Categories
Sobre literatura

(Aniversari de Marcel Proust) La prosa de Proust i Joyce

(Faig la meva modesta contribució a la celebració de l’aniversari del naixement de Marcel Proust, el 10 de juliol de 1871, publicant de nou l’escrit “La prosa de Proust i Joyce”)

Si hi ha dues obres de la literatura del segle XX que d’entrada intimiden són, sens dubte, l’Ulisses de James Joyce i el conjunt d’À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. Ho fan no tan sols per la seva llargària —considerable en el cas de l’autor irlandès; imponent, quasi aclaparadora en el del francès— sinó sobretot per l’aura de complexitat, fins i tot d’inaccessibilitat que les envolta. Una aura que si bé té un cert sentit en el cas d’Ulisses, tot i que relatiu, no el te tant en el de La Recherche. L’escriptura de Proust no és tan complexa com generosa, exuberant. Prolixa, insadollable i indeturable, si es vol.

Mentre la prosa de Joyce és calidoscòpica, esquinçada en mil i un pedaços microscòpics, disgregats en un mosaic o trencadís —per dir-ho en termes gaudinians— caòtic i desordenat, minimalística, que el lector ha d’anar reconstruint i recol·locant, fins a teixir de nou un tapís pulcrament i mil·limètrica esfilagarsat, la de Proust segueix el camí invers: no trosseja ni parcel·la la realitat sinó la fa acréixer, donant una vegada i altra voltes concèntriques sobre ella mateixa, cada cop més àmplies, fent-la augmentar i prenent volum.

Si Joyce ens ofereix el trencaclosques d’un quadre abstracte que cal que desxifrem, Proust ens situa davant d’un fresc impressionista que cal que esguardem de ben lluny per composar-ne la figura completa. Com a major distància ens n’anem situant, progressivament, més i millor l’anem albirant, copsant i comprenent. La seva obra, sembrada de sentiments i sensacions, es conforma i configura al nostre davant, per al·luvió. a mesura que anem avançant, de manera paulatina però incessant.

La seva prosa, sinuosa i frondosa alhora, serena però impacient, clara i digressiva, esdevé un riu de paraules i frases que va prenent forma, cos i figura a força que fa via i llaura i recull ensems els continus meandres —múltiples i això no obstant complementaris—que se li afegeixen tot fent camí. Un riu profund i cabalós, curull de riqueses, que converteix la navegació literària en una aventura incomparable i inoblidable. Una aventura exquisida que ens permet el goig de submergir-nos de ple en el sublim plaer de la literatura en estat pur.

Si l’autor de Retrat de l’artista adolescent treballa per disgregació —esmicolant tant el llenguatge com l’argument fins les seves partícules més elementals i essencial, últimes— el de Contre Sainte-Beuve basteix la seva obra per agregació: la seva prosa fecunda, incessant, gairebé infinita, que flueix en devessall, sense restriccions ni mesura definida, amb plena llibertat, sense sotmetre’s a normes fixes o predeterminades, ni contenir-se, progressa i s’alimenta per acumulació o sedimentació. Això sí, per una sedimentació sempre activa i en moviment, mai immòbil, inactiva o definitiva. Com un riu incontenible que es converteix en una mar de plenitud a mesura que creix i avança.

Si l’un —Joyce— parteix d’una totalitat predeterminada, del tot, per arribar al no res, al component essencial o fonamental del més essencial per tornar a reconstruir el món i l’existència a través de la fragmentació que posi en relleu i situï cada element, l’altre —Proust— parteix del teòric no res (d’un record aparentment fútil, d’una anècdota en principi insignificant) per crear o construir un món complet i sense fissures, que es fonamenta, s’(auto)abasteix, es justifica i es recolza tan sols en ell mateix.

Un món on els sentits, els sentiments i la reflexió, en comptes d’oposar-se, es reforcen mútuament, es justifiquen els uns als altres i es complementen. Un món on el present i el passat són un continu únic, inseparable i indesxifrable. On la vida viu, i reviu, en l’oceà sense fronteres ni horitzons del record, de la memòria que crea —i ens crea— cada dia. Un món de ficció total que sovint sembla —i potser fins i tot és— més real, versemblant, raonable i creïble que no pas aquell en el qual a la majoria ens correspon de viure.

Perquè, el que distingeix Joyce, Proust de la resta d’escriptors —i els aparella amb els grans autors de tots els temps (Eurípides, Apuleu, Terenci, Martorell, Shakespeare, Goethe, Dickens, Dostoievski, Tolstoi…)— és que ambdós no són tan sols escriptors sinó, per damunt de tot, creadors.

diumenge, 12 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Anàlisis literàries dels volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra l

Categories
Notes de lectura

Quaranta nits amb Montaigne, Antoine Compagnon

Més sovint que no convindria, lectors avesats a lidiar amb Proust, Joyce, Woolf, Borges o Faulkner senten una prevenció excessiva enfront dels llibres de pensament, i eviten les obres dels grans filòsofs com el dimoni l’aigua beneïda. Només sentir els noms de Kant, Hegel —per no parlar de Heidegger, Kierkegaard o Husserl— ja arronsen el nas, talment com si haguessin topat amb un abisme infranquejable. Situació, cal dir-ho, que es produeix de manera inversa amb lectors de filosofia, que consideren La recherche du temps perdu, Ulisses o El brogit i la fúria com un galimaties del tot indesxifrable.

Segurament una tal raó explica que, de tard en tard, aparegui un volum que provi d’establir un pont d’unió entre aquestes disciplines germanes que s’han anat distanciant. Va succeir ja fa uns anys amb El món de Sofia, de Jostein Gaarder, convertit en un inesperat èxit de vendes i s’ha repetit enguany a França amb una obra d’Antoine Compagnon que Blackie Books ha tingut el bon criteri de publicar: Quaranta nits amb Montaigne (Un été avec Montaigne), amb traducció del darrer Premi Ciutat de Barcelona, Jordi Martín Lloret.

La idea, sorgida en un programa de ràdio de France Inter, era parlar uns minuts cada dia de la setmana durant l’estiu dels Assaigs de Michel de la Montaigne, a fi d’anar familiaritzant el públic amb aquesta sublim creació, l’antiguitat i la llargària de la qual l’han convertida ben poc més que en una obra de culte —o el que és el mateix, en una d’aquelles de la què hom parla sovint, però que, precisament pel seu caràcter sagrat, (gairebé) ningú llegeix. Un plantejament al qual l’autor, tot i que entenia que “reduir Montaigne a uns quants passatges era totalment contrari a tot el que jo havia après, a totes les concepcions imperants en la meva època d’estudiant”, (pàg. 5), no va gosar sostreure’s.

És ben possible que els puristes més estrictes —els grans mandarins filosòfics i literaris, per dir-ho en termes de Simone de Beauvoir— no tan sols en siguin contraris, sinó que ho considerin una heretgia intolerable. I, encara que sigui en part, tenen raó (o en tindrien, si el món fos com ell fer-nos creure que és), atès que és obvi que seria molt més recomanable llegir els Assaigs complets que no pas conformar-se amb uns simples esbossos o pinzellades, que, per força, ha d’oferir una visió parcial de l’obra.

Tanmateix, si procurem tocar de peus a terra, si no ens fixem tant en allò que voldríem que fos sinó en el que és, haurem de reconèixer que entre les dues alternatives realment factibles, la de no llegir Montaigne i la de llegir-lo en petites píndoles, la menys desfavorable és aquesta segona. En primer lloc, perquè sempre se’n traurà algun coneixement, per menor que sigui; i en segon, i més important, perquè aquest primer contacte amb el pensament del gran assagista francès pot convertir-se en l’escà que permeti a alguns dels seus lectors afrontar el goig magnífic de la seva obra immortal.

Amb major raó si tenim en consideració que aquesta (presumpta) heretgia de Compagnon no es tan desassenyada com pot semblar d’entrada, ja que “Montaigne defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d’un llibre a l’altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire de les obres de les quals extreia fragments per guarnir el seu llibre”, (pàg. 56). O el que és el mateix, que fa la impressió que l’autor del Journal du voyage, si hagués d’escollir, seria més partidari dels drets imprescriptibles del lector que defensa Daniel Pennac a Comme un roman que no pas de la rigidesa prescriptiva dels mandarins literaris.

Convé, doncs, convidar a tots els amants de la lectura o l’estudiaquestes caceres espirituals de les quals a vegades ens pensem que tornem amb les mans buides, mentre que de fet les alegries s’han anat acumulant al llarg del camí”, (pàg. 133)— que de bell antuvi no es vegin amb cor de submergir-se de cop —i de cap— en les quasi dues mil pàgines del text sencer dels Essais (ja sigui en francès o, en el seu defecte, en l’esplèndida versió catalana de Vicent Alonso) a fer un tast de la seva obra en aquest volum.

Tan breu i llegidor que ben segur que deixarà a una part dels lectors i lectores amb la mel als llavis, amb les ganes de llegir-ne més. Amb la qual cosa el llibre haurà complert amb el seu objectiu primordial: trencar amb l’aura d’inaccessibilitat de les grans obres filosòfiques.

I llavors, potser a l’estiu, durant les vacances, amb temps suficient per endavant, descobriran per què tants i tants prohoms de la cultura han tingut aquest llibre cabdal com a obra de capçalera, a la tauleta de nit. Per quina raó, per exemple, un home tan poc donat a l’optimisme i a les lloances com Nietzsche, a les Consideracions intempestives, Schopenhauer com a historiador, no dubtés a afirmar: “que un home com Montaigne escrivís, veritablement augmenta l’alegria de viure en aquesta terra”, (pàg. 161).

diumenge, 9 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Un viatge a l’Índia, Gonçalo M. Tavares

A mesura que avançava el segle XX —més o menys a partir del moment en què Marcel Duchamp va subvertir la Comuna de París convertint-la en un lavabo— l’experimentació artística anà esdevenint més i més una caricatura esperpèntica d’ella mateixa: en comptes d’innovar, d’explorar nous camins, com havien fet Picasso o Joyce, semblava que la majoria dels artistes confonien abstracció amb buidor i es proposaven la tasca infructuosa de dur a terme la definitiva, impossible cabriola

És per aquesta raó que alguns —i jo el primer— acostumem a prendre’ns amb prevenció les obres que es presenten com a transgressores (sobretot quan la transgressió ha esdevingut una finalitat i no pas un mitjà). Per fortuna, hi ha autors que, més que servir-se de l’experimentació, la serveixen. Un viatge a l’Índia (Uma Viagem à Índia), de Gonçalo M. Tavares, Edicions del Periscopi, maig del 2013, n’és un tan magnífic com agraït exemple.

D’entrada, en veure que no tan sols ha dividit el seu llibre en cants, sinó que ha escollit una estructura similar al vers lliure per a escriure’l, amb un to que fa impressió d’ésser grandiloqüent, sentenciós i categòric, no podem més que imitar les tortugues i recloure instintivament la nostra testa dins la closca, demanant-nos: «Haurem de patir, per enèsima vegada, les ànsies de vàcua notorietat del darrer jove escriptor que vol enlluernar-nos amb la seva (pretesa) genialitat?»

Tanmateix, si ens alliberem d’aquesta prevenció i ens submergim en la seva prosa, ben aviat ens adonarem, amb plaer (i alleujament), que el portuguès ha aconseguit, amb enginy, dur-nos exactament allí on volia: quan esperem una delicatessen —tan exquisida com insubstancial, que degustarem tan de pressa com oblidarem—, ens trobem amb una novel·la (?) realment personal, que converteix l’epopeia en una poderossíssima —i sorneguera— càrrega de profunditat contra la feixuguesa i la transcendència; contra la literatura salvadora o terapèutica: “No es tracta aquí de trobar la immortalitat / sinó de donar un cert valor al que és mortal”, (pàg. 19).

Certament, com qualsevol obra de mèrit, diu molt, enriqueix al lector o lectora amb el seu recorregut, però, tot i la seva contundència, tot i la diàfana, intransferible i irrenunciable visió del món que ens brinda, ho fa de manera franca, oberta i dialogant —obrint el debat més que no pas tancant-lo. “Els ulls són fets també per ser vistos: no són fets només per veure”, (pàg. 199); “La mirada d’un home és més important per a aquest home que les coses que aquest home mira”, (pàg. 294) —assevera en sengles frases de benvingut ressò machadià.

En aquest sentit, el recurs a un estil que recorda tan explícitament a Així parlà Zaratrusta —igual que les seves inequívoques referències a l’Odissea homèrica i a l’Ulisses joyceà (no és pas per casualitat que el personatge s’anomeni Bloom) o una certa aroma al Siddharta de Hesse— no podria ésser més escaient per al seu objectiu: escriure l’única epopeia possible al segle XXI: l’epopeia “ínfima”, (pàg. 407), antiepopèica —i, alhora, antipoètica: “Un fracàs excel·lent produeix innombrables formes d’aixecar-se”, (pàg. 155).

El viatge que ens forneix l’autor és molt més en el temps —en el present, però encara més en el passat, en la memòria— que no pas en l’espai; un viatge més espiritual que no pas geogràfic. Els successius escenaris no són més que incitadors del record, de la rememoració que aporten els objectes i els paisatges; de les reminiscències que, com descobrí Proust, ens fan reviure. Atès que —l’ombra de Kavafis és allargada— el fonamental no és tant arribar, sinó el que s’aprèn al llarg del camí: “assenyat, havia entès que l’important era trigar molt de temps a arribar on volia arribar”, (pàg. 216).

Raó per la qual —tal i com se’ns adverteix de bell inici: “que se’ns perdoni aquesta altra desviació: seran tantes, estimat, prepara’t!”, (pàg. 29)— el viatge no tan sols és llarg, sinó també lent: “En Bloom, ell, vol arribar a l’Índia més vell de l’edat que té. Triga, per tant”, (pàg. 208); “què és explicar una història sinó allargar la distància entre la primera paraula i l’última?”, (pàg. 250).

Perquè en el segle XXI, com en el XX, el vertader viatge només pot ésser —o és, sobretot (per dir-ho amb major precisió, i menor rotunditat)— un viatge de descoberta a l’interior de nosaltres mateixos: “I allà va començar el viatge interior d’en Bloom cap a l’Índia”, (pàg. 226). A l’interior d’aquest home —Bloom— que és, alhora (i heus ací el gran secret) tots els homes; aquest jo que —com en tota gran literatura— és un nosaltres.

És per això que Un viatge a l’Índia —que com més avança esdevé més addictiu, més irrenunciable— és tan complet com difícil de definir: una novel·la?, una epopeia?, un llibre de viatges?, una paròdia?, una amonestació?, un presagi?, una advertència? Sens dubte el seu valor consisteix en el fet que (tot i alguna davallada puntual, una indefugible sensació de dejà vu en alguns instants, i una certa tendència a la reiteració) és tot això i més, encara.

Un retrat molt exacte —tot i que canviant, mal·leable, polièdric, plural i divers— de la societat del nostre temps. O, per dir-ho amb major precisió, dels únic herois plausibles en aquest inici de mil·lenni: aquells que, potser sense ésser-ne conscients, viatgen no pas per saber, sinó per trobar-se a ells mateixos; per descobrir, com els romàntics alemanys, que el seu viatge d’aprenentatge només acabarà —o, més aviat, començarà de nou (i de veritat)— quan retornin a casa.

En definitiva un llibre més que recomanable —esplèndidament traduït per Pere Comellas— per a tots aquells que sàpiguen que únicament és possible assolir la seriositat si som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos —sobretot quan, com Tavares, sabem fer-ho amb intel·ligència. Una obra que ens descobreix la feixuga lleugeresa de l’existència. I que, per tant, convencerà als snobs d’haver trobat la Terra Promesa —i a la resta del món, de la conveniència de seguir cercant-la.

dilluns, 8 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

A l’altra banda de la nit, Jan van Mersbergen

Si, al capdavall, la literatura és un viatge —un viatge que, poc o molt, ens ha de dur d’un jo a un altre— res més natural que siguin nombroses les obres que es plantegin com un viatge, ja sigui real o metafòric. Llevat d’alguna excepció —verbigràcia, l’Ulisses de James Joyce— el viatge, convertit en font de coneixement i de descoberta, es perllonga durant força temps, a fi que els protagonistes puguin madurar i anar prenent consciència de la seva personalitat, del seu ésser-en-el-món.

En A l’altra banda de la nit (Naar de overkant van de nacth), Raig Verd Editorial, març 2013, Jan van Mersbergen, traduït per Maria Rosich, un mestre de la concisió en tots els sentits, redueix l’odissea del seu protagonista a un sol dia —més en concret, a una sola nit. Una nit de Carnaval —que s’allarga i s’allarga, fins a arribar a enllaçar amb el dia següent— que sembla no prometre res de bo; una nit de destrucció o autodestrucció, on fa la impressió que l’únic que importa és quantes cerveses seràs capaç de beure’t, abans de caure rodó al terra.

Ralf, un home desarrelat i desorientat que —per les raons que l’autor va dosificant amb tanta escaiença com precisió (i que no cometré la impertinència crítica de revelar)— duu “cinc anys sense sortir de casa ni una sola nit”, (pàg. 8), acompanya el seu oncle —“Encara has d’aprendre moltes coses”, (pàg. 12), li diu aquest, (molt més premonitòriament que no sospita)— a una disbauxada festa de Carnestoltes amb l’objectiu de “sortir una mica, fer alguna cosa diferent, canviar d’aires”, (pàg. 87), però, per damunt de tot, per tractar d’alliberar-se de la sensació d’asfíxia que el domina.

Talment com si pretengués descobrir quant d’alcohol cal ingerir per deixar-ho tot enrere —“Tots ens hem acomiadat de la nostra vida normal. Del que tenies. Del que tens al cor”, (pàg. 14)—, per oblidar-ho tot, per prendre forces i poder retornar a la monotonia i la feixuguesa de la vida quotidiana.

Al contrari del que espera, la beguda, en comptes d’endinsar-lo en la foscor de l’oblit, li desvetlla la claror dels records; en lloc de cegar-lo, li permet veure i entendre —i, sobretot, veure’s i entendre’s— millor. I, per damunt de tot, aprendre que pots fugir de tot menys de tu mateix. O, més exactament, que fugir no és possible, atès que tots els viatges són d’anada i tornada. En aquest sentit, no es pas casual —ans un símbol novament premonitori—, la disfressa que vesteix Ralf: “Sóc un barquer […] No avanço, vaig endavant i endarrere. A l’altra banda i tornar, a l’altra banda i tornar. El que ara ho tinc al darrere després ho tindré al davant”, (pàg. 15).

No ens ha d’estranyar: en l’obra de van Mersbergen res és casual ni fortuït. Tot —el mot o incís més teòricament discret o insubstancial— no hi és pas perquè sí sinó perquè hi ha d’ésser. Com a bon deixeble de l’incommensurable Txèkhov, en la seva prosa sintètica no hi sobra res però, el que és encara més important, tampoc no hi manca res. El que ocorre és que allí on d’altres necessiten vint pàgines, ell en té ben prou amb una frase breu —brevíssima (“No puc més”; No estàs sola”, “Tot bé”,…), en ocasions una sola paraula (“Eh?”, “Què?”, “Com?”,…)— per dir allò que vol dir, per dibuixar el caràcter i l’esperit del protagonista. Una virtut ben remarcable que la fidel traducció de Maria Rosich permet que assaborim ben agradosament.

És per això que convé llegir-lo amb una atenció acurada, tenint tothora en consideració que, en la prosa de l’autor neerlandès, normalment una frase és… molt més que una simple frase!. Diu allò que sembla voler dir i un xic —o un molt— més. Sobretot quan hom es concedeix el goig d’una segona —tercera, quarta o…— (re)lectura i pren consciència del curós i pacient treball d’escriptura (i reescriptura) que hi ha al darrere. Com un bon escultor de les paraules —“Qui pogués escriure una cosa tan maca com això […]. Capturar Carnaval en paraules”, (pàg. 35”)—, no tan sols ha anat polint i polint la seva obra, eliminant tot allò que no creia ineludible, sinó que únicament l’ha lliurada al públic —o potser ha estat l’editor qui l’hi ha treta de les mans?— quan ha estat segur que no podria lluir més.

Si volem assaborir-la com es mereix, doncs, convé que ens concentrem en la lectura des de bon començament, ja des de la primera línia del primer paràgraf: “Per Carnaval no vas disfressat d’una altra persona; per Carnaval per fi ets tu mateix”, (pàg. 7).

Una frase inicial sublim, antològica que —com anirem constatant a mesura que llegim— anirà prenent més i més força (i sentit), fins a desembocar en les tan esplèndides com emotives pàgines finals de la novel·la. Aquelles on hauràs aprés que només essent tu mateix —navegant per les teves aigües interiors— podràs saber on (i a qui) pertanys; podràs descobrir si has estat (o no) capaç de bastir el teu lloc —i, sobretot, la teva llar— al món. En definitiva, si has sabut viure o si, simplement, t’has deixat viure.

Publicat al Núvol, 25 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Si quan et donen per mort un dia tornes, Llort

Per a superar la perennitat de l’Espanya negra res mes adient que acostar-se a la novel·la d’aquest  gènere, atenent les sàvies paraules de Raymond Chandler (“Tot el que s’escriu amb vitalitat expressa aquesta vitalitat; no hi ha temes avorrits, només ments avorrides”, The Simple Art of Murder) i prescindint dels injustos prejudicis que la desvirtuen. Ho podem fer amb “La Negra” de La Magrana que, tot agafant el relleu de l’enèsim renaixement frustrat de “La Cua de Palla”, a mes d’alguns títols clàssics imprescindibles —El son etern, El crit de l’òliba…— ha publicat Si quan et donen per mort un dia tornes, la darrera obra, tan inesperada com sorprenent, d’un escriptor que convé seguir amb atenció: Llort.

Sorprenent no només pel títol —amb ressons innegablement calvinians, que conviden al goig de la descoberta— sinó sobretot perquè, servint-se de les convencions de la sèrie negra, s’endinsa en un dels factors humans que més ens determinen i ens condicionen, la família. Mitjançant tot un seguit de salts temporals, que tan aviat ens duen de l’ahir com al present, l’escriptor barceloní va dosificant progressivament la trama de l’obra: la història d’un fill que havent marxat de casa als 18 anys, tractat sense cap mirament per la vida, sense aconseguir trobar una nova llar enlloc, hi retorna sobtadament quan ningú no l’espera, arrossegant al seu darrera el llast del seu passat.

L’explosiva combinació entre un caràcter encara en formació —“L’Agustí nota el clec que trenca definitivament la closca de l’adolescència i l’aboca de manera violenta al món adult”—, un atzar ben poc favorable i una innata  tendència a envoltar-se de les companyies menys aconsellables, no tan sols l’allunyaran cada vegada més de casa seva sinó que, incapaç de resistir els embats de la vida —“Les sirenes canten i són tan atractives com ho eren les que temptaven Ulisses”—, l’abocaran a una indeturable espiral de violència, de destrucció i d’autodestrucció.

Una novel·la negra que resulta impossible deixar-la un cop començada, inusualment ben construïda, poblada per personatges creïbles i amb personalitat, que defuig els tòpics i les frases fetes, amb uns diàlegs d’una treballadíssima naturalitat, adreçada als fidels al gènere —que hi trobaran allò que hi cerquen: una trama on els baixos fons geogràfics i humans conflueixen—, però que alhora acluca l’ull amb picardia a d’altres lectors; a aquells que creuen que la literatura no és —o no és, només— un simple entreteniment. A aquells que esperem, amb ànsia, un nou roman dur —per dir-ho en termes de Simenon— de l’autor de La imperfecció de les bombolles.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 11 d’octubre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

En caure la tarda, Jordi Coca

Per poc partidaris que siguem dels cànons literaris —i menys d’aquells que es presenten amb ínfules d’incontrovertibilitat— potser sí podríem convenir en un dels trets que permeten determinar si una obra literària (i artística, en general) assoleix un nivell de qualitat destacable: la seva capacitat de reflectir amb profunditat i escaiença l’essència de l’existència humana —la condició humana, per dir-ho en paraules de Malraux.

