Per a un llibre del gènere fantàstic, podríem imaginar una presentació més encoratjadora i atraient que donar a conèixer la seva gènesi quasi miraculosa? Que explicar, com ho fa la seva editora en la seva nota de colenda, que “La novel·la que acabes de llegir és un d’aquells originals que ens arriben per email i que sembla impossible que no arribin mai a veure la llum a les llibreries”? Pot ésser més inversemblant, la inversemblança, sobretot quan es tracta d’un escriptor novell? Pot allò que, amb un cert aire de sacralitat amarat d’elitisme —massa sovint, més perjudicial que no pas beneficiós—, anomenem metaliteratura posseir un origen i una gestació metaliterària?
La resposta, afirmativa, a aquestes preguntes és El Jove Nathaniel Hathorne, el destacable debut literari de Víctor Sabaté (Raig verd editorial, Barcelona, 2012), una nouvelle que converteix el mateix fet d’escriure en literatura, l’escriptura en un joc literari. Un joc de miralls permanent, habitat per alguns dels grans noms de les lletres universals —Borges, Bioy Casares, Ocampo, Poe, Chesterton, Maupassant, Jacobs, Sinclair… — on res és el que sembla i tot, sense ésser-ho, és el que és; un joc de miralls encarats els uns amb els altres, que es reflecteixen mútuament fins l’infinit.
Una obra que intriga, voluntàriament, des del seu títol —«Per quina raó li han manllevat la “w” al cognom de Nathaniel?»—, bastida amb una sòlida i ben adient estructura de vasos comunicants, que ens parla de literatura bo i parlant-nos, en un etern retorn circular, d’altres narradors i de llibres, de les dificultats, les incerteses i constants indecisions de l’escriptura, i de la creació artística en general: “quan s’escriu una novel·la sempre es corre a la vora de l’abisme, i l’habilitat de l’escriptor consisteix a apropar-s’hi tant com sigui possible, sense estimbar-s’hi”, (pàg. 25).
Com és lògic en qualsevol opera prima, alguns dels seus aspectes són millorables —el primordial, des del nostre modest punt de vista, recolzar-se més que no convindria en referències d’altres autors, en comptes d’en l’obra mateixa— però exigir-li a un artista que comença igual que a un de consagrat seria tant com creure que neix un Rimbaud a cada cantonada. Però de Rimbaud només n’hi hagué un i, vist com acabà, posar-lo com a model seria tan injust com perillós…
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 15 març del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
