L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente
El to major de la veu menor
Una de les preguntes més incomprensibles que acostumen a fer els aspirants a escriptors —que, a casa nostra, són una assedegada gernació molt ben alimentada— és: «Cal llegir, per a escriure bé?» La resposta és tan obvia —«Els calen ales per volar, als ocells?», «Hi ha aigua al mar?»— que has de mossegar-te la llengua per no dir alguna barbaritat. Si no tens l’hàbit de llegir, si no l’has tingut des de ben petit, no és que no puguis escriure bé, és que no podràs ni escriure.
Que Jaume Benavente no és tan sols un gran lector sinó, el que és encara més essencial, un bon lector no ho descobrirem pas avui, ja que la seva obra ho demostra a bastament, però, per si hi ha encara qui dubti del que li aporten les seves ben escollides lectures el millor que pot fer és acostar-se a la seva llibreria de guàrdia i demanar L’home que llegia Miquel Strogoff, publicat aquest mes de maig per Més Llibres.
No és un llibre sobre llibres, ni un text metaliterari —per fortuna, car de vegades aquesta mena d’obres en fan un gra massa, ofereixen més pa que formatge— però els llibres i les lectures són una referència constant; són, de fet, el sòl fecundat sobre el qual arrela. Per si el títol no fos prou expressiu, ja des de la citació inicial, extreta del Moo Pak de Gabriel Josipivici —que fa la impressió d’haver estat un dels motors eficients de la novel·la: “La solitud és la pèrdua de lligams amb el passat i amb el futur, el fet de sentir als ossos que ja no pertanys per dret propi a la família humana—, el lligam inextricable entre literatura i vida queda no ja patent sinó esgrafiat amb foc damunt dels murs cadascuna de les seves pàgines.
Viure: viatjar
L’autor de Nocturn a Portbou entén que si la literatura té algun sentit —tot i que és probable que el major sentit de la literatura (i de l’art) sigui precisament la seva teòrica manca de sentit— és el de reflectir, i alhora sotmetre a examen, la condició humana, aquell no-se-sap-ben-bé-què que ens defineix com a persones. I sap, encara millor, que per retratar-la no és tan fonamental l’argument de l’obra sinó la vida —i les vides— que s’hi escenifica, que va formant-se i conformant-se a mesura que la novel·la avança.
Una vida —de fet, la vida, les vides— entesa com un viatge. Com un viatge enriquidor i alliberador, que ens eixampla els horitzons. I, sobretot, els horitzons de l’ànima, que ens fa veure i viure; veure i viure més: “penso que hauries de sortir una mica més. Viatjar fora, i potser tindries una altra visió de les coses”. Com un viatge existencial i literari que ens d’un lloc a un altre. Un viatge on els paisatges són crucials: “Si veus el paisatge dins teu, tens el relat, em va dir el pare una tarda d’un llunyà 1973”.
On els paisatges esdevenen no ja l’esperit dels llocs on es viatja sinó, també, la seva essència mateixa. Horta, Riba-roja, Londres, Es Mercadal, Caen, Basilea…, llocs on els protagonistes han viscut, no són tan sols espais geogràfics, sinó encarnacions —en el sentit més estricte, més corporal: són carn de la seva carn.
Els llocs on han viscut, on han viscut intensament, on han tingut esdeveniments que han deixat petja en les seves existències, no son únicament records —records que seguirem duent sempre més amb nosaltres, els més transcendents dels bagatges que ens acompanyen (ja sigui per bé o per mal)— sinó que, com qualsevol altra part del cos, ja formen part de nosaltres. I, per això, de la mateixa manera que succeeix amb una cama o un braç amputat, seguirem sentint-los vius (i presents, permanentment presents) fins i tot quan creguem que ens els hem (o han) extirpat.
Perquè els llocs i les experiències que hem viscut en aquests llocs ens canvien per sempre més, ens fan com som, ens determinen. En aquest sentit, la metàfora (extreta del ja esmentat Moo Pak) escollida —i la tria, l’elecció és, sens dubte, un dels temes de l’obra— per Benavente és d’allò més adient: “És així, la vida, un rierol que arriba a una bassa i que després continua, altra vegada rierol”. Però, i aquest incís és fonamental, continua d’una altra manera, marcat i condicionat per aquesta bassa; per aquest fet (i aquests fets) que van connotant, condicionant i determinant les nostres vides.
Les ferides del viure
Per aquest passat omnipresent, que ha deixat unes petges indelebles i que, nolens volns, determinarà el nostre futur. Perquè del bagatge del nostre ahir, sobretot quan ha causat ferida —“havia esdevingut un animal ferit i, per això mateix, perillós per als altres i per a mi mateix”— mai no ens en podrem desfer. Perquè mai no ens podrem recuperar (almenys, del tot) de les ferides que hem sofert al llarg del nostre viatge existencial.
I, encara menys, del buit irremissible de les pèrdues que hem sofert: “Les pèrdues destrueixen els nostres petits mons. […] El veritablement important no era la vida, sinó les absències, les morts dels amics, dels éssers estimats”. Buits que ens fan prendre consciència de la colossal, aterradora, fragilitat de la nostra existència: “Vivim en la fragilitat”; “La Lise, més enllà de la seva aparent fortalesa, de la seva independència, era un ésser delicat, fràgil”.
Una fragilitat, condicionada per damunt de tot per la presència i el record constant de la brevetat de la vida, de la seva finitud, de d’inevitabilitat de la mort, que és, paradoxalment, el que atorga, per contraposició, un —el?— major valor a la vida. Per descriure-ho, Benavente troba de nou una metàfora que difícilment podria ésser més exacta: “semblava un relat ple de vida, justament per la presència de la mort”.
Davant d’una obra d’una complexitat i d’una pregonesa com la present qualsevol anàlisi literària quedarà, per força limitada—entre molts d’altres detalls, caldria parlar de la importància dels ulls i de les mirades, dels records (i dels oblits), dels misteris, de les illes, dels contes i les narracions, del destí, de la voluntat i de l’atzar, de l’amistat, de l’amor i del desamor…— però no voldria enllestir-la abans de remarcar que, igual que escriure amb simplicitat és el més difícil de tot, en literatura sovint el “relat petit, la veu menor” no tan sols és (o, almenys, pot ésser) “la millor manera de copsar la vida”, sinó el mitjà (un dels mitjans) d’arribar més al fons —i més enllà.
dimecres, 20 de juny del mmxviii
Publicat a Nació Digital, el 21 de juny del 2018
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Altres anàlisis literàries de literatura catalana
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
