mig a besllum, que la vida transcorre, amb una empenta indeturable, sota la crosta d’un text exigent.

Per tant, si volem tenir l’opció d’ésser degudament recompensats —sense tenir-ne cap seguretat: podem acabar estimant l’autor o rebutjant-lo, amb idèntica intensitat, i per idèntics motius, segons el nostre tarannà—, hem d’estar disposats a cercar les condicions adients (un lloc tranquil i llarga estona per davant) i a posar-hi molt de part nostra —“És per la ment que se m’obre Natura”, deia Mestre Foix—, si volem extreure’n el màxim profit: “De vegades et fa l’efecte que no hi ets tot, però al final t’adones que estaves equivocat. ¿Ara, per què t’has de fer mala sang per això, si, capficant-te, et perdràs la bellesa de l’instant?”, (pàg. 107).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 14 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Llum de guàrdia, Joseph O’Connor

* ¿Què vol dir, caldre? No podem viure només fent el que ens cal.
Joseph O’Connor, Llum de guàrdia, Edicions de 1984, pàg. 22)

* La culpa es viu com l’envestida d’una onada gegant contra el buc d’un vaixell.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 45)

 * En general, només veiem el que volem veure.
(© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 55)

 * Tenia aquella convicció tan curiosa dels que en realitat no confien en ells mateixos.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 70)

* L’elegància que donen els diners mai no s’oblida del tot, per més que la borsa s’enfonsi.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 70)

* Un gran artista no necessita res més que la seva ferida.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 97)

* La franquesa és l’últim recurs dels barroers.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 102)

* Li falta aquella vena de vacuïtat que han de tenir els actors de la màxima categoria.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 104)

* Una sola cosa ens distingeix de les bèsties: que tothom arrossega un Edèn, un regne de silenci interior, i d’això, a manca d’un nom millor, n’hi ha que en diuen ànima.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 123)

* Un quan interpreta s’ha d’esborrar completament.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 190)

* No som innocents de res del que haguem triat.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 295)

* Ens passem la vida batallant amb els grillons de les nostre mares.
 (© Joseph O’ConnorLlum de guàrdiaEdicions de 1984, pàg. 295)

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2013, una tria personal

De la mateixa manera que ho ha fet en  Tuli Márquez amb els discos de l’any, a Núvol —malgrat que sóc més aviat poc amic de les classificacions i, encara menys, dels rànquings— creiem que pot resultar pràctica una tria dels llibres del 2013. Som conscients que qui tria corre el risc d’errar-se; tanmateix, qui no ho fa, s’erra dues vegades, així què…
Emfatitzo que és personal —i intransferible, com tot allò que duu a terme un individu— perquè, com no podria ésser d’altra manera, només té en compte els llibres que, d’entre l’infinit devessall de novetats literàries que sepulten les llibreries, he tingut el plaer de llegir; cedeixo, de bon grat, als nostres representants polítics la virtut de parlar del que es desconeix.
Com veureu, no són 10, com acostuma a ésser habitual, sinó… 13 —quina casualitat, oi?—, ordenats estrictament per data de publicació ; i, segurament, l’únic imprescindible sigui el darrer!


L’art de la defensa
, Chad Harbach (Columna, febrer 2013), amb traducció de Josefina Caball: una d’aquelles sorpreses literàries que, tot i amb un final probablement millorable, et fan recobrar el goig —i l’esperança— en la literatura; escrita per un autor novell que demostra que ni tot està dit ni totes les manera de dir han estat fresades. Un magnífic retrat, d’una pregonesa psicològica només comparable als més grans autors, de la societat on ens ha correspost viure.

Una (nova) demostració que per a la bona literatura no hi ha temes poc atractius ni reptes inassolibles, si hom sap què vol explicar i com explicar-ho.

Matèria primera, Jörg Fauser, (Labreu, abril 2013), amb traducció d’Ignasi Pàmies: el món que ens presenta l’escriptor, amb una explícita i reconeguda influència de Kerouac i Bukowski, però alhora captivat pel magisteri de la prosa clàssica —“Una lectura fabulosa, Dostoievski. Bon coneixedor de l’ànima”, (pàg. 173)—, de ChandlerHammett i de Greene, és el món en descomposició sorgit de la Guerra Freda, del temor de la bomba atòmica.
Aquest món desencantat i sense sentit, del no future ens acara amb una literatura poderosa i profunda, coratjosa i inconformista, lliure i alliberada, que —tot i que sabent que les respostes no existeixen— s’interroga i ens interroga sobre el sentit o la manca de sentit del món on ens correspon viure.

Els desorientats, Amin Maalouf, (Alianza, abril 2013), amb traducció d’Anna Casassas: una història magnífica, tot i que amarga, sobre l’indeturable pas del temps; sobre aquell temps que avança de manera implacable. Així, el motiu inicial del retorn, el darrer intent de reconciliar-se amb “[l’]amic perdut”, esdevé una perfecta metàfora de la novel·la: és un pelegrinatge a la recerca no tan sols de l’amic perdut, sinó de les amistats —i de l’amistat, en genèric— perdudes.

Una obra brillant d’un autor brillant, que ha superat els perills del component introspectiu o nostàlgic de la seva experiència vital per transformar-la en literatura.


A la banda de Canaan
, Sebastian Barry, (Edicions de 1984, maig 2013), amb traducció de Yannick Garcia: una obra lírica, malenconiosa, optimista malgrat la seva cruesa, la de l’irlandès, d’un tan gran com indubtable valor literari; alhora que presenta amb encert, precisió i elegància el testament vital, personal i familiar d’una Llilly Bere antològica, esdevé una fantàstica i apassionant anàlisi i reflexió sobre el sentit (o la manca de sentit) i l’abast de l’existència humana.

Una reflexió feta des de ben endins, no pas assertiva o categòrica, ans oberta i dialogant, que s’interroga i ens interroga —o, per dir-ho amb major exactitud, que ens interroga bo i interrogant-se.


La dona a 1000°
Hallgrímur Helgason, (Edicions 62, juny 2013), amb traducció de Maria Llopis Freixas: aquesta obra curulla d’humor —que estimareu o repudiareu amb una idèntica intensitat—, ho és tot menys amable: agra, crua, àcida, absolutament càustica; és una dissecció (si no una autòpsia), del tot políticament incorrecta d’una societat egoista, caïnita i moribunda, abocada a l’abisme d’un atzucac sense sortida; d’una societat condemnada al fracàs i l’anorreament.

I tanmateix, per més paradoxal que pugui semblar, és ensems un arborat cant a la vida, una brutal i implacable vacuna contra la “bomba atòmica d[el l’]avorriment”.


A l’ombra de les noies en flor
, Marcel Proust, (La Butxaca, juny 2013; Viena Edicions, setembre 2013), amb traducció de Josep M. Pinto i de Valèria Gaillard: per acostar-se a La recherche, el primer que cal és prescindir de les prevencions que puguem tenir-hi i anar-la paladejant, anar-la assaborint tast a tast, sense presses, amb un esperit més de gourmet que no pas de gormand, aturant-nos cada vegada que la delicadesa d’una frase o d’un paràgraf ens commou i ens captiva; ens desvetlla una emoció que crèiem condormida.
Quan es produeix aquesta màgia —i es produeix sovint— el millor que podem fer és deixar-nos dur pel seu influx irresistible, per la seva acuïtat emotiva, que ens trasbalsa tan pregonament.

La Peixera, Maiol de Gràcia Clotet, (Periscopi, setembre 2013): una obra literària que ens parla de la vida i del compromís, de l’actitud que podem prendre davant els esdeveniments, del gran, definitiu abisme que separa els que fan dels que deixen fer, els que actuen —i, per tant, decideixen— dels que es limiten a deixar-se portar —o, més exactament, arrossegar (sens dubte, un dels termes claus de la novel·la): “He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-se ni un sol dit, imbuït d’un posicionament innocu que m’empenyia cap endavant.
Escrita per un autor que sap molt bé que no hi ha missatge sense bellesa; que no hi ha bellesa sense missatge. Que la literatura és un tot on forma i fons es confonen; on forma i fons se serveixen mútuament.


Canadà
, Richard Ford, (Empúries, setembre 2013), amb traducció de Josefina Caball: una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.
Convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida.
a

Alteracions, Adrià Pujol, (Males Herbes, octubre 2013): un d’aquests llibres excepcionals que ens fan riure a cor que vols mentre el llegim, que converteix la riallada —estentòria, no poques vegades— en el més saludable dels costums. Sobretot, cal dir-ho, a partit del moment que s’inicia la narració principal, L’esborrany. Els dos relats anteriors podem considerar-los una mena d’agradable, i alhora sorprenent aperitiu —l’escalfament indispensable per a que l’orquestra executi la seva simfonia, per a que el nostre ànim se situï en les condicions més adients.
Escrita per un autor que no tan sols sap d’allò més què vol —activar un artefacte literari (explosiu)—, sinó que sap fer-se entendre i sap escriure.


El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
, Haruki Murakami, (Empúries, octubre 2013), amb traducció de Jordi Mas López: maldar d’abastar amb una simple definició o amb poques paraules aquesta nova obra de l’escriptor japonès resulta tan quimèric com provar de tocar una simfonia amb una harmònica. Com succeeix amb els grans autors, si destaca per alguna cosa és per la seva amplitud, per convertir un argument —de fet, qualsevol argument— en una nova cosmovisió —o Weltanschauung.
Obra d’un qualitat literària —i existencial, si se’m permet el mot—, més que  recomanable per a totes aquelles persones que creguin que la literatura és una d’aquelles arts sublims que et creen “la sensació inequívoca que et transporta a un altre lloc”, (pàg. 78).


Infància a Berlín cap al 1900
, Walter Benjamin, (Lleonard Muntaner, novembre 2013), amb traducció d’Anna Soler Horta: aquesta obra, escrita per un autor per al qual, malgrat els anys, “la innocència [no] havia prescrit”, constitueix un cant a la infantesa perduda, però, per damunt de tot, al temps retrobat, a la immersió en el més profund substrat constitutiu de nosaltres mateixos. O el que és el mateix: en l’infant que —si el jo adult no ha estat tan irresponsablement gelós com per assassinar-lo— segueix vivint (i somrient) ben endins nostre.
Un assolit intent de recuperació intel·lectual del passat que beu en l’inesgotable deu de la nostàlgia: “El nen […] regnava com un sobirà lleial sobre un món que era seu”.

La bona gent, Nir Baram, (Empúries, novembre 2013), amb traducció d’Eulàlia Sariola: una obra  que, ja des de les seves primeres línies ens fa la impressió que serà una obra gran; una de les millors que haurem pogut tenir el plaer de llegir aquest. Impressió que es va consolidant més i més a mesura que anem avançant. Un estudi sobre l’ànima; dels pobles en primer lloc —“l’ànima germànica és difícil d’entendre”—, però, sobretot, de les persones: “l’única cosa constant en la història és el defalliment flexible, aterridor de l’ànima humana”.
Una esplèndida novel·la, que assaboriran amb plaer tots aquells lectors i lectores que exigeixin a la literatura —i a la vida— alguna cosa més que una (efímera i insubstancial) distracció momentània.

El meu llibre preferit de l’any: benvolgut lector o lectora, com a comunitat digital de cultura que som, et convidem a que comparteixis amb nosaltres quin és, segon el teu parer, el millor llibre que has llegit el 2013.
Si us plau: fes servir els comentaris i indica’ns quin ha estat el teu preferit: la teva opinió (i la teva col·laboració) és absolutament imprescindible!

Publicat al Núvol, el 31 de desembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat