Mémoires d’Hadrien, Marguerite Yourcenar
Buscant l’home
A la Margarita Ballester
En aquest temps de literatures uniformes i uniformitzades, no crec que hi pugui haver cap proposta millor que refugiar-se en els clàssics. Per començar, en els del segle XX que compten amb prou anys al darrere per haver anat trobant el seu lloc, per haver-se guanyat una valoració més objectiva —i, sobretot, (molt) més equilibrada— que els més recents.
Submergir-se en Mémoires d’Hadrien, de Marguerite Yourcenar, Éditions Gallimard, París, 1971 —traducció catalana: Memòries d’Adrià, traducció de Jaume Creus, Editorial Laia, Barcelona, 1983—, suposa recuperar el gust per la literatura entesa com una bella art.
Com una bella art que té com a propòsit parlar-nos de l’ànima o la condició humana. De dur-nos a un viatge a l’interior de nosaltres mateixos. D’aquest nosaltres mateixos que, com a part de la raça humana, podem reconèixer en qualsevol persona.
La persona
Perquè, per més que el que se’ns ofereixi és la rememoració històrica —detallada, exhaustivament documentada— de l’emperador Adrià, el que més compta i el que més ens atrau en aquesta novel·la no és pas l’Adrià emperador, sinó l’Adrià persona.
Aquesta persona que ho tenia tot però que va perdre el que més valorava. Que va perdre el que, sense tenir-ne consciència —si més no, sense tenir-ne prou consciència; sense tenir-ne consciència plena— donava raó, color, calidesa i sentit a la seva existència.
Si l’obra de l’autora francesa segueix tan vigent com el primer dia, si no tan sols ens atreu sinó que ens lliga a ella, si ens sentim cridats a seguir llegint, no és pas per cap dels subterfugis de la literatura actual imperant —per un argument (més aviat, guió: la majoria de les novel·les dels nostres dies són ben poc més que guions de pel·lícules hollywoodianes) intrigant que ens obliga a llegir fins a la darrera pàgina; per plantejar un tema candent; per l’extravagància o la originalitat imposada— sinó perquè ens cabussa de ple en una vida amb la què ens podem identificar immediatament, amb una vida que no pot ser més (autènticament) humana.
Humanitat
Perquè, com a lectors, ens succeeix el mateix que a Adrià en escriure, mitjançant unes cartes adreçades a un Marc que no sabrem qui és fins al final: “La lletra escrita m’ha ensenyat a escoltar la veu humana[1]”, (p. 25). Perquè en l’emperador (ens) resulta difícil, per no dir impossible, que ens hi identifiquem o reconeixem, però, en l’home, (ens) és més fàcil: “havia lluitat tan bé com sabia per propiciar el sentit de la divinitat en l’home, sense sacrificar-hi, però, el que és humà[2]”, (p. 166).
Perquè, per més que ens digui que “De vegades he somniat en elaborar un sistema de coneixement basat en l’eròtica[3]”, (p. 17), el sistema de coneixença humana que acaba elaborant (més exactament, trobant) es basa en la memòria, en l’anàlisi del passat. Tan sols aquest sistema li permetrà assolir el seu propòsit essencial: “el fet de conèixer únicament el meu exacte pes d’home[4]”, (p. 10).
Un propòsit que tan sols li serà possible assolir estudiant-se el mateix, estudiant “l’estreta parcel·la d’humanitat que sóc jo[5]”, (p. 21). Estudiant-se, estudiant el seu passat i deixant-ho per escrit.
Mirant enrere
I fent-ho quan ja és gran. Quan ja és prou gran, quan ja ha viscut prou com per veure la seva existència amb una/la perspectiva suficient. Més exactament, quan ja veu la seva mort propera, quan té ben clar que si espera a més tard ja no li serà possible fer-ho: “Nogensmenys, he arribat a l’edat en què la vida és una derrota acceptada[6]”, (p. 8); “[Moriré] […] Serà la crisi que faci deu o la que faci cent? La qüestió és simplement aquesta[7]”, (p. 9).
