Per poc partidaris que siguem dels cànons literaris —i menys d’aquells que es presenten amb ínfules d’incontrovertibilitat— potser sí podríem convenir en un dels trets que permeten determinar si una obra literària (i artística, en general) assoleix un nivell de qualitat destacable: la seva capacitat de reflectir amb profunditat i escaiença l’essència de l’existència humana —la condició humana, per dir-ho en paraules de Malraux.
Ho comentava, referint-se a la novel·la, en Manuel de Pedrolo en una lletra adreçada a Maurici Serrahima el 16 de gener del 1955: “En les obres grans s’hi reflecteix la condició humana en tota la pregonesa dels seus problemes, de les seves angoixes, dels seus conflictes permanents.” Com més sigui capaç de copsar aquell no-se-què immaterial i inaprehensible que distingeix la substància humana, major serà l’obra.
No cal dir que per a qualsevol autor és tan fàcil proposar-se aquest objectiu com… no assolir-lo. Assajar d’escriure una obra gran és tan absurd —i tan infructuós— com tractar d’agafar una papallona amb les mans per a assaborir la seva bellesa de més a prop: et quedaràs amb la seva pols màgica als dits i, com Dèdal, cauràs per voler-te enlairar massa.
Segurament és per aquesta raó —per no haver-s’hi obsessionat, per deixar que el llibre madurés i s’anés fent a ell mateix— que Jordi Coca ha aconseguit amb la seva darrera novel·la, En caure la tarda (Edicions 62, Barcelona 2012) un resultat esplèndid. I ho ha fet narrant la vida d’un home no tan sols discret sinó absolutament vulgar. La història —en principi sense història— d’un entre tants, d’un d’aquells homes sense atributs, invisible que podria passar-nos mil vegades pel costat sense que ni ens n’adonéssim.
La intrahistòria —o, més aviat, infrahistòria— unamuniana, doncs, elevada a la seva màxima expressió. Res més allunyat de Miquel Gironès, el protagonista d’aquest llibre, que un heroi mític o èpic —“el seu paper era ben poca cosa, més aviat un discret passar sense pena ni glòria… No tenia èpica” (pàg. 152)—, grandiós i enlluernador, una fita transcendental en la història humana. Al contrari: és el més anodí i menys destacat dels homes, caracteritzat per un més que modest “tarannà indecís i tou” (pàg. 84), a una permanent indecisió, a un deixar fer i deixar passar que el condemna a viure en una eterna, irremeiable monotonia.
Com Sísif, però, i heus ací on s’estableix la diferència cabdal —la que, segons el nostre parer determina la pregonesa, i per tant, la majusculitat de l’obra— un Sísif modern: com a símbol emblemàtic del món actual, la seva condemna no s’ha degut a haver-se oposat als Déus sinó, precisament, a deixar-se dur —“preferia abandonar-s’hi, seguir el corrent natural de les coses, el riu de la vida” (pàg. 19)—, no pas allò que ha fet, sinó a allò que no ha fet. A l’heroi antic el defineix l’acció; al modern, la inacció, la passivitat: “Això és la vida. Són comptades les persones que tenen experiències excitants. Ja no queden exploradors ni viatgers, no hi ha aventurers” (pàg. 216).
Així com Lèrmontov ens presentava al segle XIX un heroi del nostre temps, Coca ens acara amb l’heroi —o, més aviat, i forçosament, l’anti-heroi (o, encara amb més precisió, l’a-heroi)— del nostre, un nàufrag que s’enfonsa de manera irreversible en un oceà de tedi i vulgaritat, en “una gegantina extensió del no-res delimitada per la rutina.” (pàg. 221); en l’absurditat d’una existència sense sentit ni objectiu, transformada en un simple passar d’anys i més “anys sense vida, […] que […] eren una eternitat de solitud i neguits.” (pàg. 50).
Una realitat de la qual el protagonista, submergit en l’automatisme de la seva irrellevant quotidianitat, no en prendrà consciència fins que un esdeveniment inesperat —la gran tempesta d’aigua caiguda a Barcelona l’estiu del 2006— el reclou a casa seva, no aconsegueix dormir, té temps de sobra per a reflexionar i fa inventari de la seva vida, per a adonar-se’n que no tan sols és buida —que es limita a carretejar “una inexistència esglaiadora, […] una buidor perfectament blanca i infinita” (pàg. 32)—, sinó que no té futur. I, el que és pitjor encara, que n’és ell el responsable: que ha estat ell, amb la seva desídia i el seu conformisme qui se l’ha anat llaurant al llarg dels anys.
Perquè, com a personatge dels nostres dies, ni tan sols pot tenir el consol de culpar els altres dels seus mals. No pot escudar-se ni en el destí —contra els quals s’enfrontaven infructuosament, però també inevitablement, els antics (la qual cosa els alliberava de qualsevol responsabilitat)— ni contra l’atzar o la casualitat, que l’exculparien. Com a fill del nostre temps, descobreix la realitat i l’actualitat dels diagnòstics dels existencialistes i constata que, per bé o per mal, estem condemnats a ésser lliures.
Contradient, doncs, les tesis de Paul Auster —per al qual l’atzar té un paper essencial en les nostres vides— Coca reclama la necessària assumpció de les nostres pròpies responsabilitats, de les nostres decisions. Perquè, ens agradi o no acceptar-ho, i encara menys reconèixer, sempre som nosaltres qui decidim, fins i tot qual creiem no fer-ho: quan no decidim, en realitat decidim no decidir. Gironès no només reconeix el seu fracàs, sinó que n’és —i se’n sap— “perfectament culpable tot i no voler-ne parlar” (pàg. 16).
Aquesta sobtada reflexió duta a terme un xic més enllà nel mezzo del camin de la seva vida, aquest tan existencial passar comptes amb un mateix impulsat per una nit de tempesta ens fa pensar, en primer lloc en Balanç fins la matinada, una magnífica obra d’un autor tan estimat —i estudiat: recordem que fou l’autor del més que aconsellable Pedrolo perillós?— per Coca com Manuel de Pedrolo, on el seu protagonista va retrocedint en el temps per a trobar les bases de la seva decebedora situació actual, també, en André Malraux i la seva Condition humaine —“Il est très rare qu’un homme puisse supporter […] sa condition d’homme…”—, però, per damunt de tot, en les Penseés de Blaise Pascal.
Els mals de Gironès —i, per consegüent de la condició humana que representa— provenen, en el fons, dels fonaments que tan bé diagnosticà el filòsof francès en el capítol “Divertissement” de l’obra esmentada. Fins a tal punt, que sembla que es refereixi a l’anti-heroi coquià —clos en una “sala […] buida i sense vida” (pàg. 37) del seu domicili per una tempesta que feia la impressió que “volgués aïllar la casa i separar-la del carrer” (pàg. 80)— en afirmar “Quand je m’y suis mis quelquefois à considérer les diverses agitations des hommes, et les périls, et les peines où ils s’exposent […] j’ai dit souvent que tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre”.*
Serà precisament quan es vegi obligat a restar a casa seva, descansant, quan tindrà oportunitat de reflexionar sobre la seva vida i adonar-se des de fa una pila d’anys no ha estat més que un simple “actor que tota la vida repeteix el mateix paper” (pàg. 54), que es limita a anar passant els dies, i prendre consciència de com ha arribat a balafiar la seva existència: “No és possible que la meva vida estigui tan buida”, (pàg. 116); “quines il·lusions he tingut a la vida?” (Pàg. 123).
Donant la raó altra vegada a Pascal: “quand […] j’ai voulu […] découvrir les raison(s) [de tous nos malheurs] j’ai trouvé qu’il y en a une bien effective qui consiste dans le malheur naturel de notre condition faible et mortelle et si misérable que rien ne peut nous consoler lorsque nous y pensons de près.” **Perquè, tal i com li succeeix tot d’una a Gironès,“les hommes qui sentent naturellement leur condition n’évitent rien tant que le repos; […] ils […] recherchent […] une occupation […] qui les détourne de penser à soi.” ***
Raó per la qual segurament podria fer seus uns versos d’Ausiàs March:
«Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report»
Podríem, és clar, afegir-hi d’altres característiques més o menys destacades —la presència del llegat de l’Ulisses de James Joyce (les vint-i-quatre hores del Bloomsday metamorfosades en una nit de tempesta); un cert, indefinible ressò pedrolià (exemplaritzat per una frase: “aquelles sines turgents” (Pàg. 30); tal vegada, una excessiva, i prescindible, tendència a reiterar la tesi (carpe diem, només vivim un sol cop)…— però considerem que no és necessari per a evidenciar les seves virtuts.
Virtuts que, malauradament, en un món com el nostre, que ret culte a la facilitat i a la lleugeresa, poden fer creure que En caure la tarda és una obra feixuga o, el que és pitjor, presumptuosa quan, en realitat, és tot el contrari. Es tracta d’una novel·la que llisca agradosament, “en què tot flueix de manera natural” (pàg. 105), escrita amb una prosa sàviament estructurada, que et posa una mà càlida a l’espatlla i es fa acompanyar, que s’adiu a l’esperit de l’obra: avançant, sense sotracs ni sorpreses, amb un ritme melancòlic però incessant, que subjuga.
En definitiva, potser no podem parlar d’una obra mestra —les obres mestres, si existeixen, les institueixen el pas del temps (i els lectors i lectores)—, però sí d’una novel·la de gran intensitat, pregona i alhora llegívola, tant aconsellable per a aquest període estival com per a qualsevol altre. Un llibre que es llegeix amb goig i et fa pensar, què més li podríem demanar?
dissabte 25 i diumenge, 26 d’agost del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat/
Publicat al Núvol, el 28 d’agost del 2012
Traduccions (aproximades):
* “Quan m’he posat a vegades a considerar les diverses agitacions dels homes, i els perills, i les penes a les quals s’exposen […] he dit sovint que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és de no saber romandre en repòs en una cambra”
** “quan […] he volgut […] descobrir les raon(s) [de totes les nostres desgràcies] he trobat que n’hi ha una de ben efectiva que consisteix en la desgràcia natural de la nostra condició feble i mortal i tan miserable que res no pot consolar-nos quan hi pensem de prop.”
*** “els homes que senten naturalment la seva condició no eviten res tant com el repòs; […] cerquen […] una ocupació […] que els privi de pensar en ells mateixos.”
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
