Somnis de Valparaíso, Jaume Benavente
Bellesa amagada
Quan un artista escriu —vull dir, és clar, quan un artista és un artista de debò, no pas un artesà— no acostuma a tenir gaire clar ni el què fa ni per què ho fa. Es limita a fer-ho, perquè necessita fer-ho, perquè alguna cosa, dins seu, li demana que ho faci. Perquè, allò, i només allò, és el que ha de fer, el que ha d’escriure. Perquè, sense saber gaire per quina raó, alguna cosa ha madurat dins seu i ara clama per fer-se pública, per convertir-se en obra, en relat.
Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente, el darrer Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa, Edicions Bromera, 2020, és sens dubte el llibre que havia d’escriure. Per expressar-ho d’una altra manera, potser més clara, era el llibre que li devia a la ciutat de Valparaíso. Més que una novel·la, una carta d’amor a un lloc, un temps i uns personatges; a un espai i als éssers que l’habiten. Una declaració d’amor i, alhora, un homenatge a la ciutat abans que “el seu món desapareix[i]”, (p. 235), “abans que els nous comerços i petits hotels [acabin d’]engoli[r] el món bucòlic i lluminós dels seus antics habitants”, (p. 35).
I, com tota declaració d’amor —de fet, precisament perquè és una declaració d’amor—, presenta moltes llums, però, també, algunes ombres. Segons el meu parer, una, sobretot: és excessivament explícita. Allò que hauria de suggerir, allò que hauria de dir sense dir, allò que hauria d’aconseguir que els lectors deduïssin, intuïssin o descobrissin sense dir-ho, en general esdevé més explícit que no convindria.
No anem coneixent o descobrint el caràcter i els pensaments dels personatges per com actuen, sinó que és l’autor, omniscient, qui ens els explica: “[L’Enric Giralt] defuig les discussions, el fan posar nerviós, el desequilibren. S’estima més callar, esquivar les baralles, fins i tot els enfrontaments verbals menors”, (p. 11); “Fent-ho, se sent estrany, una mica confós, però alhora li resulta agradable”, (p. 22); “És evident que no vol discutir amb el fill”, (p. 30, el subratllat és meu); “Què li queda a la Carmina de la seva família, tret dels records dels anys al carrer Miramar? Les visites de l’Enrique. Justament pensant en això, pregunta si vindrà a veure-la”, (p. 31); “El seu amic periodista és un bon conversador i també un hàbil polemista, a diferència d’ell, que no li interessa gens discutir, amb ningú”, (p. 45),…
Probablement, l’exemple més evident d’aquesta explicitivtat excessiva el trobem en aquest paràgraf, del tot essencial:
[Un estol d’estornells] volav[a] amunt i avall, contraient i expandint les seves formes. […] I per què volen així, aparentment de manera capriciosa o anàrquica? […] —El seu vol té un sentit defensiu, d’ocultació, davant dels possibles depredadors. Els estols d’estornells, amb les seves formes canviants, movent-se dels extrems a l’interior, troben la protecció si se situen al centre de la bandada. És un moviment incessant, allunyant-se del perill i després retornant-hi, per tornar a començar. Al centre hi la vida i la mort és als marges. Era una imatge del tot plàstica, d’absoluta bellesa, però en realitat tenia a veure només amb la supervivència. Parlant-ne, l’Isaac em va dir que l’estratègia dels estornells podria ser una analogia de la vida. Així era com ell sentia Valparaíso, com una forma canviant, que es contreia i s’expandia, on algú podia amagar-se dels perills però també quedar-hi atrapat si no calculava bé. (p. 101-102)
Per fortuna, en aquesta declaració d’amor les llums compensen amb escreix les ombres i el component espiritual o irracional s’imposa. S’imposa en tota la seva (imprescindible) subjectivitat. En una subjectivitat assumida des del començament, atès que el món que ens retrata Benavente no és tant el real, el que qualsevol persona amb un mínim d’objectivitat ens retrataria, sinó el producte de la seva experiència personal, humana, sentimental. Més el Valparaíso que viu dins ell que no pas el Valparaíso que podria contemplar qualsevol persona que no hi hagués establert un lligam tan ferm, tan indissoluble.
En llegir la novel·la, no viatgem ni ens submergim, doncs, en un lloc o un territori sinó, sobretot, en la visió que, d’aquest lloc o territori, en té el seu autor. En una visió que, mitjançant la màgia de l’art, ho transforma tot. En una visió que, com succeirà amb el Sant Petersburg de Dostoievski, la Venècia de Thomas Mann, de Predag Matvejevic o de Joseph Brodsky —no és pas per casualitat que s’esmenten L’altra Venècia i Marca d’aigua, d’aquests dos darrers autors— acabarà essent, per als lectors, més real que no pas la real de veritat. Més real perquè està tenyida per (i amb) l’ànima de l’autor. Perquè l’autor ha fet seva la ciutat, per després oferir-nos-la.
Per oferir-nos-la no tant com és —“Lletjor, nostàlgia i brogit amaren l’ànima del barri d’El Almendral”, (p. 10, el subratllat és meu); “Valparaíso s’ensorra entre deixalles, rayados i música grollera”, (p. 34); “un paisatge rovellat, brut i ple de guixots”, (p. 98)— sinó tal i com ell la veu, tal i com ell la sent. Com la veu i la sent des del seu interior. Atès que, en haver-la fet (tan) seva, ja no la pot veure ni sentir —i, per tant, tampoc relatar— com és, sinó com la sent, la veu i la viu dins seu.
Per oferir-nos “una mirada personal sobre els carrers, els objectes, els individus”, (p. 180). Per oferir-nos “Trossos de realitat, el que veig. Arquitectura, espais o persones. També animals”, (p. 48). Perquè, si bé la ciutat són els seus carrers, els seus barris, els ses llocs, tan i tan diferents (tan i tan oposats que fins i tot sembla que pertanyin no ja a una ciutat diferent, sinó a altres mons), el que la caracteritza més, el que la converteix en el que és, el que li confereix la seva fesomia inconfusible (i insubstituïble), el que constitueix, de veritat, “l’atmosfera del país”, (p. 97) —i, per tant, el que ens permet, com a lectors, “captar l’essència de la ciutat”, (p. 179)— és, per damunt de tot, les persones que hi viuen.
Per provar de dir-ho amb major precisió, les persones que, en viure-hi, i en viure-hi com i viuen, converteixen —han convertit, al llarg dels segles que hi ha (con)viscut— Valparaíso en el que és. En el que, si ells no hi visquessin (si no hi visquessin com hi viuen), en el que si ells no hi haguessin viscut (si no hi haguessin viscut com hi han viscut), no seria ni mai no hauria estat. Perquè, almenys des del punt de vista benaventià, no són els territoris els que fan les persones sinó, sobretot, les persones (que els habiten) les que fan els territoris.
És per això que, per més que l’argument o la intriga és important, que ens interessa saber com acabaran les diverses històries que s’entrecreuen, el que més compta —i, al final, el que més ens importa i ens interessa— no és pas aquesta resolució, sinó els personatges mateixos. No tant, doncs, com acabaran, sinó com són.
De la mateixa manera que no és (tant) la ciutat la que fa les persones (que hi viuen), sinó les persones (que hi viuen) les que fan la ciutat, no són (tant) les seves històries, el que els succeeix, el que fa als personatges, sinó els personatges mateixos, la seva manera d’ésser, la que fa (els duu o els encamina; conforma) les seves històries, el que els succeeix.
No pas, és clar, perquè hi estiguin destinats —qualsevol intent d’assimilar Somnis de Valparaíso a una tragèdia grega, on (gairebé) tot està decidit d’entrada, on els homes són (simples) joguines en mans dels déus suposaria empobrir-la, malbaratar-la—, sinó perquè són com són; perquè s’han anat fent com són, i, per tant, actuen com han d’actuar. Si els déus no juguen a daus, els caràcters de les persones —i, en conseqüència, tampoc el de les ciutats o espais que han creat—, tampoc. Ni ho fan ni poden fer-ho.
És per això que “Valparaíso és feta per als passejants”, (p. 15), perquè el que de veritat li interessa a Benavente, com a qualsevol escriptor o com a qualsevol artista, és reflectir la condició humana; el pes (i el pas) dels homes i de les dones que habiten (i que, habitant-los, els fan) els llocs. Perquè el que vol és “dibuixa[r] un mapa de [Valpapaíso], no només amb els carrers i els locals, sinó amb alguns personatges que hi va trobar”, (p. 107); amb aquells personatges amb qui “se sent[…] en harmonia” (Íd.).
Perquè, “[es tractava] de la vida d’aquí, dels somnis i els fracassos de la gent”, (p. 195). D’aquesta gent amb tanta entitat, que, relacionant-se i interrelacionant-se, trobant-se i retrobant-se, poblen (i donen ànima) a aquesta novel·la on tot està molt més lligat del que pot semblar en un inici: Enrique Giralt, Ramón Ortiz, Issac Lynch, Edna Valdés, Carlota Faber-Lenz, Robert Hinault, Andrea…
De tota aquesta gent, de tots aquests “éssers solitaris que es troben en un moment de les seves vides”, (p. 89) que, malgrat tots els malgrats —“Durant cinquanta-tres anys ha viscut a Valparaíso i se’n sent part, fins i tot presoner. Un paisatge que és una teranyina que l’atrapa, que l’hipnotitza”, (p. 19)— viuen i fan viure la ciutat. La converteixen en el que és.
Un lloc segurament amb més passat que no pas present —“No vol veure la casa dels Giralt, ara convertida en un bed & breakfast”, (p. 27); “Són els seus records i no els vol perdre”, (p. 29); “Li agrada l’escultura del déu del mar, un altre vestigi del passat” (p. 44, el subratllat és meu); “un món perdut”, (p. 191)—, en franca i evident decadència, on la pobresa i la lletjor amenacen amb engolir-ho tot, però que, tanmateix, conserva la seva (particular) bellesa: “És una ciutat fràgil i lletja […], i tanmateix també té una bellesa amagada”, (p. 230).
Una bellesa diferent, controvertida, que tan sols saben trobar, veure i apreciar aquells que miren més enllà, tots aquells que no es queden en l’aparença. Tots aquells que, tot i que “No podíem deixar de comparar la bellesa, l’harmonia i alhora l’energia [d’Amsterdam i de Berlín] amb la lletjor i el caos de Valparaíso”, (p. 98), saben apreciar el que no es veu a simple vista.
Tots aquells que “est[an] segur[s] que en algun lloc d’Haití també es pot trobar la bellesa […], igual que aquí. N’hi ha vestigis per tot arreu. […] En certa manera, descobrir aquests rastres enmig del caos i de l’enrenou, de la lletjor, és el que fa que Valparaíso sigui misteriosa i fins i tot atraient”, (p. 174).
Una bellesa, més exactament, una altra bellesa, una bellesa diferent, oculta, que cal (saber) veure amb altres ulls, que cal (saber) veure des de l’interior; que no es deixa copsar ni aprehendre fàcilment, que es mostra esquerpa, difícil, però que, com tot el que de debò compta en aquest món, un cop ets capaç d’albirar-la, et canvia, et fa veure-ho —i viure-ho— tot d’una altra (i, probablement, més alta) manera: “una bellesa petita, particular, que l’havia ajudat a viure”, (p. 181).
Una bellesa altra que únicament poden besllumar, i de convertir en art —en la metàfora vital o existencial que és (hauria d’ésser) qualsevol creació artística— aquells que són capaços de passar-ho tot pel tamís de la seva manera de veure, de viure i d’entendre el món, de “reinterpretar el món, a partir de la lletjor i la destrucció, però a la recerca de la bellesa i, també, el sentit de les coses. Des de la lentitud i la perseverança. L’escriptura com a respiració”, (p. 206).
Perquè, per damunt de tot, Somnis de Valparaíso és “un relat sobre la bellesa amagada de Valparaíso”, (p. 196). O el que és el mateix: “una mena d’evocació de la bellesa perduda i el pas del temps”, (p. 200).
diumenge 14 i dilluns 15 de febrer del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Altres anàlisis literàries d’obres de Jaume Benavente:
♠ L’home que llegia Miquel Strogoff.
♣ Nocturn de Portbou.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
