Hem comentat en d’altres avinenteses com n’arriba a ésser de difícil la conveniència d’enquadrar o encasellar una obra en un gènere literari determinat. Una dificultat que, en general, és més acusada com major nivell i qualitat ofereix un llibre, car no tan sols beu de diferents deus, sinó que abasta uns horitzons més amplis i ens forneix unes possibilitats d’interpretació, de coneixement i de gaudi —i , per tant, d’adscripció— més elevades.
Precisament per aquesta raó, sovint resulta força complicat estar d’acord amb la classificació que els seus editors escullen per a algunes de les seves obres. Sobretot quan es tracta de llibres que cavalquen la sempre fràgil frontera entre les narracions, les novel·les curtes o les novel·les pròpiament dites. A partir de quin moment —de quina llargària, per a expressar-ho amb major escaiença— podem considerar, per exemple, amb una certa ortodòxia, que un conte esdevé una novel·la breu?
Els editors de Vaclav i Lena, (Vaclav & Lena), d’Haley Tanner, Edicions 62, 2011, sembla que no han tingut cap dubte en definir-la com una novel·la: «Haley Tanner (Nova York, 1982) —ens informen a la solapa interior— és jove de debò. Ha estudiat a The New Schools i a la Clark University i viu al barri de Brooklyn. Vaclav i Lena és la seva primera novel·la.» Tal i com s’anirà veient, segons el nostre parer la seva catalogació no és —o no hauria d’ésser—exactament aquesta…
Una novel·la? Potser sí…, potser sí… Ben mirat, compleix les condicions per a que la puguem enquadrar en aquest gènere literari. Ara bé, no fóra potser més ajustat afegir-hi algun adjectiu, algun qualificatiu, a la caracterització general com a novel·la tout court? Modestament, nosaltres entenem que sí, que deixar-la sense cap més atribut clarificador contribueix —o, si més no, pot contribuir— a fer-se’n una imatge confusa o enganyosa. Contribueix a que el possible lector hi vulgui cercar allò que no hi trobarà… Allò que no hauria de cercar-hi… O, per dir-ho d’una altra manera, que hi trobi allò que no cercava…
Tanmateix, si volem evitar que el que sigui confusa —possiblement abstrusa i tot— acabi essent aquesta nostra “nota de lectura”, el millor que podem fer és tractar d’explicar-nos. Això no obstant, abans de seguir amb el nostre intent d’anàlisi hem d’advertir, com ho fem sempre però en aquesta oportunitat amb major èmfasi encara, que resulta del tot desaconsellable la lectura de la presentació que ofereix la contraportada del llibre. És tan innecessàriament explícita —«Com en un truc cruel, un bon dia la Lena… etcètera, etcètera i etcètera»— que ens furta el plaer del progressiu coneixement, de la descoberta.
A posteriori ens adonem que segurament la primera pista que hauria d’haver desvetllat la nostra suspicàcia lectora és el redactat de la frase que serveix d’entradeta al títol: «Una història d’amor màgica que fondrà el cor més fred.» (Aquesta entradeta o frase publicitària que acostumava a escriure’s a la faixa que acompanya alguns llibres i que certs editors han decidit des de no fa gaire incorporar a la portada. La qual cosa, segons la nostra opinió, beneficia ben poc a l’obra, a l’autor i als lectors, però deteriora greument l’estètica i el disseny dels llibres).
La frase, sens dubte curosament estudiada i redactada, posa de manifest que Vaclav i Lena és una novel·la incompleta, una novel·la un xic coixa, a la qual li manca la crossa d’algun adjectiu per a ésser definida, i compresa, amb major precisió. Tot i les pretensions de la seva autora —i d’alguns dels seus hiperbòlics exegetes— l’obra no assoleix el nivell de qualitat ni l’alçada literària que caldria exigir-li. I no ho fa, principalment, perquè navega entre dues aigües (unes aigües que justifiquen la necessitat dels adjectius que esmentàvem més amunt): les de la novel·la juvenil i les de la novel·la romàntica —o, més aviat, rosa.
En el primer cas, el qualificatiu o adscripció no comportaria cap mena de handicap o menysvalorització, ans al contrari —no tan sols existeixen un gran nombre de novel·les juvenils de primera, primeríssima, categoria, sinó que la perspicàcia dels joves els ha permès apropiar-se d’algunes de les grans obres de tots els temps: Robinson Crusoe, Els viatges de Gulliver, Els tres mosqueters…—, si no fos per la palesa voluntat de l’autora de situar-s’hi per damunt. I de fer-ho, sobretot, amb un llenguatge i una redacció amarats de falsa —i forçada— pregonesa. D’aquella fal·laç profunditat que no només converteix la bellesa en feixuguesa, el valor en aparença, sinó que destrueix la naturalitat de l’escriptura, recobrint-la amb l’oripell de la fatuïtat i la vanitat.
Potser ha estat precisament aquesta raó —la seva inseguretat, per haver sabut, de manera conscient o inconscient, que ha anat molt més enllà d’on li corresponia anar, pel fet d’haver volgut ésser Hermann Hesse abans de passar per l’aprenentatge d’ésser Jules Verne— el que ha forçat l’autora a atansar-se massa arriscadament a l’oceà enterbolit de la novel·la romàntica o rosa. Oceà, o més aviat bassa llotosa, que en ocasions l’ha engolit per complet, transformant el que hauria d’ésser literatura en una mena d’entreteniment passatger adotzenat, carregat de tòpics, sense més pretensions.
Haley Tanner ha volgut forçar tant les tintes, ha pretès volar tan amunt, ha tensat tant les cordes, que les seves ales no li han premés mantenir el vol. En alguns moments, fins i tot l’han fet davallar tan a ran de terra, tant al límit de naufragar, que la novel·la sencera se’n ressent. El seu intent de convertir la seva obra en profunda, el seu entestament en poetitzar en excés la seva escriptura, en dotar-la d’un to filosòfic o transcendental no tan sols innecessari, sinó sobrer i tot — que va fent-se més i més palès, més i més acusat i feixuc a mesura que l’obra avança— balafia i llasta malauradament un més que prometedor inici de novel·la.
Fins a quin punt era, no ja imprescindible, sinó ja recomanable, servir-se d’un estil i un llenguatge d’un to, d’un aspecte —gairebé gosaríem dir-ne, d’una atmosfera literària— tan cultista, tan inflat i tan afectat? Quina necessitat narrativa, per exemple, podria justificar unes frases tan sadolles de presumpció, de voluntat de dir molt, com les següents, pàg. 170: «Lena contempla l’espai que hi ha entre les seves sabates. Li agrada aquest punt. És un punt ambigu i hi sent una mena de connexió especial. (…) I el punt, deu ser conscient que és un punt? No, és evident que no. Lena decideix que el que li agrada en realitat és la especificitat inconscient del punt.» La “especificitat inconscient del punt”? No n’està fent un gra massa?
La davallada és encara més greu si es combinen aquest tipus de declaracions de caire pseudo-filosòfic, més pròpies de llibres de parapsicologia que no pas d’una novel·la, amb d’altres que servirien per a activar les més superficials i primàries emocions dels lectors de novel·les roses, sentimentals o sentimentaliodes: «—T’has adonat que des que ens vam retrobar sempre estem junts? —diu ell. / —Sí —fa Lena amb la mirada encesa, emocionada—. No trobes que és una bogeria? / Té el rostre encès com si dugués una bombeta dins el crani i la llum li fugís pels ulls.», pag.244.
Tot amb tot, el que és més de plànyer d’aquesta tan poc afortunada acumulació de desencerts, que en alguns casos assoleixen —sempre des del nostre modest punt de vista, no cal dir-ho— el nivell de despropòsits, és la sensació d’oportunitat perduda, de malbaratament. En acabar de llegir Vaclav i Lena hom no pot evitar la impressió que Tanner ens ha ofert molt menys del que hauria pogut oferir-nos. La sensació, fonamentada en alguns moments no tan sols brillants, sinó brillantíssims —les pàgines 195-220, per exemple, sens dubte les millor de l’obra—, que hauria pogut llegar-nos una més que destacable opera prima si hagués aconseguit precisament alliberar-se d’aquesta obsessió seva per fer una obra gran, una obra definitiva, una obra que havia d’ésser rebuda, per força, amb aplaudiments i víctors, quasi amb unànime aclamació.
És possible que ens errem, però sentim que si hagués estat capaç de deixar-se endur únicament per la seva manera d’escriure, si hagués fet allò que li demanava el cor— i no tant allò que li exigien el seu cervell i la seva necessitat de reconeixement (immediat)— el resultat hauria estat molt millor. Possiblement tampoc no una obra gran, però si una de mèrit. Una que ens hagués incentivat a esperar amb anhel el proper llibre d’una tan prometedora escriptora.
Ara per ara, havent llegit el que hem llegit, només ens resta esperar que no trigui a prendre consciència que allò que fa —o pot fer gran— a un autor o autora no és pas escriure allò que es força a escriure, i menys encara allò que creu que els altres volen llegir, sinó allò que tan sols ell o ella han i poden escriure!
Per enllestir, transcriurem un paràgraf que reflecteix el que, segons el nostre parer, és l’estil —espontani, directe i diàfan— que més s’adiu amb el talent narratiu de Haley Tanner. Un estil natural, que no tan sols no defuig la reiteració, ans el converteix en recurs literari:
«La Lena no es va despertar perquè algú hagués trucat a la porta, es va despertar perquè l’home agradable es va aixecar del sofà.
L’home agradable es va aixecar del sofà, es va apropar fins la porta i va obrir, i la Lena va obrir els ulls desitjant que tornés al seu costat. Li agradava dormir amb aquell home assegut al seu costat, despert. Feia un temps agradable i aquella dormideta a mitja tarda, arraulida al sofà, amb la tele encesa, li agradava molt, encara que l’home hagués posat les notícies. En sentir que posava les notícies, s’havia desvetllat una mica, però va fer veure que continuava adormida perquè volia que aquell moment durés eternament.»
Vaclac i Lena, Haley Tanner pàg. 198
dijous 28 i divendres 29 de juliol del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
Comparteix
|
