L’engolida dels engolits, Réjean Ducharme
Només puc (i vull) ésser qui sóc
De vegades, poques, per desgràcia —i més en aquests temps líquids, on el consum s’ha convertit en la raó d’ésser i la majoria de les editorials semblen estar més pendents de les llistes de vendes que de bastir un catàleg que representi els seus senyals d’identitat (i els faci sentir orgullosos)— obres un llibre i, gairebé des de la primera línia, sents, immediatament, que allò és literatura, que la veu de l’autor i la seva manera de veure el món hi esclata com si, més que no pas escriure, s’hagués obert el cor amb una navalla i ens el mostrés, bategant amb tota la seva força, ple de vida i d’energia, impulsant no ja paraules sinó la sang del seu esperit; més que escriure respira vida.
Amb L’engolida dels engolits (L’avalée des avalés), de Réjean Ducharne, amb traducció de Susanna Fosch, i publicat per Lleonard Muntaner Editor el mes de setembre d’enguany, aquesta sensació que el llibre transpira literatura pels quatre costats, que el seu creador s’hi ha deixat la pell, la sang i l’ànima, en escriure’l, és no tan sols immediata sinó total i absoluta: tot just comences a llegir-lo, t’adones que la raó del llibre —si és que podem parlar de raó, atès que prové (de fet, sorgeix, indeturable) de l’instint, de les vísceres, de la necessitat interior del seu autor— no és explicar o narrar res, sinó donar a conèixer la seva visió del món.
Dic “donar a conèixer” i no pas “fer-te compartir” perquè, ell mateix sap que difícilment la compartiràs. Difícilment, molt difícilment, perquè Ducharme no tan sols és un llop solitari, algú que segueix el seu camí i únicament el seu camí, costi el que costi i en resulti el que en resulti, sinó que, tant ell com Bérénice, la seva colpidora, inoblidable protagonista, són llops esteparis; són fills de la natura, ànimes lliures i alliberades, que, com el protagonista de la novel·la de Hermann Hesse, tenen la determinació de «vèncer la gran malaltia de l’època (…)[caminant] per l’infern (…) amb voluntat de franquejar l’infern, d’enfrontar-se al caos, de suportar la maldat fins el final».
De fet, més que no pas de vèncer-la, d’afrontar-la, de plantar-li cara, de no deixar-se sotmetre; d’ésser, fins al final, ells mateixos; d’ésser el que han d’ésser. Com podríem compartir la visió, irredempta, salvatge, de Bérénice si el que la caracteritza, precisament, és que ella és ella, que és incomparable i intransferible; que quan va néixer, amb ella es va trencar el motllo. És per això, perquè és com és —i, sobretot, perquè no està disposada a renunciar a ésser com és per res del món: “Una oreneta abans es deixaria morir que renunciar a cap dels quatre vents. Per tant, m’he convertit a la lògica vital de […] les orenetes1” (pàg. 185)— que fa el que fa, que reacciona com reacciona.
Perquè, i crec que aquesta és una constatació que és important de fer, ella, que és el símbol de la individualitat, de la primacia dels instints, més que no pas actuar, que prendre la iniciativa, el que fa és reaccionar: respondre, a la seva manera, als actes o intervencions dels altres. Intervencions que ella sent com a intromissions, com a invasions. Invasions que pretenen canviar-la, que pretenen dir-li què ha de fer; com ha de comportar-se. Que, en definitiva, pretenen imposar-li una visió del món que no és —i no té cap intenció de deixar que sigui— la seva.
I per això (acció, reacció) reacciona sobretot contra els seus pares, perquè la volen canviar, perquè —conscientment, intencionadament, el pare; inconscientment, pel (que ella creu que és) el bé de la filla, la mare— la volen adaptar a la societat on viu; perquè la volen civilitzar.
Tant ell com ella són, i volen seguir essent, ciutadans, seguir formant part del col·lectiu, del nosaltres. Se senten còmodes, formant part d’aquest nosaltres, i no són capaços d’entendre que, al costat (més aviat, al marge) de la majoria, dels que accepten (i agraeixen) el contracte social de Jean Jacques Rousseau, hi ha una minoria, l’excepció, que no tan sols no l’accepten, sinó que el rebutgen, frontalment: “un refugi, per segur que pugui ser, que no és una gàbia, una presó, un soterrani tètric i repugnant? Prefereixo la vida en la seva devastadora immensitat que no les fortificacions agradables i enfarfegades que et construeixes2” (pàg. 37).
Com els seus pares, doncs, només la podrem entendre —i, per tant, entrar en la novel·la en les millors condicions— si partim de la idea que Bérénice és l’insecte de La transformació de Franz Kafka però que, en comptes d’aparèixer, un bon matí, a la seva habitació, ja hi va néixer, en aquesta habitació que no reconeix —en aquest món que ni reconeix ni pot sentir com a seu.
Un món que veu amb el mateix desconcert, i la mateixa angoixa, que el veia, fa 2.000 anys, Lucreci: “¿Per què la mort prematura roda d’ací i d’allà? I aleshores l’infant, com un mariner escopit per les onades cruels, jeu nu en terra, sense paraula, freturós de tot auxili vital, des del moment en què la natura, arrancant-lo amb esforç del ventre de la mare, l’exposa a les riberes de la llum; omple l’espai amb el seu vagit planyívol, com és just, si li resten tants de mals de travessar en el curs de la vida!3” (De la natura, llibre V, versos 220-227).
Tot i que potser ho hauríem de dir a la inversa: que els insectes som nosaltres, i que ella és l’àliga que ens sobrevola, que ens hauria de sobrevolar, si la societat d’insectes on ha nascut, començant pels seus pares i pels seus mestres, no insistissin en tallar-li les ales: “Noto que em creixen ales […], que s’engrandeixen, s’inflen amb els cops de vent i m’arranquen de terra. M’allibero. També em creixen urpes. Ja em surten per la punta des dits […] Ja em torcen els dits, em tensen les mans. Aviat podré mirar-me el sol de cara sense enlluernar-me, com una àliga” (pàg. 138)4; “És això que sóc: un núvol de fletxes que pensen, que veuen que volen i cap a quins blancs volen5” (pàg. 140).
Ella, arribada d’un planeta llunyà i estrany que, tal com acaba apuntant al seu epíleg en Jaume C. Pons Alorda, es podria dir “LA PASSIÓ” (pàg. 276), només pot veure el nostre com un lloc absurd, sense sentit i, sobretot, inútil, on la vida és desaprofitada miserablement, una i una altra vegada: “La teva vida no et necessita per viure’s. Els dies no han de menester ningú per comptar-se […]. Al final de cada dia […] hauràs fet els teus tres voltets, hauràs caminat, menjat i dormit, hauràs après gramàtica, història i geografia, seràs més gran, més instruïda i estaràs molt més compromesa amb la tifa6” (pàg. 91).
I, en veure-ho, se n’esgarrifa —“[La vida] és pura tifa. I la tifa és per a les vaques7” (pàg. 92)— i és revolta. Es revolta, li cal revoltar-se, perquè, d’altra manera, rebentaria; perquè per a ella adaptar-se o conformar-se, transigir (o, el que és el mateix, rebaixar-se) no és una opció. Perquè sent el conformisme, la submissió i l’obediència com el pitjor dels mals.
I si, com diu molt bé Pere Calonge al pròleg, “la ràbia és, probablement, un dels trets que millor la defineixen” (pàg. 11), és perquè no pot entendre que els altres no es rebel·lin, que acotin el cap i que renunciïn a viure la vida amb intensitat, de veritat, fins al final, nietzschianament, assumint-ne, alhora, el goig i el risc: “Qualsevol que persegueix la veritat fins al final, qualsevol que en té la força, és algú que escala un raig de sol i acaba caient-hi dins8” (pàg. 184).
Aquest és, exactament, el joc que ha d’acceptar qui vulgui llegir L’engolida dels engolits: el d’enfrontar-se a un llibre que el sacsejarà per complet. Amb una obra que, en el cas que hi entri —perquè, cal avançar-ho, són molts els que en quedaran fora, els que no siguin capaços de superar el seu desconcert inicial, el contacte brutal que suposa una literatura tan visceral, tan alliberada, tan totalment arrelada en el cor i l’ànima de seu autor—, tan aviat estimarà amb bogeria com, en alguns moments (quan Ducharme sembla que superi el llindar que separa la lucidesa de la bogeria), tindrà la temptació, quasi irresistible, de llançar la finestra.
Una obra, doncs, per a aquells que entenguin la literatura —i la vida: que és la font, el mirall i la raó de la literatura— com un esport de risc, on, igual que ho pots guanyar tot, tot ho pots perdre. Estàs, benvolguda lectora i benvolgut lector, disposat a arriscar-te a perdre per guanyar?, a convertir l’aventura de llegir en un viatge (apol·lini i dionisíac) entre tot o no-res?
dijous, 15 de novembre del mmxviii
1 « Une hirondelle se laisserait plutôt mourir que de renoncer à aucun des quatre vents. Donc, je me suis convertie à la logique vivace des […] hirondelles », (L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 259).
2 « Un refuge, aussi sûr qu’il puisse être, n’est-ce pas une cage, une prison, un souterrain sombre et visqueux ? J’ai plus envie de la vie dans sa dévastatrice immensité que des retranchements doux et encombrés qu’on y a ménagés. », ( L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 40).
3 “cur anni tempora morbos / adportant? quare mors inmatura vagatur? / tum porro puer, ut saevis proiectus ab undis / navita, nudus humi iacet infans indigus omni / vitali auxilio, cum primum in luminis oras / nixibus ex alvo matris natura profudit, / vagituque locum lugubri complet, ut aequumst / cui tantum in vita restet transire malorum.” (Lvcreti, De rervm natvra, Liber Qintvs, v. 220-227)
4 « Je sens des ailes grandir […], s’élargir, se gonfler au hasard des coups de vent et m’arracher du sol. Je me fais libre. Je pousse des serres aussi. Elles sortent déjà par le bout de mes doigts […]. Déjà, elles me tordent les doigts, me tendent les mains. Bientôt, je pourrai regarder le soleil en pleine face sans être éblouie, comme un aigle. », (L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 189).
5 « Voici ce que je suis : un nuage de flèches qui pensent, qui voient qu’elles volent et vers quelles cibles elles volent », (L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 193).
6 « Ta vie n’a pas besoin de toi pour se vivre. Les jours n’ont besoin de personne pour se compter. A la fin de caque jour […] tu auras fait tes trois petits tours, tu auras marché, mangé et dormi, tu auras appris de la grammaire, de l’histoire et de la géographie, tu seras plus grande, plus instruite et plus profondément engagée dans la vacherie », (L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 120).
7 « [La vie] c’est de la pure vacherie. La vacherie est faite pour les vaches », (L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 121).
8 « Quelqu’un qui suit la vérité jusqu’au bout, qui en a la force, est quelqu’un qui escalade un rayon de soleil et finit per tomber dans le soleil », (L’avalée des avalés, Réjean Ducharne, Gallimard, Folio 1.393, page 258).
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries de novel·la
 |  |  |  |  |  |  |  |  |  |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Aquesta anàlisi literària de “L’engolida dels engolits”, de Réjean Ducharme” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
