V, Lucia Pietrelli
Vindrà la poesia i (potser) tindrà els teus versos
Abans de començar cal advertir que dur a terme l’anàlisi literària d’un poemari és una aventura de risc encara més perillosa que la d’una novel·la o narració: el material poètic és, per definició, molt més evanescent i inasible —més acusadament quan, com en el cas present, el text és sintètic, despullat i conceptual— i, per tant, la intervenció de la subjectivitat, de la sensibilitat compartida (o no) i de l’empatia hi és molt més present. No tan sols és més difícil (si no impossible) valorar, sinó gairebé dir.
Tant és així que l’analista el millor que pot fer, és allunyar-se tant com pugui de la nació de jutjar i oferir la seva visió (i la seva versió) del que ha llegit; la seva lectura del poemari. Una lectura que reflecteixi, per damunt de tot, les emocions i les emulsions que ha provocat l’obra en la seva sensibilitat poètica —i que, per consegüent, considera que pot provocar en els que la llegeixin.
A fi que aquesta emulsió es produeixi en les condicions més òptimes possibles, en endinsar-te en V¸de Lucia Pietrelli, publicat per Cafè Central / Eumo, a l’enllaminadora col·lecció Jardins de Samarcanda, crec aconsellable llegir (i rellegir) abans “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese que sembla haver encès la primera guspira del poemari. En trobareu al final (pàg. 60), la transcripció d’un fragment, però seria preferible llegir-lo complet, tant en les seves versions catalanes* com, amb major raó, l’original italiana**. Ens ajudarà a saber d’on parteix i oferirà un xic de llum a alguns conceptes i idees omnipresents al llibre.
I dic, expressament, parteix, perquè mentre el poeta italià ens parla, primordialment, de la mort —i, per tant, de la vida—, l’autora d’Ortigues va més enllà. A ella la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots: “Recela del verb”; “M’inventaré paraules fondes / que sadollin aire i cruis”; “Ella ha aprés / l’abecedari”— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”.
La reflexió poètica converteix el cos —els cossos, en realitat— en l’única certesa possible. De la mateixa manera que la poesia arriba molt més lluny amb el que calla que no pas amb el que diu, el llenguatge dels cossos, immediat, instantani, indiscutible —“pell, veus, cavitats, / tot aquest cos”—, parla molt més de l’amor que no pas cap paraula.
Perquè si per al gran Pedro Salinas l’amor és, essencialment, espiritual —“¡Qué alegría más alta: / vivir en los pronombres!”—, per a Pietrelli la comunió dels esperits —del(s) “pronom[s]”— se sublima en l’altar sacrificial dels cossos: “Estimar / fer-se marques / de por”. Del desig —“és el desig / el mot innocent / que fermenta / dins del silenci”—, del contacte que transforma (per sempre més) el jo i el tu en nosaltres —“[En] aquells que diuen ocell / en singular / […] cavalca la ignorància”—, la dualitat en unitat (o, més aviat, unicitat).
Som perquè, en trobar-se i retrobar-se els cossos —“La pell / sense permís / sua Temps”; “només / em prenyarà el Temps”— i en trobar-nos i retrobar-nos en ells, som (i només podem ésser) junts: “Tan sols / sé esqueixar-me a fora / quan somnio / parèixer-me a tu”. I, junts, ja no temem res. Per no témer, no temem ni la mort, perquè quan arribi tindrem els nostres ulls i els nostres cossos; perquè quan arribi, seguirem essent: “Tu i jo / romandrem / amb un nom de vidre”.
I és per això que si bé Rainer Maria Rilke reclamava a Déu que atorgués a cadascú la mort que li cal i li correspon —“Senyor, dóna a cad’u la seva pròpia mort, / el morir que prové d’aquella vida / on ell tingué sentit, amor, fretura”—, el que li reclama la nostra poetessa (al déu “en minúscula, per descomptat, perquè no hi ha déu”, de Susan Sontag que encapçala la primera part del poemari) és amor: “Dóna’m, senyor, a mi / l’amor”.
La coexistència —duta al seu zenit en la (com)unió dels cossos: “he crescut / de tu”; “En nom del límit impropi / dels cossos aliens / sortiré de tu”— com a antídot del darrer, definitiu abisme, que potser haurem de davallar “callats”, però “acompanyats”, fosos i confosos l’un en l’altre.
I aquesta unió, aquesta dissolució (corporal i anímica) de l’un en l’altre, potser no ens salvarà, però ens situarà al llindar mateix de la salvació. I si, en el pitjor dels casos, no reïx a salvar-nos (de la mort) almenys ens haurà salvat —donant-li sentit, cos i intensitat— la vida. Viurem (serem i romandrem) en els pronoms.
dissabte, 19 de març del mmxvi
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
* «Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí fins el vespre, insomne,
sorda, com una recança antiga
o un vici absurd. Els teus ulls
seran un paraula vana
un crit ofegat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan sola cap a tu t’inclines
en el mirall. Cara esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.
Per a tothom la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
abocar-se a un rostre mort,
com escoltar uns llavis closos.
Davallarem l’abisme callats.»
© Traducció, Joan Tarrida (L’escopí, Edicions 62, 1991)
«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.
«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l’abisme muts.»
© Traducció, Israel Clarà i Maria-Isabel Segarra (Ommicron, 2008)
** «Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla
Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.»
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
