Meditacions en el desert (1946-1953), Gaziel
Abans no sigui massa tard
De la mateixa manera que, malgrat el que alguns personatges amb ànima messiànica ens ho vulguin fer creure, no hi ha (ni hi pot haver) polítics imprescindibles, tampoc no hi ha (ni tampoc no hi pot haver) llibres imprescindibles, llibres que calgui llegir, el que sí que hi ha (almenys, hi pot haver) és tant polítics com llibres convenients, fins i tot, molt convenients; llibres que, hagin estat escrits quan hagin estat escrits, tot d’una sorgeixen amb força, com si demanessin el seu dret a ésser llegits, a fer sentir la seva veu tan oportuna i escaient.
En aquest temps que vivim —més aviat, sobrevivim (si no sestegem)— a Catalunya, on ens trobem al bell mig d’un impàs que no tan sols fa la impressió que tots (o quasi tots) hi han entrat amb el peu canviat, on no saben si han de ballar o tocar ells la música, on sembla que tots han optat —atès que decidir no seria el terme adient— per seguir l’exemple rajoyista d’anar deixant passar el temps com si el temps per ell sol ho acabés posant tot al seu lloc, quan ens mantenim en un mar de dubtes, quan els nostres representants polítics, tant els d’un costat com de l’altre, ens tracten com si fóssim criatures, sense respondre cap de les nostres preguntes (per què es va suspendre la república?, per què es va acceptar la dissolució del govern i les eleccions del 21 de desembre?, per què seguim jugant al gat i a la rata si el gat ja fa gairebé un any que va caçar —i empresonar— la rata?), submergir-se en Meditacions en el desert (1946-1953), l’altra editorial, setembre del 2018, és tan i tan adient que pràcticament t’agafen ganes de dir que hi ha excepcions, que hi ha obres imprescindibles.
Adient, molt i molt, adient, a més a més —i crec que aquest és el seu major, imperible, valor—, per als dos costat de la balança, tant pels que pensem que la nostra terra tan sols pot sobreviure deslligada d’Espanya com pels que creuen que cal seguir-hi units; i tant pels que hi vivim, pels que, amb totes les limitacions que calgui reconèixer —si en fa, de temps, que la informació és opinió (quan no, directament manipulació)— experimentem de primera mà el que passa a Catalunya, com pels espanyols —si ho preferiu, per a la resta dels espanyols—, per als que ho veuen de lluny i a través dels ulls dels altres.
Fins a tal punt és —o em sembla que és— així que tant de bo alguna editorial coratjosa tingués la bona pensada d’editar-lo en castellà, perquè no tan sols permetria veure, també als d’allà, el que no volen veure sinó que, el que és més important, encetaria un debat, aquest sí, imprescindible. I l’iniciaria des del punt de vista d’un català del segle XX que volia que Catalunya i Espanya seguissin avançant plegades, però que veia —més aviat, preveia— que si l’esperit espanyol (o sigui l’esperit de Castella, que havia acabat per monopolitzar l’esperit d’Espanya) no canviava, no s’europeïtzava, i ho feia radicalment, l’entesa sí no era impossible era, almenys, impracticable. Perquè Catalunya i Espanya / la resta d’Espanya no tan sols eren dissemblants sinó contradictòries, per no dir oposades.
Perquè, per damunt de tot, molt per damunt de tot, el que ens ofereix Gaziel en aquesta magna obra seva és una visió que, tot i essent personal, molt personal —si l’obra d’un autor, de qualsevol autor, però encara més quan es tracta d’un pensador, d’un analista, no és personal, no és la seva obra, potser millor que la conservi en un calaix— és no tan sols objectiva (si més no, tan objectiva com ho pot ésser qualsevol mirada) sinó, sobretot, lúcida.
Ens ho adverteix Jordi Amat al seu pròleg, fent esment de bon començament del pensament “lúcid i original” (pàg. 11) de l’autor de Sant Feliu de Guíxols, però la seva lucidesa —i la seva exigència de lucidesa per als altres és no tan sols omnipresent al llarg de l’obra —“Si […] mireu [les coses] de prop i amb lucidesa” (pàg. 85); “el més astut i clarivident dels britànics” (pàg. 118)— sinó que, en certa manera és la seva ànima motora: només ens en podrem sortir (sigui quina sigui la sortida que acabem assolint) si som, tots plegats, lúcids i clarividents, si mirem la realitat de cara, amb els ulls, els cors i els esperits ben esbatanats.
I esmento els esperits perquè el que més destaca de Meditacions en el desert és la seva profunda, detallada, incisiva, exploració o dissecció de l’esperit espanyol; en realitat, de l’esperit castellà que, per empenta seva i per inèrcia o passivitat dels altres, ha acabat fagocitant el de la resta de les nacions o sub-nacions espanyoles. A través d’aquesta obra, que per raons que no requereixen explicació es va publicar mutilat en la seva primera edició, Gaziel ens llega, mercès a la seva lucidesa excepcional, no tant les seves meditacions sinó un diagnòstic, dolorós i adolorit, de l’Espanya (i de la Catalunya) del seu temps.
Una Espanya del seu temps que, malgrat de l’avantatge que ha suposat la substitució de la dictadura per la democràcia, és, exactament la d’avui. Perquè si Catalunya, o, si més no una part important d’ella, ha anat —per bé o per mal, això ja depèn del punt de vista— evolucionant, ha anat veient que no pot seguir com està, a (la resta d’)Espanya tot segueix, si fa no fa, igual. Tan igual que, llegits avui, els seus apunts (més o menys) diarístics fan esfereir.
Fan esfereir perquè el que ell hauria volgut és que la seva veu lúcida i previsora hagués estat no tan sols escoltada —com ja reclamava Joan Maragall l’any 1898— sinó, sobretot, tinguda en compte, que el seu crit d’auxili, el seu SOS desesperat no fos inútil, no caigués en el buit, com, per desgràcia, ha acabat succeint.
Per fortuna, encara som a temps d’escoltar-lo, d’escoltar-lo i de reflexionar. Principalment tots aquells que, tant aquí com allí, haurien de demostrar que mereixen la denominació d’intel·lectuals, d’aquells que se suposa que han de veure-hi (molt) més clar que nosaltres, i a qui, per tant, hauríem d’exigir que posessin la seva (teòrica) superioritat i alta perspicàcia no a una cega i submisa disposició d’algun dels dos bàndols en conflicte, com a adotzenats i infructífers proveïdors de munició propagandística, sinó que, situats au-dessus de la mêlée i amb la màxima objectivitat possible, convertits en fars lúcids, clarividents i il·luminadors, complissin la seva tan essencial (com ara mateix teòrica) funció orientadora.
Senyors i senyores (presumptament) intel·lectuals d’aquí i d’allí, només en les guerres hi ha trinxeres, en els debats de pensament, possibilitats (i, el que és més important, oportunitats) d’encontre i d’entesa: “Políticament parlant, un país on les més fines intel·ligències personals traeixen la consciència col·lectiva és un país mort. / […] Passant temps, […] el fenomen d’aquesta incomprensible traïció dels intel·lectual serà el més inexplicable: tan massís, tan general, tan aclaparador” (pàg. 167).
Eviteu, vosaltres que podeu —que podríeu si volguéssiu (si us hi atrevíssiu)— que l’immens Gaziel, tan amant de la cultura grega i romana antiga, torni a esdevenir, de bell nou, seixanta-cinc anys després, una nova Cassandra: “Les tres dotzenes escasses d’espanyols que ho vèiem clar som ben de plànyer. Embarcats sempre per força, en una nau portada per algun timoner boig, sentim el perill, però res no podem fer per evitar-lo. Prou que ens escarrassem predient-lo, cridant el mal a temps: ningú no ens fa cas —al contrari, els altres passatgeres ens miren de mala manera” (pàg. 83).
dilluns, primer d’octubre del mmxviii
Aquesta anàlisi literària de “Meditacions en el desert (1946-1953)”, Gaziel de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