No pas com a idea preconcebuda, sinó que el posar-se a escriure el que en principi havia de ser una sola carta, el seu text s’acaba transformant en una llarga evocació. Evocació reflexiva: “A poc a poc, aquesta carta començada per informar-te dels progressos del meu mal s’ha convertit en el desfogament d’un home […], en la meditació escrita d’un malalt que dóna audiència als seus records. Ara em proposo anar més lluny: m’he format el projecte de contar-te la meva vida[8]”, (p. 24, el subratllat és meu).
Evocació personal
Com molt bé ens indica el mateix narrador, es tracta d’una evocació personal, sense cap pretensió especial, “[d’]una relació desproveïda d’idees preconcebudes i de principis abstractes, treta de l’experiència d’un sol home, que sóc jo mateix[9]”, (Íd.).
Narració que, de la mateixa manera que va començar d’una manera i ha acabat desembocant en una altra d’imprevista, no sap on el durà: “Ignoro a quines conclusions em portarà aquesta relació. Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir[10]”, (Íd.).
Una narració que, com totes les que expliquen la vida d’un home —i no em cansaré prou de remarcar que aquesta obra és, per damunt de tot, la història d’un home— i no pas la d’algun déu, heroi o personatge llegendari, està sotmesa a la manca de la fiabilitat humana.
Està sotmesa a la inconstància que caracteritza l’ésser humà: “En el més profund, la coneixença que tinc de mi mateix és obscura, interior, inexpressada, secreta com una complicitat[11]”, (p. 27); “La meva vida té uns contorns menys estables. Com sol passar, és allò que no he estat, potser, el que la defineix amb més justesa[12]”, (Íd.); “Ni els més opacs dels homes deixen de tenir els seus punts de lluïssor[13]”, (p. 44); “Tot és tan complicat en les qüestions humanes[14]”, (p. 102); “no pretenc ser més conseqüent que qualsevol altre[15]”, (p. 232).
Memòria
Amb major raó, encara, perquè l’evocació es basa en la memòria, un element que no pot ser més fràgil i inestable: “Les dates es confonen: la meva memòria compon un sol fresc on s’encabeixen els incidents i els viatges de diverses estacions[16]”, (p. 164); “m’aferrissava a exigir de la meva memòria una exactitud insensata[17]”, (p. 207).
Perquè, per més que la seva intenció sigui explicar la seva vida Adrià té clar que “res no m’explica[18]”, (p. 29)”; que qualsevol explicació modifica, poc o menys, el que pretén explicar. Amb major raó, quan qui escriu es deixa temptar per la bellesa: “jo tenia de vegades la impressió de notar en les nostres paraules una certa falsedat; la veritat desapareixia sota l’efecte del sublim[19]”, (p. 225).
Explicar o evocar la seva vida per assolir la perdurabilitat, impedir que la mort esborri el seu record: “Però un mort té dret a aquesta mena d’inauguració de la tomba, a aquestes hores de pompa clamorosa abans de segles de glòria i mil·lenaris d’oblit[20]”, (p. 112); “Els nostres retrats romans no tenen sinó un valor de crònica: còpies marcades amb arrugues exactes o amb berrugues úniques, calcades de models que hom troba distretament en la vida de cada dia i que hom oblida tan bon punt són morts[21]”, (p. 134, el subratllat és meu).
Com s’evoca
L’essencial, tanmateix, tractant-se com es tracta de literatura —en l’art,en la creació artística, el com sempre és (ha de ser) més important que no pas el què; tot i que, per descomptat, el com ha (hauria de dependre; més que dependre, sorgir) del què— és la manera com es produeix aquesta evocació.
La manera com Yourcenar ens transmet o ens fa arribar la memòria (i, per tant, la vida) d’Adrià, una manera, un estil, una orientació o perspectiva, si en volem dir així, que li va costar un munt d’anys de trobar. Perquè, com molt bé ens exposa en el seu Carnet de notes de Mémoires d’Hadrien —un text almenys tan interessant i enriquidor com la mateixa novel·la—, tot, o gairebé tot depenia d’aquest enfocament.
La novel·la només va poder arrencar —convertir-se en realitat; començar a tenir existència— a partir del moment en que va trobar o veure aquesta perspectiva, enfocament o forma; quan se li va fer present la veu que necessitava: “Si he triat d’escriure aquestes Memòries d’Adrià en primera persona ha estat per poder prescindir al màxim de qualsevol intermediari, fins de mi mateixa. Adrià pot parlar de la seva vida més fermament i més subtilment que jo[22]”, (p. 309).
Una veu híbrida
Adrià —i, qui diu Adrià, diu l’escriptora convertida en Adrià mentre escriu la novel·la— “sap que el que compta és el que no figurarà en les biografies oficials, el que no s’inscriu sobre la tomba[23]”, (p. 278) i que, per tant, si el que vol és preservar la seva memòria, si el seu objectiu és obtenir “una imatge de la meva vida tal com jo hauria volgut que fos[24]”, (Íd.), aquest “do necessari per morir en pau[25]”, (Íd.), si el que vol és que “l’aventura de la meva existència adquireixi un sentit[26]”, (Íd.), el que li cal és que el text que escriu “s’organitz[i] com un poema[27]”, (p. 278).
Que la seva veu sigui, doncs, híbrida, no tan sols narrativa, sinó, també —també i alhora; alhora i també— poètica: “estava preparant en aquella època una obra força ambiciosa, mig en prosa, mig en vers, on pretenia fer entrar a la vegada la ironia i la serietat, els fets curiosos observats al llarg de la meva vida, meditacions, alguns somnis; hauria estat una mena de Satiricó, però més agre. Hi volia exposar una filosofia que havia esdevingut la meva, la idea heraclitana del canvi i el retorn[28]”, (p. 220).
Un món més vast o més bell
Perquè “M’he estimat sobretot els poetes més complicats i els més obscurs, que són el qui obliguen el pensament a la gimnàstica més difícil, i tant els més recents com els més antics, aquells que m’obren camins del tot nous o m’ajuden a retrobar pistes perdudes[29]”, (p. 38).
Ho expressa, admirablement, en un paràgraf que entenc que, com a conclusió, convé transcriure sencer :
Antímac havia entès millor el misteri dels horitzons i dels viatges, i l’ombra projectada per l’home efímer sobre els paisatges eterns. Havia plorat apassionadament la seva esposa Lide; havia donat el nom de la morta a un llarg poema, on tenien cabuda totes les llegendes de dolor i de dol. Aquella Lide, que potser viva no hauria cridat la meva atenció, morta esdevenia per a mi una figura familiar, més cara que molts dels personatges femenins de la meva vida. Aquells poemes, tot i així gairebé oblidats, em retornaven a poc a poc la confiança en la immortalitat.[30], (p. 219).
dissabte 25 i diumenge 26 de febrer del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
****
[1] “La lettre écrite m’a enseigné à écouter la voix humaine”, (p. 30).
[2] “j’avais lutté de mon mieux pour favoriser le sens du divin dans l’homme, sans pourtant y sacrifier l’humain”, (p. 181).
[3] “J’ai rêvé parfois d’élaborer un système de connaissance humaine basé sur l’érotique”, (p. 22).
[4] “la seule connaissance de mon juste poids d’homme”, (p. 15).
[5] “cet étroit canton d’humanité qu’est moi-même”, (p. 26).
[6] “Je n’en suis pas moins arrivé à l’âge où la vie, pour chaque homme, est une défaite acceptée”, (p. 12).
[7] “Serai-je emporté par la dixième crise, ou par la centième ? Toute la question est là”, (p. 13).
[8] “Peu à peu, cette lettre commencée pour t’informer des progrès de mon mal est devenue le délassement d’un homme […], la méditation écrite d’un malade qui donne audience à ses souvenirs. Je me propose maintenant davantage : j’ai formé le projet de te raconter ma vie”, (p. 29, c’est moi qui souligne).
