Categories
Notes de lectura

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, Blackie Books, 2020

El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida

Petit(s) gran(s) tresor(s)

Molt em temo que encara hi ha qui es pensa —si és que de no pensar en podem dir pensar, és clar— que els llibres infantils (i juvenils) són de segona categoria. Que són llibres que, tan sols per estar adreçats (primordialment) a un públic diferent, no cal que els exigim el que acostumem a exigir als altres llibres, als llibres per a grans, als llibres seriosos.

Oblidant, en primer lloc, que el que fa —o deixa de fer— un llibre gran és el llibre mateix, no pas el seu contingut o el seu teòric gènere. I, el que és molt i molt més greu, oblidant que no hi ha, ni hi pot haver, en aquesta vida nostra res més seriós que el riure.

Que l’humor i la ironia, que donar voltes a les coses i enfocar-les amb un somriure és l’arma constructiva més sublim que existeix. L’única que ens ajuda a saltar tots els abismes, l’única que ens permet superar totes les barreres i totes les fronteres, l’única que fa —o, almenys, pot fer— possible l’impossible.

Si en teniu el més mínim dubte, no ho podeu tenir més fàcil, des de fa uns dies: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia —allunyant-vos del (nostre) Gran Enemic Gegant amazònic que les posa totes elles entre l’espasa i la paret (de la bancarrota)— i feu-vos amb El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, publicat per Blackie Books, traduït per Yannick Garcia i acompanyat d’unes oportuníssimes il·lustracions de Marta Altés.

Dic acompanyat quan, en realitat, hauria de dir agermanat, atès que text i il·lustracions fan tot un: els dibuixos de l’artista catalana ressalten i donen vida als textos de Rodari; els textos de Rodari, els acullen com si haguessin nascut amb —per i en— ells. No és un llibre (infantil) il·lustrat, és la il·lustració convertida en llibre (infantil).

© Marta Altés, 2020

Tant és així que, d’alguns dels seus dibuixos —com el que em permeto embellir aquesta meva anàlisi—, si els hagués signat en Joan Brossa, en diríem, ben segur “poesia visual”. Donen, per descomptat vida als textos —més exactament: li donen (molta) més vida—, però, alhora, són autònoms, tenen vida pròpia.

Si teniu, doncs, fills o filles petits, que no el poden llegir per ells mateixos i heu de llegir-los els contes o els versos, abans de fer-ho, deixeu que mirin —més aviat, se submergeixin— en les il·lustracions que els acompanyen / acullen / agermanen. Estaran en les condicions més òptimes (im)possibles per rebre els contes o versos (com cal).

Pel que fa als textos, ben poca cosa puc dir-hi: per fortuna, Rodari s’aconsella tot sol, com persona, com a mestre i com a escriptor. I (pretendre) descobrir-lo, a hores d’ara, seria tan absurd com (intentar) pintar l’arc de Sant Marí amb una escala de grisos. N’hi haurà ben be prou advertint que, si comenceu a llegir-los, ja no els podreu deixar.

Tanmateix, crec que em cal esmentar un parell de petits detalls que no em semblen del tot satisfactoris.

En primer lloc que, en alguns casos, l’autor italià es deixa endur massa, i massa explícitament, pel missatge, per la moralitat que vol transmetre mitjançant el text. Amb major raó que, en acabar un conte, sent la necessitat, tan poc literària, d’explicar-la: “Ja no hi havia cap reixa, ni cap castell, ni cap senyora bonica. Perquè hi ha tresors que només existeixen per al que obre camí per primer cop, i allà el primer havia estat el Martí Caparrut[1]”, ens diu, per exemple, al final del conte “El camí que no duia enlloc”.

En segon, que en alguns versos, la constricció de les rimes els juga un flac favor. La rima, l’esforç de la rima, es fa massa present, es veu massa. Es veu tant que acaba per veure’s més que els mateixos poemes. La qual cosa, és clar, els pren bona part de la força, els desvirtua.

Així, per exemple, al poema “La tardor”: “El gat, sense xivarri,/ empaita la fullaraca./ Se la disputa (la troba maca),/ a l’escombriaire del barri.// Les fulles de la capçada,/ grogues, roges, bufones,/ semblen totes papallones/ que cauen en cascada.

Quan, a l’original italià, “Autunno” —“Il gatto rincorre le foglie/ secche sul marciapiede./ Le contende (vive le crede)/ alla scopa che le raccoglie.// Quelle che da rami alti/ cendono rosse e gialle/ sono certo farfalle/ che sfidano i suoi salti.”— la rima és gairebé invisible.

Com dic, mercès a la destresa del traductor aquest desajust es produeix poques vegades, però, tot i que és obvi que el que mana, el que cal respectar i al que cal ajustar-se tan com és possible sigui la forma original, entenc que —precisament per prestigiar la literatura infantil— en els casos en que, com aquest, no resulta (prou) factible, hauria estat preferible sacrificar la rima a la fluïdesa, a la naturalitat i a la fidelitat.

Petits detalls que estic obligat a esmentar però que, en no fan ni la més mínima ombra —en tot cas, l’ombra d’una semiombra— a una obra tan agraïda i aconsellable per a tothom. Una obra perquè els grans la llegim als més petits i petites. Una obra perquè, en llegir-los-la, els grans esdevinguem el que mai no hauríem d’haver deixat d’ésser: criatures atrapades en un cos d’adult —que sempre ens vindrà (massa) gran.

Conclouré amb un poema magnífic que podria servir per (auto)definir la vida i l’obra de Gianni Rodari. Titulat, en italià, “Alla formica”:

Chiedo scusa alla favola antica
se non mi piace l’avara formica.
Io sto dalla parte della cicala
che il più bel canto non vende, regala.

Que, en català, amb el títol de “Per a la formiga” conserva, com la majoria dels versos del volum, la fluïdesa, naturalitat i fidelitat que cal reclamar a qualsevol traducció (poètica):

Demano perdó a la faula antiga:
no em cau bé la gasiva formiga.
Jo em poso al costat de la cigala,
que no ven el seu cant, el regala.

diumenge, 29 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

***
[1]Non c’era più nè cancello, nè castello, nè bella signora perchè certi tesori esistono soltanto per chi batte per primo una strada nuova e il primo era stato Martino Testadura.

Categories
Notes de lectura

El nedador del mar secret, William Kotzwinkle

Colpidora delicadesa

Per fortuna, el món de la literatura, que sovint depèn massa de campanyes de màrqueting i de promoció, ofereix inesperades sorpreses agradables. Els nord-americans, que tenen l’hàbit d’etiquetar-ho tot, d’un èxit inesperat d’aquesta mena, que esclata al cap d’un temps de la seva publicació més per la recomanació de persona a persona que no pas de cap campanya publicitària, en diuen sleeper.

En el present cas, el ressorgiment sobtat d’El nedador del mar secret (Swimmer in the Secret Sea), Navona Editorial, octubre del 2015, aquesta breu, intensa, colpidora, poètica novel·la de William Kotzwinkle, va tenir el seu atzarós origen per un esment que en va fer Ian McEwan a la seva obra Operació Caramel, quan Serena i Tom, els seus protagonistes parlen de literatura: «Jo trobava que la seva colla [d’autors] era massa seca, i ell trobava que la meva [colla d’autores] era massa humida, tot i que estava disposat a donar el benefici del dubte a l’Elizabeth Bowen. Durant aquella època, només vam coincidir en una novel·la curta, de la qual ell tenia un exemplar relligat en compaginades: El nedador del mar secret, de William Kotzwinkle. Ell opinava que tenia una estructura impecable; jo, que era enginyós i trist»*.

Sense que ningú s’ho esperés, la realitat s’imposà a la ficció. Havent-ho llegit, alguns curiosos volgueren comprovar si tenien (prou) raó d’ésser les lloances que tots dos personatges acordaven a aquell llibre del qual quasi ningú no se’n recordava. Els primers lectors dels Estats Units que el recobraren en quedaren meravellats, el boca a boca funcionà perfectament com a corretja de transmissió i així es produí el miracle que, quaranta anys després, quan ja dormia el son dels justos, recuperés l’esclatant èxit que ja havia assaborit en publicar-se per primera vegada.

Un èxit ben merescut, perquè el llibre t’impacta com ho fan ben pocs llibres. La seva tan reeixida mescla entre bellesa, plasmació de sentiments i dolor el converteix en un imant, se’t fa tan proper, tan teu, el sents tan agusadament propi que no el pots deixar. I et preguntes, inevitablement: «Com és possible que no hagués sentit parlar mai abans d’aquesta novel·la tan pregonament humana i emotiva?».

Perquè aquesta petita i meravellosa miniatura en prosa —que tan sols han de defugir aquells que encara faci poc que hagin patit la pitjor desgràcia que pot caure damunt uns pares: la pèrdua d’un fill— ens parla amb una delicadesa inoïda, i alhora, amb una intensitat poètica, plena de vida i d’ànima (en síntesi, d’humanitat) d’una criatura que és a punt de néixer: “el petit nedador del mar secret” que neda dins del “mar d’amor” (pàg. 35) de la seva mare; d’aquell temps d’embaràs sublim que canvia la percepció del món i de l’existència del pare i la mare: “va sentir que ell era el riu i els arbres, el sol i el vent” (pàg. 15).

Però, sobretot —i per això l’absolutament imprescindible advertència que he fet al paràgraf anterior— del dolor de la pèrdua que res ni ningú no pot reemplaçar, que converteix el somni en malson, el paradís en infern: “Va veure com la inundava la pena durant un instant, com una onada que trencava contra un penya-segat, però l’onada va remetre i hi va quedar el penya-segat, que la pena era incapaç d’enfonsar” (pàg. 47).

Tanmateix, Kotzwinkle ho fa amb una tal delicadesa, amb una impensable serenitat, impossible d’imaginar per a una persona que tot just acaba d’ésser condemnat a viure amb “l’ombra de la mort a dins” (pàg. 59), amb un lirisme tan captivador —“va sentir […] com si fos transparent i el dia el travessés per dins” (pàg. 75)— que, no tan sols servirà (al cap d’un temps natural de dol) de consol per a aquells que hagin patit un infortuni com el seu, sinó que posa de manifest la capacitat màgica que posseeixen els sentiments per dur-nos molt més enllà de nosaltres, per transformar l’existència, fins i tot quan és esquinçadora, en art; per convertir les persones en éssers transcendents.

Si voleu entrar en contacte directe amb l’emoció en estat pur, amb una obra literària trasbalsadora i inoblidable, magníficament transvasada al català per Yannick Garcia, afanyeu-vos a la vostra llibreria de guàrdia, torneu a casa, situeu-vos ben a prop de la llar de foc, abaixen les persianes i els llums i fruïu-lo.

dissabte, 6 de febrer del mmxvi

* «I thought his lot were too dry, he thought mine were wet, though he was prepared to give Elizabeth Bowen the benefit of the doubt. During that time, we managed to agree on only one short novel, which he had in a bound proof, William Kotzwinkle’s Swimmer in the Secret Sea. He thought it was beautifully formed, I thought it was wise and sad».

(La traducció és de l’Albert Torrescasana, que ha tingut l’amable deferència de permetre’m emprar-la.)

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

No tinc paraules, Edward St. Aubyn

El jurat ja té el seu veredicte?

No crec que hi hagi gaire dubte, com han demostrat al llarg del temps un bon nombre d’escriptors, que l’humor és una de les armes (pacífiques) de destrucció massiva més eficaces i devastadores que es coneixen. I que, en literatura, quan es fa servir bé, no tan sols provoca efectes immediats, causant els estralls que en el seu moment es pretenen, sinó que segueixen produint-los segles després. Només cal llegir Terenci, Cervantes, Voltaire o Twain, per esmentar només quatre noms, per adonar-nos.

Raig Verd ha tingut la bona pensada de publicar, en una molt brillant traducció de Yannick Garcia, No tinc paraules (Lost for Words), d’Edward St. Aubyn, una més que intel·ligent i entretinguda sàtira sobre el mai prou transparent món dels premis editorials. HI retrata, amb un escalpel incisivament afilat, que obre els cossos per treure’n les vísceres més amagades a veure si l’aire pur les vivifica i en recupera la funció, el rere escenari o les bambolines dels guardons literaris al Regne Unit, però no ens cal gaire imaginació per veure-hi reflectit el nostre, tan endogàmic i translúcid com aquell.

Narrant-nos les vivències —i, encara amb molt més escaientment, les con-vivències, les avinences, les conveniències i les connivències— dels jurats i dels finalistes d’un gran premi de les lletres angleses (batejat, prou adientment com Elisi), on intervenen tots els jocs i tripijocs de les forces de les passions i de les pulsions humanes, convertides en menyspreables monedes de canvi que traslladen el valor literari de les obres al darrer graó de les prioritats, no podem deixar de pensar ens els grans premis nostrats, preguntant-nos si compleixen la seva funció principal: descobrir noves veus i no pas entronitzar les ja establertes; si serveixen a la cultura o a la indústria.

Per més que l’aroma és indestriablement britànic, o més aviat anglosaxó —no costa gaire d’imaginar que si els protagonistes fossin llatins o mediterranis l’esgrima no seria tan verbal no seria tan educada, tan mesurada, sinó més aviat ferotge i alliberada; les conxorxes no serien tan subterrànies sinó més directes i visibles, més físiques—, igual que l’humor —tan intel·ligent i enginyós que a vegades ho sembla massa, pels nostres paladars atrofiats per la barroeria superficial i sense elaboració que des de fa un temps es fa passar per humor a casa nostra—, tan aviat com li agafem el tast i el ritme, gaudim de l’àpat literari com si fóssim criatures.

I el gaudim, sobretot, perquè ens agrada que els autors —i els editors— no ens prenguin per ximples, sinó que parteixin de la idea que els bons llibres i els bons lectors estan irremissiblement destinats a trobar-se, i que si els premis literaris no estan disposats a servir de pont entre els uns i els altres, quan ja no ens sorprèn que no ens sorprenguin, potser no ens quedarà altre remei que saltar per damunt del riu tèrbol de les amistats electives (i efectives) que, massa sovint, acaben decidint el veredicte dels grans guardons literaris.

dimarts, 19 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Tram 83, Fiston Mwanza Mujila

Cal advertir que el Tram 83 de Fiston Mwanza Mujila no té res a veure ni amb la Via Catalana ni amb la Via Lliure, ni amb la llibertat de Catalunya, però sí, i molt, amb l’alliberament del gènere novel·lístic: la seva proposta narrativa és arriscada, tant que potser no ho podria ésser més. Però, al mateix temps, i per això mateix, molt i molt temptadora.

Segurament hi ajuda, i força, la coberta, que suposa el primer advertiment: el que t’espera és alguna cosa especial, poc vista, diferent. La imatge del músic de Jazz ens prepara per a una sessió de Jam Session; una sessió on el millor que podem fer és esperar l’inesperable; on l’escriptura brollarà a raig fet, jugarà amb les paraules, amb els sons i amb les frases com ho fa el jazz modern amb les notes.

I en aquest punt cal destacar, en majúscules, la tasca d’Anna Casassas, que l’ha traslladat magníficament al català. Així com el gran encert amb què Yannick Garcia ha copsat l’ànima del llibre, en un pròleg que recomano llegir com a epíleg: després de la novel·la.

La de Mwanza és una literatura radical, incòmoda i inconformista, que no tan sols reflecteix la realitat, sinó que s’hi immergeix, que és la realitat, que la forma i la conforma: “Hi ha ciutats que no necessiten literatura: són literatura” (pàg. 113). Una literatura feta de sang i de foc, d’eufòria, accelerada, desmesurada, que en algunes ocasions força la màquina més que no caldria. Com succeeix, segons el meu parer, amb alguna que altra reiteració, fatigant, de tan repetida, o amb enumeracions excessives, el sentit i la raó de les quals no acaben d’entendre’s.

O, potser, que s’entenen massa, que no semblen producte de la necessitat (ni de la veritat artística), sinó de la conveniència, de la seva voluntat d’épater, de demostrar que pot anar més enllà, d’enlluernar amb un malabarisme literari tan fascinant com buit alguns mandarins culturals que encara equiparen transgressió amb mèrit, exhibició (i exhibicionisme) amb qualitat.

I són llàstima, aquests excessos, aquesta sensació de buscar més el premi que l’autenticitat, perquè sense forçar la mà, mostrant-se fidel a ell mateix, a la seva peculiar “manera […] de veure la vida”, aconsegueix una proposta molt engrescadora, impactant i innovadora formalment, però coherent, on el què exigeix el com.

On forma i fons van de la mà, perquè, de la mateixa manera que el tipus d’escriptura, el registre textual romp qualsevol convenció, també la història i el món que ens presenta són absolutament fora de normes, fora de qualsevol normalitat. I, essent-ho, només és pot retratar emprant un llenguatge, igualment i necessària, no convencional, fora de normes: : “Escriu amb les tripes. Implica’t en tot el que els passi” (pàg. 183); “la literatura es mereix un lloc d’honor en el procés de donar forma a la història. Per mitjà de la literatura és com puc restablir la realitat” (pàg. 59).

Un món del qual el seu escenari principal, el Tram 83, no n’és més que una metàfora, un escenari reduït dins de l’escenari principal, on els protagonistes, tot i ésser només una part, representen el tot: “el Tram encarnava la cohesió i la unitat nacional”; “el local passava per ser un autèntic teatre a falta d’un gran circ”. El tot d’una “Ciutat-País” que fa pensar immediatament en el París-Bis d’en Joaquim Soler, un altre món dins del món, una altra novel·la multiforme, proteica i polièdrica com aquesta, que es va creant i recreant a mesura que avança. Com duu a la memòria una altra bomba de rellotgeria de la revolució literària: L’escuma dels dies, d’un altre gran iconoclasta, Boris Vian.

Una obra, doncs, que com una tempesta o una tromba d’aigua, s’ho enduu tot per endavant, que no s’atura per res ni per ningú; arborada, èbria, coratjosa i, per tant, discutible. Potser, per dir-ho en termes nietzschians, no és per a tothom, però potser sí per a tothom que entengui la literatura, sobretot, com una aventura. I una aventura, sense risc, no és aventura.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Simfonia de paraules a la Muralla de Banyoles

Als pobles costers de l’Empordà, asseguts als casino —la seva darrera illa de calma terra endins— fent navegar amb els dits les fitxes del dòmino damunt les taules macades de tanta història, la ratafia al davant, una pipa mig apagada als llavis, conversant amb el silenci de les hores i amb els seus antics companys, els vells pescadors —tot i que ningú ja no vol escoltar-los— afirmen que la mar ja no és el que era, que com el seu país no n’hi ha cap altre i que les pedres no parlen.

A ningú que fos un xic sensat se li acudiria dur la contrària a uns tals exemples de saviesa, però si el dijous 10 de juliol, a les 10 del vespre, s’haguessin acostat a la Muralla de Banyoles potser haurien vist com una llibretera i quatre joves i prometedors escriptors feien trontollar alguna d’aquestes seves definitives certeses: si el Pla de l’Estany no és l’Empordà, és el seu cosí germà; i si les pedres no parlen és, simplement, perquè, posades a escollir, prefereixen recitar o declamar.

Si més no, les de la Muralla banyolina —apadrinades per setzena vegada consecutiva per la Llibreria l’Altell a fi de cloure ben encimballades les seves activitats literàries— ho van fer, amb tant de convenciment, entusiasme, humor i germanor com delicadesa. Les pedres de la muralla, desvetllades del seu son dels segles mercès a la calidesa d’un tan nombrós com ben predisposat públic, alçaren la veu i es feren sentir.

Parlaren, i es van fer sentir, amb la veu màgica, consoladora i captivadora de la literatura. Parlaren… i reflexionaren, i recitaren, i declamaren, i rigueren, i feren riure, i s’emocionaren, i feren emocionar… I, sobretot, deixaren un entranyable, inoblidable record: el de les nits extraordinàries en les què la cultura i la bona companyonia es fonen en una cordial abraçada.

Sí, ben cert que sí: les pedres de la muralla parlaren. Primer, amb la veu de la Irene Tortós, la llibresca llibretera que fa tant de temps eliminà el terme “impossible” del seu diccionari particular, presentant els protagonistes de la nit banyolenca de les paraules. Després, amb les veus joves i curulles de passió, humor i d’energia de l’Adrià Pujol, la Llucia Ramis, en Yannick Garcia i l’Oriol Ponsatí-Murlà.

Des de la primera síl·laba de la primera frase del primer d’ells —“Jo no sóc la Llucia, com podeu imaginar”, començà el begurenc— fins la darrera intervenció —“Jo tampoc no sóc la Llucia, ni l’Adrià, ni el Yannick; em podreu diferenciar pel barret, que per això me l’he posat, per evitar confusions,”, ho feu el de Figueres—, passant per les dos autors provinents de més enllà de les terres gironines, —“Jo si som la Llucia i venc de Palma. Bé, no venc de Palma, sinó de Barcelona, però som mallorquina, i estic ben contenta que m’hagen convidat a la Nit dels Narradors”; “Gent simpàtica que veniu als actes culturals, heu de saber que només per això ja us heu guanyat el cel; un cel que, per als meus companys de l’institut d’Amposta que practicaven rem estava situat just aquí, al canal de Banyoles”— es guanyen l’estimació i l’expectació dels assistents, amb la seva simpàtica naturalitat.

L’encís i la força de les seves narracions (dos contes d’Alteracions, un d’inèdit i el capítol “Houston” de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, un extracte d’un dels relats de La nostra vida vertical i un de Barbamecs, sengles paràgrafs de Totes les estacions de França i la narració “L’himne”, respectivament), pregonament enriquides pels millors rapsodes que hom pot imaginar —ells mateixos, els seus conreadors— van fer la resta.

Les muralles recitaven, els escriptors els acompanyaven amb el seu ritme compassat, el públic els escoltava amb una atenció còmplice i alhora respectuosa, entre admirada i embadalida, les narracions s’anaven acomplint —només interrompudes, ara i adés, per les intervencions inesperades d’un parell d’espontanis d’ascendència andywharoliana, reclamant els seus cinc minuts de glòria i protagonisme efímer (un Sancho Panza Quixotesc en estat etílic avançat que no podria ésser més oportú; una defensora dels drets de les dones que no compartia el do de l’oportunitat del seu no-company no-conisseur)— i el temps semblava aturar-se. Fins i tot la nit, ennuvolada i fosca, semblava menys freda.

En acabar, una mar d’aplaudiments i ones de satisfacció entre els assistents posaven de manifest que a Banyoles no li cal disposar de costa per immergir-se en un oceà de literatura, fraternitat i bona companyia.

Un cop el públic hagué marxat, amb els relats ressonant-los encara al pensament, closos els llums, plegades les cadires com papallones damunt les flors, l’escenari buit, a l’improvisat cronista li fa la impressió d’albirar, mig de besllum, les ombres fugitives d’uns vells mariners sobre les pedres de la muralla. I sentir, en un sospir quasi imperceptible, el mormol d’una veu planyívola i nostàlgica —l’últim bleix de la veu de les pedres:

“Si ho sabessin, tots plegats, com els enyoraré… Si ho sabessin, com n’és, de dur, haver d’esperar, una altra vegada, tot un any sencer… Si ho sabessin, com l’arribo a gruar, el confort i la dolça companyia de les paraules… Si ho sabessin…, segur que vindrien més sovint! Si ho sabessin…”

divendres, 11 de juliol del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Les parelles dels altres, Gonzalo Torné

D’un temps ençà, tant a casa nostra (damià bardera, Adrià PujolYannick Garcia…) com a fora (Ferdinand von SchirachDavid BezmozgisAlice MunroGeorge SaundersJames Salter…), hi ha tot un conjunt d’autors que semblen haver-se proposat demostrar que potser el del conte pugui ésser definit com a gènere menor per la seva extensió però no pas per la seva qualitat. Es tracta d’escriptors que se senten no ja còmodes, sinó comodíssims en la llargària dels relats; tant que els han convertit en el seu camp de joc literari —i, en no poques ocasions, en unes més que intenses novel·les en miniatura que ben poc tenen a envejar a les seves germanes majors.

El cas de Gonzalo Torné és un xic diferent, ja que, com ell mateix reconeix —“mis novelas […] suponen mi principal empeño como escritor”, (pàg. 134)—, els contes no són el nucli de la seva producció literària, sinó una possibilitat d’ampliar la seva obra, d’afegir-li un contorn suplementari. Raó per la qual els personatges de Les parelles dels altres (Las parejas de los demás), Labreu Edicions, novembre del 2013, amb traducció de Joan Todó, s’han pres unes petites vacances sabàtiques de les novel·les que els veieren néixer per deixar les seves petges en aquests relats.

La qual cosa no significa, per fortuna, que calgui haver llegit Hilos de sangre o Divorcio en el aire per entendre les narracions que aplega aquest llibre: per més que l’autor hagi establert una mena de vasos comunicants literaris entre els contes i les seves novel·les anteriors, aquests es poden llegir com a entitats narratives del tot independents. I no tan sols es poden llegir així, sinó que sigui aquesta, segurament, la millor manera de fer-ho: com a obres que se sostenen i justifiquen per —i en— elles mateixes. Malament aniríem sinó…

En abocar-nos-hi, és ben probable que la primera pregunta que ens fem sigui, gairebé ineluctablement: «Era necessari, traduir-les del castellà al català? Calia, quan pràcticament tots els que les llegeixin podrien fer-ho en la seva versió original?». La resposta a una tal qüestió no és ni fàcil ni senzilla, en general. I tampoc és aquest el lloc (ni el moment) més adient per tractar-la. Ara bé, pel que respecta a aquests quatre contes en concret, goso afirmar que ha estat una bona pensada.

Per més que no s’hi faci un especial esment —excepció feta de “Les parelles dels altres”: “Esclar que a Barcelona tampoc vaig trobar una llar acollidora”, (pàg. 23)— l’escenari de les composicions de Torner és indiscutiblement català. Un escenari (i un paisatge) tan immediatament recognoscible i familiar que potser no exigeix, però ben cert que sí agraeix ( per obtenir la major intensitat literària i emocional —la seva màxima efectivitat i afectivitat, si se’m permet el joc de paraules), que l’idioma sigui, també, immediatament recognoscible i familiar, al lector; que l’acosti tant com sigui factible a la seva sensibilitat. I a això hi ajuda d’allò més —hi diguin el que hi diguin els (falsos) universalistes lingüístics— la proximitat de llenguatge.

Perquè Torné, per damunt de tot, el que fa és atansar-nos als seus personatges; i ho aconsegueix servint-se d’uns narradors que no tan sols se’ns adrecen directament, en primera persona, sinó que ho fan parlant-nos a cau d’orella, en un to confidencial —fins i tot gosaria asseverar que confessional—, amb absoluta sinceritat, obrint-se de bat a bat i permetent-nos accedir a la part més pregona i desconeguda o secreta del seu interior. Talment com si els calgués, si no justificar-se o excusar-se, almenys explicar-se. En realitat, explicar-se (i entendre’s) a ells mateixos tot explicant-se als altres.

Si d’alguna cosa tenen plena consciència els personatges de l’escriptor barceloní és que, sigui el que sigui allò en què el seu viatge existencial els ha convertit, ho són, principalment, per —i en— els altres. Si el que ens ofereix aquest recull són les conclusions o reflexions —o, més aviat, els reflexos— de l’aprenentatge vital dels seus personatges, ho són, per damunt de tot, en tant que conjunt de gent, en tant que comunitat, en tant que generació.

Una generació lúdica, despreocupada i desresponsabilitzada, que sempre havia somniat desperta, que (a imatge de Peter Pan) havia convertit l’adolescència en eterna —“es dedicaven a exhibir trossos momificats de joventut”, (pàg. 46)— i que, tot d’una, arribats a la quarantena, prenen consciència que els anys han passat molt més de presa que no imaginaven: “envellir s’assembla massa a endinsar-se en l’espai que hem anat excavant de fa tants anys, des que vam començar a davallar per les pretensions del passat”, (pàg. 115).

Una generació desencantada, que de sobte ha hagut de tocar de peus a terra, d’afrontar la necessària col·lisió entre els somnis i la realitat, que els ha sobrepassats: “La realitat és allò que no podem solucionar […], allò que segueix allà quan tanques els ulls i ho penses d’una altra manera”, (pàg. 53).

Una generació que han arribat quasi sense adonar-se’n al bell mig de la seva vida havent fet ben poc més que acumular projecte rere projecte, sense plantar cap arbre, tenir cap fill ni escriure cap llibre: “Vaig anar decebent-me en comprovar que les metes dels meus amics just retrobats estaven a l’altura de l’època: pagar factures, organitzar les compres, recolzar uns pares que començaven a descompondre’s, empènyer els dies, procurar-se oci, estalviar energia, les sofisticacions i el tedi civilitzat de cap de setmana”, (pàg. 27).

dilluns, 14 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La nostra vida vertical, Yannick Garcia

A casa nostra —em refereixo a aquell territori extens que definia amb tanta exactitud en Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”— sembla que el gènere del conte estigui condemnat a progressar fent salts, en comptes de fer-ho de manera gradual i paulatina.

Des de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es racó, les Rodalles Valencianes d’Enric Valor es passà, en un primer salt, lògic, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres; més tard, després de la petja indeleble d’un estel refulgent com Joaquim Ruyra, arribà el mestratge de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo, que només fou substituït per Quim Monzó, la llarga ombra literària del qual es projectà, indiscutible i dominadora, fins ben entrat el segle actual, on ningú feia la impressió de gosar protagonitzar el proper salt qualitatiu evolutiu fins que Francesc Serés i Pere Guixà s’hi atreviren.

Amb La nostra vida vertical, L’Altra Editorial, març del 2014, en Yannick Garcia s’afegeix amb decisió, convicció i embranzida a aquesta voluntat de progressió, d’anar experimentant sense temor els límits sempre oberts de la narració, d’explorar les seves possibilitats encara verges i inconegudes.

I ho fa —i aquest és el seu major mèrit, des del meu modest punt de vista— tenint molt present que per evolucionar, en primer lloc, cal conèixer i assimilar d’allò més bé la tradició i, en segon, que evolucionar només per evolucionar, que épater per épater, no tan sols no té cap sentit, sinó que és un perillós i incontrolable parany que, les més de les vegades, acaba enxampant i devorant el propi autor: “Com més gran és la necessitat de deixar petja per a la història […] més ens consumeix la podridura”, (pàg. 72).

És en aquest sentit que entenc que cal agrair-li que hagi estat capaç de cavalcar al fil de la navalla, d’abocar-se amb coratge als abismes, de maldar per anar més enllà, però essent capaç de vèncer la temptació — gairebé irresistible, que segurament devia sentir, almenys, en alguna que altra ocasió— de franquejar-los, de llançar-se al buit; de no anar ja més enllà, sinó molt més enllà: allí on, sota la falsa aparença de la modernitat i la innovació —del virtuosisme, tan inútil com absurd, que perverteix allò que tracta de sublimar—, tan sols hi regna el no-res. Aquest (pur) no-res que és poc més que un foc d’artifici, que esclata, enlluernador, en un inici, que passa de pressa i, el que és més greu, que no deixa cap rastre: “Calia renovar l’aire. […]. Però de debò, no només com un propòsit buit”, (pàg. 105).

L’autor d’Amposta —la Catalunya nova, per fortuna, cada dia navega més a pleret en l’oceà de la nostra literatura— sap molt bé no només on vol arribar sinó, el que és fonamental, on pot arribar. I, sense dubtar-ho, ho fa: arriba més lluny que la majoria dels autors de casa nostra, però mai (o gairebé) més lluny que no convindria —ni li convindria. I dic “gairebé” perquè, segons el meu parer, “Interludi: Ull partit té un problema”, la narració més acusadament experimental (composta en exclusiva per frases interrogatives), és l’única que no manté el nivell d’alta qualitat del recull. Malgrat la seva perícia, no reïx a avançar com caldria. L’estil s’ha imposat a l’argument, llastant-lo, desequilibrant-lo, reduint-lo.

Sense que aquesta davallada puntual signifiqui —i aquest extrem cal remarcar-lo amb rotunditat— cap menyscapte per la resta del volum, ans al contrari: per contrast, encara confereix més llum i valor a la resta de les narracions, veritablement destacables, en les quals la conformitat entre forma i fons (que se serveixen, es justifiquen i complementen l’una a l’altra) és d’admirar.

Entre d’altres raons, crec jo, perquè Garcia no es considera a ell mateix un geni literari —l’única via que permet arribar a esdevenir-ne, algun dia— ni un superdotat, sinó algú que sap escriure (i molt bé, per cert) però que té consciència que en l’escriptura, com en la invenció, un 1 % és inspiració i un 99 %, transpiració. I cada narració, un cop creada, l’ha anat treballant i treballant, escrivint i reescrivint, esculpint i reesculpint, amb el cisell a la mà, amb paciència i dedicació —quasi gosaria dir amb disciplina, si aquest terme no estigués contaminat de connotacions negatives—, fins aconseguir la (seva) peça perfecta; la (seva) conformació ideal entre l’escultura i l’arquitectura de tots i de cadascun dels relats.

D’aquest conjunt de relats tan diferents però tan similars alhora. Perquè, com succeeix amb els grans autors Txèkhov, Borges, Calders, Monzó… —i no tinc en absolut la intenció de cometre la (perillosa i contraproduent) irresponsabilitat d’equiparar-lo amb ells, atès que això suposaria carregar-lo amb un feixuguíssim llast que li dificultaria prosseguir amb llibertat el seu camí—, el seu estil és únic i inconfusible. Tant que les seves narracions serien immediatament identificables allí on les trobessis.

Els seus contes comencen in media res, al bell mig d’una situació, d’un espai i un temps del qual no en sabem res, d’una acció (o, més aviat, inacció o necessitat de decisió) que ha començat força temps abans i que viu un moment crucial, extraordinari, que suposarà un punt d’inflexió en la vida del o dels personatges. Un moment extraordinari que —llevat d’algunes excepcions, de caràcter més fantàstic— alhora, paradoxalment, és ordinari, car ens podria haver esdevingut a qualsevol de nosaltres.

Garcia ens situa enmig de la foscor més absoluta, en un escenari desconegut i inidentificable —“Jo no tenia ni idea d’on paràvem (com s’orientaven, amb tanta blancor, aquella gent)” (pàg. 112)—, talment com si ens haguéssim llevat un matí i sofríssim un atac sobtat d’amnèsia i fóssim incapaços de recordar res ni reconèixer ningú. I a poc a poc, el que ens envolta va prenent relleu, va aflorant el seu cos i volum; vas sabent on tens la teva dreta i la teva esquerra i, més tard, on són el nord, el sud, l’est i l’oest; amb habilitat, va dosificant-te la informació, facilitant-te, xicra a xicra, la brúixola de cada conte (particular i irrepetible), que et permet anar-te creant tu mateix la carta de navegació que et faculta per avançar.

Les seves narracions són precisos trencaclosques, formats per acumulació de peces sàviament separades, que, a mesura que les anem encaixant al seu lloc, que anem omplint els seus buits, van dibuixant de manera gradual una imatge, cada volta més i més es diàfana: “S’havia passat molt anys intentant encaixar-hi, agafar la forma de la peça que necessitava aquell trencaclosques”, (pàg. 102).

Són com aquells llibres de l’Ull Màgic que es van fer tan cèlebres als anys 90, en els quals no veies més que un conjunt de colors damunt una pàgina, que només prenien forma i relleu, en unes tres dimensions espectaculars, sí eres capaç de concentrar-te i fixar la vista.

O, més exactament, com aquells passatemps infantils on cal unir amb una línia contínua tot un seguit de punts numerats: en un principi, damunt del full només hi ha un conjunt de punts presumptament deixats caure a l’atzar, sense sentit ni significat, però a mesura que vas resseguint-los amb el llapis, va prenent més i més contorn la figura, fins aparèixer la imatge oculta; que ja hi era, però que tan sols podria prendre nova vida amb la nostra col·laboració.

En definitiva, tots aquells i aquelles que no tan sols no sentin al·lèrgia a la literatura com a activitat exigent i participativa, com a constant (ineludible) diàleg obert entre autor i lector, sinó que l’agraeixin i la desitgin, faran bé en contribuir a fer aflorar les tan interessants com inesperades —i, ensems, familiars— imatges del darrer Premi Documenta.

dissabte, 29 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Cròniques literàries

Presentació de La nostra vida vertical, de Yannick Garcia

Que la presentació d’un llibre es dugui a terme en un restaurant anomenat Silenus no saps ben bé si és una premonició de disbauxa o de saviesa, d’ordre o de liberalitat, de modernitat o d’antigor. Potser t’ajuda a fer-t’hi arribar més disposat a les preguntes que no pas a les respostes, a obrir els ulls per veure-hi més que no pas a ajustar-los per enfocar o fixar una imatge —una sola imatge que n’exclogui d’altres.

L’ambient és amable, acollidor, familiar; amb una taula que ens fa propers els uns als altres, que ens situa tots al mateix nivell i dóna peu a conversar en veu baixa, a convertir el comentari en confidència; el neguit en una nosa que es desfà tan de pressa com el sucre en un cafè.

Pren la paraula Eugènia Broggi, assenyalant que el d’avui és un dia molt especial per dues raons. En primer lloc perquè fa deu anys que en Josep Cots i ella presenten el Premi Documenta; en segon, perquè és el primer Documenta que publica L’Altra Editorial, la qual cosa la fa molt feliç. Assegura que, a l’igual com succeïa amb Albert Forns, que el guanyà l’any passat, també el guardonat d’enguany té “molta fusta”, ha escrit “una obra que destacava molt per damunt de la resta de les presentades” i té “un futur prometedor”.

Afirma que “En Yannick té un estil molt personal, que sembla una mica desordenat, però que en realitat és precís en extrem; escriu amb frases que sorprenen però sempre acaben tancant-se, la qual cosa fa que sigui un plaer llegir-lo; a més, ens ofereix una cosa bastant nova, poc habitual en la literatura catalana”.

Cedeix el torn a en Josep Cots, que remarca que pot afegir ben poc al que ha dit l’editora, ja que coincideix del tot amb el que ha expressat, però sí que vol comentar que, una vegada ha rellegit el llibre, ha pres encara més consciència que el premiat és un escriptor “amb molt de cap”. Els presents no podem evitar donar un cop d’ull, mig de biaix, a l’al·ludit, per comprovar el seu perímetre cranial, sense trobar-hi res d’extraordinari. L’amo de la llibreria Documenta se n’adona i matisa, entre rialles: “vull dir que és un llibre molt pensat, ja que aquest noi és tan xulo que ha posat a cada conte un estil diferent i… al final se n’ha sortit!”

Acaba indicant que li creu que fa molta il·lusió que, després de trenta-cinc anys, el premi mantingui el seu sentit, que no és altre que descobrir autors joves i oferir-los la possibilitat de donar a conèixer les seves creacions.

A continuació Marina Espasa avança que a ella li ha correspost el rol de fer “una mica de crítica” de recull. “Crítica bona, s’entén…”, matisa entre somriures. Com a membre del jurat, tan aviat com prengué entre les mans La nostra vida vertical, que es presentava amb el pseudònim de Vassili Bonurpa, s’adonà que allò era alguna cosa diferent. “Vaig dir-me: «Uf, contes!»; sóc una mala lectora de contes, ja que trobo que t’hi has de concentrat molt; vaig començar-los a llegir, un dia, un, l’altre, dos més…; i en arribar a “L’interludi: Ull partit té un dilema”, que és un exercici d’estil, vaig pensar: això és un escriptor! I en llegir “Caurem cap amunt” encara em va agradar més, i segueix sent el meu preferit”.

Explica que es tracta de contes diversos, que tenen lloc en espais geogràfics diferents, molt exigents, no pas fàcils de llegir, però que al final sempre tenen recompensa: “És com entrar en un embut, però al revés. Entres per la part petita, et costa molt d’entrar, i al final s’amplifica, s’obre tot un món.”

Li arriba el moment a Yannick Garcia, el protagonista del matí. Avesat com està a quedar en segon terme, en la seva condició de traductor, o a restar a l’ombra (a esdevenir pràcticament invisible) quan exerceix d’intèrpret, fa la sensació que preferiria estar en qualsevol lloc menys el que ara ocupa. Ho confirmen les seves primeres paraules: “Vaig començar a escriure poesia, però no m’ho passava gens bé a l’hora de socialitzar el que escrivia. M’ho passava bé llegint, m’ho passava bé escrivint, no m’ho passava bé recitant, no m’ho passava bé parlant del que escrivia… i vaig pensar que no tornaria a escriure”.

Però passat un temps s’ho repensà i decidí provar d’escriure narracions. Entre d’altres raons, comenta, perquè, a diferència de la Marina, els relats és el que li entra més per l’ull, i s’hi troba molt còmode: “crec que et dóna l’oportunitat de crear un univers sense desenvolupar-lo, que et marca el recorregut però no estàs obligat a fer tota la cursa”. Li permeten crear un món que sigui creïble.

A mesura que va explicant-se, pren més i més seguretat, s’aferma i, tot abstraient-se d’estar fent allò que no li plau, socialitzar la seva obra, tal i com succeeix amb la seva escriptura, amplia més i més el seu coneixement i definició:

“Amb La nostra vida vertical em vaig fer un joc amb mi mateix: cada relat que escriguis ha de complir un seguit de regles —que després el jurat ha anat desxifrant perfectament a mesura que els han llegit, la qual cosa vol dir que ha funcionat—, cada relat havia de passar a un país diferent, en una època diferent…; sobretot el protagonista havia de trobar-se en una situació d’immobilitat, que li impedís d’avançar. I, un cop immòbils, anar explicant la seva situació, sempre en un moment en què han de prendre una decisió difícil, des de diferents punts de vista.”

Remarca que el que l’interessava era centrar-se en “moments extraordinaris en vides molt ordinàries, que surten poc sovint en la literatura catalana, però que són molt habituals en el nostre dia a dia: decisions difícils, la mort d’algú…”.

Després d’alguns aclariments més, l’escriptor dedica una bona estona a respondre les preguntes dels presents. I, sorprenentment —prenent-se abans cada vegada el temps necessari per pensar-s’ho bé, com si, condicionat inconscientment per las seva tasca professional, li calgués també interpretar el seu pensament i traduir-lo en paraules—, ho fa amb una extensió, una claredat, una precisió i, per damunt de tot, una desinhibició tan gran com, segurament, mai no hauria imaginat que podria fer-ho.

En acabat, mentre seguim sentint com dringuen els coberts, les tasses i els plats a la cuina —la melodia incessant (quotidiana i immediatament recognoscible) que ens ha acompanyat al llarg de la presentació— tots plegats tenim la imprecisa, indefinible sensació d’haver viscut un d’aquells moments (exquisidament) ordinaris que poden convertir les nostres vides en extraordinàries.

Res pot palesar millor el poder de seducció de les paraules del Yannick i els seus companys que donar un cop d’ull a la taula que tenim al davant: quasi tots els abellidors croissants que se’ns havien ofert com a petit esmorzar—aquelles pobres animetes que suaven i tremolaven esporuguides només de veure’ns arribar, en imaginar tan propera la fi de la seva efímera existència— segueixen damunt dels seus plats. Retenint l’alè, incrèduls, es demanen: és possible que ni s’hi hagin fixat, en nosaltres?

Publicat al Núvol, 18 de març del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Llum de guàrdia, Joseph O’Connor

Més sovint que no convindria, la passió excessiva o la proximitat massa estreta són males conselleres a l’hora de crear una obra artística, atès que la intensitat del lligam, sobretot emocional, amb allò que s’explica no permet que la llibertat de l’artista s’envoli tant com seria desitjable. Alguns autors es troben tan a prop de la temàtica que tracten que no aconsegueixen alliberar-se del seu llast; més que no pas crear, fa la impressió que compleixen un deure o duen a terme una mena de purga personal; imprescindible per a ells; del tot infructuosa per als altres —en general.

Sens dubte, l’autor s’ha d’apassionar amb la seva història, però des d’una certa distància, que possibiliti que sigui el component creatiu, artístic, el que prevalgui. Per sort, això és el que ha aconseguit Joseph O’Connor amb Llum de guàrdia (Ghost Ligth), Edicions de 1984, 2013: una obra que recupera la complicada i tempestuosa relació, mantinguda en un temps on les prohibicions i les conveniències socials s’imposaven als sentiments, entre un cèlebre autor teatral irlandès, John Synge, i una de les seves actrius, Molly Allgood.

Al llarg de tot un dia, el 27 d’octubre del 1952, que resultarà fonamental per a la seva existència —no caurem en l’errada temptació de revelar-ne la raó…—, acompanyarem la vella actriu de “seixanta-cinc anys”, (pàg. 11), amb uns ingressos quasi inexistents —“I els diners. Tothora els diners”, (pàg. 27); “a partir d’una certa edat una actriu no ho té fàcil per aconseguir un paper a la seva altura”, (pàg. 49)—, que passa fred i gana —“La gana la tenalla, gairebé sembla ràbia”, (pàg. 56)— en el seu llarg i decebedor pelegrinatge per la seva història, mentre travessa aquella “ciutat on fa tretze anys que vius, però que mai no has tingut raons per sentir teva”, (pàg. 12).

La història d’una dona solitària —“Les converses que tens amb les tasses per sentir-te acompanyada”, (pàg. 88)— i oblidada —“¿Es pensen que sóc morta? ”, (pàg. 213)—, que viu més del passat (i en el passat) que no pas del present, que com a única possessió conserva un grapat de records —“Els records m’envesteixen com si fossin gossos”, (pàg. 105)—, que s’han anat esvaint a poc a poc —“Quina ràbia, tu, com funciona la memòria, o més aviat com deixa de funcionar quan ets gran”, (pàg. 177)— fins a buidar-la, fins a convertir-la poc més que en “una relíquia del passat”, (pàg. 211).

La seva existència es fonamenta en l’ahir, en la memòria d’aquell temps que passà al costat del seu estimat amant, una etapa breu però essencial, que deixà una petja indeleble en ella; fins al punt que —si se’m permet apropiar-me d’un vers de l’immortal Antonio Machado: “recuerdo y, recordando, digo: / —Sí, yo era niño, y tu, mi compañera”—, Synge no tan sols és la font i la raó dels seus records, sinó l’única, darrera realitat que li resta: viu per (i en) una “absència [que] és una presència”, (pàg. 217).

Una presència que es convertí en absència molt abans del compte, quan encara era massa jove i no encertà a reaccionar com hauria volgut, imposant la seva voluntat per fer prevaldre els seus sentiments, passant per damunt del que els separava —“els anys, la classe, l’accent”, (pàg. 73)—, superant les convencions socials que els anorreaven —“una pensaria que tens vergonya que ens relacionin”, (pàg. 108); “si festegessin més sovint i als ulls de tothom”, (pàg. 126);— i permetent que l’amor s’imposés sobre qualsevol altra consideració.

En no haver-ho fet quan n’era l’hora —“No ha aprofitat cap de les seves entrades per incorporar-se a l’obra; noi s’ha adonat mai de quin era el seu moment d’actuar, i ara ja fa massa temps que assageu”, (pàg. 174)—, en no haver estat capaç d’afrontar la condemna a ésser lliure que, segons Jean-Paul Sartre suposa l’existència, ara, a les seves vellúries, en fer inventari de la seva vida, li caldrà assumir les responsabilitats de les seves accions —i de les seves inaccions— i conviure amb el sentiment de culpa: “La culpa es viu com l’envestida d’una onada gegant contra el buc d’un vaixell”, (pàg. 45).

El llibre és, doncs, el retrat d’una redempció impossible —“¿oi  que no seria una redempció, després de tant de temps […], si et donessin permís per parlar d’aquells anys? Ara, ¿què explicaries? Va viure. Va morir. Ens vam estimar. Va tenir por.”, (pàg. 33)—, del plany i l’assumpció de l’oportunitat perduda —que va esdevenint més i més crua i feridora a mesura que els anys van atansant-la a la fi dels seus dies.

En definitiva, Llum de guàrdia —esplèndidament traduïda per en Yannick Garcia— és una més que atractiva novel·la que té com a escenari el món —i, encara més, la gent— del teatre, escrita amb una emoció i una intensitat sàviament contingudes, que ens encomana l’amor per l’etern i immarcescible art de les ombres i les llums, de la màgia i el somni que es basteix entre bambolines.

dimecres, 22 de gener del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.