L'angle noir de la joie, Denise Desautels, Poésie Gallimard, 2022

L’angle noir de la joie, Denise Desautels, Poésie/Gallimard, Paris, 2022

Si t'agrada, comparteix-ho!

L’angle noir de la joie, Denise Desautels

au poing le mot cœur

Quan et proposes fer una crítica o anàlisi literària d’un llibre de poemes com L’angle noir de la joie, de Denise Desautels, que ha publicat aquest mes de març la prestigiosa col·lecció Poésie/Gallimard, conjuntament amb D’où surgit parfois un bras d’horizon, el que et succeeix és que, després de llegir el tan assenyat i il·luminador prefaci de Louise Dupré, et fa la sensació que no tan sols no podràs fer-ho millor sinó, el que és més preocupant, que no podràs afegir-hi res més.

D’où surgit parfois un bras d’horizon, Denise Desautels, Poésie Gallimard, 2022Tanmateix, com diu la mateixa autora, “il faut tenter, continûment tenter, aujourd’hui plus qu’hier peut-être”, (p. 27).

Intentar dir que si ella escriu, que si ella ha d’escriure, no és, o no és tant, per ella, sinó per a les dones, per a totes les dones: “ici, loin, dehors, je marche/ quelques pas seulement/ femme perdue ailleurs », (p. 31).

Escriure precisament perquè “le cri / […] il ne pousse pas”, perquè “ton dernier visage [est] fait de l’ombre”, (Íd.). Escriure perquè “nous sommes/ à l’excès/ pointées du doigt, offertes”, (p. 33), perquè les dones viuen, segueixen vivint “de déni en déni”, (p. 34), perquè “rien, rien/ nulle vérité, sauf découse/ […]/ n’approche”, (Íd.).

Què els queda, a les dones?
O el que és el mateix, perquè, quin remei els queda, a les dones? Perquè “quoi d’autre[?]”, (p. 36). Perquè aquest ser de les dones —aquest ser que no acaba de ser; aquest ser que no pot ser perquè no li deixen ser; aquest ser que intenta ser però no pot ser; que intenta alçar-se sense aconseguir-ho—,  ho té, ho segueix tenint tot en contra. A Europa, però, encara més, en d’altres continents).

I, per aquesta raó, ha de començar no només a tenir clares la seva condició de submissió —i, per tant, d’humiliació—, sinó que s’ha de començar a plantejar de la possibilitat (més aviat, necessitat; necessitat imperiosa) de resistir-hi (“résistantes”, p. 35), de rebel·lar-s’hi (“rébellions”, Íd.).

Resistir-se, rebel·lar-se alçar-se contra aquesta tan flagrant injustícia que fa “invalide toute proposition de joie”, (p. 40), que fa que “on finit par se sentir nuit longue/ se sentir sans aube/ conscience qui ne voyage plus/ qu’entre des bras de presque hiver// barreaux de mains trop maigres”, (p. 118), que et situa en unes condicions en les quals “tu crois que plus rien ne peut être sauve”, (p. 52).

Un inventari
I, per poder resistir-s’hi, rebel·lar-s’hi, és “absolument nécessaire”, (p. 95), fer un inventari de la situació en què es troben. Un inventari tan exacte com pugui ser: “on tresse de longues ossatures/ témoins/ inoccupés de nous, des autres », (p. 39).

Perquè “après tant d’attentats, après le tohu-bohu et la hache/ à tant hurler le jour s’est tu/ à perdu jusqu’à son nom// tu attendais quelque chose de distinct/ de moins abrupt/ de miracle disons”, (p. 53). I aquest miracle, o almenys part d’aquest miracle, un impuls per fer possible aquest miracle, es fa realitat mitjançant la poesia desauteliana. Mitjançant L’angle noir de la joie.

Aquest poemari que, si no es llegeix com cal, pots semblar ben poc, no res, “à peine une syllabe”, (p. 52). Però que, de fet, si ets capaç de veure més enllà, de llegir amb els ulls de l’esperit ben oberts, no tan sols no és res, no tan sols no és poc, sinó que és molt —si no, tot. Perquè, en “son plus pur dénuement” és “un aube”, (Íd.); una nova esperança, un renaixement, un ressorgir.

Convit a l’alba
Una alba o, més exactament, un convit a l’alba. Un convit a reaccionar, a anar més enllà. A alçar-se, a sortir dels abismes on les dones han estat mantingudes durant tant de temps, a fer una passa endavant i a dir, en veu (ben) alta i clara, a veu de crit: “Som aquí!”. En realitat: “Som aquí i no ens deixarem trepitjar mai més!”.

A veure el món —i, sobretot la situació de la dona, de les dones, en aquest món— des de l’angle noir de la joie. A prendre consciència que tot (o, almenys, la majoria del) el que la joia té de negre, de fosc, no depèn d’elles, sinó de la situació de submissió en que es troben.

Denise DesautelsQue “des ombres ont froid, son cœur supplicié et le mien/ une colossale tristesse déposée sur une autre », (p. 103), que “bientôt il n’y aura plus de personne dans nos voix” », (p. 104). I que, per tant, no els queda altre remei que “me deplace[r]/ vierge noire, rêvant d’espérance// avec au poing le mot cœur, au poing le mot cri”, (p. 105).

Raó per la qual Desautels sent la necessitat —i les veritables obres d’art no poden sinó sorgir d’una necessitat, no pas d’una voluntat— d’investigar, de constatar, d’establir, negre sobre blanc, aquesta tan insofrible situació de les dones.

Dietari poètic
I per això escriu aquest poemari que, com el posterior D’où surgit parfois un bras d’horizon, és, en certa manera, un diari (o, almenys, dietari) poètic. Un dia a dia —mes a mes, any a any— de la seva evolució poètica. Del seu jo.

D’aquest jo que, per acabar de ser jo, va esdevenint, pas a pas, més que un jo (de fet, a més a més d’un jo; del seu jo), un nosaltres. Un nosaltres que, per descomptat, és —ha de ser— un nosaltres femení; un nosaltres, les dones.

Un jo que és, que va esdevenint, un jo plural, un jo (més) ampli. Un jo que ha pres consciència d’ell mateix després de mirar amb molta atenció cap a l’exterior, cap a tots els exteriors. Si més no, cap a tots els que li ja estat possible mirar, tant si són propers com llunyans; tant si són producte d’una experiència personal, directa, com si no ho son; com si li han arribat a través de l’art o de les notícies.

I que, un cop havent mirat cap a l’exterior, i, sobretot, un cop havent assimilat el que hi ha vist, s’ha capbussat en el seu interior. S’hi ha capbussat per poder veure. Per poder veure millor. Per veure no pas (almenys, no pas tant) amb els ulls, sinó amb el cor. Amb el cor i amb el pensament. Amb la reflexió.

Advertiment
I en fer-ho, en capbussar-se o emmirallar-se cap endins, la reflexió l’ha dut al nosaltres —al nosaltres, les dones.

I aquest nou veure, aquest veure sorgit de la en reflexió, s’ha convertit en un crit, en un advertiment. En un: “Som aquí. Ens han obligat (més aviat, condemnat) a ser aquí; a ser així”.

I, el que és més important, s’ha convertit en una pregunta, en un qüestionament: “podem —ens mereixem— seguir aquí?, seguir així?”. “No ens ha arribat, potser, el moment de plantejar-nos-ho?

Si més no, de prendre consciència de què som, d’on som i de què ens ha dut aquí: “on se demande où on est, où on va, où on rêve”, (p. 123)

Cal un canvi
Prendre consciència, per tant, del que caldria canviar. Del que no hauria de ser com és. Del fet que no ens deixen ser. Que no ens deixen ser com som. Del que ens produeix dolor. Del que ens talla les ales —més que tallar-nos-les, ens les arrabassa, violentament. Del fet que ja n’hi ha més que prou d’haver de portar un “sac de 100 kilos sur mon dos”, (p. 102).

Un plantejament —replantejament (re-plantejament), en realitat—, un qüestionament encara reflexiu. Un encara posar els punt sobres les is, que en el següent  poemari, D’où surgit parfois un bras d’horizon, esdevindrà reivindicació —si no volem dir així, revolució.

On, mentre aquí, en aquest temps i moment vital que la va dur a escriure L’angle noir de la joie, encara deia (o es preguntava) “Per què?”, en el següent, dirà, ja, “Prou!”; dirà, ja “No!”.

Establir els fonaments
Però, com és natural, per poder dir “Prou!”, per poder dir “No!”, abans cal saber, amb la màxima exactitud o certesa possible, on som. Abans cal veure i trobar —i, un cops vistos i trobats, establir— els fonaments del “Prou!” i del “No!”.

Abans de cridar a enderrocar els murs, cal saber on i com són, aquests murs: “je cherche, je scrute, soupèse/ le proche et le lointain”, (p. 124).

I tenir clar, ben clar, que aquesta recerca exigent no tan sols és necessària, imprescindible, sinó que produirà, també necessàriament, també imprescindiblement, els seus fruits: “ça viendra/ en dépit de l’effondrement des étoiles/ […]/ certains rêves se mettent en route/ ici, je reprends simplement mon souffle// ça viendra/[…]/ car il y a mer et monde a désencombrer// patiemment/ un mot, puis un autre/ intention, dévoilement, vrille/ ébranlent l’architecture des douleurs”, (p. 108).

Perquè: “ce qu’on laisse de soi à la frontière/ [c’est] ce que l’aurore, sans rien trahir, recueille”, (p. 125).

I d’aquesta tasca, tan necessària, se n’encarrega Denise Desautels, amb aquest poemari. Se n’encarrega artísticament: convertint la necessitat en bellesa. Més exactament, en una bellesa artística, que reflecteix —i, alhora, proclama— una altra bellesa encara més essencial: la de la moral i la de la justícia.

dimarts 29 i dimecres 30 de març del mmxxii

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *