Doble o res, Manuel de Pedrolo
Arqueologia pedroliana
No em cansaré de repetir que l’Any Pedrolo és una magnífica oportunitat de donar a conèixer l’obra d’un escriptor de primera categoria que, més per raons polítiques i socials que no pas literàries, havia estat (més que) injustament arraconat. Tant de bo serveixi perquè mai més no faci falta recuperar-lo, perquè mantingui el seu lloc clau en la literatura catalana del segle XX, un lloc que, a dreta llei, mai no hauria d’haver abandonat. I que els seus llibres segueixin ben i ben presents no tan sols a les biblioteques sinó, sobretot, a les tauletes de nit dels lectors i lectores de casa nostra.
Doble o res, que s’hi inclou en el volum A l’ombra del crim, La Butxaca, febrer del 2018, amb pròleg d’Anna Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo, és, cronològicament, la segona novel·la de Manuel de Pedrolo, escrita, tot just després d’Elena de segona mà, l’any 1950. Va ésser recuperada, 44 anys més tard, de l’Archivo General de la Administración d’Alcalà d’Henares, on la censura franquista l’havia sepultada i publicada, a la col·lecció “El Balancí” l’any 1997, amb una presentació de Lidwina M. Van der Hout i un postfaci de Xavier Garcia. Una novel·la que, com ens aclaria la primera edició, el seu autor va “esquinçar-la en fer-ne una lectura posterior”.
En aquestes condicions, el dubte és obvi: s’havia o convenia publicar-la, quan el seu creador va preferir destruir-lo, any després d’escriure-la? O el que és el mateix: aporta, de veritat, alguna cosa, alguna cosa important, a la seva obra? Un cop llegida a consciència, la meva opinió és que no, que no aporta gairebé res a la seva obra i que el poc que aporta —la possibilitat de conèixer, de primera mà, com escrivia Pedrolo en el seus inicis novel·lístics— té un interès poc més que acadèmic, poc més que destinat als seus estudiosos; un interès, podríem dir, de pura arqueologia literària.
En primer lloc, em sembla a mi, perquè un dels dos arguments essencials del llibre, el del segrest del Senyor Lluch, no acaba d’encaixar, fa la impressió de limitar-se a ésser un mitjà per explicar la història que en realitat pretenia explicar: la de l’acte criminal (o acte de violència, que era el títol original de la obra, títol que, anys més tard, l’autor segarrenc reciclaria per a una altra novel·la posterior) que va dur a terme el Senyor Lluch en el passat.
I no tan sols un mitjà, una justificació, sinó un de ben poc versemblant. Ens podem creure, de veritat, que una persona a qui acaben de segrestar i a qui han amenaçat perquè els lliuri tres talons de 100.000 pessetes cadascun, mentre dos dels delinqüents van a cobrar-los, expliqui al tercer el que va fer un munt d’anys enrere? És creïble que senti aquesta necessitat en aquest moment concret i davant d’una persona que no coneixia una hora abans, davant d’una persona que segurament haurà de matar-la? I, per damunt de tot, és creïble el final —que, per descomptat, no avançaré? És creïble que el segrest es converteixi poc més que en una trobada entre amics?
Entenc que hauria estat preferible que Pedrolo hagués buscat un escenari —atès que el pis on el retenen segrestat és, en realitat, un escenari: l’escenari de l’obra de teatre (més o menys) disfressada de novel·la que és Doble o res— més creïble i més adient per donar cabuda a la història principal. Un escenari, i unes circumstàncies i condicions que fessin més raonable la confessió del Senyor Lluch. Per exemple, que es trobés al llit de mort i, abans de marxar, sentís la necessitat de confessar-se amb algú que conegués bé.
Pel que a la que podem considerar la història principal, la sens dubte més interessant, la que ens fa seguir llegint el llibre per saber que va fer el Senyor Lluch, per quina raó i com —la que permet, tot i que no existeixi cap investigació pròpiament dita permet, amb alguna prevenció, catalogar-la com “el primer (o un dels primers) títol policíac en català, anterior fins i tot a les tres capdavanteres novel·les de Rafael Tasis” (pàg. 24)—, segurament el major handicap amb el que ens trobem és amb la (més que evident) voluntat pedroliana de brindar-nos un missatge existencialista; d’acostar-se al Crim i càstig de Fiodor Dostoievski no tant des d’un punt de vista psicològic sinó existencial.
I empro, expressament, el terme “missatge” perquè la conversa entre segrestador i segrestat no només sembla improbable i massa pròdiga —el “parell d’hores” (pàg. 384) que passen junts seria temps suficient per explicar tot el que el segrestat explica?; més aviat fa la impressió que no— sinó massa elevada, massa inflada, per tenir lloc entre un comerciant i un aprenent d’escriptor que en cap moment se’ns diu que tinguin cap formació especial.
Més que no pas dos homes, un de gran i un de més jove, que s’han trobat casualment, amb unes inquietuds, uns pensaments i uns coneixements mitjans, convencionals, sembla com si els que parlessin fossin els més eminents catedràtics de filosofia de la més prestigiosa universitat del planeta. El que diuen, i, encara més, com ho diuen, no resulta gens natural, gens versemblant. Més que no pas una conversa, tan apassionant i viscuda com es vulgui, tan sentida, però conversa al capdavall, fa la impressió d’ésser un discurs o una conferència. Les frases (almenys, moltes d’elles, la majoria) són (massa) categòriques, profundament elaborades i reelaborades, gens producte d’un diàleg improvisat, natural.
Ho podem veure en paràgrafs com aquest, que no és sinó un entre molts, entre més que no hauria calgut: “Volem ésser raonables, donar una oportunitat a la part millor de la nostra naturalesa, obstinats a ignorar que el nostre egoisme, quan està en joc, no admet rivalitats i sempre acaba sortint-se amb la seva. […] La raó és per a les coses superficials, o bé una mesura per aplicar als altres, per jutjar-los” (pàg. 219).
En definitiva, i per tot plegat, la meva impressió —del tot, no cal dir-ho personal i intransferible— és que si Manuel de Pedrolo hagués recobrat aquesta novel·la de l’arxiu mentre era en vida, i s’hagués repensat la seva idea de destruir-la, únicament hauria acceptat de publicar-la després de procedir a una profunda i seriosa revisió o reconstrucció; procés que hauria donat lloc a una obra molt i molt diferent de la que ara podem llegir. Una obra que ens haguera permès gaudir no pas d’un Pedrolo genèsic o iniciàtic, sinó d’un Pedrolo avesat a la creació novel·lística.
dimecres, 24 d’octubre del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries d’obres de Manuel de Pedrolo
 |  |  |  |  |  |
|---|---|---|---|---|---|
Aquesta anàlisi literària de “Doble o res”, de Manuel de Pedrolo” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
