El més probable és que tots aquells lectors corrents als quals el terme metaliteratura provoqui —amb no poca raó, atès l’abús n’han fet que alguns— una certa al·lèrgia sentin prevenció davant d’un llibre tan diferent com Foc pàl·lid (Pale Fire), de Vladimir Nabokov, La Magrana, 2014, traduït per Assumpta Camps i Josep M. Jaumà.
Si el fullegen, a la llibreria, a la biblioteca o allí on sigui, d’entrada no sabran ni amb quin ànim ni amb quina intenció han d’enfrontar aquesta obra; en principi, la de caràcter més experimental de l’autor russo-nord-americà, dividida en quatre parts (prefaci, poema, comentari i índex) que fan la impressió de no poder ésser més desiguals i deslligades —per no dir incompatibles.
I es preguntaran per quins sets sous la major part dels editors, dels acadèmics i dels crítics —en general, ben poc proclius a compartir criteris— s’han posat d’acord en definir una amalgama literària tan extravagant amb el terme de novel·la. Sospitaran, i és possible que no vagin gaire desencaminats, que si ho han fet, excepcionalment, és perquè tampoc ells no ho veien gaire clar, han temut fer una passa en fals que els posés en evidència, i han optat per la solució fàcil: encasellar-la en el gènere omnívor que ho accepta tot sense cap queixa.
Podria, per descomptat, provar de posar-me seriós i plantejar la meva pròpia teoria, fonamentant-la amb les hipòtesis que provenen de la meva atenta lectura (i relectura), que m’ha permès, mercès a un esforç que en cap cas podria qualificar com a menor, treure, almenys, un cert entrellat allí on, no ja d’entrada, sinó al llarg de la major part de les pàgines del llibre, semblava que no n’hi havia ni n’hi podia haver.
Podria dir, per exemple, que Nabokov no explica tant la història que fa veure que explica (la del poema “Foc pàl·lid”), sinó que, amb l’estratagema de prefaciar-la, comentar-la i indexar-la, explica —o, més aviat, fingeix explicar: un doble fingiment, doncs— la versió del seu escoliador. Una versió —més que mai, perversió— que converteix el glossador en, (auto)tergiversat i mal interpretat, protagonista del poema que, capciosament, assegura interpretar.
Però alhora em caldria afegir que no obtindrem una visió completa de la (presumpta) història i personalitat del glossador fins que no haguem llegit, amb extrema cura, l’índex final. Un índex breu que, paradoxalment, aporta més clarícies —o, aparences de clarícies, car com a bon jugador d’escacs, l’autor sabia que cal confondre contínuament al contrincant, si vols acabar guanyant-li la partida— que no pas el llarguíssim, inflat, narcisista “comentari”.
Tanmateix molt en temo que, siguin o no les meves modestes hipòtesis més o menys pausibles, resultarien ben poc útils. En primer lloc perquè el meu infructuós intent d’explicació tan sols aportaria més confusió; en comptes d’ajudar a veure-ho tot un xic més clar —que és el màxim objectiu que podem pretendre assolir amb obres d’aquesta mena— encara hi afegiria major obscuritat. En segon, i molt més important, perquè provar de definir o analitzar, seriosament, un joc és impossible.
Perquè —deixeu-m’ho dir ben alt i ben clar—, aquest polièdric artefacte anomenat Foc pàl·lid és, per damunt de tot, un joc: un enrevessat, indefinit, obert i infinit joc literari, sense normes ni condicions prefixades, on cada jugador ha de jugar la seva partida. I si el seu creador, en comptes d’acompanyar-lo d’unes instruccions, ha preferit deixar-nos el tauler perquè hi juguem, qui sóc jo per esmenar-li la plana i dir-li a algú com hi hauria de jugar?
Oblideu tot el que he escrit fins ara —Nabokov riuria com l’home superior nietzschià (o, potser, somriuria, aristocràticament), si ho pogués llegir…—, jugueu-hi la vostra partida i ja em direu el què.
dijous, 22 de gener del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