[9] “[d’]un récit dépourvu d’idées préconçues et de principes abstraits, tiré de l’expérience d’un seul homme qui est moi-même”, (Íd.).
[10] “J’ignore à quelles conclusions ce récit m’entraînera. Je compte sur cet examen des faits pour me définir, me juger peut-être, ou tout au moins pour me mieux connaître avant de mourir”, (Íd.).
[11] “Au plus profond, ma connaissance de moi-même est obscure, intérieure, informulée, secrète comme une complicité”, (p. 32).
[12] “Ma vie a des contours moins fermes. Comme il arrive souvent, c’est ce que je n’ai pas été, peut-être, qui la définit avec le plus de justesse”, (Íd.).
[13] “Les plus opaques des hommes ne sont pas sans lueurs”, (p. 51).
[14] “Tout est si compliqué dans les affaires humaines”, (p. 112).
[15] “je ne me pique pas d’être plus conséquent qu’un autre”, (p. 249).
[16] “Les dates se mélangent : ma mémoire se compose une seule fresque où s’entassent les incidents et les voyages de plusieurs saisons”, (p. 178).
[17] “je m’acharnais à exiger de ma mémoire une exactitude insensée”, (p. 224).
[18] “rien ne m’explique”, (p. 34).
[19] “j’avais parfois l’impression de sentir dans nos paroles une certaine fausseté ; la vérité disparaissait sous le sublime”, (p. 241).
[20] “Mais un mort a droit à cette espèce d’inauguration dans la tombe, à ces quelques heures de pompe bruyante avant les siècles de gloire et les millénaires d’oubli”, (p. 123).
[21] “Nos portraits romains n’ont qu’une valeur de chronique : copies marquées de rides exactes ou de verrues uniques, décalques de modèles qu’on coudoie distraitement dans la vie et qu’on oublie sitôt morts”, (p. 146, c’est moi qui souligne).
[22] “Si j’ai choisi d’écrire ces Mémoires d’Hadrien à la première personne, c’est pour me passer le plus possible de tout intermédiaire, fût-ce de moi-même. Hadrien pouvait parler de sa vie plus fermement et plus subtilement que moi”, (p. 330).
[23] “sait que ce qui compte est ce qui ne figurera pas dans les biographies officielles, ce qu’on n’inscrit pas sur les tombes”, (p. 296).
[24] “une image de ma vie telle que j’aurais voulu qu’elle fût”, (Íd.).
[25] “don nécessaire pour mourir en paix”, (Íd.).
[26] “l’aventure de mon existence prend un sens”, (Íd.).
[27] “s’organise comme dans un poème”, (Íd.).
[28] “J’ébauchai pourtant à cette époque un ouvrage assez ambitieux, mi-partie prose, mi-partie vers, où j’entendais faire entrer à la fois le sérieux et l’ironie, les faits curieux observés au cours de ma vie, des méditations, quelques songes ; le plus mince des fils eût relié tout cela ; c’eût été une sorte de Satyricon plus âpre. J’y aurais exposé une philosophie qui était devenue la mienne, l’idée héraclitienne du changement et du retour”, (p. 236).
[29] “les poètes nous transportent dans un monde plus vaste ou plus beau, plus ardent ou plus doux que celui qui nous est donné, différent per là même”, (p. 30).
[30] “Antimaque avait mieux compris le mystère des horizons et des voyages, et l’ombre jetée par l’homme éphémère sur les paysages éternels. Il avait passionnément pleuré sa femme Lydé ; il avait donné le nom de cette morte à un long poème où trouvaient place toutes les légendes de douleur et de deuil. Cette Lydé, que je n’aurais peut-être pas remarquée vivante, devenait pour moi une figure familière, plus chère que bien des personnages féminins de ma propre vie. Ces poèmes, pourtant presque oubliés, me rendaient peu à peu ma confiance en l’immortalité.”, (p. 236).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
