En aquests temps convulsos que vivim, quan el nostre país té clar cap on ha d’avançar però els polítics que —almenys teòricament— ens representen fan l’orni, miren cap a l’altra banda i es preocupen només d’ells mateixos, de mantenir la poltrona o d’obtenir-la de nou, res no pot ésser més adient que trobar algú que ens ofereixi llum enmig de les tenebres. Que ens guií amb mà ferma i ens recordi que, avui i sempre, serem allò que vulguem ésser! Que tan sols depèn de nosaltres que el nostre vaixell navegui per les albes esbatanades de l’oceà de la llibertat.
Si aquest algú ens adreça les seves entenimentades —però no per això menys arborades— paraules des del seu exili de fa mig segle, oferint-nos el testimoni de primera mà d’aquell que ha ostentat la presidència del nostre país durant els temps ignominiosos del franquisme, i ho fa amb entusiasme, clarividència, modèstia i el cor a la mà, ben poc més podem demanar.
Sobretot quan comença les seves memòries, redactades l’any 1956, amb un paràgraf que, malauradament, podria haver estat escrit avui mateix:
«Contemplant em moment polític actual, veiem que l’esperança de la llibertat de Catalunya s’allunya, perquè queda provat que el sentiment de democràcia i justícia humana no existeix en aquest món…»
Precisament aquesta possibilitat de visitar de nou el nostre passat i de comparar-lo amb el moment actual és el que ens brinda Memòries d’un president a l’exili, de Josep Irla i Bosch(Viena Edicions, 2010). Una obra que, tot i la seva brevetat, alguna mancança i algun punt discutible, no podria ésser més oportuna en aquests instants de desorientació que ens aclaparen. No tan sols per conèixer la història d’un dels personatges de la nostra història present més oblidats i negligits, sinó, per damunt de tot, per aclarir un xic la nostra perplexitat permanent.
En llegir el que bé podríem considerar el testament literari i polític d’Irla (una malaltia se l’endugué ben poc després d’enllestir-ne la seva redacció) ens adonem que ben poc han canviat les coses, de cinquanta anys ençà: ja sigui durant la República, a l’exili o en la democràcia monàrquica on vivim, Catalunya no ha deixat mai d’ésser vista com un problema per els respectius governs espanyols de torn. Com una nosa persistent que, en el millor dels casos, cal que suportin. I, en el pitjor, que castiguin severament.
Les memòries pròpiament dites es complementen amb 38 cartes escollides entre les que el president català redactà a l’exili. Segurament, si aquelles haguessin estat més llargues, aquestes no s’haurien inclòs al volum que comentem. Si les memòries haguessin ocupat dues o tres-centes pàgines ens hauria calgut esperar a un nou volum —potser condicionat a la recepció d’aquest— per a conèixer les lletres que Irla adreçà a tan diversos i reconeguts personatges.
Afortunadament, no ha estat així: les seves lletres no tan sols complementen ell seu escrit autobiogràfic sinó que el completen i, sovint, l’aclareixen. Sense elles les llacunes que ens oferiria serien molt àmplies, exigint la constant i inevitable del curador de l’obra, Jordi Gaitx Moltó. Si, a més a més, hi afegim que les lletres ens permeten tenir una visió molt més directa i més actual de la situació, en ésser escrites mentre es produïen els mateixos esdeveniments, en comptes de fer-ho a posteriori i basant-se en el massa sovint atzarós i poc fiable record, no podem sinó destacar l’encert d’incloure-les.
Tot i que —i retorno ara a l’esment fet més amunt sobre alguns detalls, almenys, millorables— entenc que hauria estat preferible que la selecció de lletres hagués estat més generosa i, sobretot, que s’oferissin el en seu idioma original i amb el mínim de retocs imprescindibles. (Un handicap, aquest darrer, que pot ésser compensat en part mercès a la iniciativa de Viena de poder consultar la seva versió original al web de la seva editorial).
No obstant això, hauríem agraït que s’incloguessin directament al volum, en nota a peu de pàgina o en un annex. Encara que únicament fos per constatar les capacitats plurilingüístiques que tenien els presidents catalans d’altres temps…
En síntesi, no es pot pas afirmar que sigui una obra fonamental o imprescindible —en cas que estiguem disposats a acceptar aquesta catalogació tan discutible— però si en permet descobrir una de les figures de la nostra història recent més desconegudes. La d’un president que s’ha mantingut quasi a la penombra, caracteritzat per una voluntat de servir al país i a la seva gent. Una persona de gran vàlua humana, fonamentada, tal i com assenyala Josep M. Roig i Rosich a la presentació, en “l’honestedat cívica i social, la bonhomia (…) i una forma d’actuar i de fer política discreta, eficaç, seriosa, serena, poc habitual, en definitiva”.
Transcric uns paràgrafs de la declaració féu l’any 1948 per ràdio Paris. Tant de bo els polítics d’avui en dia fossin capaços d’escoltar la seva veu callada:
«Dipositari del patrimoni espiritual i polític de Catalunya, estic disposat, com sempre he fet a través de la meva llarga vida, a ofrenar a la pàtria els meus millors sentiments; però poca cosa podria fer sense la vostra confiança, sense el vostre lleial suport.
El vostre, germans de l’interior, que manteniu amb lloable dignitat les nostres virtuts tradicionals. El vostre, també, compatriotes escampats arreu del món que sabeu conservar i millorar, vencent l’enyorança, el prestigi de la pàtria.
A tots van adreçades les meves paraules, i a tots us demano una sincera col·laboració perquè estic segur, catalans, que el dia que haurem fet triomfar el sentiment nacional, per damunt de totes les contingències, ens trobarem a la vetlla de la definitiva resurrecció de Catalunya.»
diumenge, 7 de novembre del mmx
© XavierSerrahima 2o1o
