Reviure els estius
Segurament, la poesia és l’art (escrita) del dubte que es pregunta a ell mateix; i el poeta, el gran interrogador; no el que resol les preguntes, sinó el que les comparteix. Joan Manuel Homar, amb La lentitud de la mirada, últim Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2016, (El Gall Editor, abril del 2017), ja ens adverteix, des del pòrtic del poemari del primer vers, que “un llibre de poemes […] / […] és sempre un desconcert, / una mirada lenta que escampa el seu sentit” i que, per tant, si volem assaborir-lo com pertoca (i com es mereix), la serenor, la calma i el ritme del llagut —que deixa que sigui “el xip-xap del mar” qui el porti— són imprescindibles.
Que, en una d’aquelles paradoxes que donen sentit a la literatura (i a l’existència), arribarem més lluny i avançarem més de pressa si avancem “a poc a poc”, si adaptem la mirada al bressoleig d’un “mon [que] s’adorm”, “amb l’actitud d’obrir i expandir[-lo]”, si llegim no tan sols com si el temps en sobrés, sinó com si fos l’únic (i, alhora, el darrer) far que ens pogués (més o menys) il·luminar; precisament perquè com menys creiem que ens en quedi per endavant, com més haguem arribat a l’hivern de la nostra vida —“Transcorren els estius i sempre som / més vells que en qualsevol fotografia”—, més haurem après a valorar-lo; més haurem d’alentir-lo, si no volem arribar abans de l’hora al “Port desert” que a tots ens espera.
Perquè, igual que li succeïa a l’Àlex Susanna a Filtracions (un poemari amb el que estableix una certa afinitat), Homar, tot i no essent gaire gran, se’n sent força. I si en la vida el sentiment és important, en poesia si no ho és tot, gairebé. Sent que ja ha navegat la meitat de la seva Odissea; i, sobretot, sent (o, més exactament, sap) que tot i que encara sigui lluny d’Ítaca, ara mateix, a casa seva ja són més (presents) les absències que no pas les presències: “la casa dels pares […] ja no és casa seva”.
El poeta sent que ja ha arribat al temps del sense —un terme, no pas per casualitat, reiterat constantment al llarg del poemari: “sense cordam”, “sense mar”, “sens batalla”,…—, al temps del buit, de les absències, de les mancances, de la memòria, dels records, de l’oblit, dels “extirpats”, dels epitafis. Al temps on la mort esdevé una presència, una ombra ominosa que tothora ens acompanya, on ens sembla que tenim més passat que no pas futur, a aquest temps desagradós, al “gris despullat desembre” que “és l’acompte dels dies”, al temps de “les hores passades”, al temps de les “altes hores de la vida”; fins i tot, al temps on “el vell casal familiar / és un cadàver saquejat”.
I és en aquest temps —o, més aviat, en aquests temps, en plural— “[d’]illes sense rems, fatalment abocats / a la futilitat que suplanta la vida”, en que “ja caduca el desig” (un altre terme justament repetit), que l’escriptor sent la necessitat de re-crear —“t’escric / per recrear la primera vegada”—, de crear de nou, de tornar a donar, a través de la poesia, vida a la vida, a les llums de l’estiu que enyorem des de l’hivern; de recobrar el que és efímer, el que ja no hi és, el que va ésser i ja no és, però que perviu, etern, en el record: “l’únic afany és romandre cant”; “se’ns renova el jo i l’aparença / i vivim altres vides no viscudes”.
En definitiva, un bon llibre de poesia, d’algú que té clar —i ho demostra vers a vers en la seva escriptura— que la pregonesa i la simplicitat van de la mà, que l’artifici i l’exhibicionisme virtuosista al què ens tenen tan (mal) acostumats tants poetes actuals és una malaltia que (si) té cura. Llegiu-lo.
diumenge, 25 de juny del mmxvii
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de juny del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries d’El Gall Editor
♠ Els meus premis, Thomas Bernhard.
♣ Sí, Thomas Bernhard.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