Ho comentava, referint-se a la novel·la, en Manuel de Pedrolo en una lletra adreçada a Maurici Serrahima el 16 de gener del 1955: “En les obres grans s’hi reflecteix la condició humana en tota la pregonesa dels seus problemes, de les seves angoixes, dels seus conflictes permanents.” Com més sigui capaç de copsar aquell no-se-què immaterial i inaprehensible que distingeix la substància humana, major serà l’obra.

No cal dir que per a qualsevol autor és tan fàcil proposar-se aquest objectiu com… no assolir-lo. Assajar d’escriure una obra gran és tan absurd —i tan infructuós— com tractar d’agafar una papallona amb les mans per a assaborir la seva bellesa de més a prop: et quedaràs amb la seva pols màgica als dits i, com Dèdal, cauràs per voler-te enlairar massa.

Segurament és per aquesta raó —per no haver-s’hi obsessionat, per deixar que el llibre madurés i s’anés fent a ell mateix— que Jordi Coca ha aconseguit amb la seva darrera novel·la, En caure la tarda (Edicions 62, Barcelona 2012) un resultat esplèndid. I ho ha fet narrant la vida d’un home no tan sols discret sinó absolutament vulgar. La història —en principi sense història— d’un entre tants, d’un d’aquells homes sense atributs, invisible que podria passar-nos mil vegades pel costat sense que ni ens n’adonéssim.

La intrahistòria —o, més aviat, infrahistòria— unamuniana, doncs, elevada a la seva màxima expressió. Res més allunyat de Miquel Gironès, el protagonista d’aquest llibre, que un heroi mític o èpic —“el seu paper era ben poca cosa, més aviat un discret passar sense pena ni glòria… No tenia èpica” (pàg. 152)—, grandiós i enlluernador, una fita transcendental en la història humana. Al contrari: és el més anodí i menys destacat dels homes, caracteritzat per un més que modest “tarannà indecís i tou” (pàg. 84), a una permanent indecisió, a un deixar fer i deixar passar que el condemna a viure en una eterna, irremeiable monotonia.

Com Sísif, però, i heus ací on s’estableix la diferència cabdal —la que, segons el nostre parer determina la pregonesa, i per tant, la majusculitat de l’obra— un Sísif modern: com a símbol emblemàtic del món actual, la seva condemna no s’ha degut a haver-se oposat als Déus sinó, precisament, a deixar-se dur —“preferia abandonar-s’hi, seguir el corrent natural de les coses, el riu de la vida” (pàg. 19)—, no pas allò que ha fet, sinó a allò que no ha fet. A l’heroi antic el defineix l’acció; al modern, la inacció, la passivitat: “Això és la vida. Són comptades les persones que tenen experiències excitants. Ja no queden exploradors ni viatgers, no hi ha aventurers” (pàg. 216).

Així com Lèrmontov ens presentava al segle XIX un heroi del nostre temps, Coca ens acara amb l’heroi —o, més aviat, i forçosament, l’anti-heroi (o, encara amb més precisió, l’a-heroi)— del nostre, un nàufrag que s’enfonsa de manera irreversible en un oceà de tedi i vulgaritat, en “una gegantina extensió del no-res delimitada per la rutina.” (pàg. 221); en l’absurditat d’una existència sense sentit ni objectiu, transformada en un simple passar d’anys i més “anys sense vida, […] que […] eren una eternitat de solitud i neguits.” (pàg. 50).

Una realitat de la qual el protagonista, submergit en l’automatisme de la seva irrellevant quotidianitat, no en prendrà consciència fins que un esdeveniment inesperat —la gran tempesta d’aigua caiguda a Barcelona l’estiu del 2006— el reclou a casa seva, no aconsegueix dormir, té temps de sobra per a reflexionar i fa inventari de la seva vida, per a adonar-se’n que no tan sols és buida —que es limita a carretejar “una inexistència esglaiadora, […] una buidor perfectament blanca i infinita” (pàg. 32)—, sinó que no té futur. I, el que és pitjor encara, que n’és ell el responsable: que ha estat ell, amb la seva desídia i el seu conformisme qui se l’ha anat llaurant al llarg dels anys.

Perquè, com a personatge dels nostres dies, ni tan sols pot tenir el consol de culpar els altres dels seus mals. No pot escudar-se ni en el destí —contra els quals s’enfrontaven infructuosament, però també inevitablement, els antics (la qual cosa els alliberava de qualsevol responsabilitat)— ni contra l’atzar o la casualitat, que l’exculparien. Com a fill del nostre temps, descobreix la realitat i l’actualitat dels diagnòstics dels existencialistes i constata que, per bé o per mal, estem condemnats a ésser lliures.

Contradient, doncs, les tesis de Paul Auster —per al qual l’atzar té un paper essencial en les nostres vides— Coca reclama la necessària assumpció de les nostres pròpies responsabilitats, de les nostres decisions. Perquè, ens agradi o no acceptar-ho, i encara menys reconèixer, sempre som nosaltres qui decidim, fins i tot qual creiem no fer-ho: quan no decidim, en realitat decidim no decidir. Gironès no només reconeix el seu fracàs, sinó que n’és —i se’n sap— “perfectament culpable tot i no voler-ne parlar” (pàg. 16).

Aquesta sobtada reflexió duta a terme un xic més enllà nel mezzo del camin de la seva vida, aquest tan existencial passar comptes amb un mateix impulsat per una nit de tempesta ens fa pensar, en primer lloc en Balanç fins la matinada, una magnífica obra d’un autor tan estimat —i estudiat: recordem que fou l’autor del més que aconsellable Pedrolo perillós?— per Coca com Manuel de Pedrolo, on el seu protagonista va retrocedint en el temps per a trobar les bases de la seva decebedora situació actual, també, en André Malraux i la seva Condition humaine —“Il est très rare qu’un homme puisse supporter […] sa condition d’homme…”—, però, per damunt de tot, en les Penseés de Blaise Pascal.

Els mals de Gironès —i, per consegüent de la condició humana que representa— provenen, en el fons, dels fonaments que tan bé diagnosticà el filòsof francès en el capítol “Divertissement” de l’obra esmentada. Fins a tal punt, que sembla que es refereixi a l’anti-heroi coquià —clos en una “sala […] buida i sense vida” (pàg. 37) del seu domicili per una tempesta que feia la impressió que “volgués aïllar la casa i separar-la del carrer” (pàg. 80)— en afirmar “Quand je m’y suis mis quelquefois à considérer les diverses agitations des hommes, et les périls, et les peines où ils s’exposent […] j’ai dit souvent que tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre”.*

Serà precisament quan es vegi obligat a restar a casa seva, descansant, quan tindrà oportunitat de reflexionar sobre la seva vida i adonar-se des de fa una pila d’anys no ha estat més que un simple “actor que tota la vida repeteix el mateix paper” (pàg. 54), que es limita a anar passant els dies, i prendre consciència de com ha arribat a balafiar la seva existència: “No és possible que la meva vida estigui tan buida”, (pàg. 116); “quines il·lusions he tingut a la vida?” (Pàg. 123).

Donant la raó altra vegada a Pascal: “quand […] j’ai voulu […] découvrir les raison(s) [de tous nos malheurs] j’ai trouvé qu’il y en a une bien effective qui consiste dans le malheur naturel de notre condition faible et mortelle et si misérable que rien ne peut nous consoler lorsque nous y pensons de près.” **Perquè, tal i com li succeeix tot d’una a Gironès,“les hommes qui sentent naturellement leur condition n’évitent rien tant que le repos; […] ils […] recherchent […] une occupation […] qui les détourne de penser à soi.” ***

Raó per la qual segurament podria fer seus uns versos d’Ausiàs March:

«Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report»

Podríem, és clar, afegir-hi d’altres característiques més o menys destacades —la presència del llegat de l’Ulisses de James Joyce (les vint-i-quatre hores del Bloomsday metamorfosades en una nit de tempesta); un cert, indefinible ressò pedrolià (exemplaritzat per una frase: “aquelles sines turgents” (Pàg. 30); tal vegada, una excessiva, i prescindible, tendència a reiterar la tesi (carpe diem, només vivim un sol cop)…— però considerem que no és necessari per a evidenciar les seves virtuts.

Virtuts que, malauradament, en un món com el nostre, que ret culte a la facilitat i a la lleugeresa, poden fer creure que En caure la tarda és una obra feixuga o, el que és pitjor, presumptuosa quan, en realitat, és tot el contrari. Es tracta d’una novel·la que llisca agradosament, “en què tot flueix de manera natural” (pàg. 105), escrita amb una prosa sàviament estructurada, que et posa una mà càlida a l’espatlla i es fa acompanyar, que s’adiu a l’esperit de l’obra: avançant, sense sotracs ni sorpreses, amb un ritme melancòlic però incessant, que subjuga.

En definitiva, potser no podem parlar d’una obra mestra —les obres mestres, si existeixen, les institueixen el pas del temps (i els lectors i lectores)—, però sí d’una novel·la de gran intensitat, pregona i alhora llegívola, tant aconsellable per a aquest període estival com per a qualsevol altre. Un llibre que es llegeix amb goig i et fa pensar, què més li podríem demanar?

dissabte 25 i diumenge, 26 d’agost del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat/

Publicat  al Núvol, el 28 d’agost del 2012

Traduccions (aproximades):

* Quan m’he posat a vegades a considerar les diverses agitacions dels homes, i els perills, i les penes a les quals s’exposen […] he dit sovint que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és de no saber romandre en repòs en una cambra

** quan […] he volgut […] descobrir les raon(s) [de totes les nostres desgràcies] he trobat que n’hi ha una de ben efectiva que consisteix en la desgràcia natural de la nostra condició feble i mortal i tan miserable que res no pot consolar-nos quan hi pensem de prop.

***els homes que senten naturalment la seva condició no eviten res tant com el repòs; […] cerquen […] una ocupació […] que els privi de pensar en ells mateixos.

 

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

 
Categories
Notes de lectura

La prosa de Proust i Joyce

Si hi ha dues obres de la literatura del segle XX que d’entrada intimiden són, sens dubte, l’Ulisses de James Joyce i el conjunt d’À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. Ho fan no tan sols per la seva llargària —considerable en el cas de l’autor irlandès; imponent, quasi aclaparadora en el del francès— sinó sobretot per l’aura de complexitat, fins i tot d’inaccessibilitat que les envolta. Una aura que si bé té un cert sentit en el cas d’Ulisses, tot i que relatiu, no el te tant en el de La Recherche. L’escriptura de Proust no és tan complexa com generosa, exuberant. Prolixa, insadollable i indeturable, si es vol.

Mentre la prosa de Joyce és calidoscòpica, esquinçada en mil i un pedaços microscòpics, disgregats en un mosaic o trencadís —per dir-ho en termes gaudinians— caòtic i desordenat, minimalística, que el lector ha d’anar reconstruint i recol·locant, fins a teixir de nou un tapís pulcrament i mil·limètrica esfilagarsat, la de Proust segueix el camí invers: no trosseja ni parcel·la la realitat sinó la fa acréixer, donant una vegada i altra voltes concèntriques sobre ella mateixa, cada cop més àmplies, fent-la augmentar i prenent volum.

Si Joyce ens ofereix el trencaclosques d’un quadre abstracte que cal que desxifrem, Proust ens situa davant d’un fresc impressionista que cal que esguardem de ben lluny per composar-ne la figura completa. Com a major distància ens n’anem situant, progressivament, més i millor l’anem albirant, copsant i comprenent. La seva obra, sembrada de sentiments i sensacions, es conforma i configura al nostre davant, per al·luvió. a mesura que anem avançant, de manera paulatina però incessant.

La seva prosa, sinuosa i frondosa alhora, serena però impacient, clara i digressiva, esdevé un riu de paraules i frases que va prenent forma, cos i figura a força que fa via i llaura i recull ensems els continus meandres —múltiples i això no obstant complementaris—que se li afegeixen tot fent camí. Un riu profund i cabalós, curull de riqueses, que converteix la navegació literària en una aventura incomparable i inoblidable. Una aventura exquisida que ens permet el goig de submergir-nos de ple en el sublim plaer de la literatura en estat pur.

Si l’autor de Retrat de l’artista adolescent treballa per disgregació —esmicolant tant el llenguatge com l’argument fins les seves partícules més elementals i essencial, últimes— el de Contre Sainte-Beuve basteix la seva obra per agregació: la seva prosa fecunda, incessant, gairebé infinita, que flueix en devessall, sense restriccions ni mesura definida, amb plena llibertat, sense sotmetre’s a normes fixes o predeterminades, ni contenir-se, progressa i s’alimenta per acumulació o sedimentació. Això sí, per una sedimentació sempre activa i en moviment, mai immòbil, inactiva o definitiva. Com un riu incontenible que es converteix en una mar de plenitud a mesura que creix i avança.

Si l’un —Joyce— parteix d’una totalitat predeterminada, del tot, per arribar al no res, al component essencial o fonamental del més essencial per tornar a reconstruir el món i l’existència a través de la fragmentació que posi en relleu i situï cada element, l’altre —Proust— parteix del teòric no res (d’un record aparentment fútil, d’una anècdota en principi insignificant) per crear o construir un món complet i sense fissures, que es fonamenta, s’(auto)abasteix, es justifica i es recolza tan sols en ell mateix.

Un món on els sentits, els sentiments i la reflexió, en comptes d’oposar-se, es reforcen mútuament, es justifiquen els uns als altres i es complementen. Un món on el present i el passat són un continu únic, inseparable i indesxifrable. On la vida viu, i reviu, en l’oceà sense fronteres ni horitzons del record, de la memòria que crea —i ens crea— cada dia. Un món de ficció total que sovint sembla —i potser fins i tot és— més real, versemblant, raonable i creïble que no pas aquell en el qual a la majoria ens correspon de viure.

Perquè, el que distingeix Joyce, Proust de la resta d’escriptors —i els aparella amb els grans autors de tots els temps (Eurípides, Apuleu, Terenci, Martorell, Shakespeare, Goethe, Dickens, Dostoievski, Tolstoi…)— és que ambdós no són tan sols escriptors sinó, per damunt de tot, creadors.

diumenge, 12 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Anàlisis literàries dels volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
 A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
 Sodoma i Gomorra l