Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando

La màgia de l’odissea quotidiana

De vegades, algun saberut —els saberuts són els que mai no s’equivoquen, el que no dubten perquè tampoc no s’arrisquen, els que repeteixen el que han dit els altres— se sorprèn quan un poeta escriu una novel·la, i no tan sols se sorprèn, sinó que tot seguit qüestiona que pugui tenir el mateix valor que la seva obra poètica, talment com si narrativa i poesia fossin arts tan distanciades —per no dir, oposades— com ho són, en l’àmbit polític, la democràcia i el totalitarisme.

Només cal posseir una unça de criteri —i el criteri és com les orquídies: ni es poden cultivar en captivitat ni es poden imitar— per saber que poesia i narrativa no són més que dues de les diverses tonalitats possibles que té al seu abast un escriptor per fer sentir la seva veu, per maldar per traslladar damunt del paper la visió del món que li brinda la seva ànima artística, el seu jo interior. Dues eines literàries que no tan sols no són incompatibles, sinó que són germanes literàries —en realitat, bessones univitel·lines, ja que comparteixen el mateix bressol artístic.

Si ens endinsem en Les llunes i els calàpets (El Gall Editor, 2015), “la primera novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, […] «gènere» que fins els anys noranta l’autor no havia practicat”, com ens informa Lucia Pietrelli en la seva introducció (les, tan adients com imprescindibles cometes de «gènere» són seves) constatarem des de la primera línia que la veu del santanyinenc es manté tan fidel com identificable; que és el mateix poeta que coneixíem el que ens parla (com era el mateix narrador de les emocions i dels sentiments qui se’ns adreçava des de la seva poesia). El mateix autor que, amb la seva prosa senzilla però bastida amb una cura i una delicadesa extremada, precisa i preciosa alhora, ens parla des del més endins del seu endins.

Perquè el seu és, sens dubte, un relat, la història d’una família, d’un temps i d’un país —d’un temps que s’ha perdut entre les ombres enlluernadores de la modernitat i del turisme; d’un país que ha venut la seva ànima al faust de la facilitat— però és, sobretot, una radiografia interior: “els únics paisatges vertaders són els paisatges interiors”. Una radiografia interior ensems personal i social: de l’autor, dels personatges però, també, d’una època; d’una època (i d’un espai) que marxà per no tornar mai més.

I és precisament per això —per això i, segurament, perquè un crit interior li ho reclamava— que la seva narració té un tan marcat aire mític o èpic, que l’acosta tant al realisme màgic llatinoamericà. I dic llatinoamericà i no pas hispanoamericà perquè hi rastrejo no tan sols ressons de García Márquez o del Vargas Llosa inicial, sinó, també, del (massa sovint negligit) brasiler Jorge Amado, especialment, del seu Gabriela, clau i canyella. D’aquestes obres on la realitat i el misteri avancen agafats de la mà; tan agafats de la mà, almenys, com la natura i el misteri.

Això sí, com no podia ésser d’una altra manera, d’un mite adaptat al segle XXI, d’un mite a la humana mesura; d’un mite arrelat en la terra i entre els homes; d’un mite que parteix i es configura en la quotidianitat, en la vida nostra de cada dia. En aquesta vida nostra que, pel simple fet que la sobrevivim —“En aquest món, les alegries són miloques sense fil que en elevar-se, es tornen un vol de petites cendres?”—, ens converteix, immediatament, en herois. En herois antiheroïcs, però herois, tanmateix. O sigui, en els únic herois possibles en aquest món on déu ja va morir (a mans dels homes) ja fa tant de temps.

Perquè, millor que ningú, Vidal Ferrando —i amb ell el seu alter ego, el narrador de la novel·la— sap que els mites no són (ni poden ésser) fills dels déus sinó dels homes: “Al final, ¿què hi ha darrera el sàndal de dels mites sinó quotidianitat i fantasmes?”. Perquè, així com el mite neix de la història, també, la història neix del mite —neix i es consolida: quantes vegades el que sabem (o creiem saber) sobre la història es fonamenta més en el mite, en la hipèrbole, que no pas en la història, en els fets?

Perquè, tot i que sovint creiem (o ens vulguin fer creure) el contrari, ni la història ni els mites no tenen ni han tingut mai veu. I, per tant, per parlar els cal la veu dels homes.

I com es preservava la veu —més exactament, les veus dels homes— sinó en els seus relats? D’aquests relats mil·lenaris que foren els predecessors (i, alhora, també els mestres) de la literatura. D’uns relats que, ara com llavors, s’apuntalen en la memòria (i, encara més, en la desmemòria) dels homes; i que, per això, han d’ésser, per força, contradictoris, inexactes, erronis. És en aquest sentit que la citació de Joseph Brodsky que encapçala l’obra no pot ésser més adient (i aclaridora): «En ensopegar amb la memòria, el temps reconeix la seva impotència».

Una impotència no tan perillosa (i devastadora) per ella mateixa, sinó pels resultats que comporta: perquè fa desaparèixer el rastre de llocs, de temps i de vides. Serà contra aquest atziac perill, potser el pitjor de tots —si “el futur de tots els homes és la mort?”, si viure és avançar envers la mort i no deixem petjada, per què vivim?— que l’autor i el narrador (l’autor convertit en narrador, de fet) s’alçaran amb les armes de la veu i la ploma.

El narrador, per fer reviure la figura del seu avi, desfigurada i quasi esborrada pels vents del temps; l’autor, a través de la història de l’avi Bramona, la d’una terra que, havent perdut —per no dir, (mal) venut— la seva identitat, sembla no adonar-se que si renuncia a conèixer (i a preservar) els seus orígens i la seva història, renuncia, irremissiblement, al seu ésser-en-el-món, al seu caràcter únic i intransferible, a la seva raó d’ésser: “en ser al poble es posa a treure color la meva percepció del món i dels éssers. I el fet de tu adonar-te’n que tot té un nom i de saber-lo pronunciar adquireix una consistència superior a qualsevol miracle de la tècnica, i també és més abellidor, més genuí”.

En definitiva, si creus que la teva terra és allí on, quan dius «Bon dia; avui fa bon temps», et responen «Bon dia; sí, sembla que fa bon temps», però no saps que és un calàpet, llegir aquesta esplèndida novel·la d’Antoni Vidal Ferrando et farà conscient que quan es perd una paraula es perd tot un món; i que, com més mons es perden, més orfe, pobre i desvalgut queda el planeta terra.

diumenge 29 d’abril del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’Antoni Vidal Ferrando

♠ Aigües desprotegides.
♣ La ciutat de ningú.
♥ Amors i laberints

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Com