Cartes a Jones Street, Manuel de Pedrolo, Comanegra, 2022

Cartes a Jones Street, Manuel de Pedrolo, Comanegra, 2022

Si t'agrada, comparteix-ho!

Cartes a Jones Street, Manuel de Pedrolo

La Catalunya dels anys 60

Com exposa molt bé A. Munné-Jordà, Temps Obert “és el cicle novel·lístic més important de Manuel de Perdolo”. Un cicle que havia de comptar amb moltes més novel·les. Amb una primera fase, o Primer Llibre, que constava de nou llibres, i amb una segona, o Llibre Segon, que, segons el propòsit inicial del seu autor, havia de constar de 18 novel·les més, dues per llibre inicial.

Cartes a Jones Street, Manuel de Pedrolo, Comanegra, 2022D’aquesta segona fase, tan sols n’arribà a escriure dues, la que analitzo avui, Cartes a Jones Street (Editorial Comanegra, Barcelona, juliol del 2022) i «Conjectures» de Daniel Bastida.

La resta, van quedar pendents. I no ha estat fins ara, a iniciativa de l’editorial de la Fàbrica Lehmann, que d’altres autors l’han reprès allí on s’havia quedat. Per ara, s’han publicat quatre obres més: La terra s’ho porta i No han donat la llum, encara, de Núria Cadenes i L’ascens de Daniel Bastida i La caiguda de Daniel Bastida, de Joaquim Carbó.

Cartes a Jones Street
En aquesta obra inicial de la segona fase, Daniel Bastida, convertit en un escriptor d’una “primera (i única) novel·la”, (p. 37), adreça tot un seguit de cartes al seu amic Joan Peralta, també escriptor, que s’ha traslladat a viure a Nova York, al carrer Jones Street.

Cartes on, com en una mena de diari o dietari que, en comptes d’escriure’s a ell mateix, escriu al company a qui s’adreça, explica el seu dia a dia. Un dia a dia que és tan personal com general, tan individual com social. Un dia a dia que acabarà constituint un testimoni fidel del seu temps. Un testimoni que, com veurem, en alguns moments esdevé, literàriament, massa fidel.

D’aquest temps que arrenca el 20 de maig de 1967, que sofreix un canvi important en acabar l’’any —que és quan, no pas per casualitat, podem llegir les cartes del segon interlocutor— i que arriba al final el juliol-agost del 1968, quan en Joan Peralta és a punt de tornar a Catalunya. De tornar al país que va deixar i que tan sols coneix gràcies a tot el que li ha anat explicant el seu amic.

Llums
Tractant-se com es tracta, segons el meu parer, d’una obra irregular, amb llums i ombres, d’una obra que comença amb més llums que ombres i que acaba amb més ombres que llums, potser el millor que puc fer és assenyalar, en primer lloc quines crec que són les llums per deixar les ombres per a més endavant.

Pedrolià
Les llums consisteixen, sens dubte, en els elements més identificatius no tan sols de la majoria de l’obra de Pedrolo sinó, encara més, de Temps Obert. En la vida i en el món de David Bastida. Aquesta vida tan pedroliana, tan alliberada de prejudicis, tan avançada, tan personal. Tan similar, tot  que menys explícita, pel que fa a l’erotisme, a la dels narradors d’Henry Miller.

No explicaré, per descomptat, l’argument de l’obra, ja que això seria fer un (ben) flac favor als lectors i lectores. Però sí diré que en Daniel Bastida és un exemple de l’home que entén que, en matèria de relacions de parella, les limitacions habituals que (ens) imposa la societat no tenen cap raó de ser.

I, encara menys, quan són sentides com a tals. Quan qui les pateix sent la impressió que acceptar-les implica que li tallin les ales. Per dir-ho en paraules del segon corresponsal, en Joan Peralta: “duus una vida audaç. […] en tu hi ha amor pel risc”, (p. 282). O, més exactament encara: “T’adones, Daniel, de la vida promíscua que duus? […] per a l’home és natural d’estimar més d’una dona. Però, simultàniament, com tu? ”, (p. 311).

Una promiscuïtat en la qual la sexualitat, l’atracció física, pels (i entre) els cossos, és essencial: “Li vaig agafar els pits amb els mans, i els mugrons encara van créixer sota els meus dits. […] vaig acariciar-la de nou mentre ella recollia una mica les cames sota meu”, (p. 92); “Així de senzill. Vam despullar-nos, ens vam ficar sota la dutxa i ens vam fer l’amor mentre l’aigua espetegava damunt nostre”, (p. 189, els subratllats són meus).

Així de senzill, perquè l’alliberament sexual no és més que una mostra —una metàfora, si preferim expressar-ho en aquests termes— de l’alliberament de l’individu. D’un alliberament personal, social, nacional, que, com més ampli, com més complet, millor; més enriquidor.

La força de la dona
Un altre punt (molt) positiu és la força de la dona, de les dones, en aquesta novel·la. De les dones que no tan sols no es deixen portar, sinó que, si no acaben de portar els homes per on volen, sí que els condicionen, els encaminen.

Una realitat que ningú no es planteja, avui en dia, que no ens sobta gens, però que sí que devia sobtar, i força, l’any 1968, que es quan es va escriure l’obra. En aquells temps on les dones casades depenien dels seus marits gairebé per tot. O, més exactament, quan estaven sotmeses als seus pares fins que aquests les lliuraven als seus marits.

És per això que he subratllat l’ens de la darrera transcripció. No és l’home, qui li fa l’amor a la dona, sinó que són tots dos, sinó que se’l fan (“en vam fer l’amor”) l’un a l’altra.

I és per això, també, perquè les dones en les obres de Pedrolo tenen una vida almenys tan rica i independent com els homes, que és Gabriela qui evita que en Daniel es decideixi per la poesia, en comptes de per la narrativa: “vaig convèncer-me que era un novel·lista […]. Però hi havia una persona, i una persona que comptava molt, que opinava ben diferentment: la Gabriela. […] Sense [ella] tot hauria anat d’una manera: és a dir, sense ella potser no hauria escrit mai, si més no en un pla diguem-ne professional”, (p. 53).

També és per això que la Palmira, que no vol casar-se, decideix que vol tenir “fills naturals”, (p. 258). Ho vol i els tindrà, ja que no acceptarà que siguin les conviccions socials les que decideixin per ella, les que li ho impedeixin: “«No et preocupa l’opinió dels veïns?». Ella denegà. «Gens ni mica. […]»”, (p. 260).

Descobriment, coneixement
Un altre punt lluminós és la consideració de l’escriptura com un element de descobriment i de coneixement d’un mateix. D’un mateix i, a partir d’un mateix, del món que t’envolta; del que en podríem dir el teu lloc al món; el teu ser-en-el-món heideggerià.

L’autodescobriment i autoconeixement que prové, que sorgeix l’escriptura i la reflexió: “tot el que havia dit era veritat, ho creia, i em pensava que em caldria tota una vida per arribar al fons de tot, al fons de nosaltres mateixos”, (p. 96); “Tot allò devia formar part d’un diàleg que sostenia amb ell mateix”, (p. 105); “L’episodi no importava, importava la coneixença”, (p. 113).

A rajaploma
També són lluminosos, molt ben trobats, molt adients per a la forma escollida —per posar en evidència que, en el món de l’art fons i forma són una sola cosa— els incisos que donen autenticitat a les cartes, que expressen, molt millor que cap declaració grandiloqüent o que cap explicació fora de lloc, que les cartes són autèntiques, que s’han anat escrivint com han anat sorgint, a rajaploma.

Com les cartes de qualsevol persona a qui li vingués de gust comunicar-se amb un amic seu. No pas com les cartes, en alguna casos massa perfectes d’algunes novel·les epistolars: “Però em desvio”, (p. 39); “no em pot sorprendre que ara em surtis que en la meva carta no hi havia proporció”, (p. 44); “La meva carta de l’altre dia era tan llarga que ja no recordo ben bé tot el que t’hi deia”, (p. 67).

Ombres
La primera ombra, important, íntimament relacionada amb les cartes mateixes, consisteix en que les dels dos interlocutors s’assemblen massa. Que fa la impressió que Pedrolo no tingués en compte, si més no, que no tingués prou en compte, un dels fonaments essencials de la literatura amb cara i ulls: els personatges, per ser creïbles, per ser de debò, per tenir vida, han de ser diferents. Han de ser-ho i, per tant, han de viure i expressar-se de maneres diferents.

Han de distingir-se pel seu idiolecte personal.

En aquesta novel·la, les cartes d’en Daniel i del Joan són, gairebé, intercanviables. Per més que, com és natural, expliquen històries diferents, la manera d’explicar-ho, la manera d’escriure-les, és massa similar. Tant similar que són, pràcticament, indistingibles. Que, si t’oblides de qui les signa, resulta molt i molt difícil distingir-les.

Missatge(s)
La segona ombra, tant o més important com la primera, és la sensació constant que l’autor no deixa de donar-nos missatges.

I, el que és més greu, menys literari, que ho fa del tot explícitament. No incorporant-los a l’argument, no com una part indissoluble de la història, sinó com una part que no s’hi integra, que converteix, massa sovint, els personatges en portantveus de les idees que ens vol transmetre.

Que no aconsegueix la naturalitat suficient per fer-nos creure que són els personatges els que parlen/reflexionen en veu alta, sinó l’autor qui pren la paraula.

Una sensació que es fa present des de bon començament, però que va fent-se més i més constant (i preocupant) a mesura que avança la novel·la: “El nacionalisme només és una bandera contra un poble opressor que no et respecta, que no et reconeix, que t’humilia, no un acte d’orgull dels qui es creuen millors i volen viure sols”, (p. 231); “la gent de parla castellana tenen més drets que els altres, car poden servir-se de la llengua llur per a un comès on no s’accepta la nostra o la dels altres pobles amb personalitat històrica pròpia”, (p. 241); “La societat blanca no accepta la ira del negre i vol ignorar que ell l’ha provocada”, (p. 291).

Història documental
Una altra ombra, aquesta ja més foscor que ombra, en realitat, consisteix en convertir la novel·la en molt més historicista o documental que no convindria. En el seu afany per esdevenir un testimoni del seu temps i del seu món, crec que abusa de les referències reals al dia a dia.

I no tan sols n’abusa, sinó que no és capaç d’adaptar-les a l’obra que escriu. No és capaç d’integrar aquesta part històrica o documental en l’argument. No és capaç de convèncer-nos que és natural que els personatges s’hi refereixin I, quan dic natural, em refereixo, és clar, al fet que, pel fet de ser qui són, de ser com són, no podien sinó tenir-les presents, no podien sinó pensar-hi, referir-s’hi.

Massa sovint fa la sensació que és a l’autor a qui li cal referir-s’hi. Que, en el seu afany testimonial, no hagi estat capaç de regular o de dosificar com hauria convingut aquestes indicacions temporals. Que s’hagi obligat a no descuidar-se’n cap d’important o transcendental: “vols […] deixar una obra de testimoni de la gent del nostre temps i dels seus problemes”, (p. 226).

Com ocorre amb els missatges, aquest component també va fent-se més i més present, a mesura que avança l’obra. Més present i amb molt més detall, amb molta més informació (enciclopèdica) que no convindria a una obra literària. A una obra artística que, per definició, ha de ser autònoma; que ha de sostenir-se (justificar-se; trobar la seva raó de ser) en i per ella mateixa.

Així, al començament les referències al moment històric són tan puntuals, encertades, convenients, com, sobretot, integrades i sintètiques: “el […] Torrents […] s’ha passat la vida llepant el cul dels rics i dels capellans, i ben mirat, per què? Per guanyar una dotzena de violes en jocs florals d’aquests més o menys bilingües que solen celebrar-se per aquí?”, (p. 49); “aquí cal escriure molt i de tot, i en dos idiomes, si et vols guanyar la vida amb la ploma, com en Pla”, (p. 72).

Més endavant, però, les referències ja no encaixen tant. I, el que em sembla més greu, s’acompanyen de massa informació detallada: “començo aquesta carta encara impressionat per la mort del Che Guevara a Quebrada del Yuro”, (p. 213, el segon subratllat és meu); “la projectada vaga [de les Comissions Obreres] fou un fracàs rotund i descoratjador. […] Tot plegat va acabar-se amb una cinquantena de detencions, a les quals cal afegir les que es practicaren en altres indrets de la comarca, com Cornellà, Mataró, Terrassa…”, (p. 352, el subratllat és meu).

dissabte, 15 i diumenge 16 d’octubre del mmxxii

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499

Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *