Tres mestres. Balzac, Dickens, Dostoievski, Stefan Zweig
Tres universos infinits
Crec que una de les raons per les quals Stefan Zweig amb la consideració literària que li correspon és perquè escrivia molt, perquè la seva obra és nombrosa. I, per a part de l’acadèmia i de la crítica això és un inconvenient: com si ser un autor de primera categoria i ser prolix fos incompatible.
Si, al damunt, qui escriu molt —massa, segons depèn de qui— no es limita a un sol gènere, sinó que en cultiva de diferents, encara pitjor: un altre prejudici, tan absurd com l’anterior, afirma que no es port ser bo en tot, que cal saber escollir.
Entenc que els que pensin això, o bé es deixen vèncer per les teories o bé no han llegit prou l’autor austríac.
O, si hi ha fet, no han estat capaços de vèncer els seus prejudicis.
Tres mestres. Balzac, Dickens, Dostoievski
Si fes falta, que més aviat no, demostrar que no és així, que l’autor de Moments estel·lars de la humanitat és tan bon narrador com assagista, la publicació, per fi en català, de Tres mestres. Balzac, Dickens, Dostoievski (Drei Meister: Balzac, Dickens, Dostojewski), traduïda per Katia Pago Cabanes, Peu de Mosca, La Selva del Camp, juny del 2026, ho posa de nou en evicència.
I ho fa en uns assaigs literaris dedicats als qui considerava “els tres grans escriptors de novel·la del segle XIX”, pàg. 13, als qui professava una gran admiració i als que havia llegit amb tanta profusió com cura; amb tanta devoció com pregonesa.
Psicologia i sociologia
Per més que els dos primers assaigs, els dedicats a Balzac i a Dickens, són breus, molt més del que no és habitual en aquests casos, el que aporta la seva visió és fonamental.
Fonamental des de la perspectiva literària, que és la que més ens ha d’interessar com a lectors, mes també des de la psicològica i sociològica.
Perquè, per a Zweig, per entendre —i, per tant, per assaborir, que és el que de debò compta— qualsevol autor que mereixi ser qualificat com a tal és imprescindible saber com va viure i on va viure; saber d’on prové i on va crear la seva obra.
Per a ell, tots tres autors són fills no tan sols de la seva època, com ho són tots, sinó, sobretot, dels seus països. Són símbols de les nacions, que els van veure néixer i créixer, dels espais on s’han desenvolupat les seves vides.
Les seves obres s’alcen cel amunt però tenen les arrels ben i ben subjectes al terra, són producte del seus territoris.
Balzac
Per a Zweig, la grandesa del creador de La Comédie humaine es basa, sobretot, en la intensitat, en la personalitat dels seus personatges, que ho ocupen i ho dominen tot, que, relacionant-se els uns amb els altres, teixint una teranyina que va ampliant-se i ampliant-se fins a esdevenir un mapa, geogràfic però encara més personal o sociològic, d’un món nou, d’un món que, potser “és més pobre que la realitat, però més intens”, pàg. 24; “La intensitat, la voluntat ho és tot, perquè això pertany a l’home”, pàg. 31.
Una intensitat, una voluntat d’arribar a tot arreu, de descriure-ho tot, de no deixar ni un sol mil·límetre de la societat francesa sense explorar, que té a veure amb la passió; amb la passió que s’imposava per damunt de tot.
Una passió que portava a dins, que l’impulsava, que no li concedia cap treva, que el va convertir en un esclau de les lletres, en algú que treballa sense parar, de manera febril, com si no pogués concebre cap altra possibilitat, convençut que era el seu destí, que la seva era una feina que havia d’acomplir tant sí com no, perquè, si no la feia ell, no la faria ningú: “el seu treball jan no era laboriositat, sinó febre, embriaguesa, somni i èxtasi”, pàg. 37.
Una tasca inabastable, tan inabastable que ni tan sols escrivint incansablement la major part de les hores del dia no va poder enllestir, que li exigia un esforç igualment inabastable. 
Dickens
Si l’autor francès és fill i producte del destí, de l’assumpció del destí, l’anglès ho és de l’oportunitat o de la causalitat, del que en podríem dir de l’alineament dels astres, de ser al lloc oportú en el moment oportú: hauria escrit el que va escriure si, un bon dia, jove com era, un editor no li hagués demanat “unes gloses satíriques sobre un club, que com qui diu havien de servir de text per a unes caricatures de la gentry anglesa”?
Les gloses que es convertirien en Els papers pòstums del Club Pickwick, que, en ben poc temps (“Del primer número de la revista amb els Pickwick Papers se’n van imprimir quatre-cents exemplars, del quinzè ja eren quaranta-mil”, pàg. 28) el van convertir en l’autor més popular del seu temps, en aquell de qui els seus apassionats lectors esperaven els nous lliuraments de la seva revista com si els anés la vida.
Com els hi anés perquè els hi anava, perquè, quan comences a llegir una de les seves novel·les no la pots deixar.
No pas per la simple intriga, imposada per força, com succeeix amb tants d’autors actuals, sinó per la força i per la vida dels seus personatges.
D’aquests personatges, tots ells inoblidables, que tan aviat com coneixes comencen a formar part de la teva família; més encara, que esdevenen més de la teva família que alguns dels teus familiars, perquè s’ho guanyen no pas per un lligam de sang sinó per un d’empatia, no pas per una raó de fet sinó electiva: un cop fan niu als nostres cors res no els pot desarrelar.
Es ben possible que, com afirma Zweig, els seus personatges siguin els representants de la burgesia anglesa, de l’estatus quo, que només desitgessin “passions moderades” i “sentiments normals, per exhibir-los decentment”, pàg. 64, però aquests sentiments deixen petja, els sentim com a nostres; tan nostres que no llegim les seves històries: les vivim.
Dostoievski
L’assaig de genial autor rus és, amb diferència (el de Balzac ocupa 36 pàgines; del de Dickens, 34; el de Dostoievski, 210) el més llarg del volum; el que podem considerar, de totes totes, un assaig assaig, no pas un esborrany o un preassaig, com els altres dos, pregons i acuradíssims, brillants, mes preasaigs, malgrat tot.
Res més lògic, atès que els seus predecessors permeten un apunt o una mirada parcial, que l’autor de Crim i càstig no ho permet pas, car en ell la desmesura és la norma, en ell i en la seva obra tot està lligat, tot forma part d’un tot superior, d’una mirada omnicomprensiva.
L’autor austríac ens ho clar ja al primer paràgraf: “És difícil, i requereix molta responsabilitat, parlar dignament de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski i de la seva importància per al nostre món interior, perquè l’amplitud i la força d’aquest home únic demanen una nova mesura”, pàg. 95 (els subratllats són meus).
Pregonesa psicològica
Subratllo ‘el nostre món interior’ perquè el que millor caracteritza les obres del gegant escriptor rus és, sens cap mena de dubte, la seva infinita exploració psicològica; la fondària interior dels seus personatges és tan abissal que ens provoca vertigen.
Cap altre autor ha accedit tan i tan pregonament en el cor i l’ànima humana —i difícilment cap autor hi podrà accedir.
Cap no ha cavat tant “fins a les arrels més fondes i amagades de la nostra naturalesa per trobar les connexions amb la […] humanitat […], en el més profund, en l’etern i immutable de nostre ésser”, Íd..
Els seus personatges, tots els seus personatges, des del primer al darrer, des del més secundari als protagonistes —els seus personatges mai no són episòdics o circumstancials, com tampoc ho és el seu món, tots són essencials—, ho viuen tot am una passió i amb una intensitat enfollidora; per a ells res no és gris, tot és blanc i negre; en tot s’hi juguen la vida i, encara més, l’ànima, la condició humana: “en el més profund rau sempre la grandesa de Dostoievski”, pàg. 101.
Necessitat de respostes
Si un dels trets que millor defineix la major part dels grans autor o artistes literaris és la seva mirada interrogativa, la seva necessitat de saber, el fet de convertir les seves obres en un qüestionament, en la seva manera de (tractar de) respondre les preguntes eternes que no tenen resposta, la necessitat de Dostoievski no tan sols és insadollable sinó extremada, imperiosa: li crema, dins de les venes, li cal com l’aire que respira.
Si Descartes arribà a la conclusió que ‘cogito, ergo sum”; l’autor santpeterburguès el pensar no l’hi permetia viure: “No té un moment de seguretat ni de repòs; […] No li és permès ni un minut de descans, de felicitat, així és el seu camí per arribar a l’infinit”, pàg. 103.
I és aquesta permanent recerca dels perquès de la vida, de la seva raó o justificació, la necessitat que té de creure en aquesta raó superior —que el du a buscar recer en Déu i en Rússia— junt amb la mescla, més aviat confrontació, explosiva entre la seva racional amb la seva impulsivitat, de l’apol·lini amb/ contra el dionisíac, abocada a dolls indeturables, torrencialment, a les seves obres, el que el converteix en la major força de la natura literària que ha existit mai: llegir-lo suposa cavalcar els Set Genets de l’Apocalipsi (i, alhora, de l’Amor, del Proïsme) de la Humanitat.
dimarts 21 i dimecres 22 de juliol del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades