El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar
Qüestiono, ergo sóc
Si hem de fer cas al que diuen les contracobertes, les solapes i les notes de premsa de les editorials, sembla que la poesia en català d’aquest començament de segle XXI està vivint un nou segle d’or, un moment on la (quasi) excel·lència floreix i predomina com mai abans havia succeït; sembla que no tinguem unes quantes poetesses i uns quants poetes extraordinaris, sinó que (quasi) totes i tots ho són, que l’Olimp o el Parnàs, com la cabina dels Germans Marx, (gairebé) no s’hi càpiga. Ho comentava, aquí mateix, en Sam Abrams no fas pas gaire: no en fem un gra massa, sobretot negligint el seus predecessors?
Amb El futur. Poesia de la inexperiència, (Cafè Central i Adia Edicions), Jaume Munar, amb el coratge dels temeraris, amb la temeritat dels coratjosos, ha cregut oportú dir-hi la seva, tant pel que es refereix a aquesta primavera poètica miraculosa —“La publicació massiva i indiscriminada de poesia en els últims anys s’ha venut com una mostra de la bona salut del gènere. Però […] la torre literària que sembla haver-se aixecat no és més que polseguera”—, al tipus de poesia que s’està duent als altars —“situar el focus poètic en els sentiments i no en les circumstàncies delata, com a mínim, una inflamació del jo poètic”— com al mitjà que s’empra per dur-la-hi (i per arribar-hi): “La literatura dels últims anys s’ha subsumit de ple en la societat de l’espectacle [i] requereix, en conseqüència d’una comparsa de showmen i vedettes que li serveixin de combustible”.
Crec que el seu és un llibre —tot i que potser és una mica massa categòric, atès que tan sols admet com a possible o com a desitjable un tipus de poesia, el que ell anomena de la inexperiència i que jo anomenaria nietzschiana, feta a cops de martell— és tan convenient com necessari, atès que posa el dit a la nafra (a una de les nafres: en té unes quantes més), o més exactament, trepitja l’ull (un dels ulls) de poll de la poesia catalana d’avui, advertint-nos del perill que suposa creure (massa) en els oasis sublims. Sobretot, perquè quan els Narcisos es miren en excés als seus estanys, corren el risc d’acabar ofegant-se.
Aquells que cregueu que la funció dels que estimem la poesia (ja siguem lectors, escriptors o crítics) no és aplaudir-la, amb els ulls clucs, gregàriament (i acríticament), sinó assaborir-la (i valorar-la) individualment i, per tant, qüestionar-la quan creiem que s’ho mereix— que no és, la literatura, com la filosofia, la seva art bessona, un font d’interrogació o qüestionament perpetu?—, ja us podeu afanyar a llegir-lo.
dijous, 29 de novembre del mmxviii
Publicat a La República, el 22 de desembre del 2018
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries de Poesia
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| La por a la literatura Ana Blandiana |
El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando |
Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “El futur. Poesia de la inexperiència”, de Jaume Munar” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
