Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal

I, en el dubte, la paraula

En aquest país nostre, tan i tan amant des etiquetes —el que encara és (molt) pitjor, on els que les adjudiquen i reparteixen ho fan entre els seus amics i coneguts (capellístics)— i de les categoritzacions, dels compartiments artístics estancs, incomunicats, on admetre que un (molt) bon pintor pugui ésser també, i alhora, un (molt) bon poeta sembla, si no una heretgia, almenys una temeritat, cal celebrar que una col·lecció tan prestigiosa com Jardins de Samarcanda aculli el nou llibre de poemes d’Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament, Cafè Central / Eumo Editorial, febrer del 2020.

Sobretot quan el primer que afirmen, a la contraportada, és que és “poeta i cantautora”. I ho fan, i aquest extrem és fonamental, en aquest ordre: “poeta i cantautora”. O sigui, deixant clar, de bon començament, que la poesia, el dir, la necessitat de dir, és i ha estat sempre el primum mobile de la seva creació artística; que, com a cantautora, al contrari que Lluís Llach, per exemple, la paraula procedeix i forma (i con-forma) la seva música; que la música—i la veu— l’ha ajudat en el seu quest pel dir, però que l’impuls primer sorgeix de la necessitat de dir amb la paraula —i, en no poques ocasions, en aferrissada lluita amb ella).

Una paraula que si és breu, esquemàtica, fugaç, quasi —“L’evolució del text,/ és un bes”— no ho és pas per cap raó formal preestablerta, per cap prevenció o apriorisme, sinó perquè ho ha d’ésser; perquè, per dir-ho amb els seus mateixos termes, la fragilitat o infermesa de les paraules així ho ha exigit.

Perquè en un dir —més exactament, un voler dir— que dubta, que no únicament cerca més respostes que no pas preguntes sinó que, seguint l’estela de Víctor Sunyol, s’interroga sobre el mateix llenguatge, que converteix (el dubte sobre) el mateix llenguatge en matèria de la seva poesia, la brevetat no és que sigui aconsellable, és que és (del tot) imprescindible. Perquè ha estat el fons el que, ineludiblement, ha determinat la forma.

Cal no oblidar que, en realitat, en l’art poètica, tant el fons com la forma són convencions; que, en qualsevol poema que en mereixi la definició, no és que no hi hagi fons sense forma, és que el fons i la forma són una única, indivisible —més encara: indissoluble— cosa. Perquè, en l’art poètica, el fons és la forma i, la forma, el fons. Perquè, en l’art poètica, el vers, el dir, la paraula és (i només pot ésser) fonsforma.

Entenc que, com a analista o prescriptor literari, la meva funció no és —o, si més no, no és tant— descriure el què i el com de l’obra —que, com tot just acabo de dir, es con-fonen— sinó donar-ne un tast, oferir algunes raons que convidin els lectors i lectores a llegir-la, a acostar-s’hi i gaudir-la. En definitiva, a fer-la seva. A convertir el dir —més aviat, suggerir— poètic en el seu sentir. A fer-ne una lectura seva i només seva. A, si se’m permet expressar-ho així, apropiar-se-la. A descobrir-lo descobrint-se. A trobar-se i a re-retrobar-se en les paraules del llibre de versos.

 El primer que haig de dir és que potser m’equivoco —el dubte és la poesia del pensament— però, de les tres parts del poemari, n’hi ha dues, la primera (“L’àngel”) i la tercera (“Pensaments”) que, tot i amb algunes diferències, formen una (certa) unitat, que comparteixen no tan sols un manera de dir, sinó una (certa) ànima, una manera de veure-viure el món. Per contra, la segona (“Apunts sobre la infermesa”), no acaba de lligar-hi, ni (del tot) formalment ni temàtica o d’ànima.

Una part que em fa la sensació que no acaba d’encaixar en el volum, que va ésser escrita en un moment i en unes condicions que tenen poc a veure amb les altres parts; que, situada al bell mig de l’obra, no suposa una continuïtat, sinó (una certa) interrupció, una desviació de l’anterior; una alteració que pot, si no confondre, almenys fer distreure el lector o lectora.

Distreure perquè al contrari del que succeeix a “L’àngel” i a “Pensaments”, l’experiència que relata i retrata —de lluita, de dolor, de força i de superació: “L’anorèxia és/ fer-se invisiblement visible”— és molt específica. Tant que crec que probablement hauria convingut més situar-la en un altre volum o, si més no, en el mateix però al final i ben diferenciada.

Pel que a les altres dues parts, en aquests poemes que són esclats, llampecs fugaços però d’una enorme intensitat que deixen petja, punts de llum en el bell mig (en “l’entrevall”) de la tenebra dels dubtes —“És la paraula qui actua,/ o és la veu?”; “Soc el que escric/ o soc el que em guardo de l’escriure”—  Nadal ens parla de la vida i del llenguatge.

