Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman

En parlar de la literatura russa, es repeteix com una mena de mantra que els seus grans autors han estat dels artistes més capaços de reflectir amb major pregonesa l’ànima humana, allò que constitueix el fonament de les persones i les acosta a la transcendència. Els grans personatges de les lletres russes són inoblidables i deixen una petja assenyalada no pas pel que fan sinó, sobretot, pel que són i pel que pensen, per la seva insondable humanitat.

Vassili Grossman —que ja posà en evidència el seu talent en el magistral Vida i destí— ens ofereix ara una nova mostra de la seva destresa literària amb Repòs etern i altres narracions, Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març del 2014, amb traducció d’Àngels Llòria, una excel·lent selecció de relats escrits entre els anys 1953 i 1963, que el situen com un dels més il·lustres hereus dels insignes autors del seu país i com una de les referències inexcusables de les lletres universals.

 Perquè no tan sols sap — i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, d’aquelles que deixin petja en els lectors, sap “entendre les persones”, (pàg. 12); sap com n’és d’essencial per a qualsevol artista “observa[r] l’ànima d’una altra [persona]”, (pàg. 67); que la seva tasca consisteix “a descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, (pàg. 225); arribar a “allò humà que hi ha en l’home”, (pàg. 94), al “moll de l’os de la vida”, (pàg. 130).

És conscient que únicament som persones mentre ens emocionem, mentre sentim, mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes. O el que és el mateix, quan som capaços de revoltar-nos —“Era possible reprimir l’aspiració de la llibertat, però […] era impossible destruir-la”, (pàg. 53)— davant les injustícies, ja siguin de la guerra, que ens deshumanitza —“el seu deure és només complir ordres, sense fer preguntes”, (pàg. 14); “no es posava a pensar en el sentit de la vida i de la mort”, (íd.)— o de la vida civil, quan les dictadures totalitàries, de dretes o d’esquerres, capgiren la realitat (i el sentit comú): “l’ésser lliure era l’Estat i no la gent”, (pàg. 53); “[En] urnes negres de plàstic […] tornaven a casa aquells a qui la policia s’havia endut de nit en defensa […] de la seguretat de l’Estat”, (pàg. 49).

El gran problema que es produeix en una societat, i en cadascun dels individus que la formen, en els moments excepcionals on què els extremismes fanàtics s’imposen és que, malgrat que  —o, potser, perquè— “tothom vol viure”, (pàg. 224), la gent va quedant paulatinament més i més desdibuixada, i acaba reduïda a la més mínima expressió, convertida en “una ombra de si mateix[a]”, en “una ombra viva de color cendra” ”, (pàg. 167).

Raó per la qual sempre hem de tenir en compte —i més encara en temps de crisi i de misèria moral, quan fa la impressió que els interessos de l’estat ho poden justificar tot— que “En la llibertat rau la riquesa de la vida; tan diferent de la misèria d’una vida en esclavitud, com la immensitat del cel es diferencia d’un cubell enreixat de la gàbia galvanitzada”, (pàg. 76).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

L’Holocaust espanyol de Paul Preston

Ara que el Partido Popular ha assolit una més que folgada majoria absoluta a l’estat espanyol, res més adient que rememorar els esgarrifosos estralls que la repressió franquista causà fa setanta anys entre les forces d’esquerra. Contra la voluntat declarada de (des)Memòria Històrica, res més aconsellable que tenir sempre ben present la tan assenyada recomanació de George Santayana: “Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”.

Amb major raó quan existeix un moviment de revisionisme històric que —recuperant sense vergonya una de les més indignes fal·làcies del franquisme— pretén, tan acríticament, tendenciosa com ignominiosa, capgirar la realitat, transformant els republicans en els instigadors de la Guerra Civil, acusant-los paradoxalment d’haver conculcat l’ordre constitucional vigent per a accedir al govern de la Segona República espanyola. Cometent la inadmissible indecència de gosar transformar els defensors de la legalitat en rebel; i els rebels, en salvadors; les víctimes, en botxins; els botxins, en víctimes.

No pot ésser, doncs, més oportú L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, (The Spanish Holocaust), de Paul Preston, Editorial Base, 2011. Una obra extensíssima (912 pàgines si hi incloem els índexs), que d’entrada imposa, quan no intimida —de la mateixa manera que succeïa amb un altre document històric excepcional publicat per la mateixa editorial, La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, (que comentàrem en el seu moment)—, però que atrau amb una força irresistible tan aviat com et submergeixes en la seva lectura.

 Com succeïa amb l’obra de Mercè Morales, aquest complet estudi sobre l’inextingible maregassa de violència i barbàrie que assolà l’estat espanyol des de l’esclat de la Guerra Civil és tan exhaustiu com exemplar, de manera que establirà sens dubte un abans i un després sobre aquesta matèria. La pacient i costosíssima tasca de recol·lecció de dades contrastades que ha dut a terme l’historiador anglès al llarg de quasi vint anys converteix aquesta obra en una eina de consulta i de referència ineludible sobre la magnitud de la tragèdia que suposà l’enfrontament fratricida entre les dues espanyes machadianes.

Aquestes dues espanyes caïnites que no representaven tant l’esquerra i la dreta, sinó sobretot, la força de la raó i la raó de la força: la democràcia i el totalitarisme. Per més que quatre nostàlgics caducs s’obcequin en voler fer-nos-ho creure, el franquisme no era —o no era tan sols— un moviment polític conservador, sinó ultraconservador. En definitiva, un representant més de les macabres i intolerants ideologies feixistes que devastaren Europa el primer terç del segle passat.

En aquest sentit, una de les grans virtuts del llibre de Preston és la de procurar restablir la veritat dels fets, retornant a la història allò que pertany a la història. I fer-ho amb uns criteris metodològics impecables i rigorosos, basant-se estrictament en les xifres més actuals i documentalment constatades, mostrant-se tan cautelós com és possible: “El nombre més fiable (…) pel que fa a les víctimes dels militars sublevats i els seus partidaris és de 130.199, però és improbable que estigui per sota de 150.000, i encara podria ser més elevat (…)”, (p. 18).

Dades de caràcter irrebatible, recaptades per tot el territori peninsular, província a província, ciutat a ciutat, que anirà desgranant pàgina a pàgina, amb una voluntat exhaustiva que no pot allunyar-se més de l’academicisme asèptic o indiferent. Ans al contrari, els seus dots com a narrador són tan notables que, ben sovint, alguns dels horrors que relata (p. 155, 256, 259, 729, 740, 745, 748…) provoquen un desassossec tan incomportable, un xoc emocional tan intensament inassumible, que et força a deixar la lectura una estona.

Tan insofrible i inhumà és el que explica que t’esgarrifes en saber que el prestigiós historiador declarà en una entrevista amb Michael Euade —publicada en català pel setmanari Presència— que “el material més espantós (…) no hi surt, perquè és immensament horrible”. Confessió que, combinada amb la idea, expressada en la mateixa entrevista, que “fora d’Espanya Franco té una sorprenent bona premsa com a dictador benvolent”, justifica amb escreix que cregués no tan sols necessari, sinó absolutament imprescindible, redactar aquesta monumental obra.

Consideració de deure cívic que, segurament, ens permet entendre —tot i que no excusar— per quina raó Preston no aconsegueix sempre el grau d’objectivitat ni de fredor analítica que fóra desitjable, sinó que permet que la seva ideologia en ocasions esdevingui més patent que no convindria. I ho fa des del paràgraf inicial, quan explica la sanguinària execució de sis dels seus jornalers a l’atzar per part d’un terratinent de Salamanca un des primers dies de la rebel·lió, i no pas alguna altra barbàrie similar comesa per anarquistes a casa nostra en les mateixes dates.

Una decisió amb la qual hi té molt a veure el fet que entén que cal restaurar la veritat històrica i remarcar especialment que les dues menes de repressió a la reraguarda foren “molt diferents tant quantitativament com qualitativament” (p. 11), car es produí “des de baix a la zona republicana, i (…) des de dalt a la zona rebel”, (p. 381).

Mentre els uns defensaven la legalitat vigent i procuraven per tots els mitjans mantenir l’ordre i evitar les accions dels incontrolats —“En el període de domini anarquista la Generalitat va fer tot el possible per salvar vides”, (p. 390); “Ante la crueldad ajena, la piedad vuestra; ante la sevicia ajena, vuestra clemencia; ante los excesos del enemigo, vuestra benevolencia más generosa”, (p. 444)—, els altres no tan sols l’atacaven, sinó que preconitzaven la violència més acarnissada i sanguinària contra els seus rivals —“Se tendrá en cuenta que la acción será en extremo violenta, para reducir lo antes posible al enemigo” (p. 201); “aquél que no está con nosotros está contra nosotros, y como enemigo será tratado. (…) el movimiento triunfante será inoxerable”. (p. 231); “Els cadàvers se solien deixar on havien caigut, com a part de l’estratègia de terror”, (p. 344).

Malgrat que no sigui capaç d’ésser del tot imparcial —la qual cosa pràcticament no ha aconseguit ningú que hagi tractat la Guerra Civil—, si que pren cura en exposar i denunciar amb la mateixa contundència la inexcusable crueltat amb la que actuaren ambdós bàndols, car “la missió de l’historiador rau a cercar la veritat, independentment dels sentiments que els seus treballs puguin provocar”, (p. 22).

Probablement és aquesta raó que el duu a referir-se amb tant de detall els fets de la terrible matança de Paracuellos, proposant-se d’escatir, fins les darreres conseqüències, les responsabilitats que se’n deriven. Anàlisi que  posa en evidència el malaurat aprenentatge que havien obtingut Santiago Carrillo i algun dels seus companys de les més cruels i inhumanes tàctiques estalinistes.

El monumental llibre de Paul Preston —tan apassionant que gairebé es podria llegir com si d’una novel·la negra es tractés, tot i la seva exhaustivitat— esdevé no tan sols un magnífic intent de recobrar la memòria històrica, sinó que situa amb total justícia la figura de Franco al mateix nivell d’altres monstres megalòmans totalitaris com Hitler, Mussolini i Stalin. Un Stalin que, pel que al seu violent totalitarisme es refereix, res té a envejar a la resta de sanguinaris dictadors.

Ho podem constatar —canviant “estalinisme” per “franquisme”, i “feixisme” per “conspiració judeomaçònica i bolxevic”— amb una reflexió de Vassili Grossman, recollida per Antonhy Beevor en un llibre que, tant per la seva cruesa com per la seva veracitat, podríem equiparar al que analitzem, Stalingrad: “Qualsevol que sigui l’opinió que ens mereixi l’estalinisme, hi ha pocs dubtes que la seva preparació ideològica, mitjançant alternatives manipulades amb deliberació, proporcionava arguments implacablement efectius per a una guerra total. Totes les persones conscients havien d’acceptar que el feixisme era dolent i havia de ser destruït de totes maneres.

En síntesi, L’Holocaust espanyol és una obra més que recomanable, que ofereix raons més que fonamentades per a reclamar un exercici de memòria històrica que permeti restituir l’imprescindible equilibri entre els vencedors i els vençuts, amb l’objectiu que les víctimes —totes les víctimes— puguin descansar, per fi, en pau.

Una qüestió que esdevé encara més ineludible, quan els vots del partit que governa l’Estat espanyol eviten que es retiri el títol de batlle honorari de la ciutat de València a Franco o quan a un dels néts del dictador no se li acut res millor que afirmar que “El meu avi no signà cap sentència de mort. (…) Ell el que signava eren els indults, no les sentències de mort. Les sentències no les executà ell, les executà la justícia.

Quina justícia, podríem demanar-nos: la que provenia de “la gracia de Dios”? O, pitjor, la que imposava el tan atroç com famós “bando de guerra” franquista de 18 de juliol del 1938? O el de Queipo de Llano? Aquell que establia: “Quan a qualsevol localitat es comprovin actes de crueltat contra persones, seran passades per les armes, sense formació de causa, les directives de les organitzacions marxistes o comunistes  que al  poble existeixin, i en cas de no donar-se amb tal directius, seran executats un nombre igual d’afiliats arbitràriament escollits”?

Bando que, en cap cas, tenia un caràcter retòric:

«La ficció que defensar la República constituïa un delicte de rebel·lió militar va servir de base a tots els consells de guerra sumaris. […] Algunes de les persones que s’hi jutjaven eren culpables de crims genuïns (…). Molts altres (…) l’únic crim que havien comés era, senzillament, no haver donat suport activament al cop. A la majoria, els condemnaven perquè se suposava que eren culpables, sense que en calgués cap prova. Un cas típic (…) on el veredicte de culpable es va justificar perquè “si bien se ignora su intervención directa en saqueos, robos, detenciones y asesinatos, es de suponer que haya tomado parte en tales hechos por sus convicciones”

L’Holocaust espanyol, Paul Preston, traducció Jordi Ainaud i Joan Quesada, p. 759-760

 11 i 12 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 12 de gener del 2012

Comparteix

Categories
Notes de lectura

L’Holocaust espanyol, Paul Preston

Quan tot sembla indicar que d’ací una setmana el Partido Popular obtindrà una majoria absoluta prou clara a l’estat espanyol, convertint la dreta més retrògrada i integrista en ama i senyora de tot el territori, res més adient que rememorar els esgarrifosos estralls que la repressió franquista causà fa setanta anys entre les forces d’esquerra. Contra la voluntat declarada de (des)Memòria Històrica, res més aconsellable que tenir sempre ben present la tan assenyada recomanació de George Santayana: “Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”.

Amb major raó quan existeix un moviment de revisionisme històric que —recuperant sense vergonya una de les més indignes fal·làcies del franquisme— pretén, tan acríticament, tendenciosa com ignominiosa, capgirar la realitat del que succeí els anys trenta del segle passat, convertint els republicans en els instigadors de la Guerra Civil, acusant-los paradoxalment d’haver conculcat l’ordre constitucional vigent per a accedir al govern de la Segona República espanyola. Cometent la inadmissible indecència de gosar presentar la realitat històrica justament a la inversa de com fou, transformant els defensors de la legalitat en rebels i els rebels en salvadors; les víctimes, en botxins; els botxins, en víctimes.

No pot ésser, doncs, més oportuna una de les novetats d’enguany: L’Holocaust espanyol, odi i extermini durant la Guerra Civil i després (The Spanish Holocaust), de Paul Preston, Editorial Base, 2011. Una obra extensíssima (905 pàgines si hi incloem els índexs), que d’entrada imposa, quan no intimida —de la mateixa manera que succeïa amb un altre document històric excepcional publicat per la mateixa editorial, La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, (que comentàrem en el seu moment)—, però que atrau amb una força irresistible tan aviat com et submergeixes en la seva lectura.

 Com succeïa amb l’obra de Mercè Morales, aquest complet estudi sobre l’inextingible maregassa de violència i barbàrie que assolà l’estat espanyol des de l’esclat de la Guerra Civil és tan exhaustiu com exemplar, de manera que constituirà sens dubte un abans i un després sobre aquesta matèria. La pacient i costosíssima tasca de recol·lecció de dades contrastades que ha dut a terme l’historiador anglès al llarg de quasi vint anys converteix aquesta obra en una eina de consulta i de referència ineludible sobre la magnitud de la tragèdia que suposà l’enfrontament fratricida entre les dues espanyes machadianes.

Aquestes dues espanyes caïnites que, com posa en èmfasi magníficament aquesta obra, no representaven tant l’esquerra i la dreta, sinó sobretot, la força de la raó i la raó de la força: la democràcia i el totalitarisme. Per més que quatre nostàlgics caducs s’obcequin en voler fer-nos-ho creure, el franquisme no era —o no era tan sols— una moviment polític conservador, sinó ultraconservador. En definitiva, un representant més de les macabres i intolerants ideologies feixistes que devastaren Europa el primer terç del segle passat.

En aquest sentit, una de les grans virtuts del llibre de Preston és la de tornar a situar les coses al seu lloc, restablint la veritat dels fets, i retornant a la història allò que pertany a la història. I fer-ho amb uns criteris metodològics impecables i rigorosos, basant-se estrictament en les xifres més actuals i documentalment constatades, mostrant-se tan cautelós com és possible:El nombre més fiable (…) pel que fa a les víctimes dels militars sublevats i els seus partidaris és de 130.199, però és improbable que estigui per sota de 150.000, i encara podria ser més elevat (…)”, (p. 18).

Dades de caràcter irrebatible, recaptades per tot el territori peninsular, província a província, ciutat a ciutat, que anirà desgranant pàgina a pàgina, amb una voluntat exhaustiva que no pot allunyar-se més de l’academicisme asèptic o indiferent. Ans al contrari, els seus dots com a narrador són tan notables que, ben sovint, algunes de les atrocitats que relata (p. 155, 256, 259, 729, 740, 745, 748…) provoquen un desassossec tan incomportable, un xoc emocional tan intensament inassumible, que et força a deixar la lectura una estona.

Tan insofrible i inhumà és el que explica que t’esgarrifes en saber que el prestigiós historiador declarà en una entrevista amb Michael Euade —publicada en català pel setmanari Presència— que “el material més espantós (…) no hi surt, perquè és immensament horrible”. Confessió que, combinada amb una altra idea expressada en la mateixa entrevista —“fora d’Espanya Franco té una sorprenent bona premsa com a dictador benvolent”— justifica amb escreix que cregués no tan sols necessari, sinó absolutament imprescindible, redactar aquesta monumental obra.

Consideració de deure cívic que, segurament, ens permet entendre —tot i que no excusar— per quina raó Preston no aconsegueix el grau d’objectivitat ni de fredor analítica que fóra desitjable, sinó que permet que la seva ideologia en ocasions esdevingui més patent que no convindria. I ho fa des del paràgraf inicial, quan explica la sanguinària execució de sis dels seus jornalers escollits a l’atzar per part d’un terratinent de Salamanca un des primers dies de la rebel·lió, i no pas alguna altra barbàrie similar bàrbar comesa per anarquistes a casa nostra em les mateixes dates.

Una decisió amb la qual hi té molt a veure el fet que entén que cal restablir la veritat històrica i remarcar especialment que les dues menes de repressió a la reraguarda foren “molt diferents tant quantitativament com qualitativament” (p. 11), car es produí “des de baix a la zona republicana, i (…) des de dalt a la zona rebel”, (p. 381).

Mentre els uns defensaven la legalitat vigent i procuraven per tots els mitjans mantenir l’ordre i evitar les accions dels incontrolats —“En el període de domini anarquista la Generalitat va fer tot el possible per salvar vides”, (p. 390); “Ante la crueldad ajena, la piedad vuestra; ante la sevicia ajena, vuestra clemencia; ante los excesos del enemigo, vuestra benevolencia más generosa”, (p. 444)—, els altres no tan sols l’atacaven, sinó que preconitzaven la violència més atroç i sanguinària contra els seus rivals —“Se tendrá en cuenta que la acción será en extremo violenta, para reducir lo antes posible al enemigo” (p. 201); “aquél que no está con nosotros está contra nosotros, y como enemigo será tratado. (…) el movimiento triunfante será inoxerable”. (p. 231); “Els cadàvers se solien deixar on havien caigut, com a part de l’estratègia de terror”, (p. 344).

Malgrat que no sigui capaç d’ésser del tot imparcial —la qual cosa pràcticament no ha aconseguit ningú que hagi tractat la Guerra Civil— si que pren cura en exposar i denunciar amb la mateixa contundència la inexcusable crueltat amb la que actuaren ambdós bàndols, car “la missió de l’historiador rau a cercar la veritat, independentment dels sentiments que els seus treballs puguin provocar”, (p. 22).

Probablement és aquesta raó que el duu a referir-se amb tant de detall als fets de la terrible matança de Paracuellos, proposant-se d’escatir, fins les darreres conseqüències, les responsabilitats que se’n deriven. Anàlisi que posa en evidència el malaurat aprenentatge que havien obtingut Santiago Carrillo i algun dels seus companys de les més cruels i inhumanes tàctiques estalinistes.

El monumental llibre de Paul Preston —tan apassionant que gairebé es podria llegir com si d’una novel·la negra es tractés, tot i la seva exhaustivitat— esdevé no tan sols un magnífic intent de recobrar la memòria històrica, sinó que situa amb total justícia la figura de Franco al mateix nivell d’altres monstres megalòmans totalitaris com Hitler, Mussolini i Stalin. Un Stalin que, pel que al seu violent totalitarisme es refereix, res no té a envejar a la resta de sanguinaris dictadors.

Ho podem constatar —canviant “estalinisme” per “franquisme”, i “feixisme” per “conspiració judeomaçònica i bolxevic”— amb una reflexió de Vassili Grossman, recollida per Antonhy Beevor en un llibre que, tant per la seva cruesa com per la seva veracitat, podríem equiparar al que analitzem, Stalingrad: “Qualsevol que sigui l’opinió que ens mereixi l’estalinisme, hi ha pocs dubtes que la seva preparació ideològica, mitjançant alternatives manipulades amb deliberació, proporcionava arguments implacablement efectius per a una guerra total. Totes les persones conscients havien d’acceptar que el feixisme era dolent i havia de ser destruït de totes maneres.

En síntesi, L’Holocaust espanyol és una obra més que recomanable, que ofereix raons ben fonamentades per a reclamar un exercici de memòria històrica que permeti restituir l’imprescindible equilibri entre els vencedors i els vençuts, amb l’objectiu que les víctimes —totes les víctimes— puguin descansar, per fi, en pau.

Transcriurem, per a acabar, una breu mostra de l’arbitrarietat repressiva franquista, tan parella amb l’anarquista:

«La ficció que defensar la República constituïa un delicte de rebel·lió militar va servir de base a tots els consells de guerra sumaris. […] Algunes de les persones que s’hi jutjaven eren culpables de crims genuïns (…). Molts altres (…) l’únic crim que havien comés era, senzillament, no haver donat suport activament al cop. A la majoria, els condemnaven perquè se suposava que eren culpables, sense que en calgués cap prova. Un cas típic (…) on el veredicte de culpable es va justificar perquè “si bien se ignora su intervención directa en saqueos, robos, detenciones y asesinatos, es de suponer que haya tomado parte en tales hechos por sus convicciones”.»

L’Holocaust espanyol, Paul Preston, p. 759-760, traducció Jordi Ainaud i Joan Quesada

 12 i 13 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Comparteix