Converses seguit de Fer les cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés. Quid Pro Quo, 2022

Converses seguit de Fer les cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés, Quid Pro Quo, 2022

Si t'agrada, comparteix-ho!

Converses seguit de Fer les cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés

Lo poètic

Si tractar d’analitzar una obra literària ja és prou difícil, com no ho ha de ser analitzar-ne tres, per més que es presentin en un sol volum? Vull dir, és clar, analitzar-les en condicions, amb seriositat. No pas fer-ho amb quatre ratlles, per quedar bé o per complir l’expedient. Per complir-ho més malament que no pas bé.

Converses seguit de Fer les cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés. Quid Pro Quo, 2022Com fer-ho? Com fer-ho de manera que en puguis quedar més o menys satisfet? I, sobretot, de manera que el que apuntis sigui (prou) de profit per al lector. Perquè els (comptats) lectors que tenen, encara, interès en la crítica literària, llegeixin l’anàlisi.

La llegeixin quan podrien fer qualsevol altra cosa, començant per escriure el primer que se’ls passi pel cap a les xarxes socials, que exigeix molt menys i dóna un molt major rendiment.

Com fer-ho? Doncs com sempre: començant, posant fil a l’agulla i seguint endavant, deixant-se dur. O, més exactament, deixant-se dir pel que diu el llibre. Pel que et diu el llibre: la lectura, com el goig i l’assaboriment de qualsevol obra d’art, és un assumpte particular. Correspon, únicament i exclusivament, a cada lector i lectora. Com correspon a cada crític o crítica.

Començant, a poc a poc i amb bona lletra. En aquest cas, potser amb bona paraula. Amb bona paraula poètica.

Converses
Converses seguit de Fer les cartes, de Carles Hac Mor i Antoni Clapés, Quid Pro Quo Edicions, Pollença, setembre del 2022, és un llibre que és tres llibres. Els dos primers, publicats l’any 2006 per Emboscall, recullen dues converses que tenen els dos poetes com a interlocutors. Dos interlocutors que canvien els seus respectius rols: en la conversa inicial, és el poeta sabadellenc-barceloní qui pregunta i, el lleidatà-barceloní, el que respon; en la següent, intercanvien els papers.

Si més no, aquesta és la teoria o la proposta inicial. Atès que, fer fortuna, al cap de ben poques pàgines ja resulta complicat saber qui és el què pregunta i qui el què respon. Així com en Pedrolo afirmava, en un dels seus llibres Si em pregunten, responc, en aquest els dos poetes bé podrien dir: si em preguntes, et responc… amb una altra pregunta. Amb una altra pregunta, això sí, que ha sorgit de la pregunta inicial. Una nova pregunta que és, almenys, tan interessant com la que l’ha originada.

És per això que tot i que en un principi el llibre es plantejava com una mena d’entrevista —“Volia que fos el […] mateix [Carles Hac Mor] qui, per mitjà de les [seves] respostes […] anés desvelant els seus punts de vista sobre l’art, la literatura, la cultura i, en definitiva, sobre la vida”, ens comenta Clapés a la introducció, (p. 21)—, acaba convertint-se en un diàleg o en una conversa. O, si ho preferim dir així, en una entrevista bidireccional. En una entrevista d’anada i tornada.

Carles Hac Mor

Entrevistes d’anada i tornada
Més exactament, ja que n’hi ha dues, en dues entrevistes d’anada i tornada, on tots dos autors interpel·len i, al seu torn, són interpel·lats. Una manera d’entrevistar(-se) que, sens dubte, té molt a veure, que és del tot coherent amb la (seva) manera d’entendre l’art, l’acte creatiu. Així, Hac Mor diu: “posar-se en situació de no saber res, de no saber què fer ni cap on anar —sense voluntats ni plantejaments previs— és un principi estimulant per escriure o per fer coses”, (p. 55).

Clapés, per la seva banda: “generem una poètica […] a mesura que anem escrivint. Conrad deia que  primer es crea l’obra i després s’hi reflexiona. Això és la literatura. En la poesia —i aquesta pràctica dialògica és escriptura poètica— poema i teoria del poema han d’anar junts”, (p. 99, el subratllat és meu).

Antoni Claés © Grégoire Alexya-Crôteau

Pràctica dialògica
Concepte, aquest de la pràctica dialògica que és essencial: sense ell, no s’entendrà ni el llibre ni el seu objectiu, ni la seva funció. Una funció que podríem definir —tot i que, probablement, no hi hagi res més incompatible amb ell llibre que les definicions— com a aclarativa o com a il·luminativa.

Que no és el mateix que aclaridora o il·luminadora, atès que aquesta dos conceptes parteixen de l’idea que la claror o la llum (pro)vénen de fora, són exteriors. En canvi, en aquesta obra, com en qualsevol altra que sorgeixi com a llavor d’un veritable diàleg, d’una veritable interpel·lació (en realitat, autointerpel·lació), la claror i la llum (pro)vénen de dins, de l’interior. De la pròpia interpel·lació o pràctica dialògica.

Perquè aquesta pràctica dialògica no és com la de Plató, on Sòcrates ja sap què ja de dir i, encara més, on ha d’arribar. No és, doncs, un mètode (teòricament) dialògic. Un mètode que, a través d’un diàleg dirigit i orientat per qui interpel·la cap (i, sobretot, de la manera) que li interessa a l’interlocutor. Sinó que és, en la mesura en que això sigui possible, una veritable pràctica dialògica.

Una pràctica dialògica que sap, més o menys, d’on parteix, però que no sap on ha d’anar a parar. No tan sols que no ho sap, sinó, el que és més important, el que és (del tot) crucial: no ho vol saber. Més encara: que basa el seu sentit, la seva funció, el seu ésser-en-el-món —el seu ésser-dialògic, si en volem dir així— en aquest no voler saber. En aquest fer el camí tot caminant. En fer el camí fent el camí; mentre el camí ens fa.

Fer fent el camí
Perquè si sabessin on han d’anar, potser ja no els interessaria d’anar-hi. Si més no, ja no els interessaria prou: “En art, en poesia, de fet no hi ha viatge, o és un viatge cap enlloc o cap a l’inconegut. Es fa camí en caminar. Si sabéssim què vindria després d’un pas que fem, ja no el faríem, el pas següent”, indica Hac Mor, (p. 27).

És en aquest sentit que té tota la raó en Jordi Margarit, en la seva introducció, en assenyalar que: “unes converses com les recollides aquí […] són la millor presentació d’aquestes dues individualitats”, (p. 15).

Ho són, en primer lloc, per aquest deixar-se anar, per aquest deixar-se dur per les mateixes converses, pel propi camí, que es va fent en fer-se: “he decidit de respondre’t a raig, sense pensar-m’hi gaire, sense elaborar les respostes, sense corregir l’escrit”, (p. 23), comenta en Carles; “a mi ja m’està bé que em burxis i em posis contra les cordes: és així com hom pot arribar al nucli de les qüestions, a dir coses de debò. Es tracta de transitar pels límits i de posar-ho tot en qüestió”, (p. 85).

I, en segon, perquè és, sobretot d’aquesta presentació del que es tracta. O, més exactament, també  del que es tracta. També,  perquè aquest volum tan necessari compleix, almenys, dues funcions. I les compleix al mateix temps, paral·lelament, simultàniament.

Doble funció
Primera funció: crear una molt interessant reflexió poètica. Una reflexió pregona i seriosa sobre el fet poètic, sobre l’allò poètic. (Com es troba a faltar, quan t’endinses en terreny(s) filosòfic(s), l’article neutre!).

Un pensament sobre el pensament poètic. Sobre la reflexió en i per la poesia: “La intel·ligibilitat no és cap virtut, en poesia; i la inintel·ligibilitat tampoc. Quan no hi ha res a entendre, la gent s’angunieja i busca figues en un roure. Ja s’ho faran!”, Hac Mor, (p. 45); “[En poesia] només existeix un instant: la il·luminació del poema: l’escriptura mateixa, que enclou, alhora, el text i la reflexió sobre el text. Una reflexió que progressa al mateix ritme que el poema: indissolublement, sincrònicament”, Clapés, (p. 82).

Segona funció: presentar la poesia dels dos autors. O el que és el mateix, convidar —més exactament, impulsar o incitar— els lectors a endinsar-se en l’obra d’Hac Mor i de Clapés.

Una funció derivada de la primera, segurament de manera involuntària, no buscada, però sí evident, sí efectiva: en acabar de llegir les dues converses, si no t’afanyes a dirigir-te a la llibreria o a la llibreria que tinguis més a prop de casa a buscar les seves obres, senyal que no  has llegides les converses com (t’)hauria convingut.

dissabte, 12 i dimecres 16 de novembre del mmxxii

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499

Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *