Suïcidi, Édourad Levé, Quid Pro Quo Edicions, 2018

Autoretrat / Suïcidi, Édouard Levé

14 de setembre de 201827 de setembre de 2021 Xavier Serrahima Sense comentaris

Si t'agrada, comparteix-ho!

Autoretrat / Suïcidi, Édouard Levé

El cor que il·lumina la nit

No crec que descobreixi res d’especial si dic que ens trobem en uns temps difícils per a la literatura, per a la literatura literatura, la literatura amb cara i ulls —per allò que en podríem dir la literatura d’autor. Des de fa uns anys, massa anys, ja, una bona part dels editors, de casa nostra i de més lluny, han tendit a la homogeneïtzació, a publicar llibres que s’assemblen tant els uns als altres que no estem segur si el que estem llegint és, pam amunt, pam avall, el mateix que llegíem ahir. La recepta literària, l’ús d’un motlle més o menys unificat per escriure ha esdevingut el camí més directe, i més fàcil, per publicar.

Segurament seria una temeritat afirmar, i menys categòricament, que, enmig de tota aquesta literatura —o pseudoliteratura— efímera, que deixarà ben poc rastre, Édouard Levé serà un dels autors que quedarà però el que sí crec que es pot afirmar (és prou sabut que la millor manera d’errar-se és fer pronòstics, però possiblement s’erra encara més qui mai no arrisca) és que és un autor autor, algú que no tan sols té una veu pròpia, i de ben poderosa, sinó que escriu seguint el que el cor li dicta —o, més exactament, deixa que sigui el cor qui escrigui per ell. Un artista, doncs, no pas un artesà, que escriu per (i expressant) la seva necessitat interior.

Això, per descomptat, pot suposar que no sigui del grat de tothom. Que, com li succeeix per exemple a un altre autor tan autèntic com ell, el colossal Thomas Bernhard, els lectors majoritaris, els commons readers d’avui en dia, el deixin de banda, que no l’acceptin, que, per la seva peculiaritat —peculiaritat entesa com a personalitat, com a naturalitat, mai com a originalitat o virtuosisme (i encara menys, volguts o impostats)— no el pugui paladejar o pair, que el seu sabor, desacostumat, se li faci estrany, que se li giri en contra. Almenys d’entrada. Fins i tot, que hi hagi qui no el pugi pair ni d’entrada ni mai, qui, directament, el rebutgi.

Tanmateix crec, modestament, que aquells lectors que busquin —més aviat, que trobin (perquè, normalment, si busques, no trobes— en la literatura alguna cosa més que entreteniment o diversió, aquells que no hi busquin (només) una bona història, aquells que hi busquin una de les múltiples, quasi il·limitades imatges de la condició humana, una tranche de vie, tenen moltes possibilitats de sentir-se molt atrets per l’escriptor i fotògraf francès.

Sempre i quan, en primer lloc, li brindin una oportunitat i, en segon, es deslliurin de qualsevol mena de prejudici: que el llegeixin com aquell qui, un bell matí de diumenge, surt a passejar pel camp, sense esperar res en concret, però convençuts que la natura els oferirà moments tan agradables com sorprenents, goigs que s’haurien perdut si s’haguessin quedat a casa. (I si no els passa això, si no s’hi senten atrets, almenys sabran que existeix; almenys hauran afegit un altre tast al seu paladar literari).

Provar d’explicar Autoretrat (Autoportait), Quid Pro Quo Edicions, setembre del 2018, traducció de Marta Marfany Simo, és com provar d’explicar La recherche —per més que Proust i Levé no poden ésser més diferents en gairebé tots els sentits, començant pel literari: si el primer és l’exuberància, el llenguatge pel llenguatge, la poesia convertida en novel·la, el segon, la contenció, el llenguatge perquè no troba un altre element per substituir-lo, la prosa convertida en sentència— i pretendre tenir alguna opció de sortir-se’n: no només és absurd sinó, sobretot, inconvenient, per no dir inútil; en intentar-ho, perdràs molt més que no podràs guanyar.

El màxim que pots assajar de fer és introduir-lo, comentar-lo, incitar a llegir-lo. Si un autoretrat clàssic pretenia assolir la totalitat, dibuixar o apuntar cada detall, fins el més ínfim o irrellevant, aquest és impressionista, puntillista, fins i tot: el resultant no és una (sola) imatge sinó una imatge polièdrica, composta per miríades d’imatges, per traços mínims, quasi imperceptibles —que es veuen de prop però que només poden ésser copsats de lluny—, per una successió ininterrompuda de (quasi) no-res que ho acaben essent (quasi) tot, per pinzellades o frases que dibuixen o parlen per comparació, per contestació, per juxtaposició fins i tot.

Frases, llençades com ganivets damunt d’una diana que dóna voltes sense parar per un artista de circ que no busca meravellar o lluir les seves habilitats —“No vull brillar” (pàg. 25); “La virtuositat em desagrada, confon l’art amb la proesa” (pàg. 29); “No busco la novetat, sinó l’encert” (pàg. 36)— sinó descobrir-se tot descobrint-se als altres, que conformen una personalitat, i alhora una vida: la vida que aquesta personalitat ha determinat.

Vida i personalitat que, tot i la seva versemblança, la seva autenticitat, ben poc importa si és, de veritat, autèntica, si és de veritat autobiogràfica o no: “De vegades em dic que si mentís, les coses serien més simples, i no només per a mi” (pàg. 50).

Diríem que sí, que és de veritat autobiogràfica, ens la jugaríem afirmant-ho, car és tan viva, tan real, tan viscuda —per no dir, assumida— que sembla impossible que algú hagi pogut inventar-se una personalitat com aquesta, però, i què hi fa, si és o no real? El que compta, per damunt de tot, és que és convincent, que (com els pròlegs ficticis de Ferran Escoda, més autèntics que la major part dels pròlegs reals) l’autoretrat no pot ésser més fidedigne, més contradictòriament fidedigne. De fet, més fidedigna per contradictòria, perquè la vida, qualsevol vida, no tan sols no és plural i polièdrica sinó, sobretot, contradictòria; perquè Heràclit ja sabia que si som, som, principalment, per (i en) la nostra eterna lluita de contraris.

Suïcidi (Suicide), Quid Pro Quo Edicions, abril del 2018, traducció de Marta Marfany Simo, va ésser el seu darrer llibre, ja que, deu dies després de lliurar el manuscrit a l’editorial, com si volgués fer honor al títol, i mai no sabrem si com a conseqüència de la seva elaboració, es va suïcidar.

Cal advertir, això no obstant, que la seva intenció inicial no era la d’analitzar la seva pròpia mort sinó la d’un amic seu d’infantesa, que havia tingut lloc vint anys abans. I fer-ho d’una manera que el resultat sigui, alhora, una anàlisi sobre la mort (la que hom decideix donar-se a un mateix, però també la mort en general) però, sobretot, un retrat: un retrat del seu amic desaparegut. Un retrat que sobta, sobretot —i no és cap joc de paraules— perquè no conté cap retret; perquè, tot i que va deixar tant la seva família desvalguts i desemparats, Levé no el jutja, ni, encara menys, acusa l’amic, sinó que mira d’entendre’l; mira, per damunt de tot, d’esbrinar qui era.

Qui era, la relació que tenia amb els altres, amb tots els altres, començant per ell, amb tots els que va deixar enrere en llevar-se la vida, amb tots els que han hagut de viure sense ell —amb tots els que han hagut d’aprendre a viure sense ell. Perquè, en el fons, i per més que tant el títol com el fet que el dugués a escriure pugui fer creure que tracta sobre la mort, la novel·la tracta, essencialment, sobre la vida. Sobre la vida sempre al costat o com a l’altra cara de la mort, però sobre la vida.

Sobre la vida, el record, la imatge i la existència del seu amic desaparegut (que, després de llegir el llibre, acaba tenint més vida que la major part de la gent que coneixem, que fa reviure amb un detallisme impressionant) però, al mateix temps, de la vida de tots els que el van sobreviure. Dels que, en sobreviure’l, també, d’una manera o altra, el fan sobreviure: “Ben mirat, encara parles, a través d’aquells qui, com jo, et fan reviure i t’interroguen” (pàg. 14).

En definitiva, la vida i la mort, la mort i la vida, com a tret definitori de l’individu. Com la part més fosca, més desconeguda, més antipàtica, la que la major part de la gent prefereix oblidar, no parlar-ne, situar-s’hi d’esquena com si així fa fessin desaparèixer, però també la que més —no goso dir, la que millor— ens acosta i ens fa conèixer els nostres límits, la que ens ajuda a saber qui som o, almenys, qui podem ésser.

Mirar la mort a la cara fa por, molta por, pànic, fins i tot, i per això acostumem a preferir mirar la vida, com acostumem a preferir mirar les fotografies impreses, plenes de llum i color, però si ens atrevim a donar, encara que sigui de tant en tant, un cop d’ull a l’altre costat de la vida, als negatius fotogràfics, potser descobrirem que, per contrast, la claror del viure encara ens il·lumina més: “El teu suïcidi fa més intensa la vida dels que t’han sobreviscut. […] Tu ets la llum negra però intensa que, des de la teva nit, torna a il·luminar el dia que ells ja no veien” (pàg. 25).

dijous, 13 i divendres 14 de setembre del mmxviii

Altres anàlisis literàries de Quid Pro Quo Edicions


Cartes a Milena Franz Kafka	La dificultat de ser Jean Cocteau	L’escopeta de caça Yasushi Inoue	James Joyce Cartes. Antologia	Epistolari Jordi Arbonès Antoni Clapés