Podríem convenir que el que assenyala la diferència cabdal entre una obra menor i una de major, ja sigui literària o artística en general, és la seva continuïtat en el temps, la seva permanent actualitat. O el que és el mateix: una obra mestra indiscutible, una obra clàssica és aquella que és —o, més aviat, la sentim— sempre contemporània, aquella obra que se situa per damunt del temps i de les modes conjunturals. Aquella obra que, ultra això, guanya en cada lectura.
Sens dubte Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, Club Editor 1984, Barcelona, 2006, és una d’aquestes obres immarcescibles, que ens reconcilien amb la literatura, ens renoven el plaer de llegir i ens transporten molt més enllà de nosaltres mateixos. Tant és així que si La Plaça del diamant és gran, aquesta darrera novel·la rodorediana és —tot i alguna davallada puntal destacada— gegantesca, aclaparadora en la seva immensitat enlluernadora, quasi perfecta, escrita amb l’apassionada precisió pròpia d’un rellotge suís.
No tan sols ho és, sinó que ho era, almenys en potència, des de la seva gènesi primigènia, des dels seus esbossos inicials. En una carta escrita al seu editor —Mercè Rodoreda – Joan Sales. Cartes Completes (1960-1983)—, el 26 de gener del 1967, l’escriptora palesava els seus bons auguris previs: “Si (…) tingués força d’acabar-la i, sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant”. Auguris que, segons l’autor d’Incerta Glòria, esdevingueren realitat indiscutible en publicar-se, car tant ell com la seva dona (carta de 26 de maig del 1974) pensaven que el nou llibre de l’escriptora era “una d’aquelles novel·les com se n’escriuen ben poques per segle”.
Opinió compartida pel que fou, al llarg de llargs anys, la parella i el mentor literari de l’escriptora, el qual en la seva primera lectura, segons li indicà en una lletra de 12 de febrer del mateix any (Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda) intuïa que “Aquesta nova novel·la pot ser extraordinària”; parer que confirmaria quatre anys després, quan l’obra ja era molt avançada, havia deixat enrere el seu títol provisional (Casa abandonada) i havia consolidat el que seria definitiu: “Mirall Trencat serà una de les novel·les més plenes —la més plena— escrita en català. I farà una grandíssima impressió.”
Si la fa, si ha assolit un lloc incontrovertible entre les millor novel·les europees del segle passat, no és tant pel què (per la història que narra) sinó pel com (per l’estil que es proposava agafar Rodoreda). Tal i com assevera la mateixa escriptora al pròleg —que, diguem-ho tot, pel seu caràcter massa explícit, recomanem llegir després de l’obra que encapçala— “Una novel·la són paraules. (…) Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” (p. 10). Un estil que li costà força d’agafar, atès que el seu nou llibre “s’anava construint sense que a penes me n’adonés. I amb un estil que no era el meu.” (p. 15).
Per la qual cosa el text s’anà endarrerint, deixant pas a d’altres projectes —El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes, nova versió d’Aloma…— fins que, assaonada dins seu per la seva sapiència creadora, trobà la seva manera: “Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.” (p. 16). Una veu que era la seva però que mai no ho havia estat: no és tan sols la seva nova veu sinó, per damunt de tot, la veu que requeria la novel·la, aquella sola veu que havia de permetre que Mirall trencat fos Mirall trencat.
Una veu calidoscòpica, trencada també en mil i un bocins, que narra tot descrivint, que composa amb trets impressionistes, per acumulació, convertint el llenguatge —les paraules— en pintura de sensacions, de moments i frases fugaces. Mitjançant una prosa que, malgrat els llargs paràgrafs, no pot ésser més antiproustiana —“A la Sofia (…) Proust (…) no li agradava en absolut, perquè havia estat un malalt de cos i d’ànima.” (p. 230)—, bastida o cosida amb frases curtes, telegràfiques en algun cas.
Un llenguatge d’aroma puntillista, que va formant-se —i conformant-se— per sedimentació, confegint el seu canemàs amb una trama teixida amb comes, amb molts punts però gairebé sense punts i comes, que, paradoxalment, assoleix una densitat i una força poètiques insospitades: “La Maria a dintre de l’aigua, tota ella de mar i foc; amb els peus com petxines. La Maria, poncella, verge com la verge de l’altaret. La Maria dels arbres i de les heures i del parc i la lluna a la teulada. Maria sola, plana com una llosa sota els fullatges de la tardor esperant que les branques ploguessin fulles.” (p. 245).
Una prosa sublim i captivadora, riquíssima i enriquidora, en la qual la puntuació de les frases i, sobretot, dels incisos, obté, amb una gran economia de llenguatge, un valor importantíssim, cabdal, que remarca —i ho diu— tot amb un no-res: “Al cap d’un any i mig, després de pensar-s’hi molt, es declarà.” (p. 120); “Estava segura que si podia donar una filla a l’Eladi l’apartaria de la Maria, que era molt bonica i que ell, tothom se n’havia adonat, estimava més que en Ramon.” (p. 150)…
Llenguatge quasi minimalista però ensems melòdic i harmoniós que, com el doll generós d’una font d’aigua clara, va llaurant, calma però constant, l’argument. Argument que narra la vida (i misèries) d’una família burgesa però que, en realitat, és molt més alhora. Perquè, com tota la literatura —la gran literatura, aquella que en mereix el nom— ens porta i ens transporta: ens porta a un món nou, a una neopàtria literària que ens trasllada més enllà, que ens duu del que érem al que som —al que serem— en acabar la lectura.
Literatura —i creació artística— entesa com a trasllat, com a viatge d’aprenentatge que l’escriptora barcelonina simbolitza en un paràgraf magistral. Paràgraf que, com tants d’altres, compleix tant la seva funció conjuntural, en el moment precís de l’obra on és inserida, com abasta un nivell de caràcter més general, universalment extrapolable: “A les fosques, entrà a la biblioteca. Quan era molt petita li agradava pujar a l’escala que servia per abastar els llibres dels prestatges més alts. Tenia rodes i el seu pare la hi feia pujar i l’empenyia d’una banda de la paret a l’altra. «T’ensenyo de viatjar…», li deia rient.” (143).
Tot i la captivadora força lírica de l’obra —de fet, precisament mercès a ella— a mesura que anem llegint es va ensenyorint-se de nosaltres la sensació que, malgrat la quietud i la tranquil·litat que envolta la torre de Sant Gervasi, alguna cosa no va com cal, que alguna cosa no va com hauria d’anar, que el futur és, no se sap ben bé per quina raó, obscur en presagis. Impressió, no cal dir-ho, no pas casual, sinó induïda —o, més aviat, suggerida— per la prosa, per l’exquisida prosa rodorediana. Aquesta sublim i mil·limètrica prosa que diu sense dir; que diu molt més que no sembla dir.
Com el seu mateix títol indica, Mirall trencat es conforma i construeix talment un descomunal trencaclosques, esbocinats en mil i una peces de diverses mides, que es va composant i descomposant successivament, fins a obtenir un encaix (quasi) perfecte. L’autora de Jardí vora el mar adapta el mirall hamletià —situat “davant de la natura (…) perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia cara” (“to hold, as ’twere, the mirror up to nature; to show virtue her own feature, scorn her own image”, Hamlet, Act 3, Scene 2)— per a oferir la crònica d’una família —que és alhora, i sobretot, la d’una societat: la burgesa— amb l’ànima corcada, que duu en el més pregon d’ella mateixa, amb un caràcter consubstancial, constitutiu, inevitable, el germen que l’ha de destruir: el de la hipocresia, de la falsedat, del secret.
En aquest punt cal assenyalar que, si bé és cert que la clau de volta del llibre és la mort del Jaume —tal i com posa de manifest la seva creadora: “L’assassinat de Jaume (…) és una de les claus, la clau, de la novel·la” (p. 22)—, els secrets —“Ja tenim una persona amb un secret per a tota la vida” (p. 19)— el seu fonament, allò que ho determinarà i ho desencadenarà tot, són els secrets.
(Pel que es refereix al germà petit, apuntar —encara que sigui de manera fugaç i entre parèntesi— que té altra volta una clara ascendència de Shakespeare, aquest autor l’ombra del qual és tan omnipresent com allargassada a les seves obres. I, més en concret, una nova referència fruit d’Hamlet, Ofèlia: “L’aigua enllacada voltada d’heures m’ha fet entristir per Ofèlia. Cada reflex de llum la feia sortir del seu llit lluent, descarnada, amb els cabells guarnits de violetes, regalimants d’aigua negra. Ofèlia emmetzinada per la lluna, flotant en la seva nit de mort.”, p. 280)
Com dèiem, els secrets seran els que acabaran fent esclatar el mirall —i, per tant, la família— en mil i un pedaços. Aquests secrets que amb tanta escaiença defineix la citació que encapçala la primera part de la novel·la —“I honour you, Eliza, for keeping secret some things.” (“T’honoro, Eliza, per mantenir algunes coses secretes“)—, que torna a aparèixer a la pàgina 143 i que prové de la Lletra IX de Letters from Yorick to Eliza, d’un escriptor tan distant de la manera d’escriure de Mercè Rodoreda com és Laurence Sterne.
Els secrets són el fang fonedís damunt la qual s’hauran bastit els pilars —o, millor dit, els falsos pilars— esberladissos de la família. Mentre no hi ha problemes, es mantenen més o menys bé, però a partir del moment en què la situació es complica, quan han de resistir les habituals tensions que produeixen les relacions interpersonals, s’ensorren, arrossegant-ho tot amb ells.
El mirall esclata en mil i un bocins no tant per la seva incapacitat de reflectir, al mateix temps, tantes diverses imatges contraposades, sinó per no ésser capaç de resistir la insostenible pressió que comporta haver construït la realitat de la família sobre aquesta fràgil base de secrets. De secrets inconfessables que determinaran el necessari establiment de tot el seguit de mentides (“La Teresa mentí: «Són les flors que m’agraden més»”, p. 65), de misèries i de vergonyes que s’oculten al seu darrera —que s’oculten més enllà del mirall.
El mirall trencat com a símbol o, més aviat, metàfora de la remissió dels pecats, de la veritat. D’aquesta veritat amagada, però sempre latent i, per tant, amenaçadora que, tal i com digué Lincoln, està fatalment condemnada a ésser, en un moment o altre, desvetllada.
És per això que la precisa i sublim peça d’orfebreria que és la darrera novel·la rodorediana constitueix l’exposició —o, més aviat, la dissecció o l’autòpsia, pel seu caràcter terminal— d’una vida familiar però, sobretot, d’una societat moribunda que —talment com una salamandra daurada que llueix, encara, en tota la seva esplendor, però que rau, decadent, indefensa i desprotegida, amb el ventre amunt, acarada al sol que la desseca— espernetega i llança el seu darrer i desesperat cant de cigne abans de desaparèixer de la faç de la terra.
L’autora obre les finestres i les portes de la torre de Sant Gervasi —d’aquesta torre (“molt abandonada”, p. 70, que més aviat “sembla un castell”, p. 7) que Salvador, temptant l’impossible de contrariar el flux indeturable de la història, tracta en debades de tornar a alçar— a fi que puguem entrar-hi i esguardar-la des de dins, més enllà de la façana que ens intimida i ens produeix una envejosa admiració.
Des de l’interior de la torre —i, també, i encara més important, des del dels personatges; mirant-los als ulls i llegint-los els pensaments— ens serà dat constatar, en la nostra posició d’espectadors privilegiats, com es van podrint i soscavant els fonaments de l’edifici.
Assistirem, des de dins, a la fi d’un imperi (l’inevitable delenda est Cartago), d’una manera de veure i d’entendre un món —o, més aviat, el món: el de la burgesia— caduc, caracteritzat per la hipocresia i els secrets, per la doble moral, pel “Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan” (Mt 23, 1-12), que entra irremissiblement en fallida, que ja no podrà tornar a ésser, mai més, com era, que desapareix per sempre, sense deixar altre rastre que les runes derruïdes.
D’un món fossilitzat que —tal i com hem constatat violentament i brusca al segle XXI, però ja ens havien advertit temps enrere, entre d’altres, Schopenhauer, Nietzsche i Spengler— estava ineludiblement condemnat. D’un món sense ànima, sense sentit, buit —“sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 226)—, de forma sense fons, on la realitat, la teòrica realitat, no és més que constant representació: “Bevia com si estigués dalt d’un escenari i tot el públic l’estigués mirant.” (p. 294).
(D’un món arruïnat, diguem-ho de nou entre parèntesi, que és, alhora, una perfecta metàfora dels efectes que suposà per a Catalunya —i per a la pròpia Mercè Rodoreda— la brutal ensulsiada de la Guerra Civil i l’experiència de l’exili. De la fi d’aquell món nou de la República, d’esperances somnis i il·lusions, d’igualtats, drets i llibertats personals i nacionals, assassinats per Franco i els seus sequaços. Sequaços i sicaris que frustraren de cop els anhels de la renaixença de la nostra pàtria i ens impediren, de nou, ésser allò que volguéssim, allò que decidíssim ésser.)
Mirall trencat presenta la imatge, esmicolada però ensems completa, d’una família, i una societat, que fascina, que llueix com l’or, que confon preu i valor —“Feia escruixir la quantitat de plata que hi havia en aquella casa” (p. 269)—, fonamentada únicament en l’aparença, en la façana de cartró pedra, en aquest escenari de teatre mentider on tothom representa el seu paper i es disfressa del que no és, que tan sols té una existència real darrera les bambolines, allí on les persones s’alliberen de la seva màscara i recobren la seva humanitat —humanitat tan essencial com monstruosa.
No serà, doncs, en el mirall, ni en les seves infinites peces capolades, on veurem reflectides les cares —i, per tant, les ànimes— de la família, sinó al seu darrera; o, més exactament, més enllà del mirall: més enllà del mirall fal·laç que no ens permet veure més que la màscara de les persones, més que la imatge distorsionada —“Els miralls, voltats de marc daurat, desfeien les faccions: com si el que s’hi mirava fes ganyotes.” (p. 179)— que el sediment de tant de temps de fingiments, dels anys d’hipocresia i de constants falsedats, ha anat sobreposant al rostre vertader.
“El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren?”, exposa un dels més famosos paràgrafs de la novel·la, a la pàgina 340.
Paràgraf que, a banda de les anàlisis convencionals de què — amb tant d’encert i de sentit, com reconeix la pròpia autora (p. 16)— ha estat objecte com a símbol o metàfora de l’obra, permetem, segons el nostre modest criteri, una nova interpretació addicional.
El mirall (la família; i la societat burgesa, si anem més enllà) s’havia trencat. Els —o, més exactament, alguns— bocins (fills i nets) s’aguantaven en el marc (romanien, encara, a la Torre), però uns quants havien saltat a fora (havien mort o abandonat la residència familiar).
Una Torre —una família (i, per extensió, una societat) on mai més no hi podran encaixar, per més esforços que puguin fer d’encabir-s’hi. En aquest sentit, les miques de mirall, més oxidades per les mentides i els secrets que pas “desnivellades”, sí reflectien “les coses tal com eren”: el més fidel reflex d’una família destrossada, condemnada a la desaparició, al no-res, que s’anava enfonsant més i més en el pou negre i amarg de la desesperació, de la insensatesa i la manca de sentit de la vida (burgesa):
“En Quim estava cansat de la seva vida de solter ja massa gran, dels desenganys, de les esperes, dels ara sí i ara no, del seu pis buit d’afecte, d’una sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 225-226)
El mirall que es trenca, i ja mai més no es podrà recompondre, és el de la família; el de la Valldaura en primer lloc, però també —i per damunt de tot— de la convencional, i hipòcrita, basada en els secrets —recordem la cita de Sterne— i en la mentida, que sembla però no és, que actua de cara a la galeria per a deixar, finalment, l’escenari buit. Família burgesa que no és sinó —com hem reiterat— un símbol extens de la societat burgesa, basada també en les aparences i en la mentida, en el fer veure i no en l’ésser; en el semblar i no en l’ésser.
Des d’una tal perspectiva, podríem aventurar que Mirall Trencat és una mena d’Odissea i— encara més— d’Eneida a la inversa. De la mateixa manera que tant Odisseu com Eneas parteixen a la recerca de la pàtria (el primer per a recobrar-la; el segon per a crear-la), Teresa, l’ànima omnipresent a tota l’obra, seguirà el camí contrari. A l’igual que el protagonista de l’obra de Virgili, ella partirà del no-res —si més no, del no-res segons el prisma burgés: “La mare de la Teresa tenia una parada de peix a Boqueria.” (p. 43)—, recobrarà una torre abandonada per a fundar i posar els foments de la pàtria de la seva família, i acabarà en el no-res, després que la seva pàtria desballestada acabi esdevenint un cementiri de rates.
En síntesi, una novel·la gran, gran de veritat, que no mereix tan sols la seva lectura, sinó una constant relectura, un assaboriment regular.
«El temps no havia passat per aquella casa de senyors voltada d’arbres centenaris, coronada de xemeneies, amb teulades i torratxes, acollidora com la Teresa… La Teresa allí, asseguda a contrallum, nimbada de claror grisa, immòbil com si escoltés la pluja. Estaven l’un al davant de l’altre, sense retrets, amb una mena d’alegria escanyada. Déu meu, tant de patir, ¿per què? La vida estava allí, ratllada d’arrugues, amb les mans que li tremolaven lleugerament, encara carregades de brillants, amb els ulls plens d’intel·ligència i d’espera. “Seu”. Eren mig estrangers i mig coneguts, amb les paraules d’amor enllà del temps com impactes de metralla en una paret cansada.»
Mirall trencat, Mercè Rodoreda, pàg. 201-202
© Xavier Serrahima 2o12
Comparteix
|
