NOTES DEL DIETARI
12 de març del mmxxvi
Tot llegint Eugeni d’Ors
Des de fa uns dies, he tornat a Eugeni d’Ors, Xènius.
Hi he tornat com es torna a la majoria dels llocs, persones o autors: per la força de la casualitat. O, potser, de la curiositat.
Per aquesta curiositat que ell mateix defensa al seu Glosari, que és el llibre que, en l’edició de ‘Les millors obres de la literatura catalana’, estic llegint ara mateix.
La curiositat com a font de coneixement: “Se topen els vostres ulls amb quelcom de nou. ¿Us interessa tot seguit?… No ho cregueu pas. La curiositat no és ‘desvetlla’. —¡Ai de la curiositat que hagi de desvetllar-se!— La veritable, mai dorm. Tot interès és la continuació d’un altre interès… […] L’Home és el moment de l’esperit que aspira a conèixer el Món, p. 61 (les majúscules, no cal dir-ho són seves).
Tornar-hi no és pas fàcil.
Gens ni mica.
En primer lloc, perquè costa, d’allò més, separar la persona de l’obra.
I no puc evitar recordar com deixà de banda la seva terra per fer costat els que volien anorrear-la. Als que, avui mateix, continuen volent anoerrant-la.
No puc oblidar que preferí dir-se Eugenio no pas per una raó personal sinó per deixar clar que formava part de la Cultura Gran —en aquest cas, les majúscules, a inspiració seva, són meves.
Per fer costat a l’estat i la llengua que assassinava la nostra, que pretenia convertir-nos en un simple folklorisme d’estar per casa.
Per defensar el que ara en diuen la lengua común.
Común per ofegar les altres, és clar. Per negar els dret de ciutadania —sí, precisament el dret de ciutadania que amb tant de vigor defensava l’antic Xènius a inicis del segle passat— a les altres llengües, com a primer pas per a la seva desaparició.
En segon lloc, perquè la seva dificultat, pel seu cultisme. En algunes ocasions, dut a l’extrem.
I dut voluntàriament, no pas naturalment —un altre dels conceptes que defensava més en la teoria que no pas en la pràctica; podríem dir, de paraula però no en la paraula: la seva llengua ho és tot menys natural, menys paraula viva maragalliana.
Per llegir-lo, avui en dia, cal ser exigent i, sobretot, autoexigent: cal exigr-se molt a un mateix.
Exigir-se, abans de res, molt de temps.
I, tot seguit, molta paciència i atenció. Amb l’atenció naturalment —en aquest cas, sí— necessària per extreure algun coneixement i aprenentatge del que és llegeix, de les consideracions de qualsevol que escriu amb criteri, sabent molt bé el què diu i com ho diu; sabent molt bé on vol anar.
O, més que no pas ‘on vol anar’, on ens vol dur, als seus lectors: al seu món somniat de civilitat, de serenitat i de cultisme, al seu món, en teoria, neoclàssic.
En aquest món on els catalans i catalanes potser no ho tindrem pas tot pagat, com pronosticava més aviat amb poc encert el filòsof —en el llenguatge xeniusià dels primer anys del segle XXI, filosop— de la Torre de les Hores, mes o si no, segons les optimistes previsions del que va decidir morir a Vilanova i la Geltrú, seríem gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, per dir-ho en les tan belles paraules del poeta sinerenc.
En el seu moment, mentre escrivia les seves gloses, la majoria d’elles a ‘La veu de Catalunya’, l’esforç que calia per llegir-lo —entenguem-nos: per llegir-lo com cal llegir, (ex)traient algun profit del que es llegeix; no pas com si passéssim els ulls damunt del text— ja devia seu prou important; ja devia comportar que la majoria dels qui tenien a les mans el diari es saltessin l’article de Xènius.
En aquest temps nostre, en que la doble dictadura de la rapidesa i del populisme ho dominen tot, on tot el que es diu ha de ser fàcil i simple —fàcil de llegir o escoltar; simple perquè és pugui entendre a la primera—, on la mediocritat i el mediocratisme són omnipresents, on els escriptors no són escriptors sinó col·laboradors de (l’extinta) TV3, on els filòsofs no són filòsofs sinó tertulians més o menys enginyosos, llegir les gloses no deu constituir un repte, sinó, més aviat, una impossibilitat.
Una impossibilitat no sé pas si ontològica —deixem de banda l’ésser, per ara— o si sociològica, civil o civilitzadora, mediterrània o mediterranitzadora, clàssica o neoclàssica, mes impossibilitat.
dijous, 12 de març del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)