Massa sovint perdem de vista que la literatura és, per damunt de tot, llenguatge; que no és tant què sinó com; que sense com, sense un ús acurat i espiritualitzat —si se’m permet el terme— de la llengua, hi pot haver història, argument, però no pas literatura, no pas creació artística.
Com succeeix sempre que tenim el goig de llegir Marina Tsvietáieva, capbussar-nos en Diarios de la Revolución de 1917, (Земные приметы), Acantilado, febrer del 2015, traduïts exquisidament per Selma Ancira, implica adonar-nos que la poetessa russa vivia en i per al llenguatge; que, més enllà del que vol explicar o transmetre, el seu propòsit fonamental és causar una sensació estètica, incidir en les emocions, produir una transformació mitjançant l’ús de l’art, de la llengua, de la manipulació verbal; esprement fins al seu límit les paraules (i les múltiples relacions entre elles) per aconseguir la seva més elevada potencialitat amb la major síntesi possible.
Raó per la qual la seva prosa —igual que la seva poesia (si és que és admissible diferenciar-les)— no tan sols recomana, sinó que quasi exigeix una (o més d’una) relectura atenta, a fi d’extreure el major profit als seus efectes ortogràfics i tipogràfics.
En llegir-la, doncs, en un moment de calma i amb temps suficient per endavant, com requereix qualsevol obra de mèrit sorgida directament de l’ànima de l’artista, resulta d’allò més convenient aturar-se un instant cada vegada que l’estructura formal ens sobti. Res no és casual ni accidental, en la seva escriptura. El sovintejat ús dels guions —“Cuando le escribo, usted – existe, ¡porqué le escribo!” (pàg. 7)—, dels parèntesis —“Me quedo a solas con la suegra y con mi alma. […] La primera ya comienza a enfriarse (conmigo), la segunda ya comienza a hervir (en mi)” (pàg. 27)— o dels punts suspensius o altres signes gràfics —“No sólo dejé mis cosas de oro, dejé…¡a mis hijas!” (pàg. 28)— o dels incisos, neologismes o jocs de mots—“La calles desiertas, desertadas” (pàg. 11)— no responen a cap voluntat d’innovar o d’épater, sinó que compleixen una fonamental funció polisèmica i ampliadora.
Si a això hi afegim que els seus diaris són d’una sinceritat i d’una autenticitat agusadíssimes i que el període que tracta és obscur, cru, desesperat, deshumanitzador, el resultat no pot ésser més incisiu i aclaparador, un retrat acerat, acusador del totalitarisme (en aquest cas, de teòrica esquerra): “Arruinar más aún a la clase pobre y ellos ¡otra vez a darse la gran vida!” (pàg. 16); “¡¿Cuál libertad de expresión si no puedes ni hipar como te da la gana?!” (pàg. 40); “Ahora un reloj así vale 12.000 rublos, es decir, un pud y ½ de harina” (pàg. 118).
Tot plegat relatat, amb gran exquisidesa, per una persona amb un bagatge il·lustrat gairebé il·limitat, amb un esperit amarat de coneixement que traspua literatura pels quatre costats —“De mis desleales Teseos (¡bella – Naxos!) hace más de una semana que no hay señales de vida” (pàg. 37)— que malgrat trobar-se tan i tan a prop de l’abisme, no només escriu com si passés uns dies en el més relaxant dels balnearis, sinó que reflexiona amb una perspicàcia i una claredat desusada —“El poeta es – un fin en sí mismo, reposa en sí mismo (en Psique) […]. El actor es – para los otros, sin los otros es inconcebible, el actor – se debe a los otros” (pàg. 168)— que ens fa reflexionar i ens mostra el món com mai no ens l’havien fet veure abans.
Una literatura única, incomparable, on el dolor és bellesa, i la bellesa…, dolor.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, diumenge, 7 de juny del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