O, per (provar de) dir-ho amb major precisió, de la vida en el llenguatge i del llenguatge en la vida. D’un llenguatge que interroga la vida tot interrogant-se ell mateix: “El conflicte no és l’estètica de la paraula,/ sinó el seu contingut”; “Canto des del dubte/ de no poder parlar”; “Cap poema,/ cap cançó,/ no arriba a traduir els meus sentiments”; “Espero la cançó/ que no ha sentit mai ningú/ (i desitjo que la cantis tu)”.

Una recerca del llenguatge més enllà del llenguatge, del dir del dir, d’essència sunyoliana, que plasma en un vers magnífic, que et resta clavat, indeleble, en la memòria (o, potser, en la retina):

Anar més enllà de la paraula
amb la paraula,
i després,
si pot ser,
tornar-hi.

Un vers que, alhora, amb el complement d’algun altre —“Em determino/ en la indeterminació,/ en el silenci/ i en l’espera/ de la meva nova llengua”— (i de tots, alhora: en els bons poemaris, els versos s’il·luminem i re-il·luminen mútuament els uns als altres), ens forneix (algunes de) les claus de lectura del llibre: “més enllà”, “paraula”, “si pot ser”, “tornar-hi”.

Unes claus a les quals caldria afegir-hi d’altres paraules: “silenci”, “dir”, “no dir”, “veu”, “cançó”, “nou”, “nova”, “jo”, “tu”, “dubte”, “cos”, “ànima”, … Així com tenir molt present la importància que l’escriptora concedeix a l’encavalcament. Encavalcament que reforça el dir —“Un silenci net,/ fràgil/ i conscient”— però, encara més el doble dir; la dualitat, la complementarietat o pluralitat del dir: “m’ajuda a tastar la vida,/ i a mossegar un nou jo”; “El meu cos/ sent/ i fa parlar el meu silenci”.

Complementarietat o pluralitat que posa l’èmfasi en la base antinòmica, contradictòria, heraclitana —“et fas el nen d’Heràclit/ jugant amb els daus”— de la condició humana, que el llenguatge mateix escenifica i exemplifica: “una nova alegria/ que m’angoixa”; “veig que el no-res/ m’omple el tot”.

Una contradicció, un és i no és, alhora, que, més enllà dels encavalcaments, és molt i molt present en una bona part dels versos —“El soroll que fa el silenci d’una paraula”; “Cada moment repetit amb tu/ és únic”; “Quan et veig/ és quan més et trobo a faltar”; “aquesta irracionalitat racional”, “he vist/ bellesa en el dolor”, …— perquè és crucial en la manera de veure-viure el món de la poetessa: “Cal escoltar/ i estar agraït/ de sentir la veu que ens contradiu” (el subratllat és meu).

Perquè per a ella, la vida és contradicció —“per fer servir bé la paraula/ em cal saber utilitzar el poder del silenci”—, dubte —“canto des del dubte”, “canto per esbrinar”— i interrogació, un permanent, incansable preguntar(-se) i re-preguntar(-se); explorar(-se) i seguir(-se) explorant: “La veritat/ no és la llengua ideal,/ és el dubte i seguir explorant”.

diumenge, 1 de març del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Des de quin on?, Víctor Sunyol

Des de quin on?, Víctor Sunyol

Des del seu/teu on

Si tractar d’analitzar —o fer veure (més profundament)— una obra literària sempre és arriscat, atès que fer-ne una lectura, una entre les moltes possible suposa limitar-la, i, limitar-la, suposa empobrir-la, tractar d’analitzar poesia encara ho és més, ja que no tan sols no hi ha un argument al darrera, sinó que, pel seu caràcter sintètic i metafòric, les seves lectures o interpretacions han d’ésser, per força, més àmplies, més plurals, més diverses: llegir poesia és llegir el que ha escrit el o la poeta però, alhora, és, també —i, sobretot— llegir-se; trobar-se en el que ja he escrit un altre.

Aquesta idea —que, si la volguéssim dur al seu extrem, ens condemnaria als crítics al silenci, a convidar a llegir sense dir, o, almenys, dient el mínim possible— que cal tenir sempre present (omnipresent, de fet) quan provem de parlar d’un llibre de poesia, esdevé encara més evident quan ens situem davant d’un poemari que converteix la poesia mateixa, i amb ella, el llenguatge (que és la seva ànima, la seva pedra angular), en el centre neuràlgic de la seva existència, en la seva raó d’ésser; d’ésser i de fer(-se).

D’aquella poesia que segons en Joan Margarit, no s’entén. (Un punt de vista, diguem-ho entre parèntesi, que parteix d’una presumpta utilitat de l’inútil; com si l’art hagués d’explicar o de fer entendre, en comptes de desvetllar o incitar).

Quan el poemari —o, en aquest cas, l’antologia— no només és (o sembla) inasible, sinó que s’interroga sobre el mateix fet poètic, transformant el llenguatge el seu propi mètode (o camí) d’experimentació o d’interrogació, com se suposa que en podem parlar sense desvirtuar-lo, sense trair-lo? Com podem parlar del (més aviat, d’un) dir que busca en el mateix dir la raó i la font del dir?, d’un dir que s’interroga en (i a través) del dir?, d’un dir que, per aquesta mateixa raó i circumstància, acaba per ésser un no dir —un no dir, de fet?

Amb Des de quin on?, Antologia 1976-2017, Pagès Editors, setembre del 2019, Víctor Sunyol s’ha submergit pregonament en la seva poesia per presentar-la i per presentar-se, per fer una tria que la defineixi i el defineixi, per decidir quines fites del seu camí (de descoberta) poètic prefereix o no conservar, per establir, amb un cert caràcter definitiu, sobre quina pedra (més exactament, quines pedres) vol sustentar el seu edifici poètic.

Una tria que, en tots els casos, però més encara en el seu, on cada llibre de poemes ja era una tria, un buidatge, una síntesi, un quedar-se amb el més essencial, amb l’essencialitat del que és essencial, implica decidir que resta però, també, que no. Si el Petit Polzet anava deixant molles de pa al seu darrera per poder recobrar el camí cap a casa seva, si a Adriana li calia refiar-se d’un fil de llana per sortir del laberint del Minotaure, en la seva (auto)antologia el poeta vigatà ha optat per reduir al mínim els rastres que (li) permeten refer el seu camí (poètic).

Segurament, perquè, al contrari del Petit Polzet, el seu desig no és tornar a casa, sinó seguir avançant nord enllà, més enllà de l’enllà; perquè considera que no compta tant el camí que has fet sinó on has (més o menys) arribat; on ets, o on creus que ets, i no pas d’on véns; perquè el que compta és l’ara (un ara que és un sempre encara) i no pas l’ahir o el passat; perquè mirar enrere només (li) serveix per veure (interrogar-se, més aviat) quant (o fins on) ha avançat. I, si el camí el va fer fent-lo, quin sentit pot (podria) tenir refer-lo?

També, segurament, perquè, al contrari d’Ariadna, Sunyol no va (voler) entrar al laberint per matar el Minotaure, sinó per acarar-se amb ell, per (mirar d’)entendre’l i d’entendre’s en entendre’l. Perquè, un cop dins del laberint —el laberint de la poesia, del dir, del llenguatge de l’ésser— el seu desig no és pas sortir-ne, sinó endinsar-s’hi cada vegada més —més i més pregonament, més i més enllà. Perquè el laberint és el lloc de les preguntes (eternes), un etern interrogar-se; el lloc (o el no-lloc) on cal entrar per sortir de tu mateix; per retrobar-te a mesura que et (i t’hi) perds.

Per a la majoria, una antologia és una manera de mirar enrere; per a ell, una pausa per seguir avançant; una constatació que s’ha fet camí; un «sóc aquí», en aquest on que potser no sé on és però que sí que sé que és (i ací és on rau el quid de tot); aquí, en aquest on on he he arribat, no sé ben bé com, pels camins que ara revisito, però no són els camins que vaig fer, els que m’han dut on sóc (siguin on sigui on sóc), els que compten i m’interessen (el que he buscat tot interrogant-me; fent un camí que es fa a ell mateix a base de passes que són interrogacions) sinó els que tinc al davant, els que he de fer / seguir fent —fer i fent-los, és clar, en el doble sentit: d’avançar-hi i de crear-los a mesura que avances.

Únicament partint d’aquesta perspectiva serem capaços com n’arriba a ésser de simptomàtic, el títol que ha escollit: per a ell, mirar enrere és, per damunt de tot, saber on és. O, més exactament, saber on és i com hi ha arribat, des d’on parteix ara; l’(auto)antologia li ha fornit la possibilitat de preguntar-se (i per això l’interrogant; que podríem considerar la metàfora essencial de la seca poesia, del seu quest poètic) on és, com hi arribar i, sobretot, en quin lloc o port es troba ara; des de quin punt pot tornar a (re)començar; des de quin on? torna a (re)emprendre el camí.

L’antologia, que per a la majoria d’autors té la funció que els altres coneguin l’autor i la seva trajectòria, poder (re)fer junts el camí, a ell, l’interrogador de la interrogació, li ha servit per a conèixer-se (millor), per entendre (millor) els camins que l’han dut on és (ara); per entendre que el(s) camí(ns) que havia de seguir eren aquests, que només podien ésser aquests; que com l’ara és una successió d’ares, l’on és una successió d’ons, i el seu jo (el seu jo poètic, que és l’únic que compta), una successió de jos; una successions de jos que només s’han pogut dir sense dir(-se), que només s’han pogut dir cercant les arrels (o la pedra angular) del dir, del dir que s’interroga en el dir —en el no-dir del dir.

És (ben) possible que, davant d’aquesta situació o realitat, del no dir del dir, ens sentim perplexos — si no intimidats— i ens plantegem com l’hem de llegir; fins i tot, si l’hem de llegir. Com llegir una poesia que és i no és poesia? Una poesia que fa poesia amb la interrogació poètica. Una poesia que només ho és —per dir-ho amb major precisió: que només acaba esdevenint-ne— en fer-se; en l’acte de fer-se; que es crea (tan sols) en el seu acte de creació.

Potser —i, en la seva poesia (com en qualsevol creació artística que mereixi ésser definida com a tal), els potsers, els dubtes, el (re)preguntar(-se) sobre el preguntar són tan essencials com l’interrogant que clou el títol  de l’antologia; fins a un tal extrem que (si goséssim fer-ho) bé podríem dir que la seva és la poesia de l’?— el que convindria és indicar als lectors i lectores que la manera més convenient de llegir la poesia sunyoliana és convertint la lectura en un acte (re)creatiu; en un interrogar —i un interrogar-se sobre— l’interrogador.

Si la (des)raó de la (seva) poesia es crea fent-se, en l’acte de fer-se, es crea en la seva pròpia creació, es fa en fer-se, la seva lectura també es (re)crea en llegir-se. Això sí, en llegir-se només si llegeixes com si no llegeixes —com ell, que escriu com si no escrivís; que empra les paraules per descobrir les paraules; que les empra malgrat les mateixes paraules; que busca el dir en el mateix dir; que, per trobar (l’essència, la desraó, l’arrel, l’inici, el puntal, el port, la pedra bassal) les paraules li cal dir-les (de nou) a fi que, en desdir-se dient-se, es diguin (a elles mateixes); perquè el dir, que ens du molt més enllà i molt més amunt de les paraules, ens permeti (re)trobar les paraules, el nou dir i el nou ser, de les paraules; allò que són les paraules més enllà i per damunt de les paraules; els que les paraules, abans de ser paraules, eren; el significat de les paraules abans de ser paraules, abans de tenir significat.

 Les paraules com a metàfora de les paraules, de la mateixa manera que la poesia és la metàfora de la condició humana, convertida (o transmesa) en paraules; com ho és —hauria de ser— qualsevol art: la música, en notes; la dansa, en moviments; l’escultura, en volums; la pintura, en colors…

D’una metàfora que únicament es desvetlla, desplega i assoleix tot(s) el(s) seu(s) sentit(s) una vegada la fem nostra, una vegada la llegim —quan entrem en contacte amb qualsevol obra d’art— i entra en contacte directe amb el que tenim a dins.

És per això, que, encara més que qualsevol altra, la poesia de Sunyol convé llegir-la com qui no llegeix; convé no forçar res, no demanar(-hi) res, no esperar(-ne) res, no cercar(-hi) res, no voler(-hi) res: no voler entendre res, no voler explicar(-se) res, no voler trobar(-hi) res, no voler veure(-s’hi) res…; no capficar-se en res, llegir com qui beu aigua d’una font, com qui escolta música, com qui sent els batecs del (seu) cor, com qui escolta la veu (sense veu) del vent, com qui sent les onades rompre contra (la sorra de) la platja, com qui acarona l’esquena d’un gat; com qui sent dormir els seus fills, la seva dona o la seva amant al seu costat, sabent que només deixant-la dormir és —i pot ésser— (una mica; només una mica, molt i molt mica) teva; com aquell qui sent sense sentir, com aquell que no sap si sent o no sent i, tanmateix, sent; com aquell que passeja i fa camí sense adonar-se’n, que es mou quan (s’)està (més) quiet, que escolta quan no creu escoltar, com qui (sense ser-ne conscient) mou els peus quan sent una música, com aquell que calla per dir més, com qui no parla per dir-ho (quasi) tot…;

Llegiu com si no llegíssiu i (hi) entendreu el que no es pot —s’ha ni cal— entendre(-hi); i (hi) trobareu el que no (hi) podeu trobar, el que si (hi) cerquéssiu, mai no hi trobaríeu. Deixeu-vos anar, desplegueu les veles. O, més aviat, permeteu que les veles es despleguin per (i en) vosaltres.

Així, i només així (potser i només potser) podreu saber Des de quin on?

dijous 5 i divendres 6 de desembre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons