Novenaris, Remo Fasani / Quadern de verdor, Philippe Jaccottet, AdiA, 2020-2021

Novenaris, Remo Fasani / Quadern de verdor, Philippe Jaccottet

Novenaris, Remo Fasani / Quadern de verdor, Philippe Jaccottet

La natura (ens) parla

La poesia és —o, més aviat, hauria d’ésser, car sovint hi ha autors i autores que sembla que ho oblidin i es quedin en la part formal; que vulguin més enlluernar que no pas (assajar de) transmetre o comunicar— un diàleg entre dues o més ànimes: entre l’ànima de qui escriu i la/es del(s) que llegeix(en). Entre el que té el propòsit de dir i el que té la voluntat d’entendre —d’entendre a la seva manera, des de la seva perspectiva i segons les seves possibilitats i condicions.

Un diàleg, sempre bidireccional, on en ocasions hi intervé una altra veu o una altra perspectiva, la del o la traductora, que és la que permet que tots aquells que no dominem la llengua original de l’obra, tots aquell que, pel que a la literatura universal es refereix, som analfabets, no hi tinguem privat l’accés.

Una veu, la del traductor o traductora que deixa (molta) petja. Tant per la manera de traduir, de transportar o transposar l’obra d’una llengua altra a la nostra, com, sobretot, per allò que tradueix. Per les obres i els autors que té interès o, més aviat, se sent cridat a traduir —sempre que s’ho pugui permetre, és clar.

Els dos llibres de poemes que comentaré crec que posen en evidència que l’Antoni Clapés és un d’aquests selectes traductors que compta amb el privilegi de poder basar les seves traduccions —si més no, algunes d’elles— en les seves afinitats electives.

Una d’aquestes és, sens dubte, Jaccottet, de qui s’ha convertit en la seva veu en català. Com s’hi ha convertit, darrerament, en la d’un altre autor suís, Fasani, que aquell havia traduït i reivindicat. Oferint-nos, doncs, en poc temps dues obres que entenc que convé tractar i analitzar conjuntament, atès que en ambdues la influència (i la veu) de la natura esdevé una influència primordial, impulsora, genèsica, creativa.

Novenaris, Remo Fasani, AdiA Edicions, 2020Novenaris (Novenari), de Remo Fasani, AdiA Edicions, Calonge, 2020, comença amb un vers que, com acostuma a succeir amb els bons llibres de poesia, és, alhora, un pòrtic, una presentació i un resum del poemari: en llegir-lo, sabem a què ens convida, què hi trobarem i, el que és més important, què li donà impuls, vida o realitat:

Què fer? Com donar un sentit
a l’escàs temps que encara em resta
per viure i perdurar vivint?
Escriure versos potser és
una cosa a provar, intacta?
Sí, una darrera aventura
que m’adreci no sé pas on,
i sigui, també, testament
escrit amb el número nou[1]
(p. 7).

Com comprovarem en seguir llegint, en aquest poema hi és tot; és la clau i el fonament de tot el que vindrà després: un intent de donar sentit al temps i a la vida, un testament que el porti no sap ben bé on, convertit en una aventura literària i existencial. Per dir-ho amb major precisió, en la seva darrera aventura literària i existencial.

Una aventura final on l’autor es deixarà portar més que mai, on cedeix la iniciativa al que va vivint i veient —“La poesia ara es farà/ tota sola, naturalment[2]” (vers 2); “Quin serà el seu primer motiu,/ aquell que sorgeix de l’espera/ i porta dins l’ocult fremir?[3]” (vers 3);— on la natura durà el compàs i la guia, on marcarà el ritme: “Estiu agitat, aquest d’ara./ Després d’un intempestiu cop/ de canícula ha fet fred[4]” (vers 2); “Boira matinera, pertot./ Més tard, el dia s’embeurà/ de sol, el sol que, en l’aürt,/ la boira desfà[5]” (vers 4); “Un altre cop, boira al matí,/ però que no s’esquinça gens”[6] (vers 7).

Una natura que ens parla, que ens mormola, tendrament, a l’orella —o, més exactament, mormola a l’orella del poeta, qui assaja de transmetre’ns el seu dir en paraules— si la sabem escoltar i veure; escoltar amb l’oïda interior; mirar, amb els ulls de l’endins: “És una lluentor d’argent/ que vela i desvela el món[7]” (Íd.); “Pluja d’agost, un ploure fred./ Cada gota és un fil de glaç/ que penetra i traspassa el cos,/ l’ànima: fins el sentiment/de ser al món, al món, amics[8]” (vers 12).

Aquesta natura que ens situa on som, ens fa ser qui som i ens fa ser al món. Que ens recorda que som una part del món; que el món i nosaltres som un, una i la mateixa cosa; que som fills del món i, per tant, els seus hereus: “Canvien els temps, com nosaltres[9]” (vers 15); “l’astre/ […] ens regala el jorn i la vida[10]” (vers 19); “I jo, suspès entre dos mons[11]” (vers 23) “ara sé que en l’instant/ […]/ floreix la vida veritable,/ la infinita plenitud[12]” (vers 82).

Remo Fasani

Un món que és un i divers, un i múltiple, i ací, en bona part, on rau la seva vàlua, la seva riquesa, la raó de viure, de ser al món, que cal veure (i viure) en la seva més diàfana claredat, al cimal de les muntanyes —“L’Engadina […]/ […] un paisatge amb harmonia/ on solc venir per naufragar./ Però, també, per retrobar-me/ i per sentir-me una part d’un tot[13]” (vers 39)— , allí on tot és pur i net, on tot parla amb la veu més nua —“el pur esguard sobre les coses,/ sobre aquest món i sobre un altre,/ que ja no són dos sinó un[14]” (vers 31).

Una veu on hem de pouar per poder parlar nosaltres, que és, al mateix temps, fer-la parlar a ella, per assajar de dir, de dir-la —i, dient-la, dir-nos: “el fer-se viva transparència/ per rebre’ls intactes i enters/ i tornar-los intel·ligibles[15]” (Íd.). Dir-nos en la mútua complicitat que ens uneix i ens guia: “Ha nascut tot un lligam còmplice/ entre el món i aquell full escrit[16]” (vers 48). Per poder dir, en la mesura que això sigui possible. I, probablement, l’art, la creació artística, és el que més ens acosta a aquesta possibilitat (quasi quimèrica); la que ens permet, simbòlicament o metafòricament intentar-ho. Intentar dir l’indicible.

Dir —o expressar— un món (i, per tant, un ser al món heideggarià), que, malgrat tots els malgrats —“Però, saps?, canvia per bé/ o per mal[17]” (vers 15)— és bell. És bell i ha de ser, també, dit bellament.

Tan bellament com ho diu l’autor suís en aquests versos que, malgrat que conserven les nou síl·labes, tenen molt de haikus, i no tan sols perquè són tres estrofes, sinó per la pinzellada impressionista de la natura que, indirectament, per damunt de, ens diu tant sobre l’existència (i la condició) humana: “La primera neu taca els cims,/ i, per poc que el fred persisteixi,/ baixa fins al fons de la vall[18]” (vers 17); “Demà, potser, brillarà el sol/ i la muntanya sorgirà/ immaculada i en la glòria[19]” (Íd.).

Es tracta, doncs, tal com advertia al primer vers, d’una poesia sorgida del moment, de la immediatesa, de la reacció directa al que viu i veu el poeta. Al que viu, veu i li fa sentir. O el que és el mateix, l’experiència de la vida, en el seu cas, del final de la vida, convertida en paraules, en art, en poesia.

Un ser al món que és un ser per al món i, alhora, un fer i un dir poèticament, artísticament, el món. Un fer i re-fer el món de cada dia, el món que ens espera tan aviat com sortim de casa i ens endinsem en la natura.

Un fer i re-fer el món que dissol el món en la natura; i, la natura, en el món. Que ens retorna allí d’on venim. Que ens retorna al que som. Que ens refà el que som. Un fer i re-fer quotidià, immediat que, per més paradoxal que ens pugui semblar d’entrada —d’entrada, perquè, què hi ha de més permanent que la suma d’instants?, que els instants que el record i la paraula fixen?— ens acosta a l’eternitat.

Que ens hi acosta en la majoria d’ocasions, ja que en algunes, especialment aquelles en que s’allunya de(l missatge de) la natura, que deixa les alçades, davalla i s’aproxima al món social, polític, aquest ferm lligam amb l’eternitat decau.

I, amb ell, els versos: el pes de les circumstàncies els llasta irremissiblement. Tant és així, tant tem el poeta que, deslligats o extrapolats del seu moment i de les seves circumstàncies, esdevingui hermètics o inintel·ligibles, que sent la necessitat de posar-los en context. Un context que, quan cal explicar o exposar, malament rai per a l’obra artística, que s’ha de valdre i fonamentar en ella sola i només en ella sola.

És probable, doncs, que aquests versos massa de circumstància —dedicats al Concorde (vers 5), a la corrupció (vers 6), a la bandera suïssa (vers 20), al rètol d’Anna Frank (vers 21),…— el temps els acabi passant factura; a la resta, però, que són la majoria, el que farà, al contrari, el temps és garantir-los la justícia poètica i artística que mereixen: assegurar-los la seva pervivència. I, de retop, la del seu autor.

Quadern de verdor,  Philippe Jaccottet, AdiA Edicions, 2021D’antuvi pot fer la impressió que Quadern de verdor (Cahier de verdure), de Philippe Jaccottet, AdiA Edicions, Calonge, 2021, l’únic punt de contacte amb el poemari anterior és el seu traductor i la nacionalitat de l’autor.

La pot fer, em primer lloc, perquè l’autor d’Aires és un autor no tan sols conegut i reconegut, sinó ja consolidat entre els més grans clàssics dels darrers 50 anys, mentre que a Fassani encara cal reivindicar-lo. Reivindicar-lo com ho feia el mateix Jaccottet al pròleg a l’edició francesa d’A Sils Maria nel Mondo: “Finalment comença —però només comença— la reparació d’una negligència escandalosa que ha deixat del tot a l’ombra l’obra d’un poeta de la Suïssa italiana de 90 anys d’edat. Una vergonya per a tots, crítics i poetes d’aquí” (Novenaris, p. 126).

Però, sobretot, perquè formalment els dos llibres són ben i ben diferents. Tan i tan diferents que gairebé no ho podrien ésser més. Diferents perquè el de l’autor en llengua francesa que ens va deixar no fa pas gaire és un llibre híbrid. Un llibre de poesia que, sense deixar d’ésser —i heus ací un dels seus més grans i alts mèrits— un llibre de poesia, ho és i no ho és. O, per dir-ho més clar: ho és i, alhora, és molt més: és, com el seu títol indica, un quadern, un dietari, un recull d’apunts, d’impressions (i de reflexions sobre aquestes impressions) caçades al vol.

D’impressions que fructifiquen en reflexions i que, en alguns casos, i en conseqüència, desemboquen en poesies, en obra poètica. En una obra poètica en constant avanç, en constant transformació; en constant, incessant, indeturable, infinita evolució; en un constant fer-se i re-fer-se, trobar-se i retorbar-se.

És, per (assajar de) dir-ho (més) clar, un llibre fet però, alhora, un llibre que es va fent; que s’ha fet fent-se. I això no és, en cap cas, un joc de paraules. És la realitat. La realitat més profunda, i, també, més valuosa, del llibre: Quadern de verdor és, ensems, el llibre fet i el llibre en el (seu) procés de fer-se. El llibre acabat i el llibre en esbós. El llibre fet i, alhora, el llibre fent-se davant dels nostres ulls.

O el que és el mateix —i encara més important— és el llibre fet, el llibre fent-se i el seu autor fent-se i fent el llibre. Normalment, quan ens arriba un llibre, de poesia, de narrativa o del gènere que sigui, ho fa en forma de fruit, d’obra acabada —o, per dir-ho en mots de Paul Valéry, més que acabada, abandonada: « Un poème n’est jamais fini, seulement abandonné ». En canvi, el poeta suís prefereix oferir-nos, al mateix temps, la llavor i els nutrients amb que ha regat aquesta llavor fins que ha esdevingut el fruit madur que coneixem.

Philippe Jaccottet

Tan com ens assabenta Clapés en la seva “Nota del traductor”, Jaccottet, l’any 1990, “set anys després de Pensées sous les nuages […] trencava la jerarquia, mantinguda fins aleshores, entre llibres de prosa, quaderns de notes i reculls de poesia” (p. 117) per brindar-nos, en la mateixa obra, mesclades les unes amb les altres, tant les notes com les proses i les poesies sorgides de les notes.

Un quadern de verdor, doncs, que és, al mateix temps un quadern del verdejar. Que ens porta des de la gènesi fins a la creació final; des de la primera impressió a la seva consolidació artística.

Si no ho tenim ben present, això, si no tenim ben clar, des de la primera pàgina que no és un llibre de poesia convencional, que no només és un llibre de poesia —si ho preferim dir d’una altra manera, probablement més precisa, que és més que un llibre de poesia—, ens costarà d’endinsar-nos-hi. Ens costarà molt. Ens sorprendrà tant que no sabrem com ni per on agafar-lo.

D’entrada, ens demanarem: «És possible començar un llibre de poesia amb una interrogació personal no ja sobre l’escriptura poètica sinó sobre la pròpia escriptura poètica?». Amb una interrogació que no és aquella prosa poètica que ja ens hem anat més o menys acostumat a trobar (i a acceptar) en alguns llibres de poesia, sinó una reflexió en veu alta, una nota apuntada al quadern que habitualment acompanya el pelegrinatge del seu autor.

Ens ho demanarem en encarar-nos al primer paràgraf, d’altra banda, tan il·luminador: “De vegades penso que si encara escric és, o hauria de ser abans que res, per aplegar els fragments, més o menys lluminosos i convincents, d’una joia que estaríem temptats de creure que un dia va explotar, ja fa temps, com una estrella interior i ens va escampar la pols per damunt[20]” (p. 9).

El dubte s’esvairà, tot d’una, si som capaços d’ampliar la nostra mirada, si som capaços d’entendre que en l’art i en la creació artística la llibertat no tan sols és imprescindible o ineludible sinó essencial o, més exactament, consubstancial; que cada obra exigeix com ha d’ésser escrita.

Que la forma final no és —o, almenys, no hauria d’ésser (massa exemples, ai las!, tenim del contrari)— una decisió de l’artista sinó una adaptació a les exigències del ser al món de l’obra. Que és l’esdevenir —el seu esdevenir necessari— el que determina (o con-forma) la forma de l’obra.

En la creació artística, com en la biologia i en la natura, és —o hauria d’ésser— la necessitat la qui crea la funció o la forma. Jaccottet necessitava aquesta forma híbrida, que es mescla i dilueix en ella mateixa, que s’alimenta i es retroalimenta, que actua com tot un seguit de vasos comunicants, que no tan sols comparteixen els seus fluirs, sinó que, per al·luvió, s’enriqueixen els uns als altres, i no va dubtar en crear-la, en incorporar-la a la seva obra.

En incorporar-la per poder seguir parlant-nos —en realitat, per poder seguir parlant-nos millor— del que sempre ens havia parlat i del que seguiria parlant-nos sempre: del que no es pot dir i, per això mateix, cal que diguem; del que la paraula —cap paraula— no pot dir però que, precisament per això, cal que la forcem a dir: “Una vegada més era com si algú hagués aparegut allà i em parlés, sense voler parlar-me, sense fer-me cap senyal; algú, o més aviat alguna cosa: una «cosa bella», certament[21]” (p. 9).

Un parlar, més ben dit, un comunicar, un rebre la impressió, un besllumar, que, com en el cas de Fasani, prové de la natura; del contacte i la comunió amb el món natural. Que, probablement, és, com l’art, l’únic capaç de parlar-nos sense —o més enllà— de les paraules.

D’aquesta natura, com més alta, neta i clara millor, d’on els artistes, en solitud i silenci deixant-se emportar per la seducció dels sentits, han de pouar els fruits: “és una hora en què aquesta llum supervivent, quan la llar ha deixat de ser visible, sembla que brolli de l’interior de les coses i pugui des del sòl[22]” (p. 11).

L’han de pouar en el lloc i en el moment que pertoca. En el lloc i el temps en que es fa possible —més encara, és fa propícia— la metamorfosi: “a l’hora en què les coses llisquen les unes dins les altres, a l’hora d’una lenta i silenciosa aparença de metamorfosi, a l’hora de l’aparició, gairebé, d’un altre món[23]” (p. 13). Una metamorfosi que s’inicia a la natura —“Es produïa, doncs, una espècie de metamorfosi: aquest sòl que es convertia en llum; aquest blat que evocava l’acer[24]” (p. 11)— però que arriba o s’estén molt més enllà, ampliant-se, multiplicant-se, expandint-se, enriquint-se.

En primer lloc, com a sensació: “El que ens havia aturat […], s’assemblava una mica —sense deixar de ser un cirerer carregat de fruits […]— a un petit monument natural que de sobte s’hagués vist il·luminat en el seu cor per l’oli d’una ofrena[25]” (p 15). En segon, com a impressió o reacció: “de tal manera que […] tot canviava, tot prenia un sentit diferent, o simplement un sentit[26]” (Íd.). En tercer, com a pensament o reflexió. I, en acabat, com a fruit artístic o poètic. Què és el que és, això i no cap altra cosa, Quadern de verdor.

Em temo, tanmateix, que ja he dit prou i massa, així que no em resta més que convidar-vos a llegir. A submergir-vos en les creacions fasaniana i jaccottetiana i, per descomptat, a recrear-les (i reformular-les) amb les vostres lectures (i re-lectures).

Per dir-ho en mots de Remo Fasani[27], ara és a vosaltres, i només a vosaltres, a qui us correspon recollir-ne els fruits.

dimarts 25, dimecres 26 i dijous 27 de maig del mmxxi

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

***
[1]Che fare? Come dare un senso/ al poco tempo che mi resta/ da vivere, da essere vivo?/ Scrivere versi è forse cosa/ ancora da tentare, intatta?/ Sì, come un’ultima avventura/ che mi porti non vedo dove/ e sia, insieme, un testamento/ e con il numero del nove.
[2]Ora la poesia può farsi/ da sé, per sé, naturalmente.
[3]Quale sarà il suo primo tema,/ quello che erompe dall’attesa/ e ne porta il tremore occulto?
[4]Estate mossa, la presente./ Dopo un assalto intempestivo/ di canicola ha fatto freddo
[5]Nebbia, al mattino, tutta espansa./ Poi, lungo il giorno, che s’imbeve/ di sole, il sole che all’incontro/ la nebbia annulla
[6]Di nuovo nebbia mattutina,/ ma che non si dirada, essa.
[7]È un’argentea luminescenza,/ che cela e insieme fa vedere/ il mondo
[8]Piove d’agosto e piove freddo./ Ogni goccia è un filo di ghiaccio,/ che penetra e trafigge il corpo/ l’anima: la coscienza stessa/ di stare al mondo amici.
[9]Mutano i tempi e noi con essi.
[10]l’astro/ […] ci porta il giorno e la vita.
[11]E io, sospeso fra due mondi.
[12]ora so che nell’instante/ […] / fiorisce la vita verace,/ l’inimitabile pienezza.
[13]L’Engadina […]/ […] un paesaggio d’armonia/ dove io vengo a naufragare./ Ma anche, insieme, a ritrovarmi/ e a sentirmi parte di un tutto.
[14]il puro sguardo sulle cose/ e su questo e su un altro mondo/ che più non sono due ma uno”.
[15]il farsi viva transparenza/ a riceverli inttati e interi/ e restituirli intelletti.
[16]Un complice legame è nato,/ ora, tra il mondo e il foglio scritto.
[17]Ma come muta, in bene o in male.
[18]La prima neve macchia i monti/ e, un poco che persiste il freddo,/ scende fino nel fondovalle.
[19]Domani, forse, splende il sole/ e la montagna appare tutta/ immacolata e nella gloria.
[20] « Je pense quelquefois que si j’écris encore, c’est, ou ce devrait être avant tout pour rassembler les fragments, plus ou moins lumineux et probants, d’une joie dont on serait tenté de croire qu’elle a explosé un jour, il y a longtemps, comme une étoile intérieure, et répandu sa poussière en nous. »
[21] « C’était une fois de plus comme si quelqu’un était apparu là-bas et vous parlait, mais sans vous parler, sans vous faire aucun signe ; quelqu’un, ou plutôt quelque chose, et une « chose belle » certes; »
[22] « C’est aussi une heure où cette lumière survivante, son foyer n’étant plus visible, semble émaner de l’intérieur des choses et monter du sol ; »
[23] « à l’heure du glissement des choses les unes dans les autres, à l’heure d’une lente et silencieuse apparence de métamorphose, à l’heure de l’apparition, presque, d’un autre monde. »
[24] « Il se produisait donc une espèce de métamorphose : ce sol qui devenait de la lumière ; ce blé qui évoquait l’acier. »
[25] « Ce qui nous avait arrêtés […], ressemblait un peu, sans cesser d’être un cerisier chargé de fruits […] à un petit monument naturel qui se serait trouvé soudain éclairé en son cœur par l’huile d’une offrande »
[26] « si bien qu[e] […] tout changeait, tout prenait un sens différent, ou un sens tout court ; »
[27]Ara, ara en recullo els fruits” (vers 82); “Ora, ora ne colgo il frutto.

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *