Categories
Cròniques literàries

La temeritat serà recompensada: inauguració llibreria La Temerària

En un món tan esbojarrat com en nostre —on, per exemple, els bancs no concedeixen préstecs als emprenedors, però sí es permeten donar consells polítics als electors— res més benvingut que una nova llibreria, sobretot quan s’obre en una ciutat gran com Terrassa que, per diversos motius, estava òrfena d’un espai on la literatura i la cultura esdevinguessin el pol d’atracció; on els llibres es venen —i com més, millor— però també poden parlar ells amb ells (i amb els seus visitants) mentre romanen a les seves lleixes; on cada exemplar espera amb paciència el seu lector per parlar-li a cau d’orella, per explicar-li la història que és només per a ell (i per a tots alhora).

Si, a més, compta amb l’embranzida d’apassionats per la lletra escrita com l’Àlvar Masllorens, la Cristina Moix i l’Oriol Serra no cal més que esperar que la temeritat sigui degudament recompensada.

Per si hi havia algun dubte, la inauguració del passat 16 de setembre els va desvetllar (quasi) tots. Per començar, perquè va comptar amb uns padrins de luxe, en Vicenç Villatoro i la Marta Pessarrodona, que hi creuen tant que van voler donar-hi el seu suport més entusiasta. I ho van fer de la manera més generosa possible: renunciant a dir algunes paraules per poder atendre personalment tots els assistents que s’hi van acostar i concedir-los una estona del seu temps.

A banda d’ells, aquest modest cronista va poder-hi reconèixer un munt d’amics del llibre i de la cultura, com Albert Pèlach i Marc Sagristà (Enciclopèdia Catalana), Martí Romani (Nus de Llibres), Oriol Serrano (Les Punxes), Ester F. Matalí, Jaume Aulet, Llorenç Puig, Sandra Márquez (Vicenç Vives), Olga Federico, Mireia perelló i Tono Cristòfol (Llibreria La Impossible), la Marta Selvas, escriptors com Manuel Aljama, Ferran Escoda, Jaume Benavente, Tessa Julià o Pep Cortès, així com el regidor de la cultura egarenc, Amadeu Aguado i l’exalcalde Manuel Royes.

Tots ells, juntament el munt de gent que va arribar de totes les bandes de la ciutat per demostrar que combregaven amb el projecte, van aconseguir el que semblava a priori impossible: deixar no petita, sinó petitíssima una llibreria de més de 100 metres quadrats. Tan petita que va caldre treure el vermut a fora a fi de poder-lo compartir amb tots els que no podien accedir al mateix temps al local. De tal manera que si en aquell moment hagués arribat algun ésser de l’espai exterior, la idea que s’enduria al seu llunyà planeta —allí on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç— seria que a casa nostra la literatura i la cultura frueixen d’una salut excel·lent.

És clar que això depèn també de nosaltres, oi? De nosaltres i de tot aquest munt d’eneidians temeraris —Audaces fortuna iuvat— que segueixen obrint llibreries arreu, convençuts que els llibres potser no ens faran rics, però ens enriquiran l’ànima; que potser no ens somriuen, però ens fan somriure; que potser no pensen per nosaltres, però ens fan pensar; que potser no ens fan feliços, però ens ajuden a reconèixer les (petites) felicitats quan les trobem.

dilluns, 21 de setembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

L’alè de les cendres, Maite Salord

L’estiu que glaçà tantes vides

En aquest món nostre on sembla que no hi hagi un pam de net i tot s’enfonsi resulta d’allò més encoratjador que una nova petita editorial, situada en un lloc tan magnífic com habitualment negligit culturalment com és Menorca, es decideixi a publicar una novel·la que no tan sols deixa una pregona petja, sinó que —sempre i quan siguis un lector capaç d’intercanviar un bon esforç per una millor recompensa— et retorna el gust de la bona literatura.

Després de set anys de silenci, Maite Salord ens ofereix amb L’alè de les cendres, Editorial Arrela, 2014, una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus massa temps silenciades, a la dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. D’aquesta guerra bàrbara i inhumana, devastadora que transformà, per sempre més, la fesomia humana i ideològica de Ses Illes —i, encara més, de Mallorca.

La guerra que produí el gran trencament, la gran divisió, entre els uns (els que havien guanyat i que, per tant, no només podien seguir fent sentir la seva veu, sinó que la imposaven) i els altres (els derrotats, els que havien de servar silenci, si no volien passar a engrossir les ja prou inflades llistes dels desapareguts i ajusticiats).

Aquest món deshumanitzat i sense ànima que, pel que es refereix a la Península, tan bé relata una altra obra recent, Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, i que el primer que retratà, amb una contundència esgarrifosa, fou Georges Bernanos, a Les grands cimetières sous la lune, definint-lo com el règim dels Suspectes: “on el poder jutja lícit i normal no només agreujar el caràcter de certs delictes, a fi de fer recaure sobre els delinqüents la llei marcial […], sinó, més encara, d’exterminar preventivament els individus [sospitosos d’esdevenir] perillosos*.

Com ja he advertit, una obra exigent, fins i tot en podria dir difícil —tot i que, en cap cas, inabordable, i, encara menys, volgudament o forçada— que converteix qui la llegeix en col·laborador necessari del seu correcte desenvolupament, del seu assaboriment i comprensió, d’extreure’n tota la riquesa que atresora.

Perquè, cal advertir-ho, aquells capítols que, segons el meu modest parer, li confereixen la seva major distinció, valor i volum (etiquetats com a “Vibració”) no són, d’entrada, gaire accessibles —àdhuc, i que se’m permeti el joc de paraules, en un primer contacte resulten gairebé críptics. Hi avances a les palpentes i no saps ben bé on aferrar-te, fins que t’adones que aquell doll de paraules per fi alliberades són “peces” d’una “història esmicolada” (pàg. 155), d’un ombrívol i feixuc trencaclosques que has d’anar reconstruint, en un inici del tot a les fosques; a mesura que avança la novel·la, amb majors clarícies.

Sense aquestes inesperades “Vibracions”, tan directes, dures, angoixants, difícils de pair per la seva imposant, aclaparadora veridicitat, la imatge d’aquells “anys terribles”, poblats de “llargs silencis” i habitats per simples espectres, per “ésser[s] tancat[s] i hermètic[s]” (pàg. 73)— no posseiria la força que posseeix, no ens arribaria tan endins, ni ens causaria un impacte tan (inoblidablement) colpidor.

Amb una enorme destresa narrativa, Salord va fent i desfent, cosint i descosint —“Teixim l’existència amb una infinitat de fils que combinam amb convenciment” (pàg. 339)— la història densa i completa d’una “família derrotada” (pàg. 129), convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra i per la insadollable set de la venjança dels vencedors en “ombres”, en “només el reflex del que havíem estat algun dia” (pàg. 216), sense deixar-los cap altra opció que la de “plorar junts”, amb “les paraules […] travades al coll. Com una corda gruixuda que, a voltes, et tallava l’alè” (pàg. 129).

Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que —com ha entès molt bé l’autora menorquina— tan sols es podia explicar amb gran sensibilitat, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren” (pàg. 256) i dosificant amb saviesa la cruesa de la situació amb un del tot indispensable toc de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie” (pàg. 270).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 21 de novembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

* Le régime des Suspects: Un régime où le pouvoir juge licite et normal non seulement d’aggraver démesurément le caractère de certains délits, dans le but de faire tomber les délinquants sous le coup de la loi martiale […], mais encore d’exterminer préventivement les individus [suspects de devenir] dangereux.” (Le Livre de Poche, Paris, 1962)

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Presentació d’Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro

A poc a poc, com una primera puja de tardor, suau, dolça, però incessant, la sala de la Biblioteca Central de Terrassa es va omplint de familiars, amics i curiosos que volen saber per què un home se’n va (anar) i per què un altre, el seu nét, tot d’una va sentir la necessitat d’escriure la seva història. També ells volen saber, i volen saber de veritat.

Inicia la presentació la Maria Gental, directora adjunta de la biblioteca. Explica que per a les biblioteques de Terrassa sempre és fonamental fer costat a un autor local, però encara ho és més en el cas de Vicenç Villatoro, que té tanta familiaritat, literària i personal, amb la ciutat —convertida en escenari d’algunes de les seves novel·les.

Prossegueix en Josep Lluch, editor de Proa, indicant que Un home que se’n va és un llibre important de debò, i que això és necessari dir-ho perquè la gent ho sàpiga, perquè no es perdin l’oportunitat de llegir-lo: “Per més que no se sàpiga ben bé si és una novel·la, un reportatge o una biografia, és una obra de primera categoria, on el Vicenç s’ha permès —i ha fet bé de fer-ho— prescindir de les convencions dels gèneres per assolir millor el seu objectiu: conèixer i comprendre el seu avi; conèixer-se i comprendre’s a ell mateix. I, de retruc, també tant el nostre país com Andalusia”.

Fotografia enviada per la Biblioteca Central de Terrassa (D’esquerra a dreta: Lluch, Villatoro, Abrams i Gental)

Pren la paraula en Sam Abrams, consagrat crític i assagista, agraint que el seu amic Villatoro l’hagi convidat a fer-li costat en un moment tan transcendental de la seva carrera literària, atès que considera que es tracta, no ja d’un llibre important, com ha afirmat el seu predecessor, sinó d’una obra mestra, plena de vida, de vigor i d’entusiasme, escrita per un autor que, malgrat el seu rostre afable —la qual cosa sovint fa pensar que la seva obra pugui ésser planera o discreta—, és brillant, ambiciós i competitiu. I, al damunt, que juga net, car la citació que obre el llibre correspon a Els enfonsats, de Daniel Mendelsohn. Un escriptor que, juntament amb Amos Oz, amb el seu Conte d’amor i tenebres i amb Sebald, amb Els emigrats, van cercar les arrels desconegudes de la seva família. I citar-lo és, per al Vicenç, la seva manera de dir-nos: és això el que vull fer, jo.

El llibre és una recreació de la vida de Vicente Villatoro Porcel, el seu avi, nascut a Castro del Rio i mort a Terrassa. Crea i recrea la seva existència a partir d’un moment de fractura molt significatiu que es produeix en la seva vida: el 1950, quan deixa el seu poble i marxa cap a Terrassa. Mendelshon diu, al seu llibre «Ser viu és tenir una història per explicar», i aquest és el punt de partida del Vicenç, ressuscitar la vida del seu avi, convertint-lo en el centre de la seva història. Una història que és, al temps, una interrogació sobre la literatura, perquè, com anota al llibre: «Per què torno? Per escriure? Per què escric? Perquè per a mi escriure i viure és el mateix.»

Remarca Abrams que, tot i el caràcter tant personal de l’obra, alhora va molt més enllà, permet que tothom pugui fer-hi la seva interlocució, pugui aconseguir la seva universalitat. Perquè el llibre s’immergeix en una increïble diversitat de temes: la emigració i la immigració; la vida i la mort, el vitalisme, la permanència i el canvi, la família, la identitat, les arrels, el sentit de pertinença, l’autodescobriment, l’alteritat, la guerra i la pau, la llibertat i la falta de llibertat, la justícia i la injustícia, la memòria, la por i el dubte, l’escriptura… Però, sobretot, si hi ha algun tema central és el de la consciència moral, l’evidència que el mal existeix. Perquè és el mal el que fractura l’existència de l’home que se’n va.

Però no ens hem d’enganyar, aquesta profusió de temes està molt ben estructurat. Villatoro ho té tot molt ben calculat i pensat. Estructurat en forma de tragèdia, tal i com volia Aristòtil, en tres parts: una situació inicial, una problemàtica o ruptura, i una solució que suposa un nou ordre. Ara bé, a quin gènere correspon? No a un de sol, participa de molts. En ell ha reconduït tots els seus talents literaris —el de poeta, de novel·lista, de periodista, de memorialista… —i n’ha afegit algun altre. És biografia i autobiografia, però és també novel·la. És per això que us recomano no només que el llegiu, amb molta calma i atenció, sinó que el rellegiu, i que interactueu amb el text, a cada pàgina el Vicenç us interpel·la: què en penseu?, com ho hauríeu vist vosaltres, això?, com ho hauríeu afrontat.

Abans que pugui intervenir l’escriptor, la darrera generació dels Villatoro, els seus néts, decideixen fer cas d’Abrams i dir-hi la seva, des del darrera del tot de la sala. Com que malauradament, ja no som capaços d’entendre el llenguatge dels nens més petits —«Logré el uso de la razón. / Perdí el uso del misterio.», escrivia Gabriel Celaya al seu esplèndid poema “El niño que ya no soy”—, ens perdem l’oportunitat de conèixer el seu parer.

L’escriptor, visiblement emocionat i fins i tot un xic aclaparat per les elogioses paraules de l’assagista, comença comentant que l’autor sempre ho té difícil, a l’hora de presentar un llibre, ja que el que preferiria és llegir-lo, però, és clar, els assistents volen alguna cosa més. Després dels agraïments, destaca que se sent molt satisfet perquè Proa hagi decidir publicar el llibre en la prestigiosa col·lecció “A Tot Vent”, ja que, a banda de l’honor i la confiança que suposa, posa de manifest que, Un home que se’n va, essent estrany com és, si és alguna cosa, és un llibre de narrativa, és una novel·la.

És un projecte literari, no és un projecte sociològic, ni un projecte històric: és literatura. Com es posa en marxa? Hi ha tot un seguit de materials i, de sobte, cristal·litzen. I ho fan perquè sorgeix una pregunta personal que et vols respondre. En aquest cas, la principal —entre moltes, perquè n’hi havia moltes— era: és possible recomençar?, podem tornar a viure?, podem renéixer? Una pregunta que és, en principi, personal, però també col·lectiva: per què la gent se’n va de casa? Per què la gent emigra? Només per què té gana? O hi ha d’altres motius?

I, a partir d’aquest moment, explica, sorgeix el projecte literari, que transcendeix la pregunta, que la duu més enllà, que converteix el “qui sóc jo?” i el “d’on vinc?” en una interrogació alhora de caràcter més ampli, universal: qui som?, d’on venim?

En sentir aquesta afirmació, es produeix, gairebé inadvertidament, un canvi en l’atenció del públic: es concentra més, com si algun estrany sentit —car no seria adient parlar de consciència— els advertís que és ara quan es desvetllarà, en la mesura de les seves possibilitats, el nucli de la qüestió. No tan sols la raó —o, més aviat, les raons— del llibre, sinó de l’experiment literari, vivencial i existencial que suposa. D’allò, en definitiva que el converteix no tan sols en un gran llibre —i això ja és dir molt, moltíssim— sinó en alguna cosa més que un llibre —o, si ho preferim, en un llibre destinat a quedar. Perquè l’art, si en mereix la definició, el que fa és transformar el particular en universal

Una novel·la és una història inventada, sí, però, també, una determinada manera d’explicar històries feta a mida de les històries inventades. Un llibre és un què (la història inventada) i un com (la forma en què s’escriu). I el periodisme explica una història de veritat, no inventada. I llavors, ens podem demanar: i si expliquéssim mentides com si fossin veritats i veritats com si fossin mentides?, i si utilitzéssim la tècnica de la novel·la, nascuda per explicar històries inventades, per explicar coses certes. No m’ho invento jo, això és A sang freda de Truman Capote, entre d’altres més. I si ho faig? I si explico la història del meu avi d’aquesta manera?, escrivint una novel·la on tot és cert i el que no és pot saber, no és invenció, és suposició; és, almenys, plausible. El problema és: com la construeixo, si no puc fer-ho ni amb la meva memòria, perquè no és meva, ni amb la del meu avi, que no en parlava? Em cal recórrer als papers, als documents, i a la memòria dels altres. A consultar un munt de documents i a parlar amb els que ho van viure i encara viuen. I així, explicaré no només, o no tant, la història del meu avi, sinó del món on ell va viure.

Després d’algunes consideracions més sobre la novel·la i sobre literatura en general, acaba remarcant que n’està molt content, del seu llibre, tant pel resultat obtingut com perquè, si escriure és viure, ha viscut molt, en escriure’l.

Enllesteix l’acte la signatura d’exemplars del llibre a tots aquells que ho desitgin. Villatoro s’ho pren amb la seva calma habitual —apassionada i enèrgica, però reposada—, amb generositat i interès, que l’ocupa ben bé tres quarts d’hora.

En marxar, esguardant-lo des de lluny, amable, afectuós i esforçat, no puc evitar imaginar-me que tinc al meu costat en Vicente Villatoro Porcel —l’home que (mai no) se’n va anar del cor del seu nét—, amb els ulls de nou il·luminats i somrients, com abans de la guerra. Pregonament agraït i emocionat, maldant per contenir les llàgrimes, mormola, quasi inaudiblement: «Per fi se m’ha fet —i se’ns ha fet— justícia!».

Publicala al Núvol, 30 de setembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
@xavierserrahima

 

Categories
Notes de lectura

La literatura que no se'n va: Un home que se’n va, Vicenç Villatoro

Segurament convindríem que la feina de l’analista o crític literari consisteix —o, més aviat, consistiria: hi ha de tot, en la vinya del senyor, des del glossador a l’encicolpedista, passant pel hagiògraf i pel esgarria-agruments— en garbellar el gra de la palla; en oferir una certa funció de guia per a navegants literaris; en provar determinar, amb la màxima objectivitat possible —objectivitat dins la nostra pròpia subjectivitat, assumida i inevitable— quines, d’entre les moltes obres que ens arriben a les mans, destaquen qualitativament damunt les altres. Un esport (cultural) de risc, el jutge final del qual serà tan sols el temps.

És per això que ens cal ésser molt prudents a l’hora d’indicar que un llibre (ens sembla que) quedarà, que no només serà un dels millors de l’any o de la temporada sinó que serà recordat —i el que és més important, llegit— d’ací a cent anys. I fa molt de temps que no havia tingut una sensació de certesa tan ferma que una obra escrita a casa nostra quedaria com llegint Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, Proa Edicions, setembre del 2014.

Tant que, havent-lo agafat acabat de rebre només per fer-ne un tast, no el vaig poder deixar, ni per un instant, fins 150 pàgines després. Capbussant-m’hi, cada vegada més admirat i fascinat, vaig entrar en aquest món màgic de la bona literatura on l’espai i el temps es perden de vista; o, més exactament, on assoleixen un altre significat, una altra densitat, un valor diferent —de coneixement i reconeixement.

Captivat, ni tan sols em vaig plantejar de quin tipus d’obra es tractava: d’una novel·la?, d’un llibre de memòries?, d’un assaig d’interpretació històrica?, d’una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? Per més que sigui tot això —tot això, alhora i bastant més: “he decidit d’escriure aquesta història a la manera de les novel·les; no del tot, una mica.) ” (pàg. 121)—, proposar-se de definir-lo, qualificar-ho o, encara menys, classificar-ho, fora tan absurd, infructuós com inútil. Entre d’altres raons, per una de principal, perquè determinar és reduir, perquè no es pot limitar allò que el mateix autor no ha volgut limitar.

El mateix succeeix si —preferint els camins fresats; més fàcils i agraïts, però menys justos i imprecisos, més falsament orientadors—, en el nostre afany entomològic de dissecció i de control, cerquem referents propers, establerts i segurs, per a situar-lo (que si La recherche —No hi ha res que faci de magdalena sucada a la til·la” (pàg. 80)—, que si les Pensées de Pascal —“Un revolucionari amb fills comença a entendre els conservadors i els prudents” (pàg. 63)—, que si Les confessions de Rousseau —“vull saber tota la veritat, malaltissament. Tanta veritat com pugui. Tantes veritats com pugui” (pàg. 278)—, que si els Essais de Montaigne —“No els coneixem, els avis. No conec Vicente Villatoro Porcel, l’home que se’n va” (pàg. 536)—, que si…): potser ens oferiran un xic de claror, però em temo que més que aclarir-nos, ens enlluernaran.

Si sou d’aquells als quals, malgrat tots els malgrats, us cal un punt de referència, que us ofereixi estabilitat seguretat o certesa allí on no n’hi ha ni n’hi pot haver, em limitaré a dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.

Les seves, que acabaran essent, també i alhora, les nostres (i, almenys una mica, les de tots). Perquè, tal com s’esdevenia amb el magnífic La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal, aquest viatge existencial que, d’entrada, sembla que ha d’ésser per força personal i intransferible (i, per tant, d’un interès discutible), precisament per la seva pregona individualitat, per endinsar-se amb tant de detall en una vida familiar en concret, esdevé general o universal, es converteix en paradigma d’una i totes les vides.

De la mateixa manera que la millor manera d’atènyer la universalitat és apostar pel localisme, parlar d’un jo és parlar de tots els jo, perquè no hi ha existències intranscendents o irrisòries: “No hi ha històries majors i menors. […] La història d’un home qualsevol és la història de tots (pàg. 665).

Una immersió en la història familiar, una necessitat —“la febre del saber” (pàg. 276)— espiritual (que té molt de catàrtica, de purga personal) d’entendre i d’entendre’s —“Cuinar la memòria. […] Per saber qui sóc? […] Per entendre’m. Per inventar-me” (pàg. 59); “explicar-se la vida i reconstruir les genealogies” (pàg. 498)—, que és completa, absoluta, il·limitada, amb vocació de totalitat, amarada d’una certa aroma tolstoiana —“un gest gairebé evangèlic” (pàg. 578)—, sincera i coratjosa, fins i tot arriscada, que vol saber per damunt de tot, per més que això pugui suposar descobrir allò que fóra millor no descobrir: “saber. Encara que faci mal” (pàg. 276).

Redactada, majoritàriament, amb frases breus, fermes, conclusives, contundents, però alhora, tot i que pugui semblar paradoxal, gens assertives o categòriques, sinó propositives, hipotètiques, dialogals, obertes a d’altres versions o possibilitats: “La seva possible història” (pàg. 106); “De tot, com sempre, dues narracions heroiques. Contradictòries. incompatibles” (pàg. 155); “Tu i jo[, avi], som dels que creiem que, fins i tot en un judici on les dues parts diuen exactament el contrari, pot ser que tots dos tinguin raó. O com a mínim raons” (pàg. 147).

Un estil on fons i forma, voluntat i necessitat encaixen perfectament: el que explica és massa dolorós —“Escrius per tancar les ferides” (pàg. 61)— com per embellir-ho literàriament. En primer lloc, perquè, tot i que la realitat narrativa recuperada de la memòria i els documents —“podem reconstruir el passat precisament pels papers i les fotografies” (pàg. 175)—, no és ni pot ésser “mai del tot certa, mai del tot falsa” (pàg. 244) —“La memòria no és la memòria de les coses, sinó de la percepció de les coses” (pàg. 347)—, provar d’embellir-la suposa trair-la, i el compromís bàsic de Villatoro és amb la màxima exactitud possible: “Voldria que tot fos recordat amb precisió, és a dir amb justícia” (pàg. 634).

És per això que només en certs, excepcionals moments —segurament imprescindibles per trencar la tensió—, davant d’un paisatge, es deixa dur i sorgeix l’amo de les paraules, el poeta que el dolor i el patiment (històric, familiar però també —i sobretot— personal) ha silenciat. La resta del temps, un estil sobri, reflexiu, testimonial, de caire notarial, per deixar constància, per registrar la història (les històries, en realitat) més que no pas explicar-la —i, menys encara, el déu de les veritats ens en guard!, construir-la o reconstruir-la d’acord amb al nostre gust o conveniència.

La pregunta fonamental, allò que motiva i inicia el llibre és “Avi, per què un dia vas decidir marxar per sempre més del poble?” (pàg. 8), i, sobretot, perquè ho va fer quan “ja tenia més de seixanta anys” i “no semblava un home capaç de tornar a començar” (pàg. 7). A poc a poc, l’autor anirà trobant no ja una resposta —“Només van ser un parell de mesos, però va ser el centre de la teva vida. La clau de tot.” (pàg. 206)—, sinó respostes. No seré, és clar, tan il·lús d’avançar-les. Només diré que la història de la família Villatoro Carpio és, al mateix la del país i la del món al llarg dels darrers vuitanta anys.

O, més que la història, les històries. Perquè, al costat de la del que se’n va, hi aflora, gairebé amb la mateixa intensitat, la dels que es van quedar —Tu y yo hemos hecho en la vida exactamente el camino contrario” (pàg. 651). I, al costat de la història (i el que és més important,de la visió i dels sentiments) dels que van perdre la guerra civil espanyola —com a metàfora de totes i cadascuna de les guerres: “El més terrible podia passar per normal. El més normal era impossible” (pàg. 113)— s’entremescla la aquells que la van guanyar; la dels de dalt, amb la dels de baix; la de les esquerres, amb la de les de dretes; la dels creients amb els anticreients; brindant-nos un mosaic complet (i entenedor) de la realitat d’aquells temps tan foscos —l’ombra del qual encara arrosseguem.

Al llarg d’aquest pelegrinatge de set anys —que, malgrat l’aparença inicial, té tant (si no més) d’interior com d’exterior— l’autor d’Evangeli gris prendrà consciència que només serà possible aproximar-se o provar d’entendre les raons (i per tant la història i la intrahistòria) de l’home (i dels homes i dones) que se’n va si investiga, ensems, les raons (i la història) de l’altra cara de la moneda, del seu vessant simètric, la de l’home (i dels homes i dones) que es va quedar. Perquè la dels uns —deixem-ho en plural, atès que, per més que el seu teòric interès primigeni sigui individual, com més va, més esdevé coral, plural—, no hauria estat factible sense la dels altres.

Perquè fer un viatge amb els ulls i l’ànima oberta permet constatar que, malgrat que un dels dos defensava la legalitat i l’altra s’alçà en armes contra ella, tampoc no hi ha bàndols intrínsicament bons i dolents; o, almenys, pel que a les persones en concret —i la història, per més que l’exemplifiquem en fets i personalitats destacats, al capdavall es basteix i constitueix per un al·luvió de persones: per la xarxa de les persones, les famílies i els territoris— no es pot establir una frontera indiscutible, maniquea, entre els uns i els altres. Per desgràcia, el mal no és patrimoni exclusiu de ningú.

En el fons, perquè no hi havia —ni hi ha hagut mai— els uns i els altres, sinó dues realitats oposades, dues manera de veure, d’entendre i de viure el món. Dues realitats que, si es van enfrontar —i de la batalla cap dels dos costat no en sortí indemne— fou perquè no van ésser capaces d’entendre (com li segueix succeint ara a l’estat espanyol amb el procés sobiranista català) que “l’altre […] no és ben bé altre, […] és una mica tu” (pàg. 648).

Com li esdevé a qualsevol persona amb criteri i flexibilitat mental, Villatoro, en aquesta seva “tornada als orígens” (pàg. 647) no ha acabat trobant ni la resposta exacta (i menys, unívoca, incontrovertible) a la seva pregunta primigènia, ni totes les respostes, sinó noves preguntes —“[pensava] que […] hi trobaria […] totes les respostes. N’he trobat algunes. He trobat encara més preguntes” (pàg. 445)—, però ens ha llegat una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

dimecres, 17 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat